Arxiu mensual: juliol de 2013

FEM VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Ahir es va presentar aquest vídeo oficial de la Cadena Humana de la propera Diada, i que ja registra més de 250 mil inscrits en poc més de 3 setmanes. Tots sabem que es un repte complicat per la logística que requereix, però els resultats poden ser i seran un nou pas davant el món, pel nostre clam de llibertat. Alguns han criticat i segueixen fent-ho aquesta acció, però com es sabut mai plou a gust de tothom. La cadena que creuarà el nostre país de punta a punta te el precedent de la via bàltica, i tots en sabem els resultats posteriors. Es una imatge molt potent, i que complementarà perfectament la gran manifestació del setembre passat. Cal obrir els ulls al món, i veure des de la nostra manera de fer que ha funcionat i que es més efectiu, poca cosa cal inventar. El nostre estat arribarà desprès que molts altres ja ho han fet, i això ens dona perspectiva. Aquells que sentim titllant de cadenetes i espelmetes aquestes accions de reafirmació i reivindicació nacional tenen tot el seu dret a expressar les seves opinions, però encara que sigui per l’esforç de milers i milers de persones en totes i cadascuna d’aquestes accions, i la il·lusió de fer un camí sense retorn i definitiu, els demanaria sobretot respecte, i alçada de mires per un futur que entre tots decidirem.

LA CARTA SENSE RESPOSTA

La carta enviada pel President Mas al president espanyol demanant la convocatòria de la consulta catalana i carregada de raons per exercir el nostre dret a decidir, de moment no te resposta. De fet no te precedents anteriors una petició d’aquestes caràcteristiques, i molt poques a nivell europeu. Es un pas més del procés i crec que totalment necessàri, ja que les coses es poden pensar, dir en veu alta o baixa, però s’han de fer els gestos oficials per fer constar aquestes sense cap mena de fugida endavant. Els partidaris  de que no decidim res ara ens diran mil i una excuses, ja que arguments raonables no en tenen per desacreditar el gest, però es un pas més que ja ens permet  passar al següent amb els deures democràtics fets.

Com no es estrany en ell, en Rajoy segueix mut davant la carta, i el govern espanyol nomes ha obert boca per desacreditar el Consell Assessor de la Transició Nacional i el seu informe, ja que per ells no te cap validesa constitucional, suposo que amb el Tribunal Constitucional com a referent poques coses queden per dir. La prova no te precedents, i pot ser una bona arma quan totes les portes estiguin tancades per la democràcia. Mentrestant Camacho per no parlar del tema sembla que vol validar un 1,7 de déficit que com ja anunciat Mas ens abocaria a grans retallades inassimilables, i amb la prorroga del pressupost a la cantonada. De fet Camacho recorda que referent a la carta es una trampa ja que es el Congrés de Diputats i no el president el que hauria d’autoritzar una consulta i amb això no desvia el tema central com son la crisi i les retalladles.

Aquesta parodia, anomenada democràcia espanyola fa riure per no plorar, crec que la carta es prou formal i important com per gaudir d’un respecte. La primera resposta amb les vísceres de De Cospedal dient que no te cap validesa les conclusions d’un consell no reconegut per ells, es la prova de que poca cosa hi ha per fer. El seu TC totalment polititzat es l’organ únic que te la clau i evidentment això es com jugar amb les cartes marcades cosa que de cap manera es pot acceptar. Han suspés una declaració que no es una llei i es pensen que tot el que pengi directament a partir d’alli queda invalidat automaticament, cosa que davant el món no s’aguanta per enlloc.

Camacho ja ha qualificat de trampa per no parlar de crisi i retallades, quan per altra banda pretén validar un límit de déficit que sap deixaria a la malmesa societat catalana en unes condicions totalment insuportables. Es un discurs xenòfob i ultra nacionalista que no admet matisos, i que no l’importa en absolut la democràcia i l’estat del benestar de Catalunya. Ho hem vist amb les reaccions a la paraula merda per definir la societat catalana en general i la tebior de la  resposta, de fet ultres com la Carme Chacon ni tant sols ho han criticat, ja que la seva preocupació ha estat que dona ales al que ella anomena fanatisme català.

Tota una paranoia, que no ens pot fer caure en aquest joc, i seguir avançant en la mateixa direcció fent els passos democràtics per arribar en les millors condicions al nostre dret a decidir el nostre futur, que malauradament per tots aquests personatges tant sols depèn de nosaltres mateixos.

FULL DE RUTA SENSE COMPLEXOS

El Consell Assessor per la Transició Nacional ha elaborat el seu informe de com fer la consulta i el full de ruta del procés, al qual dona via lliure esperant la valentia i determinació de la classe política. Donant el referèndum com opció principal, posteriorment eleccions plebiscitàries i per últim Declaració Unilateral d’Independència i amb unes dates que s’apropen molt al 14 de setembre que ja s’ha anat rumorejant. Alguns com el portaveu socialista Lucena ja s’ha escandalitzat per validar la DUI i argumentant que no som una colònia. Crec que poc te a veure, i li faria falta veure com han estat la majoria d’independències del món, on la cosa estranya es fer una consulta que nosaltres volem oferir a la ciutadania i que Espanya ens nega. Crec que el tracte rebut i la consideració que tenim per part de l’Estat en tots els terrenys s’aproparien molt al concepte de colònia, per tant ja tenim la ruta, les opcions i la validació. Ara cal la determinació per no dilatar amb excés el procés, i amb això la societat civil ha de gaudir d’un paper determinant i exercir-lo amb responsabilitat.

SIMPLEMENT NORMALS, RES MÉS

Arrel de l’aprovació per l’Ajuntament de Barcelona de l’adhesió al Pacte Nacional pel dret a decidir, on les dos forces d’obediència espanyola, o sigui PP i PSC han votat en contra, i concretament en Gabriel Colomer per part socialista, ha tret el tema de la gestió de la fractura social i de les relacions del nazisme amb el nostre procés. Res de nou, però cal recordar com ens parla en Quim Torra en el seu escrit de l’aniversari del fets del primer setge a Barcelona, i la determinació de la ciutadania de resistir per defensar la nostra identitat i la nostra manera de fer-nos veure al món amb totes les nostres peculiaritats, ni més ni menys que ser normals, i cap d’aquests demagogs del nacionalisme ranci espanyol podrà aturar un procés de la societat catalana radicalment democràtic amb excuses i insults que no fan res més que confirmar que el nostre camí es el correcte, i com va dir en Pep Guardiola ahir, simplement volem que el poble decideixi, es ben senzill.

Fa 300 anys, va començar un setge…
 
Avui, dia de Sant Jaume, fa exactament 300 anys de l’arribada de l’exèrcit de les Dues Corones, França i Espanya, comandades pel duc de Pòpuli, a les portes de la ciutat de Barcelona. El dia abans, s’havia hissat la bandera de Santa Eulàlia a la Casa de la Ciutat, símbol inequívoc de la crida a la lluita al poble de Barcelona. Ja feia uns dies que els Consellers de la Ciutat vestien gramalla negra, com senyalant, sense deixar cap dubte, que la lluita era per la victòria o la mort. Aquell 25 de juliol de 1713 voluntaris catalans a cavall envestien l’avantguarda de l’exèrcit borbònic, mentre les bateries d’artilleria de Barcelona bombardejaven el cos principal de les tropes franco-espanyoles. Finalment, aquestes es retirarien al Pla de l’Hospitalet de Llobregat, mentre un estol de 6 galeres i 30 naus menors acabaven de tancar el cercle a la ciutat assetjada. Barcelona, “capital i mare” de la pàtria -com es podia llegir en molts dels fulls volants publicats aleshores-, es disposava a resistir un setge que causaria l’admiració de mitja Europa i que acabaria més d’un any després,en l’heroica jornada de l’11 de setembre de 1714.

Com una glopada d’història ressorgeix la lluita d’un poble que se sabia lliure i que volia viure lliure. L’aferrissada defensa dels catalans del que consideraven que formava la seva personalitat –les Institucions, els drets, les Constitucions- s’alça avui encara com una gesta memorable i èpica. Fineixi la nació amb glòria!, cridava el cavaller Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços. I probablement va caldre aquesta fi honorable per poder renéixer, gairebé un segle i mig després , i començar un exercici de recuperació de la memòria que dura fins avui, en aquest llarg, tenaç i alhora ondulant viatge que venim fent els catalans per trobar-nos a nosaltres mateixos. Sí, havíem mort, i la Renaixença va ser la guspira que va tornar a encendre una torxa en aquella nació que s’havia fos a negre.

Aquestes dies estem sentit ( i només és, ai Senyor!, el començament del que ens espera) un degoteig de crítiques per aquesta obsessió “malaltissa” dels catalans en la seva història. I és que res no fa més poble que la història del poble. Acostumo a citar la frase del nostre més gran historiador, Ferran Soldevila, que dedicà la vida sencera a l’aprofundiment del coneixement de qui vam ésser. Ell mateix va explicar que el guiava en aquesta ardida piràmide només un objectiu: “Fer de Catalunya un poble normal”.

Un poble normal és un poble que es coneix a sí mateix, que els seus joves estudien a les escoles i instituts, i que les seves televisions programen en regularitat programes d’història. És evident, doncs, que encara ens falta recórrer unt tros del camí, perquè encara la desmemòria és massa present en els nostres compatriotes.

Per això, un dels pilars del procés de normalització nacional –això és, la independència- és la història i la cultura. Sense aquestes arrels nostres, cap estranger no entendrà mai les nostres reivindicacions.

Tenim una oportunitat extraordinària, en un any que ressonarà com mai aquell crit de llibertat que és el setge de Barcelona. Aprofitem-lo. És l’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel•lador. És així com ens semblarà sentir el so d’unes campanes que retrunyen lluny. I una fabulosa estrebada us regirarà. Pertanyem a aquesta terra. És el crit d’aquest terra. Les campanes, és clar, toquen per nosaltres. Per recordar-nos qui hem estat i qui serem.

JOAN HERRERA: LA INDEFINICIÓ NO ES BONA CONSELLERA

El líder d’Iniciativa a la Cambra de Comerç de Barcelona, va tornar a esgrimir la seva duresa per combatre la corrupción i defensar un canvi de mesures socials que trenqui amb les polítiques actuals de dalt a baix, però davant la pregunta de que votaria en una futura consulta sobre la independència, ha  respost que com no coneix la pregunta no ho pot contestar. Es una actitud que no porta enlloc, que no li dona rèdits polítics i que no es adient amb el context on ens trobem i amb formacions serioses que no es poden permetre tornar a reviscolar al famosa “puta i ramoneta”.

Efectivament davant les preguntes de Jordi Barbeta, ens respòn el no sap no contesta. Crec que els caldria la reflexió que ara no es moment de tàctiques de partit de pa sucat ambo li i si es el moment de país. Herrera es resisteix a donar prioritat a la independència, quan molts sectors del seu partit en son favorables i quan el recent creat Procès constituent els pot anar erosionant i fer forat entre els militants desorientats per la indefinició.

 

De fet aquesta táctica sumada a la desfeta total del socialisme no els aporta un transvasament de vots que  seria el normal, i que les enquestes no reflecteixen tampoc. Ara toca mullar-se i si es lícit aquesta croada per un canvi social, això no esclou definir-se amb el tema central que ens envolta i que precisament ha de fer possible si la majoria ho vol aquests canvis que pregona.

 

Davant l’empresariat català i amb preguntes Claus i clares no es pot jugar a l’ambiguitat sense sentit amb excuses de mal pagador. Evidentment no sap la pregunta paraula  a paraula, però sap que anirà sobre validar o fer el pas cap un estat propi o no. Això ho sap tothom, es la demanda de la societat, que ha propiciat aquest procès a Catalunya, no hi ha més preguntes, entre altres coses perquè ningú les demana, i per tant no pot al·legar desconeixement ja que provoca ridícul i incapacitat de lideratge que no agrada a ningú.

 

Tanmateix, tenen una prova real d’aquesta mesquina táctica, i no es positiva, per tant seguir per aquest camí es incomprensible. No es pot tenir content a tothom, i ara toca respostes clares a  preguntes Claus de país sense més embuts.

 

De fet la famosa Puta i la ramoneta que CIU ha utilitzat durant molts anys, sembla Duran a banda, que ha fugit, i per tant no es pot fer una mala còpia, ja que mai es millor que l’original i no es el que la societat reclama i que castigarà electoralment arribat el cas.

 

Aquesta transformació social i lluita contra la corrupción nomes será possible començant de zero, i això no es possible sense un nou estat, i caldria deixar-ho molt clar.

 

TONI BOLAÑO: QUINA MANERA DE FER EL RIDÍCUL

Aquest ex-cap de comunicació en l’època Montilla, en una tertulià a Catalunya Radio, demostra que simplement no hi ha arguments contra la independència, i escampa una mentida rere l’altre sense res que les justifiqui. És una tàctica que jo crec molta part de la societat catalana ja acull amb un somriure per no plorar, al quedar demostrat que totes les afirmacions apocal·liptiques no tenen cap font ni argument de pes que les avali, i no fan res més que enfortir el projecte cap a l’Estat propi.

En Bolaño ens diu que ens deixem d’utopies, i deixem d’enganyar, assegurant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Alhora demana deixar d’enganya amb el dret a decidir, que en realitat es dret a la independència. Per acabar la paranoia ens diu que els bancs catalans no podran anar a buscar recursos als bancs europeus en el cas d’una independència, amb tot un seguit d’afirmacions de la cultura de la por per espantar una societat catalana ja curada de qualsevol ensurt, ja que n’ha sentit de molt gruixudes durant aquest últim any, i curiosament cap avalada amb fets reals.

Realment fa pena que la ignorància, mala fe o simplement la falta d’arguments contrastats, amb la manipulació de la gent com única arma per desmuntar la democràcia siguin elements que personatges com en Bolaño utilitzin dia si i dia també en benefici del seu objectiu. Parla d’utopies, que com tots sabem es un món paralel i alternatiu amb una gran idealització i criticant el vertaderament real. Potser caldria que fes una ullada al planeta i anés a comprovar tots els estats que cada any han anat sorgint com a bolets, si son reals o nomes una fantasia, una cosa greu,quan la seva defensa es que Catalunya segueixi igual que ara com si res pels segles dels segles, això si que es una utopia.

Ens parla d’enganys, quan ell no en diu ni una sola de veritat, i tots els seus arguments no tenen cap validació, més que en el seu cervell i en el seu objectiu d’esborrar un procés que la societat demana i que l’ha desbordat. Torna a dir que ens faran fora de la Unió, caldria dir que cap dels protagonistes reals s’ha pronunciat, no hi ha jurisprudència clara, i per si no fos poc el sentit comú ens diu que uns 7,5 milions d’europeus, pel simple fet de votar en una suposada democràcia no seran castigats pel que es ven com la gran democràcia europea, no entra al cap de ningú. Apart s’ha de veure de que ens parla, de l’espai Schengen, del lliure comerç, de les institucions. Caldria puntualitzar i alhora veure que una sortida com per exemple Suïssa no seria cap mal negoci. Per altra banda i segons el personatge, els bancs catalans no podran demanar recursos a bancs europeus, una teoria que deu ser pel seu propi desig, però que malauradament per ell es mentida, j que les nostres entitats evidentment que podran demanar crèdit a Europa, no s’ha donat el cas contrari i seria difícil d’explicar.

En definitiva, l’home del sac que ens torna a visitar, però amb unes arengues tant sentides i rebutjades que ja no donen més de si, i cauen pel seu propi pes, fent un flac favor als partidaris del no en la consulta, per cert aquesta que en un estat normal, no hauria de ser qüestionada, ja que el dret a decidir es una eina bàsica en qualsevol sistema democràtic, i en aquest cas volem decidir independència. Per tant i per desgracia, encara em de construir les condicions necessàries per defensar en aquest cas el si a l’Estat propi.

MERDA O NAZIS: AQUESTA ES LA QÜESTIÓ

El ministre Margallo, aquell que ens va qualificar de nazis, simplement per gosar defensar la democràcia amb el seu dret a decidir, ara considera intolerable que l’exnúmero dos de la marca Espanya al sentir la xiulada a l’himne espanyol als Mundials de Natació ens qualifiques de merda. Ens diu que qualsevol vexació o terme despectiu no beneficia l’esperit de la marca que Espanya pretén. Deu ser que venint d’un partit que mai ha tractat a un monstre sanguinari com el dictador Franco com el que es i ni tant sols l’ha condemnat, el nazisme deu ser una lloança. Tanmateix, i en la mateixa línia Carme Chacon ens diu que els fanatismes no mereixen un sol triomf en referència als sobiranistes, i suposo trobant la paraula merda adequada com a definició. Suposo que una vertadera talibana del nacionalisme espanyol com ella deu entendre molt d’aquestes coses, i deixen clar el seu gran tarannà democràtic i la seva gran estima per la nostra societat.



Tots els catalans són una merda


Vicent Sanchis

És la segona vegada en la història recent que un càrrec oficial es deixa anar i diu en veu alta que els catalans són una merda. El primer va ser Luis de Galinsoga, “periodista i polític”, mentre dirigia La Vanguardia sota la marca “española”. El general Franco el va destituir. El segon ha estat Juan Carlos Gafo, “diplomàtic i militar”, director adjunt de Marca España. El ministre García-Margallo l’ha fet dimitir. Tots dos, periodista i diplomàtic, polític i militar, han rebentat per les costures escaldats per la diferència. Galinsoga no va poder suportar que un capellà fes un sermó en català. Gafo no ha pogut aguantar que una part del públic assistent a la inauguració dels Mundials de Natació xiulés l’himne espanyol.

Per què els capellans catalans, fins i tot sota el franquisme més cru, s’expressaven en català? Luis de Galinsoga ni ho entenia ni ho permetia. Tenien la possibilitat de dissoldre’s en pau dins el magma espanyol. Per què els catalans s’obstinaven a parlar català si podien deixar-ho córrer i expressar-se en l’únic idioma digne? El director imposat de La Vanguardia no ho entenia. L’única resposta que se li va ocórrer és que renunciaven a la glòria perquè eren una merda.

Per què els catalans, en democràcia constitucional, xiulen l’himne d’Espanya? Juan Carlos Gafo ni ho entén ni ho permet. Per què no se senten identificat en la tocada que representa tots els espanyols? Per què s’obstinen a demostrar que no s’hi identifiquen? El director adjunt de Marca España no ha pogut assumir-ho. I ha arribat a la conclusió que els catalans són una merda.

Les respostes a les dues preguntes són idèntiques. Tan idèntiques com l’insult. Els catalans parlaven català sota el franquisme i protesten ara perquè volen continuar sent. Sent com són. Sent diferents. Si en aquest Mundial de Natació hi hagués la possibilitat que els esportistes catalans poguessin representar el país que consideren propi, ningú no xiularia cap himne. Perquè ningú xiula cap himne, sinó una imposició. Luis de Galinsoga no entenia per què els capellans catalans parlaven català. Juan Carlos Gafo no entén perquè els catalans rebutgen unes seleccions obligades. Incomprensió marca España.

TOTES LES OPORTUNITATS SON BONES

Ara sentirem des de la caverna mil i un insults i clams de mala educació i falta de respecte per la xiulada viscuda ahir davant l’himne espanyol en la inauguració dels Mundials de Natació a Barcelona, i posterior cantada dels Segadors. Crec que tots aquests que s’omplen la boca de respecte, caldria que fessin un repàs de quin us n’han fet amb la nostra nació i veure que el nostre procés en bona part depén de la internacionalització del nostre clam democràtic, per tant la imposició d’aquest himne reflecteix l’Estat del que parlem i les seves greus mancances. De fet gaudirà de total respecte quan aquest sigui recíproc i al mateix nivell.

FERMESA CONTRA DISBAUXA

S’ha descobert que el president del TC, aquella institució neutral que ha de resoldre qualsevol conflicte jurídic interpretant la Constitució amb independència escrupolosa, doncs resulta que Francisco Perez de los Cobos,  president actual pagava quotes al partit Popular com a mínim del 2008 al 2010, anant en contra del que lògicament marca la Llei en aquest aspecte i donant constància un cop més que el poder judicial i executiu son tot una barreja en un Estat democràtic on aquesta paraula cada cop te menys sentit. Es el que en diríem arbitre i part en una mateixa persona. Aquest mateix estat vol organitzar ja des de fa temps els jocs Olímpics a Madrid, ara el 2020 en plena descomposició i amb una fàctura que tots sabem on anirà a parar. Per tant trobo totalment conseqüent donar suport a la iniciativa de si no hi ha Catalunya 2014 no hi pot haver Madrid 2020 que reprodueixo en el seu manifest, i a la qual de cap de les maneres podem donar cobertura.

PER: 
Mr. Jacques Rogge, President del COI 

SI NO HI HA CATALUNYA 2014, NO HI POT HAVER MADRID 2020 

La majoria del poble de Catalunya ha expressat clarament la seva voluntat de decidir democràticament si vol esdevenir un Estat independent l’any 2014. Ho ha fet mitjançant grans mobilitzacions populars, i també a través de les urnes tot creant una majoria parlamentària a casa nostra favorable a aquesta idea. Donar la paraula als catalans ha esdevingut la premissa política que aglutina més adhesions entre la nostra gent. Aquest és el triomf de l’independentisme que ha perseverat amb coratge i intel·ligència durant els darrers anys. 

Avui la idea d’una Catalunya independent és l’eix del debat polític, i exigim que es tanqui d’una vegada per totes amb urnes i dues paperetes: la del SÍ o la del NO. És la fórmula civilitzada del segle XXI que utilitzen els estats moderns (com és el cas del Regne Unit) per tal de resoldre aquest tipus de litigis. Però mentre els catalans apostem per la democràcia per solucionar-lo, Espanya continua negant-la. Les constants invocacions catalanes al diàleg i a la negociació són contestades amb repetides amenaces i coaccions. 

Però ara la situació ha esdevingut insostenible. El govern del PP, sobretot des de l’Onze de Setembre passat, ha engegat una ofensiva en tots els ordres adreçada a posar fi definitivament a les aspiracions catalanes. Per fer-ho està decidit a dinamitar la nostra convivència amb lleis i decrets que posen en perill la nostra personalitat com a poble i les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic. Davant d’aquests atacs continuats, què hem de fer? Continuem posant sempre l’altra galta? 

Aquest és ja un conflicte obert, en què hem d’actuar amb dignitat per defensar la pàtria, la democràcia i, el que és més important, el futur dels nostres fills. Del nostre capteniment d’avui en dependrà l’esdevenidor de les generacions que ens seguiran. Per tant, ha arribat l’hora de dir amb rotunditat que si el govern d’Espanya continua negant-nos la possibilitat de votar el nostre futur col·lectiu, nosaltres farem el que calgui (pacíficament, però amb fermesa i constància) perquè la seu olímpica del 2020 no sigui la capital d’aquell Estat que està en contra de la legitimitat democràtica dels catalans. 

Per assolir-ho aprofitarem tots els mitjans al nostre abast per fer saber als membres del COI i a l’opinió pública internacional que un Estat que nega els drets democràtics d’una part important dels seus ciutadans i els amenaça amb l’ús de la força (com han fet alguns dels seus dirigents polítics i membres de l’exèrcit) no pot mai acollir un esdeveniment de fraternitat universal com ho són uns jocs olímpics. 

A més a més, és una bogeria intolerable que un Estat arruïnat pels quatre costats vulgui assumir una despesa de la magnitud que suposaria Madrid 2020. Qui ho acabarà pagant? Els catalans ja n’estem farts, de sufragar la megalomania dels governs espanyols que només persegueixen projectes faraònics que serveixen tan sols per voler treure pit davant la resta del món i perquè s’enriqueixin alguns dels seus dirigents polítics i l’oligarquia de sempre. 

No ens plau haver de prendre aquesta decisió, però els catalans en aquesta lluita ens hi estem jugant la nostra supervivència com a poble i donarem la cara. La majoria de la nostra societat i dels nostres representants polítics estan actuant de forma escrupolosament democràtica, i davant d’això se’ns neguen els nostres drets i ens acusen, en moltes ocasions, de feixistes. Doncs ara responem fermament i convidem tots els nostres compatriotes a fer el mateix tot sumant-se a aquesta iniciativa. Si no hi ha Catalunya 2014, no hi pot haver Madrid 2020. 

 

JORDI CASAS: UNA DIMISIÓ COHERENT

El delegat de la Generalitat a Madrid, exdiputat i exsenador de CIU Jordi Casas ha dimitit del seu càrrec carregant contra el President Mas i la política de la Generalitat cap a l’independentisme que considera un gran embolic per la societat catalana. Aquest personatge es famós per la seva falta d’educació, per exemple qualificant de merda el programa de Vila d’Abadal al Congrès d’Unió i mostrant en tot moment la seva espanyolitat, sense importar les conseqüències per el nostre territori. Una molt bona noticia el seu relleu, evidentment no es apte per representar-nos, primer cal tenir diplomàcia i també estimar i respectar qui representes,  ni una cosa ni l’altra  seria la seva singularitat.

En Jordi Casas, situat en l’orbita d’Unió Democràtica i de confiança de Duran Lleida, qualifica la política de la Generalitat de cínica i errática, dient que la deriva sobiranista es un error majúscul, i considera culpables Mas i també Pujol de portar la societat a un camí sense sortida. Reivindica la sensatesa de Miquel Roca, dient que els autors de la Constitució i del pacte amb Catalunya han estat expulsats de la mateixa política. Suposo deu ser la sensatesa de seguir enganyant al poble català. Alhora denuncia la política antiespañola des dels mitjans oficials que cap s’atreveix a defensar aquesta espanyolitat catalana, al mateix temps es sotmeten a l’independentisme que es manifesta al carrer i  executa les polítiques mes antisocials conegudes amb els més humils. Per últim va critica les consultes fetes a Catalunya, i la participació d’alguns dels nostres polítics.

Efectivament, una gran  noticia que un personatge com aquest deixi de representar-nos, de fet no ho ha fet mai. Aquest embolic que critica suposo que no li deu semblar tal si segueix la parodia que hem viscut fins ara on som i em estat l’ase dels cops de l’Estat español, suposo que aquesta sagnia económica del 10% del PIB a fons perdut, aquesta discriminació amb inversions, la retallada d’oportunitats, els vetos al nostre aeroport principal, la falta de competències blindades, els Estatuts mutilats i retallats desprès del vot de la gent,els atacs constants a la nostra llengua i una llarga llista de greuges deu considerar que es el nostre paper normal dins l’Estat espanyols. Com es així, em sembla perfecte que abandoni el vaixell que teòricament representava.

De fet, una persona que titlla de merda un programa alternatiu a  la dictadura de Duran al seu partit, tampoc sembla que defensa la simple democràcia. Parla de camí sense sortida defensant la nostra participación a fons perdut en un estat totalment asfixiat i a la nostra contra, això si que es veu que te sortida.

Defensa i critica qui no parla de l’espanyolitat catalana, un concepte que deu ser llei segons ell i que de pas elimina la nostra identitat pròpia, cosa que suposo poc li importa. Alhora parla de polítiques antisocials de l’independentisme evidentment amb l’oblit que les retallades son producte del deute d’Espanya amb nosaltres i l’espoli premeditat,cosa que tampoc esmenta per cert.

En definitiva, un currículum prou explícit per esborrar-lo de la llista dels nostres representants.Ell ho justifica i nosaltres també.