Arxiu mensual: desembre de 2012

BON 2013: UN NOU PAS ENDAVANT

El dia que ens ha deixat als 104 anys, un gran patriota, com era el Dr. Moises Broggi, es un motiu més perquè cap patriota es quedi sense veure el somni aconseguit, i aquest 2013 es un any cabdal per fer un altre pas decisiu, i com deia el discurs del President ahir no perdre de vista que la qüestió nacional i social va totalment lligada, i no caure en el parany dels nostres enèmics.

LA LEGITIMITAT PER DAMUNT DE LA LEGALITAT

 

Te raó Oriol Junqueras quan diu que no n’espera res d’una trobada entre el president espanyol i el president Mas, ja que la historia ens diu que mai ha estat profitosa pels nostres interessos, i aquest cop no serà cap excepció, i més quan les cartes estan damunt la taula, i el poc respecte i les actituds antidemocràtiques son norma de la casa amb les sagrades escriptures de La Constitución com a resposta, i paret a tots els drets d’un poble, cosa que no canviarem. De totes maneres es interessant la visió d’aquest professor de dret constitucional de la Universitat de Girona, que ens explica la diferència entre la legalitat estricta, i la legitimitat que ha d’emparar el nostre proces constituent, per esvair dubtes aquells que l’arbre no els deixa veure el bosc.

 

Una qüestió de legitimitat

Professor de Dret Constitucional a la Universitat de Girona – Pere Simon Castellano

Una de les principals conclusions que es pot extreure del resultat de les eleccions celebrades el 25-N a Catalunya és que a casa nostra existeix una àmplia majoria social que desitja la celebració d’un referèndum mitjançant el qual Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Des d’una òptica estrictament legal, la celebració d’un referèndum d’aquestes característiques resulta impossible. La Constitució del 1978 no contempla l’existència d’un dret a decidir unilateralment d’una part del territori nacional, ja que en certa manera seria absurd que la pròpia carta magna posés en dubte la unitat o indivisibilitat del subjecte que es constitueix a través d’ella. A més, el Tribunal Constitucional, en la STC 103/2008 que va declarar inconstitucional la llei basca 9/2008, que pretenia la realització d’una consulta no vinculant a la ciutadania basca, va tenir l’ocasió de determinar que el principi democràtic de la voluntat popular no pot prevaler per sobre del text constitucional, recordant que l’únic titular de la sobirania és el poble espanyol –art. 1.2– i que en qualsevol cas l’article 149.1.32 deixa a mans del Estat l’autorització de la convocatòria de qualsevol mena de referèndum.

Parla el Tribunal Constitucional de legalitat, però val la pena assenyalar que legalitat i legitimitat material no són precisament el mateix, sent la segona només assolida mitjançant el reconeixement general, és a dir, cívic o ciutadà, de les lleis aprovades i de l’actuació dels poders públics. Que un ordenament jurídic que es defineix com a democràtic no permeti la participació formal de la ciutadania en assumptes d’interès cívic, com és la determinació d’allò que una majoria social pretén esdevenir, resulta com a mínim paradoxal.

Algunes veus insisteixen en la il·legalitat del referèndum per inconstitucional, cosa que mereix una triple reflexió. Primer: no hi ha ningú menys preparat per exercir funcions públiques que aquell que l’únic argument que és capaç de presentar per fer front a les pretensions dels altres és la suposada “inconstitucionalitat” d’una mesura. El que s’espera dels polítics són arguments de fons, ja siguin per al sí o per al no, però no una mera declaració d’inconstitucionalitat preventiva. En segon lloc, la Constitució no és ni hauria de ser un text perpetu, immutable o perenne. Les constitucions són normes que ordenen les societats i fixen els límits i les relacions entre els diferents poders de l’Estat, i entre aquests últims i els ciutadans. De l’anterior se’n deriva que cap text constitucional és etern, ben al contrari; sempre haurà de ser reinterpretat i, si fa falta, reescrit, per tal de reflectir les transformacions socials i la voluntat majoritària. No existeix Constitució si aquesta es converteix en una mera fulla de paper, com deia Ferdinand Lassalle, en la mesura que una àmplia majoria social, la mateixa que la Constitució pretén ordenar, no s’hi sent representada, no l’entén o no comparteix molts dels seus extrems. En tercer lloc, cal recordar que aquest text sagrat i intocable és el mateix que fa un any va ser objecte d’una reforma exprés per la via de l’art. 167, orquestrada des d’Alemanya, pactada en una trucada nocturna i votada sense tenir en compte l’opinió de la ciutadania. Fou una reforma legal, sens dubte, però tinc els meus dubtes sobre la seva legitimitat.

Amb tot, la legitimitat de la consulta prima facie és evident. Preguntar al titular de la sobirania, que és el poble, no hauria de ser considerat mai quelcom il·legítim. No obstant i això, el grau de legitimitat no depèn tant del què com del com. El govern de la Generalitat haurà de ser especialment curós en el procés, tractant d’actuar de manera imparcial i transparent. Així mateix, resulta fonamental la determinació d’allò que es pregunta. En aquesta mateixa línia, l’any 1995 el tribunal suprem canadenc acceptà el referèndum al Quebec interposant tan sols algunes condicions, més que coherents, entre les quals figurava l’exigència d’evitar ambigüitats en la pregunta i acatar principis generals com el respecte a les minories i els drets individuals. Esperem que el govern sigui capaç d’aglutinar tots aquests ítems i facilitar que aquesta àmplia majoria de catalans que volen decidir sobre el seu futur puguin fer-ho lliurement, si bé no en el marc d’un procés estrictament legal, sí en el marc d’un procés legítim.

DIÀLEG ENVERINAT

 

El president espanyol, Mariano Rajoy s’obre al diàleg, i te la mà estesa a parlar amb el President Català quan vulgui, encara que en el marc de la Constitució i amb lleialtat, i sobretot sense alimentar cap tensió centrifuga, així anomena ell el dret a decidir dels catalans en un marc democràtic. Per la seva banda Rubalcaba, pel PSOE es posa al costat del govern espanyol per combatre el dret a decidir fent realitat aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”. Com deia un autèntic diàleg de sords i amb les cartes marcades.

 

Efectivament, en Rajoy obre la porta a dialogar, però amb unes regles ben clares, que diu poden acomodar millor les regles de la diversitat però sense sortir de la sagrada Constitució, i sense alimentar cap tensió centrifuga, i convida a centrar-se en la millora de la situació econòmica per sortir junts de les dificultats amb la voluntat de sempre d’integrar i dialogar amb una unitat que genera fortalesa a Europa i a la resta del món. Ha lloat la Constitució per reconèixer els drets i llibertats dels ciutadans, i li dona encara 10 anys més sense cap reforma per afrontar els reptes futurs. Com no podia ser d’altra manera, Rubalcaba pel PSOE es posa al seu costat per frenar el dret a decidir, i la futura consulta catalana. Alhora el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost català de dipòsits bancaris ja es una realitat, seguint la política d’ofec econòmic de l’Estat contra Catalunya.

Realment, aquesta farsa de diàleg, on evidentment s’ha de seguir la comèdia com a part del nostre proces de cara al món, però un diàleg amb aquestes imposicions i on d’entrada les parets son infranquejables, no es diàleg ni res. Diu que volen acomodar la diversitat, em pregunto com, des del centralisme i la imposició més atroç sembla un impossible, i una presa de pel total que ja no va enlloc. Voldria ressaltar el menyspreu al dret a decidir dels catalans, considerant la seva voluntat democràtica una tensió centrífuga, francament demostra que son tractats com a ciutadans de segona en un estat tant poc democràtic i poc respectuós. Ens parla de lleialtat, però sembla que no es reciproca, ja que nomes va per una part, i la part espanyol no cal que la respecti, sobretot la lleialtat democràtica. En definitiva un diàleg bilateral amb el lema de sempre, un dicta les normes i l’altra simplement accepta les imposicions, aquesta es la vella recepta, que des de l’11 de setembre sembla que encara no han entès que ha canviat a Catalunya. Es curiós veure com encara dona 10 anys sense reformes a un tractar pre-franquista com la Constitució per afrontar reptes futurs, quan es mostra clarament fora de lloc amb els reptes presents. El mateix podríem dir del PSOE amb Rubalcaba, que com deia fa bona la frase de Pla, ja que els nivells de respecte democràtics de l’esquerra ja es veu que no difereixen gens de la dreta conservadora, i posa de relleu que estan al mateix sac pel que fa a respecte democràtic. De fet l’actitud del govern espanyol amb aquest ofec econòmic premeditat a les nostres finances dona una idea ben clara del respecte i de l’estima que ens tenen. Es una relació no d’igual a igual, sinó totalment de possessió i colonial que esta arribant a la seva fi, i que no es acceptada per la part opressora, i el que es més greu sembla que no estigui disposada ni a acceptar la voluntat majoritària dels ciutadans a les urnes.

En definitiva, no podem esperar res d’aquest estat, que sempre ha tingut una idea ben clara de la nostra relació, i que en moments de futurs canvis, demostra amb tota la seva virulència la seva vertadera cara. Per tant demanaria per respecte a la paraula diàleg, no utilitzar-la sense solta ni volta, i amb aquesta alegria amb velles receptes que ja no tornaran, com més aviat ho acceptin, millor per la seva salut mental i emocional.

EL NOU GOVERN CATALÀ I LES PRIMERES MENTIDES

 

Des de que tenim el nou govern català, les reaccions no s’han fet esperar, de moment s’ofereix diàleg amb el govern espanyol com a garantia de la voluntat política catalana, evidentment que no es renunciarà a l’objectiu marcat, però sempre amb la paraula per davant, i sense cap unilateralitat. La reacció ha estat les acusacions de talibanisme per part de la Sanchez Camacho, les acusacions de De Cospedal sobre la creació d’una Conselleria d’Exteriors, quan la Generalitat no pot pagar els deutes o el discurs penjat a la web de la Casa Reial on el Borbó el 1975, on lloa les qualitats humanes del dictador Franco. Tota una declaració d’intencions del que ens vindrà al damunt els propers mesos.

 

El nou conseller Homs vol reprendre el diàleg amb Rajoy de forma sincera per tractar l’ofec econòmic i la futura consulta, de fet contestant Camacho, ens diu que no hi ha res més talibà que els Populars, i nomes posa com a condició per la trobada no haver de renunciar al que som per simplement parlar. De fet el Ministeri d’Hisenda envia avui la darrera transferència del fons de liquiditat, uns 540 milions dels 5370 rebuts, com es pot veure molt inferior al deute de l’Estat amb Catalunya, vora 8000 milions, i molt per sota dels 20000 milions d’espoli fiscal anuals. Per fer-se una idea aquest pagament anirà directament a pagar proveïdors, i no s’acabarà de pagar fins el 2022. Per altra banda De Cospedal considera que amb la creació de la nova conselleria d’Exteriors nomes es beneficia als que pensen d’una determinada manera, que diu que no son tants, acusa de no poder pagar els deutes, i fer aquestes polítiques que Catalunya no te per què tenir, apel·lant a la responsabilitat. Suposo que la mateixa de l’errada de la Casa Reial amb el discurs penjat del Rei al 1975, on lloa la figura de Franco i els símbols franquistes, i enalteix les qualitats humanes del dictador i el seu patriotisme, per acabar amb una declaració de tristesa per la seva mort.

No podíem esperar altra cosa, tot hi algunes cares com Espadaler a Interior que no lliguen massa amb un govern que ha de portar un nou estat a Europa, i amb la ma sempre tenebrosa de Duran darrere, trobo positiu aquesta voluntat de diàleg amb tothom per fer veure al món que la voluntat democràtica es per damunt de tot, precisament molt oposat al talibanisme cavernícola dels populars, i la major part de la classe política espanyola, i que Camacho no encerta a classificar amb els autors adequats. Forma part del full de ruta, esgotar la via espanyola per una consulta legal, i crec que s’ha de fer amb convicció, encara que la resposta sigui bastant clara. De fet no podem perdre temps, ja que veiem com l’ofec de l’Estat a Catalunya ja es dramàtic i no s’aturarà aquí, ja que amb el crèdit demanat dels nostres propis diners, ja veiem que son poca cosa comparat amb els deutes espanyols o el robatori a fons perdut anual, cosa que nomes pot fer empitjorar les coses. De fet De Cospedal, per part del govern espanyol torna a recorre a la mentida per deixar anar la seva bilis contra Catalunya, i la nostra determinació, no podia ser d’altra manera. Hauria de saber que Exteriors no es cap conselleria, que es dins a Presidència, i que de fet ja existia, encara que no tingues un conseller propi, per tant no hi ha cap despesa com tant preocupa a la vicepresidenta espanyola, i de fet aquesta beneficia a tots els catalans, ja que dona projecció al nostre territori, cosa que les ambaixades espanyoles ni han fet, ni faran, cosa que si perjudica greument la nostra imatge i economia, segurament aquesta part no la dirà mai. De fet un Estat on el seu cap màxim, en la figura del Rei ens refresca la memòria de que simplement es l’hereu posat a dit per un dictador sanguinari, i el vídeo mostra com exhal ta la figura d’aquest autèntic monstre, i destaca les seves qualitats humanes, cosa que fa que sobrin els comentaris, i posa en evidència un cop més aquesta farsa de democràcia, i de pas de reialme hereu de l’horror.

En definitiva, res que surti del guió previst, i hem d’estar preparats per tot el que vingui, que serà molt i mai en positiu.

EL CLAM QUE NO S’ATURA

 

A cada esdeveniment en el nostre país, podem veure el clam de la societat en forma de futur cap un estat propi, tant se val que sigui el minut 17:14 dels partits al Camp Nou, una festa cultural com la Nit de Santa Llúcia o el concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Sense voler tancar la porta a l’exterior, son un símptoma de que moltes coses han canviat al nostre país, i que el moviment es demostra caminant. Avui tindrem nou govern, i pel que sabem tindrà un caràcter més polític amb incorporacions com Homs amb les competències en afers exteriors, o acomiadaments com Pilar Bozal a Justícia, i el seu passat anti consultes per posar uns exemples. Es el govern que ha de gestionar, i fer possible aquest clam que abans parlava, i que tant be queda reflectit en el vídeo que adjunto.

ELS DRETS DELS POBLES NO PRESCRIUEN MAI

 

Aquesta frase del president Macià, pronunciada pel President Mas davant la seva tomba, es la millor resposta al discurs reial, i també a totes aquestes actuacions de l’Estat espanyol, que per una banda posa la crisi com a primera prioritat per intentar desactivar el dret a decidir, i per altra fa accions, com la que sembla farà l’advocacia de l’Estat contra els municipis catalans declarats democràticament “territori català lliure”, tota una baixesa moral i democràtica que l’Estat espanyol presenta al món com les seves credencials, i la seva aportació al respecte a la ciutadania.

 

Efectivament, primer va ser l’Ajuntament de Celrà, contra el que va presentar un contenciós administratiu, i ara pretén ampliar als gairebé 200 municipis catalans que els seus plenaris democràticament han aprovat la moció de “territori català lliure”. El primer va ser Sant Pere de Torelló i s’ha excés per tot el territori, amb una nova prova que tant els partits ultra espanyols d’aquí i d’allà menteixen quan posen com a prioritat la crisi, quan desprès van per un altre costat. Realment tal com va dir el president davant els actes al President Macià, els drets no prescriuen, i recordant que Catalunya ha estat lliure i ho vol tornar a ser, no cal massa més justificacions, cosa que per tot, i amb les obvietats més bàsiques hem estat fent des del 78, i la suposada democràcia existent. Ningú pot indefinidament justificar la seva existència dia si i dia també amb un mur al davant que no vol escoltar, ni ho farà. Sobre la qüestió de la democràcia i els seus protagonistes la Marta Lasalas ens ho descriu al seu escrit.


Qui estarà a l’alçada?

El famós aparell de l’Estat s’ha posat en marxa fa mesos per aturar la reclamació de Catalunya d’un referèndum sobre el dret a decidir. Però no s’ha limitat a activar la imponent maquinària de què disposa. No. Ha decidit recórrer a una batalla molt bruta, construïda sobre mentides, difamacions i atacs contra qualsevol persona disposada a una acció tan elemental com és permetre que la democràcia faci el seu camí. Hi ha una nebulosa al voltant d’aquest moviment. No se sap massa bé quina part de l’Estat representa ni qui l’ha posat en marxa. Però el cert és que allà està i que, de moment, cap veu destacada d’aquest estament s’ha aixecat per donar alguna explicació o, simplement, per dir “prou”.

Per tant, hi ha unes quantes conclusions segures de tot plegat. El primer és que s’acosten uns moments d’incertesa en què veurem de tot i ens podem esperar qualsevol cosa. Però també que, més enllà que se’n surti o no amb la seva, la credibilitat d’aquest Estat que replica amb tanta por quedarà greument tocada davant del seus ciutadans i davant del món. ¿Com podrà explicar l’Estat espanyol a una Europa que ara mateix l’observa amb tanta atenció que li rebufin les clavegueres d’aquesta manera tan antidemocràtica quan una part dels seus ciutadans reclamen un dret essencial com és poder decidir sobre el seu futur? El govern espanyol té un problema intern molt greu, que reclama una resposta immediata. Si més no, així hauria de ser a qualsevol estat democràtic.

Però també la política catalana té al davant un repte molt delicat. ¿Fins a quin punt els partits del Parlament podran seguir actuant amb la lògica d’una legislatura ordinària quan els atacs contra el Govern i les institucions del país són d’una brutalitat tan descarnada? ¿Podran observar des de la barrera esperant que al desgast de la crisi i les armes més inconfessables de l’Estat erosionin el Govern i tots aquells qui decideixin fer-li costat fins fer-lo caure? ¿Serà capaç finalment el Parlament de defensar el dret a parlar dels seus ciutadans?

El repte és gegantí i pel camí el país s’hi juga el futur i la seva credibilitat. I l’Estat també. Veure’m que queda dempeus després de la batalla perquè el que hi ha en joc no és només qui guanya el pols, sinó també qui –per totes bandes- és capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

MARTA LASALAS

LA FARSA DEL BORBÓ

 

El dia que commemorem la mort del President Macià, ja fa 79 anys, encara em ressonen les paraules del monarca espanyol, per cert subtitulat aquest any a la web de la Casa Reial, no tant sols amb les 3 llengües cooficials, com son català, gallec i euskera, sinó afegint la versió en valencià com a prova d’aquest nou intent matusser de trencar la unitat de la llengua catalana amb la oficialització d’una llengua que simplement no existeix, i contraria a la unitat avalada científicament.. Deu ser la famosa pluralitat que sempre parlen, i que com a prova del cinisme i farsa del personatge, us adjunto un vídeo que fa que sobrin els comentaris sobre la figura d’aquest hereu posat a dit pel dictador. Pel que fa al discurs, les apel·lacions a l’esperit de la transició i els seus valors per contrarestar el proces sobiranista a Catalunya, fan riure per no plorar. De quins valors ens parla, i quin esperit. Es deu referir al valor de la negació de la democràcia, i l’esperit de fer un rentat d’imatge a una dictadura per convertir-la en una democràcia de baixa qualitat, i sense cap intenció de fer una evolució. Bon nadal a tothom.

MONTORO I LLANOS DE LUNA: TESTIMONIS DE LA VOLUNTAT CATALANA

 

Durant l’acte d’investidura del 129 president de la Generalitat, hi havia dos personatges incòmodes per damunt la resta, el ministre d’economia espanyol Montoro, i la delegada del govern Llanos de Luna, que han escoltat la petició del president Mas de no posar pals a les rodes a la voluntat dels catalans de decidir el seu propi futur, i recordant que s’ha de tenir fe amb Catalunya. Per cert un acte amb detalls com el domàs negre que tapava la figura del Borbó, i també que els dos personatges esmentats, estaven asseguts no a la presidència, sinó a les fileres del públic, tot un símptoma de que les coses han canviat, i no hi ha marxa enrere.

 

Montoro ens diu que no desitja un xoc amb Catalunya, i destaca la part de discurs del president català sobre economia, obviant el missatge sobiranista, mentrestant era acomiadat entre xiulets i crits d’independència . Alhora ha explicat que els mercats generen confiança no flexibilitzant el dèficit, i que no deixaran caure cap comunitat, facilitant liquiditat a les que ho demanin. El President ha destacat l’acord de govern amb ERC que aporta estabilitat i legitimitat al procés de transició nacional. Ha promès el càrrec amb fidelitat al Rei i a la Constitució, però amb plena fidelitat al poble de Catalunya, al mateix temps a posat el valor de la democràcia com a clau que demana segueixi tothom, i s’ha compromès a superar tots els obstacles per arribar a l’objectiu final. Per últim esmentar que tant CUP com Ciudadanos no han assistit a l’acte amb l’excusa dels últims que el president ha traspassat totes les línies vermelles de l’Estat de dret.

Realment, els detalls moltes vegades son molt importants, deixar el quadre del Borbó tapat, no es gratuït, i significa un canvi de rumb i tendència que Catalunya ha decidit, com també posar als representants de l’Estat espanyol, no a presidència com fins ara, sinó a les files entre el públic, també destacaria el final del jurament amb plena fidelitat al poble de Catalunya, una cosa que hauria de ser obvia per damunt de tot amb un president català, i l’aprofitament de l’ocasió per posar la democràcia com a valor que sembla que a l’Estat espanyol es tancat en un calaix, molt per darrera de la intolerància habitual, i també advertint que no vol pals a les rodes en aquest camí, i no desitja un xoc de trens que de totes maneres es inevitable. Per la seva banda en Montoro, amb el seu cinisme habitual diu que tampoc el desitja, quan tots els fets indiquen exactament el contrari, alhora diu que no flexibilitzara el dèficit, però no deixarà caure cap autonomia, obviant naturalment els deutes impagats de l’Estat que fan impossible que Catalunya compleixi amb aquest objectiu de Madrid, així com obviant que bona part d’aquest ajut, que a mode de generositat ens diu, son diners provinents de l’espoli català, o sigui els nostres diners. De fet nomes calia veure la cara de pomes agres del ministre i la delegada del govern, aquella preocupada pels trens de la manifestació de la Diada, i per les banderes dels ajuntaments catalans com a principals ocupacions, al escoltar el discurs del president català. Per altra banda aquesta fermesa d’en Mas en el seu discurs es energia per seguir el proces encara amb mes confiança. Tanmateix, una recriminació a les dues formacions que han trencat el protocol parlamentari no assistint a l’acte, especialment la segona, ja que deixant de banda les seves valoracions individuals, han estat escollits per una institució com el Parlament, i per tant han de complir amb el protocol, els agradi o no els resultats, se’n diu democràcia, un terme que molt sovint no els fa massa gracia.

En definitiva, i potser soc agosarat, però un canvi de rumb que podria ser encara més gran, si avui la televisió pública catalana no emetes el discurs del Borbó, com ja va passar al País Basc durant uns quants anys, ja que hi ha moltes altres cadenes per seguir-lo, i la credibilitat de la institució afegit al seus antecedents i discurs previsible, no crec que el faci ja d’interès pel nostre país, però en fi, segurament seria demanar massa, i s’haurà de donar temps al temps.

LA GUERRA BRUTA I LA FALSA NEUTRALITAT

 

Els lobbys que fan el seu negoci amb la dependència ja estan amb alerta, i fent la seva campanya com ens ensenya el rotatiu La Vanguardia amb editorials que destil·len odi contra qualsevol aproximació a l’Estat Propi, i en particular contra l’acord de govern de CIU i ERC, i amb una serie de mentides, que llastimosament deixen aquest mitjà com un referent contra el nostre dret a ser normals, i dit de passada gaudir dels mateixos drets que els demés, caldria prendre nota per quan culmini el proces. Per altra banda, sembla que comandaments policials espanyols pagats per tots, es dediquen a fabricar informes falsos contra polítics catalans i personalitats destacades, evidentment tots sobiranistes, per crear estat d’opinió contrari i embrutar el proces, amb una maniobra pròpia d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol.

 

En el terreny polític català veiem i destaco la posició en els llimbs del PSC, renyat pel PSOE per gosar a dir la seva abstenció amb la qüestió del dret a decidir, dit sigui de pas una posició que encara els dura més ràpidament a la marginalitat de la societat catalana, per altra banda en Joan Herrera per ICV segueix entestat en ignorar la realitat, i veure que precisament la qüestió nacional va conjuntament amb la social, i no ignorar la realitat i separar i centrar-se simplement amb la meitat del projecte, sense una concepció global de país, com sembla que ha entès a la primera la CUP. Crec que ho reflecteix molt be la Patricia Gabancho en el seu escrit.

Ser neutrals és no ser

En qualsevol confrontació, joc o aposta, qui és neutral desapareix. No jugues, no existeixes. Sembla, doncs, que el PSC vol hivernar fins que els partits del Parlament acabin de definir la consulta. Quan desperti, cap a la “primavera” –dit tota la intenció- potser ja no li quedaran més que aquells votants minerals que té captius des del primer dia i que no són capaços d’adreçar-li una mirada crítica. Amb aquest capital polític, avui, no es va enlloc. Ho dic per si no se n’han adonat, tot i que sóc capaç d’endevinar la ràbia i la desesperança de molts militants i votants.

El problema del PSC no és únicament el PSOE, perquè té molt de PSOE dins de les pròpies files, però també és aquest PSOE que, unànime, s’ha declarat contrari al dret a decidir dels catalans. Pobra esquerra, que havia estat qui tirava endavant els drets que comporten llibertat, justícia i equitat! Quan es tracta d’Espanya, que s’apartin els ideals. En efecte, va ser proclamar Navarro, amb aquella veueta, que s’abstindrà pel que fa a la consulta –com si fos un tema menor!- i saltar el PSOE a deixar-lo com un drap brut. No pas per l’abstenció, sinó perquè no s’hi ha oposat! Des de Felipe a Zapatero, curiosament ressuscitat, i passant per l’Elena Valenciano, tots han dit que el tal dret no existeix per als catalans, que vol dir que allò que no existeix són els catalans.

Hi ha una anècdota preciosa que explica l’amic Jordi Mercader. Quan l’Estatut, se’n va Pasqual Maragall a parlamentar amb els barons del PSOE. La delegació l’espera a l’hotel i, hores enllà, torna el president fet un nyap. Com ha anat, li pregunten. Fatal, respon: la meitat no ens entén i l’altra meitat no ens estima. Doncs això, Pere Navarro. O PSOE, o Catalunya. Les dues coses no pot ser. Ah! Un altre dia parlarem de Joan Herrera & co, que declamen un discurs inamovible com si la realitat no existís. O com si no fos un risc separar la independència del projecte de benestar i desenvolupament, que és el que ells fan cada dia com si res.

Patricia Gabancho

JORDI CAÑAS: TUF DE FEIXISME

El dia que escoltem l’antic president espanyol Zapatero, posant la Constitució com a garantia que no es celebrarà cap referèndum a Catalunya, deixant enrere “el talante”, si es que mai va existir, i descobrim que la FAES s’emporta una subvenció de més d’un milió d’euros, cosa bastant sospitosa, no quedàvem que la crisi era el més important. Veiem una cosa encara més greu, quan en el debat d’investidura al Parlament, i davant la intervenció de David Fernandez de les CUP, recordant que malgrat tot, la cultura catalana ha sobreviscut a Franco i Espartero, s’ha captat la reacció del diputat Cañas dient “Quina llàstima”, realment aquest es el tarannà xenòfob del personatge i el seu partit que mereixeria l’expulsió de la cambra de representants catalana per odi i racisme incompatible amb qualsevol democràcia seriosa. Us adjunto el vídeo difós.