Arxiu mensual: maig de 2014

NO ES CAP SORPRESA

Escoltant ahir a Gallardon dir que ell estima les lleis per damunt de les persones, i que en el cas impossible de consulta catalana, ja tenim les enquestes per saber les opinions, i al mateix temps l’enviament de 200 anti avalots de la policia nacional a Catalunya que ningú ha demanat, dona idea del que ens enfrontem. Nul respecte a la democràcia, una interpretació de la mateixa totalment fora de lloc amb cap dret pels catalans evidentment. Al mateix temps la cultura de la por en forma policial i les sospites sense proves de que darrera dels aldarulls provocats pels brètols que veiem fa uns quants dies a Barcelona s’amaga alguna cosa que fa pudor. Tot un poti poti que com explica Vicent Partal en un article molt interessant no es nou, i podríem dir entra dins la normalitat quan l’Estat del que marxes te una cultura democràtica de tant baixa qualitat.

Lituània va proclamar la independència, unilateralment, l’11 de març de 1990. El 6 de setembre del 1991, un any i mig més tard, la Unió Soviètica la reconeixia diplomàticament i Lituània passava a ser a tots els efectes un nou estat. Però, atenció, el darrer soldat soviètic va abandonar el territori de la Lituània independent el 30 d’agost de 1993, o siga, tres anys llargs després de la independència i dos anys després del reconeixement. Durant dos anys el món havia convingut que Lituània era un país independent, però pels carrers encara era possible de veure-hi vehicles militars de l’antiga potència. 2.400 soldats soviètics van abandonar el país el darrer dia. Dit altrament: s’hi van estar fins el darrer dia.
 
Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho sap la Generalitat. La fotografia ha causat un impacte notable i tot de comentaris sobre una hipotètica reentrada de la policia espanyola a Catalunya. És un fet important, però que cal posar en context.
 
En primer lloc, de policia espanyola, a Catalunya, no havia pas deixat d’haver-n’hi. A les fronteres, al port i l’aeroport, en un grapat de comissaries i a càrrec teòricament de competències que són exclusives de l’estat. També vigilant les instal·lacions estatals. Que no siguen gaire visibles pel carrer no vol dir que no hi siguen.
 
I cal dir també que el desplegament dels mossos d’esquadra és fruit d’un acord polític que no impedeix en cap moment la presència de les forces espanyoles. Molt abans de començar el procés d’independència, el desplegament dels mossos va ser una qüestió gairebé utilitària: a l’estat no li calia invertir en policia a Catalunya i la part més feixuga del desplegament diari l’assumia la Generalitat. Però ara és diferent. Amb el procés d’independència activat, Espanya acumularà tants policies dels seus com puga a Catalunya. Per si de cas. Per si de cas què? Simplement per si de cas. Espanya no sap què passarà aquests mesos vinents, però és conscient que cada policia que té ací dins és un més i que l’amenaça és més creïble si es fa veure. Ni que siga fer veure uns antiavalots que tenen molt poca feina a fer ara mateix.
 
No ens enganyem, doncs, i això tinguem-ho clar: ells no se n’aniran immediatament després de la independència, com no passà a Lituània. I, per tant, i molt menys encara, perdran cap oportunitat d’entrar ara. Ho faran tan llarg com sabran i si, amb qualsevol excusa, s’hi poden estar uns quants anys més s’hi estaran. Com els russos a Lituània, que el món funciona així. Ho faran fins que ja siga totalment impossible de justificar-ho, però pensant sempre que ensenyar la bandera que duen al braç és una manera de negar una realitat que no els agrada. Cosa que, per cert, ja fan ara mateix a Calella. Preneu-ho, doncs, com un bon indicador.
Vicent Partal 

PODEMOS: AIRE NOU PER LA DEMOCRÀCIA?

Escoltant el diputat escollit per Podemos, el Sr. Jimenez Villarejo, un jurista que defineix la formació com un anhel davant la decadència del sistema democràtic i sobre les conseqüències negatives del capitalisme. Fins aqui en podríem parlar, però alhora no admet la consulta catalana sobre el seu futur per tramposa i capciosa. Un discurs que compraria Ciudadanos, el PSOE o els Populars i que s’allunya molt d’aquesta imatge de renovació que volen donar amb l’esquerra per bandera. Alguna cosa grinyola en aquesta nova formació.

Aquest discurs transgressor amb el sistema, i de renovació democràtica que ha fet que fos la sorpresa electoral de les passades Europees no queda tant clar amb les declaracions del seu nou eurodiputat. Un jurista com ell, no pot girar-se d’esquena davant els anhels d’una societat. De fet amb la seva definició del partit donava a entendre que la radicalitat democràtica era un principi fonamental, i per tant una garantia en el Parlament Europeu.

Tanmateix, ens diu que suposa a la consulta de la manera plantejada per tramposa i capciosa. Ens diu que el moviment es ampli i fa una referència al dret a decidir dels pobles, sense al·ludir a Catalunya en cap moment, i exhorta a preguntar sobre els desnonaments o sobre la banca posem el cas. Es bastant singular, per dir-ho suaument que es una democràcia amb limitacions, es pot preguntar tot menys pel futur de Catalunya, això si que em sembla capcios i trampòs.

De fet aquest personatge, fa uns anys ja barrejava la desnutrició infàntil a Catalunya amb el procés sobiranista per negar-lo i declarar-lo un cas d’insubmissió.

De fet l’odi a la democràcia de Villarejo queda molt definit quan es veu que no considera insubmissió els casos d’ocupació de cases per desnonament, però si la decisió d’un poble pel seu futur. Per una part parla de canviar una democràcia caduca per renovar-la i per l’altra defensa les formes més caduques, sobretot si es tracta de Catalunya.

En definitiva, si aquesta es l’esquerra renovadora i els moviments que han de canviar el sistema democràtic i el capitalista com diuen en castellà “apaga y vamonos”. Caldria aclarir aquests conceptes abans de seguir venen un embolcall amb tuf de ranci a l’interior. 

UNA IMATGE INEVITABLE?

Les imatges violentes d’ahir al barri de Sants de Barcelona, conjuntament amb la dimissió de Manel Prat, cap dels mossos d’esquadra, no son la millor tarja de presentació que hem de donar al món en aquests moments cabals. Com diu en Vicent Partal en el seu article que comparteixo plenament, alguna cosa estranya no acabar de lligar. Efectivament en nom del procés no es pot admetre tot es cert, però no crec que s’hagi esgotat la negociació entre les parts per poder arribar a acords a pesar de la sentència judicial sobre Can Vies. Tampoc crec en els fantasmes del CNI, però segur que no els desagrada l’espectacle, i finalment i a pesar de les errades comeses, no podem estar questionant permanentment cada actuació de la nostra policia, però com diu l’article l’actuació aquest cop tampoc ha estat normal. Cal apel·lar a la responsabilitat de totes les parts, el país no es mereix aquests espectacles.

De què va tot això?

Vicent Partal

 

Barcelona ha viscut una segona nit d’incidents greus. Sobretot a Sants i Gràcia, però no únicament. El tancament del centre autogestionat de Can Vies hores després de les eleccions ha desfermat una reacció contundent d’alguns grups, amb una violència que ha sorprès molta gent. Oimés quan, en l’endemig, hi ha hagut la dimissió de Manuel Prat, el polèmic i qüestionat cap dels mossos d’esquadra.

 

 

Independentment de la posició de cadascú sobre l’ocupació de Can Vies, és indiscutible que hi ha elements que no són clars, en tot això que ha passat aquestes hores. N’és el primer l’oportunitat d’emprendre el desallotjament d’un centre tan arrelat en el barri i tan popular poques hores després de les eleccions, fet que ha indignat molta gent. Fins el batlle de Barcelona, Xavier Trias, reconeixia ahir que calia trobar-hi una solució i recuperar, fos on fos, algunes de les activitats que es feien en el centre. I la reacció solidària dels veïns contra l’actuació de la policia, fent repicar atuells en tants i tants balcons, deixava ben clar també què en pensaven. Com és, doncs, que s’ha hagut d’arribar fins ací? Com és que no s’ha pogut trobar cap solució negociada que evitàs aquest conflicte que ara tenim? Hi havia una sentència judicial que obligava, sí. Però tinguem en compte que l’edifici és de Transports Metropolitans de Barcelona –de l’ajuntament, doncs–, que feia tretze anys que era ocupat i que una bona part de Sants el considerava una mena de patrimoni cultural local. No hi havia, de debò, cap més eixida que el desallotjament i l’enderroc de l’edifici amb una grua? Les parts han negociat prou i amb prou voluntat d’entesa?

 

 

Si calen respostes sobre això, encara en calen més sobre quina relació té la dimissió de Manuel Prat amb tot plegat, si és que n’hi té cap. És obvi que el director dels mossos volia evitar la compareixença parlamentària a què s’havia a sotmetre. Però hi havia res més? Cap relació amb els fets de dilluns al vespre? I encara: un director general que sap que dimarts plegarà, dilluns desferma un conflicte com aquest? En un moment tan i tan delicat políticament? No dic que s’haja d’incomplir una sentència judicial, però sí que s’ha creat un problema i un problema greu allà on no n’hi havia cap. Amb una actuació, una altra, difícil d’entendre del punt de vista tècnic. No era més fàcil de protegir la grua –origen dels fets d’anit– abans no fos atacada, que no pas estar després hores carregant i amb un helicòpter? Els redactors que ahir van viure en directe els incidents m’explicaven que els antiavalots es comportaven d’una manera molt estranya, com esporuguits. I que n’hi havia molt pocs, en comparació amb uns altres dies i incidents. Què passava?

 

 

I, tot això dit, la gran pregunta: a qui interessa aquest esclat de violència? Molta gent s’ho demanava ahir vinculant precisament les fogueres i els contenidors cremats amb l’èxit de les opcions sobiranistes de diumenge i demanant-se si el CNI hi tenia res a veure. I he de dir que, simplement, no em sembla la pregunta apropiada. Els grups que van encapçalar els incidents més greus de Sants –parle només dels més greus– són gent coneguda i habitual. Minoritària, és clar, extremadament violenta. Però no és gent arribada ahir ni desconeguda de tothom. Per això, imaginar que darrere hi ha una ombra allargada a mi em sembla més fantasiós que res més. Però també estic segur que qui dirigeix políticament el CNI a Catalunya es mira el fenomen amb una enorme atenció. Nosaltres podem ser ingenus, si voleu, però ells no ho són gens.

 

 

He dit la meua opinió moltes vegades: el procés no pot justificar-ho tot ni passar per damunt de tot. El procés no pot servir de pantalla que evite la crítica a l’actuació del govern, quan l’actuació és dolenta i clarament perjudicial. Però també he dit que el procés ens obliga a tots a ser particularment prudents i a evitar el maximalisme i l’enfrontament, tant com siga possible. No tinc cap més recepta: si algú pot reconduir aquesta crisi que ho faça avui mateix i, evidentment, negociant. Perquè no hi ha cap més solució. En nom de la independència no es pot demanar a ningú que acote el cap davant allò que considera una injustícia. Açò seria immoral i inacceptable. Però sí que es pot demanar un afegit d’intenció negociadora i la màxima prudència, especialment a aquells que tenen la responsabilitat política. Tant si són al govern com a l’oposició.

 

 

PS. I que conste que tot això no ho demane pas a aquells que creuen que ‘l’odi de classe’ passa per damunt de tot, fins i tot del moviment popular més impressionant i radicalment democràtic que ha vist Europa en dècades. Si pensen així, no hi tinc res a dir…

EL CINISME DE SEMPRE

Els anàlisis de les eleccions europees tornen a deixar a la vista de tothom, que des de la part espanyola es segueix igual. Cospedal nega l’avenç de l’independentisme i parla d’un toc d’atenció al President Mas. Camacho diu que 1200000 vots sobre 7500000 catalans no significa res i Navarro parla de segones eleccions plebiscitàries perdudes pel President. Com es pot comprovar la ceguesa no te límits, per tant cap pas enrere.

Efectivament, Cospedal no veu cap avenç ja que 1500000 vots pels partits favorables a la consulta son menys que les passades eleccions al Parlament, i donen aquest toc d’atenció a Mas per abandonar la seva deriva independentista. En canvi la caiguda dels Populars ho atribueix a l’abstenció. Una pèrdua de 100000 vots catalans que ho compara com en altres llocs de l’Estat i amb la responsabilitat com a partit d’evitar la separació catalana. Alhora nega la fi del bipartidisme, ja que el ciutadà no entèn que el vot a les europees afecta a decisions de l’Estat cada dia. El ministre Margallo diu que la consulta no es produïra, ni es proclamarà cap independència i es dona suport amb l’abstenció per menystenir els resultats.

No hi ha més cec que aquell que no vol veure, i allà on els arguments no arriben i les febleses democràtiques queden al descobert, les bajanades i el cinisme son la solució.

Cospedal compara dos eleccions que sap totalment diferents, unes properes i de país amb les Europees. No esmenta l’augment de 10 punts de participació com si no fos important, i veu un toc d’atenció a un partit de govern amb tot el que això suposa que augmenta amb 100000 vots i que es queda a molt poca distància del guanyador a Catalunya, per la mateixa regla no ens diu res del toc d’atenció a Rajoy que perd bous i esquelles encara que mantè la primera posició. Perdre els vots perduts no ho considera important, més de 8 punts a Catalunya i per no assumir responsabilitat culpa l’abstenció, francament patètic. Ja arriba a l’insult a la població que els culpa de no entendre aquestes eleccions i provocar la caiguda del bipartidisme, tot un crack.

Camacho no es vol quedar enrere i compara el vot dels partits pro consulta amb la població total, cosa esperpèntica, i més quan no ho fa amb els 4 milions de vots populars a l’Estat amb els 47 milions d’espanyols, curiosa manera de no assumir tampoc cap responsabilitat. Caldria explicar-li que la democràcia porta que el poble escull els seus representants, i tothom en te oportunitat,qui no ho fa,simplement accepta el resultat i prou.

Margallo torna a negar la consulta i les seves conseqüències, potser caldria preguntar com pensa impedir aquest fet. Com pensa justificar internacionalment prohibir la democràcia en un estat democràtic, i de pas si ho fa que expliqui la diferència entre aquesta i una dictadura.

Navarro, segueix sense deixar el seu càrrec i parla d’unes plebiscitàries que no han existit i un càstig a un president que ha guanyat vots, i li diu un que ha perdut la meitat de vots pel camí, tota una paradoxa.

En definitiva, el cinisme i la ceguesa que no s’acaba. Ni un pas enrere. 

CAP PAS ENRERE

Com diria aquell, prova superada. Un salt de participació significatiu i esperançador, una victòria clara de les formacions pro consulta, i un enfonsament dels partits que menystenen la democràcia com PP, PSC i Ciudadanos. Unes declaracions posteriors en clau unitària i amb la vista posada al 9 N, i unes declaracions tronades dels partits derrotats que sembla encara no han entés res. Com va dir el President, “tot segueix endavant, ni un pas enrere”. 

Efectivament, la jornada va ser rodona i mereix unes reflexions, sobre tot en clau catalana, la clau europea te tants matisos que resulta difícil fer lectures acurades per la diversitat de votacions existents. El primer objectiu es aquest augment de 10,5 punts en unes eleccions europees fruit de la petició sobiranista i que fa superar a la mitjana Europea en 4 punts i la Espanyola en 2 punts. No s’ha arribat al 50%, però es prou significativa per estar satisfets i donar aquest primer missatge a Europa des de Catalunya.

La victòria repúblicana, amb CIU al darrere dona ales i validació al procés i dona idea de la transversalitat del projecte, i la bona feina feta en totes direccions, si això i sumem els bons resultats d’Iniciativa, dona un 56% favorable dels partits de la consulta que encara i podríem afegir la nova formació Podemos i sorpresa dels comicis declarada favorable al dret a decidir, un altre missatge a Europa.

Per la part de la derrota, els socialistes amb més de 20 punts perduts viuen una nova davallada i ho arrodoneixen amb el discurs d’en Pere Navarro que viu en el seu planeta particular dient que el derrotat era Mas per les seves polítiques, quan aquesta formació ha guanyat 100 mil vots, es manté a pesar del pes del Govern en un període tant dur, realment un discurs que ja no entenen ni els cada vegada menys militants d’aquest partit. De fet en un Estat normal i amb uns resultats així, la dimissió de Navarro seria normal, cosa que aquí no succeeix. A nivell estatal espanyol, la Carme Chacon ja presenta candidatura per succeir el tron de Rubalcaba, si això ha de ser la renovació van ben arreglats.

Per la seva banda els Populars cauen a la cinquena posició i perden més d e8 punts, amb un altra líder com Sanchez Camacho parlant de campanya difícil i de suportar la violència fins hi tot física que no mes existeix en la ment de la Popular, suposo que no es va atrevir a apel·lar a la majoria silenciosa que ni es manifesta ni va a votar, no serà que no existeix.

Per Ciudadanos, el suport a Espanya ha estat vital, suposo el que no ha pogut trobar a Catalunya, els seus dos escollits, Nart i Girauta han estat un exemple en campanya de la misèria democràtica que viu l’Estat, si això es la renovació, també van ben arreglats.

Finalment dir que els missatges del President i de Junqueras i dels seus candidats corresponents van en la línia de mantenir la unitat per arribar al 9 de novembre amb totes les garanties i francament es d’agraïr. Ells tenen que seguir la seva part de feina, i la ciutadania te una següent parada l’11 de setembre, per anar ja cap a la consulta per decidir el nostre futur. Com va dir el comunicador Gabilondo, això va seriosament. 

EL DEBAT I EL SENY D’EN FAINÉ

Ahir vam veure el debat dels candidats a les Europees, i podríem destacar els desitjos del bloc pro consulta i dret a decidir per uns bons resultats globals, per cert trencat pel candidat d’ICV, la frase de Santiago Fisas – PP “Estem en contra del dret a decidir”, molt lamentable per uns partits teòricament democràtics, la caricatura de la candidata d’UPyD i les seves barbaritats sobre el nacionalisme, i la incomoditat del candidat socialista víctima de les contradiccions del seu partit. Per altra banda Isidre Fainé  demana seny i que s’imposi un gran acord en referència al procés català, caldria saber si votar no lliga amb seny segons la seva opinió.

Efectivament, el primer bloc del debat, i segurament el més interessant ens va deixar detalls per comentar, en Ramon Tremosa va fer aflorar dades tècniques i xifres amb una defensa de la consulta pel 9 N correcte, en Terricabras amb el seu aire de professor universitari va exclamar “que fort” quan va sentir la frase d’en Fisas en contra del dret a decidir, segurament el mateix que vam pensar tots els que creiem en la democràcia, va desitjar sort a les opcions pro consulta, encara que va patinar amb la seva critica als economistes i la justificació d’alguns detalls com el recent vídeo públicat per Esquerra i que dubta del posicionament clar d’altres partits. Urtasun es va desmarcar desitjant mals resultats a un dels partits per la consulta barrejant el tema retallades obviant en tot moment els recursos i situació de la Generalitat, alhora que lloant la seva candidata a Presidenta Comissió Europea, que ha estat la més clara defensora del dret a decidir.

Per l’altra banda, el nacionalisme espanyol, en les seves diferents versions, un Javi Lopez  incomode amb el dret a decidir, ja que els seus intents per defensar-lo xoquen frontalment amb els fets del seu partit que l’ha rebutjat contínuament, i la seva defensa d’un acord xocant amb el seu vot contrari al Congreso davant la petició del traspàs de la competència de Referèndums. Alhora defensava el seu aval al català quan no han fet mai un pas per la seva oficialitat. Tot plegat una discurs tronat, no de propostes, sinò en contra de Rajoy en aquest cas que crec ja no engresca massa, i que els fets desmenteixen. En Fisas apart de la frase esmentada, es va mostrar com l’única opció per frenar el dret a decidir del poble de Catalunya, tota una paradoxa per un partit democràtic, i no va respondre on posa que quedaríem fora de la Unió, ja que l’article que ens va llegir es podia interpretar de moltes maneres. Per últim menció especial a la candidata d’UPyD, amb un aire Rosa Diez, deu ser l’estilisme del partit, i amb una barbaritat rere l’altra, negava fins hi tot el nacionalisme espanyol, com deia abans tot un crack sense cap fonament.

En definitiva, un debat que no ens va aportar massa coses noves, i no els enfrontaments van estar molt limitats. Els electors tenen la paraula i el procés cap al vot el 9 N ha de ser un factor fonamental per la nostra papereta.

Per altra banda Fainé demanava imposar el seny i un gran acord, suposo que es deu referir, un acord per votar el nostre futur fent cas al poble, i el seny suficient per veure que es l’únic camí possible en una democràcia normal i el segle que vivim, si es així benvingut al club. Si per el contrari el seu seny es actuar contra la democràcia i validar la submissió del poble català i els seus drets no anem bé. 

ODI A LA DIFERÈNCIA

Un estat que odia la diversitat, que no entén de diferents postures davant els problemes, de diferents idiomes, de diferents identitats, i de saber guanyar, però també saber perdre sense pensar que es superior per gracia celestial, no pot gaudir d’una qualitat democràtica i d’un respecte a la seva ciutadania en conjunt. Aquest es l’Estat espanyol, que un cop més amb la reacció de la victòria del Maccabi israelià  a la final de l’Eurolliga de bàsquet davant l’èquip espanyol, amb unes barbaritats contra el poble jueu digne d’estudi psiquiatric, i de les millors èpoques del feixisme, com diu en Josep Lluís Carod Rovira es resumeix en que no poden reconèixer la diferència i no evolucionen.

 

Mal perdre

Josep-Lluís Carod-Rovira |

La derrota d’un equip de bàsquet espanyol, davant el seu adversari israelià, ha generat una onada d’insults, amenaces i justificacions de l’Holocaust que Hitler va menar contra els jueus, d’unes proporcions impensables. A ningú no li agrada perdre i, tots i cadascun de nosaltres, hem reaccionat amb insatisfacció quan aquesta circumstància s’ha produït en qualsevol àmbit de la nostra vida, personal o bé col·lectiva. Ara bé, una cosa és la insatisfacció, l’expressió emocional d’una desplaença, a cop calent, i l’altra són les paraules escrites ofensives per a tot un poble, o bé un col·lectiu humà determinat. Escriure requereix un mínim de reflexió i posar negre sobre blanc és manifestar el teu parer perquè en resti constància. Verba manent, deien els clàssics i no els faltava raó, perquè els mots queden, sobretot si són escrits i tenen un caràcter públic, lluny, doncs, de les efusions d’ira o d’afecte més íntimes. Si per perdre en una competició esportiva ja es posen així i t’amenacen amb l’extermini fred, calculat i premeditat, apel·lant a abominables precedents històrics, no costa gaire d’endevinar quina serà la seva reacció quan perdin no en una pista de bàsquet, sinó a les urnes, democràticament.

Aquesta expressió desmesurada de nacionalisme espanyol, pròpia dels que es creuen superiors a altres grups humans, ajuda a entendre el seu  intestinal filonazisme, però no és només això. Ja fa molts anys que sostinc que Espanya és, en termes generals i salvant totes les nombrosíssimes excepcions que feliçment hi existeixen, una societat on la cultura hegemònica és al·lèrgica a la diversitat, a tota diversitat que no coincideixi amb el model uniforme espanyol en qualsevol àmbit: llengua, cultura, nació, religió, bandera, color de la pell, selecció esportiva, etc. I, de fet, mirant enrere, l’experiència de la Inquisició és, entre altres coses, una de les expressions més bèsties d’aquesta al·lèrgia. Tothom que, des del punt de vista religiós tenia unes conviccions que no coincidien amb les oficials i pròpies del grup majoritari, en rebia les conseqüències i era dut, directament, al càstig públic, en forma d’humiliació, escarni, tortura, mort a la foguera o prèviament penjat. Ho saben prou bé els descendents d’aquells que, segles enrere, habitant el sòl de la península ibèrica i illes adjacents van patir-ho per la seva condició de musulmans, jueus o protestants. Tothom, doncs, que no s’avingui a ser com ells, a ser diferent d’ells, a tenir uns trets identificadors distints dels que a ells els caracteritzen, ja ha begut oli i no precisament d’oliva i verge.

He llegit en algun lloc que avui, a la Unió Europea, Espanya és l’estat que encapçala l’antisemitisme, la judeofòbia, entre altres deficiències deplorables on figura també en primer lloc de forma destacada. L’odi espanyol als jueus, a qui va expulsar dels seus territoris fa més de cinc segles, és d’una intensitat notable i es basa en un enfilall de tòpics ancestrals i prejudicis heretats, característics d’un nivell profund d’ignorància i desconeixement de la història. Hi ha estats com França on l’antisemitisme és perseguit amb una gran severitat, amb les lleis a la mà. Però, a Espanya, a manca de jueus, els catalans hem ocupat el seu espai com a blanc preferit de la seva xenofòbia, des del temps de Quevedo fins als nostres dies. Judeofòbia i catalanofòbia, en el fons, no són res més que actituds a la defensiva, pròpies de qui desconeix tot allò que caracteritza l’altre i per això els tem. En el fons, simple ignorància. Francament, la reacció de cervell de mosquit que ha seguit la derrota davant un club esportiu de Tel Aviv no és tan sols la resposta natural i espontània a una adversitat esportiva, sinó l’expressió d’un mal més profund i força més preocupant: la secular incapacitat espanyola per a reconèixer la diferència, no pas la seva, sinó la dels altres.

VA DE FRONTERES I DE MULTIREFERÈNDUMS

La prohibició de la Junta Electoral Central a petició de PP, PSOE, UPyD i VOX de poder celebrar el multireferèndum els dies 24 i 25 de maig, amb l’excusa de que aquestes urnes aprop dels col·legis electorals podria influir als electors, donen idea de les mancances d’una democràcia que fa aigües per tot arreu. Per altra banda les paraules de Ximo Puig, líder dels socialistes valencians, i que no vol fronteres al Sènia, ni dret a decidir va en la mateixa línia del tema anterior, i de que es confon imposició amb democràcia.

Efectivament, la Junta electoral parla d’influència amb els electors i de la norma electoral que afecta als principis de reflexió i regularitat de la votació oficial. Una bona excusa ha estat la participació d’un partit polític com la CUP al darrere i que per tant no pot fer cap tipus d’acte, encara que no es presenti a Europa. Tampoc la pregunta sobre l’autodeterminació, o altres locals com el deute públic, parcs temàtics i d’altres semblen de rebut.  Per altra banda Ximo Puig diu que no vol fronteres entre Catalunya i València, i creu que el sentit comú portarà al federalisme. La relació comercial entre els dos territoris la titlla de molt productiva i ho contrasta amb la fractura i confrontació social creada. Alhora parla de gairebé l’expulsió de Raimon per les seves declaracions i del repartiment de carnets d’identitat, quan ell a Tortosa se sent com a casa.

Una democràcia amb por a l’opinió de la gent, simplement es una democràcia de segona, i la prova del cotó a l’Estat espanyol ha estat demolidora, i ha fet sortir totes les mancances que ja provenen del passat. A Suïssa per exemple, hi ha centenars de consultes locals i nacionals sense cap trencament de la cohesió, vers al contrari. Les excuses de mal pagador per no permetre el multireferèndum son patètiques.

Unes urnes aprop dels col·legis electorals podrien influir amb els electors, la pregunta seria perquè, la població es estúpida que no sap respondre les preguntes que se li ofereixin, o es que nomes uns poden preguntar quan i com volen, francament no s’aguanta per enlloc. Les preguntes poden ser incitades per les preocupacions dels grups, partits o entitats que les formulen, però una societat adulta pot respondre el que vulgui sense haver de justificar-se.

Per altra banda es curiós que tot el grup de partits contraris al dret a decidir hagin presentat aquesta petició. Una alèrgia a les urnes que fa fredor en uns partits teòricament representants d’una democràcia, això si, dirigida i controlada, no sigui cas que la llibertat sigui massa gran.

En Ximo Puig diu que se sent com a casa a Tortosa, es veu que amb una independència catalana i per art de màgia ja no es sentiria així, un cas curiós. Diu que no vol fronteres, però defensa les de l’Estat espanyol indivisibles com el primer, un altra curiositat. Per últim cau en les retòriques que socialistes i populars comparteixen en forma de fractura social que nomes existeix en les seves ments malaltisses i fugisseres de qualsevol acte de decisió lliure de la societat.

Ens parla o jo diria imposa un sentit comú seu cap al federalisme, i no dona opció a la discrepància, curiosa manera d’entendre la democràcia, i en un acte molt lleig utilitza a Raimon, per cert partidari del dret a decidir, no com ell i una expulsió per no ser partidari del si a la independència o dubtar-ho. Potser algú li hauria de dir que el 9 de novembre es podrà votar si o no amb tota legitimitat de les dues opcions, esclar que amb la imposició com a norma suposo els costa d’entendre.

En definitiva, i com deia una democràcia amb total caiguda lliure. 

AMENACES I ATACS CONSTANTS: EL SEU DIÀLEG

Diuen que son per exigències tècniques i per ordre de reordenació vingudes d’Europa, de totes maneres la realitat es que la Televisió Catalana podria perdre la meitat dels seus canals i de pas la reciprocitat amb les Illes. Cal dir, i tenen molt clar que primer l’Educació i ara la nostra televisió, son atacs al moll de l’os de la nostra identitat que pretenen esborrar a cop de decret. Aquesta es la seva oferta de diàleg.

Efectivament, el govern espanyol ha de complir la norma europea i necessita alliberar espais per l’anomenat dividend digital. Cal dir que es un problema tècnic, i que ells han creat atorgant llicències que sabien que tard o d’hora haurien de tancar. De totes maneres ningú els ordena com ho han de fer, però ells ho tenen molt clar, eliminar el màxim l’imaginari català en aquest cas de la gran pantalla, es a dir pura política amb intenció.

Escola i televisió, dos grans items que cal combatre per silenciar la nostra llengua i la nostra identitat. Nomès cal veure el tancament de la televisió valenciana, i la llei Wert contra la immersió lingüística, una mesura genocida que permet que els drets d’un alumne passin per davant de tota la resta de la classe. Cap fonament democràtic, però un objectiu llargament perseguit. Ara toca eliminar la reciprocitat a les Illes, per allunyar aquests Països Catalans, i afeblir la nostra televisió pública.

A cop de decret i sense diàleg previ la política de pensament únic i antidemocràtica passa per davant de les solucions tècniques i el sentit comú més elemental. Com podem veure aquesta batalla es una escomesa rere l’altre, i alguns encara es pregunten perquè volem marxar.

La mentalitat irracional arriba al deliri amb casos com el Director de l’Organització Nacional de Trasplantaments que ens amenaça dient que una independència faria no poder atendre els casos de trasplantaments ja que una quarta part dels òrgans prové de terres espanyoles.  Tota una paranoia miserable que no mereix més comentari.

En definitiva, aquestes son les ofertes de diàleg que ens ofereixen, cal tenir-ho clar, sobretot per aquells que encara defensen terceres vies sense solta ni volta. 

RECTA FINAL CAP AL 25 M

La campanya entra a la part final, i com diu Vicent Sanchis el to va pujant, i potser caldria una mica de reflexió, el moment no  es qualsevol, es excepcional,i per tant qualsevol cosa no pot ser com sempre. Com he dit sempre no podem prendre mal, i hem de gestionar molt bé els resultats. Cal anar a votar com un missatge per Europa, i un reforçament dels partits favorables a la consulta catalana, per deixar el missatge de Rajoy a Catalunya, en forma de fer-nos fora del món si gosem votar independència ha de quedar en clara evidència. La nostra classe política ha de demostrar que han aprés la lliçó amb un missatge nou i preferent, alhora que calculat. Ara no toca fer política de partit, sinó de país.

 

Castanyes electorals

 

 

Vicent Sanchis

 

La campanya electoral tot just ha travessat l’equador i els uns i els altres han deixat de costat el dit procés sobiranista i els grans equilibris que han mantingut fins ara i han començat a apujar el to de la rivalitat, que no se sap ben bé on acabarà. Els dirigents d’Esquerra Republicana ja han reconegut que sí que volen guanyar les eleccions –qui no les vol guanyar?– quan fa tot just una setmana Josep Maria Terricabras proclamava que tant se val que ho faci Esquerra o CiU. Pel que fa a Convergència Democràtica, Artur Mas ha demanat als votants que recompensin aquell que més arrisca; és a dir, a ell. Tot això és normal. Com normal serà que encara vagin més enllà i miracle serà que no acabin la campanya dient-ne alguna de ben grossa que després faci les coses més difícils entre les dues forces majoritàries en l’independentisme català.

 

 Tot això també fa patir. Perquè una situació extraordinària com la que viu Catalunya demana decisions exactament extraordinàries. Fora de la lògica partidista habitual. I la decisió que van prendre Esquerra i Convergència Democràtica quan no van arribar a l’acord per formar una candidatura unitària és molt ordinària. Els uns i els altres demanen al poble de Catalunya que estigui a l’alçada del repte que han d’afrontar. Se’ls pot girar la demanda. Hi estan, a l’alçada, ells?

 

 La campanya a Catalunya, entre partidaris del dret a decidir i sobiranistes, fa patir. I això sense tenir en compte els atacs d’Iniciativa “a la dreta”, entre la qual, al costat de Angela Merkel i Mariano Rajoy, situen Artur Mas. Si tot això és traca electoral, fa, sobretot, pena. Però si la lògica del procés cedeix a la lògica de les sigles, aquesta campanya és només un tast del que passarà quan s’acosten les eleccions al Parlament, per molt plebiscitàries que es vulguin. I dibuixa una política mesquina per a un país que es vol ambiciós.