Arxiu mensual: novembre de 2011

FUTUR ESBIAIXAT I MALS DEL PASSAT

La revista Time torna a publicar la llista de les 10 nacions que podrien assolir la independència en els propers anys, i Catalunya torna a ser ignorada, no dic que no ens ho guanyem a pols, però la frivolitat d’aquesta publicació es notable. Per altra banda els enganys del passat sempre acaben sortint a la llum, i ara veiem que Catalunya no pot triar l’operador de Rodalies, pel simple fet que l’Estat ha incomplert la seva part, i per altra banda els experts volen treure les restes del dictador del Valle de los Caidos, i reformular l’espai.

La revista esmentada torna a tractar a Catalunya com invisible, i ni els esdeveniments arrel de la sentència de l’Estatut, la manifestació del 10 J, i les tossudes enquestes de tot tipus que ja donen una majoria favorable a l’estat propi en un referèndum, son suficients. En primer lloc tenim Escòcia com la que te més possibilitats, seguida del País Basc, i altres com el Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, República de Cascadia o la República de Vermont entre d’altres, ni tant sols els milers de correus enviats a la primera edició l’any passat, han servit per modificar la seva postura. Per altra banda, els traspassos fantasma del tripartit i vergonyosos com Rodalies, veu com es fireta o focs d’artifici, ja que l’acord que facultava al govern català per escollir quin operador vol fer el servei, es troba que l’Estat no ha modificat la llei ferroviària, i per tant deixa l’acord en punt mort, i amb un posició feble de negociació amb Renfe, ja que no hi ha alternativa possible, alhora de les inversions previstes tant sols un 10% ha estat executat, i tot això se suma a que el traspàs no inclou la infraestructura com vies, estacions i trens que segueixen en poder de l’Estat. Per últim, els experts volen exhumar les restes del dictador, ja que distorsionen un monument creat per les víctimes de la Guerra Civil,  i no pel seu botxí principal, de totes formes cal el vistiplau de l’església per dur-ho a terme, i fer d’aquest espai un lloc de trobada.

 

Trobo que aquesta publicació deixa molt que desitjar, potser no som, ni ens mereixem el lloc número u, que trobo encertat amb Escòcia, amb un govern per majoria absoluta del partit independentista, que segueix un full de ruta ja anunciat per arribar a un referèndum d’autodeterminaci,ó i amb un política molt intel·ligent, i un estat dominador molt més democràtic que l’espanyol, sembla bastant viable, el País Basc, amb la fi de la violència, i la força de l’esquerra abertzale que ja ha triomfat amb el seu nou discurs tant a les municipals, com les espanyoles per davant de l’altra força hegemònica més poruca basca, i que de seguir així, no es somiar una majoria al Parlament que proclami el que portarà en el seu programa electoral sense complexos, ara bé posar per davant, i amb tot el respecte territoris que d’entrada es fa difícil situar-los al mapa per davant de Catalunya, això ja es trampa, falta d’informació o mala fe, ja que la historia, la situació actual, les enquestes, grans esdeveniments com les Consultes populars,  i sobretot l’actitud de l’Estat espanyol ens fa apropar l’estat propi, malgrat la covardia dels nostres partits, i moltes vegades aquest fals seny d’una part de la població. Aquest nou tren de la llibertat que ha de passar per força te una aturada a Catalunya. L’Alternativa son aquests falsos actes de sobirania, i avenços com els traspassos esperpèntics com el de rodalies, sense cap infraestructura real en el nostre poder, i deixant molts fils sense lligar, i a les mans de l’Estat espanyol, cosa que tractant-se de Catalunya, malauradament acaba amb incompliment com es el cas, i amb una competència fantasma més en el nostre historial.  Finalment les mancances democràtiques, i la falta d’un traspàs transparent de sistema en la inexistent transició, fa que el botxí sanguinari reposi junt amb bona part de les seves víctimes, amb aquesta mena de Museu de l’horror creat per ell mateix per la seva gloria. Ara diuen depèn de l’església  traslladar les restes, i ja se sap que l’església on hi hagi un dictador, normalment esta al seu costat, com organització fosca i amb absència de democràcia que es, quin país.

CONSULTES INÚTILS I PREGUNTES ABSURDES

Les declaracions o amenaces, com alguns ho volen presentar del portaveu del govern Francesc Homs, i la consulta sobre el pacte fiscal si es rebutjada a Madrid, amb la pregunta de si pot governar un executiu espanyol en contra de Catalunya, crec que mereixen un comentari, i una nova presa de pel a la ciutadania. Un nou intent d’encaix dins l’Estat, i un intent barroer de desactivar l’independentisme. En definitiva una nova estratagema per evitar un procés que volen aturar com sigui, i que evidentment cal denunciar.

El portaveu avisa als populars que si volen seguir negant, i ignorant el pacte fiscal el Govern plantejarà una consulta popular, admetent que l’aritmètica la tenen ells pel que fa a la majoria absoluta a Madrid, però ens pregunta si es pot governar l’estat espanyol en contra de Catalunya. Per això una nova tramitació de la llei de consultes esta en marxa que esquivi el permís de Madrid, i demostri que hi ha una majoria  disposada a plantar cara. Recorda que l’executiu no es pot quedar de braços creuats, i menys en una qüestió de gran consens. De fet el suport popular podria desaparèixer, i Esquerra passaria a ser un soci prioritari que reclama aquesta consulta prèvia com a mesura de legitimitat, i com a mesura de pressió a uns populars que no pretenen obrir el capítol del finançament fins el 2013, data on tocarà revisar el model actual, alhora en Duran presentarà a Madrid una proposició de llei per limitar la solidaritat amb el 4% del PIB com el model alemany.

Realment, si he de dir ara i clar el sentit del meu vot, en una hipotètica consulta d’aquestes característiques, seria el nul, no seria un NO, per no confondre’s amb el vot d’aquelles persones que la seva ceguesa nacionalista espanyola, i els seus sentiments passen per davant del seu benestar i projectes de futur, evidentment tampoc seria un SI, ja que no voldria col·laborar amb aquest nou intent d’encaix del territori a un estat que continua sense canviar, i un nou intent d’anestèsia a l’independentisme. Dit això, i contestant a la pregunta del portaveu Homs, seria un SI rotund, ja que l’Estat fa 300 anys que governa contra Catalunya, que no ho sap aquest personatge, o es que ens vol prendre el pel. De fet aquesta es la seva manera de governar, no es cap novetat, preguntar això a aquestes alçades es directament un insult a la ciutadania. Per altra banda de debò creu que una consulta per molta validació que obtingues faria moure ni un centímetre al govern estatal, que no recorda l’Estatut per exemple, com ell diu aritmèticament som una minoria i no necessària, per tant no es una amenaça seriosa, es una gran pèrdua de temps, i una nova burla a una ciutadania que vol solucions, i una gran part de la població que no vol reduir un espoli grandiós, i seguir com si tal cosa, vol un estat normal i corrent. No vol més excuses de mal pagador per ajornar el tema indefinidament, o es que reduint el robatori espanyol del 10% al 4% per exemple ja haurem assolits els objectius de país, vertaderament es una nova estafa de la nostra gran classe política, que no sap com aturar el nostre procés d’emancipació. 

El catalanisme ha de deixar de fer el passerell, i ha de veure que qui te el poder hi decideix ja ha dit no a aquesta proposta del govern català, per tant no hi ha res a dir. Una cosa semblant a la proposta de Duran, i el seu 4% de model alemany, quan sap perfectament que el model espanyol es un 10% d’espoli com a norma habitual, aquesta serà la gran contribució d’aquest polític tant ben valorat a la defensa dels interessos catalans, riure per no plorar.

En definitiva, algú hauria de dir a CIU i ERC que ja n’hi ha prou de perdre el temp,s i prendre el pel a la gent. No volem el concert, que per cert no es cap pas cap a la sobirania, i si per intentar un fals acomodament en un estat nociu que no volem de cap manera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ELS VALORS ESPANYOLS

Desprès de les eleccions espanyoles, comencem a veure per on vol anar a l’Estat espanyol, res que ens sorprengui, però mereix un comentari, des de les critiques de UPyD dient que Catalunya es mereix les retallades que te, la tornada dels toros a la graella de la televisió pública amb el cost que això correspon, les dificultats de Chacon en el PSOE, curiosament pel seu lloc de naixement, i finalment  les reclamacions de religió obligatòria a les escoles per part de Rouco i companyia.

El diputat Carlos Martinez d’UPyD, assegura que Catalunya te les retallades que es mereix, i ho argumenta dient que  es retalla en serveis socials, i no en construcció nacional, i es pregunta amb la paranoia habitual d’aquests grups perquè vols sanitat, si tens senyera. Alhora, el portaveu del PP al Senat ha confirmat que els toros tornaran a la televisió pública espanyola, i ho justifica per protegir, fomentar i difondre la festa, recordo que el govern socialista les va suprimir pel seu elevat cost econòmic, i de fet oficialment era per l’horari protegit per la infància. En referència al PSOE, Alfonso Guerra te clar que Carme Chacon no serà  la futura líder del partit, ja que no vol ni jovent ni dones al poder, ja que han de buscar els millors, i concretament amb la líder del PSC, esgrimeix que s’han cansat de repetir que es un altra partit per la seva procedència, i demana escoltar veus experimentades com Peces Barba, tot un exemple de paranoia nacional espanyola. Per últim el cap de l’església espanyol Rouco Varela, exigeix als Populars tornar a la religió obligatòria, i concretament la seva, amb el retorn de la llei derogada el 2004, i retornar els valors que escollien entre religió confessional o no confessional, però que consagrava aquest dret i no com ara, on la moral catòlica ha quedat fora de les aules.

Realment l’Estat espanyol te unes característiques, i una manera de fer que es inútil voler canviar des d’un territori minoritari, per cert una errada molt clara del catalanisme des de fa molts i molts anys. En el tema d’UPyD, i la seva xenofòbia anticatalana, segueixen insistint amb el nostre nacionalisme, i suposo aquell argument tant gastat de les ambaixades, la llengua i altres temes recurrents, que curiosament hem de renunciar en benefici del seu nacionalisme espanyol, que se suposa totalment essencial pel nostre esperit, i vital per la nostra vida comuna, ja se sap quan no hi ha arguments, les bajanades troben un forat. Parlant de nacionalisme espanyol, i en èpoques de crisi i retallades, ara es totalment oportú recuperar els toros per la televisió pública, i pagats per tots amb l’alt cost que suposen, i sembla ser en nom de la festa, veritablement l’argument es tant inconsistent que no s’aguanta, caldria valorar l’afició que hi ha en aquest tema, crec totalment minoritària, i anomenar festa a la mort cruel i barroera d’un animal es una ironia sàdica que nomes mereix rebuig. Es un altra imposició nacional, d’aquell nacionalisme que no volen reconèixer, i que gaudeix d’invisibilitat, i per cert, una nova carrega imposada que haurem de suportar, i que sembla es més important que els serveis socials com deia la notícia anterior. Pel que fa al cas Chacon, es curiós veure que aquest personatge nacionalment espanyol, i que ha renunciat pels seus actes a la seva catalanitat, pel sol fet del seu naixement en un territori que mai ha defensat, li es un llast, junt amb la seva condició de dona, tot això dit per un altra gran personatge anticatalanista com en Guerra, i que es permet recomanar en Peces Barba per recuperar aquest partit, amb això esta dit tot, i es pot comprovar la nul·la diferència entre aquest partit i el popular. Realment la Carme Chacon, tot hi renunciar a la terra on es suposava que havia de defensar els seus interessos, la segueix perseguint, es el que te néixer en aquest territori, des de l’altra costat, això no te perdó. Per últim, la religió catòlica segueix pensant que viu en un estat religiós, i es veu en cor de demanar l’assignatura obligatòria de la seva confessió per imposició, un tret distintiu d’aquestes organitzacions, i on pretenen imposar aquesta moral que tant lloen per llei, com si d’una república islàmica es tractes, n’hi ha que no evolucionen, ni pensen evolucionar mai.

 

CATALUNYA NO TE CAP ALTERNATIVA

El president Mas diu que no hi ha alternativa a les retallades si Catalunya vol continuar sent del club de la Unió Europea, i en aquest club no hi manem, però hem de complir unes normes que no son ni ideològiques ni de cap doctrina, i confia que el país se’n sortirà. Per la seva part Esquerra, vol un referèndum pel Concert econòmic el proper any, i el més aviat millor, per considerar que es la millor opció per refermar l’èxit de la proposta a Madrid. Definitivament, no tenen remei, i continuen emmascarant la situació.

Efectivament, el president ens diu que mai res tornarà a ser com era, i lloa el moment de creativitat del país. Aquesta falta d’alternativa es fruit de pertànyer a la Unió europea i les seves normes, que nosaltres no dictem, encara que si el nostre comportament es correcte, i podem influir una mica.  Ha recordat que la Generalitat està obligada a passar d’un dèficit de 8400 milions a 2600 milions en tan sols dos anys, una exigència màxima, i que amb la inacció no es pot anar enlloc.  Segons el conseller de salut cal transformar el sistema sanitari per assegurar la seva sostenibilitat.  Per la seva banda, ERC proposa a CIU celebrar una consulta sobre el concert econòmic a principis de 2012, i ho veuen com la millor opció per assegurar la seva aposta, i ser una aval junt amb el parlamentari, per encetar la negociació amb el proper president espanyol, i el seu nou govern, que ja ha advertit que no pensa cedir en sobirania fiscal, tot hi així els republicans no volen repetir l’experiència de l’Estatut, i consultar ja pactes de mínims que res tenen a veure amb la proposta original.

El president ens diu que no hi ha alternativa, i pretén carregar-li els neulers a la Unió Europea, un club del que es veu en som socis, i hem de seguir unes normes. Realment jo diria que no es així, nosaltres ara per ara, en el context de la Unió Europea no som ningú, es l’Europa dels estats, i per tant en aquest cas Espanya es el soci que ha de fer uns deures, i que de moment sembla que nomes li pertoquen a una petita part, en concret nosaltres. Hauria de saber que aquest dèficit a reduir de prop de 6 milions retallant el nostre espoli encara en aquests dos anys, i pel cap baix en sobrarien més de 40, així de fàcil, el demes si que es inacció, i el que no es pot fer es al·ludir responsabilitats, sap perfectament que estem en una cruïlla sense sortida, on la sortida indigne es retallar el nostre estat del benestar fins a límits insospitats validant el robatori espanyol sense treva, i tot amb una disfressa d’imposicions europees que com a bons minyons hem de complir. Francament es un insult a la intel·ligència, i una burla a la ciutadania intentar disfressar tot això amb  mil i un invents, per no dir clarament que no s’atreveixen a donar el pas, l’únic pas possible per deixar el territori on li correspon. Ni Europa, ni Espanya, la solució tant sols depèn de nosaltres, tots ho sabem, i no cal fugir més d’estudi, i tant que hi ha alternativa, i aquesta segur com diu que deixaria les coses com mai les hem tingudes, però cal donar el pas.   Per altra banda Esquerra segueix jugant al joc del Concert econòmic, i ara vol fer una consulta, un altra burla per la gent, saben perfectament que l’Estat tant li fa l’opinió de la gent, amb l’exemple recent de l’Estatut com a mostra, i fer votar una decisió a la població que no te l’ultima paraula es un frau en tota regla. El concert nomes depèn de Madrid, i aquest ja ha dit no repetidament, aquí s’acaba el tema, si es vol seguir jugant i perdent el temps perquè no es vol anar més enllà,  no poden permetre fer còmplice a la ciutadania. No volem un concert, volem un estat propi, i no volem votar bajanades que no depenen en absolut de nosaltres, es absurd. Prou de fer perdre el temps a la gent, no hi haurà cap concert, ja que qui el te que validar ha dit no, per tant no insistim més amb un tema que el mateix Duran ja ha dit que no es irrenunciable tant sols 24 hores desprès de les eleccions. Volem un referèndum per decidir el nostre futur, no per ser la riota de l’estat espanyol, això ja fa prop de 300 anys que ho som, i així ens va.

 

 



ESCÀNDOLS SENSE VERGONYA I PERDUES DEL MODEL

Amb una crisi  a l’alça, amb males perspectives, i que en gran mesura acaben pagant les classes treballadores, segueixen els escàndols bancaris, aquest cop a Caixa Penedès, i pensions milionàries d’alguns directius sense cap tipus de vergonya, alhora des del Govern es replica a la directora de TV3 Mònica Terribas per les seves declaracions dels efectes de la retallada audiovisual, i es veu que te vendre gat per llebre com acostumen a fer els nostre governants.

Efectivament, la fiscalia troba indicis de delicte, on uns directius de l’entitat esmentada tenien un pla amb una dotació de 20 milions d’euros en un banc extern, i que beneficia a quatre directius ja fora de l’empresa, els últims dos el fins llavors president va dimitir aquesta mateixa setmana. L’entitat sembla que desconeixia el pla d’aquesta mena de pòlissa d’assegurança contractada en una entitat financera externa. Recordo que aquest banca es troba integrada en el grup BMN amb altres Caixes, i va rebre del FROB 916 milions, dels quals prop d’un 21% els controla Caixa Penedès. De fet ja sembla una pràctica habitual, i per exemple la directora general Dolores Amoròs, pretenia assegurar-se un sou per tota la vida de 360 mil euros anuals, apart altres directius amb indemnitzacions milionàries pagades per tots els contribuents. Per altra banda Terribas, diu que el pla del govern no es correspon amb l’actual model de televisió, i critica la seva consideració de públic. Alhora alerta sobre que els interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esguerrar una eina de país com TV3, i el que representa, i que amb els recursos escapçats tant el futbol i el que representa com ingressos, i les sèries de producció pròpia es veuran greument afectades.

 

Realment els bancs han viscut una festa constant amb els nostres diners, han aprofitat clarament la bombolla immobiliària sense cap escrúpol, i quan tot ha explotat, segueixen amb la seva visió de negoci en contra de qualsevol gest d’esmena, aquest cas a Caixa Penedès, malauradament no es una anècdota, ja que molts dels diners injectats de les ajudes de l’Estat o sigui dels nostres impostos, han servit per pagar aquestes clàusules milionàries fetes per directius sense escrúpols, que n’han sortit amb aquest gran botí com a traca final de la seva gestió, i sota l’aparença de legalitat. Crec que potser ja n’hi ha prou, i l’estat en comptes d’ajudar les entitats hauria de castigar severament aquestes pràctiques, que son una burla a la ciutadania que en prou feines arriba a final de mes, o te més d’una dificultat per pagar la seva hipoteca. Les entitats bancàries s’han convertit en pilars d’un sistema pervers que ara es mostra amb tota la seva cruesa, l’alternativa en principi no hi es, ja que sota la rajola de casa  també es un risc elevat amb aquests temps, i per tant han pervertit el seu sentit inicial, per convertir-se en màquines de fer diners i riquesa, curiosament amb els nostres diners, i sent nosaltres els grans perjudicats. Cal una renovació amplia del sistema, i deixar l’especulació enrere si volem una societat més justa.  Per altra banda Mònica Terribas veu com aquestes retallades salvatges afectaran i molt una eina per la nostra cultura i identitat com la nostra televisió, i simplement posar l’accent amb les primeres conseqüències, que lògicament els nostres politics intenten dissimular, posant la seva habitual cortina de fum per fer veure que no passa res, quan realment estem tocant el moll de l’os com deia el president, del nostre estat del benestar, i de la nostra societat sense tenir cap alternativa, i potser donat la situació ara tocaria parlar a la ciutadania, i decidir quin futur volem, un forat negre sense fons o una llum en forma d’estat propi, no podem esperar molt més, i crec que no ens mereixem tanta demagògia, i si donar una autentica validesa a la política del nostre govern, ara per ara, i per molt que diguin no la te.

 

 

 

 

ELS POPULARS PROPOSEN, EL GOVERN EXECUTA

Desprès de l’anunci de retallades amb el tiquet moderador com l’anomenen ells per la Sanitat, i que ja ha provocat el rebuig de l’Estat espanyol, ara toca la cultura, i un element clau en la nostra difusió cultural com son els canals de Televisió de Catalunya, amb una reducció del pressupost, i la supressió de 2 dels 6 canals. Se’ns dubte una mesura que ja van proposar els Populars amb la seva croada particular contra la nostra llengua, i que ara CIU executa sense complexos.

Efectivament, sembla que el govern ha de reduir el dèficit  en 2668 milions durant el 2012 per complir l’objectiu, i la recepta es clara més ingressos, cosa difícil, ja que per exemple l’estat espanyol no compleix, ni pensa complir amb els seus deutes, i retallar despeses. En una part tant sensible com la sanitat, sembla es vol aplicar el que anomenen tiquet moderador, com sempre experts en invents de paraules per disfressar el que realment es, i conegut com a copagament. Es un fenomen a estudiar, i que marca bastant la mediocritat existent. Diuen que s’aplicarà a les receptes de medicaments, i no serà superior a 1 euro, i aportarà entre uns 60 a 70 milions d’ingressos a l’administració, i com a mesura per l’abús en la medicació. De moment el govern espanyol assegura que nomes l’executiu espanyol esta legitimat per imposar aquests canvis, tot hi que les competències de sanitat estan transferides, ho veuran com a legislació bàsica, i ja s’ha criticat des de diverses autonomies. Pel que fa a Televisió de Catalunya, es reduirà el pressupost amb un 13,3%, uns 40 milions menys, i passaran de 6 a 4 canals presentant la mesura com una oportunitat de futur, i consolidació de la qualitat.

 

Sembla ser, i segon diuen molts, que no ens hem de fixar amb el que fan la resta de comunitats espanyoles, i la seva sembla ser absència de grans retallades, però el cert es que  m’entres formem part de l’Estat espanyol, es una gran presa de pel, ja que no pot ser que nosaltres fem els deures nostres, i de retruc amb la nostra falsa solidaritat una bona part dels altres, que a damunt es permeten el luxe de criticar la nostra gestió. Primer de tot caldria dir que arribar a aquestes quantitats ha de ser amb totes les parts complint el que els toca, i això com veiem no succeeix. Catalunya es troba sola en aquesta cruïlla, i ara seguint amb aquest llenguatge hipòcrita s’amaga la paraula copagament, del que per cert jo no trobo gens malament, per evitar sobretot un malbaratament, i aprofitament d’algunes persones en les seves receptes, i baixes, però que naturalment ha de venir del bracet d’una qualitat assistencial de referència, el que no es de rebut es pagar més per un pitjor servei, ni aquí ni enlloc.  Per altra banda, ja veiem com aquesta mesura tornarà a demostrar el poc poder català, ja que l’estat no la permetrà atribuint-se unes competències que curiosament estan traspassades a les autonomies. De totes maneres l’Estat no vol deixar d’espoliar-nos, i posar en perill el nostre desenvolupament, però tampoc vol que puguem remuntar el vol, es un problema afegit que malauradament no depèn de nosaltres. Per altra banda, ara i desprès de la batalla dels populars o Ciudadanos per tancar cadenes publiques catalanes, curiosament les minoritàries, sembla que es passarà de 6 a 4 canals, i no es pot vendre amb el cinisme d’una oportunitat, es mentida, es un atac directe a uns mitjans que son un puntal per la normalitat de la nostra llengua, i la nostra identitat en general, i que lluiten contra una immensa multitud de cadenes amb un altra llengua, i una manera de fer molt diferent a la nostra. Es atacar al moll de l’os de la nostra normalització cultural amb més o menys qualitat, però en definitiva normalitzadora d’un fet o una identitat que nomes ens te a nosaltres, i que ara ens retallarem amb el vistiplau de l’estat espanyol, i els seus partits que satisfets, i com passa per exemple en el cinema, ens volen convertir en una anècdota, suposo que el següent pas serà la immersió lingüística, i nosaltres fent la feina bruta a qui ens vol assimilats. Quin país.

 

PARLANT DE COSES OBSCENES

Aquests dies hem sentit aquesta qualificació per les mesures de retallades del govern, per part de diversos grups de la oposició, però també per ajornar la votació de la proposta d’eliminar l’impost sobre donacions i successions, que evidentment afavoreix a les classes privilegiades. De totes maneres, les afirmacions de Ciudadanos i UPyD sobre Amaiur, i la designació de l’expresident Montilla pel Senat, podrien englobar perfectament aquesta paraula.

Efectivament, la tripleta que va donar la imatge socialista de la derrota electoral, sembla que tornarà al seu lloc natural, així doncs la Carme Chacon i José Zaragoza ocuparan els seus escons a Madrid, i l’expresident Montilla serà proposat pel seu partit per ocupar un lloc de senador per designació autonòmica, i es beneficia d’una infraestructura de representació, d’acord amb el que preveu la llei que regula l’estatut d’expresidents, i tant pel caràcter simbòlic, com formal, es criticat des de dins mateix del partit. Per altra banda  Rosa Díez per UPyD, assegura que Hitler va entrar a les institucions, i va governar, però mai va ser un demòcrata, i ho ha comparat amb l’estratègia d’ETA per entrar a les institucions amb la formació Amaiur amb una tàctica diferent, però la mateixa estratègia, diu que mai han estat demòcrates, sinó que intenten des de dins la destrucció de les institucions. També Jordi Cañas per Ciudadanos, parla de la formació abertzale, com que ETA ha entrat amb força al Congrés, i lamenta que els assassins estiguin al Parlament, ja que mantenen armament i arsenal intactes, i ara tenen cobertura institucional.

 

Realment, i per una banda, el grup socialista desprès de les seves tres patacades electorals, principalment pel càstig a la seva gestió en el govern de Madrid, i també per una desaparició total pel que fa als interessos de Catalunya, hauria de mirar de fer una renovació de cares i objectius molt gran, que segurament podria tornar  a captar voluntats ja perdudes, sobretot apostar per Catalunya, i abandonar aquesta submissió absoluta al PSOE. Això no ho aconseguiran amb representants com la Chacon i Zaragoza en el Congrés de Madrid, on la idea de Catalunya evidentment serà totalment secundària, i encara menys amb en Montilla al Senat, per la seva vinculació amb aquest fet que parlava, i per una qüestió simbòlica, que dona a entendre el valor que dona aquest grup al càrrec de President de la Generalitat, que amb tota la tranquil·litat poden enviar a aquest cementiri d’elefants espanyol anomenat Senat, tota una burla a la dignitat nacional, cosa que per altra banda mai han tingut. Si aquesta es la renovació, i la força que podem esperar d’aquest grup en benefici de la ciutadania catalana, anem arreglats. Se’ns dubte han perdut el rumb, i sembla no tenen intenció de canviar-lo, ja que simplement com a partit català son inexistents. Per altra banda les paraules d’aquests dos grups espanyols sobre un altra formació, en aquest cas Amaiur, son totalment indignants, i denoten el tarannà d’aquestes formacions ultra nacionalistes espanyoles, i amb un concepte de la democràcia per dir-ho suaument, curiós. Comparar un monstre sanguinari com Hitler amb una formació legal escollida a les urnes democràtiques, i complint tots els requisits, com una condemna explicita de la via de la violència, i una aposta per la via política per defensar els dret del poble basc, es una calumnia, i falta d’ètica que hauria de ser portada a judici, i inhabilitada per representar a qualsevol ciutadà, igualment lamentable en Jordi Cañas, titllant d’assassins els representants legals del poble, i de terrorista la formació política. Aquests dos partits partint de la seva xenofòbia, i intentant eliminar qualsevol opció que no vagi pels paràmetres que ells tenen marcats, si que recorda les èpoques dictatorials, i la imposició per damunt la raó, al mateix temps donen a entendre una falta de respecte absoluta a la ciutadania.  Son dos mals exemples per qualsevol democràcia, i infringeixen la norma bàsica que es el respecte a la pluralitat d’idees, cosa que dona a entendre el nivell democràtic espanyol.

 

Amaiur compleix tots els requisits, i els seus èxits incomoden la classe política espanyola, i la basca temorosa que res es bellugui, però la seva defensa del dret a l’autodeterminació, i la seva reclamació de gestos per finalitzar el procés de pau a Euskadi, es tot una bomba de rellotgeria al cor dels estaments polítics caducats de l’estat espanyol.

 

 

 

RETALLADA DAMUNT RETALLADA, PERÒ L?ESPOLI NO ES TOCA

El President Mas ha trigat dos dies passades les eleccions espanyoles per donar a conèixer una nova bateria de retallades a la ciutadania, que evidentment afectaran greument les seves butxaques, i el seu estat del benestar, davant les ingènues protestes dels grups de l’oposició, i la contundent línia que comencen a marcar els Populars, veient com Catalunya s’aplica com el que més per complir amb Europa, i sobretot amb Espanya, un clar suïcidi que si no s’atura a temps pot ser un procés autodestructiu irreversible.

En Mas, proposa una nova rebaixa de sou dels funcionaris, recordo ja n’han patit una, i sembla que ara afectarà les seves pagues extres, i un augment de l’aigua, benzina, transport públic, sanitat, taxes universitàries, i tot un seguit de coses, ens diu necessàries per no creuar línies vermelles del nostre estat del benestar, i estalviar uns mil milions d’euros, i reduir el dèficit marcat des de la Unió Europea, també es parla de venda de patrimoni públic, edificis i privatització de la gestió de serveis públics. Diu que aquest esforç no seria necessari si tinguéssim el pacte fiscal resolt, i per tant el posaran damunt la taula. La resta de partits, excepte els populars critiquen les mesures, per esperar un cop passades les eleccions amb aquesta agenda oculta als electors, acusacions de fer pagar tot a les classes populars, i demanar un esforç ja impossible. Per altra banda el PP ja ha deixat clar que no pensa pagar a Catalunya el fons de competitivitat de 1450 milions fins com a mínim el 2013.

 

Si ahir preguntava quin era el pla B del Govern, se’ns dubte no n’hi ha, exprimir al màxim la ciutadania, retallar l’estat del benestar català fins a límits insospitats per complir amb els compromisos de dèficit que ens marca l’Estat Espanyol, i de retruc la Unió Europea. Cal veure les reaccions infantils de l’esquerra catalana amb la critica pel moment per anunciar les mesures, quan saben perfectament que qualsevol mesura impopular i crua, mai cap partit l’ha plantejada a la meitat d’una campanya electoral, es una norma bastant elemental, que evidentment no es ètica, però tampoc es cap sorpresa. El que si es sorprenent, es seguir insistint en un pacte mort i enterrat quan els que tenen la clau de la caixa ja han dit que no en volen sentir a parla,r i  a  més tornen a fer gala del que a nosaltres ens sobra, o sigui la solidaritat, i neguen un pagament ja pactat anteriorment, i que ara es converteix en un nou maltractament als catalans en general. Es curiós veure com amb aquest panorama tant desolador, el govern català sembla voler-se lligar la seva governabilitat a mans dels populars com a socis prioritaris, en una mena d’espiral perversa que tant sols ens pot portar pel mal camí. El president ens demana esforços, i diu que les urnes han avalat el seu projecte. Jo li diria que aquestes lectures dels resultats electorals son perilloses, i diria que interessades, primer que eren unes eleccions espanyoles, i segon que es votaven sobre les propostes que es presentaven en el programa electoral, i on no hi figuraven aquesta nova onada de retallades, per tant es demagògic apoderar-se del suport de la gent. Per altra banda no ha pensat un sol instant que sempre es sacrifiquen els mateixos, i que molts ens preguntem perquè acceptem un forat en forma de robatori de 22 mil milions anuals a fons perdut, i per altra deixem a la meitat de la població catalana al llindar de la pobresa, per complir els dèficits marcats amb incompliments inclosos de l’Estat espanyol, i sense cap tipus d’ajuda. No creu que es immoral i alhora mesquí auto flagel·lar-nos d’aquesta manera tant crua sense necessitat, i en nom de ves a saber que. Vol dir que no seria l’hora d’encarar les tisores cap un altre horitzó, i com es diu vulgarment agafar el toro per les banyes, en comptes de passar com un president gris i decadent que va triar empobrir la seva població abans de plantar cara al nostre gran problema. Que pensa quan observa estats com Holanda per exemple, un estat que sempre es compara amb el que podria ser una Catalunya independent, i en canvi rebem el tracte d’una regió de segona dins un estat a la vora del rescat econòmic europeu. Cal decidir entre una cosa i un altra, però tots, i amb llibertat per escollir, jo ho tinc clar.

CIU, ON ESTA EL PLA B?

Nomes un dia  ha passat, i els Populars tal com es preveia comencin a expressar les seves primeres decisions, en forma d’un control i intervenció  en els comptes de les comunitats autònomes, unes fortes retallades dictades des d’Europa, una marginació d’Amaiur, deixant clar el seu dubtós tarannà democràtic, i pel que fa a la farsa del pacte fiscal, evidentment ja ha dit que ni parlar-ne, i mentrestant en Duran ja ha canviat el discurs de campanya, i ara diu que no passa res si no s’aconsegueix el pacte, alhora Esquerra ja proposa unes condicions per treure al govern de la ma dels populars, i fer un acord nacional. Se’ns dubte el temps tornarà a posar a cadascú al seu lloc.

Esquerra s’ofereix a CIU com a soci preferent, i demana que es decideixi entre populars i republicans amb unes  condicions clares:  acabar les retallades en sanitat, recuperar la inversió en educació, defensar la Corporació de Mitjans audiovisuals i el concert econòmic.  Per la seva banda en Mas, ha demanat alçada de mires a PSOE-C, ERC i PP per aprovar els pressupostos ja que la gent no esta per ximpleries, i politiques de baixa volada, alhora defensa la responsabilitat del seu partit avalada a les urnes. Per la seva banda en Duran ara ja no veu una qüestió irrenunciable el pacte fiscal, just desprès que els Populars recordessin que s’han presentat amb un programa electoral propi, que no inclou cap reforma de finançament catalana, i han anunciat que no posaran en marxa cap mesura que pugui crear divisió i distorsions, apart posen Catalunya dins el sac de l’onada de canvi, i anunciant reunions amb tots els grups excepte Amaiau,r ja que defensen coses fora de la Constitució, i no es descarta prendre mesures per poder expulsar-los de  la cambra.

 

Realment, sembla que tornen a repetir la operació de les eleccions al Parlament, tota la campanya parlant del Concert econòmic, i nomes 24 hores desprès d’haver estat escollits, el nom va canviar a pacte fiscal, i no nomes el nom, malauradament els objectius també, ara a les espanyoles amb el famós pacte irrenunciable i condemnat a estavellar-se contra les roques, i ara resulta que 24 hores més tard, ja no serà considerat un fracàs, no assolir aquest objectiu. Efectivament es una burla constant, que sembla que la població catalana assimila amb normalitat. Els populars com s’esperava ja han deixat anar apunts de com aniran les coses, cap tracte desigual pels catalans que seguiran sent el que son, una autonomia de segona dins el règim comú, i amb l’espoli per bandera, i ara més vigilats i controlats que mai amb l’excusa del dèficit públic, per altra banda el tarannà pre-democràtic dels populars queda patent, al no respectar els resultats de les urnes basques i la formació abertzale guanyadora, i intentar ja marginar-la des del començament, no havien dit que en democràcia, i dins la política es pot defensar tot  sense utilitzar la via de la violència, ara resulta que a més ha de figurar a la Constitució, això ja comença a semblar els principis del “movimiento”. Per la seva banda, en Mas demana alçada de mires, suposo que s’hi podria incloure, ja que fins ara no veu més enllà de les seves sabates, i insisteix a lligar de mans i peus el seu govern amb els populars, venen un producte ja caducat, i que amb el fracàs ja confirmat, hauria de deixar pas a un pla B, o es que no hi es. Per últim, Esquerra fa be d’oferir l’alternativa nacional en el govern de la Generalitat, però amb unes condicions com el concert econòmic, saben que impossible, i una pèrdua de temps, i alhora recuperar les retallades en sanitat i educació, quan saben perfectament que si no es vol donar el pas de sobirania que el país necessita, i amb una majoria al Parlament suficient per fer-ho, la major part del pressupost son aquestes dues partides, que si s’han de retallar despeses tenen tots els números. Es seguir defensant una situació que no ens porta enlloc, ja que ofereixen una alternativa, cal ser amb aquest pas endavant incorporat, i no amb aquests mig enganys que ja fa massa temps que duren, i sembla que nomes busquen endarrerir el nostre dret a decidir.

VALORACIONS SOBRE ELS FETS DIFERENCIALS

Com estava previst a l’Estat espanyol, els Populars amb Rajoy al capdavant han arrasat, i el naufragi socialista ha estat aclaparador i just pels mèrits realitzats. De totes maneres del primer discurs del nou president,  podem extreure que ningú se senti exclòs, i de solidaritat compartida, a la pràctica vol dir que els mateixos de sempre segueixin pagant la festa. Ara el principal escull es el País Basc i Amaiur com a gran protagonista, i Catalunya amb la victòria convergent per primer cop. Dos territoris que s’han convertit en el fet diferencial, i que demostra que encara resisteixen l’assimilació i paràmetres espanyols definitius.

Gairebé 11 milions de persones van donar suport als Populars, que els va funcionar perfectament amagar les seves cartes, evitar riscos, i deixar que els socialistes amb 4 milions de vots menys acabessin d’enterrar les seves opcions. De totes maneres, les primeres paraules del nou president espanyol dient que procurarà que ningú es senti exclòs, i que els seus enemics serien la desocupació, el dèficit i l’estancament econòmic, parlant de la famosa solidaritat, i el vell discurs de que la diversitat es font de grandesa amb la intenció de convocar totes les comunitats autònomes, fa veure que s’apropen temps difícils per Catalunya. Per part socialista, veure una Chacon desprès de la pèrdua de gairebé la meitat dels seus diputats a Madrid, i perdre aquesta estranya hegemonia, i acompanyada d’Iceta, Montilla i Zaragoza, es feia entendre com aquest annexa del PSOE, ja que fins hi tot van haver d’esperar la compareixença del seu líder a Madrid per fer la seva, ha perdut qualsevol credibilitat, i la candidata no va tenir el valor davant el desgavell de dimitir com en qualsevol empresa normal, be farà de tornar a Madrid, d’altra banda el seu habitat natural, i assimilar que la seva etapa política catalana ha arribat a la seva fi. Esquerra- Rcat sembla que ha parat el cop, amb els mateixos representants, però perdent prop de 50 mil votants més pel camí, i es que diguin el que diguin, les seves propostes no es porten al lloc adequat, i la tasca pendent d’en Junqueres de fer neteja encara esta pendent, i si la fa bé, pot guanyar molta credibilitat. En Duran, desprès de la victòria catalana expressava que ha guanyat la voluntat de tenir independència econòmica, amb el famós pacte fiscal, doncs miri n’hi ha que simplement volem independència, ni econòmica, ni social ni altres invents, i per cert amb una majoria absoluta popular ha pensat perquè els populars accediran a les seves peticions, de fet des dels populars ja li han dit que ells poden governar sols a Madrid, però ells a Catalunya no, o sigui que ja pot anar guardant aquest pacte al calaix, i no fer més el ridícul, i de retruc fer-lo fer a tots els catalans, potser haurien de començar a pensar en canviar d’aliats catalans, i de donar un pas més en el seu horitzó nacional.

 

Cal, i vull destacar l’irrupció de l’esquerra abertzale amb grup propi a Madrid, i victòria al País Basc, més un diputat a Navarra, seguint l’estella triomfal de les municipals passades, i que si això ho traslladem al Parlament, una majoria sobiranista es possible, i un avís pel PNB i la seva moderació, i poc atreviment en molts moments que ja han quedat per la historia. Aires de canvi, i càstig als dos partits espanyols, que pagaran amb escreix el seu frau electoral gràcies a la injusta llei de partits.

 

Fent una mirada al mapa electoral espanyol, nomes dues vertaderes nacions son un oasi, i no segueixen la tendència de l’estat, i es un fet que cal destacar en la seva justa mesura, i que Rajoy sap perfectament que crisi a banda es el seu principal problema intern, i que nosaltres hem de saber resoldre sense més enganys dels nostres propis partits.