Arxiu mensual: octubre de 2011

L?ESTAT ESPANYOL VEU DERROTA ON HI HAURIA D?HAVER DIALEG

El procés de pau al País Basc segueix el seu curs, però amb un inconvenient molt gran, que mentrestant una part a fet els deures que es demanaven, l’altra segueix d’esquena a voler la fi de la violència, i el triomf de la democràcia, suposo que ja podeu endevinar que em refereixo a l’Estat espanyol, i on el partit que ara agonitza els seus últims dies de legislatura no ha fet ni pensa fer cap pas, de fet com sempre, i el nou partit que segurament ocuparà els seus llocs, el Partit Popular en el seu programa electoral proclama que no negociarà amb ETA, encara que sigui sense violència, mentrestant la paraula que s’utilitza amb mes rapidesa es la de derrota, i lògicament son tot un tap per resoldre el conflicte.

Concretament Alejo Vidal Quadras, aquell personatge del partit Popular destinat a Europa amb clars símptomes feixistes, i amb una paranoia malaltissa contra tot el que representa Catalunya difícil d’entendre, ens diu amb un dels seus deliris que ETA vol col·locar Otegui com a nou president basc, i alerta de que la banda vol seguir una estratègia política sense entregar les armes, i aquestes seguiran tutelant els propers passos d’ETA. Parla d’una estratègia per esdevenir primera força basca a les eleccions espanyoles, i posteriorment en el govern basc. Per altra banda en el programa electoral del PP s’ha compromès amb varis temes, i un d’ells es no negociar amb ETA encara que no hi hagi violència, tal com li demanaven les víctimes del terrorisme en la manifestació de dissabte.

Realment, que la prepotència la manca de democràcia real, i la falta de visió facin que l’Estat espanyol no porti a bon port el procés de pau al País Basc seria una vertadera llàstima, però clar, el govern de Zapatero hauria d’haver expressat ja un compromís democràtic pel diàleg, i tant sols parlen de derrota i de no negociació amb els terroristes, quan haurien de valorar i molt el gest d’ETA, i la via de l’esquerra abertzale pacifica, i pel conducte polític i democràtic, fins hi tot el lehendakari Lopez, encara no entén que això es un pas històric cap a la resolució del conflicte, que no inclou parlar de vencedors i perdedors, ni tampoc de condicionar tot a una dissolució i entrega d’armes prèvia abans que res, es simplement una bajanada demanar aquestes condicions, i tampoc d’altres similars des de l’altra part, s’han de reconèixer les dues bandes, i començar un diàleg que ens ha de portar a uns objectius que segurament tothom desitja. No es pot fer proclames com les de Vidal Quadras amb Otegui, un dirigent abertzale que ha fet molt per la pau, cosa que no es pot dir de l’Alejo que nomes entén d’imposició, i que si en un futur es candidat lliure d’un partit abertzale, i el poble el tria com a  lehendakari, això se’n diu democràcia, i en te tot el dret, ens alerta sobre una estratègia política per obtenir el poder a les institucions, se li hauria d’explicar que això ho donen els vots de la població, i encara que evidentment en Vidal no sigui un enamorat del sistema democràtic, aquesta es la base de tot i mereix un respecte. Molt trist es que el partit que segurament governarà l’Estat Espanyol a partit del 20 N porti en el seu programa electoral que no negociarà amb terroristes, ni sense violència com un mèrit, quan es una irresponsabilitat molt gran, i una demostració del poc tarannà democràtic d’aquesta partit, i la necessitat que te com molts d’altres de la violència d’ETA per justificar les seves actuacions que ara han quedat sense coartada, també cal veure la instrumentalització de les víctimes que ara no volen negociar res, trist la manipulació d’aquestes persones, els morts no ressuscitaran, però ara poden ajudar a que no hi hagi cap més víctima, i per tant no poden mantenir aquesta actitud induïda de violència sense fi que no porta enlloc.

En definitiva, caldrà veure com la comunitat internacional veu atònita com un estat no vol la pau, i solucionar un conflicte que necessita per seguir alimentant les seves mancances democràtiques, realment trist i simptomàtic.

 



 

ACTE D?AFIRMACIÓ NACIONAL DE CIU A MADRID

Aquestes son les paraules de l’expresident Pujol pel paper que CIU te que fer a Madrid, i on demana un resultat brillant de la federació, ja que sinó no es podran defensar els objectius de país. Per altra banda a Catalunya s’ha presentat aquest pacte CIU, ERC i ICV pel pacte fiscal, que sembla no consultarà a la ciutadania un cop extretes les conclusions, i en altres àmbits com el codi de consum, on s’haurien d’etiquetar els productes també en català, precisament aquest es el punt essencial que no es compleix. Em pregunto quins objectius es refereix Pujol, quan vol anar a  Madrid a defensar-los.

Com deia vol un resultat brillant, ja que sinó la capacitat d’assolir objectius minvaria molt, i no preocupar-se de les majories absolutes populars, encara que reconeix posaria les coses més difícils. Si aquesta afirmació nacional es produeix Espanya farà cas a Catalunya, fins hi tot amb una hipotètica aliança popular i socialista alhora de portar el pacte fiscal a Madrid. A dit els tres aspectes irrenunciables com son l’economia, el país cohesionat, i la defensa de la identitat. Per altra banda Consum no aplicarà l’obligatorietat d’etiquetar també en català els productes que es comercialitzin en el territori, incomplint la llei aprovada pel Parlament, i amb un nou acte de renuncia de defensa del català. Al mateix temps la comissió pel pacte fiscal aprova poder fer una llei de consultes que no necessiti l’autorització de l’estat, i amb l’excusa del retard que això suposarà, segurament no es farà la consulta de la petició de pacte que surti del Parlament, sinó la posteriorment retallada, escapçada i denegada. CIU, ERC i ICV han votat majoritàriament, el bloc espanyol de PSOE-C, PP i Ciudadanos en contra d’aquest nou model, i SI entre rebuig i abstenció. Ens parlen d’una proposta plenament bilateral amb la gestió, recaptació i inspecció de tots els tributs que es paguen a Catalunya, amb una excepció a la LOFCA que desenvolupi la llei, i aquesta mateixa comissió fixarà la solidaritat interterritorial, per Ciudadanos, Rivera parla d’un model per tot Espanya federal, i no tolerar aquella expressió de que Espanya ens roba, com exemple del vot negatiu.

Caldria definir que entén el Sr. Pujol com a acte d’afirmació nacional, i a més a Madrid, es com si l’estat Espanyol fes un acte d’aquestes característiques al Marroc posem per cas. Aquests actes de país, d’objectius, i valents son reservats per casa nostra, ja que nomes depèn de la voluntat dels nostres partits. A Madrid amb o sense majoria absoluta de cap dels dos partits la nostra presència com la resta de formacions es una anècdota, i més la part catalana, aquest resultat brillant que demana, a la capital d’Espanya no serveix per res, amb majoria absoluta popular o amb el vot conjunt amb socialistes ja han dit per activa i per passiva que no hi haurà cap nou model financer per Catalunya, i menys una mena de Concert econòmic, seria com renunciar a uns beneficis sucosos que els catalans aportem des de fa 300 anys a canvi de res, i això ningú ho faria, per tant allà d’irrenunciable no hi ha res, senzillament perquè no hi tenim cap poder de decisió, i el 90% del Congrés l’ocupen les dues forces espanyoles, no ens prengui per estúpids fent creure que 12 o 16 diputats de CIU faran que els tremolin les cames a més de 300 diputats espanyols que acceptaran totes les condicions possibles, es una presa de pel intolerable en aquestes alçades. Aquesta defensa de valors nacionals i identitat si que es podria defensar a Catalunya, i com en la llei del cinema, el cas de l’etiquetatge en català tampoc el faran complir, saltant el mandat aprovat pel Parlament, i deixant la nostra llengua en un terreny marginal que sembla no els importa gaire. Pel que fa al pacte fiscal, ja es veu clar que no volen sotmetre a Consulta el que surti del Parlament, ja que no es refien dels resultats, i es temen una nova decepció com l’estatut de pa sucat amb oli amb un 50% escàs de participació, i suposo que voldran anar directament a negociar amb Madrid, amb bilateralitat com diuen, sense adonar-se que això vol dir d’igual a igual, i aquí un decideix i l’altre demana, no enganyin més, per altra banda que la comissió Estat – Generalitat decideixi sobre la quota de solidaritat a pagar, es com si a un lladre li dones la combinació de la caixa forta i les claus del Banc, es totalment ridícul, i una manera de prendre el pel a la gent intolerable.

En definitiva, i en clau catalana unes eleccions espanyoles que serveixen de ben poc, i uns partits totalment prescindibles a Madrid on el nostre paper ja te el guió escrit, i malauradament no acaba bé.

 

 

.

 

 

 

 

 

 

L?AUTONOMIA QUE ENS CAL ES LA DE PORTUGAL

Un dels  set ponents de les Sagrades escriptures o nyap democràtic sense precedents, anomenat Constitució Espanyola, en Gregorio Peces Barba amb la prepotència i paternalisme espanyol habitual, ens ho deixa molt clar quan ens tracta de possessió sense veu ni vot i triada per circumstàncies de la historia abans que Portugal, i alhora contra el creixement independentista, descarta la recepta habitual de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Les reaccions encara han estat més grotesques, i finalment el President continua obstinat que l’emancipació nacional crearia una divisió que no vol, es veu que el dependentisme si que te regulat sense problemes la mateixa divisió que es refereix, tot plegat un capítol trist que hem de tornar a viure.

 

Aquest ex-president del congrés espanyol, i jurista de professió, afiliat al socialisme espanyol, i curiosament nomenat el 2004 alt comissionat pel suport a les víctimes del terrorisme, es va permetre dir en un congres d’advocats espanyols, que a Espanya segurament li hauria anat millor si s’hagués annexionat Portugal i no Catalunya, afegint que no sap quantes vegades s’ha hagut de bombardejar Barcelona, però que aquesta vegada es solucionaria tot sense necessitat de fer-ho, amb referència a l’augment de l’independentisme. Els advocats catalans ofesos es van aixecar i marxar indignats, i persones com el mateix president Mas ja han demanat explicacions. Ens parla de l’aixecament dels catalans en època del Comte Duque de Olivares, i al mateix temps els portuguesos, escollint quedar-se els primers, ja que totes les festes nacionals celebren derrotes. Demana exhibir la bandera constitucional, i amagar la Republicana. Posteriorment, i veient el rebombori  va dir que ens ho fem mirar per la nostra susceptibilitat davant una broma. El president ho ha qualificat de bajanada espectacular, i que es inadmissible expressar-se en aquests termes, al mateix temps, en una entrevista ha seguit defensant el pacte fiscal pel consens amplíssim que te, i rebutjant la independència a curt termini, ja que el poble quedaria dividit per la meitat, i es un gran perill de divisió, considerant el gran objectiu nacional el pacte financer.

 

Realment, es una mostra més del tracte que rebem i afegiria que volem, ja que si no fos així, ja faria temps que haguéssim agafat el camí de llibertat de Portugal, un estat amb hores baixes i greus problemes, però que pren les seves decisions, i que en un moment de la historia va poder assolir la sobirania i el poder de decidir, malauradament Catalunya va ser al contrari, ara bé aguantar personatges indignes i macabres com aquest ja fa basarda, es curiós que sent defensor de les víctimes del terrorisme, que aquestes si que es veu que son sagrades, categoria que les víctimes innocents dels bombardejos de Barcelona no tenen, i no es mereixen. Parla de Catalunya i Portugal, especialment la primera com a possessions espanyoles, amb les quals es pot fer el que es desitgi, evidentment en part es veritat, i la culpa es nostre, i de ningú més, ells sempre han estat igual. Pel que fa a la recepta del bombardeig, no se quin tipus de bromes fan al seu poble, però amb la mort difícilment es pot fer broma, i denota el tarannà d’aquesta rèmora de l’espanyolisme ranci. Es la vella recepta de que amb els catalans tot s’hi val, el menyspreu es el tracte preferit dels espanyols amb les seves víctimes, i la sensació de que es el nostre destí sense remei, no vull imaginar-me unes declaracions com aquestes a la inversa, el món ja estaria de cap per avall, i el catalanet de torn que hagués gosat li faltaria temps per demanar perdó etern, i a mes flagel·lat des de dins de la mateixa Catalunya, es el que tenim.

 

El president sembla no conegui el tracte que tenim, i mostra indignació pel que es el pa de cada dia dins l’estat espanyol, i segueix rebutjant l’estat propi amb una excusa que ja no s’aguanta per enlloc, com es la divisió, i segueix defensant l’aposta meravellosa del frau impossible del pacte fiscal, i no una cosa que tant sols depèn de nosaltres, i que com qualsevol votació generarà diversitat de criteris,que no vol dir divisió, d’altra manera, i suposant una majoria favorable com marquen les enquestes per l’estat propi, que una minoria s’imposi a una majoria es lícit, però a l’inrevés no, curiosa manera d’entendre la democràcia, i curiosa manera de no voler convertir les nostres festes per celebrar derrotes, en victòries,  quin país que tenim.

 

 

 

 

ESPOLI A CARA DESCOBERTA I SENSE CAP ALTERNATIVA

El Conseller d’Economia i Coneixement Andreu Mas Collell, ens revela  a bombo i plateret, com un descobriment nou de trinca, que el dèficit fiscal de Catalunya entre el 2005 i el 2009 no ha variat, encara que el nou model de finançament sigui una realitat, de fet ens ha presentat entre un 8 i un 8,5 % de mitjana el dèficit estructural del PIB català, cosa que ha qualificat de situació gens raonable, que jo traduiria per espoli o robatori espanyol sense precedents. Tot això esmentat sense rubor, i com una situació perfectament normal, i que intenten arreglar a base de retallades.

Aquestes dades sobre l’estudi realitzat en les balances fiscals xifra en 17 mil milions, o sigui un 8,4 del PIB el dèficit del 2009, es una dècima més que el calculat el 2005, malgrat el nou model del conseller Castells, aquesta dada correspon al mètode de flux monetari, o sigui el que imputa la despesa de l’Estat al territori on realment s’executa, cos més real que l’altre mètode existent, què no te en compte aquesta variable, per exemple l’Estat imputa proporcionalment a Catalunya els interessos del deute públic estatal, uns 1700 milions com si fos una execució al territori català. Aquest estudi revela que entre el 1986 i el 2005 els recursos aportats pels catalans son gairebé un 20 % del total, i en canvi les despeses en prou feines arribaven al 14 %, o sigui que no hi ha cap canvi significatiu. De fet el govern espanyol es va comprometre a publicar les balances fiscals de la vergonya, i la realitat es un incompliment més des del 2008. Pel que fa al CCN eleva aquesta xifra d’espoli a 22 mil milions. Misteriosament a Andalusia el pressupost no tant sols no disminueix, sinó que augmenta un 1,2% més, i rep un 2,3 més del model de finançament, no afecten les retallades en aquest territori, i el pressupost es expansiu sorprenentment, sense contenció com la Generalitat o bona part de les institucions europees, segons la consellera hisenda andalusa, els seus tributs baixen, però son compensats pel nou model financer. Nomes en fons provinents d’Europa l’increment es un 3,1% més. Una autentica burla sobretot per Catalunya.

 

Realment, es molt lamentable que el conseller d’Economia d’un territori presenti aquesta realitat macabra que ens ofega, aprofitant les excuses per no haver presentat encara el pressupost anual, i ho faci amb normalitat, com si el robatori o l’espoli fos una cosa validada i sense remei. El grau de cinisme son les paraules per definir-ho com “situació gens raonable”. Suposo que si un dia agafa el metro per Barcelona, i un lladre li roba la cartera, ho definirà exactament així, sinó alguna cosa falla. Es inadmissible saber la malaltia i la recepta adequada en forma d’estat propi, i no aplicar-la, al contrari, aplicar uns calmants en forma de retallada pel dolor, que allarguin aquesta agonia fins a límits insospitats. Es ja una evidència que el nou estatut i el nou model de finançament, que recordo els que en van dir meravelles ara rebutgen, es una farsa que no ha canviat el paper i la situació de Catalunya dins d’aquest parany anomenat Estat Espanyol, entre un 8 i un 10% del PIB regalat, es una carrega que cap territori pot resistir, nomes cal pensar que els Lands alemanys per exemple, tenen una limitació del 4% que nosaltres multipliquem per 2,5. Aquests 17 mil milions o 22 mil milions, tant fa. Son aquells diners que marxen i no retornen, prop de 3000 euros per català l’any a fons perdut amb el vernís de solidaritat, que curiosament, i amb una burla fora de mida, ajuden que un territori com Andalusia, no tant sols no retalli la seva despesa, i el seu estat del benestar com totes les administracions serioses, sinó que augmenta el seu pressupost, tot hi baixar els seus tributs directes, es tot un símptoma de la bicoca que li resulta a l’Estat un territori com Catalunya, com deia aquell amb un paper molt clar “pagar i callar”, que tot aquest mal endèmic català ho presenti el conseller, que evidentment no te cap intenció d’aturar-ho, sinó conviure amb això pels segles dels segles, ja que sap que el famós pacte fiscal es simplement fum, ja que aquest abús ningú se’l perdria, es la “ganga” dels segle, no fa falta que ens ho recordin des d’aquí, si de cas el dia que decideixin aturar la sagnia ens avisen, però no ens facin perdre el temps.

 

 

MACIÀ CONTRA COMPANYS: UNA LLIÇÓ NO APRESA

Ahir, veient la pel·lícula sobre els fets que van succeir durant tres dies el 1931, i on varem ser la República catalana, i de la manera original com es va presentar la historia, i on varem passar de la valentia i la dignitat, al seny mal entès que tant de mal ens ha fet, i que ens ha dut directament a la situació on ara ens trobem, i on els nostres partits segueixen més preocupats per buscar excuses per endarrerir el conflicte, que amb ganes de trobar la solució definitiva.

Efectivament, amb una època que poc te a veure amb l’actual, en Macià va ser capaç de proclamar la República Catalana, i va agafar desprevingut al govern espanyol encara provisional, com varem veure ahir, eren equilibris difícils dins el mateix partit del President amb sensibilitats diverses, però va donar aquest pas històric, i d’una forma desordenada i una mica fruit de la poca planificació en un acte d’aquesta transcendència, es  van començar a prendre les primeres decisions unilaterals com estat sobirà, encara força desconegut fora de les fronteres. L’Estat espanyol, evidentment sabia de la tendresa i feblesa del nostre pronunciament, i va trigar tres dies ha intentar aturar la situació, on disfressant la nostra proclamació com a munició contra la República recent instaurada, i que donava ales als contraris, va provocar una errada històrica en forma de rebaixar plantejaments i fer marxa enrere, recuperant la vella Generalitat, i una promesa d’Estatut autonòmic que va completar el parany, i on els nostres hi van caure de quatre potes. Els resultats ja els sabem tots, un estatut profundament escapçat a Madrid desprès de ser votat per la població catalana, i Catalunya que passaria d’Estat sobirà durant tres dies a autonomia de segona dins l’Estat espanyol. Suposo que la historia us sona, i hem vist com en aquella pel·lícula que cada dia es despertaven al mateix dia, s’ha repetit, i la nostra situació cada dia que passa es pitjor. La conclusió es que l’Estat espanyol no ha canviat, sempre ho ha tingut molt clar que vol de nosaltres, i el nostre paper a jugar, tot hi ser imaginació, si la resposta hagués estat de no donar marxa enrere, possiblement avui en dia seriem un estat petit dins la Unió Europea, però amb una situació econòmica privilegiada, i amb una bona relació amb Espanya i França, però aquest esperit pactista i poruc dels catalans que ens ha fet perdre el nord, ens va trair un cop més, encantats pels cants de sirena espanyols, que com sempre no ens porten res de bo.

 

Avui ens trobem uns diputats que son citats a declarar per l’Audiència nacional a Madrid pels fets del setge al Parlament, deixant constància que aquest òrgan hereu del franquisme, passa per damunt de qualsevol instancia judicial a Catalunya, que territorialment li correspondria el cas. Ens trobem tres eurodiputats com Romeva, Tremosa i Junqueras, que aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió Europea i el seu idioma, proposen afegir el català  a aquesta nova oficialitat, i partits com el PSOE-C amb Obiols al capdavant, neguen la possibilitat dient que ara no toca, i que no es poden barrejar els temes, caldria preguntar quan toca, es veu que no tocava al Congrés de Madrid on ja van votar contràriament, i ara també ho faran a Europa junt amb els Populars, suposo que qualsevol votant d’aquesta formació, i on la seva llengua sigui la catalana, ha de saber que dona la confiança amb persones que la volen ben morta en benefici d’un altra. També veiem el partit que teòricament vol representar l’independentisme a Madrid amb Bosch al capdavant, com titlla el pacte fiscal d’aposta perdedora, i curiosament en seran principals aliats amb els convergents amb la seva defensa, amb una nova errada històrica sense sentit, i defugint la responsabilitat que els pertoca.

 

En definitiva, un tarannà i una manera de fer, que fa de la no presa de decisions, i del victimisme de qui te el poder per fer-ho, la forma de viure, sense cap aspiració real, més enllà d’una retòrica ja caduca, que necessita fets i no paraules buides.

LA REALITAT QUE ENS VOLEN VENDRE I LES TOSSUDES ENQUESTES

La tercera onada del baròmetre polític del CEO, ens mostra ja una amplia majoria de la societat per la independència amb un 65-35 a favor de la mateixa, unes dades en augment, i que no fan res més que constatar cap on vol anar bona part de la població d’aquest país, al mateix temps des dels Populars, se’ns diu que Europa no vol saber res del dret a decidir, la paranoia de sempre, i Esquerra vol reformar l’article 8 de la sagrada Constitució amb la missió de l’exèrcit, i substituir-lo per un reconeixement al dret a decidir, una fantasia de grans proporcions, i de tuf a electoralisme barat, ja que es una proposta impossible.

Realment el baròmetre del CEO no dona lloc a massa dubtes, per segon cop pregunta a la població per la seva posició en un referèndum per la independència, i la tendència segueix en augment pel SI amb un 64,7 % a favor, per un 24,7% pel NO. Pel que fa a les preocupacions o problemes dels catalans, darrere les que estan més sobre el terreny, com l’atur, o la immigració, en cinquena posició trobem la relació amb Espanya. Pel que fa als partits, consideren CIU com la que pot donar millor resposta al problema, es normal es la força més votada, i te la clau per donar aquest pas endavant, no hi ha dubte. Respecte els impostos recaptats a Catalunya, un 75% n’és favorable, cosa normal, no estar a favor de millorar la teva situació econòmica francament no te explicació, més enllà d’una paranoia. Preocupant i significatiu, es que prop d’un 70% estigui poc o gens satisfet amb la democràcia que tenim. Pel que fa a la identitat, gairebé el 50% se sent nomes català o més català que espanyol, i prop d’un 65% considera un nivell insuficient d’autonomia la que gaudim. Pel que fa al nostre estatut, i amb un augment de 3 punts, un estat independent arriba al 28%, que sumat als partidaris d’un estat federat, s’enfila a prop del 60%. Per últim destacaria les motivacions pel referèndum a favor o en contra, els primers son motivacions principalment econòmiques i de l’estat del benestar, en definitiva qüestions quantificables, i per contra els negatius, tant sols temes de sentiment com la unitat sagrada espanyola, què no entren dins de cap comptabilitat.

 

Per contra la realitat que ens trobem, son les paraules de Jorge Fernandez Diaz pels populars, esgrimint que Europa no esta pel dret a decidir, potser caldria recordar la quantitat de nous estats que s’han creat, i concretament les condicions que es van establir amb Montenegro, on el dret a decidir va ser l’argument principal europeu, potser ja n’hi ha prou d’aquest engany sense cap base, i que sembla una burla per la gent que veu com evoluciona el planeta, i on els estats que volen adquirir aquesta condició democràticament ho acaben tard o d’hora assolint, i son molt més gestionables i econòmicament rentables per tothom. A l’altra costat, Alfred Bosch per la coalició Esquerra – Reagrupament, ens proposa desmilitaritzar Espanya eliminant l’article vuitè de la sagrada Constitució, on la missió de l’exèrcit es mantenir la unitat territorial espanyola, i el considera que amb la fi de la violència a Euskadi s’ha acabat la por, i el dret a decidir pren tot el protagonisme.  Això si que em sembla una clara burla i un brindis al sol sense solta ni volta. L’Estat espanyol te una llei magna que posa el que posa, i més d’un 90% de la seva cambra principal hi esta completament d’acord, per tant no hi haurà cap modificació en aquest sentit, ja que Espanya esta contra el dret a decidir, nomes poden decidir ells, i son majoria, apart de tenir el poder per dur-ho a terme, Catalunya ara no te cap d’aquestes coses, per tant fer aquestes propostes electoralistes, crec que a aquestes alçades ja sobren, tothom sap com funcionen les coses, i el paper que tenim destinat dins l’Estat.

 

En definitiva, unes enquestes tossudes que potser ja haurien de cridar l’atenció al President Mas, i veure que potser ha arribat el moment d’exercir el nostre dret d’autodeterminació o com diu ell transició nacional, sabent que hi ha una majoria darrere que el validarà, i s’haurà acabat les propostes impossibles com el pacte fiscal, i el victimisme continu pel nostre tracte rebut, i fins hi tot la nostra llengua que passaria a ser oficial a Europa quedaria garantida, cosa que ara com moltes altres coses mai ho serà. Donem el pas ho seguim a la lluna com sempre, aquesta es la qüestió.

 

 

I´M A CATALAN

Era el 24 d’octubre de 1971, fa 40 anys quan Pau Casals amb 95 anys, rebia  la medalla de la Pau de les Nacions Unides a Nova York, i va pronunciar les seves famoses paraules “I’m a catalan”. En aquell discurs previ a la interpretació amb el seu magistral violoncel del “Cant dels Ocells”, va parlar del seu activisme per la pau durant tota la seva vida, i de la seva pàtria emocionat, expressant que ell era català, i a pesar de que ara es una regió espanyola, va estar la nació més gran del món, amb el primer Parlament, molt abans que Anglaterra, i les primeres Nacions Unides al s XI per parlar de pau, aquests son els valors de Catalunya, i que avui continuen sent tot un referent per les nostres generacions, i els nostres anhels de llibertat.

 

LA VELLA ES LA VELLA

Avui es la diada de Santa Úrsula a Valls, i això vol dir sinònim de tradició en la seva més pura essència en el món casteller, una ambient que es respira per tots els racons, i un sentiment que sota l’escut de la camisa arriba molt més lluny que unes construccions humanes, i unes fites per aconseguir. La gran diada que hem ofert avui a tota l’afecció, es una prova més d’aquella dita que diu “la vella es la vella”.

Hi ha sentiments que arrelen en el cor, i estan sempre presents en la nostra vida, en aquest cas a Valls, superant records, rànquings i elements esportius que poc a poc molts han volgut portar aquesta tradició tant nostra, hi ha la tradició, i una manera de fer hereva d’aquells mítics avantpassats que ja van oferir fites memorables, i que nosaltres per responsabilitat, i amb orgull hem de seguir, i procurem mantenir. Es una historia de més de 200 anys, que suposa una pressió afegida, i una plaça que ha viscut moments màgics, i que  es com la catedral, o el rovell de l’ou dels castells, cosa que s’aconsegueix per les construccions realitzades, però també per aquests motius que abans esmentava, i que no es poden improvisar, ni substituir per molt que es vulgui.

Realment fer i descarregar tres construccions de nou en una mateixa diada, es una gran proesa, i si un d’aquests es un gran monstre com el 5 de 9 amb folre, la gesta acaba amb èpica, i d’aquesta precisament a Valls en tenim una gran dosi, un castell que feia 9 anys que no descarregàvem i 14 en pròpia plaça, molts intents pel mig, moltes proves carregades, però per fi s’ha assolit l’objectiu, es un castell que enguany ja havien carregat dues colles, i que podríem dir es dos amb un, ja que deixant de banda la complexitat de la pinya i l’encaix de folre i terços, el moviment es constant, i difícil de controlar fins que els dosos tenen que asserenar el castell, i esperar uns instants que es fan eterns fins que l’enxaneta fa les dues aletes, un cop aquí, arriba la descarregada, on la part del tres ja castigada ha d’aguantar totes les revinclades que venen de tot arreu, i la part del dos no port perdre la posició en cap moment per no ferir l’estructura, però aquest cop si, i el primer de l’any de totes les colles ja es al sac i de color rosat, justament a la diada cabdal i en el moment oportú, allí on les grans gestes prenen un altre dimensió, i el respecte al gran castells es manté amb tota la seva magnitud.

Acompanyants de luxe d’aquest macro castell han estat el 3 i el 4 de 9 folrats,  el primer ha demostrat que esta perfectament apamat, i la gran quantitat durant la temporada no es una casualitat, i el segon amb més treball, s’ha tornat a assolir desprès de l’ensopegada a Tarragona, un pilar de 6 de comiat marca de la casa a servit de punt i final.

 Deixava pel final, que pel mig hi ha hagut una cirereta d’aquelles que mereixen un respecte màxim, i que entren dins de la mística dels castells, el 4 de 9 que amb dosos a prop de la seva entrada ha caigut sense remei, i segurament no ha mostrat les bones proves fetes a assaig, d’una estructura que no permet cap errada, i on una fragilitat extrema obliga gairebé a la perfecció. De moment un bon regust de boca d’una temporada que esta arribant a la seva fi, i que augura amb feina pacient i preparació exhaustiva noves alegries pel 2012, i amb la nostra tradició i historia per bandera per fer honor als Xiquets de Valls.

 

HIPOCRESIA I MENTIDA A L?ORDRE DEL DIA

Que en Felip Puig autoritzi una concentració falangista davant Òmnium cultural, francament es indignant, per no dir paraules majors, que la Conferència Episcopal espanyola llenci un avis de risc per les pretensions separatistes, davant les properes eleccions espanyoles es rebutjable, que en Duran parli de les manifestacions de dissabte a la tarda amb el poc respecte que ho fa, ja dona la idea del tipus de personatge que tractem, i finalment que ara els Estats que han beneit una dictadura sanguinària durant 42 anys a Líbia pels seus interessos, vulguin defensar els drets humans del dictador, fa riure pe no plorar.

El conseller d’Interior autoritza que el partit feixista i xenòfob Falange de las Jons, faci un acte de protesta davant la seu de l’entitat catalana Òmnium, per cert un acte que aquest grup ja va anunciar durant el míting dels nostàlgics del regim dictatorial el 12 d’octubre. En un altre tema, La Conferencia episcopal catòlica espanyola tem el riscos de manipulació de la veritat històrica que poden fer els separatistes, i donen legitimitat a les seves pretensions per mitjans pacífics, ara adverteixen que cal tutelar el be comú de la nació espanyola, i per suposat rebutgen lleis a favor de l’avortament, eutanàsia i els matrimonis homosexuals, per cert aquest últim, el titllen de nociu i perillós pel be comú. Pel que fa en Duran, creu que no podem viure en la permanent adolescència, i de las manifestacions de dissabte a la tarda, recordant el 2008 amb el maltracte de les infraestructures, i posteriorment els 25 diputats socialistes, amb una queixa que desprès no es correspon a la realitat. Per últim les imatges confoses del linxament de Gaddafi, i posterior execució per les milícies que el van descobrir, ha portat a la ONU ha demanar una investigació ja que tenia ordre de detenció internacional, i el clam de molts estats i institucions rebutjant aquest final, i demanant pels drets humans.

Realment, que una teòrica democràcia autoritzi una manifestació del partit de la dictadura militar sagnant espanyola, i que misteriosament i a pesar de la llei de partits existent segueix legal, no es normal, i menys per protestar contra una entitat cultural i de defensa de la nostra identitat com Òmnium, aquesta gent avala la violència amb majúscules, i el seu racisme i falta de qualsevol element democràtic haurien de fer que la Generalitat desmarcant-se de l’Estat no els hi dones cap permís, son senzillament incompatibles en qualsevol estat de dret civilitzat, i aquest seria l’exemple que s’hauria de donar, i malauradament s’ha fet el contrari. Pel que fa a la Conferència Catòlica, també molt lligada amb aquest regim que ara parlàvem, i on estaven com peix a l’aigua, ens torna advertir sobre el perill del separatisme, i salvaguardar el bé comú de la nació espanyola, sona bastant al lema “una grande y libre”, que es veu que per gracia divina es inalterable, si això es així, aquest Deu que tant pregonen, simplement es un personatge autoritari que res te a veure amb les bones obres que ens volen vendre, per suposat es permeten posar-se al mig de la vida personal de la gent, amb l’avortament, el dret a morir dignament o l’homosexualitat en el matrimoni, titllat de perillós per la societat, jo per molt que miri no hi veig cap risc apocalíptic en que dues persones que s’estimin es casinn siguin o no del mateix sexe, però esclar parlar d’amor i estimació amb aquest mena d’associació religiosa, que ells si que han estat i son un perill per la societat. En Duran segueix el seu receptari de frasesn i ara si be es cert aquesta esquizofrènia catalana de donar suport al que anteriorment es rebutja, no es pot menystenir les reivindicacions de la societat, cosa que ell segurament no l’interessa gaire. Per últimn la cruesa de les imatges de la mort del dictador libi, fan apel·lar als drets humans a molts dels que precisament han subministrat les armes al dictador per cometre atrocitats contra el seu poble durant 42 anys amb total benevolència mundial, llavors on eren els drets humans, quan el petroli era el més importantn poc importava la crueltat sanguinària de Gaddafi, en canvi quan les circumstancies han canviat calia eliminar-lo. Realment son rebutjables les formes d’execució del personatge, però cal dir que l’element en qüestió era un monstre que havia estat durant molts anys governant a sang i fetgen i per tant,el que es diu llàstima, i particularmentn no me’n fa. Ja n’hi ha prou d’aquesta hipocresia barata a nivell mundialn per desprès vendre els drets humans com un objectiu permanent.

En definitiva, la hipocresia i la mentida segueix sent el pa que ens hem de menjar cada dia, i no sembla tenir aturador.

 

 

 

 

 

EL CESSAMENT DEFINITIU D?ETA, UN PROBLEMA PER ESPANYA

Una de les notícies de la setmana, se’ns dubte es aquest anunci ja esperat desprès de la Conferència Internacional de Pau, que actuant com en altres llocs del planeta amb conflictes semblants, ha proposat un full de ruta per acabar amb el tema, i la primera part ahir va ser escrupolosament complida per l’organització armada basca, ara bé, la següent, i encara més difícil quan es tracta de l’Estat espanyol, i es el diàleg i l’enfortiment de la democràcia com a via política per resoldre els conflictes, i amb això Espanya ja sabem com les gasta, una bona noticia pel món i la ciutadania, i un problema afegit per l’Estat espanyol que quedarà despullat de les excuses perfectes per aplicar un estat de dret a la carta en benefici del seus interessos.

El comunicat dona encara més força  a l’esmentada Conferència amb personalitats internacionals, i tractada despectivament per molts sectors espanyols, precisament perquè va actuar amb normalitat i objectivitat, i no des del món espanyol, basat en la imposició. Es dona per fet el compromís ferm i definitiu per superar l’enfrontament armat, i es crida als governs espanyols i francesos per obrir un procés de diàleg per resoldre el conflicte. Ho veu amb esperança, i creu que es temps d’actuar amb valentia i responsabilitat, i s’obre un període històric per resoldre el conflicte polític, i donar veu a la voluntat popular per sobre de la imposició. De fet els suports internacionals al full de ruta engegat es van multiplicant amb la incorporació de Jimmy Carter i Tony Blair. Les víctimes diuen que no acceptaran una escarceració de presos, i demanen el compliment de les condemnes, m’entres d’altres com la vídua d’Ernest Lluch demanen que quedin fora de les converses, ja que no tenen la objectivitat necessària. Han estat prop de 800 morts, i Zapatero diu que la nostra democràcia serà sense terrorisme, però no sense memòria, i ho veu un triomf democràtic, Rajoy ho veu important al no haver-hi cap concessió política, per la seva banda el president Basc ho veu com una derrota d’ETA, que posa fi a la violència sense haver aconseguit els seus objectius.

Realment,  l’únic interlocutor vàlid que ha mostrat una voluntat ferma per resoldre el conflicte, ha estat l’esquerra abertzale, i la seva aposta per condemnar la violència, i actuar amb normalitat com altres llocs del planeta, i ara la organització armada assolint els precs dels mediadors internacionals, i abandonant per sempre un camí que no portava enlloc, i que mereix  la condemna absoluta, des de l’última treva trencada, aquesta part ha fet grans passos, i ha posat la directa en la direcció correcta, el problema ara es l’escull de sempre, l’estat espanyol, i el seu regim de la imposició, què amb l’excusa de la violència, es trobava com peix a l’aigua per condemnar qualsevol opció legitima, primer les víctimes moltes vegades manipulades, continuen sense voler veure que un conflicte enquistat des de fa tant de temps, no es pot resoldre amb les concessions de nomes una part, i cal generositat, i veure que aquells que molts cops els donen suport, per alta banda mai han condemnat una dictadura sagnant amb milers de morts, en una greu contradicció, i segurament com diu la viuda d’en Lluch, la seva implicació sentimental no seria la millor aposta en una taula de negociació de la que haurien de quedar apart.

En Zapatero parla de no perdre la memòria, potser hauríem de dir que no sigui selectiva com fins ara, i com deia abans no oblidar o recordar nomes parcialment, en Rajoy ens parla de rendició sense concessió política, quan sap perfectament que el problema de fons es polític, i tracta del dret a decidir el seu futur del poble basc lliurement, cosa que amb l’excusa de la violència ha quedat sota l’estora, i que ara els gestors espanyols intentaran endarrerir el màxim fruit de les seves mancances democràtiques. El mateix passa  amb el lehendakari, que parla de fi sense aconseguir els objectius, suposo que es deu referir a la seva presidència junt amb els populars, fruit d’un frau democràtic sense precedents al País Basc, i que el que hauria de fer es precisament donar suport a la democràcia on el poble te la paraula, cosa que l’Estat espanyol evidentment rebutja.

En definitiva, s’obre un període esperem que irreversible, i que no sigui precisament la democràcia la que retalli les llibertats de les persones i els pobles.