Arxiu mensual: abril de 2014

LA REALITAT I LA BOGERIA EN ESTAT PUR

El dia que el CEO dona dades per primera vegada sobre la mateixa pregunta del 9 de novembre i veiem una victòria molt clara del si a la independència. A la primera pregunta 57,6 vol un Estat i 19,3 no i ja a la segona un 81,8  independent contra 14,9 pel federalisme. Tot bastant clar i a prova de majories silencioses. Al mateix temps criden a declarar al Jutge Vidal per elaborar una Constitució catalana per iniciativa pròpia. Tanmateix alguns segueixen dient bajanades de l’alçada d’un campanar com el cantant Loquillo “Volen que votem per eliminar la democràcia, com feien els nazis” en una entrevista a ABC i que un gran seguidor seu com el Francesc Abad respòn perfectament en el seu bloc i representa el que molts sentim al sentir aquests menyspreus a la societat catalana en general.

Loquillo en el ABC: Lo siento, como “Loco”, bien, TODO, pero como tarao NADA. Se acabó

 

Mira, Loco, he sido seguidor y fan tuyo desde siempre. Desde aquellos años que en el barrio, San Ildefonso, la ciutat trapera, empezamos a saber de ti y a correr cintas con tu música.

 

Tengo toda tu música. Crecí con ella. Banda sonara de mi vida y de mi ciudad. Y tus conciertos. Adrenalina pura. Pasión. Rock. Grande. El Loco. Loquillo.

 

Barcelona ciudad. Esas broncas por el centro, cuando las broncas simplemente eran broncas y nadie intentaba convertirlas en otra cosa que eso. El 124 heredado de mis padres, los rollitos y El Rompeolas. El coche propio, ya mi primer sueldo, y junto al Merbeyé. Después esa madurez rockera a la que he seguido atado, disfrutando, vibrando, viviendo.

 

Te fuiste a Madrid. Estabas disgustado y rajabas de muchas cosas.En algunas te daba la razón, en otras no. Eso no me importaba. Lo importante era compartir la música.

 

Está claro que tanto tiempo lejos de Barcelona y de Catalunya te ha hecho perder toda la capacidad que habías tenido de cantar nuestra ciudad y nuestras vidas, nuestras cosas.

 

Pero incluso en tu entrevista con Risto Mejido hablaste de votar “No”. Correcto. Era tu opción. Pero respetabas que otros votásemos Sí, como mínimo eso me pareció entender.

El pasado verano estuvimos en el Poble Espanyol. Gran concierto. La semana pasada hablamos con los colegas de pillar entradas para tu concierto en Razzmatazz el 8 de mayo. Buena sala. Y si el Loco se dedica a lo suyo, al rock, pasaremos una gran noche con la banda sonora más querida de nuestras vidas. Rock, Friends, Harleys and beers.

 

Pero lo de hoy ha superado todo límite. No entiendo como has podido perder el respeto de esta manera a -como mínimo- buena parte de tu público. Si querías convertir tu concierto del Razz en un akelarre de facherío españolista, lo has hecho de puta madre. Pero a costa de insultar y de apartar de ti a buena parte de lo que hemos sido tu público fiel.

 

“En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia. Lo mismo que pedían las SA nazis”

 

 

 

Pero qué coño dices??? Pero como puedes decir una barbaridad así???

 

Qué tristeza.

 

Mira, Loco, piensa como quieras. Defiende las ideas en las que creas. Yo lo respeto. Pero hoy has cruzado todas las lineas rojas existentes, posibles o imaginables.

 

Pero como te atreves a faltar al respeto así a tu gente? Porque sí, porque nosotros también somos tu gente. Los chavales de barrio, ahí, en San Ildefonso. Sí, los que también tenemos memorias de jóvenes airados. Qué pasa? Que todos nos teníamos que convertir en unos españolistas para poderte seguir? Que esa es ya toda tu audiencia, la única que quieres?

 

No podemos tener opinión propia y que la respetes? Pero esto qué es?

 

No tienes ni puta idea de lo que sentimos, vivimos o queremos. Y no te interesa saberlo. Y, lo que es peor de todo, no sólo no lo respetas, como te hemos respetado nosotros, sinó que nos insultas gravemente. Porque eso sí que lo sabes, que llamarnos nazis es lo que más nos ofende. Porque si un país ha combatido el fascismo y ha sido víctima del nazismo somos nosotros. Porque si un pueblo se ha construido a partir del respeto a los orígenes y a partir de vertebrarse en valores democráticos somos nosotros.

 

Pero como te atreves a decir que queremos acabar con la democracia? Nosotros, los que siempre hemos caído ante las botas del fascismo defendiendo la democracia?

 

Nosotros, que hasta ahora no formamos parte, y hemos decidido dejar de seguir al margen, de vivir en un alambre. (te suena, verdad?)

 

Por eso nos insultas de esta manera? Por eso nos faltas al respeto tan indecentemente? Qué pena. Qué tristeza. Qué desilusión.

 

De verdad, ojalá hubieras seguido haciéndonos felices con tu música. Ojalá hubieras seguido con tus ideas, las que sean, pero respetándonos.

 

No lo has hecho. Y duele. Ya ni te digo que ojalá hubieras hecho algo por entender lo que somos, lo que sentimos y lo que queremos. Sí, lo que queremos todos aquellos chavales del extraradio que crecimos con tu música. Los que nos hemos abierto camino en la vida a machetazos.

 

No, Loco. Lo siento, pero hasta aquí hemos llegado. Me gustaría que rectificaras. Por respeto. No aspiro a nada más. Pero tampoco no merecemos nada menos.

 

Y ojalá tuvieras esa pizca de integridad para intentar comprender lo que está pasando aquí. Me ofrezco a hacerte de guía. A acompañarte por los barrios de Barcelona, A dar una vuelta en las Harleys, a que te pases por nuestro Club. A poder hablar de como nos sentimos. De como vivimos sin problemas en nuestra diferencia. Pero, sobre todo, de como compartimos un sueño. Y lo que soñamos. No para convencerte, pero sí para que sepas porqué vale la pena que nos respetes, como nosotros te hemos querido a ti y respetado a tus ideas.

 

 

No, lo siento, lo de hoy no es de un “Loco”. Lo de hoy es de un tarao.

Bloc de Francesc Abad

NAVARRO: HEROI DEL TOT S’HI VAL

El líder socialista català amb l’aprofitament de la seva suposada agressió ja ha gaudit dels seus dies de glòria i ho ha aprofitat per guiar les seves paraules per la intuició de connectar el seu afer amb el procés que viu Catalunya, una crispació imaginària que ja voldria com molts altres que s’han apuntat al carro: Cañas, Chacon, Fernandez Diaz, Rosa Diez, Marhuenda i altres personatges de l’estil, que ara també ens diuen que han patit agressions o que Catalunya es una mena de Bronx gegant on no es pot anar pel carrer. La culpa evidentment del procés sobiranista, nomes faltaria.

Utilitzar un suposat insult o agressió per intentar crear un clima de violència a la societat catalana sense cap prova del que es diu, es prou greu perquè en una societat vertaderament democràtica la dimissió fos la sortida del cinisme d’en Navarro. 

El mateix acusa ara ERC i CIU de convertir la victíma en sospitós, i de que no es ell qui ha de donar explicacions, acusant directament a Mas i Rajoy de que amb la seva actitud crear aquest clima a Catalunya amb elements fanatitzats que van creixent dins la societat. Com explicava abans altres personatges ja han aprofitat per secundar la teoria de la conspiració i del clima de violència a Catalunya, tot plegat molt lamentable.

Efectivament, com diu en Navarro, es bastant increïble que la víctima passi a sospitós, estem d’acord, però en el seu cas amb la seva actitud cínica i mesquina ha estat així i guanyat a pols, i tant que ha de donar explicacions. En primer lloc condemnar qualsevol tipus de violència, nomes faltaria, però en aquest cas, i per testimonis propers no sembla tant clar la violència de l’acció, i tampoc es de rebut acusar directament el procés pacífic català i els partits que li donen suport per treure un rèdit personal i electoral.

Tanmateix, es significatiu que altres personatges com ja he expressat abonin la teoria de que Catalunya es una mena d’Ulster violent que no es pot anar pel carrer, quan saben perfectament que es mentida, han passat d’acusar la vigilància als patis de les escoles per parlar català, cosa que ja ningú mentalment normal es pot creure, per intentar aquesta paranoia al carrer, quan els ciutadans saben que es mentida.

Aquests son els arguments de l’unionisme espanyol, i francament poden convertir un fet condemnable amb una condemna al teòricament agredit, que es legítim que tingui les seves intuïcions, però que mai poden ser expressades com a realitats davant l’opinió pública sense cap tipus de prova.

Es una prova més de que la democràcia alguns els va molt gran, i el procés català els passa fàctura, una mica d’ètica i en Navarro hauria de presentar la dimissió, no tot s’hi val per defensar un objectiu, i malauradament alguns fa temps que han creuat tots els límits. 

FER PASSAR GAT PER LLEBRE

Aquesta dita es perfectament aplicable a les miséries que alguns personatges ens expliquen per desacreditar un moviment pacífic, i un procés profundament democràtic sorgit del poble, i que simplement vol votar el seu futur polític. Una agressió al líder socialista Pere Navarro ha estat suficient perquè molts d’aquests personatges que em referia com els Cañas, Chacon o el mateix Navarro per posar uns exemples triguessin molt poc, sense cap prova a vincular aquest acte rebutjable de violència amb el procés que ens ocupa amb un nou acte de profunda mesquinesa. Com també ho podem aplicar a que hi ha darrera la cortina de Sociedad Civil Catalana, i que l’Andreu Barnils ens ho descobreix per començar a veure de que estem parlant realment.

Andreu Barnils

Records de la darrera martingala

 

 

Un grup de militants i simpatitzants de la Comunió Tradicionalista Carlista van participar fa poques setmanes en un aplec a Vilalba dels Arcs (Terra Alta). Els homes homenatjaven els requetès de Nostra Senyora de Montserrat, els catòlics catalans que van lluitar armats a les ordres de Francisco Franco. Després de la santa missa celebrada a l’església parroquial, la comitiva pujà fins a Quatre Camins, des d’on el Terç de Montserrat va atacar durant la batalla de l’Ebre. A continuació, monsenyor Carlos Bey va adreçar unes paraules als presents i va pronunciar unes absoltes pels carlins de Franco caiguts en la batalla. De tornada al poble, després de dinar, el secretari del partit carlí, Javier Barraycoa (pdf), va prendre la paraula. En un vibrant discurs va fer una crida als militants i simpatitzants a allunyar-se de l’anarquisme individualista. Encara que no ho sembli, això va passar el gener del 2014 i Javier Barraycoa és l’home d’ulleres, jaqueta negra, bossa a l’espatlla i boina vermella carlista que apareix en aquesta fotografia, just al peu de la creu, a primera fila. Si us hi fixeu bé, un amic seu li passa, sempre cristianament, el braç per l’espatlla. Són, tots, carlins en ple segle XXI. Quin món, Déu meu. El seu lema és ‘Déu, Pàtria, Furs i Rei’ i actualment tenen un interessantíssim punt III en el programa polític: ‘L’Estat ha de reverir públicament Déu com a Suprem Senyor i Legislador i professar la Religió Catòlica, única veritable.’

 

 

El senyor Barraycoa, doncs, partidari d’un estat que revereixi públicament Déu, resulta que fa poc que va anar a la seu del partit neonazi Democracia Nacional, a Castelló de la Plana. Coses. Una més de les coses que ens passen els lectors de VilaWeb. Gràcies! Barraycoa hi presentava el seu llibre ‘Cataluña Hispana’. L’acte es va enregistrar en vídeo. Només de començar un dels neonazis demana un minut de silenci per la División Azul (minut 1.15). Un minut de silenci pels soldats franquistes que van lluitar en favor dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Tots els presents s’aixequen. Després, Barraycoa s’asseu, com tots, i la presentació del llibre prossegueix.

 

 

No he llegit el llibre de Barraycoa, però aquí en teniu la crítica que en va fer la Fundació Francisco Franco. Signada pel fill del militar colpista Blas Piñar. No sols els neonazis, doncs, sinó també els franquistes són lectors de Barraycoa. De fet, els encanta, i l’home no para de fer presentacions i concedir entrevistes. Per exemple, aquesta: ‘Els qui més van atacar el català foren els maçons i l’esquerra.’ Coseta. Però si jo hagués d’escollir un titular de Javier Barraycoa, seria aquest que apareix amagat al vuitè paràgraf d’aquesta crònica del diari El Mundo. Javier Barrayoca hi diu: ‘No voto. Jo estic en contra de les eleccions.’ Coseta bonica.

 

 

Barraycoa és un dels impulsors de Societat Civil Catalana (SCC), plataforma unionista que fa pocs dies que es va presentar al Teatre Victòria de Barcelona. El diari El Mundo va escollir Barraycoa perquè en parlés a les pàgines del diari, perquè Barraycoa és un dels fundadors i puntals de SCC. És a dir, i per acabar: Barrayoca ret homenatge a soldats franquistes del Terç de Montserrat, guarda minuts de silenci en honor de la División Azul a la seu d’un partit neonazi, declara que està en contra de les eleccions i ara organitza això de la Societat Civil Catalana. Doncs ‘that’s not all folks’! Recordeu que som a Catalunya, on el goril·la és blanc, la Mare de Déu negra i Javier Barraycoa, cap d’estudis de la Universitat Abat Oliva. Ho heu llegit bé. Un paio com aquest, cap d’estudis d’una universitat (departament de Ciències Polítiques).

 

 

Quin gran país no és Catalunya. 

WIN WIN

Aquest desig de procés bo per tothom que ens va dibuixar el President Mas, no deixa de ser lloable, però molt difícil de veure a la pràctica. Com va dir en Martí Anglada, ell no el veu i en tot cas serà bo per Catalunya, això es indubtable i també per Europa. Les conseqüències immediates per l’Estat espanyol amb la pèrdua de la seva última colònia a curt termini no els seran positives, i hauran de mirar a llarg plaç per veure si han aprés la lliçó. Catalunya ens diu no es pot presentar com la vencedora del conflicte, jo crec que la societat catalana te dret a ser-ho si aconsegueix amb el seu reclam decidir el seu futur democràticament, no ens podem avergonyir dels nostres èxits, que per cert no van contra ningú.

Un acord on les dues parts en surtin beneficiades, on no hi hagi ni guanyadors ni derrotats van ser les paraules del President. Creu que hi haurà un acord, ja que el conflicte no es pot allargar pels segles dels segles. Demana un gir de 180 graus a l’Estat espanyol ja que el seu diàleg es amb la renúncia catalana a les nostres peticions, curiosa manera d’actuar.   Alhora adverteix que una victòria del si el 9 de novembre no significa una declaració en 48 hores, sinó un mandat no executiu, sinó una eina per negociar sobre aquest mandat democràtic amb Espanya i Europa.

Realment, l’entrevista d’ahir al President va deixar algunes obvietats, i la voluntat crec que ferma que el procés no te marxa enrere i que en tot moment la primera opció era l’acord amb l’Estat, ho dic en passat, ja que això ja no sembla possible veient les actituds espanyoles. Caldrà actuar sota la legalitat catalana amb la llei de consultes emparada per l’Estatut vigent, i gairebé amb tota seguretat ens enfrontàrem al seu enviament al TC i la cruïlla de seguir endavant posant la democràcia per davant de la legalitat espanyola.

Una victòria del si, crec que tothom es conscient que no produïra una declaració amb 48 hores, però deixarà clar que virtualment ja som un Estat independent que espera fer-ho oficial desprès de la lògica negociació a tres bandes que tampoc es pot eternitzar indefinidament i que simplement ha de senta les bases de la separació i la conformitat dels principals estats amb el seu reconeixement, però deixant clar que en el fons es plenament executiva i un mandat sense marxa enrere.

Pel que fa a que tothom i surt guanyant, es evident que Catalunya serà la gran beneficiada, que Europa guanyarà un estat solvent amb gran potencial i que el sentit comú diu que no es deixarà perdre, i l’Estat espanyol perderà la gallina dels ous d’or i el seu deute serà un impossible, però que pot fer pensar a molts espanyols que els cal un canvi de mentalitat i una organització d’un nou estat espanyol eliminant els tics existents per enfortir-se en un futur, aquest i no d’altre ha de ser el seu win particular, que mirant la seva història serà la sacsejada més important viscuda en la seva trajectòria.

En definitiva, mobilització, consulta i acceptació i execució dels resultats sense demanar perdó a ningú. Ens toca mirar per la nostra societat i deixar la ingenuïtat en una cantonada, ens ho mereixem. 

ORDENO I MANDO

Aquesta frase defineix perfectament la resposta a Sanchez Camacho i la seva dèria per donar la cobertura a una minoria, i que aquesta imposi a una majoria que es veu te menys drets que l’altra. Es el món a l’inrevés, amb un Estat espanyol que per cert entre les seves candidatures per les eleccions europees es troben 7 dels miserables ultres que van atemptar contra la Blanquerna per la Diada amb aquelles imatges que tots recordem. Segurament deuen formar part de la minoria del Ordeno i mando que Camacho ens ordena obeir.

Efectivament, Camacho ha tornat a demanar la negativa a poder consultar als catalans sobre la independència, i ha apel·lat a la presentació de Societat Civil Catalana, per defensar aquesta minoria que ella qualifica de majoria silenciosa i que es veu atorga més drets que la majoria que hem vist fins ara. Per altra banda els assaltants de Blanquerna, concretament 7 dels mateixos es presentaran per Democràcia Nacional i  España en Marcha a les eleccions europees, el millor representat,  Javier Marcos Aroca al sisé lloc.

Es curiós un cop més el concepte democràtic de Camacho que tant sols mira els seus interessos, encara que siguin una minoria, li canvia el nom per majoria silenciosa i com li ha etzibat el President Mas òbvia aquella majoria que ja s’ha visualitzat de la societat catalana i que vol la consulta, i entre aquesta una bona part que opta per la independència. Es com un retrat a la carta, obviant el que no li agrada i donant per valida la seva realitat a mida.

Ens insisteix un i altre cop que abandonin el procés cap a la consulta, quan sap perfectament que es el mandat democràtic que el poble ha donat a la majoria dels seus representants al Parlament com a projecte cabdal i prioritari pel nostre país. Pretén ignorar la majoria parlamentaria i la majoria de la societat, es a dir, just al contrari del que un partit democràtic que es vulgui dir com a tal faria, com deia ben definit per “ordeno i mando” que els escau molt millor.

Per cert un Estat que com comentava accepta dos partits que a moltes democràcies estarien prohibits per apologia del feixisme, i concretament un d’ells te dins seu la Falange, el partit principal de la Dictadura espanyola, tot un despropòsit que deixa ben clar quin tipus de democràcia defensen. No contents amb això 7 dels miserables ultres que van fer l’acte de violència a Blanquerna poden presentar-se com a futurs representants d’una societat.

Tot un desgavell per la bona salut democràtica i per la societat que ho ha de patir en les seves pròpies carns, que segurament molta d’ella no en te cap culpa, de Dictadura 40 anys a Ordeno i Mando, i encara alguns li diuen democràcia. 

VIURE D’ESQUENA A LA REALITAT

La nova crisi del PSC a Girona que ha acabat amb deu dimissions de l’executiva, inclosa la de Joaquim Nadal, per discrepàncies amb la posició del partit sobre el procés que viu Catalunya i que se suma a moltes altres al llarg del territori, ha estat contestada per Ignasi Lucena amb acusacions a CIU i ERC, i a convidar a marxar del partit al no ser majoria. Tot un exemple de no voler afrontar la realitat i assumir que aquesta submissió total al PSOE i en contra del seu mateix programa electoral els porta directament a la marginalitat.

No hi ha dubte que aquest nou capítol sembla no fa obrir els ulls a un partit que defensava una consulta legal i acordada, i que de la mà del seu gran padrastre a Madrid ha preferit posar-se al costat de Populars i Ciudadanos en una croada contra la democràcia més elemental, contra una bona part de la realitat social catalana, els seus votants inclosos i deixant molt clar que aquella transparència que ens volíen oferir amb unes primàries a la paquistanesa molt dubtoses era foc d’encenalls, quan es tracta de la discrepància interna.

Lucena tira pilotas fora, i atribueix la dimissió en bloc gironina a factors aliens, com la tensió política i ambiental derivada del debat nacional i que dirigit per CIU i ERC pretén trencar el seu partit. Nega poder resoldre el tema en cap congrès intern, i reclama als crítics propers a l’independentisme a assumir que  no son majoria, i esperar el seu moment o marxar.

Com es sol dir, no hi ha més cec que aquell que no vol veure, i el portaveu socialista demostra que no li preocupa massa les desercions en molts dels municipis catalans en desacord amb la línia incoherent del partit, i sembla que fins hi tot prefereixen ser pocs i sense discrepar que molts i parlar sobre totes les propostes. Un molt poc exemple de democràcia interna.

Parla de tensions del debat nacional dirigit per  dos partits per enfonsar-los. De totes maneres no ens diu que el debat l’ha plantejat la societat catalana, i no ens parla del seu programa electoral que han obviat en benefici del PSOE a Madrid i en contra de les urnes catalanes defensant l’opció que creguin més convenient. Per altra banda convidar a marxar a les persones que precisament segueixen el programa inicial i que es el contracte amb els seus votants, es tota una presa de pel a  la democràcia i a un partit que ell solet ha pitjat el botó de l’autodestrucció abans d’escoltar la societat catalana.

CINISME PER SANT JORDI

La dirigent i portaveu Popular Soraya Saez de Santamaria farà un acte demà buscant la foto amb editors catalans i segurament explicant i lloant la nostra llengua i l’estimació pel nostre territori. Com diu en Quim Torra cal que ens acostumem a aquest tipus d’actes de cinisme d’un Govern espanyol que te una llarga llista d’atacs a la llengua catalana, al nostre sistema educatiu i a la nostra societat en general.  Un currículum que dona idea del cinisme de Soraya, on ningú hauria de caure en aquest parany de buscada humiliació sense sentit i submissió que ja forma part d’una època passada.

En nom d’Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría

Quim Torra

Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la Vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans. Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l’espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l’esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d’oportunisme polític.

 

Què és del que ve a parlar la senyora Vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l’atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l’intent, gens equívoc, d’esquerdar l’escola catalana amb lallei W ert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d’aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrement, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

 

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tot. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre’ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

LA MENTIDA SENSE ESCRÚPOLS

El diari ABC, un mitjà que com tothom sap és especialista en titulars cínics, falsos i amb finalitats que malauradament no han canviat amb els anys, ara troba una connexió de  l’ANC amb ETA, concretament amb el pla “Pitzu” de fa més de 20 anys i amb la desobediència cívil com a protagonista. Després de provar altres connexions fallides, la imaginació malaltissa de la caverna espanyola torna a voler confondre la societat catalana i avortar la democràcia sigui com sigui.


Sembla que finalment han entés que el President Mas no es el culpable i l’ase dels cops, ara veuen que l’ANC hi te molt a veure i comparant el full de ruta aprovat per l’entitat per arribar a la independència amb aquest pla de la banda terrorista basca de fa més de 20 anys.  Segons la revista Interviu, el CNI dedica més de 10 milions d’euros per desacreditar el procés català amb tertulians, mitjans i tots els recursos al seu favor per arribar a tal fet. Al mateix temps Populars, Ciudadanos i Socialistes constantment ens parlen de violència a Catalunya i trencament de la cohesió social, el que sembla més un desig que una realitat.

Realment cal ser molt malèvol o cínic per treure informacions com aquestes, i intentar barrejar una organització violenta amb una entitat de la societat cívil que sempre ha defensat la democràcia i la via pacífica per arribar a l’objectiu final. Des de l’Estat, potser algú de la ciutadania espanyola hauria de preguntar el perquè de la despesa de diners públics en una época com la que estem simplement per intoxicar i intentar a través de la mentida avortar un procés democràtic.

El full de ruta de l’ANC en tot moment impecablement democràtic i amb icones festives com ha estat la Via Catalana analitza les possibilitats futures i sobretot obvietats en un procés que ha d’acabar a les urnes i amb el respecte de tothom al resultat sortint, davant la guerra bruta i els intents barroers de l’Espanya rancia de sempre sense argument per posar una mordassa al poble, cosa que en una democràcia ja no te cabuda, malauradament alguns no han evolucionat gaire.

Pel que fa als tres partits esmentats, i al veure que el procés no genera cap trauma a Catalunya, vers al contrari, es un projecte d’il·lusió que vol convidar als contraris a expressar els seus arguments i debatre, i finalment fer-los partíceps de la decisisó majoritària final amb total respecte. Han de treure l’espantall de les baralles familiars i la violéncia que malauradament per ells, tal com ha succeït al País Basc els serviria d’excusa perfecte per coartar la democràcia.

En definitiva, simplement no cal caure en aquests paranys que intentaran fins l’últim moment afegir al procés català i que posarà a prova la societat catalana i la seva determinació a seguir endavant sense mirar aquestes misèries pròpies d’altres temps.

EL CLAM NO ES POT AMAGAR

Com a culer, una de les poques coses posítives de la final de Copa de dimecres passat, va ser, i com mostra el vídeo la reacció a l’himne espanyol d’una part de l’Estadi i de l’altra. Crec que tots els himnes i símbols que siguin democràtics mereixen un respecte per suposat, i segur que el tindran en un futur estat català, però el context que vivim i unes institucions que un cop i un altra ens neguen el dret més fonamental com es votar per damunt de qualsevol cosa, i ens garanteixen un tracte futur que ja coneixem prou be, porta a aquestes reaccions, que cal dir matusserament els mitjans intenten soterrar demostrant la por a una realitat que els supera. Aviat passarem dels xiulets al silenci respectuós, això voldrà dir que l’Estat català ja serà una realitat.

SIMPLEMENT ES DEMOCRÀCIA

La presentació de Societat Civil Catalana, una plataforma contra el procés sobiranista totalment legítima, però que tal com insinuen sempre de l’ANC, en aquest cas segurament propera a Ciudadanos, Populars i sectors del PSC, pot fer les manifestacions que vulgui i defensar amb arguments la unitat d’Espanya i els seus avantatges, ara bé, 2 milions de persones al carrer, i no cal entrar en balls de xifres per la manifestació i la Via Catalana que reclamen votar el nostre futur polític, defensant un Estat propi en un territori de 7 milions i mig te tot el dret de ser tinguda en compte i que els seus representants tal com estan fent ho consultin i surtin de dubtes sobre l’afer, i sobretot respectin la decisió en la que tots s’han de sentir comòdes i inclosos, aquesta es la vertadera democràcia. No hi ha cap trencament de la cohesió interna, ni cap tipus de violència que com diu en Toni Aira sembla que la busquin per impedir el dret a decidir d’una societat. Per tant facin els invents que vulguin, però amb responsabilitat i sobretot escoltant la paraula final del poble.

És cosa de tots

 

Toni Aira

 

Diuen que l’Assemblea Nacional Catalana rep una atenció desproporcionada i funden una associació amb 60 membres, surten (bàsicament) als mitjans catalans i ho troben el més natural del món. Diuen que l’Assemblea Nacional Catalana “usurpa” el nom d’allò que representa i és el Parlament de Catalunya, i en canvi acomboien i aplaudeixen la creació d’una associació de nom Societat Civil Catalana. Així, com tota, de cap a peus, però ells no usurpen res ni busquen patrimonialitzar res ni ningú. Tampoc quan diuen que volen que “els catalans es mobilitzin”. Tots, eh? És a dir, que els que s’han mobilitzat fins ara o no els interessen o no els consideren catalans. Maco.

 

Diuen, fan, menteixen i en són conscients. Com quan van crear allò de Convivencia Cívica Catalana per atiar la zitzània i mirar de crear conflicte allà on no hi és ni ningú no l’espera. I en això persisteixen. I aquestes caricatures, així com el seu minso poder de convocatòria, són també reflex de l’èxit del procés democràtic que viu Catalunya en la seva reivindicació del dret a decidir. Un èxit, però, incomplet si no culmina en el vot. I en contra d’això treballen.

 

Fa setmanes i mesos que van estrenar un nou i nefast punt del seu prefabricat argumentari: parlar de la violència. Ho fan aquests que en teoria reivindiquen la societat civil però que quan aquesta és potent, forta i aconsegueix marcar l’agenda política l’acusen d’estar subvencionada i teledirigida. Això, és clar, ho critiquen perquè allò que la majoria reivindica no els fa la peça. I hi busquen la màcula i no la troben, però tant se val perquè si no ja la inventen. “Hi haurà violència!”, diuen. I fa feredat només de pensar-ho, però és que sembla com si ho volguessin. Una perspectiva només imaginable per part de qui actua o es mou a la desesperada davant la seva manca d’arguments, de raons o de força moral, o de tot plegat. Els representants d’aquesta nova (i superespontània) associació diuen que hi ha una part de la societat catalana que “ha de sortir de l’armari”, com comparant Catalunya amb un ambient repressor que manté certes persones avergonyides del que són, exercint-hi violència psicològica, per tant. I les diran de més grosses.

 

Ahir a TV3 vaig poder veure com quatre energúmens madridistes insultaven un aficionat de l’Atlético i un periodista de TV3. Eren a València per la final de Copa, i el cas és que els van impedir gravar amb amenaces, exabruptes i cop al càmera inclòs. I jo, a partir d’això, els diré que el madridisme és violent? Ni jo ni ningú amb dos dits de front, evidentment. Els diré que de tarats i d’intransigents n’hi ha pertot. Ara! S’imaginen que això passa en una manifestació d’aquelles que organitzen PP o Ciutadans el dia de la Hispanidad? S’imaginen que algú amb una estelada al coll increpa o agredeix algun d’aquells manifestants? Ens inhabilitarien la reivindicació democràtica del dret a decidir de Catalunya de cap a peus. Sense matisos, sense miraments. Perquè és allò que sembla que busquin: escenaris de confrontació més enllà de l’estrictament democràtica i dialogada.

 

Davant d’aquests moviments i d’aquesta estratègia clarament organitzada cal més fermesa democràtica i més exemplaritat que mai per part dels defensors del dret de Catalunya a votar pel seu futur. Aquesta reivindicació posa damunt la taula l’opció de seguir com estem o de canviar, i de contrastar la substància, la connexió i la representativitat real d’associacions vàries amb el gruix del país. És cosa de tots.