Arxiu mensual: gener de 2014

GIL TAMAYO: VIVINT A L?EDAT MITJANA

El secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal espanyola ha tornat a treure un codi ètic ancorat segles enrere i que vist des del punt de vista d’un ateu, i crec de qualsevol persona que cregui amb els drets i la llibertat de les persones son apologia del feixisme. Referent a la llei de l’avortament ens diu que l’eliminació d’un innocent mai es la sol·lució amb una sèrie de raonaments que fan esgarrifar i que potser s’haurien d’aplicar quan han estat al costat d’alguns dels pitjors criminals en forma de dictadors de la història.

Aquest personatge desvergonyit ens diu que la solució a la malformació d’un fetus no esta contemplada a la nova llei de l’avortament en blanc i negre presentada pels populars, i que de cap manera pot ser la mort d’un innocent que va contra el sentit de la humanitat, i ens diu que d’aquesta manera s’acabaria amb la fam al mòn eliminant persones. Proposa polítiques socials que acompanyin als més necessitats. Ha insistit que ningú te dret a treure la vida a un ser innocent, i l’avortament no es la solució, com tampoc el nen que ha de néixer es el problema. Si es fes separació per malformació  o violació entraríem en la selecció de l’espècie que no comparteixen.
Realment cal veure quina autoritat moral tenen aquestes persones d’aquesta institució amb un bagatge al darrere tant fosc i cruel per opinar sobre aquests temes. Primer el seu menyspreu i consideració de la dona com un esser de segona categòria com demostra la seva prohibició a poder accedir en igualtat de condicions com d’altra banda pregonen deia la seva font d’inspiració “tots som iguals”, no els pot fer defensors ara de la seva causa. Per altra banda,  el seu món virtual en forma de no poder formar una família que per cert tant defensen com a model sagrat de societat i no poder fer descendència, avisant que cada acte sexual ha d’anar en aquest sentit i no per pur plaer, cosa que ja demostra el seu tarannà i acostament al feixisme més recalcitrant. Com deia qui son ells per dir a una dona que porta un nen dins seu amb malformacions i sense cap futur a la vida, o fruit d’una violació que el fa no desitjat que no pugui interrompre aquest procès com a persona lliure en prendre decisions dels seus afers. No te cap sentit portar a un nen al món que sense cap esperança destroçarà la vida de tot el seu entorn familiar per obligació. Per altra banda la comparació amb la fam es senzillament obscena i no mereix comentari, nomes dir que ells si que van colaborar activament amb un règim del terror que va fer la seva selecció sense cap oposició per part seva.
 El nen com diuen, efectivament no es el problema, i com que no ho es, la seva mare i el seu pare son els que han de prendre aquestes decisions lliurement i sense coaccions, i això no es selecció de l’espècie, s’en diu responsabilitat, i per cert la selecció la natura fa molt de temps, des del principi dels temps que la practica, i on nomes els més sans i forts sobreviuen, eliminant els malalts o dèbils per mantenir un equilibri. La raça humana ha evolucionat i amb el seu coneixement pot mantenir i guarir enfermetats que abans eren impensables, però això no vol dir portar noves vides al món condemnades i no desitjades.
En Gil Tamayo i el que representa el seu pensament retrògrad i caducat, no te  ni autoritat, ni ètica per imposar la seva opinió sobre la resta de la humanitat, i encara menys en assumptes personals que res tenen a veure amb ells.

ELS ARGUMENTS DE LA FAES: CATACLISME A LA VISTA

Ahir la Fundació FAES, no confondre amb la Falange, ho dic per ments mal pensants, es el laboratori d’idees del Partit Popular, be suposo que a tot li diuen idees avui en dia, i amb Aznar al capdavant qualsevol cosa supera la realitat. De fet es un informe de vint arguments contra la independència catalana i on en resum serem expulsats del Planeta, la pell se’ns caurà a tires i mil i una infermetats deixaran Catalunya en una terra erma com un desert. Per cert, econòmicament passarem a l’últim lloc del rànquing mundial, on Ruanda serà una gran potencia al nostre costat, per suposat un gran canvi climàtic haurem de suportar, i si encara queda algú en vida morirà de gana i demanant perdó. Com podeu comprovar tot molt científic i estudiat.

Per suposat s’afirma que es un procés il·legal i inconstitucional, que per la FAES es sinònim a nivell mundial, nega que hi hagi motius històrics o greuges entre Catalunya i Espanya, nega els efectes negatius de la sentència de l’Estatut, per suposat nega que els catalans tinguin dret a decidir, nomes faltaria. Fins hi tot nega que el govern espanyol pugui cedir la competència de referèndums. Com no pot ser d’altra manera, no entraríem a la Unió Europea, fora de l’OTAN i de les Nacions Unides, una espècie de paries del planeta. Hi hauria una caiguda del 19 al 24% del PIB provocant una fallida econòmica i social. Defineix el procés com populista i radical, i de fet diu que el dret de l’autodeterminació no és aplicable a Catalunya perquè es limita a processos de descolonització i règims no democràtics i que no respecten l’estat de dret, caram, sembla la definició de l’Estat espanyol.

 

Realment, quan sabem que estats tant avançats com Suïssa ja estan valorant una possible independència catalana i el món en general encara que evidentment no es posicioni, no entén com en una democràcia no es resol l’assumpte a les urnes amb normalitat amb l’exemple escocès molt a la vora, segurament massa per la mentalitat espanyola.  Trobem aquest imaginari caducat en forma de mil i una desgracies per la nostra independència, i per demostrar la gran estimació que ens ofereixen ens adverteixen del gran i extrem perill que patirem. Alhora en nega qualsevol tipus de dret a decidir el nostre propi futur com a bons ciutadans de segona categoria que som.

 

Qualsevol persona aliena a tot això, difícilment es podria creure tantes desgracies juntes pel simple fet d’escollir democràticament i pacíficament el nostre futur. Alhora i curiosament no podríem formar part de cap organisme internacional amb un cas únic a la història mundial simplement per votar, seria una gran carta de presentació de tots aquests organismes. Tanmateix i desafiant totes les lleis matemàtiques, recaptant tots els nostres impostos, deixant l’espoli econòmic enrere i prenen les decisions al nostre favor, utilitzant tots els nostres recursos ens cauria el PIB i entraríem en fallida. Deu ser una lliçó per economistes avançats d’alt nivell.

 

Per suposat no hi ha greuges econòmics, històrics ni culturals en els últims 300 anys, tot pura invenció, es que com som, i per suposat una llei que passa tots els filtres i es va retallant, finalment votada per la societat a la que va dirigida i aprovada, i un tribunal de membres politizats pot desfer això sense rubor, com es pot comprovar tot molt democràtic.

 

En definitiva un conte que passarà a gaudir d’un lloc en un futur museu de la llibertat un cop assolida la independència i com exemple del tarannà de l’Estat espanyol.

LA PEDAGÒGIA DE L?ORIOL JUNQUERAS

L’Entrevista de TV3 al cap de l’oposició, el líder republicà va donar molt de sí, però destacaria la claredat i arguments mostrats durant la mateixa. La defensa de la democràcia per damunt de tot, amb una decisió que depèn exclusivament de la societat catalana i que el 9 de novembre podrà expressar com ja han fet molts altres pobles anteriorment la seva opció de futur. Va desmentir algunes de les mentides recurrents que circulen des de l’Estat espanyol, sempre amb actitud posítiva i  sobretot va donar una dada irrefutable, les incerteses del dia desprès son molt millor opció que les certeses de seguir a l’Estat espanyol i que ja estem patint cada dia.

No es la meva intenció lloar un polític, però crec que cal valorar la seva intervenció i dir ben clar que una cosa es ser un polític i l’altre fer de polític com es el seu cas. La sinceritat sempre es d’agair. Tanmateix, com actor principal en el procès que vivim juntament amb el President Mas cal valorar algunes respostes.
Treure dramatisme a la no coalició conjunta a les Europees i apostar per la societat civil en les llistes prioritzant l’àmbit dels Païssos catalans i gairebé descartant Bildu com a company de viatge.  Amb tot el respecte per l’esquerra abertzale, actuant amb intel·ligència no seria el moment d’incentivar aquesta barreja des de l’Estat espanyol totalment mal intencionada, i la nostra prioritat ha de ser el nostre procès i no altres territoris que tenen els seus problemes, però diferents als nostres i per la seva desgracia arrosseguen la xacra del terrorisme aprofitada per l’Estat sense compassió.
Fins que no votem, som un afer intern espanyol, davant les preguntes incisives de que passaria el dia desprès i el no posicionament dels estats estrangers. Es totalment cert, cap Estat es posicionarà abans del referèndum, seria estùpid per la seva part, mai ho han fet per ningú, i els seus interessos no poden quedar hipotecats per aquesta relliscada. Per molt que hi hagi mobilització, que hi hagi majoria dels nostres representants, la prova definitiva son els vots, al dia següent tot serà diferent, com no pot ser d’altra manera molts estats, que no tots ens reconeixeran i l’Estat canviarà d’actitud i voldrà negociar principalment pel deute monstruós que arrossega i que naturalment no pot assumir en la seva totalitat.
La independència ho soluciona tot li preguntaven, evidentment no tot, però tindrem els instruments més vàlida per fer-hi front, que es un Estat. Economicament invertirem els nostres recursos en les nostres necessitats i fàrem les polítiques en clau catalana amb tot el dret a equivocar-nos, sortint al món com nosaltres mateixos i no per boca d’un tercer contrari als nostres interessos.
El repte es tant monumental i vital que ni el polític de torn, ni el partit de torn es important en aquests moments, això ho lligaria amb l’explicació dels pressupostos que porcentualment son els més socials, però amb les limitacions econòmiques fruit de la nostra relació amb l’Estat espanyol, cosa que deixa en evidència aquests que encara viuen amb l’eix dreta i esquerra al cap o les retallades al cervell, sense adonar-se que tot això ha quedat superat pel repte que ens enfrontem, que sobretot requereix generositat i fets excepcionals.
En definitiva, arguments demolidors, claredat, projecte inclusiu per exemple quan va dir que no es venia a retallar drets a ningú, precisament al contrari en referència al castellà en un futur que jo mateix no veuria oficial al mateix nivell del català, però si amb una protecció especial per la seva importància a la societat catalana, i sobretot l’argument de la democràcia davant la intolerància i l’insult permanent de determinats sectors.

NOVA ESTAFA A LA VISTA

Entre els grans plans del govern espanyol per seduir-nos, hi ha la mentida. Un engany que vol rebatre veritats ja demostrades, i sobretot una de molt cabal, com es l’espoli fiscal, més conegut entre els coneguts com “Espanya ens roba”. De fet i com diu en Sala Martin hi ha dues variables que mai canvien al llarg del temps, la velocitat de la llum i l’espoli a Catalunya sobre un 8%. Al 2005 i desprès de molt d’enrenou es van publicar per part espanyola i el resultat de 8,5% de dèficit no deixava lloc a dubtes. Ara i sota l’anunci del Ministre hi havia una nova entrega, que com un bon mag i tret del barret ens anuncià que no hi haurà balança fiscal ja que han inventat un nou mètode revolucionari que tindrà la facultat de desmentir el nostre robatori constant. De fet no cal ser massa llest per veure que si fos mentida, ja faria temps que les balances amb els mètodes tradicionals i utilitzats a tot el planeta serien damunt la taula per corroborar-ho. Ves per on no hi son, i a damunt hem d’aguantar aquesta broma pesada del Ministre Montoro amb mètodes que ningú sap i xifres que ningú podrà comprovar. La Clara Ponsatí crec que ens ho explica detalladament i dona la clau: amagar les dades i nova estafa a la vista.

El mètode Montoro: Amagar les dades

Clara Ponsatí

En la seva darrera visita a Barcelona el Ministre Montoro ha anunciat a bombo i platerets que ha encarregat a un grup d’experts un “nou mètode” per mesurar els fluxos fiscals interterritorials. Diu que aquest mètode superarà la noció de balança fiscal, i acabarà amb la polèmica del Dèficit Fiscal de Catalunya. El “Metode Montoro” desmuntarà definitivament, amb evidències contundents, els arguments que afirmen que Catalunya contribueix a les arques de l’Estat molt massa més del que rep en retorn –el famós 8% del PIB, ho recorden?. Quan el “Metode Montoro” es faci públic quedarà meridianament clar que pertànyer a Espanya és un bon negoci pels catalans. 

 

Les balances fiscals interterritorials són exercicis de comptabilitat pública complexos. Els criteris no són indiscutibles. I sobretot, cal disposar de bones dades. Tot i la complexitat, els diversos mètodes han estat abastament estudiats i tenen un sòlid consens entre els experts de la comunitat acadèmica internacional. Hi ha dos procediments. El més directe és facil: s’assignen despeses i ingressos al territori on es es mouen els calés. És el que es coneix com el criteri dels fluxos monetaris. 
 

L’altre mètode es diu del flux de beneficis. Aquest és molt més complicat d’aplicar: cal identificar els “beneficiaris” de les despeses, i això no es tan fàcil perquè requereix criteris per decidir quins territoris són els beneficiaris de despeses com un nou Picasso pel Museu Reina Sofía, o la coberteria a l’Ambaixada de Washington. Finalment el resultat d’un o altre mètode cal ajustar-lo segons el nivell de deficit de l’Estat: o sigui, allò que tots plegats paguem avui a crèdit i en el futur en impostos. Fins ara, sempre que s’ha fet el càlcul de les balances, ja sigui el govern i economistes privats, catalans o no, ha donat el mateix: 8% del PIB pel primer mètode. I ha resultat un gran joc de trilers pel segon mètode, segons el qual els catalans ens beneficiem de la inversió en polítiques que, per exemple, minoritzen la nostra llengua. Al capdavall, però, calculant les balances fiscals amb un criteri o l’altre el que compta és que l’aplicació del criteri sigui rigorosa, i s’exposi amb transparència. El mètodes estàn ben establerts. Per fer els números, els experts només necessiten les dades.

 

Ah, les dades, on són les dades? A gener de 2014, ja fa temps que totes les operacions de l’hisenda pública espanyola es fan amb una clicada del ratolí. L’Agencia Tributaria i el Tresor són punters en l’ús de les noves tecnologies. El Govern espanyol té les dades, hi tant! Però ningú més hi té accés: ni els ciutadans, ni els experts, ni els governs de les comunitats autònomes, ningú. El 2008 el govern espanyol va encarregar el càlcul de Balances Fiscals al Instituto de Estudios Fiscales. Van publicar els resultats corresponents a l’any 2005: un dèficit del 8,5% del PIB per Catalunya. Mai més, res més. Des d’aleshores les dades territorialitzades d’ingressos i despeses del govern espanyol són un secret d’Estat. 

 

I vet aquí que el senyor Montoro, en lloc de fer públiques les dades d’una vegada, ens promet una gran innovació metodològica. El ministre excita la meva curiositat; m’agraden els reptes per ampliar la frontera de l’anàlisi econòmica. Qui són els eminents experts als quals ha encarregat aquest desafiament intel.lectual? Friso per saber els detalls de la seva contribució, i per veure la llum. Si aquest savis s’empesquen un nou mètode que supera els estàdars actuals per calcular balances fiscals, la descoberta valdrà la pena. Però com podrem avaluar la seva contribució, i donar-los crèdit si s’escau, si no disposem de les dades? Com podrem avaluar les virtuts del seu mètode si no podem comparar amb les balances fiscals de sempre? 

 

Però Montoro no diu que la raó del canvi de metodologia sigui la voluntat de ser més precís, més transparent, més veraç. No. La raó, diu, és evitar que es generin greuges territorials. Deu voler dir que si es publiquessin les dades ens sentiriem agreujats?  Cada any, els catalans contribuim el 8% del noste PIB a l’Estat sense cap contrapartida: Solidaritat, delme, espoli, extorsió… triïn el terme vostès mateixos. Si el ministre Montoro disposés de dades per desmentir-ho, no creuen que li interessaria fer-les públiques? El resum polític és admirable: mentre no es reconegui l’abast de la injustícia, ningú no podrà queixar-se. Ja m’imagino, doncs, que per crear el nou mètode primer deuen haver decidit el resultat conciliador, i després ja s’inventaran la metodologia.

 

El Mètode Montoro: Amagar les dades. En aquest cas, el menysteniment als experts, és també el menysteniment als ciutadans.

EL DINAR DELS HORRORS

Aquest cap de setmana es commemorava els 75 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona i que van culminar amb una Dictadura terrible encapçalada per Franco. Casualitats de la vida, aquesta convenció dels Populars on ens van tornar a comparar amb la violència d’ETA, ens van dir terra de hobbyts i per damunt de tot ens van negar qualsevol possibilitat de decidir el nostre futur que no sigui seguir lligats a Espanya fins a la fi del Planeta entre d’altres coses. Com es pot comprovar alguns no han evolucionat gaire des d’aquella entrada a la Diagonal i segueixen tractant Catalunya com una colònia i a la Democràcia com una anècdota en el camí.

Moltes vegades el color o el blanc i negre no defineix de quina època parlem, i en el cas de l’esmentada convenció en trobem un gran exemple. El no a tot, el menyspreu a la democràcia i l’insult gratuït a Catalunya i per conseqüència a tota la nostra societat va ser seguit amb respecte com no pot ser d’un altra manera amb una societat democràtica i de respecte. Una qualitat aquesta última ignorada per molts. En un atac totalment fora de si Sanchez Camacho ens compara la situació que viuen amb la que  vivien els del seu partit al País Basc amb la violència en marxa, i crec que això hauria de ser rectificat en el Parlament català, senzillament no es tolerable.
De totes maneres a Mas Anglada, en Luis Conde amb la seva empresa de caçatalents va fer un dinar amb bona part dels directius d’empreses de l’IBEX35, alts executius, alguns fins hi tot imputats, personatges com el Comte de Godo, Marius Carol, una representació política popular que encara retronaven a la seva boca els insults contra tots nosaltres, i grans col·laboradors d’aquesta Espanya per imposició com Pere Navarro, al costat del President de la Generalitat i altres membres del Govern. Van gaudir d’un bon apat i curiosament amb l’absència de bona part dels liderats de la societat cívil catalana, curiosament favorable al procés sobiranista.
Un dinar segurament desesperat, ja que els mateixos protagonistes unes hores abans van deixar molt clar que no cediran ni un milímetre, i poc els importa els drets dels catalans, segurament els importa més defensar l’eslògan de l’Espanya eterna del 500 falsos anys com a mesura per no perdre vots amb formacions encara més ultres que els Populars i que poden fer forat en una democràcia de tant baixa qualitat com aquesta.
Es completament impensable que les respostes als precs de voler votar puguin ser els que hem sentit aquest cap de setmana amb persecucions imàginaries i ments totalment malaltisses que donen perfectament legitimitat a aquests 75 anys de l’entrada d’un règim totalitari que sembla no ha esborrat l’emprempta en segons quins sectors de la societat espanyola.
En definitiva, un dinar que va poder comprovar com les circumstàncies son totalment diferents al viscut fins ara, i potser ja seria hora d’intentar comprendre que no hi ha marxa enrere i que la nostra hora ha arribat per donar resposta al futur de la societat catalana.

LES REMORES DEL FEIXISME

El portaveu popular Enric Millo ens diu que se sent exclòs socialment ja que no es independentista, i lliga molt be en el Congrès de les amenaces, i de veure qui la diu més grossa dels Populars a Barcelona. Segurament per tots aquests personatges que es veuen perseguits, i que una urna i un vot els provoca una gran preocupació, els hauríem de recomanar que la tant defensada transició era el pas d’una dictadura a una democràcia, per si ho havien oblidat, em sembla que la majoria no ho han entès o simplement no han fet el pas.

PP Borroka

Francesc Canosa

Gràcies a Santa Llúcia estem veient coses que ni un talp amb ulleres de sol vivint al celler del centre de la Terra creuria que veuria mai. S’ha obrat un miracle: el Rock Radical Basc ha tornat. Nosaltres pensàvem que això del PP a Barcelona era una circumlocució, una circumspecció, o una autoregulació d’una autorelaxació d’una reconfirmació d’una autentificació, però no. Alícia Sánchez-Camacho va pujar a l’escenari. Es va amorrar al micro. Van començar a sonar aquells acords d’aizkolari tocant la guitarra amb una destral. Es va treure la caputxa i comença…“Revuelta en el frenopático” dels mítics Kortatu. Sabíem que això seria gran, com el concert del Nicaragua Rock, el 1986. I L’Alícia no ens ha decebut: “Som un partit que ha patit molt al País Basc, i veig María del Mar Blanco. Ara patim també, d’una manera diferent, però amb l’exclusió i el rebuig social, a Catalunya. Patim perquè alguns ens volen donar lliçons de com se sent algú català, de com hem de viure la nostra vida, com hem d’educar els nostres fills o com has de governar. O ets amb ells o no ets català. I això ho hem viscut en més llocs d’Espanya”. Som-hi, xiquets, frenopàtic SA: “Revuelta en el frenopático, el hombre del tiempo ahorcado por haber informado: granizos, rayos, truenos y viento huracanado. La asamblea de majaras se ha reunido. La asamblea de majaras ha decidido: Mañana sol”. I sí, va aparèixer, el sol: María Dolores de Cospedal per il·luminar-nos una meteorologia per decret llei. Vestida de txiquiteo vigilant de carrer on parlen les cantonades… 

Sona “Todo por la patria”, de la Polla Records i Cospedal s’apunta al poteo i ella és la primera a posar-se la mà a la butxaca que busca alguna cosa: “Qui digui que Catalunya és una cosa diferent i apartada i que cal separar-la a cops de matxet és que no sap res d’Espanya ni de Catalunya…. Per més que vulguin alguns, no es pot clavar una queixalada a un país, a Espanya, perquè sí, i per l’interès partidista d’un governant que no sap què fer amb el desastre de gestió que té”. Efectivament, la dona del temps, ven matxets, ganivets, catanes, dentadures postisses esmolades, queixals perforadors… Tot per la pàtria: “Todo para que haya paz / pero tu con tu pistola /todo para que haya un orden / pero tu con los que ordenan / Todo por la patria / todo por la pasta / todo por las leyes / y por los billetes / Protegiendo al ciudadano / a veces se os va la mano / todo por el bien comun / y tu viejo que tal mea”. 

Arribat aquest moment diürètic cerveser necessitàvem… alguna coseta més calmada per la bufeta atabaladeta. Era el moment d’apostar per un clàssic del rock: Cristobal Montoro. L’home deixa l’horòscop, i ara ja no va de balances fiscals la cosa, ara va de “comptes públics regionalitzats”. Bé… potser que tornem a amorrar-nos permanentment al sortidor de cervesa perquè veurem més clar el què vol dir. Sona “35 millones de borregos” de M.C.D. : “No te busques en el espejo / no te encontrarás jamás / tu rostro está desfigurado en el carnet de Identidad / El rebaño está tranquilo,/ los perros lo han recogido / mientras tanto en los despachos / se cogen buenos empachos / No quiero que me retraten / No quiero que me clasifiquen / No quiero que me plastifiquen / No eres persona, no eres humano / eres carnet de Identidad / 35 millones de borregos archivados en la Dirección General de Seguridad”. 

I la cosa s’anima més: Alberto Núñez Feijóo, Jorge Fernández Díaz, José Luís Ayllón….. Vaja, era com si Eskorbuto, Cicatriz, Tijuana in Blue, Korroskada, Jotakie…. ressuscitessin de cop mitjançant una crionització feta amb txapela del carrer Génova. Curiós, oi? Aquesta basquitis del PP. Com més es democratitzen Euskadi i Catalunya més es radicalitza el PP… i el PSOE (no us oblideu mai del poli bueno-que-es-más-malo-que-el-malo). Recordin: sempre ha estat així. I ara un Euskadi calmat i pacificat i…. el PP, a la borroka. Una Catalunya que vol votar i el PP…. a laborroka divan nadie-me-quiere-patito-feo. Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa. 

Atenció: aquest és el primer dels concerts de Rock Radical que farà el PP a Catalunya durant els propers mesos. Recomano al lector que vagi escoltant grups de rock radical basc perquè entendrà moltes coses. Entre elles que la radicalitat, aquesta radicalitat, s’esfuma, s’acaba. Ara ja no queda res del rock radical basc. Tampoc d’aquella radicalitat basca que recolzava la violència. Com ja ha apuntat molta gent: sortosament els catalans ens hem espolsat la basquitis i ara els bascos tenen catalanitis. I el PP vol una basquitis per Catalunya. Això què vol dir? Això: que la radicalitat prêt-à-porter és producte de temporada. Aquesta radicalitat de rock radical és perfum. Darrere del dia de l’evaporació total hi ha dos portes possibles: el mega-super-hiper frenopàtic de bogeria encara més extrema amb conseqüències imprevisibles o la cortina de fum d’una oferta al darrer moment, vaja, alguna cosa amb la que engalipar-nos (perquè recordem: sigui el que sigui que s’ofereixin serà un engany talla XXLL). De moment gaudim del concert perquè els que fan el ridícul i menteixen a l’escenari són ells. Mirem-ho amb la seguretat d’haver tornat a descobrir la nostra radicalitat: l’afirmació de la consciència catalana. Això és el que fa obrir els ulls a tothom. Això és el que va fer que el 1939 no acabés amb nosaltres. I que mai res hagi acabat amb nosaltres. Recordeu, tothom ha tremolat quan senzillament, naturalment, calmadament, hem dit, hem afirmat, quan hem demostrat, que som catalans: És el rock radical català.

 

SUPORT ESPIRITUAL I CONTES PER NO ESCOLTAR

L’Abat de Montserrat va expressar el seu suport al referèndum, explicant que la realitat nacional catalana es prèvia a la formació de l’actual Estat espanyol, i deixant clar que el Vaticà reconèixera una Catalunya independent com no pot ser d’altra manera. Alhora  el Ministre Gallardon  ens diu que te els instruments necessaris per defensar la sobirania espanyola,  el Ministre Fernandez Diaz esta convençut que Santa Teresa està fent d’intercessora per Espanya, una santa molt propera per cert al Dictador Franco i Sanchez Camacho ens diu que si Catalunya no està en fallida es gràcies al Govern d’Espanya. Certament no semblen d’aquest segle.

Molt bones notíces les que l’Esglèsia catalana en boca de l’Abat i que s’allunya  d’aquesta esglèsia espanyola feixista i amb caràcter dictatorial que gairebé posa la qüestió de la unitat d’Espanya com un afer espiritual i diví. Es bo que ens diguin que el Vaticà està informat del procès sobiranista des del territori on està succeint i no les informacions esbiaixades de l’Estat espanyol, ha parlat d’una qüestió d’ètica i amb la seguretat de que el reconeixement no tindria problemes. No cal recordar el lobby important de poder i influència que representa el Vaticà, i per tant estaria amb una llista prioritària de futurs reconeixements. Voldria destacar que la Vanguardia ha amagat deliberadament aquesta informació i demostra un cop més el seu tarannà i ètica periodística en contra del procès lliure de la societat catalana.

 

Al costat d’aquesta notícia, ens trobem a  Gallardon que ens torna a recordar que la sobirania resideix en el poble espanyol i utilitza amenaces per impedir això dient” que Espanya es una gran nació que val la pena viure i estimar, i per la que mereix la pena lluitar” , demanant el principi de lleialtat constitucional. Una prova més del caràcter antidemocràtic del personatge que com una condemna i per imperatiu legal ens ordena estimar una cosa a la força i posar la sagrada Constitució com una norma que governa les nostres vides ens serveixi o no, amb aquest tarannà no es d’estranya que surtin lleis com les de l’avortament que semblen retrocedir un segle del que vivim.

 

Tanmateix no acaba aquí, quan el ministre Fernandez Diaz lloa Santa Teresa que ens diu es preocupa molt d’Espanya, curiosament el Dictador Franco tenia a la seva residència el seu braç incorrupte i era un gran devot de la Santa. Segur que la connexió no es un casual, nomes cal anar comprovant les seves declaracions sobre el procès català.

 

Sanchez Camacho en estat de paranoia ens diu que si no estem en fallida es gràcies a Espanya, lamentant que no es pot discrepar del pensament oficial i demanant que s’abandoni la idea del 9 N que nomes divideix atrevint-se fins hi tot a comparar-ho amb la violència basca. Realment  ha perdut els papers i gairebé te un punt còmic, si la qüestió no fos seriosa. Els números no enganyen i no val la pena discutir que es l’espoli fiscal que estem sotmesos, ni la idea que votar no es democràcia imposada pels dos partits espanyols, ara be comparar la urna i el vot amb la violència al País Basc hauria de fer que li caigués la cara de vergonya, encara que primer se n’ha de tenir es clar.

 

En definitiva bones notícies per un costat i més del mateix per un altre, un model tant allunyat de la manera de fer i actuar de Catalunya, que el trencament no pot trigar a arribar.

 

EL BULLYING I LA VIDA REAL

La sessió parlamentària d’ahir, apart d’aprovar els Pressupostos i demostrar que els recursos dels Populars eren paper mullat i destinats a perjudicar una mica més el país sense cap tipus de rubor.  En volia destacar dos temes, un l’espectacle dantesc de veure els 3 diputats socialistes castigat a l’última filera com un vertader pati de col·legi tal com ens descriu Toni Aira en el seu article i que defineix com a Bullying, i que si una cosa fa, es allunyar encara més la política de la gent. Per un altra banda les típiques acusacions de pressupostos antisocials i vot negatiu de totes les formacions excepte CIU i ERC, sense oferir cap alternativa real, i obviant que amb l’espoli fiscal que estem sotmesos i els recursos de que disposem no hi ha marge per massa cosa més que retallades, venda de patrimoni i nous impostos. Aquesta es la realitat que vivim, i una de les raons entre moltes d’altres per defensar el nostre propi Estat i no veure’ns abocats a aquesta misèria i gestionar engrunes sense límit. Crec que alguns d’aquests grups podrien deixar la demagògia a banda i explicar  tota la historia, sent conscients de que no som un país normal amb totes les eines disponibles, i la caducada baralla dreta i esquerra no te sentit, parlem de país.

‘Bullying’ al pati del PSC

Toni Aira

Política vella, però que molt vella i sense el glamur del món vintage. Infantilment vella. Oxímoron? Potser. Impossible? No, perquè això està practicant, i en això s’està aplicant, el PSC. Ahir, una imatge d’aquelles que val més que mil paraules, ens plantava a la cara l’arraconament al fons de l’hemicicle dels tres diputats coherents que van votar dijous passat com marca el programa electoral dels socialistes i en contra de la disciplina de vot imposada per la direcció del partit. El Grup Parlamentari del PSC els va reubicar a l’última fila del seu bloc d’escons, a tocar del grup mixt. Gran pensada, sí senyor. Com al col·legi. De cara a la paret. Aquest és el nivell. I, en contrast, algunes de les imatges del moment plasmaven, unes quantes files per davant de Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura, el diputat imputat Daniel Fernández, ell sí en la línia més ortodoxa de Pere Navarro i els seus. Edificantíssima estampa, sí senyor. Nítid i nefast missatge. Premis i càstigs molt propis d’una política molt vella, antiga, desfasada, que paradoxalment actua amb l’infantilisme irresponsable propi dels amos i senyors dels patis d’escola: les criatures.

Dilluns hi va haver sopar dels dirigents territorials del PSC, hereus i allò que queda dels antics capitans, encapçalats per Pere Navarro i Antonio Balmón. De tots ells, només l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, va apuntar que potser s’haurien de pensar dues vegades l’anorreament dels “crítics”. La resta, amb un emfàtic i implacable Navarro com qui més, van coincidir en la necessitat de fer fora Elena, Geli, Ventura i qui sigui que faci com ells. Després, l’endemà, van començar a posar en pràctica una estratègia per dissimular pensada per a infants. Així pensen que som la resta, com si tots actuéssim com ells. I així va ser com va començar a rodar l’estratègia del bullying (com als patis del col·legi on uns fan la vida impossible a uns pocs) amb els diputats Geli, Ventura i Elena. I a creuar els dits que tenim la cúpula, a veure si els assetjats capten ràpid el missatge, peten i marxen l’abans possible. Abans, com a mínim, que a algú de CiU, ERC, ICV, la Cup, el PP o Ciutadans li passi pel cap forçar una nova votació al Parlament on alguns del PSC es vegin empesos a votar en consciència i altres segons com marca la direcció. 

I tot plegat amb la inconsciència de muntar aquest sidral i aquests espectacles tan desagradables i que tan allunyen la gent dels partits com de la pesta, quan el mateix partit impulsa una iniciativa d’intent de reconnexió amb la ciutadania i de nova política. Ells mateixos contraprogramen i anul·len el missatge positiu de les seves primàries obertes a Barcelona. Gran estratègia, sí senyor. Com la del nen que munta un lego, a tocar del final una peça no li encaixa i de l’enrabiada ho desmunta tot a cops de puny. Això sí que és de càstig. I electoral que el tindran, sens dubte.

EL SILENCI COM A MESURA A L?ODI A CATALUNYA

El País Valencià segueix patint la paranoia i aquest genocidi lingüístic que te entre cella i cella el Partit Popular contra tot el que fa olor a Catalunya, i en particular la seva llengua, curiosament la mateixa que el territori esmentat. Ara li ha tocat el tancament de Catalunya Radio, cosa que ha suposat la total desaparició de mitjans en la nostra llengua, cosa que en una democràcia i en el segle on ens trobem respon a unes maniobres molt matusseres per deixar molt clar que no som ben rebuts i per suposat poca cosa ens uneix amb l’Estat espanyol.

El tancament se suma a TV3 i recentment a RTVV, deixant sense cap emissora en català, tret d’alguna comarcal. Acció Cultural del País Valencià desconnectava les antenes per tal d’evitar les dues multes de mig milió d’euros per tenir els repetidors. Curiosament tot prové de la denuncia d’un grupet feixista que advertia de les emissions, fet que tothom sabia. Es una planificació premeditada i guiada per l’odi i el feixisme, i abonada pel procés sobiranista que no saben com aturar. Primer TV3 i la Corporació va ser titllada d’il·legal per la Generalitat Valenciana quan emetia des del 1985, i sabent que mai han perseguit emissores il·legals en castellà que es veuen al territori. La pressió popular no va servir de res i fins hi tot la iniciativa legislativa amb 650 mil signatures al Congreso va ser rebutjada pels Populars. Tampoc va se efectiu la reciprocitat proposada amb Canal 9 des de Catalunya amb excuses de mal pagador. Finalment amb gran impacte la Televisió Valenciana i amb esperpent va ser tancada. Ara amb Catalunya Radio han aconseguit silenciar qualsevol mitjà en català amb actuacions pròpies d’una Dictadura sense límits.

Efectivament aquesta es la història resumida d’una xenofòbia sense limitacions, un odi sense fronteres que ha aconseguit primer voler una llengua que cap expert en la matèria reconeix, simplement per afeblir la llengua catalana, i desprès veure les vertaderes intencions amb la persecució sense sentit de la mateixa en els mitjans i l’eliminació progressiva a les escoles. Aquesta es la defensa de la llengua que ens volen vendre. Es pensen que amb el silenci aconseguiran apaivagar una societat en el segle que vivim. Segurament ho han fet durant molts anys, però estan sembrant la llavor perquè tard o d’hora la societat valenciana faci un canvi de rumb, i comprovi com ha estat enganyada i manipulada culturalment i econòmicament sense compassió. Per moltes accions de suport des de Catalunya o clams de molta gent no s’aturarà aquesta bogeria.
La paraula la te el poble, i aquest ha de veure que li convé, amb uns representants que sorgeixin del mateix amb una identitat a defensar i un projecte que amb una Catalunya Estat al costat els estarà esperant, que no imposant, i com qualsevol democràcia normal, les urnes i el sentit de la gent decidirà.

TINC UN PLA PER CATALUNYA

El president espanyol Mariano Rajoy va concedir una entrevista per televisió ahir, on cal dir que com de costum poca cosa va aclarir, encara que una la tenia molt clara, te un pla per Catalunya i  mentre ell sigui president no hi haurà ni consulta ni independència. Com es pot comprovar tot amb un tarannà molt democràtic i un esperit de diàleg molt obert. La llei utilitzada com un flagell contra la societat i la imposició com a norma fonamental van ser els arguments de l’anomenat president plasma i que ahir tampoc es va notar massa la diferència.

Efectivament, ens diu que disposa d’un pla per aturar la independència catalana, encara que no l’explica, però garanteix que cap territori de l’Estat farà cap consulta sobre el tema, i afegeix estar preparat per qualsevol escenari possible, encara que repeteix constantment que no es bo avançar esdeveniments. Alhora acusa al president català d’actuar de forma unilateral i amb una negació al diàleg total ens diu que no el trucarà. Ens amenaça que la llei es complirà, i res posarà en dubte la sobirania del poble espanyol. Diu que treballarà per resoldre el finançament de la Generalitat i unir els llaços amb Catalunya. Tanmateix acusa el President Mas que la seva actitud genera tensions i fractures i que ell aposta per sumar i no per dividir.

 

Realment res nou que no sabéssim. Crec que es trist que un president d’un estat que normalment fa les seves compareixences molt dirigides i defugint preguntes incomodes, quan te la oportunitat no aclareixi res de problemes tant greus com l’atur, la corrupció o la crisi per posar tres exemples amb tòpics i respostes curtes que crec poc o res incentiven a la societat amb els seus representants. De totes maneres i pel que fa al nostre tema, sembla que portava molt ben apresa la lliçó i va desmuntar per terra aquells que encara apel·len al diàleg, que com sabem es cosa com a mínim de dos, i en aquest cas un ja diu clarament que no l’accepta.

 

Un president d’un país teòricament democràtic no pot negar una consulta en un territori i garantir que no es farà de cap de les maneres amb l’excusa de la llei, que per cert no ho impedeix, simplement es voluntat política, i amb l’amenaça d’estar preparat per qualsevol cosa per combatre les armes catalanes, o sigui les urnes i el vot. Es francament patètic i incomprensible negar el dret fonamental de qualsevol poble i del mateix sistema amb l’excusa de la sobirania.

 

Crec que encara no ha entès que la democràcia es el joc de les majories i de la clara representació del poble i els seus anhels amb un jutge que ho resol encara que el resultat no agradarà a tothom com es una urna. No es pot acusar de mesures unilaterals al govern català quan la mateixa Soraya va reconèixer que els passos son els correctes amb la petició de la via constitucional per organitzar el referèndum del 9 de novembre. Ara vol unir llaços quan el tracte es el que hem vist abans, creu que algú vol una amistat així, crec que ja forma part del passat, i que aquesta suma de la que parla amb les actituds dels diferents governs espanyols i ara el que presideix han fet una part molt important de la divisió en que l’han convertit.

En definitiva, discursos caducats, negació a la democràcia i al diàleg, i nosaltres a seguir el nostre camí impecable, i per suposat el 9 N les urnes al carrer per fer el que qualsevol democràcia convertiria en una festa.