Arxiu mensual: octubre de 2012

CHACON I MONTILLA: SENSE VERGONYA

Si hi ha algun partit, profundament desorientat, i que sembla no haver entes res, aquest es el PSOE-C, el seu líder Pere Navarro, defensava el dret a decidir amb una reforma constitucional en el seu programa, i al dia següent el líder espanyol Rubalcaba, el desacreditava negant aquest dret. Ara veiem dos pesos pesats com la Carme Chacon renegant del mateix dret, i amb insults als independentistes catalans, també l’expresident Montilla parla de que Franco també feia referèndums, una modalitat preferida dels dictadors. Tot un joc de desproposits d’aquests personatges que juguen a veure qui la diu més grossa amb opinions inacceptables amb un estat democràtic. Mentrestant la Unió Europea ja insta a Espanya i Catalunya a pactar com seria un estat català a la UE i les condicions. Veure per creure.

Efectivament, segons el portaveu de la Unió Europea, l’opinió oficial sobre la independència catalana no ha canviat , i nomes es pronunciarà amb una petició d’un estat membre, i demana una negociació entre Espanya i Catalunya per la separació i aspectes europeus, com el nombre d’eurodiputats de cada part per posar un exemple, i tancar així les mentides que dia si, i dia també va escampant l’Estat espanyol sobre la nostra expulsió europea. Per altra banda la Carme Chacon ha trencat el seu silenci per desautoritzar  el dret a decidir de Navarro, i titlla els independentiste de fanàtics sense escrúpols, apart ens diu que per canviar la Constitució l’hem de votar tots els espanyols, i qualifica de mentida l’espoli fiscal català, i el dret a decidir, aquell que s’exerceix cada quatre anys, tot això en els mitjans de la caverna, i disposada a tot per arribar al cim del PSOE aprofitant la situació delicada de Rubalcaba. També l’expresident Montilla ha volgut posar cullerada, i relaciona Franco i els referèndums, rebutjant el dret a decidir català, i oblidant la seva participació a la manifestació del 10 J que apostava pel lema “nosaltres decidim, som una nació”.
Realment, aquest filó al qual s’han aferrat amb totes les forces i desesperadament l’Estat espanyol sobre la nostra exclusió d’Europa, cada dia que passa queda més en evidència, ja no per les declaracions com les que hem sentit avui instant a negociar les dues parts, sinó perquè no s’entendria un espai de defensa de la democràcia com la Unió Europea, expulsant uns ciutadans d’un territori seu pel simple fet d’exercir pacíficament i democràticament el seu dret a decidir el seu futur. Crec que no entra al cap de ningú, lleis a banda, i deixant les ments malaltisses i obsessionades espanyoles. Molt més aprop, veiem com un líder d’un partit desorientat es desacreditat constantment, i es fa l’orni donant entendre un desgavell considerable en una formació que fa temps que viu en un altre planeta sense rumb establert. Carme Chacon ha tret el més ranci de la seva persona, res de nou per altra banda, i ha escollit el seu habitat natural, Madrid i els mitjans de la caverna per guanyar punts per la seva carrera política, negant el dret a decidir dels catalans, titllant de fanàtics els independentistes, quedant clar que el seu pedigri democràtic es sota mínims, i per si no en tenia prou va seguir mostrant el seu odi per Catalunya titllant de mentida l’espoli fiscal, cosa que fins hi tot amb les úniques balances fiscals publicades per l’Estat quedava ben pales, i hores d’ara no nega cap economista amb cara i ulls, apart utilitza el truc d’equiparar dret a decidir amb les votacions pels representants sobirans cada quatre anys, i sap prou be o hauria de saber, que això tant sols es una part de la democràcia, i que la ciutadania te el dret a ser consultada sobre les decisions fonamentals com qualsevol democràcia real ha de fer, clar que per entendre la democràcia, primer s’ha de ser democrata, i alguns o no ho han estat mai o han perdut la memòria.  Igual o més baix ha caigut l’expresident Montilla comparant Dictadura i referèndums, es de tant baixa qualitat les seves paraules, que fan mandra fer un comentari, però se’ns dubte dona una idea precisa de les qualitats d’aquesta persona, i el seu tarannà democràtic inexistent, i per suposat no aplicable en cap cas a Catalunya.
En definitiva, l’altra cara dels populars, sembla que ha iniciat una competició per veure qui supera a qui, això si, amb un enèmic comú: Catalunya i el dret a decidir.

L’ESPOT ELECTORAL QUE MOLESTA L’UNIONISME

La nova campanya electoral per fomentar la participació que ja hem vist aquests dies per la televisió amb diferents imatges cabdals de la historia de Catalunya del últims 50 anys, i que te com a darrera, la manifestació per l’Estat propi per la Diada, no ha agradat gens als partits que defensen la dependència espanyola, i fins hi tot la majoria neguen el dret a decidir de la ciutadania, i les lleis per damunt de la democràcia. Una nova prova de la visió parcial d’aquests partits, i la seva esquena a la realitat catalana en benefici de la seva visió imposada, i les ganes de que res canviï.

El PSOE-C, PP, Ciudadanos i també Iniciativa, volen amagar la campanya de participació, i recorren a la junta electoral en un acte insòlit per silenciar el foment a acudir a les urnes el 25 N, i sembla que comencen a buscar excuses per emmascarar uns resultats que deixaran en evidència el seu projecte unionista dels tres primers esmentats. El lema es “Jo vaig votar”, i fa un recorregut per la història  amb gent que va estar a la manifestació del 77, als Jocs Olímpics, que va venir a treballar els anys 60  i es va quedar, la Constitució del 78 o les imatges de la manifestació independentista de la Diada que han tret de polleguera a aquests partits, per posar uns exemples. Iniciativa el considera partidista per fer  la visió de ser uns comicis històrics. El govern de la Generalitat el considera formalment impecable, i si be considera que no tots els partits van assistir a la manifestació de la Diada, tampoc hi va haver unanimitat en la petició de vot per la Constitució per exemple. El socialisme ho considera un atac a la democràcia.
Realment, l’unionisme sense arguments i amb el pas canviat pels esdeveniments històrics i inesperats que estem vivint, esta molt nerviós, i una campanya, crec impecable des del punt de vista de tocar la fibra sensible de la gent, i fomentar la seva participació en aquestes eleccions, que tothom sap que son més que unes eleccions, i que es decideix molt més que una simple composició d’un Parlament, qui vulgui amagar això, se’ns dubte viu en un altre planeta o vol amagar la realitat. La campanya no fa més que passar per episodis històrics de Catalunya, i que no tenen perquè ser unànimes, simplement molt importants. La manifestació independentista ha canviat el rumb de la historia, 1 milió i mig de persones al carrer, recordo un 20% de la població, passarà als llibres d’història, i te tot el dret de sortir com exemple en aquest espot els agradi alguns o no, cal dir que a molts no ens agrada La Constitució, o en el seu dia van votar no, però això no treu que sigui un esdeveniment que te tot el dret de ser un referent històric. Cal dir que qui esta acostumat a moldejar la historia en benefici dels seus interessos, sempre admet només una part parcial, i pretén amagar el que no vol. Per tant els tres partits unionistes pretenen ara amagar el que marca la centralitat a Catalunya, i el principal motiu d’aquests comicis, i això es deu per la falta d’arguments a una posició contraria o suposo la incomoditat de defensar arguments contraris a qualsevol base democràtica, com es una consulta ciutadana. Per la part d’Iniciativa haurien de veure que l’element cabdal d’aquesta campanya no son les retallades o l’acció de govern, sinó el canvi de rumb del país, i la seva validació per part dels partits que estan disposats a donar aquest pas històric, la resta va molt lligat a aconseguir aquest objectiu o no, precisament s’ha arribat a aquest punts per trobar-se en un atzucac en la gestió normal d’un govern sense poder de decisió i sense recursos.
En definitiva, ja n’hi ha prou de demagògia barata, i s’haurien d’acostumar que la independència ja forma part de l’imaginari del poble, i no es pot amagar com han fet o intentat fins ara. Es la nova situació a Catalunya i farien be d’adaptar-se, i defensar les seves postures amb arguments, i no amb velles receptes caducades.
 

LES CONTRADICCIONS ESPANYOLES

Volen ser els grans exemples de la democràcia, i per altra banda el govern espanyol crea una unitat de crisi impulsada pel ministre Gallardon amb la clara missió d’evitar el referèndum català, i totes les traves legals necessàries per evitar que el poble català decideixi lliurement el seu futur. Per altra banda, prohibeix que els seus funcionaris assiseixin a reunions tècniques  a la Unió Europea si no se’ls garanteix traductor en castellà, com una mena de boicot pel seu alt cel amb la llengua, cosa que si ho comparem amb el català, sobren les comparacions.

Efectivament, la unitat esmentada, apart del ministre de Justícia, te el fiscal general de l’Estat, l’advocada general de l’Estat i un representant del ministeri de l’Interior, amb la elaboració d’un primer document immediat per evitar la realització de la consulta catalana, i al darrere una possible inhabilitació del president català que via el Senat podria ser destituit. El primer pas serà segurament la declaració d’inconstitucionalitat per part del TC a la llei de consultes catalanes.  A l’apartat lingüístic, exigeixen el castellà a qualsevol reunió europea amb participació de funcionaris espanyols, i així bloquejen negociacions i endarrereixen decisions, inclus amenacen de multa als mateixos funcionaris si no segueixen la norma que el govern del PSOE ja aplicava com a mesura de força per protegir el castellà, es curios que l’argument per no fer servir el català es el cost de la traducció que es massa car en temps de crisi, cosa que sembla no afecta a la llengua castellana.
Realment, aquesta Espanya es molt lluny de qualsevol estándar democràtic convèncional, i impulsa un comité, no per fomentar el dialeg, no per intentar adequar les lleis per protegir la democràcia com es el cas del Regne Unit, sinò tot el contrari, cap defensa de cap posició, simplement impedir que els ciutadans puguin decidir amb l’excusa de la llei, volen evitar una consulta, la base de qualsevol democràcia real, i primer ja inhabilitaran la llei de consultes catalanes, cosa que era de preveure, per tant haurem de demanar auxili internacional per celebrar la nostra consulta, també parlen de destituir al president català, segurament si estiguessim amb una dictadura oficial, parlariem d’un altra cosa, en tenim malauradament un exemple molt clar, per cert cas únic a Europa, això li diuen democràcia, i fins hi tot ofereixen ara dialeg, s’hauria de preguntar de que, crec que sobren les paraules, i els fets estan a la vista de tota Europa, per sort per la nostra causa. En un altra tema veiem com la intransigència amb la llengua castellana i la seva imposició a qualsevol reunió a Europa, encara que endarrereixi decisions europees, xoca frontalment amb la seva negativa amb el català, i la seva obsessió per tractar-lo com una llengua aliena que cal combatre, de fet si Madrid si poses, aquesta ja seria oficial a Europa, i ni tant sols volen que s’utilitzi amb l’argument del cost de traducció, com va passar al Senat i el que va provocar, però aquests mateixos hooligans no diuen res del cost d’aquestes traduccions que veritablement marquen la línia espanyola en aquest terreny. De fet un dels arguments contra la independència es la persecució que tindrà el castellà, cosa que ells porten tres segles practicant amb el català, i cosa que saben que aquí mai succeirà, i que la seva llengua serà tractada amb cura i i fins hi tot es parla d’oficialitat junt amb el català. Tota una lliçó de tolerància i cultura democràtica, que seria demanar massa en un Estat ancorat en un passat que no volen oblidar, i que el cas català ha fet sortir a la llum amb tota la seva virulència.

FUTUR I PASSAT

Aquest cap de setmana es comencen a veure els programes electorals dels partits, i amb un objectiu força clar, que es arribar als 100 diputats independentistes en el nostre Parlament, davant un bloc espanyol format per PSC, PP i Ciudadanos que aposten clarament per les lleis per davant de la democràcia. Avui el socialisme ens presenta la seva aposta de reforma federal constitucional, una aposta impossible i caducada que ja forma part d’un passat sense futur. Per altra banda veiem el programa de CIU que porta en el programa aquesta consulta ciutadana en la propera legislatura, i l’aposta per l’Estat propi lligada a Europa per veure el nostre futur amb optimisme. Aquest junt amb les altres forces que aposten per la consulta per decidir el nostre futur, son la llum que ens hauria de guiar en aquestes eleccions, i poder arribar a aquesta majoria aplastant d’un centenar de diputats davant forces que simplement volen ignorar la població, i el seu dret  com a persones a decidir lliurement. De nosaltres depèn, triar futur o passat.

 

Europa, sense por

Si Europa tingués clar que separats d’Espanya en quedaríem fora, ja ho hauria dit. És més: ho hagués dit clarament quan Escòcia va anunciar el seu referèndum. Però la realitat és que els tractats no en diuen ni piu. No hi van pensar. Els estats ja ho tenen això, que no se’n recorden de les nacions interiors fins que ja és tard.

De manera que Europa no és més que una peça de la batalla psicològica que estem vivint. L’amenaça de les tenebres exteriors actua sobre els dos mons en litigi: posa por als catalans i consola els castellans. Però basta amb donar-hi un parell de voltes per entendre que els mercats no s’encongeixen voluntàriament, que les monedes no són de ningú –Andorra funciona amb euros i l’Argentina amb dòlars-, que la Unió no pot desposseir de drets uns ciutadans que manifesten la voluntat de quedar-s’hi i que ningú amb dos dits de front menysté un soci que aporta per acontentar un soci que cobra, que està en hores baixes i que hi fa més nosa que servei.

Europa, que és un artefacte seriós, voldrà saber si el nou estat és democràtic, si s’hi respecten les minories polítiques i lingüístiques –l’oficialitat del castellà!- i si les estructures catalanes de govern són sòlides. Vist això, endavant els catalans. I els escocesos. I els flamencs. I fins i tot els bascos, si volguessin, que no està clar que vulguin. Aquest és el federalisme que ens convé: un federalisme en el que hi tens veu i vot. Si no som un estat, la nostra representació a Europa és Madrid. És el PSOE que li salva la pell a Vidal-Quadras i és Vidal-Quadras, les dues cares d’una mateixa trampa.

Serem a Europa si sabem negociar des d’ara les condicions i  els reconeixements. Mentrestant, la por es combat amb informació. Es clar que, perquè la informació funcioni com a vacuna, calen dues coses: el missatge i també el receptor. I és en això darrer on tenim, ara mateix, el problema més gros, perquè parlem massa entre convençuts i molt poc allà on la por va fent forat.

Patricia Gabancho

DECLARACIONS D’AMOR CADUCADES

Les recents declaracions d’amor a Catalunya de la De Cospedal, les acusacions de covard rere una bandera de Sanchez Camacho al President Mas, es pot sumar les acusacions d’irresponsabilitat i l’oferiment de diàleg per part de Rajoy avui a Barcelona. La resposta es que arriben tard, el procès està en marxa, i no ens aturarem per la seva constitució, les seves lleis sempre contra Catalunya o les seves falses declaracions d’amor, ens podran estimar si volen, però com qualsevol parella normal, de tu a tu, o sigui d’estat a estat, altra cosa no es amor, es abús, i això ja no ho podem suportar més, no volem justificar-nos més pel que som, volem ser normals, i amb un Estat ho serem, com be diu en Victor Alexandre en el seu article, les caretes van caient i paraules com “catalanista” que ja no volien dir res, torne a prendre sentit.

L’espanyolisme «catalanista»

Victor Alexandre

El procés d’independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l’ambigüitat i que, tot d’una, gairebé sense adonar-se’n, s’han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n’hi havia prou d’incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s’aturen.

Per sort, com dic, el procés d’independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s’ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, “ciudadanos”, socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la “unidad de destino en lo universal”. Ara, per fi, la comèdia s’ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l’espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d’Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d’una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l’opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.

FRANCO SEGUEIX BEN VIU

La Fundacion Francisco Franco va ser fundada el 1976, un any desprès de la mort del dictador, com institució cultural per difondre la memòria i obra de Francisco Franco. Fa conferències, llibres i altres activitats amb homenatges i record del personatge esmentat. Si això de per si ja es inconcebible en qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic, permetre com legal una fundació que homenatgi la figura d’un dictador sanguinari amb crims contra la humanitat, us volia adjuntar la seva última editorial on amb Catalunya com a fons, les barbaritats es van acumulant amb la benedicció de la justícia espanyola, que no ho deu considerar apologia del terrorisme, ni de la violència, ni res, desprès es pregunten perquè volem marxar.

Pels que van viure la dictadura, els pot semblar tornar al nodo en blanc i negre amb un pamflet ple d’atemptats als drets humans, i on qualsevol estat intervindria per actuar judicialment amb aquesta remora feixista. De fet, ens podriem trobar amb fundacions per homenetjar a Hitler, o a qualsevol dictador que ha comès atrocitats pel continent africà per posar el cas, i Espanya ho hauria de trobar perfectament normal. Crec que sobren les paraules.
Editorial de Octubre de 2012
El viento sopla inclemente contra el rostro impertérrito de España. Su efigie milenaria de precisos contornos, quinientos años soportados, ha recibido la lluvia huracanada de la deslealtad y la injuria, la furia aldeana, la resentida quimera del desprecio a la excelencia mantenida en los momentos más dificiles. Conoció botarates, felones, malnacidos y malcriados; invasores y deconstructores. A todos expulsó de su presencia con amor y dolor de madre. Fue defendida hasta la heroicidad por sus mejores hijos y permanece expectante al discurrir de los tiempos, sin dudar de que su existencia marcó la historia universal de unos hombres y mujeres con la cruz de Santiago, la espada de sus hidalgos y el derecho romano.              
 
Pero no entiende nada de lo que ocurre. No puede comprender que ha pasado en treinta y siete años de su reciente historia. Como los sueños autonómicos se han convertido en pesadilla soberanista. Que ha podido pasar con partes de su fisonomía real, histórica, morfológica y existencial para que se vea aquejada de la gangrena separadora. MAS que un lio o una algarada, quiere que le expliquen la razón de tal disparate que amenaza su existencia. No le vale la argumentación sociológica de que ha sido una combinación astuta de movilización social debida a la crisis económica, deslealtad institucional de nuevos Julianes o dejadez de ciertos Opas de reconocido entreguismo. Tampoco admite la displicente justificación política de que los gobernantes del Estado han hecho dejación de sus funciones, no han defendido la Constitución, mantienen sus peleas partidistas y han degradado la convivencia mediante la corrupción de las costumbres y el buenismo de la propaganda irreal. Quiere saber si no existen españoles capaces de acudir en su defensa, cueste lo que cueste. Si no permanece una “moral superior” capaz de dar la existencia por la esencia; un “patriotismo bueno” que desmonte todas las falacias y mentiras historiográficas y presentes. Un rearme de valor y dignidad colectiva que diga: BASTA, devolviendo al cauce natural de la historia el rio desbordado del oportunismo, la mezquindad y el egoísmo.              
 
Se acabaron las caretas y los carotas, las componendas y los paños calientes, el apaciguamiento y el mal menor; las tácticas del chantaje y las huidas hacia adelante para ganar tiempo; el federalismo asimétrico actual y el federalismo desintegrador e inviable de la I República. La primera respuesta debe consistir en el cumplimiento de la Ley en el marco constitucional, sistemáticamente vulnerado, en muchos aspectos de su articulado. Debe aplicarse el Art. 8 de la Constitución “las Fuerzas Armadas tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el orden constitucional”. El Art. 139 “todos los españoles en todo el territorio del Estado, tienen los mismos derechos y obligaciones en cualquier parte del Estado” “y ninguna autoridad podrá adoptar medidas que directa o indirectamente obstaculicen la libertad de circulación y establecimiento de las personas y la libre circulación de bienes en todo el territorio español”. El Art. 155 fija las condiciones para la intervención del Gobierno Central en una Comunidad “si no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España”. Antes de hacerlo deberá requerir al Presidente de la Comunidad que cumpla las leyes y, si no acepta, deberá intervenirse y suspender sus funciones, siendo aprobada por mayoría absoluta del Senado.              
 
El segundo contrafuego legal y legítimo a oponer al secesionismo, procedería de la aplicación del Art. 168 de la Constitución, que exige para aceptar una propuesta soberanista, una primera aprobación de dos tercios de cada Cámara y la disolución inmediata de las Cortes para la constitución de unas nuevas que procederían al estudio de un nuevo texto constitucional. El nuevo texto deberá ser aprobado por mayoría de dos tercios de cada Cámara y, a continuación, se someterían a la ratificación mediante Referéndum de todos los españoles, también los de Cataluña. La tercera opción sería similar a la empleada por Alejandro Lerroux, Jefe de Gobierno de la II República, Presidida por Niceto Alcalá-Zamora el 7 de Octubre de 1934 cuando  Lluis Companys proclamó la independencia de Cataluña, proclamar el estado de guerra, destituir al Presidente/delincuente de la Generalitat , detenerlo y juzgarlo y enviar al General Batet para apaciguar Barcelona.              
 
Al existir una pluralidad de causas que han llevado al efecto indeseable del soberanismo independentista, señalemos la inicial falta de libertad política, secuestrada por los partidos y la traición de las élites en la transición que dejaba inerme a la sociedad y sin sustancia a la nación, como la primera. Las nuevas élites sin misión histórica, ni sentido de Estado, sin defender las costumbres, las instituciones, la moral, las tradiciones de la conducta, ni la religión, consagraron en la Constitución un sistema oligárquico desquiciante y ruinoso: Partidos, Sindicatos, Organización burocrática empresarial y 17 Autonomías, se reparten el poder político, económico, financiero, mediático y hasta judicial como reyezuelos medievales. La sociedad civil asiste atónita y sin conciencia, ni capacidad de reacción a la crisis económica endógena, causada por el gasto consuntivo burocrático, la corrupción institucional y el clientelismo político. El imperio de la manipulación ha hecho que todas las instituciones publicas estén desprestigiadas y sin credibilidad. La Nación mas antigua del mundo esta en riesgo de desintegrarse por los intereses y caprichos de las oligarquías locales, ante la indiferencia o complicidad de los gobiernos de la oligarquía estatal. El consenso político entre las oligarquías de los partidos, los sindicatos, las entidades financieras y las mediáticas, están destruyendo el tejido social y equilibrio económico y político, que representaba la clase media española, sin la cual es inviable una democracia real y no formal.              
 
Homenaje histórico en nuestra página. Recordamos con orgullo que el mes de Octubre comienza con el recuerdo  del día 1, en que se produce la exaltación del General de División Francisco Franco Bahamonde a la Jefatura del Estado, Generalísimo de los tres ejércitos y máxima autoridad en la conducción de la guerra y organización del “nuevo estado”, por parte de la Junta de Defensa Nacional. Te recordamos Capitán, fuiste la solución a nuestros problemas. Nos dejaste una patria irreconocible en bienestar, progreso, unidad, cohesión y justicia con respecto a la que cogiste. Tu generación cumplió, con creces, con su mandato histórico por la sangre derramada. La nuestra, traicionó esa herencia y así nos encontramos, en igual tiempo al de tu mandato, y después de la ayuda europea, superior al plan Marshall que tu no tuviste.

LA CARTA DE LA VERGONYA DESPULLA L’ESTAT ESPANYOL

Molta polseguera ha aixecat la carta signada per Ramon Tremosa (CIU), Raul Romeva (ICV), Ana Miranda (en representació d’ERC), i Maria Badia (PSC) presentada a l’eurocomissària de Justícia i Drets Fonamentals Viviane Reding, denunciant les amenaces militars espanyoles, i el to del govern espanyol contra el procés democràtic català, recordant la possibilitat de suspendre el dret de vot d’un Estat si viola els drets comuns dels europeus. De fet la representant socialista ha hagut de presentar la dimissió amb una acció més que marca la vergonya, i el tarannà d’aquest partit i la seva submissió absoluta al PSOE, contrari a un acte dins de la major normalitat democràtica, què naturalment no ha estat acceptat.

Efectivament, aquesta carta ha provocat les critiques tant de populars com socialistes espanyols, i ha portat a ERC ha demanar que el president espanyol es comprometi públicament  a no utilitzar les forces armades per aturar un possible referèndum català, i ha condemnar les declaracions de Vidal Quadras o alguna associació militar espanyola a favor de la violència. Un paper galdós del PSC deixant caure a Maria Badia per defensar els catalans i la democràcia, una errada no admesa pel seu partit. De fet el seu líder, Rubalcaba parla de carta equivocada que no respon a la realitat, i el Mundo dona ales a aquests partits dient que rectifiquin, i reflexionin sobre una carta que ataca la intel·ligència, i que apel·la al recent premi nobel de la Pau per la UE, i els tractats que no poden frenar els drets humans i fonamentals de les persones, admetent arguments propis d’èpoques feixistes. En Pere Navarro tant sols ens diu que no va calcular les repercussions amb un trist paper.
Realment, totes les essències de l’Estat espanyol no enterrades, ja que la transició va ser un simple miratge que de cap manera podia amagar la realitat trista i feixista existent. Es molt greu dins la Unió Europea un territori que respon amb amenaces militars per apaivagar l’exercici de la democràcia, i aquesta carta simplement reflecteix aquest tema, i demana empara a les institucions europees per actuar o condemnar paraules com les d’en Vidal Quadras, i la seva exhaltació feixista constant, que l’hauria d’inhabilitar per qualsevol càrrec en democràcia. La Maria Badia ha comès el pecat de denunciar i donar suport a aquest exercici democràtic de denuncia de coacció i violació dels drets humans, i dels pobles del món. Aquí PSOE i PP han demostrat que el seu tarannà conjunt es simplement el mateix, i no ho poden tolerar amb la seva obsessió per aturar un procés impecable d’un poble sigui com sigui, i això ha estat la causa de la dimissió, suposo que si hagués defensat la utilització de les armes i els arguments, i defensa franquista, seria perfectament normal i acceptable. Europa ha de prendre nota d’aquestes actituds perilloses, i esta disposada a suspendre el vot d’aquest estat que no vol evolucionar pel bé de les democràcies reals europees. Un pamflet feixista com El Mundo sembla que dicta el que es de rebut i el que no, i això ja marca una clara tendència. Un cop més el PSC ha demostrat que no existeix, i davant la defensa de qualsevol causa catalana, sempre aposta pel vot contrari conjuntament amb el PSOE, i amb un paper de titella del seu líder actual català que simplement obeeix les ordres sense importar-li gens ni mica quin es el seu territori, i seguint aquesta tendència que els porta directament a la seva marginalitat absoluta. De fet, resulta increïble que el president espanyol digui que no pensa afirmar que no hi haurà intervenció militar en cas de referèndum, cosa que hauria de fer preguntar als mateixos espanyols, quin tipus de democràcia estan vivint.
En definitiva, una espiral de despropòsits perillosos, que no fan res més que validar i reforçar el nostre procés cap a l’Estat propi.
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 
 
 
 
 

LES CLAUS DEL PROCÈS

Les enquestes recents de RAC 1 ens donen unes dades  força clares sobre el triomf ampli del si a la independència amb una garantia de la nostra pertinença a la Unió Europea per damunt del 60%, en cas contrari baixa gairebé 20 punts, i podria perdre davant l’opció del no. Aquesta es una de les claus que l’Estat espanyol ha furgat per escampar mentida sobre mentida que la nostra secessió seria la nostra expulsió de la Comunitat, cosa que no ha trobat el suport que esperaven europeu, i on o be el silenci o be paraules com les de Joaquin Almúnia, que ha desmentit aquestes afirmacions taxatives sense fonament. Per altra banda el president espanyol, ara tracta de xantatge la reunió amb Mas i es mostra obert al dialeg, caldria saber de que, ja que l’essèncial es prohibit. Per últim es preocupant que dos terços dels enquestats esmentats anteriorment no confien que CIU aguantà el pols amb l’Estat fins al final, segurament hi ha motius sobrats, però no seria un bon començament.

Aquestes enquestes ens mostren com un 53% votaria a favor de la independència contra un 39% negatiu, cosa que passaria a 62-31 amb la UE garantida o baixaria a 44-46 sense aquesta. La participació superaria el 70%, i nomes en la franja d’edat per damunt de 65 anys l’opció negativa guanyaria amb un si molt transversal entre les diverses franjes i formacions polítiques. La il·lusió es gran, però nomes un 30% creu que serà el President qui ens porti a l’Estat propi. Per part espanyola veiem com el seu principal cavall de batalla es la idea de que deixarem de ser ciutadans europeus per sempre, i la intervenció militar si fa falta per frenar la democràcia, cosa que  a Europa ja ha provocat critiques severes i reprovacions a membres destacats, alhora que es deixa clar que  no hi ha cap afirmació taxativa valida com ha recordat Almunia. De portes endins, i un cop passades les eleccions, el president espanyol parla de xantatge de Mas amb la petició de concert econòmic sense diàleg, i com ha definit el president català el “vuelva usted mañana”.
Realment, les enquestes reflecteixen la tendència marcada des de fa temps per la societat catalana favorable a la independència , i cada cop per una majoria més  gran que garanteix la famosa cohesió social que sempre es parla. Trobo lògic que la internacionalització del conflicte, i finalment arbitratge del procès, ja que l’Estat espanyol evidentment mai farà aquesta paper, hauria de portar les normes per regular-lo amb la permanència a la UE inclosa, cosa que sembla afavorir totes les parts tant per la part econòmica com social, i que nomes les maniobres fosques espanyoles intenta evitar. El nostre futur es Europa, i crec que la vocació majoritària també, un futur on estarem representats per nosaltres mateixos evidentment. Es preocupant la il·lusió que dona el projecte i el contrast amb el pessimisme de que el President culminarà el procès o tornarà a aparèixer la puta i la ramoneta com parlava ahir, son dubtes raonables, i que crec nomes es poden frenar o garantir obtenint una amplia majoria a favor de les forces que defensen la consulta per l’autodeterminació signada al Parlament, però sense una majoria absoluta del partit del govern que eviti temptacions que històricament son una pràctica habitual, i que la societat civil també hem d’estar atents per impedir-ho. La quantitat de mentides abocades en una sola direcció des de Madrid, per força tenen que provocar repliques com en aquest cas Almunia que davant les barbaritats esgrimides ha de posar fre, i fer una rectificació, en part ja impulsada per l’actitud europea que denuncia el feixisme de Vidal Quadras per exemple, o avisa que la Constitució no esta per damunt de la democràcia com es natural, però que les derives militars espanyoles s’entesten a replicar. Per últim el president espanyol Rajoy, confon el diàleg amb el xantatge, ja que si els temes importants son un no d’entrada, i la formula es seguir igual i ja en parlarem, simplement no es de rebut. En tot cas el xantatges es el que ha exercit l’Estat espanyol amb Catalunya amb promeses estèrils a canvi de posar tota l’energia econòmica catalana al servei de l’Estat sense benefici aparent. Això segurament l’hauria de fer reflexionar, i descobriria una de les claus del procès que estem vivint, però segurament això seria esperar massa.

LA PUTA I LA RAMONETA, COM MÉS LLUNY MILLOR

Les declaracions ahir del President Mas posant condicions a l’Estat propi, i les posteriors del President Pujol descartant el federalisme que deixa com inútil, però en canvi el dret a decidir encara el presenta com la independència o el pacte fiscal. Això ja no te cabuda en el nostre procés, aquest pacte es mort i enterrat, i el milió i mig de persones que vam sortir al carrer per la Diada no el demanem, ni el volem, crec que el missatge va ser prou clar, i jugar a  la puta i la ramoneta un altre cop podria ser una presa de pel molt perillosa, ens hi juguem molt, i no val perdre la seriositat.

El president ha posat cinc condicions perquè CIU lideri el procés cap al nostre propi estat amb un dinar amb empresaris, i que passarien per una majoria social al darrere, actuar segons els marcs legals que es vagin establint, un to positiu, dins la Unió Europea, i amb radicalitat democràtica que descarta qualsevol declaració unilateral parlamentaria, que ha de ser avalada per la ciutadania. Per altra banda l’expresident Pujol descarta la formula federal, ja que no serveix absolutament per res, i ho considera una via morta ja que va en la línia del cafè per a tothom. Malgrat tot vol una resposta clara ciutadana que passi pel dret a decidir a canviar la situació, que pot venir per la independència o el pacte fiscal, just el dia que una enquesta de RAC 1 ens parla d’un 81% a favor d’una consulta d’autodeterminació. Crec que es prou clar que es vol, i que no cal seguir marejant la perdiu.
Realment, aquest procés de no retorn no admet ambigüitats, ni més dubtes que els raonables dins un pas tant important per tot un poble. Les condicions del president son obvies, i crec que ja es donen, vol una majoria al darrere, crec que l’11 de setembre li va mostrar que una part molt important de la societat es un clam per l’Estat propi, i si sumem les enquestes veiem que es una majoria del país que vol anar amb aquesta direcció, de fet el canvi de rumb al govern de la Generalitat be donat per això, o sigui que per aquest cantó cap problema, vol actuar segons el marc legal en cada moment, evidentment el més desitjable seria un acord amb l’Estat espanyol per validar i fer possible un referèndum com la via escocesa, però malauradament les mancances democràtiques de l’Estat no donen per massa, i s’haurà de buscar aquesta tutela internacional per poder celebrar la nostra consulta, com ja ha insinuat moltes vegades el mateix president, el to positiu, crec que es una de les característiques principals de l’Assemblea Nacional, ja que no es va contra ningú, sinó a favor nostre, altra cosa no ens portaria enlloc, parla de dins la Unió Europea, crec que el mateix lema de la manifestació ja ho expressava, i poca gent s’imagina una Catalunya fora de la Unió, es un projecte de primera línia, on Catalunya hi ha d’aportar la seva quota de responsabilitat, sempre com ella mateixa esclar, i per últim radicalitat democràtica, estic d’acord, però cal dir que una declaració unilateral parlamentaria avalada per unes eleccions anteriors amb un programa concret dels partits que la proposen es perfectament democràtica, i ja te una aval, que desprès pot confirmar-se amb un referèndum com ja ha succeït a Europa, per tant el Parlament com a representant sobirà  del poble no ha de tenir por a exercir la seva sobirania, sempre que estigui avalada prèviament pel poble amb un programa amb objectius molt clars. No podem infravalorar el poder decisori d’un parlament democràtic.  Per tant tots aquests condicionants ja es compleixen i per tant no hi ha d’haver obstacles per seguir endavant. Per altra banda, trobo encertat que l’expresident Pujol descarti ja la via federal per impossible dins l’Estat espanyol, i que en definitiva ens portaria dóna’t al cas a una situació semblant a l’actual. Es una via sense cap futur, i que ja no pot servir més d’excusa, l’Estat dona pel que dona. Ara bé no ens pot posar com a solució la independència o el pacte fiscal, el segon ja es mort i enterrat, i res te a veure amb el primer, no podem ressuscitar morts de la tomba que no ens traurien del pou on ens trobem, aquest intent de confusió ja no toca com deia ell. No es podem conformar amb res com a substitutiu, el poble ha parlat, i vol una cosa ben clara i normal, el temps de les mitges tintes ja ha caducat, i tots ho hem de tenir clar.
 
 
 
 
 
 

EL CONSTITUCIONALISMEN ENFRONT DE LA DEMOCRÀCIA

Fa vergonya sentir aquests dies d’eleccions sobretot al País Basc les forces constitucionalistes, i a l’altre costat les nacionalistes, amb una demagògia digne de la minsa democràcia espanyola. Fa por sentir líders destacats questionant ara la legalitat de Bildu, desprès de convertir-se en segona força a Euskadi, i altres comparant amb el nazisme que diuen també va ser votat, i que malauradament els catalans ja estem acostumats aquests últims temps que ens hi comparin. Es una manca total i absoluta d’actitud democràtica, i una ceguesa de no voler veure la realitat, com va dir el proper lehendakari Urkullu, es una victòria abertzale, dos terços de la cambra, i això es sagrat a pesar d’aquests aprenents de dictador que ocupen càrrecs destacats en partits espanyols, i que justifiquen les seves derrotes amb frases dignes d’altres temps.

Efectivament, a Galícia no hi ha novetat, i els populars superen la seva gran majoria, fruit també d’una societat monopolitzada i particular, i que ja va quedar molt marcada amb un president una bona pila d’anys amb les mans tacades de sang d’una dictadura militar sense cap rubor, i també uns resultats entesos per la disgregació dels blocs autòctons. Pel que fa a Euskadi, PNB amb 27 i Bildu amb 21 monopolitzen 2 terços del Parlament, i deixen amb franca retirada un gran escàndol polític la passada legislatura amb 27 escons aconseguits pels partits espanyols. A l’Estat, Aguirre parla de cruesa el greu error del TC en legalitzar la formació abertzale, la líder d’UpyD Rosa Diez, encara va més lluny quan afirma que Bildu ara no es converteix amb demòcrata, ja que Hitler també va ser votat massivament. De fet molts dels mitjans de la caverna espanyola qualifiquen la formació abertzales de proetarres sense cap vergonya, ho intenten ignorar els seus resultats, defensant això si, la sagrada Constitució, i les lleis, nomes quan els convé, esclar.
Realment,  no hi ha més cec que aquell que no vol veure, i l’Estat espanyol ni vol veure, ni escoltar, viu tancat a la seva closca immòbil sense evolucionar, i demanant nomes respecte a les lleis sagrades, que curiosament quan no els convenen com es el cas dels resultats de Bildu, es permeten el luxe de posar-les en dubte, un cinisme de grans proporcions. Euskadi amb la seva singularitat simplement ha tornat la democràcia amb totes les opcions al tauler de joc, i on una atronadora majoria nacionalista basca ha triomfat, enfront dels partits que van validar un frau electoral, i que els va permetre fer un govern artificial que segons ell es constitucionalista, es veu que el nacionalisme espanyol no existeix, i nomes ho es el que no segueix la seva visió de la jugada. Es un resultat molt clar, i que no admet acusacions com la d’Esperanza Aguirre questionant el mateix tribunal que va trinxar l’Estatut català, i que per cert llavors no va provocar cap comentari d’aquest personatge. Tampoc es de rebut aquest partit ultra dirigit per Rosa Diez, i que fins hi tot diu no democràtes a Bildu i la compara amb el nazisme, quan ella i la seva actitud no estaria massa allunyada d’aquests postulats, qui es ella per qüestionar o no la legalitat d’un partit validat pels tribunals que tenen potestat dins l’Estat espanyol per fer-ho ,i que ja han dictat sentència, o es que l’Estat de dret espanyol que tant defensa, ara no li val, la comparació amb el nazisme ja ratlla afinitats amb altres temps, i règims que millor oblidar. El mateix trobem amb aquests mitjans que volen una realitat a mida i anant contra la seva pròpia llei, titllen a determinats partits amb adjectius que haurien de ser sancionats en qualsevol estat democràtic real, i no la parodia espanyola.
En definitiva, la democràcia pacífica i real per una banda, i l’Estat espanyol d’esquenes a la realitat que no li interessa, però que seguirà endavant els agradi o no.