Arxiu mensual: gener de 2012

PROPOSTES ABSURDES I PARANOIES SENSE LÍMIT

Esquerra ha proposat al president Mas, crear una comissió mixta entre els governs català i escocès per tal de copiar i planificar el procés pel referèndum d’independència, que esta seguint Escòcia, una proposta que deixa ben clar la nostra adolescència, i falta de credibilitat per engegar aquest pas tant important. Mentrestant, segons un estudi del CCN,  un 40% del que paga un català no torna al país, i dona idea del nostre drama que ha de conviure amb un estat paranoic, que fins hi tot fa substituir una senyera per una “rojigualda” en una web de l’equip NBA de Ricky Rubio.

Efectivament ,el partit republicà proposa aquesta comissió, i s’ofereix com força intermediària entre els dos executius, aprofitant les relacions del partit amb l’SNP del president escocès Alex Salmond. Alhora defensa que es destinin diners públics per estudiar quin ha de ser el futur de Catalunya, i impulsar un diàleg social que acabi amb un referèndum, per cert, una idea que mai van expressar quan formaven part del govern. Mentrestant el Cercle Català de Negocis ens despulla la trista realitat, amb un 60% tant sols del que paguem invertit en el nostre territori, l’altra 40 destinat entre altres coses a obres absurdes i sense viabilitat, com AVE, aeroports o autovies. De cada 100 euros que s’ingressen en taxes, nomes cinc son gestionats per la Generalitat, els altres van a Madrid, i els suma els que rep dels fons socials europeus, amb un total invertit al territori original que no arriba a la meitat, amb l’altra finança autonomies sense dèficit fiscal, i fa grans infraestructures sense solta ni volta, tot un drama sense comparació en el món. Per part espanyola, els mitjans no perdonen la persecució catalana, i en el web de Minnesotta han fet canviar la senyera que figurava a la foto del seu jugador, el català Ricky Rubio per la bandera espanyola, i s’afegeix a la paranoia i odi que els envolta amb tot els símbols catalans.

 

Realment, crec que la nostra historia i identitat col·lectiva esta per damunt de comportar-se com a criatures que no gosen marxar de casa, i aprofiten qualsevol ocasió per fer una malifeta, i explicar-ho com una gran heroïcitat. Es a dir, Catalunya no necessita que ningú l’agafi de la maneta i li ensenyi un camí nou, ja el sap, es qüestió de convenciment i de decisió. Crec que tots els fulls de ruta ja estan inventats, hi ha prous informes, argumentació, i estratègies per triar i remenar. La qüestió inicial es més simple. A Escòcia el partit de Salmond es va presentar a les eleccions nacionals amb un punt destacat en el programa, com es el referèndum per la independència, a la primera no tenia majoria suficient, i a la segona te una majoria absoluta, i per tant simplement aplica el seu programa com qualsevol partit rigorós i seriós, evidentment vol posar les condicions més favorables pel vot positiu de la població, i no es deixa influir per veus externes de Londres, donant la paraula a la seva gent, i actuant amb intel·ligència, es simplement això. La resta es conseqüència del procés, i  qüestions tècniques, però el fonamental es el primer. Aquí es on cal incidir, si no es perd la por i es deixen de banda alguns interessos personals, no hi ha comissions que valguin, tenim la teoria, falta la practica, i Escòcia a fet aquest segon pas. No fer-lo, es patir com diu el CNN aquestes dades esfereïdores i sagnants, que ens deixen en el lloc on estem, i alhora patir la paranoia o la xenofòbia espanyola per fer-nos invisibles en el món, ni que sigui en una simple web d’un equip de basquet als Estats Units, simplement volen que no existim, i que la nostra identitat deixi de ser visible, per abraçar la que ens ofereixen i imposen sense problemes.

 



 

 

 

CONTRA EL FET DE LES RETALLADES I NO CONTRA LA CAUSA

Aquest cap de setmana es van tornar a convocar manifestacions per tot el país contra les retallades del Govern de la Generalitat, amb la participació dels dos sindicats majoritaris CCOO i UGT, i també el suport del PSOE-C amb dirigents destacats com Pere Navarro, ICV, ERC, SI i Ciudadanos. La convocatòria ha estat fluixa, però curiosament, i a excepció dels republicans i els solidaris, la vertadera causa de la nostra retallada a l’estat del benestar era oblidada, i l’espoli fiscal quedava amagat sota l’estora, amb un tripartit amb una gran part de responsabilitat de les finances catalanes, aprofitant l’ocasió per criticar les mesures emprades per l’actual govern.

Les mobilitzacions contra les  retallades convocades pels agents esmentats han estat amb xifres variables, però a la baixa respecte altres convocatòries del mateix estil. Segurament, la resposta es que cada cop més gent veu la demagògia d’aquestes manifestacions, i els interessos que volen defensar. Nomes els dos partits abans anomenats van lligar l’espoli fiscal i les retallades, ja que la resta simplement ho van silenciar, i on veiem per exemple que el País Basc i Navarra tenen la meitat d’atur que nosaltres amb el seu concert econòmic, que per cert, tant els dos sindicats majoritaris com el PSOE-C no volen per Catalunya, i que demostra a quin camí volen portar la nostra societat, no volen que gestionem els nostres diners, els volen lluny d’aquí, i alhora dins aquest sistema hem de seguir amb menys recursos al mateix nivell. De fet el govern català ha constatat que una bona part dels deutes trobats a la institució provenen del govern tripartit amb els socialistes al capdavant, i per tant intentar fer veure que ells no hi eren, amb un discurs ridícul sobre com no fer retallades, dona  a entendre moltes coses.

 

Efectivament, ja n’hi ha prou de la manipulació interessada dels partits nacionalment espanyols, per intentar influir en una gran massa de la societat que de bona fe veu com el seu nivell de vida baixa o que cada cop tenen més dificultats per seguir endavant a causa de les retallades, i de la disminució dels serveis públics amb uns impostos més alts. De totes maneres caldria veure la causa de tot això, i aquesta es l’espoli fiscal. Un robatori consentit, i que fa inviable aquest país amb una solidaritat il·limitada, que a la força ha fet retallar el seu estat del benestar. Aquests mateixos, tampoc volen un concert econòmic català a l’estil del País Basc i Navarra, que curiosament tots defensen allà, i rebutgen per Catalunya, i pretenen que amb els deutes en bona part creats per les mesures per sobre de les possibilitats durant 7 anys de tripartit, i validant aquest 10 % del que produïm que marxa per no tornar mai més, sense comptar el tracte discriminatori rebut, ara ho hem copsat amb el Prat per posar un exemple, i amb incompliments per llei permanents, fer-ho compatible en mirar cap un altre costat, i seguir al mateix nivell. S’ha de desemmascarar aquests sindicats majoritaris que tenen els interessos molt lluny d’aquí, i aquests partits que volen fer veure que seguint sent una comunitat autònoma amb les condicions actuals, podem seguir igual que sempre, com una espècie de bombolla. Ja n’hi ha prou d’amagar la realitat, que cada cop sap més gent, i en bona part justifica les decreixents marxes per les retallades. Cal jugar net, i evidentment han d’admetre que el sistema actual es inviable, i una incògnita a resoldre, es fins quan pensa la gent aguantar aquest afer, quan esta disposada a sacrificar-se per res, i en nom de ves a saber que. La societat te la paraula, i el poder per donar un tomb a la situació, i evidentment no passa per fer bo aquest engany de culpabilitat catalana de tot i amagar les causes, passa per fer rumb cap un estat propi sense limitacions.

 



LA MARCA ESPANYA I ELS PROJECTES INVIABLES

Des del govern espanyol, es convida a abandonar les marques pròpies de totes les comunitats per potenciar la marca Espanya a l’exterior, en un pas més cap aquesta homogeneïtzació imparable de l’Estat. Aquest cap de setmana hem tingut un gran exemple del que pot fer una nació convertida amb regió dins de l’Estat espanyol, i hem vist com el projecte Spanair s’ha condemnat al fracàs, principalment per condemnar al seu aeroport a ser un aeroport de segona per sempre, sense veu ni vot. Es un nou greuge per afegir a una llarga llista que anem assumint sense pausa.

Efectivament, el ministre d’exteriors vol abandonar les marques regionals, i potenciar una marca única espanyola, ja que considera que moltes empetiteixen el global, i ho vol fer de la ma de les principals empreses del país, i en tots els àmbits, per això ha convidat les autonomies ha abandonar les seves marques, i sumar-ne a la causa comuna.  Se’ns dubte aquet projecte comú inclou enfonsar qualsevol iniciativa que no sigui del centre de l’Estat, i sobretot si be de  Catalunya, com a última víctima tenim a Spanair, curiosament desprès de l’anunci del govern espanyol de deixar el Prat com un aeroport de vols de baix cost, i poca cosa més, i tallant les ales a qualsevol intent de fer un pol de negoci de primera magnitud esdevenint un hub intercontinental, cosa nomes reservada a Barajas (Madrid), la reacció ha estat rapida, i Quatar Airways ha decidit no entra com a soci de la companyia, i aportar un gran capital, alhora que la Generalitat ha vist inviable la sortida, i ha decidit no seguir amb les subvencions, suspenent les operacions com a conseqüència, i abandonant el somni de convertir-se en l’aerolinia que fes possible un aeroport de primera divisió.

Realment es comprova dia a dia que sense un estat propi, i sobretot dins l’estat espanyol, es inviable qualsevol estructura de poder, sense cap poder de decisió a l’aeroport, amb una institució com la Generalitat dèbil i ofegada, i unes acusacions de rebre ajudes publiques, quan per exemple Iberia, n’ha rebut per un valor deu vegades major amb total normalitat, i a Catalunya companyies com Ryanair també n’han rebut sense més complicacions, però esclar, son objectius i projectes diferents. Uns son els que ens corresponen com una regió de tercera dins l’Estat, i l’altra era un anhel de país, i sortida econòmica que no ens poden permetre. La paranoia espanyola es reflecteix a la premsa on culpen el sobiranisme de fer fallida a la companyia per completar una operació perfecte, on l’únic perjudicat com sempre es Catalunya. Aquí mentrestant mirant cap un altre costat, i amagant el vertader culpable d’aquesta situació per la covardia política dels nostres partits. Es una estratègia harmonitzadora a tots nivells, i que resumeix molt be la marca espanyola a l’exterior que ara pretenen englobar a tota la resta, que han d’abandonar la seva identitat i interessos, en benefici d’una que ja sabem a qui afavorirà i que ensenyarà, aquesta es la gran pluralitat de l’Estat, que sense complexos, s’inventa que com més marques més es debiliten amb una teoria sense cap ni peus, i que es basa en la competència absurda que en un mateix estat sembla inviable, i no es permesa des de Madrid, on tenen la exclusiva absolutament de tot, reservant el paper de comparses a tota la resta de territoris que no poden aprofitar cap oportunitat que es vista com un atac a la idea única, que es confosa amb el projecte comú obligatori que ells mateixos marquen.

En definitiva, un greuge més a afegir, i una sortida menys per la nostra crisi, i pel desenvolupament de la nostra societat, sincerament no se que cal més per donar el pas cap a la plena sobirania, i abandonar aquesta humiliació constant.

 

 



ESTA D?ACORD QUE CATALUNYA HAURIA DE SER UN PAÍS INDEPENDENT?

Aquesta simple pregunta, que canviant Catalunya per Escòcia serà una gran realitat el 2014, sembla, i no entenc perquè, que no la podem fer aquí. Avui mateix a l’enquesta del Periodico, un diari gens sospitós de ser sobiranista, segueix insistint en els resultats cada cop més favorables a la independència, presentant uns resultats de 53% favorables a 32 % contraris. Al mateix temps, l’estat pretén ofegar les autonomies que no compleixin amb l’objectiu del dèficit, encara que ells siguin els primers en no complir els compromisos establerts, veure per creure.

Efectivament, l’estat espanyol faria pagar una multa de prop de 420 milions a Catalunya, si incompleix els objectius de dèficit, i es podria veure intervinguts els comptes. La crisi esta sent molt ben aprofitada per l’Estat per anar collant a les autonomies, i la nova llei d’estabilitat pressupostària aprovada estableix que les comunitats o ajuntaments que desviïn els criteris marcats, hauran de fer un dipòsit del 0,2% del PIB, que en 6 mesos pot arribar a la multa esmentada, i la intervenció.  El 2020, el seu deute no  sobrepassi el 60% del seu PIB, i el dèficit no superi el 0,4, aprovant un sostre de despesa que marcarà Madrid, que es on hauran d’enviar el seu pressupost per la seva validació. A mes la concessió de subvencions o emissions de deute estaran lligades a aquest compliment. Per altra banda, en l’enquesta del Periodico els partidaris del SI superen per primera vegada el 50%, concretament un 53,6, fregant el mínim exigit a Montenegro per la UE, cal destacar que el si ha crescut més de 5 punts en un any, i el NO amb un 32% n’ha baixat 3. També destaca que un 70% demana a Espanya el mateix tracte que Anglaterra amb Escòcia al tractar la qüestió, i alhora el 60% creu que els independentistes perdrien la consulta.

 

Realment, l’Estat espanyol te molt clar que ha de deixar les autonomies, sobretot les de regim comú, com Catalunya amb un total control des de Madrid, i amb un poder tant feble, que pràcticament sigui testimonial. Ara hauran de validar els nostres pressupostos, i no tècnicament com deien des de la Generalitat, sinó pràcticament, i ens marcaran uns objectius que cas de no complir serem castigats amb multes estratosfèriques, i fins hi tot amb una intervenció total, que deixarà pràcticament sense efecte l’autogovern català, això si, no en diuen res dels deutes adquirits per llei, i que queden en impagats, però això no ens eximeix de complir com el primer, tota una paranoia que el govern català amb el seu aliat principal, precisament el mateix que dicta aquestes normes, més enllà de quatre escarafalls acceptarà sense discussió, i prop de 30 anys d’autogovern limitat quedaran en un no res. Per l’altra costat, les enquestes segueixen tossudes, i cada cop la victòria del SI en un referèndum independentista es més clara, ja ha superat la meitat, i a prop d’arribar als límits de la Unió Europea per Montenegro, un punt de partida millor que el d’Escòcia, però amb la diferència que ells conserven la dignitat, i ho tenen molt clar, i aquí cap enquesta es suficient per donar el pas amb uns partís porucs i sense esma, que tant sols intenten desviar la mirada, i desvirtuar la realitat, tot plegat molt trist. Aquest 70% que demana a Espanya un tracte favorable a la qüestió, se’ns dubte tenen una mentalitat autonòmica, i es creuen que l’estat espanyol es el que ens ha de concedir el nostre estat, i en un 60% no es creuen que aquest objectiu es viable, curiosament la situació desesperada actual es creuen que si es viable, n’hi ha que no n’aprendran mai.

 

En definitiva, la pregunta inicial hauria de ser una realitat el més aviat possible, i per les tendències de les enquestes sembla que la victòria no seria pas difícil, tot i que el Duran de torn, segur que interpretarà que aquesta majoria no vol un estat propi, sinó ves a saber que, en la ment espanyola i colonial del personatge.

 

 

 

 



 

ESCÒCIA POSA LES BASES I NOSALTRES SEGUIM BUSCANT L?ENCAIX IMPOSSIBLE

El dia que el primer ministre escocés Alex Salmond donava el tret de sortida al referèndum per la independència, i on explicava detalladament el full de ruta, sortia una enquesta que deixa igualades les opcions del SI i del NO, cosa que es un gran avenç per l’opció sobiranista, i que coincideix amb les valoracions del Conseller Puig,que enveja les reaccions d’Anglaterra, i curiosament no d’Escòcia, se’ns dubte tot un símptoma de les diferencies entre els dos casos, i les seves actituds.

Efectivament, el Si segons l’última enquesta escocesa obtindria un 44% per un 45% el vot negatiu, un augment de 6 punts del vot favorable, quan encara no ha començat la campanya pel referéndum. A Anglaterra ja més partidaris de la separació que de la unió, un 38 a 34. Cal destacar que més de la meitat d’escocesos també es mostra favorable a obtenir la màxima autonomia fiscal. Com deia Alex Salmond, ha proposat la pregunta i possibles respostes del referèndum al 2014 amb, “Està d’acord que Escòcia hauria de ser un país independent? Si o No, i no es descarta la tercera opció. Això va de debò, i ara s’obre una consulta pública, també ens diu que negociarà amb Londres per aconseguir les competències sobre la qüestió, i així donar legalitat al fet, i evitar que es posi en dubte el resultat als tribunals. Ha explicat  que no ser independent es l’excepció, i que el país te molt de potencial. El conseller Puig per altra banda, s’ha auto definit com a sobiranista, i assegura que no li fa enveja Escòcia, sinó Anglaterra, i vol l’actitud anglesa per l’Estat espanyol, de totes maneres ha reclamat prudència, ja que ha recordat el cas del País Basc, i la fallida consulta d’Ibarretxe. Mentrestant, l’Estat ha tallat l’accés del català als tribunals espanyols, com ha manifestat el ministre amb l’excusa dels costos de traducció, i personatges com Camps al País Valencià son absolts.

Crec que les actituds del govern d’un territori i de l’altre son molt diferents, per un costat Escòcia va seriosament, i amb tot el rigor per decidir el seu futur, i fa els passos necessaris per anar cobrint les passes del procés, i no arrugant-se per les maniobres des de Londres, deixant clar que es una qüestió del territori i pel territori, de ningú més, dona participació a la ciutadania per una possible tercera opció, i dona passes fermes sense embuts i amb decisió. Parla clarament de Londres com una part per validar i donar legalitat al procés, i per això reclamarà la competència per fer referéndums, i estalviar qualsevol sorpresa posterior, ho tenim aquí a la vora, ja no parlem de territoris amb noms molt estranys o altres que no sabíem ni que existien. Per tant la noticia pren més relleu per la nostra causa. A Catalunya, i pel que fa al nostre govern, ja veiem que va en una direcció contraria, i dona suport al govern espanyol de torn, i mira cap un altre costat a cada greuge que be de Madrid amb tota la virulència, i malgrat tot segueix buscant aquest pacte obstinadament que no ens porta enlloc, en Puig enveja Anglaterra, cosa que dona prova de la seva mentalitat autonomista, ja que crec que qui hauria d’envejar es al govern escocès, per la seva dignitat i coratge, cosa que poca cosa te a veure amb els governs catalans i les seves misèries. Encara creuen que l’estat espanyol ens guiarà en el procés de secessió, quan saben perfectament que nomes es cosa nostra, i no poden traspassar la responsabilitat a ningú. L’Estat mentrestant simplement fa la seva feina d’assimilació, i de nul respecte a qualsevol diversitat, no en te cap culpa de si nosaltres ho acceptem, i preferim mirar cap un altre costat que afrontar la realitat, i obrar en conseqüència, evidentment que Londres no es Madrid, tant debò, però això poc te a veure amb la dignitat i la seriositat d’un govern, que vol el millor pel seu país, i com diu Salmond, no ser independent es la excepció, i jo no vull viure en una excepció.

 






CHACON I VIDAL QUADRAS: DIFERENTS CARES, MATEIX OBJECTIU

Aquests dies, els dos personatges esmentats mostren sense fissures el seu odi a Catalunya i el seu menyspreu a la seva població, el popular ens diu que no necessitem més recursos, el que passa es que hem de gastar menys, i exhorta a l’Estat a recuperar competències cedides a les Comunitats autònomes, i per suposat s’oposa totalment a cap regim especial fiscalment per Catalunya. Curiosament, la socialista renunciant el que defensava en la seva campanya electoral catalana, i responent a un diari andalús que li deia que volia un pacte fiscal per Catalunya, el qual ara renega amb tota la seva energia, i mostra la seva actitud contraria a qualsevol cosa que sortí del finançament autonòmic. Des de Palau, el President ens adverteix a preparar camins d’autoafirmació per defensar el pacte fiscal, jo sincerament nomes en conec un de camí, i no se si coincideix amb ell.

Segons Vidal Quadras hem de gastar menys, i no hem de rebre més recursos de Madrid, sinó que hem de millorar la gestió, es mostra partidari de recuperar competències com Justícia per l’Estat, i es mostra contrari a cap regim especial per Catalunya com el que gaudeixen País Basc i Navarra, ja que provocaria un efecte domino a la resta de comunitats, i desfaria l’hisenda publica, per altra banda també defensa que qualsevol família en territori espanyol pot escolaritzar el seu fill en la llengua oficial de l’estat, sinó estem fent una cosa rara. Pel que fa a la Carme Chacon, que en precampanya electoral defensava un nou pacte fiscal basat en el principi d’esforç territorial i solidaritat entre territoris, amb una caixa compartida, i que repari l’injusticia fiscal catalana, ara i com a candidata a liderar el PSOE en resposta a un diari de Sevilla, ens diu que s’oposa a un finançament que no sigui l’autonòmic, i expressa que combat amb ungles i dents la proposta de pacte fiscal, i que en tot moment ha estat així, i contradiu les afirmacions del rotatiu en sentit contrari. Mentrestant, Mas demana actes d’autoafirmació per assolir el pacte fiscal, i que poden trencar les costures de l’Estatut i la Constitució espanyola, i que ajudaran ha tenir major legitimitat amb el consell de Garanties estatutàries com exemple.

Efectivament, i com avis als seus votants, veiem les actituds d’aquests dos nacionalistes espanyols, que en principi no seria dolent, però si ho ajuntem amb el seu odi contra tot allò que fa olor a catalanitat, i la xenofòbia que respiren pels quatre costats la cosa canvia, segons Vidal Quadras, el que fa poc va intentar homenatjar un feixista amb crims de sang en una institució europea, això sol ja es un gran currículum, ens diu que no hem de demanar més i estalviar millor, una gran mesura, si no fos que es deixa de dir que no ens paguen res del que ens deuen per llei espanyola, per cert, i apart suportem un espoli fiscal impresentable que ofega cada dia més el territori, per descomptat no podem gaudir del concert que tenen altres, ja que seria un efecte domino, en aquest cas es deixa de dir que el País Basc i Navarra gaudeixen del seu regim especial fa més de 30 anys, i cap més comunitat ho ha seguit, per tant aquest efecte deu ser amb la seva ment malaltissa, que de cap manera vol que Catalunya tingui opcions d’aixecar el cap. Respecte la cosa rara, i la llengua oficial, li recordaria un petit detall, que es que en territori català la llengua amenaçada es aquesta mateixa, i apart de ser oficial es la pròpia del territori, i per tant ha de gaudir d’aquesta mínima protecció o el perill de mort es imminent, cosa que segurament faria feliç l’eurodiputat popular. Pel que fa a la Carme Chacon, el cinisme del personatge es esfereïdor, el que defensava en l’esperpèntica campanya electoral, que va protagonitzar en forma de regim especial per Catalunya, i d’esmenar la injustícia comesa sobre el territori,ara ha canviat, i no en vol ni sentir a parlar i ho nega tot, una mica com a la campanya, quan parlava del govern socialista des de fora, quan ella era ministra, tot un despropòsit, que ha fet rectificacions sobre la noticia del diari andalús, demostrant que ja li va be veure el territori català cada cop més empobrit, ja que sap perfectament que amb l’estat actual difícilment se’n sortirà, suposo que els seus votants en deuen prendre nota, o es que son dignes del llibre guinnes dels records al votant més paranoic.

El president mentrestant vol fer actes d’autoafirmació, i carregar-se de legitimitat pel pacte fiscal, llàstima que sembla que no ha entès que no es tracta d’això, es més senzill, simplement el que ostenta el poder te un paper definit per nosaltres, i no hi ha més amb legitimitat o sense. Hauria de saber que l’únic acte d’autoafirmació que pot fe,r es prendre el rumb cap a l’estat propi, la resta es perdre el temps.




 

 



 

LA LLIBERTAT TAMBÉ ES PROHIBEIX PER L?AIRE

La farsa muntada pel govern de Zapatero per crear una nova gestió aeroportuària, que en realitat seguia deixant la part catalana en una part testimonial, però que amb les nostres misèries habituals havien començat a vendre com un gran acord, ara els Populars ho han deixat en res, per la via directa, i sense embuts, avisant que AENA seguirà sent la peça clau del sistema espanyol, i on com sempre el Prat te la missió de ser el comparsa de l’Aeroport de Barajas com fins ara, i on els catalans no hi tindrem ni veu ni vot. De tant en tant s’agraeix una mica de sinceritat.

El govern espanyol tanca la porta a la gestió descentralitzada del Prat, i tanca la porta a la creació de la comissió de vigilància del Prat, on la Generalitat i Ajuntaments encara que com a figurants hi eren presents. No es privatitzarà cap servei, ni tampoc entrarà capital privat a AENA, que diuen sortiria perjudicada. Volen posar en marxa un nou model, que de cap manera separarà la gestió de l’aeroport madrileny i el de Barcelona, cosa que comportaria una pèrdua d’imatge i valor dels nostres actius competint els dos entre ells, i l’objectiu es enfortir els dos per competir a nivell mundial. Una empresa espanyola lider a nivell mundial, i que afavoreixi la cohesió i vertebració de l’Estat. Per la seva banda el conseller Recoder per la part catalana ens diu que no veu fonamental la privatització del Prat, i reivindica la gestió individualitzada i des del territori, just el camí contrari que ha ofert Madrid, i reivindica que l’aeroport es fonamental pel desenvolupament català, alhora que amb el tancament de la privatització no ho considera un pas enrere, sinó un impuls, així com el paper determinants de les institucions catalanes en el conseller rector que han desaparegut, es recuperin per un altre costat.

Un altre pal al territori català, que ha vist com tantes reivindicacions des de la societat civil i empresarial, i tants discursos buits de contingut acaben en res. El Prat seguirà sent un aeroport de vols de baix cost sense cap dret a pujar a la primera divisió, deixant aquest honor per Barajas en exclusiva. Precisament el nou model tot hi no donar poder real a la Generalitat, com a mínim afavoria la competència entre els dos aeroports, cosa que evidentment no interessa l’Estat, que veuria el seu aeroport a Madrid a la baixa, ja que la T4 no es viable sense els passatgers del Prat que ara ja no haurien de fer escala El model Aena es una excepció dins Europa, i dona idea del centralisme existent sense solta ni volta, i amb la sola idea de perjudicar un territori. Ara amb la recessió existent, segurament fins el 2014 no hi haurà la definició del nou model, i de posició determinant es passarà al poder que actualment te cada comunitat sobre els seus aeroports, es a dir nul, ja que el consell rector anava amb la concessió i aquesta ha desaparegut.  No volen cap tipus de competència com qualsevol estat normal, ja que saben que el seu aeroport oficial en sortiria perdent, i per tant no ho poden permetre, ja que seria una sortida econòmica molt important per Catalunya que evidentment no volen, amb la seva idea de Madrid com a centre de tot, i la resta per sota. Molt trist la resposta del conseller Recoder, que sembla que vol mirar cap un altre costat sense fer cas, d’altra banda practica habitual, i mentrestant la realitat s’acaba imposant, i els mateixos que porten la directa per deixar el nostre pobre autogovern en res en son els socis preferents. Encara recordo la inauguració de la nova via de l’aeroport barceloní venuda com un pas endavant mai vist, i amb la col·laboració de la trista part catalana, i ara veiem com la realitat segueix i seguirà sent la mateixa, dins l’Estat espanyol Barcelona mai serà un hub intercontinental, simplement perquè l’estat no ho vol, i les oportunitats de negoci es van escapolint per estar condemnat a un aeroport de segona que segurament es el que ens mereixem per ser una regió de segona dins l’Estat, sembla ser que de moment es el que volem, i seguim marejant la perdiu amb falses reunions bilaterals, i declaracions d’ara blanc i ara negre, quan en realitat els que tenen el vertader poder simplement l’exerceixen davant la nostra passivitat. Quin país.

 

 






LES ACTITUDS DE LA VERGONYA

Com era d’esperar, tant per l’interes propi, com per la baixa qualitat democràtica espanyola, el probable referèndum per la independència a Escòcia no agrada, i segons la premsa britànica, des de la diplomàcia ja es pressiona en contra de la seva celebració, i s’avisa que cas de celebrar-ne amb victòria per un nou estat propi, no el reconeixerà, tal com va fer, i encara fa amb Kosovo. Per la seva banda, en Duran amb la seva actitud indigne habitual, s’atreveix a dir que el govern escocès tant sols vol un pacte fiscal com Catalunya, i no cap pas per la sobirania. Veure per creure.

El diari The Independent, informa que l’estat espanyol intenta moure fils per entorpir i evitar al màxim el procés democràtic escocès, ja que vol evitar un exemple molt proper que sigui imitat per Catalunya i el País Basc. Si no pot evitar la consulta, no reconeixeria el nou estatus d’Escòcia, evitant qualsevol relació diplomàtica, i posant entrebancs per la seva entrada a qualsevol organisme, amb la Unió Europea com exemple, ja que el veto d’un sol membre n’hi ha prou per avortar la seva entrada. El líder d’Unió, considera que l’independentisme del SNP d’Alex Salmond no pretén la independència, sinó el mateix que nosaltres, un pacte fiscal per administrar els propis recursos, es a dir son reivindicacions paral·leles, de fet en el futur referèndum hi podrien haver tres opcions, la positiva, la negativa, i un major poder que el que ara ostenten.

Realment l’estat espanyol es com es i no enganya a ningú, una dèbil democràcia basada en uns pilars inicials que no convidaven a cap canvi, ja que eren els mateixos que dirigien des de l’ombra una dictadura militar amb ma de ferro i amb una visió del món totalment imperialista, i amb la imposició com a mètode principal per damunt de tot. Es un dels pocs estat que encara no reconeix Kosovo, cosa que dona ideal del nivell, i ara pretén donar lliçons a Escòcia i Gran Bretanya, que en qüestions democràtiques i en moltes altres, evidentment li donen mil voltes. Ens vol fer empassar que impedirà que uns ciutadans europeus, i una zona econòmicament dinàmica i amb futur deixarien de ser europeus pel veto d’un estat arribat molt més tard, i un llast per la mateixa Unió. Aquesta amenaça es l’ultima mentida que l’aparell propagandístic llença com avis per Catalunya, i segurament algú es creurà que algun estat de la Unió tant necessitada d’estats amb projecció que aportin a la caixa comuna, es deixarà escapar el territori català pel capritx imperialista de la rèmora espanyola, segurament si els donen a triar, seria l’Estat espanyol el prescindible molt abans que Catalunya o Escòcia posem el cas. Es com si algú em vol fer creure que pel fet d’anar a viure en un altre territori deixaré de ser alt per exemple, ho soc ara, i ho seré durant tota la meva vida. Cal extreure les conclusions positives, i tants passos de l’Estat volen dir alguna cosa, i fan preveure que grans canvis s’acosten, i no els podran evitar amb accions desesperades com aquestes. Encara més trist es el paper d’en Duran, que ara sap més el que volen el govern escocès que el mateix govern escocès, i ens diu que no vol la independència, sinó un pacte fiscal, igual que Catalunya. Crec que ja esta be de fer el ridícul, si tanta por li fa la democràcia, i tant malament estaria amb un possible nou estat, sempre te la possibilitat d’anar a viure allà on vulgui, no hi ha fronteres dins la Unió, com ens volia fer creure fa uns mesos com a raó per no voler el nostre estat, li asseguro que amb les seves actituds poca gent el trobarà a faltar, francament no sap ni el que vol Catalunya, ni el que vol Escòcia, aquesta ultima te un programa i un full de ruta ben clar del seu partit de govern, i inclou com a base principal un referèndum per la independència, aquesta no li cal cap pacte miserable, porta  inclosa tots els poders d’un estat normal, de la mateixa manera sap perfectament que per lluitar contra el nostre espoli fiscal nomes hi ha un camí, que es el nostre estat, i no pidolar almoina amb un territori que mai sortirà del regim comú financer junt amb la resta d’autonomies, i aquest personatge es el polític més ben valorat segons les enquestes, quin país!.

 

 






EL CAS DELS CATALANS

En Joaquim Nadal pel PSOE-C ens diu que Escòcia no es cap mirall per Catalunya, perquè tenen petroli, i apart, tots els nous estats venen de l’orbita comunista. Realment tristes aquestes argumentacions del nacionalisme espanyol al Parlament. En un altra historia, adjunto el vídeo editat del Cas dels Catalans que dona suport als 14 diputats que el 14 de juliol del 2010 en el parlament britànic va presentar una moció de suport, perquè Catalunya te tot el dret a decidir el seu futur, i arrel d’això han estat convidats a les nostres terres per expressar el nostre agraïment pel seu granet de sorra a la internacionalització del nostre conflicte.

LA LLENGUA INEXISTENT I LES VERGONYES D?EN DURAN

Segons ens informa la Plataforma per la Llengua, nomes una empresa compleix la llei sobre el codi de consum per fer l’etiquetatge dels productes com a mínim en català, tot això quan la propera setmana compleix el termini per adaptar-se a la nova normativa, que un cop més serà invisible, i una nova prova del nostre poder per imposar o legislar res. Per altra banda en Duran, ara ens diu que el pagament ajornat del 2008 sobre la disposició addicional tercera de l’Estatut de 759 milions depèn de les Eleccions andaluses, i que fins desprès no creu que hi hagi novetats. N’hi ha per llogar-hi cadires.

Efectivament, el 23 de gener acaba el termini per adaptar-se a la normativa del català en el consum, i les grans empreses no han fet les modificacions pertinents en el seu etiquetatge, nomes una de les 30 grans marques ho ha fet, i no s’espera que cap més faci el pas amb la permissivitat de la Generalitat. De fet el Codi de juliol del 2010 estableix que a Catalunya s’ha de fer com a mínim en català, i era un dels objectius per la normalització del català. De fet el nou codi ja be d’una llei de fa vint anys dins l’estatut del consumidor, i que ja preveia el dret de rebre les informacions en la nostra llengua, i demanava desenvolupar un reglament que ara es tornarà a incomplir. Per altra banda en Duran esta convençut que el pagament dels 759 milions no es farà abans de les eleccions andaluses del 25 de març. La vicepresidenta espanyola ja ha dit que eren fruit d’un acord bilateral entre la Generalitat, i el govern Zapatero el 2008, i que no es va complir, i ara es parlarà aquesta qüestió en un nou debat bilateral entre els dos governs. Cosa que ha fet dir al dirigent d’Unió, que el govern popular es més sensible a la situació financera de les comunitats que ho era el del PSOE.

Realment amb temes com el codi de consum, i la normalització completa de la nostra llengua pròpia en diferents àmbits, es veu clarament que el nostre poder es totalment nul. Les empreses han tingut des de la primera llei, i pel cap baix, uns 20 anys per adaptar-se a una norma tant normal com etiquetar almenys en la nostra llengua, sense perjudici de fer-ho en les altres que vulguin, i la realitat es que nomes una de les 30 grans ha decidit fer el pas. Aquest es el nostre pes davant el món, i aquesta es la normalització lingüística que volen des de l’Estat espanyol, un idioma protegit i un residual, i aquesta es la covardia i misèries de les nostres institucions, que davant la seva passivitat no son capaces de fer complir unes mínimes normes per intentar que la nostra llengua no acabi agonitzant. Sembla que la identificació dels nostres representants amb la nostra identitat, i amb la llengua com a pilar fonamental es mínima, i no s’atreveixen amb aquest complexa de regió de tercera intern, disfressat de nació per fora, exigir el que altres, amb situacions que considerem normals, no es plantejarien ja que seria un fet quotidià.  El pitjor es que la nostra llengua nomes ens te a nosaltres, i no podem mirar cap un altre costat. Pel que fa a les misèries d’en Duran, ara resulta que ens vol presentar com a normal que un compromís del 2008, nomes fa 4 anys en forma de deute per llei, haurà d’esperar les eleccions autonòmiques d’un altre territori, per motius simplement electorals de partit, ja que donar el que ens correspon esta mal vist a l’Estat, i des de Madrid ens venen que va ser pactat amb l’antic govern de forma bilateral, i ara també es farà així, quan sap perfectament, i com ja he dit moltes vegades que la bilateralitat no existeix, ja que son dos nivells totalment diferents, un te el poder per decidir i l’altre simplement per demanar, i amb això les lleis sobretot les catalanes son paper mullat, aquesta es la realitat. Ara be, aquesta promesa i aquesta actitud partidista, a Duran li sembla sensibilitat pel nostra problema financer, es totalment indignant la barra d’aquest personatge, i que suposadament treballa pels interessos catalans.

En definitiva, una situació cada cop més al límit, i que requereix una solució immediata abans no sigui massa tard.