Arxiu mensual: març de 2012

L’ALTRE VISIÓ DE LA CRISI

Amb la vaga general de dijous i la crisi que cada dia ens afecta amb més virulència, cal replantejar el sistema que ens ha dut fins aquí, una part evidentment l’ha de fer l’Estat, però la societat també en te una part de responsabilitat, i fer un canvi de mentalitat, recuperar la cultura de l’esforç, i el valor de les coses, i no caure en la vida fàcil de la subvenció perpetua, i la fugida de responsabilitats, amb aquest escrit del Guillem Carol crec que posa el dit sobre la llaga en el tema.

Pas a pas

Un ciutadà amb dependència estatal

“Hem de començar a dir les coses pel seu nom: ni tot és possible, ni totes les opinions són respectables, ni tots els plantejaments són assumibles”

Guillem Carol

Ens hem anat tornant, tots plegats, massa permissius. La cantarella progre i els excessius tentacles de l’Estat del Benestar ens han fet molt mal. Hem de començar a dir les coses pel seu nom: ni tot és possible, ni totes les opinions són respectables, ni tots els plantejaments són assumibles. L’Estat no ho pot fer tot, la barra lliure no existeix i els serveis gratuïts tenen seqüeles. Finalment tot –o gairebé tot- exigeix un peatge. Els guanys i els avenços, en general, són fruit de l’esforç, del sacrifici, de la superació i del risc.

L’actual context econòmic i social ho ha evidenciat més que mai. Hi ha un malestar col•lectiu. La gent crida, reclama i es manifesta. Estan indignats. La indignació social, però, no passa d’aquí, de la reacció infantil i més primària. Sembla que no siguem capaços de transformar tota aquesta indignació en accions positives que vagin més enllà del simple i mer cabreig.

L’Estat del Benestar, acompanyat d’una falsa mentalitat progressista, han construït a un ciutadà mig que acostuma apuntar baixet, que no es planteja grans metes individuals i que espera que un tercer –generalment l’administració- vingui a solucionar-li els seus problema.

Hem fabricat a un ciutadà amb dependència estatal que no sol plantejar-se metes individuals. Un ciutadà que quan fracassa no es responsabilitza a ell mateix de l’errada ni es carrega l’error a l’esquena per tornar a saltar de nou. Culpabilitza a tercers i s’eximeix de qualsevol responsabilitat.

Entendre que l’Estat no és una barra lliure, que els serveis gratuïts tenen seqüeles i que tots els plantejaments no són assumibles és, possiblement, el primer pas per sortir de la crisi.

EL PARLAMENT EXIGEIX EL DEUTE, I ARA QUE TOCA FER?

El govern català ha fet inventari dels deutes de l’Estat amb Catalunya, i la xifra ronda el 11 mil milions des del 2008 fins ara, tot això apart de l’espoli que patim. Els partits com CIU, PSOE-C, ICV i ERC, han coincidit amb exigir el cobrament d’aquest deute des del Parlament català, sembla una mesura raonable, el que ja no ho es tant es la resposta a la negativa espanyola posterior, i que deixa la reclamació amb una pura  comèdia.

Efectivament, els partits esmentats coincideixen en aquesta reclamació  en base a un estudi o es determinen els diferents impagaments, amb infraestructures no realitzades per un valor de 5700 milions, 1450 milions del fons de competitivitat, els 750 milions de l’addicional tercera del 2008, i els 219 del 2009, més la tercera part de l’actual pressupost, que l’Estat mai compleix amb Catalunya, i arrodoneix la xifra dels 11 mil milions. Parlen de que es juguen el ser o no ser del país, i fins hi tot la representant socialista parla de que Madrid per complir els comptes deixa de pagar a Catalunya, per altra banda des de la part Popular hi ha silenci. De fet davant la previsible negativa que faran, ja que amb aquests diners es podrien evitar retallades sanitàries i serveis socials, o retallades dels sous públics, no retallar partides de l’apartat d’infraestructures, i moltes altres coses. Cal dir que amb aquest drama cal afegir els 20 mil milions d’espoli anual cada any.

Realment les xifres son un escàndol, i una persecució al territori català sense treva dins de l’àmbit autonòmic. Son uns fons que per llei Catalunya hauria de gaudir, i amb els que la crisi podria ser molt més lleugera, i la recuperació molt més rapida. L’Estat espanyol vol ofegar conscientment a Catalunya, una cosa es l’espoli anual, una cosa que comporta ser una autonomia anomenada Catalunya dins l’Estat espanyol, i l’altra es exigir el màxim que demana la Unió Europea, i no pagar els deutes a les administracions per assolir uns números bons per l’Estat, i sota mínims per les autonomies com la nostra, que ja no  pot retallar més, i veu com els recursos son escassos. Diuen que es juguen el futur del país, jo diria que ho demostrin, ja que la simple petició del Parlament son paraules al vent que ja saben no seran escoltades pel destinatari, fins hi tot la representant socialista parla dels deutes, potser caldria recordar-li que molts son de quan els seu partit governava a la Moncloa, i amb el seu suport èxplicit, com fa uns mesos quan van votar contràriament a Madrid a la devolució d’algun dels deutes amb Catalunya, quan el cinisme no te fronteres ja es veu el que passa. La posició popular es coherent amb el seu partit a Madrid, i els seus objectius, el que no ho es tant es que sigui soci preferent a Catalunya del govern, quan precisament va contra els nostres interessos, com va dir l’altre dia el President Mas, aquí, son una minoria, i aquesta de cap manera pot marcar l’agenda del país, a veure si això es tradueix en fets i cadascú ocupa el lloc que li pertoca. La veritat es que més enllà de la queixa i el victimisme, davant la negativa, que vindrà.  Si no hi ha res més, haurà estat d’un cinisme escandalós, i un teatre molt dolent que ja indigna cada cop a més part de la població. Si queda una engruna de dignitat, hi ha una sortida, jo diria l’única, que es alliberar-se d’aquest llast nociu pels nostres interessos, explicar-lo, i aplicar un full de ruta en aquesta direcció amb valentia i seriositat, i sobretot sense demanar permís als nostres botxins, que evidentment no estaran mai per la labor. Es una qüestió que nomes depèn de nosaltres, però hem de donar el pas, ningú ens regalarà res, tenim mil i un greuges per denunciar, i que no seran atesos, es hora de passar a l’acció, i que els nostres representants estiguin a l’alçada que se’ls suposa.

 

 

 




LA VAGA DELS INTERESSOS I DELS OBLITS

Ha arribat el dia de la vaga general, on moltes persones es mobilitzaran contra la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, i amb el suport també del govern català en boca del nostre president. De totes maneres, i deixant clar que la protesta es totalment justificada, potser caldria matisar alguns punts foscos que a mi em grinyolen una mica, i que haurien de quedar bastant més clars del que ara es veu.

Una reforma ja aprovada i segellada que ja ha estat avisat que no se’n modificarà ni una coma, però els sindicats han tirat pel dret amb aquesta aturada general de protesta ciutadana, amb serveis mínims al servei públic i piquets informatius per diversos llocs, o a vegades coaccionadors més que informatius, bloquejant accessos a grans llocs de treball. Els principals sindicats protagonistes CCOO i UGT han pres el protagonisme, tot hi que es va iniciar al País Basc i Navarra, i la protesta contra aquest atemptat als drets laborals aconseguits durant molts anys, i les fortes retallades a l’estat del benestar, son els eixos principals.

De fet el govern espanyol amb la reforma, segurament no crearà més llocs de treball de qualitat, però ofereix a l’empresariat unes condicions favorables en el context de crisi per regular condicions als treballadors molt més restrictives, tot avalat per la Unió Europea, es a dir pels grans monopolis financers, curiosament grans culpables de la situació actual. Pel que fa als dos grans sindicats convocants, crec que també en son responsables ja que han convocat una protesta posterior a l’aprovació de la llei, cosa que ja no te massa sentit, i aprofitant que el partit de govern actual es conservador, encara que tenien motius sobrats per fer-ho amb l’anterior, però van optar pel silenci, i la col·laboració lleial prescindint dels drets legítims dels treballadors i no implicant-se per exemple en la manifestació per decidir les nostres infraestructures feta amb la crisi de la ministra Maleni a Rodalies, i que ni tant sols van donar cap paraula de suport per no perjudicar al partit presidit per Zapatero, i deixant la classe treballadora abandonada a la seva sort en aquell desgavell. Sembla més una operació d’imatge dels sindicats, que quan vertaderament aquests anys havien d’actuar no ho han fet. De fet crec que el malestar ja es suficient per assegurar un èxit de la convocatòria, però no val la pena lluitar per revifar aquest sistema pervers dirigit pels lobbys econòmics, i que ens ha dut fins aquí amb total impunitat, sinó lluitar per canviar el sistema en si. Tenim un exemple a Islàndia, on la societat civil va fer portar a judici banquers i governants sense contemplacions, aquí això sembla impensable, i la societat te la seva part de responsabilitat, ja que quan vivia en una bombolla per damunt de les seves possibilitats que li oferia el mercat financer, va voler jugar, i ara amb la fi de tot això vol sortir del joc, això tampoc es de rebut. També voldria dir el tema dels piquets violents, em sembla una mesura totalment fora de lloc i antidemocràtica, crec que el dret a vaga es fonamental, però el dret a no fer-la també ho ha de ser, pel contrari es coacció o imposició, i això no representa ni a la societat, ni molt menys als treballadors.

Com a darrera cosa, volia constatar que les reivindicacions nacionals amb la nostra doble crisi, els sindicats majoritaris no en parlen, ni se’ls espera, i el nostre llast espanyol es una de les causes principals de les nostres retallades i el nostre empobriment, i això ha de quedar reflectit, i no diluït en reivindicacions socials a nivell global legitimes, però que la singularitat catalana no pot reivindicar com a úniques, cal una mirada nacional a la nostra crisi, i no una mirada espanyola generalista, i que s’allunya del nostre problema principal.

 

GENOCIDI CULTURAL I AMENACES SENSE FONAMENT

El genocidi cultural del català podria arribar a la comissió dels Drets Humans de l’ONU, ja que el PEN català demanarà una investigació, aquesta plataforma per la projecció de la literatura en territoris de parla catalana, vol denunciar aquesta campanya ferotge contra la nostra llengua. Per altra banda, la presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, diu que la independència catalana no seria bona ni per Espanya ni per Catalunya, i que evidentment cauríem fora d’Europa.

Aquest genocidi cultural, porta a aquesta plataforma a denunciar al PEN internacional, que es membre consultiu de les Nacions Unides, perquè ho faci arribar a la comissió de Drets Humans, i comprovi la campanya calculada per abolir la nostra llengua per motius politics, als territoris valencià, Illes i Catalunya. Aquesta plataforma s’ha destacat per la defensa de la llibertat d’expressió i la lluita pels escriptors empresonats. De fet ara veuen els atacs dels successius governs espanyols en democràcia amb concessions fetes en àmbits legals i institucionals, que acaben sent manipulades per perjudicar la llengua catalana, i posar fi a un model lingüístic propi que al País Valencia i les Illes ha quedat de forma residual a les escoles. Per altra banda, la presidenta d’Aragó ens diu que la independència no seria bona per ningú, i adverteix que qui es disgrega deixa d’estar en el club dels 27 a Europa, ja que aquesta esta formada per estats, i no per pobles, i un nou membre ha de comptar amb la unanimitat de la resta.

Realment el genocidi contra la llengua catalana es un fet i un objectiu de l’estat espanyol des de fa prop de 300 anys, des del decret de Nova Planta, fins la prohibició de la llengua en èpoques de dictadura militar, i la persecució en èpoques democràtiques. Un estat monolític, que no admet cap tipus de pluralitat, i per tant la destrucció de qualsevol llengua que no sigui la castellana es una realitat que no s’atura. En el territori valencià i balear la paranoia contra la llengua catalana, pràcticament l’ha convertit en una anècdota, i totalment residual a les escoles. Els atacs a la immersió lingüística a Catalunya per mitja de sentencies dels tribunals, son una realitat cada cop més ferotge que amenaça en atacar l’únic lloc on el català encara sobreviu amb un mínim de protecció. De totes maneres, dubto que l’ONU esmerci tots els seus esforços en protegir una llengua que els seus mateixos parlants no son capaços de defensar. Aquesta llengua evidentment nomes ens te a nosaltres, i per gaudir d’una protecció cal ser un estat que blindi el seu idioma com fan tots els estats, i això nomes depèn dels catalans, no podem traspassar la nostra passivitat a un organisme internacional, que no substituirà la nostra feina. Per tant cal denunciar als organismes competents, però sobretot fer el que ens pertoca. Per altra banda la presidenta d’Aragó, diu que la independència no seria bona per ningú, suposo que es deu referir per ella, i per l’estat espanyol, ja que per Catalunya l’alliberament econòmic seria un fet inqüestionable, i poder dedicar tots els seus recursos a la seva població, una solució als nostres problemes. Esclar que l’Estat espanyol perdria uns recursos en forma d’espoli que l’afeblirien encara més, i ratlla la paranoia, quan es creu la mestressa d’Europa inventant que un nou membre seria expulsat i inventant una unanimitat per ser nou membre del club, com si fos una propietat seva. Crec que aquestes amenaces sense fonament son fruit de la desesperació, i de veure que poc a poc els nostres camins es poden separar. De totes maneres la mentalitat imperial i dominant d’aquesta gent, els fa creure que fora del seu àmbit la cosa es igual, i evidentment sap perfectament que nosaltres ja som europeus, i per tant es altament improbable que perdéssim aquesta situació, i més quan seriem un territori que aportaria recursos al gran mercat europeu, potser li hauria de preocupar més que el que quedarà de l’estat espanyol, no sigui rebutjat per la resta, per ser un llast difícil d’assumir.

 

 

 

 

 



NO SOM UNA PRIORITAT

El ministre De Guindos respecte el pacte fiscal, i sobre els impagaments de l’addicional tercera de l’Estatut i el fons de competitivitat, ens diu que no son ara mateix una prioritat, i nomes s’ha mostrat disposat a parlar quan la crisi arribi a la seva fi, fent preveure que en els pressupostos espanyols Catalunya tampoc rebrà el pagament dels seus deutes, amb una situació totalment marginal i d’ofegament econòmic sense precedents, i determinant quin es el nostre paper dins l’estat espanyol, alguns encara parlen de confederacions i d’estructures d’estat, tocar de peus a terra i afrontar el problema hauria de ser la prioritat.

El ministre d’economia espanyol confirma els impagament, i les portes tancades a qualsevol pacte, diu que estan fent un esforç de solidaritat molt important, que vol recuperar el creixement de l’estat abans que altres coses que no son prioritàries. Vol reduir el deute per pagar serveis essencials, i millorar els mercats financer, cosa bàsica per qualsevol aposta de futur. Ha emplaçat a les demandes catalanes un cop es surti de la crisi. Per tant ni els 219 milions del 2009, ni els 759 milions del fons del 2008, que es deuen a la Generalitat no es pagaran, i ens diu que no es un tema específic, sense ni tant sols reconèixer l’injust de la situació. Per altra banda, la llei d’estabilitat pressupostaria de l’Estat espanyol, tot hi la que sembla esmena a la totalitat de CIU, exigirà aquest esforç brutal a les economies, i serà inflexible amb elles, envaint les competències d’autonomia financera quan no es compleixi amb els requisits exigits.

Realment que no som una prioritat per Espanya, es una evidència des de fa molts i molts anys, el que passa es que ara ens ho diuen a la cara, i es burlen davant nostre sense compassió i amb tota la cruesa, mentrestant des de Catalunya s’intenta evitar amb actituds lamentables aquesta situació real. El ministre parla de la solidaritat del govern espanyol, suposo que te un concepte estrany d’aquesta paraula, ja que collar al màxim els governs autonòmics, no pagar els deutes especialment amb Catalunya, i parlar de solidaritat es un insult, i més quan parlem del territori català, segurament el més solidari del planteta que regala un 10% del seu PIB a fons perdut, i es el més perjudicat alhora de repartir el pastís. Ens parla de recuperar el creixement, i ho fa amb la consciencia de posar els màxims pals a les rodes al que anomenaven la locomotora espanyola, que es troba en serioses dificultats, i abandonat a la seva sort, excepte per cobrar-ne l’import de l’espoli anual. Fa basarda parlar dels deutes del 2008 i 2009 que per llei havien de ser abonats, i que un cop més, i no se sap ja fins quan queden pendents en una decisió fora de tota lògica democràtica, i fora de cap govern seriós i responsable, que ni tant sols accepta la injustícia que significa per un territori, on de moment la seva immaduresa no el fa pressionar per caminar sol, però que tampoc es mereix aquest tracte colonial i totalment desproporcionat. Ara s’aprovarà la llei d’estabilitat pressupostària, i unes altres competències de fireta quedaran laminades,  i totalment controlades per l’Estat, en una nova prova de que no es poden fer invents amb estructures d’estat sense ser estat, com deia aquell això no toca, i el que toca es donar el pas abans no sigui massa tard, això si que es una prioritat.



 

 

 

LES REACCIONS DELIRANTS DE TOT PLEGAT

Passem full al congrés convergent, i ara venen les reaccions, algunes tant delirants com les del mateix Oriol Pujol, afirmant que Estat Propi no vol dir independència, sempre s’aprèn alguna cosa. Les del socialista Àngel Ros, afirmant que ara no es el moment de crear estats, que curiós just quan li tocava a Catalunya. El lehendakari Lopez negant la possibilitat de concert català ja que desequilibraria Espanya, es veu que el concert basc no, i les més arrauxades populars arribant a dir que amb un estat seriem fora d’Europa, suposo que seriem el primer cas mundial, i com es natural havíem de ser nosaltres.

Efectivament, els populars s’anomenen garantia de la moderació catalana, i rebutgen les tesis convergents, i haver abandonat la centralitat per deliris independentistes, advertint que si el full de ruta es el de l’estelada, la relació amb l’executiu no podrà ser la mateixa, comparant el seu viatge en vaixell a Itaca amb el càpita del Costa Concòrdia. L’alcalde de Lleida, i dirigent destacat del PSOE-C vol que Catalunya participi en la creació de l’Europa de les regions, ja que no es el moment de crear estats, això es del segle XIX i XX, i ara cal pensar amb Europa. També en Patxi Lopez que gaudeix del concert econòmic, ara el nega per Catalunya, pel desequilibri que hi hauria i per trencar la solidaritat. Fins hi tot diu que no es el millor sistema, i que han de buscar formules de compensació. Finalment Oriol Pujol, ens diu que una cosa es l’estat propi i l’altra la independència, i defineix el partit com nacionalista, catalanista simplement, insistint en que Catalunya no busca un procés clàssic d’independència, però si gaudir d’estructures d’estat per garantir la nació.

Realment les paranoies d’alguns poden arribar a límits insospitats, els populars com a garantia de moderació, suposo que deu ser com un llop al mig d’un grup de xais, i el proposessin com  a garantia de pau. El partit que cada dia demostra la seva agressivitat contra Catalunya per terra, mar i aire es diu moderat, i ara s’escandalitza, si simplement es volgués posar rumb a un estat per ser solidaris amb nosaltres mateixos, i poder gaudir tots plegats del nostre estat del benestar, però clar la seva prioritat no es Catalunya, i per tant ens volen pitjor, però al servei d’uns altres. Te gracia l’alcalde de Lleida, quan parla de l’Europa de les regions, però de quin planeta baixa, no sap que Europa, es l’Europa dels estats, i que si no ho ets no pintes absolutament res, diu que ara no es moment, quina casualitat li podríem preguntar quan es el moment, ja que d’estats es van creant en totes les èpoques, i els mapes van canviant, es veu que Catalunya es l’únic que no hi te dret. Pel que fa al cinisme del lehendakari es de record, ens vol negar el que ell gaudeix, i ens vol vendre que no es el millor sistema, doncs no he sentit que el vulguin canviar amb 30 anys de moment, i parla de trencar equilibri i solidaritat, suposo que no deu anar amb ell el tema solidari, i per això es pot permetre aquestes paraules ofensives. Per últim l’Oriol Pujol, ens diu que estat propi no es independència, tants anys creient que era el mateix i ara resulta que no, caldrà revisar diccionaris i fer una definició nova dels termes, i per reblar el clau, es defineix el seu partit com nacionalista catalanista, uns termes absolutament buits de contingut, i que en si no volen dir res, ja que com a part de nació tots son nacionalistes, i per lògica catalanistes amb les múltiples variants que això vol dir, tot una presa de pel i una indefinició que causa somriure per no plorar. Això no es tot, vol estructures d’estat sense ser un estat clàssic, això ja es delirant. Vol dir que cal fer una cosa tant complicada, no es més senzill fer un estat normal i corrent com els altres, i ja el farem a la nostra mida, ja que el que proposa encara no s’ha inventat, i dubto que algú amb una mica de coneixement ho faci.

En definitiva, deliris i definicions que no cabrien en un diccionari de l’absurd i de la imaginació.

 

 

 






EMBOLICANT LA TROCA: HISENDA PRÒPIA COM A PLA B

El discurs del President Mas de comiat al congrés de CDC, ha  desvetllat el pla B si fracassa el pacte fiscal, i ens proposa una hisenda pròpia com tenen tots els estats del món, i proposa que els catalans no volen ser esborrats del mapa, i parla d’una Catalunya que es pugui governar a ella mateixa. Per la seva banda el nou secretari general Oriol Pujol, diu que ara Catalunya es igual a nació més estat propi. Tot plegat es embolicar la troca per no anar directament a la solució, i francament no ens podem permetre més endarreriments, ja que volem un estat, i tenim molta pressa.

Efectivament, el President, ha fet l’advertència abans esmentada. Subratlla que esgotaran totes les vies de pacte per aconseguir un model de finançament basat en el concert. Ens parla d’una Europa que suposa una cessió de sobiranies, però hi ha coses que no es poden renunciar com l’hisenda pròpia. Constata que l’encaix de Catalunya dins Espanya es impossible, i parla d’una transició nacional per seguir existint com a poble, cosa que no vol dir cap confrontació amb ningú, i parla dels 1000 anys de la historia catalana superant adversitats, i que ara no s’esborraran de cop. Es podrien fer cessions en una estats units d’Europa, però si no volem els mateixos poders que qualsevol estat i pels mateixos motius, amb una Catalunya que es governi ella mateixa. Oriol Pujol defensa la gradualitat cap a la plena sobirania començant pel pacte fiscal, i amb l’objectiu de fer del sobiranisme l’opció majoritària, per portar el país cap a l’estat propi.

Realment, no ens fem trampes nosaltres mateixos, hem tingut gairebé 300 anys per intentar pactes impossibles, i més de 30 de suposada democràcia espanyola per arribar acords i encaixos sense sentit. Un cop arribats aquí, sabem perfectament el nostre paper dins l’estat espanyol, i per tant el pa que si dona, per això el pacte fiscal es impossible, i ja ha estat dit precisament per aquells que l’haurien de fer possible, eliminat aquest pla, la segona part segons el president es crear una hisenda publica, i això com tots sabem nomes s’aconsegueix amb un estat propi, sent una comunitat autònoma de segona dins l’estat espanyol, que es el que ara es Catalunya es totalment impossible, i inviable. Per tant es un pla invalidat d’entrada i sense cap sentit. Ens parla dels 1000 anys de la historia de Catalunya, i de les amenaces per esborrar-nos definitivament, això evidentment no es soluciona donant voltes sense rumb, i menys amb pactes impossibles que no van enlloc. Cal afrontar la realitat, i no vendre fum o imaginacions que ja no serveixen al país. Pel que fa als estats units d’Europa, es bastant improbable, i en qualsevol cas no ha d’afectar el nostre projecte d’estat propi, son dos temes diferents, i una Catalunya que es governi ella mateixa com ens diu nomes es possible amb un estat, de cap altra manera. Segons Oriol Pujol diu que Catalunya es igual a nació més estat propi, i sap perfectament que ara simplement som una comunitat autònoma espanyola, i esborrat qualsevol referència de nació dins l’Estatut segons la legalitat espanyola que ara ens mana, per tant hem de passar de comunitat autònoma a Estat propi sense cap tipus de gradualisme, dir-nos nació indefinidament sense ser-ho a la realitat no serveix de res, i es una gran pèrdua de temps.

En definitiva, no cal donar més tombs, ja una societat que en la seva majoria segons les enquestes vol dona el pas, i un projecte que il·lusiona per fer, ara falta donar el pas, sens més prèvia, ja que cremar etapes sense sentit no es cap projecte, més aviat es una desil·lusió que no ens podem permetre.

 

 



 

 



 

CDC I EL SEU RUMB CAP ITACA

El Congrés de CDC incorpora per fi el concepte d’Estat Propi en la seva ponència, i els seus objectius deixant enrere eufemismes dignes d’un llibre guinnes, concretament el president Mas, ja ha avisat que han pujat a les barques i posen rumb cap Itaca. Amb tota la prudència del món, crec que es un gest important pel país, que ara s’ha de confirmar amb els fets, però que d’entrada es bàsic per culminar el nostre procés cap a la independència.

 

Segons Homs, aviat hi haurà el portaveu del govern d’un estat propi, i sembla que aposten per buscar una majoria política en aquest sentit pel país. Constaten que l’actuació de l’estat espanyol es hostil cap a Catalunya, com s’ha comprovat amb la sentencia del TC contra l’Estatut, i volen garantir la pervivència com a nació, i viabilitat com a societat avui amenaçades. Creuen esgotat el projecte compartit, i els delegats han rebut aquest canvi amb eufòria. Els texts del partit han passat per plena sobirania, aconseguir més quotes de llibertat, i altres eufemismes per l’estil fins arribar al dia d’avui. De fet el President parla de que uns estats units d’Europa, Catalunya serà com Massachusets, però si això no es possible, necessitem estructures per garantir la nostra supervivència com tenen els altres.

 

Ja se que més d’un pot dir que les paraules se les emporta el vent, que la diferencia entre aquestes i els fets son massa grans, i fins hi  tot que ja esta cansat d’enganys i ensarronades per l’estil. Realment tenen raó, però encara que nomes sigui per necessitat o per anhel de que sigui veritat, considero un pas molt important pel país el que aquest partit ha donat avui, segurament un primer pas, però en definitiva un pas. No cal enganyar-se, aquest partit des de la falsa transició democràtica espanyola ha estat el majoritari entre els catalans, i ha ostentat el govern català en totes les ocasions, excepte 7 anys de tripartit, per tant es vulgui o no es una peça clau pel procés, segur que altres forces molt més minoritàries faran la seva feina, i jugaran el seu paper cabdal, però al final la peça mestre de tot el tauler es aquest partit, agradi o no, no sembla massa discutible aquesta teoria, per tant la importància d’incloure l’estat propi com objectiu a la seva ponència, substituint eufemismes que no volien dir res, i dir clarament que el projecte espanyol esta esgotat i va contra Catalunya, encara que sigui una evidencia, també es important que tingui el seu espai en el document. Ara evidentment cal una segona part ,que son els gests i traslladar la teoria a la practica, la insistència amb un pacte fiscal impossible amb un projecte comú esgotat, no te cap sentit, i per tant això s’ha de començar a reflectir, els pactes amb un partit que fa de la seva bandera nacional espanyola el seu argument més poderós, quan ja altres aliances nacionalment en la mateixa sintonia sembla no te sentit, i ha de començar a finalitzar, abans no sigui massa tard, i la política feble en la confrontació, ha de començar a ser ferma i sense ambigüitats calculades que no van enlloc.

 

Ens parla el President de ser Massachusets, en una Unió d’estats d’Europa, això esta molt be, però sap perfectament que es gairebé una utopia, això no es Amèrica, i Europa es un altra cosa, on si no ets un estat, el teu paper es invisible, i on aquesta Itaca que ens diu ens espera nomes te un nom, i es diu independència, tot el demes es endarrerir una solució per vertebrar la nostra nació, que  sense aquesta fita es debilita cada cop a major velocitat, i aquí la responsabilitat d’aquest partit es màxima. Per tant un vot de confiança, i ha sospirar perquè la majoria de partits tinguin el mateix objectiu, i vulguin donar el pas, aquell dia ja haurem guanyat definitivament.

 

 

 



ATAC SENSE TREVA, UNA AJUDA INESTIMABLE

Els atacs provinents de l’Estat son múltiples i variats, els amants de la tortura animal volen deixar la decisió del Parlament català en un no res, i parlen de cultura a les universitats sobre el fenomen de l’acarnissament amb una animal indefens sense rubor. A Europa es dona prioritat al Corredor Mediterrani, amb l’oposició precisament de l’Estat espanyol, i avui comença un Congrés important, tant de bo cabdal pel procés cap a l’estat propi, el de CDC, i on les ambigüitats sobre el que anomenen transició nacional sembla que podrien donar un pas més, veurem com acaba tot plegat. Us adjunto una bona reflexió com sempre d’en Salvador Cardús, que un cop més arriba al fons de la qüestió.

 

Identitari, tu!

No. Diu que no s’ha de perdre temps i diners en qüestions identitàries. I menys en temps de crisi. Ara ho diu el PP. I abans, el PSOE. I fins i tot ho havíem sentit dir al president Montilla. Naturalment, parlem de qüestions identitàries catalanes. Per que, pel que fa a les qüestions identitàries espanyoles, que no pari la festa!

Obres el diari i resulta que a les Corts espanyoles, el seu president Jesús Posada ofereix una gran recepció –“sense precedents”, segons El Punt Avui, als promotors de la iniciativa legislativa popular que vol fer del toros una festa d’interès “nacional” (espanyol) per tal de poder-los reinstaurar a Catalunya. Un combat estrictament identitari, sobretot dels qui tenen la identitat posada a la punta de les banyes dels toros. Identitats punxents, en diríem. Això, és clar, encara amb la guerra de banderes que ha reiniciat la delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora De Llanos, que també veia perillar la unitat d’Espanya i el respecte a la Constitució pel fet que la rojigualda no era al balcó de Sant Pol de Mar. Ep! Per no mencionar l’obsessió del president Bauzá per fer desaparèixer el català –ja tan poc visible!- de la vida administrativa o de l’escola –i per tant, de tot el país- a les Balears.

Tot això són excepcions provocades per les manies i les obsessions respectives dels personatges esmentats? Difícil de veure-ho així, si afegim la intenció del president del Senat, Pío García Escudero de suprimir la traducció del català al senat amb excuses econòmiques però, sobretot, i segons ha dit, perquè “els espanyols volen sentir parlar en la llengua que tots coneixen”. Quanta raó que té, el president del Senat: per quina raó hauríem de disgustar el desig homogeneïtzador dels espanyols monolingües davant del malaltís caprici de catalans –balears, principatins, valencians o fragatins-, bascos, navarresos i gallecs, que total són quatre gats i que, tot i la perniciosa immersió a la que uns quants són obligats, resulta que sí que també parlen espanyol? Sí: ganes de tocar el potet, és el que tenen aquests que tenen llengües regionals agonitzants. Ganes d’allargar la seva pròpia malaltia, aquests identitaris!

Tanmateix, el que ja acaba de coronar tanta coherència antiidentitària del PP –per si faltaven més arguments- és l’interès demostrat per tenir la vicepresidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és a dir, la responsable de gestionar dos instruments tan i tan identitaris –segons ells- com TV3 i Catalunya Ràdio. Aquest exitàs polític del PP a Catalunya suggereix que hi volen anar a fer de gos d’atura, per evitar que el ramat –de catalans- se’ls esgarriï amb documentals tan perniciosos com els que fa la Montse Armengou o la Dolors Genovés. I potser, qui sap, per poder-hi programar, en espanyol, totes les pelis de l’Almodóvar.

Ras i curt: només que els catalans destinéssim el 10 per cent d’energia que gasta el PP en afers identitaris –de la seva identitat nacional- i tinguéssim un 10 per cent dels recursos econòmics que hi aboquen, hi hauria barretines gratis per tots els catalans, senyeres obligatòries per tots els balcons, i totes les nenes i els nens podrien aprendre a tocar la tenora gratis a totes les escoles públiques.

SALVADOR CARDUS

 

NO HI HAURÀ CONSENS TOTAL

Com diu en Miquel Calçada, els estats democràtics assumeixen que hi ha coses que mai posaran a tothom d’acord, i no passa res. Cal fugir de falses utopies que no ens porten enlloc, més que res perquè mai han succeït, i seria estrany que nosaltres fóssim els primers. Mentrestant personatges foscos com en Peces Barba, pare de la Constitució, vol reformar la llei electoral per treure pes als partits no nacionalistes espanyols, i Esquerra vol portar una llei sobre l’autodeterminació a Madrid fent comparacions amb Londres, francament crec que no hi ha comparació possible.

En una presentació d’un llibre, en Calçada ens diu que la independència es farà, encara que sense consens, i crida a que nosaltres mateixos no ens posem pals a les rodes buscant percentatges miraculosos, ja que hem d’assumir que una part del país en serà contrari, i el que cal es construir una majoria amb lideratge, arguments econòmics i determinació, aquest lideratge l’han de recollir els partits polítics, i desmentir totes les falses amenaces sobre un nou estat propi creades per l’estat espanyol. Per altra banda, Esquerra opta per portar el dret d’autodeterminació a Madrid, primer per la via amistosa amb el model britànic, i desprès elevar a instàncies internacionals, i s’han preguntat que si ho fa Londres perquè no Madrid. En Peces Barba ara va contra el sistema electoral, i vol canviar-lo per disminuir el pes dels partits perifèrics, i afavorir els dos principals partits espanyols, primer va fer bromes sobre els bombardejos de Barcelona, i ara vol fer-los desapareixes de les institucions espanyoles amb la seva actitud antidemocràtica habitual.

Efectivament, la democràcia te això, no es pot pretendre aquesta unitat total respecte un tema, simplement cercar una majoria suficient, i aquesta guanya, no ens podem fer trampes al solitari aplicant les mesures interessades que cadascú considera, i buscar impossibles que mai s’assoliran, i això cal tenir-ho present, segurament tampoc cal una unitat política amb renuncia de sigles de partits o càrrecs a ocupar, que finalment son els obstacles que sempre ho faran impossible, nomes cal que la majoria de partits catalans portin al seu programa el pas cap a l’estat propi en el seu full de ruta imminent, tants sols això. No cal renunciar a res més, qualsevol altre formula esta condemnada de bon principi com ja hem vist sovint i repetidament, cal treure aquesta obstinació del cap, com va dir algú, no cal un sol partit independentista, sinó que els independentistes siguin majoria en cada partit, i sobretot determinació, i no tremolar el pols ni buscar falses dreceres per por o interessos,  que poc tenen a veure amb el nostre objectiu. Per part republicana es pregunten perquè el Regne Unit si i el Regne d’Espanya no, jo diria que les diferencies democràtiques son abismals, el primer amb una llarga tradició democràtica, i un tarannà obert, que el segon amb un pas de la dictadura a la democràcia amb una transició dirigida pels primers, i una llei restrictiva basada en alguns principis “del movimiento”, i sense cap respecte a la pluralitat i la diversitat, i si a la imposició sistemàtica, i sobretot sense cap respecte a les lleis o tractats quan els hi es convenient, des de l’Estatut fins a tractats internacionals signats, com aquest dret internacional dels pobles que mai reconeixeran obertament, es picar amb ferro fred, i segurament la lluita es més interna nostra que esperar cap gest de l’Estat espanyol que sabem serà bel·ligerant fins al final. Pel que fa en Peces Barba, diu molt d’aquest pas inexistent entre la dictadura i la democràcia, on personatges amb conceptes tant curiosos  dins el sistema, mostren les seves mancances i intolerància envers Catalunya, i tot el que faci olor a diferencia i identitat diferenciada del seu ideal ranci de l’Estat espanyol, es un bon exemple de perquè el dret internacional mai serà predominant en aquest territori.