Arxiu mensual: novembre de 2012

LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ ESPANYOLA

Poc a poc les coses es van posant a lloc, i l’alegria espanyola per uns resultats mal interpretats, es va tornant frustració, ja que l’entesa ERC i CIU amb el referèndum com tema principal junt amb l’agenda econòmica, es un fet que va avançant i superant esculls. De fet des dels republicans ja han esmentat que el setembre 2013 es podrien haver complert els requeriments de demanar a l’Estat espanyol via lliure pel referèndum, i aprovar la llei de consultes catalanes, es a dir les mans lliures per agafar el paraigües d’Europa, i anar endavant amb el procés democràtic sense fre.
De fet, tant populars com socialistes intenten fer veure que no saben d’aritmètica i de mandats de la societat catalana, i segueixen a la seva. Els lobbys econòmics i en Duran també intenten desviar l’atenció, i posar aigua al vi rescatant d’entre els morts el pacte fiscal infructuosament. De totes maneres per tots aquells que encara esteu perplexos amb els resultats el vídeo de Vicent Partal us post ajudar a aclarir les idees.

EL PUNT DE VISTA ESPANYOL

La Fundació que presideix l’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, tota una garantia del que ja podem intuir, va protagonitzar un debat amb Felipe Gonzalez, Maria Dolores de Cospedal, Herrero de Miñon o Miquel Roca entre d’altres, i tots van opinar sobre Catalunya, com si fos seva, i amb el lema de que la sobirania resideix en el poble espanyol. Aquesta frontera mental de que no som res, ni ningú es l’escull per intentar qualsevol entesa per poder celebrar el referèndum dins la legalitat espanyola. Es tracta de que ens reconeguin com alguna cosa, i aquí ho tenen molt clar, i amb un ningú evidentment no negociaran res. Soc partidari en el procediment cap a la consulta, esgotar la via espanyola primer, però la resposta ja sabem quina serà, i la validació del procés internacional serà clau.

Una trobada on aquests quatre personatges han coincidit a demanar consens sobre l’estructura territorial de l’Estat, però difereixen en la flexibilitat i els límits del model. Felipe Gonzalez ha recordat que el problema català, perquè per ells som això, simplement un problema no desapareixerà  amb la recuperació econòmica, i cal un consens institucional, ha recordat que la sobirania resideix en el poble espanyol, i per tant el dret a decidir ha de comptar amb tots els espanyols, per no amputar part de la seva identitat i provocar un xoc de legitimitats. De Cospedal  parla de tancar el model de 1978 amb els marges que dona la Constitució, i ha reclamat als presidents autonòmics que son representants de l’Estat als seus territoris. Roca, per la seva part rebutja models tancats simplement perquè la realitat canvia, i s’ha d’adaptar a la pròpia societat. Per últim Rodriguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, vol mantenir estat de les autonomies, i es contrari a cap esquema federal, pel cost que suposaria, i aposta perquè Catalunya se senti còmode a Espanya amb un projecte integrat.
Realment, aquest estat monolític segueix sense entendre res, aquests personatges son la demostració del tarannà que supuren, en Felipe Gonzalez ens anomena com un problema, i no es para a pensar que si passada la recuperació econòmica seguim reivindicant els nostres drets per alguna cosa deu ser, no es un capritx, i recorda allò de la sobirania i les identitats compartides, crec que simplement es un insult a la societat catalana, nosaltres tenim una identitat definida que no es la seva, i si mira processos similars com per exemple: el Quebec, Txequia i Eslovaquia o properament Escòcia, per citar-ne uns quants, a ningú se li acudeix que un referèndum d’aquestes característiques no sigui només per la societat que els demana. Es com si posem el cas quan es va fer el referèndum per entrar a la Unió Europea per part espanyola, França també l’hagués fet, per sumar els seus vots al resultat espanyol, senzillament ningú ho entendria, per tant faria be de no decidir ell qui te la sobirania d’aquí, i quina identitat te cadascú, evidentment que hi ha un xoc de legitimitats, però això no es obstacle per oblidar la imposició, i adaptar-se a les noves realitats. De Cospedal diu que els presidents son representants de l’Estat, i això no lliga gaire amb el tracte que molts cops rep la Generalitat que seguint la seva teoria també es Estat, i es tractada com un enemic a enfonsar. En Rodriguez de Miñon, encara pensa que amb 300 anys de tracte com espanyols de segona, i d’un caire discriminatori esfereïdor, no en tenim prou d’aquest color. Precisament no ha entès que una majoria social, i ara també al Parlament vol emancipar-se com a solució als nostres problemes, i per justícia històrica i social.
En definitiva, crec que poca cosa queda a parlar amb l’Estat, es un camí que ha començat i no te marxa enrere, per molt que vulguin fugir d’estudi, i mirar cap un altra costat.

LA CORRUPCIÓ VA PER BARRIS

Recordo les paraules que van aixecar polseguera del President Maragall i les acusacions a CIU del problema del 3%, segurament, i com hem anat veient aquests últims anys, no son exclusiva de ningú. Les declaracions de Pere Navarro dient que ells no tenen la seu hipotecada, son una fugida d’estudi i una no assumpció de responsabilitats. Respectant la pressumpció d’innocència, aquest nou cas ens demostra com esta de corrumput el sistema en el nostre país, per cert un sistema que nomes amb un nou estat de dret, fruit d’un nou Estat es podrà intentar impedir. Això ens porta aquests dies a demanar un cop més aquest govern entre convergents i republicans, posant per davant el país que les properes eleccions.

Crec que aquesta operació Mercuri, com s’anomenat, te molts punts foscos relacionats precisament amb les eleccions passades, i les famoses clavegueres de l’Estat, adjunto l’article del Jaume Clotet que dona explicació d’alguns d’aquests punts.
OPERACIÓ MERCURI
Jaume Clotet
Com vostès ja saben, ahir dimarts dia 27 la policia catalana va dur a terme una operació contra la corrupció política amb vinculacions urbanístiques en alguns ajuntaments metropolitans. L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i l’alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, van ser imputats en aquest operatiu. Suposo que ja saben que tots dos són del PSC. A més, dotzenes de persones van ser detingudes o imputades, com el cap de la policia municipal de Sabadell. Però la peça de cacera major de l’operació va ser la imputació del secretari d’Organització del PSC i diputat a Madrid, Daniel Fernández. Es nota que el secretari de Formació del partit ha estat, durant molts anys, Josep Maria Sala.
El mètode delictiu és el de sempre: les empreses constructores pagaven comissions a polítics per endur-se contractes i adjudicacions d’obra pública. La comissió acostumava a ser del tres per cent del cost de l’obra, a banda d’alguns avançaments en efectiu per facilitar la tramitació administrativa. Es veu que ho van demanar al nou IKEA. Quan Pasqual Maragall va dir la seva famosa frase (“Vostès tenen un problema i es diu tres per cent”) jo vaig pensar que anava adreçada a Artur Mas, però veig que incloïa els bancs socialistes que hi havia just darrere.
Això de la corrupció política és un pop que empastifa la majoria de partits. I els empastifa més en la mesura que els partits són més grans i tenen més poder, perquè és més difícil evitar la infiltració de persones de moral distreta i hi ha més cuixa per tocar. Per això sorprèn que persones com Carme Chacón o Pere Navarro centressin la seva campanya electoral en insuflar aire a les intoxicacions de El Mundo en comptes d’adoptar una actitud una mica més prudent. En canvi, ahir mateix, no vaig veure que ni un ni l’altre badessin boca en relació a un cas de corrupció que els ha esclatat al mateix fetge del seu partit. Espero que la seva reacció sigui, com a mínim, tan airada i dura com la que van exhibir en campanya en contra de CiU.
En tot cas, el més greu de tot plegat és que l’operació policial estava prevista per al passat 19 d’octubre, però el fiscal la va endarrerir perquè va considerar que podria influir en el resultat electoral del 25 de novembre. Evidentment, dic jo, que podria influir! No creu el fiscal que abans d’expressar el nostre vot havíem de tenir una informació tan valuosa com aquesta? Creu el fiscal que els ciutadans som incapaços d’entendre el concepte de presumpció d’innocència? Creu el fiscal que som nens petits a qui cal amagar informació transcendent sobre el principal partit de l’oposició? Per què no es limitava a fer la seva feina sense exercir cap paternalisme sobre la societat? Totes aquestes preguntes em fan sospitar, una vegada més, que la justícia d’aquest país no només és inoperant sinó que està polititzada.

EL FULL DE RUTA CAP AL MANDAT DE LA SOCIETAT

Comencen el ball de missatges, valoracions i rumors de pactes de govern, per cert podríem dir que son al voltant de 20 dies, segurament dels més transcendentals que ha viscut Catalunya en els últims temps. Al mateix temps que des d’Espanya es segueix amb aquesta paranoia de la derrota del nostre procés demostrant la seva ceguesa, la seva mentida, i que encara no han entès res, sembla que el partit que ha guanyat les eleccions descarta els Populars, bona senyal, i te l’opció republicana o socialista per governar. Si tenen alçada de mires la decisió es clara, i tot te que anar lligat ara si a la vertadera transició nacional culminada amb el referèndum. Aquests dia a dia d’excepció hauria de ser acordat per damunt de les ideologies de cada partit, i en benefici a arribar el millor possible a l’objectiu que recordo es de país i no de partit, fet molt decisiu en alguns dels resultats electorals recents.

Veig molt positiu que els dos principals actors, Mas i Junqueras, tinguin clar que hi ha un mandat democràtic sobre la necessitat de fer un referèndum, i que es farà, es un primer pas. Evidentment el primer ha d’exercir el lideratge del procés, però havent pres nota de que no es pot tornar a confondre el país amb un partit, i menys quan Catalunya te una gran pluralitat que ha queda pal·lesa en aquests comicis amb escreix. De les condicions que es comencen a parlar, crec que aclarir aquest full de ruta cap a la consulta hauria de ser prioritari i començar a definir els temps aproximats, i els passos que es comprometen a fer tots plegats per arribar amb els deures fets quan arribi el moment, ara ja no valen excuses, ni ambigüitats calculades, la societat no ho admetrà, si te uns mínims de dignitat, i crec que si l’Assemblea Nacional ha de tornar a sortir al carrer, be per denunciar aquests fets interns, ho per aturar amb les nostres armes, o sigui la mobilització pacífica de la gent i la democràcia en estar pur, la violència espanyola,  ho farà. Per altra banda, l’escull potser més important serà el trànsit del dia a dia fins arribar a l’objectiu amb una crisi brutal, una relació amb l’Estat cada cop més nociva, i un poder tant limitat com dona de si una autonomia espanyola, i en especial la catalana. El pacte natural es de republicans i convergents, cosa que no ha de significar per força l’entrada del govern dels primers, es pot donar suport amb pactes ja establerts des de fora. De fet l’escenari ideal seria aquest govern de concentració nacional entre els partits partidaris del dret a decidir, i ser tots corresponsables del procés amb una fita  a assolir, malauradament aquí les ideologies i els models socials passaran per davant del país, una vertadera llàstima, i que també demostra la talla d’alguns dels nostres representants.
Evidentment les retallades tant dures s’han de modificar, i no poden afectar als pilars bàsics de l’estat del benestar com educació i sanitat, i alhora han de responsabilitzar en la mesura del possible a les classes altes i entitats que fins ara no paguen la festa, quan son uns dels principals protagonistes, es podria eliminar l’euro per recepta, recupera impost de successions, i altres mesures que amb alçada de mires poden ser acceptades. Per altra banda un control exhaustiu dels recursos disponibles prenent com a base el temps que necessitarem per tirar endavant la consulta, i que sigui realista i aprovat per tots, de fet aquesta no ha de ser una legislatura normal de 4 anys amb una obra de govern de gestió a presentar, s’ha de pensar que es l’última com una autonomia, i abans de ser un govern de debò com correspon a un estat, i on la política ja passa a ser amb majúscules, es a dir no podem fer com sempre, hi ha d’haver un canvi de mentalitat, la majoria hi es, s’ha d’explicar amb pedagogia, i apostar clarament per aquest fet sense buscar o treure rèdits electorals que res tenen a veure amb això, com deia el president es una situació excepcional, i ja ha estat validada, ara toca fer el pas, i aprofitar la nostra oportunitat per viure tots plegats, i sobretot els nostres fills a l’alçada del que podem aportar, el clam hauria de ser: no ens falleu.

VALORACIONS: JUNTS HO FÀREM POSSIBLE

He volgut triar aquet lema de campanya que els últims dies va presentar justament el partit guanyador dels comicis com exemple del que la societat catalana ha enviat com a missatge als seus representants. No volen un sol partit liderant el procès cap a l’Estat propi, sinò passar la prova del cotó de veure com les diferents forces favorables tenen sentit d’Estat, i estan a l’alçada dels moments que vivim per damunt de les misèries de partit. Crec com a dada destacada, que 87 diputats son partidaries del dret a decidir i 48 contraris, per tant aquesta es la realitat que el món en la seva gran majoria ha captat en els seus mitjans, i que l’Estat espanyol intenta amagar amb la seva fantasia habitual, ignorant la part de la historia que no li interessa. El procès independentista no es Artur Mas, però si ho es una gran majoria al Parlament.

Com deia aquell, el camí no serà fàcil, però si analitzem els resultats, podriem extreure diverses lectures i totes certes i comprovables. El president Mas va convocar aquestes eleccions per validar el procès pel dret a decidir, cosa que ha aconseguit amb escreix, com deia 87 diputats favorables de 135. La segona part com a partit i la seva majoria absoluta que ens va demanar, evidentment ha estat un fracàs. La societat evidentment no questionarà el seu lideratge en el procès, però acompanyat de la resta de forces, i amb un control de totes elles per evitar temptacions, tants anys de la puta i la ramoneta no es poden esborrar amb dos mesos de canvi de rumb, i això pesa en una societat que vol garanties de que això es de veritat, i no una promesa més desnaturalitzada, tampoc ha ajutat les reaccions o declaracions del sector d’en Duran Lleida que ha ajudat  a fer veure que no tot era unitat en aquesta nova travesia cap a Itaca, utilitzant paraules del President. Ara més que mai te la oportunitat de demostrar que no hi ha cap trampa ni cartró, i que el país esta molt per damunt de qualsevol partit, fent possible aquesta majoria parlamentaria transversal per culminar el procés històric.
Tanmateix, voldria valorar les reaccions dels mitjans internacionals, on la majoria volen destacar aquesta majoria que parlava, i que dona un nou pas per anar endavant en el procès, deixant en segona fila el resultat de Mas, molt al contrari de l’Estat que ni vol, ni li interessa entendre res, i tant sols analitza 50 diputats dels 135 globals, i naturalment els resultats son esbiaixats, De Cospedal ens parla de que els catalans ja hem exercit el dret a decidir, i de fracàs de la via separatista. Crec que unes votacions al Parlament son el mínim i imprescindible en qualsevol democràcia, el dret a decidir va molt més enllà, naturalment ja no l’interessa, i pel que fa la via anomenada separatista, son prop de dos terços dels nostres representants que estan disposats a exercir-lo, de fet entenc que tanta pluralitat l’atabala, ja que Espanya no es amic d’aquesta paraula. Sanchez Camacho ens parla de que Mas no va saber analitzar el resultat de la manifestació, i Rivera demana dimissió del President per coherència. Caldria dir-los que el clam de la societat per la Diada ha quedat reflectit al Parlament, li recordo que no era una manifestació pro-CIU, era per la independència, i el primer i segon partit del Parlament ho tenen com objectiu, i una gran majoria de la cambra també. La petició de dimissió no te cap sentit, quan el primer partit gairebé dobla al segon, i la seva aposta te clara majoria parlamentaria. La patacada també dels socialistes que han caigut a la tercera posició amb mínims històrics amb la venda d’un projecte mort, sembla  no els preocupa massa, i pretenen desviar l’atenció sense sentit. Felicitacions a Esquerra i el discurs coherent i intel·ligent del seu cap de llista, i també per l’entrada de les CUP al Parlament donant mostra d’aquesta pluralitat catalana.
La clau, es i ara que?.  Es obvi que assegurada la majoria per realitzar aquesta consulta, la societat civil tindrà que seguir pressionant als seus representants, però no es menys obvi que la governabilitat es complica, i al costat del procès hi ha el dia a dia fins arribar-hi, i CIU i ERC tenen la gran responsabilitat d’arribar acords socials per gestionar el dia a dia en aquest periode transitori, i alhora junt amb Iniciativa i les CUP posar fil a l’agulla per elaborar aquest full de ruta cap al dret a decidir el nostre futur. 
En definitiva, demanaria alçada de mires, fugir d’excuses de mal pagador, i pensar que ens hi juguem molt com a país, i això inclou deixar els interessos de partit dins al calaix amb pany i clau, i deixar la clau a cal notari amb una clausula que posi per entregar el dia desprès de la nostra independència.

QUE CAP INDEPENDENTISTA ES QUEDI A CASA

 

Aquest dia bastant absurd, anomenat de reflexió, ha de servir per veure que estem en un moment històric, i el guió exigeix que aquesta oportunitat històrica i missatge al món sigui contundent en forma de majoria abassegadora en el nostre Parlament a favor del dret a decidir, i del nostre Estat propi. Deixem enrere velles receptes, i com  han qualificat alguns, aquestes son unes eleccions excepcionals, i no les podem desaprofitar. El dia 11 de setembre vam sortir al carrer, demà ho hem de tornar a fer en direcció a la nostra força, i base de qualsevol democràcia, com son les urnes i el nostre vot per damunt d’amenaces i estirabots dels que simplement estan molt lluny de saber el que significa aquest gest.

 

Efectivament, l’Assemblea Nacional, com no podia ser d’un altra manera, crida al vot de totes les persones que creiem en la llibertat de la nostra vella nació, i dels valors més sagrats de la democràcia, i tenim l’oportunitat de traslladar el que va succeir al carrer per la Diada al nostre Parlament amb una majoria molt clara de representants a favor del procés cap a l’Estat propi. Es una oportunitat que sembla molts no han entès, com el cas de Joan Herrera, que encara ahir proposava un pacte amb PSC i ERC per no fer Mas president , i que guanyi el seu enemic la dreta, trobo d’una ceguesa política de grans dimensions encara no haver vist que aquestes eleccions son per validar decidir el nostre futur com a poble o renunciar-hi, i res te a veure amb conceptes ja caducats a molts llocs com esquerres i dretes, les derives ideològiques estan molt be quan es te un Estat, i es tenen els instruments de gestió i poder necessaris, amb la situació de Catalunya francament son força intranscendents, i el President Mas amb o sense majoria absoluta, totes les enquestes diuen que guanyarà amb claredat aquestes eleccions, i per tant junt amb la majoria per arribar al referèndum te que agafar aquesta responsabilitat històrica en uns moments que si no ho fem, ni el món, ni ningú entendria com la casta política catalana viu allunyada del que el poble li demana al carrer.

Tanmateix, ja hem vist com han anat augmentant de volum, i de virulència les accions i reaccions des de Madrid, i el discurs dels tres partits nacionalment espanyols del Parlament, cosa que contrasta amb la gran quantitat d’arguments favorables al nostre propi estat, i sobretot a una simple defensa de la democràcia i de la llibertat de la societat catalana. Aquest fet tant clar als ulls del món ha de tenir resposta demà a les urnes, i no crec que depengui tant d’una majoria absoluta d’un partit, com de la suma que superi els dos terços dels nostres representants, per gaudir de tota la legitimitat per seguir endavant amb el projecte nacional. De fet des de la creació de l’ANC, que va ser l’impuls per fer bullir la societat civil catalana, culminada amb la manifestació de la Diada, posteriorment i com no podia ser d’altra manera, el trasbals i canvi dels partits catalans, la resolució al Parlament favorable a aquest referèndum com objectiu, i ara toca referendar-lo per la gent a les urnes. Fins ara un procés impecable en les seves formes, un estil que va molt amb els catalans. Encara quedarà molta feina per fer, i segurament haurem de tornar a sortir al carrer davant les dificultats i temptacions que puguin sorgir, però demà el món ens estarà observant, i una gran participació, i una victòria molt clara del bloc favorable al referèndum serà el nostre millor missatge per desgracia de les Camacho, Chacon, Riveras i Navarros de torn, que veuen com aquesta anomalia europea vol començar a ser normal, i recuperar simplement el que ja havia estat.

DIUMENGE PER LA HISTÒRIA

Avui acaba la campanya electoral, i el poble te la paraula, pot escollir seguir el procès cap a l’Estat propi endavant, carregat d’arguments i esperit democràtic o abonar la misèria intel·lectual que ens ofereixen els partits contraris  a la democràcia, amb la mentida com  a fals argument, i la pressió d’un estat desorientat que nomes utilitza l’amenaça i la falsedat com a resposta. Veiem les últimes hores com Sanchez Camacho parla de suspensió d’’utonòmia en cas de celebrar la consulta, no m’imagino a cap dirigent en un altre estat amb aquestes afirmacions, o la decisió del Fiscal Superior de Catalunya per obrir diligències contra les calumnies de El Mundo desautoritzades pel Fiscal General de l’Estat, en una nova mostra del nostre paper en aquesta Espanya tant nociva pel nostre passat, present i futur.

Us adjunto l’escrit d’en Jaume Clotet, on descriu un exemple  perfecte de la situació que vivim, amb l’important empresa multinacional catalana Grifols com a protagonista amb interessants declaracions.
EL CRIT D’ALERTA DE GRÍFOLS
Jaume Clotet
Tots aquests polítics de pa sucat amb oli que que asseguren parlar en nom dels empresaris i que fan grans proclames assegurant que els emprenedors catalans són contraris a l’Estat propi i que volen continuar essent espanyols farien bé de llegir amb atenció les declaracions que ha fet Víctor Grífols. Les seves afirmacions són tan clares i contundents que en reproduiré algunes, però abans voldria recordar que Grífols és una de les empreses més importants de Catalunya i l’única que té un alt valor estratègic a nivell mundial, segons va revelar Wikileaks. Un parell de dades: té 11.230 treballadors arreu del món i va tenir l’any passat una facturació de 1.800 milions d’euros.
Diu Víctor Grífols que deixarà d’invertir a Espanya, la qual cosa inclou Catalunya. Afegeix que, abans de fer-ho, invertirà a Gibraltar. “No em veig capaç de continuar invertint a Espanya; o les coses canvien o lentament anirem marxant d’Espanya cap als Estats Units”, afirma. Al seu parer, “la màquina s’ha trencat”, en referència al nostre sistema polític, i per si no hagués quedat clar va anar punt per punt: “La monarquia comença a patinar; els sindicats no saben què es fan; les autonomies són accessoris que, a sobre, molesten; i el Senat no se sap per a què serveix”.
La canonada final va ser demolidora. Segons Grífols, si la seva empresa hagués nascut en un altre país seria molt més grossa i funcionaria molt millor, i va afegir que Espanya és un país insolvent: “Venem fora del país perquè allà es paga i aquí no”. Per això el 92 per cent de les vendes del grup són a l’estranger, així com el 80% de la seva activitat industrial. També es va queixar amargament dels problemes que troba a Catalunya, per exemple amb les dificultats que té per accedir a un recurs tan imprescindible per a la seva empresa com és l’aigua.
En conseqüència, cal fer alguna cosa. No se sap quina, però sí que és urgent i inevitable si volem sortir del forat. L’Estat espanyol necessita una reforma urgent i si no fan cap reforma els la farem nosaltres a ells tot sortint-ne i creant un Estat propi. Ramon Tremosa deia l’altre dia que el millor que li pot passar a Espanya és que sorgeixi un Estat català, perquè llavors estaran obligats a fer les reformes, estructurals i de mentalitat que fa segles que tenen pendents. Si Catalunya no esdevé independent o Espanya no es transforma en profunditat no sortirem de la crisi i les empreses no només no vindran sinó que marxaran. Víctor Grífols ho ha advertit; els nostres polítics no podran dir que no els van avisar.

MENTIDERS COMPULSIUS I FALTA DE RESPECTE

En Xavier Bosch, va entrevistar a la líder Popular Sanchez Camacho a TV3, i va deixar en evidència que el document que esgrimia com a resposta per enviar un estat català independent al tercer món, era simplement una manipulació, per altra banda el Ministre Montoro i la seva fatxenderia habitual, acusa directament sense proves al President Mas i les seves comptes a Suïssa, cosa que en qualsevol altra estat seriós implicaria la dimissió. Per últim el candidat d’Iniciativa Joan Herrera, no respon a la pregunta de que votaria en un referèndum d’Independència, cosa molt greu a aquestes alçades. Son exemples de la mediocritat que dia si i dia també hem de suportar la ciutadania des que aquest procés ha començat.

Efectivament, Camacho tergiversa un document de la UE en que basa la seva argumentació, una suposada resolució del 2004 que segons una resposta de Romano Prodi, ens diu que un nou estat que s’independitzes d’un altra seria tercermundista. El periodista ha mostrat el text original que deia un altra cosa, com que si una part deixa de pertànyer a un estat es convertirà en un tercer estat en relació a la Unió, i els tractats ja no seran d’aplicació en el seu territori, cosa que la Popular encara va seguir defensant dient que el seu document li va enviar el ministeri d’exteriors, tot plegat molt lamentable. El ministre d’Hisenda Montoro ha relacionat el president català amb el frau fiscal, i davant la petició de CIU per explicar en el Congrés les falses  acusacions, ha dit que qui ha de comparèixer davant la societat espanyola és qui te comptes no declarats a Suïssa, donant així veracitat a la informació del Mundo, desmentida pel mateix Ministeri de l’Interior, amb unes acusacions molt greus en una democràcia. Per últim Joan Herrera, es nega a contestar que votaria en un referèndum, i admet identitat creuada respecte Catalunya i Espanya, amb preferència per la primera, però sortint per la tangent amb el desconeixement de la pregunta, i el context en que es faria.
La líder Popular, sinó ho estava ja, ha quedat com una mentidera compulsiva per no tenir arguments reals per defensar el no, i encara menys per defensar que no tenim dret a decidir en una suposada democràcia. La tàctica ridícula de la por, li ha petat als dits de forma clara en diverses ocasions, amb afirmacions com els cognoms castellans, les pensions o la nostra sortida de la Unió Europea per exemple, fent molt be la seva feina, en Bosch ha desmentit la candidata al donar suport als seus arguments amb proves falses com la tergiversació de la carta, manipulant el seu sentit, i fent sortir paraules que canvien el sentit que simplement no existeixen, i son un frau a l’electorat que hauria de tenir conseqüències en un estat seriós i una societat madura, que hauria de castigar la mentida i l’engany premeditat a les urnes. Un cop més l’ètica política salta pels aires, crec que es pot defensar tot, però mai basant les argumentacions amb manipulacions d’informació com a base, això es simplement un frau, i dona idea del tipus de personatge que parlem, que no te ni la vergonya d’assumir la seva errada, es misèria política. Per altra banda el Ministre Montoro segueix amb el seu to xulesc, i com deia Toni Aira avui en un article, en qualsevol altre estat normal com a molt seria tertulià de barra de bar, es salta la presumpció d’innocència, cosa ja molt greu, i desmenteix al seu mateix Govern, que no ha trobat cap informe que corrobori les acusacions del Mundo, i opina que es un muntatge amb diversos documents no oficials sense cap base real, i segueix llençant acusacions al President d’un territori, li recordo d’una institució, que fins al dia d’avui també es Estat, com deia abans els nivells tant baixos de qualitat democràtica espanyola permet que personatges com aquests es permetin aquestes coses sense cap repercussió, es Espanya en la seva pura essència. Per últim volia destacar la indefinició de Joan Herrera segons el meu parer greu, de no respondre a la pregunta de la seva posició en un referèndum amb SI o NO, si encara no ho te clar i el seu partit tampoc, tenen un problema, i poca credibilitat mereixen, es l’hora de posar les cartes damunt la taula, i posar tots els elements perquè la ciutadania prengui posició amb les eleccions més importants que ha tingut Catalunya, i el no responc ja no va enlloc.
En definitiva, prou d’impunitat davant de tot, i prou de presa de pel a la ciutadania que davant de tot mereix respecte, i no personatges com aquests.

LES CLAVEGUERES DE L?ESTAT FAN MOLTA PUDOR

Aquest intent barroer i menyspreable del Mundo, i de retruc de l’Estat Espanyol per treure draps bruts o acusacions sense cap consistencia, tant sols per afeblir un procés que veuen que amb les seves mentides persistents no donen resultat, s’ha desemmascarat, quan el Ministeri de l’Interior no ha pogut localitzar l’esborrany, i arriba a la conclusió que es un refregit d’informes policials i altres documentacions sense cap tipus de contrast, i cuinat per arribar a unes conclusions concretes. Francament tenim pressa molta pressa per deixar aquest malson enrere, i obrir les finestres amb aire pur,  i sense els Pedro J Ramirez o Llanos de Luna habituals planejant a les nostre vides.

Efectivament, personatges com el mateix Pedro J, Inda o Alex Salmond, han fet del periodisme una tele escombraria fixada per un objectiu al preu que sigui, i sent la punta de llança de l’intent de fre a un procès democràtic i pacífic com el català amb aquestes males arts.  Des del Ministeri han analitzat tot tipus d’arxius,  i no ha sortit l’esmentat esborrany, afirmant que El Mundo el va publicar amb diverses informacions publicades a internet i altres dades d’informes ja jutjats, i que ni tant sols contenen el nom del president català, o sigui una gran manipulació cuinada com a recurs desesperat contra la simple democràcia. Per altra banda, la delegada del govern a Catalunya segueix la seva croada contra Catalunya, i impulsa una demanda contra els Ajuntaments de Girona i Figueres per contractar els trens de la manifestació de la Diada amb diners públics, i per qüestions que no son d’interés general.
Realment, un estat així no fa presagiar res de bo, i cal allunyar-s’en el més ràpidament possible. El procès català els ha agafat amb el peu canviat i a mesura que s’ha fet incontrolable per la seva dimenssió, i de moment determinació de la classe política majoritària, han hagut de reaccionar posant damunt la taula tots els seu gens antidemocràtics, i de poc respecte a les llibertats i ciutadania en general. La campanya electoral ha estat definitoria ,d’una part amb mil i un arguments pel SI a una consulta, i defensant simplement una cosa que semblava obvia com es el dret a votar en una democràcia, i sorprenentment l’altra part i amb base a mil i una mentides sense arguments contrastats darrera, ha negat el nostre dret d’emancipació, i el que encara es més greu el nostre dret a decidir deixant la diferència entre dictadura i democràcia a zero. Finalment han intentat influir a la campanya amb aquestes informacions sense cap base que matosserament han esbombat, i que han quedat en evidència davant la falta de proves per inculpar el president català. El fet es molt greu, i un estat normal denunciaria el mitjà o mitjans per intentar tergiversar el més sagrat en un estat democràtic, com es el vot de la gent, i per altra banda demanaria disculpes i rectificacions. De totes maneres si encara no ho han fet per l’assassinat d’un president Català, molt menys ho faran ara on tot s’hi val per intentar aturar el nostre dret a decidir el nostre propi futur. La resposta el diumenge seria poder arribar a aquests 100 diputats favorables al dret a decidir, per ser una gran majoria que formes aquest govern de transició cap a la consulta per la nostra independència. Per altra banda Llanos de Luna li hauria de caure la cara de vergonya de demandar dos ajuntaments pel fet dels trens, pagats pels usuaris, i amb destinació a una manifestació del 20% de la població en un sol punt, segurament per ella no deu ser interés general, jo crec que no es interés personal, i aquest àmbit privat ja no ofereix possibilitats judicials generals.
En definitiva, un estat així deixa ben clar que no podem perdre temps, i marxar per deixar enrere aquests personatges sinistres, i el seu concepte de democràcia nul·la.

LA MAJORIA EXCEPCIONAL

La misèria informativa del Mundo abonada pel nacionalisme ranci de populars i socialistes, podria incidir amb la majoria absoluta demanada pel President Mas al proper Parlament.   Ens diu que des de fora es mirarà amb lupa, que qui ha convocat les eleccions surt reforçat o no, i ningú es fixarà amb els resultats per exemple d’ERC i ICV, socis en el dret a decidir. Francament no estic d’acord amb aquestes afirmacions, i no es pot confondre partit i procés sobiranista, ja que ens cal una majoria sobiranista forta, no un sol parit fort, sinó difícilment ens en sortirem, com diu el seu eslògan, es la voluntat d’un poble, i aquest es plural, i no tingui cap por que amb majoria o sense, sinó fa cap pas enrere no el deixarà sol.

Els populars ens parlen de l’estelada per fer-los impunes, però ens diuen que tothom es igual davant la llei, en referència a les acusacions del Mundo, recordo basades en un esborrany no demanat pel jutge. Creuen que tot es per tapar la mala gestió encara que es divideixi la societat catalana, i no es pot fer a tants catalans escollir, i oblidar els problemes que preocupen la gent relacionats amb el seu futur i economia. La Carme Chacon per part socialista, i en la mateixa línia ens diu que la independència es una gran enredada. Per la seva banda CIU crida a no dispersar el vot a altres forces com ERC per garantir que la consulta tirarà endavant, ja que ningú farà cas del resultat de republicans o ecosocialistes i tothom mirarà la força del govern i es preguntarà si no es prou fort si te la força del poble al seu costat, posant l’exemple d’Escòcia amb un partit amb majoria absoluta i referèndum acordat, i el Quebec sense i no podent fer-la.
Realment, el bloc espanyol continua els seus intents desesperats per aturar el procés, sabíem que passaria, i no ha d’espantar a ningú, quan no hi ha cultura democràtica passen aquestes coses, i quan un estat impositiu, i sense respecte a cap diferència es troba entre l’espasa i la paret també. No podem caure en aquest joc per unes acusacions sense fonament  presentat, i només per afeblir el procés, on esta la justícia i la presumpció d’innocència, i les referències a fets consumats quan només son coses sense fonament encara, seguint el manual de donar per fet que amb un estat aniríem fora d’Europa sense base, es allò de dir mil vegades una mentida, i acaba convertint-se en una realitat. Caldria dir que precisament la independència es per solucionar entre altres coses el futur i els problemes de la gent, no es cap capritx passatger. Aquesta gran enredada dita per la Chacon sona a riure, ja que es un apel·latiu que es podria aplicar en aquest personatge, que ha fet tots els papers de l’auca, i sempre contra els nostres interessos. Per la seva banda el President li caldria aclarir que el procés sobiranista no es igual als resultats de CIU amb majoria o sense. Crec que des de fora, i no parlo d’Espanya on sigui quin sigui el resultat segur que es buscarà la manera de fer una lectura esbiaixada, però parlant del món la majoria sobiranista, i del dret a decidir en el Parlament serà el més buscat, amb un element central com el partit del President, però amb una suma de tots els diputats favorables, no es patrimoni de ningú. La diferència entre Escòcia i el Quebec no es valida, ja que no depèn de la majoria d’un partit, sinó d’un Parlament, i aquesta ha de ser clarament aclaparadora al nostre Parlament. No podem confondre el procés demanat pel poble amb el resultat d’un partit, es més caldria com que es una legislació excepcional, a partir del 26 un govern excepcional amb la participació dels partits favorables a la consulta en una concentració nacional per enviar aquest missatge al món de país, i no de partit.