Arxiu mensual: octubre de 2013

VOLEM VOTAR, NO SOM EXTREMISTES NI RADICALS

Aquesta frase pronunciada pel President Mas, crec que reflecteix clarament l’estat de les coses, simplement poder decidir mitjançant una papereta i una urna en una democràcia normal el nostre futur. De totes maneres si parlem de radicalitats, l’Estat espanyol es un gran exemple, i concretament la relació PSOE-PSC amb la votació diferent respecte a la moció de Rosa Díez sobre el no dret a decidir dels catalans. Com diu bé Toni Aira, prou d’escenes de cara a la galeria que no ens porten enlloc. No es pot nedar entre dues aigües indefinidament, el PSC ha de triar donar suport a la societat catalana i defensar el dret a decidir sense condicionants o seguir sent el titella del PSOE a Catalunya, fins hi tot en contra de molts dels interessos dels seus votants. Com deia un dirigent històric com Alfonso Guerra, ja parlava de la marca PSOE a Catalunya, ja que el tonto útil triat no es d’utilitat ni a Catalunya, ni a la bossa electoral socialista espanyola. Una reflexió que Pere Navarro hauria de veure amb claredat abans no quedi totalment esborrat del mapa polític català.

Amor-sexe, PSC-PSOE, Catalunya-Espanya

 

Toni Aira

Na Verónica Forqué i en Jorge Sanz van protagonitzar fa uns quants anys una divertida pel•lícula de nom ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?. Gran concepte, perquè certament passa sovint que mirem de vestir les coses d’allò entranyable que no és. En la relació de Catalunya amb Espanya ha passat força. I en la del PSC amb el PSOE, també. Ara! N’hi ha que, del tot absurdament, persisteixen en fer passar bou per bèstia grossa.

Durant moltíssim temps, des de Catalunya s’intentava allò que gràcies a Esperanza Aguirre i unes declaracions seves recents ja només els cínics defensaran: catalanitzar Espanya. Es venia a dir que en el fons se’ns valorava, que ens veien com a exemple treballador, que n’érem el motor. I com aquelles parelles que no acaben d’entendre que això no passarà mai, a Catalunya es pensava que Espanya canviaria. Però no. I a aquestes expectatives, amor no correspost. Bàsicament, sexe, un anar per feina, de cara a barraca i amb intercanvi de fluïts i plaer mal repartits. Una part, insatisfeta crònica però sempre esperançada. L’altra, estupenda tota ella i feta a desconnectar i a fer com qui sent ploure davant dels brots queixosos de l’altre. Cantarella molesta de fons i au. Però allò va passar. Està passant. Aquell amor era impossible, pagava la pena que les dues parts ho assumissin i que una deixés de badar.

En canvi, al PSC, encara segueixen amb el seu autoengany. Segueixen volent vestir d’amor allò que el PSOE sap de sempre que és pura relació prosaica, de conveniència, d’interès, de satisfacció de necessitats primàries sense floritures. D’aquí que a Ferraz no portin bé ni el més mínim gest de disgust de l’altre. “Però que s’han cregut?! Què reclamen?!”. Com les recents declaracions televisives de l’emblemàtic ex ambaixador nord-americà a Berlín, John Christian Kornblum, destinat a Alemanya del 1997 al 2001 i que va reobrir l’ambaixada a Berlín per primera vegada des dels anys 40, quan la capital alemanya es va traslladar des de Bonn. Als retrets del presentador sobre un espionatge “injustificable entre amics”, el veterà diplomàtic ianqui va respondre fa un parell de dies: “Nosaltres no som amics, som socis, hi ha una clara diferència”. Diàfan. 

Negocis, senyors. Res d’amor ni d’amistat. Per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un (molt bon) negoci. Per al PSOE, el PSC també (en aquest cas, igualment a la inversa). La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d’aquesta relació tòxica, al PSC no se’n saben desenganxar. I després surt Pere Navarro i diu que “el problema no és entre el PSC i el PSOE, sinó entre Catalunya i Espanya”. Quant d’autoengany que és capaç d’acumular l’home! 

DRET A DECIDIR: PROHIBICIÓ O ADULTERACIÓ

Aquestes son les dues receptes que ens ofereix l’Estat espanyol. La primera vindrà molt ben reflectida per la moció aprovada a Madrid i presentada per UpyD on deixen clar que no tenim dret a decidir, i que aquest es de tots els espanyols, amb una interpretació de la democràcia que poc difereix del regim anterior a la mateixa. Per altra banda tenim Francesc de Carreras que a la Comissió del dret a decidir deixa aquest dret com inexistent per Catalunya, però demana permetre una consulta orientativa per saber la opinió dels catalans com aquelles enquestes telefòniques sobre els costums de la compra familiar. Es evident que hem de seguir fent via cap a la consulta.

Efectivament, segons l’ideòleg de Ciudadanos Francesc de Carreras es reconeix el dret dels catalans a decidir, però sense acceptar el resultat. Ens diu que es un dret inexistent i com a autodeterminació no compleix cap dels supòsits de la justícia internacional, de totes maneres vol fer la consulta com una mena d’enquesta per saber el suport a la secessió i poder negociar si cal una reforma constitucional. Per altra banda Rosa Diez va voler posar en evidència una moció al Congreso per tractar la mentida del Dret a decidir, i assegurar que ningú esta per damunt la llei i no es pot redefinir el concepte de sobirania nacional, cal dir que el suport de Populars i socialistes, excepte el PSC va ser una amplia majoria en aquest nou atemptat a la democràcia. Per cert una manera de fer que es veu com a Europa i concretament en l’afer de Kosovo es veu de diferent manera i es signarà a la primavera del 2014 un acord per la circulació de bens, serveis i capitals per la UE sense necessitar el consentiment dels 28 estats membres, entre ells Espanya, un dels cinc que encara no el reconeix i que deixa ben clar quin es el seu poder dins la Unió.
Cal dir que l’enquesta de l’AMI amb més d’un 80% favorable a la consulta i un 65% de vot afirmatiu es una dada més que s’afegeix a la gran quantitat d’enquestes d’altres mitjans i a la pressió social exercida per la societat civil i les demostracions recents com la Via Catalana per poder exercir aquest dret a decidir democràticament i pacíficament per les vies que calgui.
A l’altre costat ens trobem algun mitjà que segueix fent volar la imaginació amb terceres vies inexistents o diàlegs de sords que semblen impossibles. De Carreras ho resumeix molt bé, senzillament no tenim dret a decidir, i es veu que no complim amb els requisits per exercir-lo, i per acabar la burla tracta un clam de la societat catalana com una enquesta telefònica simplement per saber com respira la ciutadania i posteriorment desar el resultat en un calaix, tota una lliçó de democràcia que no mereix més comentari.
Rosa Diez, mentrestant també ens negar el vot en un suposat sistema democràtic i posa la llei per damunt de qualsevol petició ciutadana, en aquesta cas majoritària amb el suport de populars  i socialistes, se suposa que son aquells que de tant en tant ens venen el tema del diàleg. De totes maneres coneixent quin tipus de partits es UpyD i la seva líder no estranya aquesta manera d’entendre la democràcia a la carta i la negació dels drets més elementals dels ciutadans sense cap problema.
Crec que tot obeeix a accions desesperades, que cada dia que avança queden més en evidència, ho veiem amb el tema de Kosovo i la influència real espanyola amb les seves amenaces de fer-nos fora de la Unió. Crec que com a mínim  el tracte ha de ser com Kosovo, i ja veiem que Espanya poc hi te a dir, més enllà de l’adulteració o prohibició del dret a decidir.

REBAIXES D?IMPOSTOS O COM APROFITAR L?ESPOLI CATALÀ

La comunitat de Madrid ha anunciat a bombo i plateret una rebaixa d’impostos històrica que ja s’afegeix a la rebaixa de l’anterior presidenta popular, sense cap mena d’escrúpol, i que s’afegeix a altres comunitats com per exemple Extremadura, i que son presentats com a grans gestors en temps de crisi, sense dir que amb els diners dels catalans en bona part permeten aquesta festa que com es natural nosaltres no ens podem permetre. Deu ser cosa del diàleg i les terceres vies que alguns ens volen vendre com una gran meravella.

 

Efectivament, el president madrileny,  Ignacio Gonzàlez  ha anunciat una rebaixa històrica del tram de l’IRPF de gairebé 2 punts, també un punt a l’import de Transmissions patrimonials,  i un 25% a l’import que grava els documents notarials i hipotecaris en la compra d’habitatges nous, per últim eximeix del cèntim sanitari als professionals del transport. Alhora ens ho ven tot cofoi com la major rebaixa d’una autonomia a la democràcia espanyola, i destaquen que els madrilenys pagaran, gràcies al seu govern molts menys impostos que els catalans, amb l’exemple d’una parella de 34 anys amb rendes netes de treball de 14500 euros cadascú, i amb un lloguer de pis de 700 euros no pagaria quota autonòmica IRPF a Madrid i pagaria 1822 euros a Catalunya. Com aquest exemple en trobem d’altres que van tots amb la mateixa línia.

 

Realment, es una burla macabra que ja fa molt de temps que dura. Es francament indignant veure com altres comunitats poden donar uns serveis i fer unes polítiques que afavoreixen les economies dels ciutadans, quan Catalunya que produeix i aporta més recursos ha d’anar en direcció contraria ja que tot aquest esforç no pot ser aprofitat en benefici de la seva ciutadania, sinó precisament per poder ser protagonista d’aquestes rebaixes i despeses d’altres territoris, convertint el territori català en el campió de les retallades i amb la versió que es vol vendre des de l’Estat de la nostra mala gestió en comparació amb d’altres.

 

La veritat es que aquest llast no permet gaire marge de maniobra a la Generalitat, i el nostre esforç fiscal no repercuteix al nostre estat del benestar, amb aquests 20 mil milions que marxen cada any i no tornen mai més, entre un 8 i un 10% del PIB, el que anomenem espoli fiscal, independentment de la resta de greuges, i això afecta a tothom que viu al nostre territori pensi el que pensi i tingui el sentiment que tingui. Es la perversió d’un sistema de finançament, on uns aporten i altres reben sense aquesta millora que permeti que la nostra solidaritat obligada disminueixi. El que ja passa de mida es treure pit i fer comparacions que per simple dignitat haurien de quedar en un calaix.

 

Aquesta raó tots sabem que es el principal motiu i principal actiu de la nostra pertinença a l’Estat espanyol. La gent ha de veure que tots els greuges que es van trobant simplement per ser catalans son injustos i no admeten manifestacions contra Ajuntaments o institucions catalanes, sinó directament contra l’Estat  que permet aquest greuge.

 

Si es vol seguir a l’Estat espanyol o deixar-se enredar per altres vies, això no canviarà, de fet no ho ha fet mai en els últims 300 anys, nomes hi ha una via que es administrar els nostres recursos en el nostre propi benefici com fan tots els estats normals, es així de simple.

LA VANGUARDIA I ELS MODERATS

El mitjà de capçalera del Grup Godo ha fet un nou intent desesperat d’anar contra la democràcia amb una editorial “Qui tem els moderats”. Es un nou intent d’una negociació amb Espanya i de reforça de la morta tercera via, que simplement es la submissió absoluta i la negació democràtica del nostre dret a decidir amb una majoria que ho reclama amb insistència. No volen admetre que la moderació avui en dia son els partidaris de la consulta per poder decidir, i ja nomes volen guanyar temps. Volen defensar una minoria poderosa que no vol perdre els seus negocis amb Espanya i tant els fa la societat catalana.

De fet, i davant la perversió que utilitzen Navarro i Camacho amb el mateix objectiu final, el President ja ha anunciat data i pregunta al mes de desembre, cosa que de moment ja ha estat contestada per la líder popular amb l’avís d’enviar carta al president espanyol per actuar amb tot el pes de la llei i evitar la simple democràcia. Crec que en Vicent Sanchis ho explica perfectament i posa al seu lloc aquest terme moderat que tant ens vol enganyar.
Els moderats
Vicent Sanchis
Una part important dels poders econòmics i financers catalans –entre els quals hi ha els responsables de les dues grans entitats de crèdit i els principals empresaris de premsa– es miren amb inquietud el procés sobiranista que viu el país, sobretot des de l’11 de Setembre del 2012. Aquell any la manifestació va aplegar centenars de milers de persones sota un lema inapel·lable: independència. I aquella exhibició de força cívica va moure Artur Mas a avançar les eleccions, després de constatar l’enèsim fracàs amb l’intent d’acordar un nou pacte fiscal.
 
Alguns representants d’aquests poders –com ara José Manuel de Lara– constaten amb agror el seu rebuig a qualsevol “aventura” que separi Catalunya d’Espanya. La majoria són més prudents i es limiten a constatar, una vegada i una altra, que no són gens partidaris de la “inestabilitat i que, per contra, el sentit comú recomana “el diàleg i l’acostament de posicions”. Les propostes de Pere Navarro o de Josep Antoni Duran i Lleida donen marge a aquests recels i aquestes prudències. Quan el president del comitè de govern d’Unió Democràtica va proposar i reclamar una “tercera via” molts d’ells s’hi van sentit ben identificats.
 
Ara es proclamen “moderats” i demanen tant al govern d’Espanya com al de Catalunya si tenen “por” del “pluralisme intern” de les dues societats. Tant com els és possible intenten pressionar Mariano Rajoy i Artur Mas perquè abandonin “posicions intransigents” i reprenguin un diàleg necessari per evitar les crisis que s’insinuen amb força. Ahir l’editorial de ‘La Vanguardia’, obert en portada, es presentava com un manifest representatiu d’aquestes opcions. “Mentrestant, són molts els catalans, molts més dels que pugui semblar, que insistiran i perseveraran en la via del diàleg, que en aquest moment sembla aixecar tantes reticències. Senyal inequívoc que és una bona via”, concloïa.
 
Tot plegat fa la bona fila de les opcions moderades –així se’n proclamen–, responsables i conciliatòries. El gran problema –potser la gran trampa– és que apel·len a les dues parts –l’espanyola i la catalana– com si fossin iguals, com si tinguessin els mateixos recursos i la mateixa capacitat d’incidir l’una en l’altra. Fins i tot com si tinguessin la mateixa responsabilitat. I obliden, de manera sistemàtica, que a un costat només hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l’altre hi ha el poder. Tots els poders. L’Estat espanyol se sent poderós i per això perpetra la intransigència més feroç. Els “moderats”, que s’esclafen una vegada i una altra contra el mur d’incomprensions que hi ha Madrid, acaben girant la vista a Catalunya i corren el perill d’enfadar-se amb la part més dèbil, d’atribuir-li’n tota la responsabilitat. Quan ho facin deixaran de ser moderats i es transformaran en còmplices.

EL FUM DE RUBALCABA

La proposta del dirigent socialista, Rubalcaba expressada avui amb la seva visita a la Generalitat, es la típica del venedor de fum que amb un intent desesperat pretén fer veure que la seva visió es diferent a la dels Populars quan en realitat ho resumeix amb una votació que no sigui per trencar i sigui per un projecte per seguir junts, amb la retòrica gastada d’un diàleg per buscar solucions i trobar aquesta convivència sempre que les regles del joc no les marqui la democràcia, sinó els desitjos del Govern espanyol.

El dirigent socialista espanyol ens diu que al final la qüestió és si votar per trencar o votar un projecte per seguir junts, i proposa votar la reforma de la Constitució en comptes d’una consulta sobiranista, per descomptat aposta per un nou sistema de finançament on cada comunitat tingui els seus recursos necessaris. Ens diu que cal seure, veure que passa, buscar solucions i aleshores votar un projecte comú a tots els espanyols i tots els catalans que permeti la convivència, defensant que vol que els catalans votin. Ens diu que la Constitució te algunes llacunes ja que no podia preveure el desenvolupament autonòmic que ell defensa amb un model federal on les competències de cada part siguin molt clares. Per últim defensa un nou sistema de finançament que respecti la igualtat entre espanyols.

 

Efectivament, fum, fum, fum i més fum. A qui vol prendre el pel en Rubalcaba, es pensa que pot venir a Barcelona i proposar que la societat catalana es tregui del cap el que demana votar i es posi a la seva disposició per votar el que ningú ha demanat. Es un concepte de democràcia curiós, per dir una paraula suau.

 

Ens vol vendre la diferència entre votar per trencar o un projecte conjunt, com si fossin votacions diferents, sense tenir en compte que la mateixa votació te la papereta del si i la del no, la pregunta es el clam que reclama la societat catalana i amb el si s’accepta i amb el no es rebutja, és així de senzill. Aleshores ens proposa dialogar per veure que passa i votar conjuntament una reforma constitucional que permeti la convivència. Crec que no ha entès res encara, ningú vol cap reforma de la constitució, de fet amb el capítol de l’Estatut es va acabar l’últim cartutx per intentar aquest encaix, i la resposta ja la sabem tots. Portem 2 anys demanant diàleg i la resposta es el menyspreu, insult i el no per davant. El problema es molt clar, hi ha un clam de la societat catalana ja esgotada d’aquest projecte comú amb el paper de sempre com espanyols de segona i vol un estat propi com a solució, cosa que per cert no altera cap convivència, en tenim proves a tot el món, el que si l’altera es la situació permanent que abans he descrit.

 

Per últim ens defensa un nou finançament que doni la igualtat i una evolució autonòmica federal amb competències respectades. De fet crec que no recorda el pacte fiscal que va rebre un cop de porta, i que ara ja s’ha vist superat clarament. En el tema de respecte de competències, nomes cal fer una ullada per veure que mai s’han respectat i en tenim molts i molts exemples, per tant s’ha esgotat el crèdit i la credibilitat es zero. Senzillament l’Estat espanyol no es de fiar.

 

En definitiva, no volem algú que vingui a pervertir la democràcia, no escolti el poble i faci votar el que a ell li sembli bé, sense tenir en compte la societat i la democràcia més elemental.

 

 

 

LLIÇONS DE MODERNITAT

El president espanyol en el seu discurs al Fòrum Mediterrani va anar ple de referències a les demandes catalanes, i va utilitzar uns arguments curiosos com que el modern es la unió, no la disgregació o menys fronteres i més integració. Se’ns dubte una declaració d’intencions que poc lliga amb el veto al President Mas a intervenir a l’acte i la demostració de nul·la voluntat política i de diàleg permanent.

Efectivament, aprofitant que el president Mas ja havia marxat del Palau de Pedralbes va enfocar el seu discurs ple d’al·lusions a Catalunya amb les velles receptes de sempre i amb la diagnosi que en temps de crisi econòmica i d’incertesa política es tendeix a la divisió, però opta en el cas català per tot el contrari. Per altra banda l’altre gran partit espanyol, el PSOE escenificarà aquest divendres una trobada amb Rubalcaba a la Generalitat per explicar el seu projecte federal, una reforma constitucional per fer fàcil l’encaix de Catalunya, que d’entrada rebutja el dret a decidir i que el donen al conjunt de l’Estat espanyol per ratificar la modificació de la carta magna, o sigui no han entès res.

 

Francament, es esperpèntic dir que el modern es la unió quan nomes  cal fer una ullada al mapa mundial i veure com any a any el número d’estat ha anat creixent fins arribar als prop de 200 actuals, alguns per conflicte bèl·lics, i altres per acords i democràcia. Per altra banda s’ha demostrat que un estat petit i proper al ciutadà es més eficaç alhora d’exhibir el potencial de la societat i concretar el seu estat del benestar, aquella època dels imperis en que encara sembla viu instal·lada Espanya ja forma part de la historia, i de fet, aquesta ha anat perdent totes les seves conquestes de forma progressiva amb l’excepció catalana. Ens parla de menys fronteres i més integració. Cal recordar que els únics que parlen de fronteres son ells, ja que dins Europa no n’hi ha, i aquest cas no serà cap novetat. Per molt que insisteixin en la nostra sortida de la Unió, saben perfectament que d’una manera o altra acabarem formant part de la mateixa per una qüestió de sentit comú. Com deia abans no hi ha res més cohesionat que un Estat peti entorn al seu propi projecte, cosa que Espanya no ens ha ofert mai, i tampoc ho farà ara.

 

Caldria avisar a Rajoy, que la modernitat també es respecte a la ciutadania, i a la democràcia, cosa que sembla haver oblidat defensant un projecte que forma part del passat i amb la imposició per sistema, crec que això te un altre nom. No hi ha res més frustrant de veure que una cosa no la pots aturar per molt que utilitzis tota la teva força i recursos, aquesta es la sensació que dona les paraules del president espanyol.

 

Per altra banda la visita de Rubalcaba i el seu projecte federal, no passa d’una anècdota, creu que algú es vol federar amb qui ha anat a la teva contra des de fa 300 anys, surt de tota lògica. Tanmateix la via que proposen amb modificació constitucional requereix unes majories que no tenen i que dins la societat civil espanyola poca gent demana. El que ratlla la paranoia es oferir un nou encaix basat en la negació del dret a decidir del poble català, que tant sols pot votar amb el conjunt la seva proposta, tot un desgavell que si be com intent desesperat es pot comprendre, com a proposta seriosa no en te cap.

 

En definitiva, anem fent camí cap a la data i pregunta de la consulta, alhora que la presentació dels mètodes legals per arribar a la seva formalització, i veurem la reacció espanyola de modernitat en forma de negació i menyspreu.

 

 

 

 

I’M A CATALAN: 40 ANYS MÉS TARD

Avui ens trobem al mig de dues dates d’una especial importància, com son el 22 d’octubre del 1973 data en que va morir el mestre Pau Casals i 24 d’octubre del 1971 amb la seva recordada intervenció a la ONU recordant la seva identitat i la seva relació amb la pau. Gairebé 40 anys més tard el president català es grollerament vetat per donar un missatge de benvinguda al Fòrum Mediterrani que enceta avui a Barcelona amb la total negativa per part de les autoritats espanyoles i aplicant aquest menyspreu a les peticions d’una consulta democràtica per decidir el nostre futur. Crec que el discurs, més enllà del simbolisme demostra que no es cap qüestió de protocol, i si qüestió de voluntat política, i aquesta es nul·la a Madrid. El procés no te marxa enrere, i saben perfectament que d’una manera o altra arribarà la voluntat majoritària de la societat catalana a ser una realitat. A les seves mans està de comportar-se com una democràcia normal i actual o amb la fatxenderia i intolerància habituals.

ESPANYA O COM IGNORAR ELS DRETS HUMANS

En pocs dies  la justícia europea ha donat dos tocs d’alerta a l’Estat espanyol per haver vulnerat drets fonamentals dels ciutadans. Han aturat un desallotjament d’uns pisos a Salt ocupat per famílies desnonades i ara anul·la la inqualificable Doctrina Parot, una norma feta des de la política per allargar les penes als condemnats i deixant de banda la justícia i la lògica separació de poders que en qualsevol democràcia normal es bàsica.

Efectivament, els magistrats han considerat que s’havia vulnerat el Conveni Europeu dels drets humans ja que no hi pot haver càstig fora de la llei. Ordena alliberar Inés del Rio i una indemnització per danys morals. Cal dir que ara desenes de presos d’ETA es trobaran en la mateixa situació. Els ministres espanyols de torn ens deien que era un cas singular i ja avisaven que es faria un estudi profund per cada cas, i en tot cas l’Audiència Nacional li corresponia aplicar la llei. Mostren la seva indignació per la sentència europea. Alhora mitjans com El Mundo o la Razon criden a saltar-se la resolució europea ja que be d’un tribunal no democràtic i triat a dit i reclamant que les sentencies injustes estan per ser incomplertes.

En primer lloc, volia expressar que tota violència es condemnable vingui don vingui, amb això respecte total a les víctimes, i volia afegir totes, no nomes parcialment. Dit això, es torna a demostrar que l’Estat practica una democràcia de baixa qualitat que fa feredat i Europa simplement actua amb normalitat, no es pot ocupar l’espai que li correspon a la Justícia pel poder polític apel·lant a la revenja, els sentiments o la vulneració conscient de la llei. En el cas que ens ocupa com a molts d’altres que vindran, el condemnat s’ha trobat amb aquesta violació de la llei sense cap dret a replica i això es inacceptable.

No es de rebut, que una condemna ja ferma es pugui modificar per decisió política amb la Doctrina Parot en aquests casos de terrorisme, per tant es veu clarament que amb un estat de dret i un sistema democràtic que funcioni senzillament viola qualsevol norma.

Es curió veure com en els estàndards mundials de vulneració de drets humans, l’Estat espanyol sempre ocupa posicions de privilegi que no correspondrien a una democràcia europea que cau en les seves pròpies contradiccions, per una banda sembla no acaten immediatament la resolució Europea com seria normal, i la posen en dubte. De fet els mitjans de la caverna ja insten a saltar-la ja que el Tribunal diuen esta escollit a dit i no es democràtic, alhora que troben que les sentències injustes es poden no complir. Segurament no recorden la sentència del TC contra l’Estatut, un Tribunal posat a dit pels partits i amb sentències de dubtosa credibilitat i que llavors si que posen les mans al cel quan es posen en dubte, o lleis de clar caràcter xenòfob com la famosa llei Wert per afeblir la llengua catalana i manipular els continguts educatius que defensen el seu compliment íntegre.

Es un estat que cau en la seva pròpia manera de ser, on les lleis, sobretot si venen de Catalunya es poden incomplir sistemàticament, l’addicional tercera de l’Estatut es un clar exemple i on algunes semblen lleis de paper mullat i altres absolutament sagrades amb la Constitució com a vigilant universal.

La Doctrina Parot es un atemptat a qualsevol estat de llibertat i democràtic, i una excusa perfecta per no fer ni un sol gest en el procés de pau a Euskadi. Tot plegat demostra que Europa es molt diferent i que se’ns dubte Catalunya pot trobar l’àmbit que dins l’Estat espanyol no ha trobat, ni trobarà mai.

 

NI LLENGUA, NI ORIGENS: DIGNITAT

Aquestes últimes hores hem vist com aquest gran estadista mundial, en Rodriguez Zapatero, aquell que va amagar la crisi al calaix durant molt de temps, i ara ens diu que no hi haurà independència catalana, o sigui amb la visió que ha demostrat, vol dir que anem per molt bon camí. El ministre Gallardon ens diu que mai veurem la independència catalana ja que la formula no hi cap a la Constitució, com podeu comprovar un altre gran raonament que dona entendre el nivell democràtic i de diàleg que estan disposats a arribar. El Forum Mediterrani d’aquesta setmana serà un altre exemple de menyspreu a les institucions catalanes per part del Govern espanyol. De totes maneres la realitat al territori i al carrer es ben diferent, i el President de Sumate Eduardo Reyes, es un bon exemple que desmenteix aquest suposat trencament de la cohesió social i aquest prototip de partidari de la independència que com en moltes altres coses res te a veure amb el que voldrien.

UNIONISME DELIRANT

Qualsevol excusa es bona per atiar el foc, i presentar l’opció de quedar-se a l’Estat espanyol com una imposició i sense cap intenció de pactar res. El protocol d’ahir a la reunió d’empresaris de Foment a Barcelona es un altre exemple, on una vicepresidenta de Govern espanyol per primer cop estaria per damunt d’un President de la Generalitat. Per sort i desgracia d’ells les coses han canviat i ens comencem a fer respectar sense acceptar-ho tot. Naturalment la plantada es interpretada a Madrid molt diferent, en qualsevol cas un procès cap a la independència requereix una bona dosi de dignitat, i en aquest cas ens hem fet respectar. Aquest unionisme sense proposta i violent en les formes i en el fons el reflecteix en Melcior Comes en el seu article.

L’unionisme impossible

Melcior Comes
A hores d’ara, allò que anomenem potser pomposament el conflicte Catalunya-Espanya passa per una fase més aviat grotesca, que només fa que engrandir les diferències entre un i d’altre país. Tot allò que a grans trets podem identificar com unionisme té més aviat a veure amb actituds excloents i perdonavides que no amb un altre conjunt d’opcions democràtiques, que raonablement podrien empatar amb les raons de l’independentisme.

No dubto que hi hagi un independentisme exagerat i radical, també bavós i mossegador, però a dia d’avui aquest independentisme és residual —quatre pintades de matinada, quatre jovenots—, mentre que per altra banda l’unionisme està sent dominat, en el seu centre, per les actituds radicals i exagerades, que fan molt poc bé per a la seva causa i engrandeixen encara més la fissura que podria assentar allò que en diem diàleg. Un diàleg que acabarà sent necessari un dia o l’altre, perquè sense negociació serà també impossible una eventual sortida ordenada de l’estat espanyol.

El passat dia 12 es va veure la força d’aquest unionisme: va fracassar descaradament, però en lloc d’admetre-ho i qüestionar què s’ha fet malament, continuen traient pit i pintant escenaris d’apocalipsi sobiranista, dins els quals se senten salvadors i legitimats per les lleis.

L’unionisme té un problema no només de xifres —a les enquestes, al Parlament, a les places…— sinó també un problema de lideratge i d’actitud, de tarannà i de la més banal intel•ligència política. A dia d’avui, l’unionisme ja necessita una mescla de Lincoln i Sri Aurobindo, de Kennedy i Son Goku —és a dir, fermesa i grandesa de mires, voluntat de perdó, replantejament del model i de la història d’aquest model d’exclusió espanyolista que té 500 anys…—, però tot el que es treu de la màniga són fantasmes i paraulotes feréstegues, amenaces i discursos irracionals i pujats de decibels, que acaben dient que tot plegat és ‘impossible’, quan resulta que res hi ha més possible ni probable dins la història de tots els cinc continents que l’aparició de nous estats per una o d’altra raó. Potser no hi ha ‘impossible’ més factible que aquest en el llarg llistat absurd de coses impossibles…

Si fossin mínimament intel•ligents, políticament parlant, s’adonarien que en primer lloc l’amenaça per a la unitat d’Espanya no és el president Mas ni tan sols Oriol Junqueras ni qualsevol líder parlamentari sobiranista… Els principals obstacles per a la reconciliació dels pobles català i espanyol són Aznar, els ministres Margallo i Wert, Rosa Díez, barons socialistes com Belloch o Bono, el popular Monago etc. I tots els que des de l’esquerra unionista —també catalana: PSC— callen més que parlen, atien més que corregeixen, tiren sal a les ferides més que buscar una cura sentimental.

Els senyorets de Ciutadans amb els seus vestits de fil resplendent i la seva retòrica de fill de Guàrdia Civil també dinamiten més que no pas sedueixen, sobretot ara que el debat està en el centre polític, allà on només pot entrar-s’hi amb moderació i maneres refinades. Jo conec molta gent que fins fa dos o tres anys eren unionistes —PSC genètic—, i que han desertat ara que han vist que els seus líders són companys de consignes d’aquesta mena de trinxeraires; o passerells que no saben liderar ni a la taula de casa: ¿com no haurien ara de decantar-se cap al sobiranisme ERC o d’Iniciativa, quan a l’altra banda es troben amb aquests companys de viatge? (Convergència remuntarà en les enquestes quan comenci a mostrar uns pressupostos a l’alça: bastarà obrir dues sales d’urgències i aprimar dues aules i la bona gent preocupada tornarà a obrir els ulls: recordaran tot d’una que els convergents no són un plegat de neoliberals a sou de les multinacionals, sinó que ells mateixos crearen els serveis que després no els ha quedat més remei que reduir.)

Polítics unionistes que no han sabut mai fer política en temps normals —tot eren cops de colze i mentidetes demagògiques—: ¿com volen ara ser els líders d’unes propostes que demanen grandesa de mires i un refinadíssim tacte polític? El sobiranisme no només apel•la a un principi democràtic i liberal indefugible sinó que l’acompanya un tarannà que lliga més amb el fons sentimental del país, amb la tradició de moderació i temprança que caracteritza un poble que està cansat de deixar-se enganyar per pillets de pa sucat amb oli, de sentir-se poc reconegut i a sobre mossegat en allò que té de més vertebral: la llengua i la cultura.

Si l’unionisme no comença a fer net i a moderar-se —i a treure’s de sobre les puces amb esvàstica o ocellot franquista— és impossible que aturi l’independentisme, per molt que pugui retardar el procés suspenent l’autonomia (hipòtesi que portem avançant des d’aquesta tribuna des de fa més d’un any), o impressionant la ciutadania amb demostracions d’ofec econòmic o boicots europeistes.

El ball de bastons que podem esperar serà digne de veure —2014: any sense consulta, i sense Generalitat; la suspendran amb nota baixa: insisteixo—. Tot això ja està anunciat en l’acidesa d’algunes salives, en la qualitat del planxat d’algunes americanes o amb el menyspreu cap al president Companys i el seu assassinat.

Independitzar-se del fanatisme no és de fanàtics: se’n diu salut democràtica. Caminem cap a una democràcia de millor qualitat.