Arxiu mensual: abril de 2012

CARME FORCADELL PRESIDENTA DE L?ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)

En aquests dies on els greuges van en augment, i les nostres respostes segueixen sent molt suaus com estem acostumats, us adjunto l’entrevista a la nova presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, una entitat que tinc el gust de col·laborar, i que crec pot donar amb la clau de l’èxit, que es la mobilització unitària de la societat civil, sense ideologies establertes que creïn fronteres infranquejables, i amb un objectiu molt clar, aconseguir una majoria per esdevenir un nou estat propi.

Nascuda a Xerta l’any 1956, Forcadell treballa en el Departament d’ensenyament i viu a Sabadell. Està molt vinculada amb el món associatiu. És la vicepresidenta de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), membre de la junta d’Òmnium de Sabadell i també de l’executiva de la Plataforma per la Llengua. A més va ser regidora a Sabadell per ERC entre els anys 2003 i 2007 i va formar part de la coordinadora de les consultes per la independència.

“L’actitud hostil d’Espanya ens ajudarà a tenir estat”

“No donen cap més sortida, perquè són tremendament centralistes. Són incapaços de reconèixer la diferència”

“Si el govern fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no anirem al davant”

“Si s’avancen demanarem que els partits incloguin en el programa la celebració d’un referèndum”

L’independentisme fragmenta el país? Si no tenim recursos
sí que hi haurà fragmentació

Carme Forcadell va ser una de les primeres persones que van iniciar el projecte de l’Assemblea Nacional Catalana, l’any 2009, coincidint amb la consulta d’Arenys, i ara ha estat escollida presidenta.

El 10 de març passat es va constituir l’ANC en un multitudinari acte al Sant Jordi. Vist en perspectiva, com valora la resposta dels ciutadans?

Va ser un punt d’inflexió, perquè vam constatar que la gent està amb nosaltres. A partir d’aquí comencem a treballar.

Ara ve el més complicat…

Sí. Tenim dos reptes. El primer, fer extensió social i arribar a tots els racons. Tenim clar que el nostre moviment per l’estat propi ha de ser molt ampli. El segon és arrossegar la classe política, i per aconseguir-ho hem de tenir molt gruix social. Per això també treballem amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

El primer pas per sumar la majoria social són un seguit d’activitats que es faran a partir de Sant Joan i que està previst que comencin a Poblet. Ens en pot donar més detalls?

Hem dividit el territori en deu columnes que sortiran de diversos llocs i que aniran fent actes a tots els municipis. Seran els mateixos pobles els que implicaran els del costat o els veïns. Finalment confluiran en una gran manifestació a Barcelona per l’11 de setembre. Però aquell dia també volem organitzar alguna acció reivindicativa, perquè ja sabem que les manifestacions, sobretot les darreres, no han servit de gaire res.

El següent pas serà convocar una consulta el 2013 al major nombre de poblacions amb la col·laboració de l’AMI. Però com s’intentarà teixir la complicitat dels partits en l’àmbit parlamentari?

Si ens posem d’acord amb l’AMI per fer una macroconsulta, què faran els partits? S’hauran de mullar en el moment en què tres-cents alcaldes facin un referèndum, plantin cara a l’Estat i realitzin una desobediència civil. Per exemple què farà CiU si posen algun alcalde a la presó? La idea és pressionar des de les poblacions. Si el govern català fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no haurem d’anar al davant.

Aquest anar al davant és el que passa amb la rebel·lió als peatges o la insubmissió fiscal?

El ciutadà està tan cansat i és tan injust el tracte que ens dóna l’Estat que ja es fan actes de desobediència. A Catalunya la societat sempre ha anat al davant dels partits. I què passarà amb aquestes accions? Que el govern s’haurà de pronunciar. La nostra feina és intentar que aquests actes siguin massius. Imaginat si en lloc de 100 persones que no fan cas dels peatges n’hi ha 20.000.

La Moncloa cada cop ofega més Catalunya. Això ajuda a créixer l’independentisme?

L’actitud hostil d’Espanya ens ajudarà a tenir estat propi. Hi confio molt. No donen cap més sortida, perquè són tremendament centralistes. Són incapaços de reconèixer la diferència. L’últim intent de voler romandre dins l’Estat va ser l’Estatut.

Què diria a aquells que asseguren que Catalunya es fragmentarà si s’arriba a tenir un estat propi?

Ja ho està ara. Crec que la fragmentació es produirà si aquest país no té recursos per garantir la cohesió social. Però la independència no en provocarà.

Es creu l’aposta de CDC per l’estat propi?

A Convergència hi ha hagut un tomb, perquè han xocat amb el pacte fiscal. Quan han vist que el govern espanyol els està dient que no, s’han adonat que no tenen més remei. Molts militants de CDC són independentistes.

El full de ruta de l’ANC inclou la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2014, però i si s’avancen les eleccions?

El canviarem i demanarem als partits catalans que ja incloguin en el seu programa la celebració d’aquesta consulta.

 

 

ELS 100 EUROS DE LA VERGONYA

El govern català que fa dies deia que es sentia proper al moviment no vull pagar, ara resulta que vol imposar una multa de 100 euros pels suposats infractors, amb una decisió que els allunya de la ciutadania ja cansada d’aquest espoli, i l’apropa a Abertis i La Caixa, que segueixen amb el seu negoci contra la població catalana. No estar clar que aquest xantatge en forma de multa sigui legal, però en qualsevol cas forma part d’una estratègia contra el moviment, i on el govern deixa de ser el representant dels seus ciutadans, i es el representant dels interessos d’aquests lobbys econòmics.

El dia 1 de maig serà clau pel no vull pagar, i deixar clar que la decisió indigne de la Generalitat no tingui el seu efecte coercitiu. El govern no planta cara a l’espoli econòmic, ni als greuges que venen de Madrid, i ara tampoc defensa a la ciutadania amb aquest escàndol de les autopistes. El decàleg de les moltes raons per fer aquest gest podria ser aquest:

 

Motius per entendre i fer un #Novullpagar

(1)    ABERTIS reparteix 1342 milions d’euros entre els seus accionistes 

(2)    Pastor vol encolomar als catalans el dèficit de les autopistes madrilenyes

(3)    Víctimes a la N-II, víctimes d’un “pelotazo”

(4)    ABERTIS, l’altre espoli que pateix Catalunya 

(5)    N-II la carretera de la mort i l’especulació

(6)    L’AP-7, una màquina de fer diners

(7)    Foment i la Generalitat enterren milions d’euros en un conveni abusiu amb ABERTIS

(8)    El lobby de les autopistes vol seguir cobrant dels catalans

(9)    Cada cop més catalans diuen #novullpagar

(10) A Espanya, sempre se li arronsa

 

Aquests 100 euros, li podem sumar el silenci de molts mitjans, i el caràcter negatiu contra el moviment dels seus articles, que delaten que la publicitat d’ABERTIS en els mateixos crea el seu efecte. Realment no existeix un article al codi de circulació per posar una multa per no pagar, això ho va confirmar el Servei català de trànsit, que ho definia com un problema entre un client, i el prestador d’un servei. Com pot entendre’s ara aquest canvi d’actitud, crec que es bastant senzill, l’espoli a la ciutadania catalana esta normalitzat, i compta amb el suport de les nostres institucions des de fa molts anys, que no poden tolerar que un sector de la ciutadania comenci aquesta revolta pacifica contra aquesta injustícia dels peatges, i actua indignament oblidant que son els representants de la ciutadania, i es converteixen com deia en els representants d’uns lobbys que res els importa els interessos dels catalans.



ACTITUDS INDIGNES QUE SEGUEIXEN SENSE ENTENDRE RES

El PSOE-C reclama ara a Madrid les inversions pendents amb infraestructures amb Catalunya,i ha presentat esmenes al pressupost del govern espanyol. Per la seva banda Camacho pels Populars, ens adverteix que no sortirem de la crisi sinó es amb Espanya, i parla dels únics enemics que tenim en forma de la crisi i l’atur. Per últim, l’alcalde de Barcelona amb la inauguració de la Feria de Abril parla de que la sentim com a nostra. Unes actituds indignes que sembla que no saben on viuen ni el moment que Catalunya esta passant en la seva historia.

Efectivament, el PSOE-C reclama per Catalunya el 18% de la inversió de l’Estat en infraestructures, i pronostiques que Montoro enviarà un funcionari d’Hisenda, per agafar les regnes si no complim el dèficit zero. Han presentat esmenes als pressupostos perquè Espanya pagui els exercicis 2008 i 2009, i inverteixi el corresponent amb el nostre PIB, i denuncia la paràlisi del govern català, i la farsa de la pujada de l’IVA que els populars van prometre que no farien. Per la seva part Camacho, critica CIU per buscar enemics per justificar la seva ineficàcia, i demana suport al govern de Rajoy, ja que nomes junts Catalunya sortirà de la crisi, i ha demanat responsabilitat i seny català. També considera que l’únic enemic es la crisi i l’atur, i no actituds èpiques que no ens portaran enlloc. Per últim l’alcalde Trias vol que sentim com a nostra la Feria d’Abril en la seva inauguració, i parla de que no sigui nomes dels andalusos a Catalunya,sinó de tots, ja que son molts anys de treball.

Realment els socialistes catalans no tenen vergonya, ara fan la parodia de reclamar les inversions que ens pertoquen per llei, quan en els anys de govern de Zapatero, no tant sols no han reclamat cap dels molts incompliments amb Catalunya que van sorgir, i a sobre sempre hi van votar en contra. Les inversions que reclamant del 2008 i 2009 de l’addicional tercera, son competència del govern socialista, i que naturalment no va voler pagar amb la col·laboració total dels socialistes catalans en totes i cadascuna de les votacions a Madrid,com poden tenir la barra de demanar ara el que ens han negat quan era la seva responsabilitat. Per rematar la jugada critiquen la mentida de la pujada de l’IVA, quan van donar suport incondicional al president espanyol que va dir més mentides, i va incomplir més promeses amb Catalunya. El seu joc partidista espanyol esta totalment fora de joc a Catalunya, i cada cop son una opció mes residual, i allunyada de qualsevol tipus de realitat catalana. La Camacho encara no entén que precisament per anar amb Espanya no sortirem de la nostra crisi, ells son el nostre llast, i la nostra principal crisi, amb l’espoli financer i les mesures contra Catalunya un cop si i un altra també. Demana responsabilitat i seny, això esta be, però si ho apliquem, el Parlament hauria d’iniciar dema mateix el camí cap a l’estat propi, i posar fi a un matrimoni nociu i obligat per nosaltres. Aquests enemics que ens vol vendre son importants, però amb la independència podríem posar o intentar el remei per lluitar contra ells, ara senzillament no podem, tenim un estat i que a sobre ens va en contra, per tant, i per molt que li pesi el seu pes per força ha d’anar a la baixa, i la seva fòbia anticatalana cada cop ha de gaudir de menys adeptes es sentin catalans o no. Un capítol apart es mereix l’alcalde Trias, que ara pretén que ens sentim nostra la Feria de Abril, amb unes paraules surrealistes, ja que no es una festa catalana, i de la mateixa manera que no sentim nostra qualsevol festa d’altres cultures o estats que es poden celebrar, perquè no son nostres, aquesta amb tot el respecte, evidentment tampoc. No s’entén aquestes subvencions des de les institucions amb aquesta festa forana que res te  a veure amb nosaltres, ja n’hi ha prou de fer la feina bruta al nacionalisme espanyol més ranci.

 

 




 

GRÀCIES PEP

Avui podíem seguir parlant de greuges i més greuges que ens cauen damunt de Catalunya, de tots els colors i mides, però en aquest dia assenyalat, hi ha un protagonista que pels culers sempre guardarem en un trosset del nostre cor, es la marxa d’una etapa amb Pep Guardiola a la banqueta, la més gloriosa de la historia del club, i on els valors i la manera de fer ens ha captivat. Segurament i des de fora, molts amb la que esta caient i els problemes que es van acumulant, no entendran que puguem dedicar el temps amb aquestes coses, però això es un sentiment, i com tots no te res de racional, i surt de molt endins nostre, per tots aquests anys gaudint al teu costat, nomes es pot dir, Gràcies Pep.

CONCEPTES NACIONALS DE L?EDAT MITJANA

Segons el ministre Montoro, Catalunya es un concepte nacional de l’època esmentada, i per reblar el clau, ara resulta que l’espoli fiscal no existeix, i anima a deixar enrere traves mentals. Tota una declaració d’intencions, i de demagògia del govern espanyol, que dona la sensació que ja veu el problema, i barroerament intenta dissimular-lo amb declaracions sense cap tipus de respecte o educació com aquestes, que de totes formes ja estem acostumats.

El ministre d’Hisenda diu en resposta a Esquerra que no es hora de construir països artificials, nega l’espoli, i insta a abandonar discursos petits i aïllacionistes per superar conceptes nacionals, i caminar cap a la integració europea. Per la seva banda i ja en clau catalana, el portaveu popular Enric Millo, assegura que els diners dels pressupostos es distribueixen atenent a criteris de necessitat de cada comunitat per sortir de la crisi tots junts, assegura la viabilitat de totes les vies del TGV amb estudis per totes elles, i diu que l’Estatut s’està complint en el 99%, i en canvi es centra tot en una disposició addicional tercera que parla d’un petit deute.

 

Realment, que l’Estat espanyol comença a veure amb preocupació que ha tensat tant la corda amb Catalunya que es pot acabar trencant, ho demostra les declaracions, i els fets que les ultimes setmanes anem veient. El ministre Montoro amb el menyspreu típic de la prepotència, ens diu que som un país artificial, cosa que hauria de revisar, ja que l’Estat que engloba diverses nacionalitats a cop d’imposició, si que ho es, i l’Estat espanyol encaixa perfectament amb la definició. Ens diu que el concepte es de l’època medieval, segurament ho es, però no veig cap estat disposat a deixar de ser-ho per la caducitat del concepte, més aviat al contrari. Evidentment ens acusa de traves mentals, cosa que en la seva mentalitat imperialista li convindria revisar, i veuria que el mapa d’Europa en els últims 50 anys ha canviat molt, i molts nous estats han sortit a la llum, i altres que vindran, per tant aquesta evolució la podríem considerar plenament normal en el món, i naturalment els catalans no som extraterrestres. Parla de discursos petits i aïllacionistes, i alhora parla de la integració europea com a futur, be, aïllar-te seria el que ara fa Catalunya, una nació sense cap poder, i amb una identitat i economia totalment en decadència, per molt que negui un espoli de prop de 10% del PIB, ser un nou estat, poder exercir tot el teu potencial, es ni mes ni menys que el que fa l’Estat espanyol, i la resta d’estats, i es una cosa perfectament compatible amb el projecte europeu, que no vol dir la desaparició dels estats, vers al contrari, precisament per tenir aquesta condició hi pots participar, sinó evidentment no. En definitiva una argumentació tant pobre i miserable que cau pel seu propi pes. Ja en clau catalana, els diners no atenen els criteris que diu Millo, ja que a Catalunya se li demanen tots els sacrificis, i a canvi no rep ni tants sols els seus impagaments, i una cosa es sortir tots junts de la crisi, i l’altra sortir tots  a les espatlles nomes d’uns quants. Es curiós que presenti els estudis del TGV com un mèrit, jo em pensava que en un estat seriós qualsevol infraestructura per lògica els tenia, ja hem comprovat amb altres macro projectes que no. Per últim ens parla del petit deute de l’addicional tercera, i el 99% de l’Estatut complert, quan sap perfectament que el text català es paper mullat, i es traspassat moltes vegades sense contemplacions, pel que fa a l’addicional, precisament era per garantir les inversions que cada any eren un greuge escandalós, per tant de petit deute res, un gran deute per llei, que ara l’Estat diu que no en te obligació, i obliga a Catalunya uns sacrificis que curiosament els beneficiaris dels diners catalans no han de fer, suposo que això en Millo tant li fa.

 

 

 

 

 

LES DONACIONS ESPANYOLES A CATALUNYA

Aquest xoc de trens que estem vivint, sembla que es inevitable, i de fet així ho espero, per començar a caminar cap a l’única sortida d’aquest país, la pedagogia ja s’ha acabat, i l’ofec econòmic i les amenaces en forma d’intervenció, poden deixar la nostra autonomia de segona en un consell de barri. El cinisme dels defensors d’aquests atacs del govern espanyol al nostre territori, com la líder popular catalana Sanchez Camacho, s’atreveixen a presentar fins hi tot les bestretes centrals a les autonomies com una mena de regal, que encara hem d’agrair, i que des d’aquí vull felicitar el president Mas per la rapida resposta que li ha donat.

Realment aquests dies que s’estan discutint les esmenes als pressupostos espanyols, aquells que han oblidat Catalunya, veiem grans perles que mereixen un comentari. El conseller d’Empresa i ocupació català, davant el problema de l’atur dels joves, els recomana que agafin el primer vol a Londres i a servir cafès, frase literal per increïble que sembli. El ministre Montoro ha negat que el govern espanyol estigui traspassant les retallades a les autonomies, i diu que no es moment per dir que es podia haver retallat altres partides, per destinar aquests diners a Catalunya, aclarint que el govern compleix i s’ha de posar llums llargs. També es de guinnes la ponència del PP català, i el seu autonomisme diferencial amb una singularitat dins la Lofca, i amb la solidaritat predominant. Cal esmentar les paraules de Sanchez Camacho defensant el govern espanyol, i el seu tracte amb Catalunya, obviant els impagaments i donant com un regal les bestretes de les autonomies. En Mas ha replicat que aquests diners son dels catalans que gestiona Madrid, i ens diu que si que hi ha diners per l’AVE de Galicia  o pel Museo del Prado per exemple, però a Catalunya ni se li reconeix el deute, i tant sols rep amenaces d’intervenció econòmica fora de lloc i sense marge de maniobra.

Una situació límit, i on una part manté de moment una posició indigne, sempre porta a situacions indignes. En primer lloc el conseller d’ocupació demostra la seva no aptitud pel càrrec, precisament enviant als joves lluny d’aquí, quan son precisament el futur del país, i es veu que no tenen dret a mostrar la seva indignació i incomodar al poder, simplement han de ser dòcils i conformistes, per fer una societat totalment adulterada, sincerament no poden ser més desafortunades les seves paraules, sort que era el govern dels millors. Per altra banda el ministre Montoro fa la seva feina per acabar amb Catalunya, ara be, una mica menys de cinisme no aniria malament, el govern espanyol no para de culpar les autonomies del dèficit espanyol, amenaçar amb intervencions econòmiques, i ho nega tot, diu que el govern compleix i no hi ha un sol deute pagat al territori català,  i nega no poder retallar altres partides quan ja casos que es veuen amb llums llargs com ell mateix diu, i l’AVE gallec, curiosament amb govern popular, o l’increment de partida al Museo del Prado parlen per si sols. No cal dir que els populars catalans afegeixen una nova frase al vocabulari extens català amb l’autonomisme diferencial, que a la pràctica, i com moltes altres frases no vol dir res, ja que es una recepta ja esgotada amb el cafè per tothom, que curiosament sempre acabem pagant els catalans. La Sanchez Camacho ha arribat al límit posant la bestreta estatal com si fos un regal, quan com ha dit el President, precisament son diners nostres, que no administrem, i que son usats a la nostra contra, més clar l’aigua. La situació es límit, i el President Mas te una gran responsabilitat i dos camins a triar, o passar com el mandatari que definitivament va enterrar a Catalunya per sempre, o oblidar-se de pactes impossibles, explicar clarament a la població la situació a la que estem sotmesos, i anar camí de l’estat propi. La historia el reclama, segurament sense desitjar-ho, però ha de triar.

 

 



UN POBLE PORUC

El president Mas reconeix que no creu que arribi a convèncer al President espanyol Mariano Rajoy del pacte fiscal, però alerta que la sobirania fiscal es per Catalunya un camí inevitable, i assegura que el tema d’una hisenda pròpia, i una agencia tributaria pròpia, que recapti tots els diners vindrà en qualsevol cas. Potser algú li hauria de dir que això no vindrà dins l’Estat espanyol mai, i no tenim cap poder per fer-ho realitat, l’únic camí per aconseguir-ho es un estat, i m’agradaria sentir al president parlar de la independència com ho fa del pacte fiscal. De totes maneres, sap greu que iniciatives com les que ens presenta Víctor Alexandre en el seu escrit no es facin realitat, ja que davant un poble sense dignitat ni esma per reclamar la seva existència, tota ajuda serà poca per arribar a l’objectiu.

L’expulsió de Catalunya d’Espanya

“Sap greu la manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d’alliberar-se d’una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix i que els espolia”

Víctor Alexandre

Quina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web actuable, de recollir signatures per tal d’expulsar Catalunya de l’Estat espanyol, en considerar-la, literalment, “un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d’esforços de l’agenda política”. I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa ‘Actuable’ hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d’alliberar-se d’una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l’escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d’un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure’s un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l’oprimit qui vol alliberar-se de l’opressor i no pas l’opressor de l’oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se’n com l’aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l’àrbitre no es decideix a mostrar-li’n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l’expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d’agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l’extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n’és el causant o fins i tot en l’atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure’s amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s’enamori d’un altre i se’n vagi. És a dir, que, temorenc d’agafar el bou per les banyes i d’abordar el conflicte, s’estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d’aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: “A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo”. La supèrbia espanyola és capaç d’això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l’adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l’autoengany.

 

LA SUBASTA DE LA DIGNITAT CATALANA

El Sr. Duran i Lleida i el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat, torna a fer un flac favor a Catalunya, quan CIU decideix fer una esmena a la totalitat dels pressupostos generals espanyols, que simplement ignoren Catalunya, i ell posa preu amb 219 milions per canviar d’opinió, deu ser el que val el nostre territori per seguir aquesta comèdia. Per la seva part, en Joaquim Nadal pel PSOE-C, parla de portar al TC el govern espanyol pels seus incompliments amb l’Estatut, sembla mentida on pot arribar la hipocresia i la falta de memòria.

La federació diu finalment que no als comptes del govern popular espanyol, ja que considera giren l’esquena a Catalunya, i no inclouen els pagaments pendents,ni els 219 milions del 2009, ni els 759 corresponents al 2008 com a mínim, i on la majoria de mesures son contraries a les autonomies, i se suma a socialistes, Esquerra i Iniciativa. De fet la vicepresidenta catalana ha declarat que seran inflexibles en la reclamació dels 219 milions per respecte l’Estatut. En Duran ha donat la nota discordant, dient que no hi ha marge de negociació, si no preveuen el pagament d’aquesta ultima quantitat, que creu que si que esta a la caixa, però utilitzen per altres projectes no prioritaris. Per la seva banda el socialista Nadal, aposta per portar els incompliments estatutaris al TC, i fer pagar la seva pròpia medicina als populars, i titlla de cinisme els incompliments dels populars, quan creu que hi ha diners per altres coses, i no pels deutes amb el territori català.

Realment, la negativa de CIU als pressupostos es una bona notícia, i un fet que poca discussió hauria d’haver portat, son una vergonya, i una broma de mal gust no complir amb els deutes amb catalans, i apart ara negar que la llei catalana no val per res i no estan obligats. Deixant de banda totes les mesures que busquen l’ofec català, i la intervenció final del govern espanyol per acabar amb el nostre minso autogovern. Per tot això l’actitud indigne d’en Duran, i la seva voluntat pactista costi el que costi, posant un preu a la nostra submissió amb unes simples engrunes del total del deute fixades amb aquests 219 milions, son simplement una presa de pel a tota la població catalana, i una actitud que mereixeria per fi que la seva federació vegi que aquest personatge tant ben valorat segons les enquestes, simplement  es un pal a les rodes als nostres interessos, i no fa cap servei a Catalunya, vers al contrari, projecta aquesta imatge de submissió, i fals pacte que ens ha portat on som ara, la pregunta es fins quan els militants de la federació no demanaran el seu cap, i aconseguiran que ens deixi de fer passar vergonya aliena, amb aquest peix al cove actualitzat sense solta ni volta. Per la seva banda en Nadal ara critica als populars, i vol portar aquest incompliment estatutari continu al TC, ja n’hi ha prou de cinisme, i li recordaria que el PSOE ha fet exactament el mateix o pitjor, de fet els incompliments provenen de la seva època, i els incompliments de l’Estatut son nombrosos, i les promeses incomplertes ja no es poden ni comptar amb el gran president mentider Zapatero. Com pot ara acusar als populars quan el seu grup ha votat conjuntament amb el socialisme espanyol absolutament tots els incompliments amb Catalunya, i totes les lleis i mocions nocives contra els nostres interessos, fa falta tenir molta barra, i creure que hi ha una amnèsia col·lectiva per fer aquestes acusacions.

En definitiva, dos personatges que son un clar exemple dels politics que tenim, i que la seva tasca no esta encaminada ni a representar-nos, ni a defensar els nostres interessos, si algú no ho ha fet, potser que prengui nota.



 

LA XENOFOBIA CONTRA CATALUNYA ES FA VISIBLE

La convocatòria d’un acte contra la immersió lingüística convocat per Ciudadanos, ha visualitzat que Populars i plataformes com Convivència Cívica Catalana, Associació per la Tolerància o Àgora Socialista entre d’altres, han unit esforços per seguir la lluita contra la nostra llengua, i la imposició d’un altre ja predominant, i que volen gairebé única. Te gracia les plataformes properes amb noms com Tolerància o Convivència, quan en realitat son simplement o volen ser els autors principals d’un genocidi lingüístic totalment malaltís.

Efectivament, una competició per veure qui te més odi per la nostra llengua ha estat aquest acte al teatre Goya de Barcelona. De fet el PP, superat pel seu rival, va anunciar la creació d’una coordinadora per la defensa del bilingüisme. De fet a l’acte assistiran coneguts nacionalistes ultres espanyols, i que practiquen un racisme absolut per la llengua catalana com Francesc de Carreras, Arcadi Espasa o Carina Mejias, per posar uns exemples. En el transcurs de l’acte, en Francisco Caja un altre conegut xenòfob cultural, ha qualificat l’escola catalana com correccional lingüístic. Han fet crida a favor de l’escola bilingüe, ja que la immersió provoca dues classes socials, els rics en català i els pobres ho facin en castellà. També han dit que es incompatible amb la democràcia, ja que es discriminatòria, ja que pel nacionalista, el castellà es un mal a extirpar. Aquest acte s’anomenava “una Catalunya bilingüe, una escola bilingüe”, i amb la determinació d’acabar amb els que ens volen canviar el passaport.

Com podem veure la paranoia d’aquest grup, unit pel no al canvi de passaport, ho vulgui o no la majoria, i la eliminació de la llengua catalana, en benefici de la castellana, dona idea de que la democràcia no seria un sistema per ells, i s’acosten molt més  als intents de genocidi que han patit diversos pobles al llarg de la historia. Creen una coordinadora per defensar el bilingüisme, com si els nens catalans no acabessin els seus estudis bàsics amb el mateix nivell de castellà que a l’estat espanyol, una dada que no els interessa. De fet el sistema d’immersió lingüística lloat per tota Europa i que consagra la llengua pròpia com a vehicular, i dona aire a una llengua mortificada per un altra que en gairebé tots els àmbits es majoritària, i que gaudeix d’una protecció, cosa que la catalana al no tenir cap estat que la vulgui no te. Parlen de correccional lingüístic, crec que es una definició bona per tota aquesta colla de xenòfobs i malalts, que tant sols tenen en ment liquidar una llengua com sigui. Diuen que provoca dues classes socials, es curiós que una llengua vehicular creí dues classes socials diferents, deu ser el primer cas d’aquestes característiques en el món sencer, i naturalment havia de ser el català. Precisament es al contrari, ja que no crea diferencies, i tots per igual aprenen una llengua vinguin don vinguin. Per la mateixa norma les escoles castellanes també creen divisió, i no ho diuen pas. De fet el problema de la malaltia paranoica d’aquests personatges, es la imposició per decret i el no resistir  veure la diferencia dins d’un estat. Ells si que son incompatibles amb la democràcia, no es el seu sistema, ja que es creuen que una minoria te que manar a la majoria, i això no funciona així. Al final acaben barrejant tot fruit de la seva malaltia, i acaben parlant d’un canvi de passaport que res te a veure amb la llengua, i que en tot cas te que decidir la majoria, no 600 paranoics en un acte contra una població de 7 milions i mig de persones.

Parlen d’una Catalunya bilingüe,una escola bilingüe, per aquesta regla de tres. Perquè no l’àrab, l’anglès o el xines com a llengua vehicular. Es simplement el nacionalisme espanyol en esta pur, que no vol veure res diferent que no sigui la seva proposta, tota una declaració d’intencions.

 

 




 

 



.


INCREMENTS I RETALLADES

Alguns segueixen discutint sobre un fantasiós pacte fiscal que mai dins l’estat espanyol serà possible, mentrestant i pel simple fet de viure en territori català, som espanyols de segona, ja que paguem molt més que d’altres i rebem igual o menys. Aquest joc macabre, el veiem a les taxes universitàries, als medicaments pels jubilats i amb tots els sectors de la població. Se’ns dubte en Salvador Cardús en el seu article ho defineix perfectament i ens dona idea del drama que estem patint sense necessitat.

Estrelles i tisores

Catalunya sempre ha estat un país de pagament. Quan l’escola no parlava català, si en volies pels fills, l’havies de pagar de més. Si hem volgut cultura catalana, ens l’hem hagut de pagar sense els beneficis dels que en tenen una que coincideix amb la de l’Estat. En televisió, a més de pagar l’espanyola, ens hem hagut de pagar la nostra. Si volíem un diari en català, doncs a pagar-lo entre tots fent de “compte-partíceps” (jo encara guardo el meu títol de l’Avui). I, és clar, per defensar la supervivència nacional, ha calgut pagar la quota d’Òmnium, alguns en paguem a les Illes Balears o al País Valencià (socis de l’Obra Cultural, d’Acció Cultural…), i paguem més mútues sanitàries, escoles concertades, autopistes i tota mena de plusos per tal de tenir el país de qualitat al qual hem aspirat. No hem tingut mai un estat a favor nostre, i ja ens havíem acostumat a la taxa “per catalanitat”.

Ara bé, fins ara, pagant més, teníem més. Millors escoles i sanitat, millors universitats, més autopistes o més vida cultural. Però, des de fa un temps, estem constatant que no tan sols no deixem de pagar els plusos de sempre, sobretot pels de la catalanitat, sinó que ens els estan apujant de manera bàrbara simplement per tenir els mateixos serveis que els dels espanyols. Cada dia paguem més pels trens, les autopistes, el combustible, la sanitat, les universitats, els museus o els concerts. A Catalunya, ara tot té doble o triple plus: el cèntim sanitari del combustible, l’euro per recepta, la retirada de la sisena hora, la taxa universitària a la part més alta de la forquilla permesa, el peatge que ha d’assumir les inversions ruïnoses a les autopistes de Madrid… Paguem el nostre plus de catalanitat de sempre, més el plus de país espoliat i encara el plus del dèficit espanyol.

La qüestió és que, a més de fer saber els que vulguin venir a Catalunya que aquí parlem català i que som una nació en lluita per la seva llibertat, ara caldrà advertir que aquest és un país de triple peatge amb serveis d’anar tirant. Caldrà inventar un senyal adequat per posar a cada establiment o servei, tipus tres estrelles i unes tisores, o dues estrelles i dues tisores i, encara, una sola estrella i tres tisores, segons qualitat i sobrecost. En aquestes condicions, pot passar que es produeixin fugues importants de ciutadans catalans cap a altres zones on s’estalviïn aquests dobles i triples peatges. I és que una cosa és acceptar estretors en temps de crisi, i l’altre tenir la impressió que paguem la misèria a preu de luxe.

Als Estats Units, hom es refereix a la seva bandera amb allò que conté: barres i estrelles. A Catalunya, mentre siguem espanyols, caldrà parlar de barres i tisores. I quan diguem “barres”, inevitablement, al cap ens vindrà la imatge d’Espanya, inclosa la família reial.

SALVADOR CARDUS