Arxiu mensual: juny de 2013

LES CONTRADICCIONS D?EN DURAN

Es el drama de cada dia, un mateix partit al Govern, dues versions, un pas a la dreta, un a l’esquerra. Declaracions en un sentit de dilluns a divendres i altres en sentit contrari al cap de setmana, una bona gestió del procés per part del President Mas erosionada constantment des de les seves pròpies files i malbaratant la bona feina aconseguida. Ara ens diuen que la consulta no equival a independència o confederación. Ja hi tornem a ser i un dia o altre hem de resoldre aquest problema.

En Duran ens diu que la consulta no equival a les paraules esmentades, i simplement ha de servir per votar lliurement. Reivindica el paper indispensable del seu partit i la seva necessitat ara i en un futur. Ens diu que es el principal referent internacional del nostre país, amb estat propi o sense, independents o interdependents,  federals o confederals. Afirma que la consulta ha de ser el 2014 amb les condicions que tots sabem i empara legal amb una gran concentración de forces polítiques al seu voltant.

Efectivament, cal deixar clar les coses, i deixar de marejar la perdiu, ho confondre a la societat ja prou atabalada. La consulta no es només per votar lliurement, això amb una democràcia ja es dona per fet, no hauría de ser un mérit, i naturalment es per preguntar i donar viabilitat a la resposta, acatant la voluntat majoritària popular, no es una anècdota, per tant una consulta sobre la independència com es el cas que ens ocupa, evidentment equival o a estat propi o seguir com fins ara. Ningú ha demanat cap confederació, ni altres formules totes respectables que tenen una prèvia interessant. Primer s’ha de ser un estat per federar-se d’igual a igual amb un altre, i segon i molt important, cal ser dos per fer aquesta operación, i de moment no hi ha ningú disposat a fer aquesta operación amb Catalunya. Per altra banda seria força esquizòfrenic renunciar a un Estat pròpi per tornar a federar-se d’aquell precisament que t’has alliberat. No enganyem a ningú. El clam popular de la manifestación de la Diada reclamava un estat propi, i aquesta es la pregunta amb tots els matisos que calguin, si ho volem ser o no i amb una resposta igualment senzilla com es un si o un no. No hi ha res més, ni cap anhel per altres històries fantasioses com les confederacions o altres paraules que segurament s’inventaran per intentar desesperadament evitar el que no volen.

Per altra banda, el paper d’Unió en aquests moments, o de part dels seus dirigents amb el principal al capdavant no es el que podríem dir galdós, ni lleial com correspondria, més aviat va en dirección contraria al programa electoral sota el que es va presentar, i això diu molt poc de la seriositat d’un partit com diu en Duran històric.

Per aquest mateix motiu, parlar de referent internacional un partit minoritàri dins l’arc polític català, no em sembla de rebut, i molt menys una realitat. El pes d’aquest partit es el que es, i amb uns comicis en solitari, no deixaria de ser un més sense un pes massa important dins la societat catalana.

Tanmateix caldria aclarir amb les condicions que diu ja sabem, aquestes básicamente es respecte a la democràcia i sota la legalitat vigent, que ja es podria fer si la voluntat política espanyola fos aquesta com succeeix al Regne Unit, si no es així cal cercar un altre legalitat, no podem ser esclaus d’una legalitat d’un estat que sempre hem tingut a la contra, i que seria ridícul ara basar tota amb el seu estat de dret.

En definitiva, caldrà aviat posar data a la consulta, esperar la resposta formal del govern espanyol i actuar amb conseqüència, la decisió es urgent i no hi ha cap motiu per ajornar el nostre futur.

 

 

UN CADAVER POLÍTIC

Aquest procés que vivim, es lògic que hagi de deixar víctimes pel camí, i una de molt clara es l’Alicia. La seva descolocació en el nou context català ha estat una constant des de la Manifestació de l’11 de setembre passat. Una falta d’arguments i una escenificació exagerada que no es pot aprofitar ni per fer una versió còmica. Per altra banda una claredat en gestos puntuals deixant el seu partit en una clara posició antidemocràtica sense saber acceptar les majories i abandonant plens sense cap sentit de l’ètica. Sí això sumem l’afer de les escoltes i com ha portat la seva famosa conversa a la Camarga i el resultat final, podem afirmar que la seva fi com a primera espasa de la filial popular a Catalunya te els dies comptats, com ens explica molt bé en Toni Aira, qui ho havia de dir.

Ai Alícia…

Toni Aira

N’Alícia Sánchez-Camacho acumula ja força experiència. I el cas és que ja saben allò que deia Oscar Wilde a propòsit del fet que “experiència” és la forma eufemística de referir-se a l’error. Molt d’error, massa, ha perpetrat la líder del PP català a tomb del cas de la gravació de la seva conversa amb la presumpta amant de Jordi Pujol Ferrusola al restaurant La Camarga de Barcelona. Tant s’ha equivocat, de principi a fi, que em reconfirmo en allò que ja he escrit i que m’apunten diverses fonts ben informades del PP: el lideratge de Sánchez-Camacho està tocat de mort.

Ahir a Twitter vaig veure una piulada que amb l’etiqueta #WikiAli posava enllaç a una web on hi havia penjat un fragment de la conversa entre ambdues senyores. Hi vaig clicar, és clar. I com jo, entenc, moltíssims més. Era light, no com trams de la conversa que del dret i del revés m’han descrit diverses persones que m’asseguren haver escoltat les dues hores de conversa i que fins i tot en algun cas m’han ofert de passar-me’n l’àudio. Pesa no-res, 1’38Gb, m’han dit. En un USB dels més senzillets, per tant, hi cabria estupendament. Però el cas: no ho sé. No he provat el pas. Però molts altres crec que sí. Com una gentada més accedirà a les parts o al tot que se’n vagi penjant a la xarxa. Perquè això passarà. Això està passant. Corre com la pólvora i el cas és que la reacció i les decisions errònies de Camacho no han fet més que esperonar el morbo i l’interès de molts.

Com deia Xavier Bosch en un llibre seu, se sabrà tot? Jo diria que no. Que per culpa d’aquesta gravació no acabarem sabent gaire del conjunt de la personalitat de l’Alícia. Malauradament per a ella, molts segurament es quedaran només amb el contingut (pinta que poc edificant) d’aquesta conversa. Com molts que ja l’han escoltat. Companys de partit, prohoms de les elits a què aspira representar el PPC, adversaris polítics (propi partit enllà)… I esperin a algun moment de campanya electoral o similar perquè em temo que n’hi haurà que fins i tot en faran vídeos musicals als Youtube. Total, un desastre. Això no hi ha lideratge polític que ho superi. Ni tan sols el d’un partit com el PPC on el líder “regional” de torn pinta força poc i allò que importa de veritat és qui porta la batuta a Madrid.

Ai Alícia. Qui et manava anar a aquell dinar a prendre apunts? Qui et manava refiar-te de segons qui del teu partit? Qui et manava pensar en callar i guardar-te el contingut de la conversa per a vés a saber què? Qui et manava sobreactuar tant en esclatar el cas? Qui et manava elevar tant la nota? Qui et manava, amb el temps, mirar de pactar un silenci que en l’era d’Internet hauries de saber que és impossible? Qui et manava, en definitiva, equivocar-te tant i pensar que res de tot això no tindria conseqüències? L’experiència és un grau, diuen. I tu, amb tot plegat, n’has acumulat la típica dels qui en política precedeixen el seu càrrec amb el prefix “ex”. 

 

EL DRET A DECIDIR

Avui surt a la llum el Pacte Nacional pel dret a decidir. Un conjunt de partits i entitats que representen els que posarien la papereta del si, i també els que posarien la del no. Per tant actituds com les de Pere Navarro que simplement no vol que els catalans decideixin democràticament res son impròpies de partits democràtics. Aquesta eina ha de fer avançar un procés que si l’Estat per simple voluntat política no deixa exercir el nostre dret a vot, com avisava el President del Consell Assessor de la Transició Nacional pot abocar-nos en un carreró on la declaració unilateral pot ser una sortida. Com saben molt bé els d’allà i els d’aquí que posen pals a les rodes, la força de la societat no es pot aturar. Aquest dissabte al Camp Nou en viurem un altre exemple de clam per la llibertat d’aquest país que ja veu la llum al final del camí.

SENTIT D’ESTAT: NOVA SITUACIÓ

El procés avança, abans de final de mes s’hauria de fer la petició formal de Referèndum, i de moment el més calent es a l’aigüera. Es un pas que s’ha de fer amb tota normalitat. Per cert una manera de fer natural com podem veure amb la presentació d’en Pep Guardiola a Munic amb un coneixement de la llengua alemanya destaca ble i que demostra un tarannà normal que també ens hauríem d’apropiar. A l’altre costat cada dia descobrim coses noves. El estudiosos de la reforma constitucional, ara neguen que el català fos prohibit a la dictadura franquista, una nova mostra de paranoia amb unes intencions cada dia més recentralitzadores per acabar amb qualsevol intent de decidir el nostre futur. Davant de tot això cal deixar els interessos de partit al marge, i ser generós amb el país sense recança com ens diu Vicent Sanchis. Qui no segueixi aquest paràmetre veurà com la societat el castiga severament.

Partit o país?

Vicent Sanchis

Aquells que tenen una visió convencional de la política –i que la mantenen en moments tan convulsos com els actuals– no entenen la calma aparent de molts dirigents de Convergència Democràtica davant la constatació demoscòpica que Esquerra Republicana està culminant el “sorpasso” que sempre haurien buscat els seus dirigents. Si les previsions en intenció de vot es mantinguessin fins a la convocatòria de les pròximes eleccions, Catalunya viuria un canvi de tendència política històric. Per primera vegada des de la Transició, Convergència i Unió deixaria de ser la força sobiranista hegemònica. I el liderat en el procés que ha dissenyat i que impulsa Artur Mas correspondria a Esquerra Republicana. És cert que no seria l’únic canvi transcendent, perquè el PSC continuaria decantant-se cap a la marginalitat i perquè el mapa polític es fragmentaria més encara i dificultaria enormement la governabilitat. Però, en tot cas, la novetat més significativa seria, sense cap mena de dubte, el “sorpasso” que es consolida a cop d’enquesta.
 

Aquesta eventualitat provoca diferents reaccions. Els dirigents d’Unió –liderats per Josep Antoni Duran i Lleida– se la miren amb inquietud i  nerviosisme. El mateix Duran constata amb amargura que “Convergència i Unió sacseja l’arbre i Esquerra en recull els fruits”. És aquesta una percepció i una preocupació molt compartida dins Unió i que també es reflecteix en declaracions confessades i no revelades públicament d’alguns dirigents convergents. Però a Convergència Democràtica preval, tant territorialment com orgànicament, una altra consideració. Ahir mateix el conseller de la Presidència, Francesc Homs, declarava: “Em preocupa el sorpasso en la mesura que sóc dirigent de CiU, però des de la perspectiva de govern tenim unes altres prioritats. I rematava: “El que ens ocupa i ens preocupa en aquests moments, i sempre ha estat així, és el país”.
 

Entre “partit” i “país”, doncs, els dirigents de Convergència Democràtica que han empès el procés de transició nacional que finalment va assumir Artur Mas es decanten pel segon. Estan disposats a sacrificar els interessos de la seva força política si Catalunya finalment decideix i entra en una altra etapa històrica. No és ni fatxenderia ni estratègia. És un valor sentit i compartit pels dirigents d’allò que abans es denominava “el pinyol”, encara que ara s’hagi trencat i dispersat. La intenció, aparentment i per ara, tan clara, deixa obertes dues incògnites. La primera és si aquests dirigents –que tenen tot el suport del territori– persistiran encara que la caiguda de CiU s’accentuï i l’ascens d’Esquerra es mantingui. Perquè, si alguna cosa ha quedat clara en aquests mesos de legislatura, és que qui més es desgasta políticament és aquell que pren les grans decisions. I els altres en trauen profit. 

La segona és saber si aquest sentit de país –d’Estat– és compartit per altres forces polítiques. Per exemple i principalment, per Esquerra. Perquè si els republicans apliquen a la realitat un sentit estrictament partidista i sectari, oportunista, tot el procés se’n ressentirà. 

LA SOCIETAT VA UN PAS ENDAVANT

Volia reflectir, les emocions viscudes a Tarragona amb aquestes 5000 espelmes que ahir en forma d’Estelada van il·luminar el cel de la ciutat, i van culminar una gran jornada d’actes amb la Fira Estelània i moltes colaboracions amb l’afegit de la gran participació ciutadana que demostra que fins hi tot amb un punt dels considerats difícils la societat te molt clar el que vol i no ens aturarem fins arribar al final del procés, senzillament no hi ha marxa enrere.

VOLEU DIR QUE TOTES LES ENQUESTES S?EQUIVOQUEN

Les últimes enquestes del CEO ens diuen clarament que els partidaris de la independència van en augment. Concretament més de dos terços d’un nou parlament estaria en aquesta forquilla, el suport augmenta a un 55,6% per un 23,4% contrari. De fet es calcula prop d’un 80% de participació amb un 70-30 de clar resultat. Crec que ja va sent hora de fer el pas, ningú es creu que tothom s’equivoca,  i les dades vinguin don vinguin donen uns resultats que ens porten a un nou estat per Catalunya.

Segons aquesta enquesta oficial, ERC guanyaria eleccions amb 38/39 escons, seguit de CIU 35/37, PSC 16 ICV i PP 13/14 Ciudadanos 12 i CUP 6, o sigui entre 92 i 96 diputats sobiranistes per 41 o 42 pel no. Com deia abans un augment d’un punt des de l’última enquesta per l’opció sobiranista i 2,7 pel vot contrari. La projecció seria com abans he indicat. Pel que fa a la pregunta de com vol Catalunya, un 47% vol un estat independent, un 22,8 comunitat autònoma, 21,2 estat federal i un 4,6 una regió d’Espanya. Pel que fa a les preocupacions, ocupació, econòmia i relacions Catalunya-Espanya ocupen el podi.

 

Realment, no hi ha color, les enquestes son tossudes, i vinguin del mitjà que vinguin acaben donant majoria sobiranista i un horitzó d’Estat propi que guanyaria un referèndum molt clarament. De fet en temps de definició i projecte clar, la societat catalana castiga qui segueix vivint uns anys enrere amb la indefinició per sistema i les contradiccions d’un projecte que vol credibilitat total, aquest es el drama de CIU i alguns dels seus representants com en Duran que no para de restar sense escrúpols. Cal veure que el líder republicà Oriol Junqueras passa a ser el més ben valorat, ja que te aquestes singularitats que abans esmentava i la societat vol precisament això. Segurament alguns tal com van fer el dia desprès de les eleccions al Parlament ho veuen una derrota, però el més important es que la suma per la sobirania o para de crèixer, i les dades oficials per un referèndum son molt clares i reiteratives, segurament i per aquells que encara ho dubten vol dir que la majoria ja la tenim.

 

Tanmateix el nostre procés surt de la mateixa societat, i aquesta porta el rumb correcte que els nostres representants han de fer possible. De fet si sumem els de l’Estat propi i l’Estat federal, els dos han de ser un estat primer que tot arriben al 70% del global, per un escàs 30% que vol ser autonomia o simplement regió, potser no hi hauria gaires diferències.

 

Contràriament al que diuen alguns, es donen les condicions adequades per mirar el futur i decidir que volem ser, amb una decisió que cada cop sembla més clara, i es una dada que no podem amagar amb incerteses artificials que no ens porten enlloc, més enllà de la sensació d’excusa o covardia per no donar aquest pas tant important.

 

En definitiva, el CEO no fa res més que corroborar el que tothom sap, una majoria de la societat que ha dit prou, que vol decidir i que ho vol fer per un estat propi sense cap problema.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOSSUDAMENT ALÇATS

Aquesta canço de Lluís Llach, clourà el Concert per la Llibertat del Camp Nou el 29 de juny, i crec que reflecteix perfectament la situació. Davant els atacs de fora que ja esperàvem, la feina dels enemics de dins, i les nostres pròpies divisions que no entenen que cal sumar units per arribar al final del procés, trobem aquest entossudiment per no tirar la tovallola i arribar fins al final. Crec que el millor homenatge es escoltar la cançó i preparar el tram final de la nostra fita.

AMENACES I MENTIDES: EL PA DE CADA DIA

El vicepresident del Parlament Europeu, el popular Vidal Quadras amenaça amb l’actuació policial si el referèndum català segueix endavant i el qualifica d’acte criminal amb total impunitat del seu partit i el càrrec que representa. Per alta banda De Cospedal segueix amb la cantarella de que la separació seria dividir Catalunya en dos, i en moments de dificultat es poc recomanable anar sol. Son dos exemples que intenten a la desesperada evitar la democràcia, i el més greu es que molta gent ho troba perfectament normal.

Com dèiem, l’amic Vidal Quadras titlla d’acte criminal un referèndum democràtic i avisa que la policia retiraria les urnes dels col·legis electorals. Advertint que  s’ha d’aturar qualsevol consulta d’acord amb la llei i l’ordre. No es el primer cop que va per aquest camí, i ja li ha valgut la reprovació més d’un cop que no sembla haver aturat la seva ment malaltissa. També la videpresidenta espanyola ens diu que ningú es salva sol, i la divisió catalana que significaria la independència. Parla de que un dels grans avantatges de la nació espanyola es que ha permés millorar la vida dels ciutadans. Diu no sentir vergonya de dir que es espanyola i esta orgullosa de ser-ho, insistint que en moments de dificultat cal anar més junts que mai.

Realment, es molt trist que tota una institució com l’Eurocambra no pugui expulsar un membre que reiteradament mostra els seus tics antidemocràtics i autoritaris sense cap rubor. En Vidal Quadras fa temps que tindria que estar vetat de qualsevol representació ciutadana. No pot representar a ningú, algú que utilitzaria la violència per silenciar la veu pacífica del poble amb la base de la democràcia, com es un referèndum, i que posi la llei com a coartada per fer-ho possible, això ja es inadmissible en qualsevol estat de dret i amb una Europa que vol defensar uns valors que en aquest cas no es veuen. Es poden defensar totes les ideologies que siguin democràtiques sense complexos, ara anar contra el poble i la mateixa essència del sistema que titlla d’acte criminal, no hauria de ser una pràctica habitual.

La Vicepresidenta, ens parla d’una separació que ens separaria en dos, suposo en la seva imaginació, ja que no hi ha precedents d’aquest fenomen curiós, i no crec que fóssim els primers. Diu que junts hem millorat la qualitat de vida dels ciutadans, això ja es una burla, nomes cal repassar inversions, oportunitats, tracte, cultura, espoli fiscal i un estat sistemàticament en contra nostre per veure que això no s’aguanta per enlloc. Respecte que ningú es salva sol, segurament l’ha traïda el subconscient i ho diu per Espanya sense Catalunya, perquè nosaltres segons tots els estudis seríem un estat molt eficient i rendible, ja que per primer cop el nostre govern, millor o pitjor no jugaria a la nostra contra, i tot el nostre esforç repercutiria amb els nostres ciutadans. Per tant son arguments de pati d’escola que son un insult a la intel·ligència.

En definitiva, el pa nostre de cada dia, es el gran argument per no emprendre el nostre camí sense complexos. Tenim pressa molta pressa.

 

 

 

 

CONDICIONS PER AJORNAR LA CONSULTA

Les declaracions de Duran Lleida donant a entendre que es donaven les condicions adequades per ajornar una consulta que sembla clar no vol fer el 14, ni el 15, ni el 16, i jo diria que ni mai, han estat la gota que pot fer explotar aquesta federació que obligada a posicionar-se clarament es troba amb aquest atzucac constant. No hi ha cap motiu raonable que no sigui el desig o la tàctica política per ajornar res. Per tant com diu molt bé el Vicent Sanchis, caldria deixar el soroll i el tacticisme barat a un costat, i fer simplement el que el poble ha demanat, poder parlar i decidir el seu futur, no hi ha altre sortida, i aquest soroll no ajuda a donar cap credibilitat, tothom te dret a opinar com deia el conseller Espadaler, segurament sí, però no quan hi ha un programa electoral clar i un pacte de governabilitat definit amb un objectiu principal, llavors discrepar constantment no te cap sentit i no es de rebut.

Pausa i reflexió
Els sorolls excessius han convertit el procés sobiranista en una jungla on refilen tota mena d’ocells i ressonen també tota mena d’ocellots. Començant per aquells que han de liderar-lo i acabant per la darrera mona de l’última sigla política. Qui no en diu dos en diu tres. Caldria que Convergència i Unió servessin silenci unes quantes setmanes, acordessin una sèrie de punts en comú i s’estalviessin les divergències i les desunions constants. No passa cap setmana sense que el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, no aigualeixi el vi sobiranista amb tres o quatre declaracions poc o molt contradictòries amb el rumb que ha marcat el president de la Generalitat. Declaracions que solen ser rebatudes des de les línies de Convergència i que alhora són repicades per algun dirigent democratacristià. Artur Mas sol quedar-ne al marge i, si alguna vegada se sent obligat a intervenir-hi, és per reiterar que Convergència i Unió s’entenen en l’essència de tot plegat. D’acord, però les anades i les vingudes cansen i desconcerten.
La majoria dels partidaris de l’eufemístic dret a decidir o de la independència sense més no entenen aquesta eterna partida de ping-pong que no beneficia ningú i que perjudica tothom. O potser sí: beneficia els detractors del procés que defensen, almenys en aparença, tant Convergència com Unió.
No cal dir que tots els altres partits s’han sumat a la partida del soroll. El PSC ha obert una extravagant campanya a favor de la reforma constitucional federalista, que el PSOE contesta i replica en cadascun dels punts que fixa Pere Navarro. El PP ha emprès una croada de conscienciació “constitucional” carregada de corneta i tambor. Ciutadans no perd cap oportunitat de traure pit i cresta unionistes amb una agressivitat verbal que recorda temps benauradament passats. Esquerra Republicana intenta moderar les pressions sobre el govern però tiba tant com pot la corda sobiranista…
Si els partits polítics que defensen el dret a decidir a Catalunya pretenen que algú se’ls prengui seriosament, a ells i al procés, haurien de desenredar la troca. Només caldria que deixessin de brogir una mica. És realment curiós que en el moment en què les entitats i les organitzacions socials sobiranistes han trobat els llocs amables on coincidir, fins i tot amb les declaracions, l’espai polític s’ha convertit en un vesper que pot acabar traient tota la credibilitat als anhels de llibertat que expressen la majoria dels catalans.
Vicent Sanchis

CATALUNYA INSOLIDÀRIA, PAÍS BASC I NAVARRA SOLIDARIS

La proposta de Pere Navarro de suprimir el privilegi del Concert econòmic basc i navarrès ha estat rebutjada contundentment per les forces espanyoles, per respecte als drets històrics i la sagrada Constitució. Realment es curiós com la democràcia i els drets catalans no son reconeguts, i en canvi aquesta insolidaritat, parlant amb els seus termes es acceptada. De totes maneres la desorientació de Navarro queda ben constatada amb la seva proposta que poc te a veure amb les nostres reivindicacions.

El secretari general socialista vol revisar tot el sistema de finançament autonòmic, inclòs el sistema de concert que ha provocat critiques per tot arreu. Ha afirmat que per fer una proposta seriosa cal parlar del concert i la quota. Com deia el PSOE parla de respecte, i reforçament federal de les autonomies, alhora que una correcta lectura de la Constitució que ho avala. Pels Populars es diu que no es cap privilegi, sinó una fórmula de lleialtat i cooperació amb la resta d’Espanya prevista a la Constitució.

 

Ha quedat molt clar, que hi ha ciutadans més iguals que altres, la proposta de Navarro, encara que equivocada en el fons, ja que poc te a veure amb les reivindicacions catalanes. Els socialistes parlen de respecte i reforçament federal, curiosament quan ho apliquem al dret a decidir català, el respecte no existeix i aquest reforçament que es basa en un privilegi per uns, i una carrega econòmica insuportable per uns altres que ja sabem qui son amb uns greuges pels segles dels segles i una subvenció continua per altres territoris.

 

Per part Popular parla de formula de lleialtat i cooperació amb la resta, amb una dosi de gran cinisme, ja que el concert precisament no es massa solidari amb la resta, almenys no al nivell dels altres models comuns per la resta, cosa que a Catalunya amb el seu 8% invariable de dèficit fiscal permanent, aquells famosos 20 mil milions que van i no tornen i que provoquen que el nostre estat del benestar sigui més baix que curiosament altres territoris que es beneficien d’aquest, això es anomenat insolidaritat i dona vots a l’Estat espanyol.

 

Aquestes consideracions i reaccions haurien de fer veure a Navarro que aquest encaix forçat que defensa i aquest federalisme imaginari que ens vol vendre, senzillament es impossible. La uniformitat espanyola, i la sagrada Constitució ens deixa ben clar que el que per uns es vàlid per altres es prohibit, de totes maneres un recurs que es mentida, ja que el problema no es tant les sagrades escriptures de la Constitució, sinó la voluntat política d’aplicar la democràcia i la pluralitat. Per tant la via del nostre propi estat es la sortida a l’atzucac que ens trobem i no s’enfonsarà el món.

 

En definitiva, una prova més del lloc que tenim reservat com una condemna dins l’Estat espanyol, i que no canviarà, com deia ahir en Xavier Sala Martin en una conferència, cal veure o especular que passarà si marxem, però també cal comparar-ho amb el que tindrem o ja tenim si ens quedem, altra cosa es fer-nos trampa a nosaltres mateixos, i Navarro hauria de veure que la ciutadania te dret a no ser enganyada.