Arxiu mensual: setembre de 2011

EL PARLAMENT DE LA SENYORETA PEPIS

 

Ahir es va confirmar, si es que calia les misèries del nostre Parlament, amb un caos en la votació de resolucions, i sobretot amb la petició de retirada d’un ple totalment inútil sobre la reforma constitucional, ja signada i segellada, i que Solidaritat amb bon criteri ha demanat no discutir, ja que es una simple tertúlia de cafè que per suposat no correspon fer a la seu del nostres representants. Aquesta espiral de demagògia per mantenir una situació insostenible com es la catalana, fa que arribar a situacions com aquestes, i una aprovació de suport al nou pacte fiscal per recaptar i gestionar tots els nostres impostos, quan se sap que qui ho ha d’aprovar ja ha dit que no, i quan no es fa una condemna explicita del nostre vertader mal que es l’espoli fiscal, aquest es el país que tenim.

 

El ple sobre la reforma constitucional finalment es celebrarà, recordo que va ser demanada per ERC, ICV, C’S, SI i Laporta fa setmanes, i on complien el fet de ser 27 diputats, o sigui la part de ser una cinquena part dels parlamentaris, però ara Solidaritat ha retirat els seus 3 diputats de la petició, al considerar que s’hauria de desconvocar ja que la decisió a Madrid ja ha estat presa, i no val la pena seguir perdent el temps debatent una llei que ja ha estat aprovada i signada pel Rei, el caos ha estat total, i finalment la Mesa ha comunicat que tant sols la petició de dos grups o una cinquena part de parlamentaris podrien demanar desconvocar el ple, i per tant es celebrarà. Per altra banda les 101 resolucions presentades per votació pels diputats solidaris junt amb les dels altres grups, han creat un altre caos a la cambra, ja que no hi havia una guia de votacions, i el temps estimat per un diputat a resoldre tot el tema es calculava en 50 hores, pel que s’ha ajornat el ple. Cal destacar que el Parlament ha aprovat l’aposta pel pacte fiscal amb el vot contrari del bloc nacionalment espanyol format per PSOE-C, PP i Ciudadanos, i apart ,l’aposta per una tipus de consulta sense permís de l’estat per donar-ho a la decisió de la ciutadania.

 

Realment lamentable que la nostra cambra regional de representants, tot hi fer veure que decideix, i mirar cap un altre costat en molts assumptes, arribi a aquests límits d’hipocresia, no te cap sentit no voler debatre el tema abans de ser efectiu a Madrid, i ara un cop decidit, signat, i en vigor amb la total exclusió de qualsevol grup que no siguin els populars i els socialistes, es vulgui debatre, suposo per netejar consciències. El cert es que no hi ha res a dir, aquest es el sistema espanyol, no hi ha cap pluralitat, ni cap encaix possible, i ara que s’ha manifestat amb tota la cruesa, un parlament de segona com es hores d’ara el català res hi pot dir, es una presa de pel a la ciutadania i a la mateixa institució, si es vol fer una tertulia, per això ja altres llocs més indicats, i on privadament es pot parlar de tot, ara be, a la cambra de representants s’ha de procurar ser serios, i com ha denunciat en aquest cas Solidaritat, això nomes reflecteix el nostre nivell polític acceptat per la majoria. Per la seva banda, la mesa del Parlament no pot arribar a un colapse pel nombre de resolucions a votar, i te que demostrar que esta a l’alçada d’un lloc serios ,i actuar com a tal, ja que amb els nostres diners han de fer efectiu uns càrrecs de responsabilitat que no admeten la riota de tothom, com ha estat aquest cop. En el tema del pacte fiscal, el tema de la consulta ja hauria d’haver sortit del govern, i no forçat per les circumstàncies, ja que com va dir en Puigcercos, procurem fer errades noves i no repetir les velles, i la tàctica del gat per llebre ja la coneixem, si no es el concert econòmic, i a la població li queda una mica de dignitat s’ha de dir no, i assumpte resolt, també ha quedat reflectit que el tripartit espanyolista no vol administrar i recaptar tots els nostres impostos pel nostre benefici, cosa que sentiments nacionals a banda, hauria de fer reflexionar els seus votants, i per últim, aquesta cortina de fum condemnada al fracàs es una mostra més de la categoria dels nostres representants, que no son capaços de fer el pas que el país necessita.

 

En definitiva, una bona nota per Solidaritat ,que ha posat un cop més en evidència la misèria autonomica catalana, i la seva manera d’actuar.

 

 

ANÈCDOTA EN EL CINEMA I TRISTA REALITAT DE FUTUR

L’acadèmia espanyol cinematogràfica ha escollit la pel·lícula catalana “Pa negre”, i en català, com a representant per competir en els Oscars, cosa que per la nostra industria del sector, i per la nostra llengua en particular es una molt bona noticia, encara que de totes maneres no es or tot el que llueix. De totes maneres perquè no ens acostumem a viure en un món de fantasia, a la tarda arribava la noticia de l’acord entre Espanya i França per recomanar el corredor central entre Pau i Saragossa com a projecte prioritari, obviant totalment el corredor mediterrani, què tanta falta ens fa. La segona part es la realitat que hem de viure per ser qui som.

Per primer cop un film català arribarà a Hollywood  en la categoria de millor film en parla no anglesa, de la mà de l’acadèmia espanyola, i es la primera que ho aconsegueix en la nostra llengua, una obra plena de guardons, i que farà sentir el nostre idioma subtitulat en anglès a les pantalles americanes, des de les nostres institucions s’ha volgut destacar la bona feina realitzada. De totes maneres, ara amb cinisme algú intentarà aixecar la bandera de l’Espanya plural per aquest fet anecdòtic, i que es resumeix ben fàcilment amb una gairebé nul·la presencia en els principals mitjans informatius espanyols en comparació amb altres anys, i sobretot la pregunta que efectuava Antena 3 a la  seva web, en referència a que semblava que una pel·lícula rodada en català representi a Espanya, i on es poden veure a la infausta pregunta comentaris de la caverna que no val la pena reproduir. La pregunta a fe,r seria que si l’Estat ens diu que es plural, i per tant dins la seva riquesa cultural contempla les seves quatre llengües per igual, quin sentit te la pregunta, es més, s’hauria fet si l’idioma de la pel·lícula escollida hagués estat el castellà, la resposta evidentment es que no, per tant que ningú es deixi enganyar, l’estat es totalment uniforme, i rebutja qualsevol identitat que no sigui la seva, qualsevol llengua que no sigui el castellà, i qualsevol objectiu que no sigui afavorir determinats territoris en detriment d’altres, per tant que ningú es deixi, ho aprofiti per vendre cap engruna de pluralitat, quan res més lluny de la realitat.

 

La realitat a vegades supera la ficció, i si es tracta de la relació espanyola i catalana ja es un model a  estudiar. Si parlem del futur econòmic de la zona mediterrània, recordo la que produeix una part molt important del PIB de l’estat espanyol, necessita aquest corredor mediterrani com a punt d’enllaç de la seva activitat econòmica amb una zona de primer ordre amb activitat i producció. Recordo que tots els experts avalen aquest projecte de corredor, i com revelava un estudi recent faria augmentar per exemple un 2% el PIB català, alhora que la seva construcció faria augmentar vora un 4% l’ocupació, al País Valencià l’augment seria de gairebé un augment de PIB del doble de Catalunya, al contrari suposaria un retrocés per la zona, que quedaria privada de les seves grans possibilitats, i amb un augment dels costos de transport importants.  Qualsevol estat normal, amb aquest filó de negoci i desenvolupament a la vista, no dubtaria un instant en pressionar la Unió Europea per declarar l’obra un eix prioritari, però la xenofòbia espanyola no te límits, i com que es tracta de Catalunya, i el benefici dels seus ciutadans, ha mantingut una ambigüitat calculada, i un suport al corredor central que passa per Aragó, i pel bell mig dels Pirineus amb un cost molt més elevat, i unes possibilitats de negoci molt allunyades de la mediterrània. Avui el ministre Blanco, i el seu homòleg francès, s’han tret la careta definitivament, i han apostat per aquest corredor central i la seva prioritat, i es limiten a dir que no significa deixar de banda el corredor mediterrani, en un nou episodi de clara xenofòbia contra qualsevol interès català, que inclús amb el seu nacionalisme excloent, els permet renunciar als beneficis que això els generaria, per no afavorir mai Catalunya, i de pas tota la zona mediterrània.

 

Es un cas més, d’aquesta persecució i perjudici que ens causa haver de suportar un estat contrari als nostres interessos, alguns encara alerten d’un possible govern popular com la mare de tots els mals, jo els hi diria que pitjor i més mal que el que ha procurat fer aquest govern de Zapatero, difícilment es pot tornar a repetir, i tant sols cal fer un repàs de les legislatures per anar sumant en una llarga llista de greuges que arriba a situacions  intolerables com aquestes, com més triguem a donar el pas de la llibertat, més difícil serà sortir del pou on vivim gracies a l’estat espanyol.

VIA CONSTITUCIONAL I ESTATUTÀRIA EXHAURIDES

Aquestes han estat les paraules del President Mas en el marc del debat de política general en el Parlament, quan s’ha referit al marc que ara ens dona cobertura legal, senzillament s’entén que han donat el màxim i s’han esgotat, son una cotilla on Catalunya poca cosa hi te a fer, i demana afrontar qüestions de país, començant pel pacte fiscal, al mateix temps veu gairebé una utopia que l’estat espanyol canviï la seva actitud amb el nostre territori, i tot plegat fa que arribem a un cul de sac que anomena transició nacional, que tots sabem on ens hauria de portar. El canvi de discurs es important, ara falta concreció i accions que li donin suport.

Realment per primer cop, i òbviament obligat per les circumstàncies sembla que un canvi d’estratègia es comença a produir en el partit de Mas, justifica les retallades, però aquestes també tenen un límit, i fins hi tot recollint la proposta d’Oriol Junqueras, podria sotmetre a referèndum el pacte fiscal abans de presentar-lo a Madrid, vol el pacte econòmic, i condicionar la governabilitat de l’estat, no espera canvis d’actitud, i demana unió per assolir recaptar i administrar tots els impostos, i poder fer una agenda catalana a Madrid, i afirma que la crisi es supera amb mes Europa, i no amb més Espanya o més França, i creu que el nostre gran problema es l’espoli del 10% del nostre PIB anualment, que en cas de pal·liar, eliminarien les retallades i les farien innecessàries totalment. PSOE-C, PP i Ciudadanos, ja han mostrat la seva negativa a donar suport al concert, cosa lògica tractant-se del bloc nacionalment espanyol de la cambra, però ajuda a treure caretes que encara hi havia gent que no veia amb claredat. Diuen que si la resposta a Madrid es negativa, immediatament es podria dissoldre el govern, i convocar eleccions, això si amb un programa que ara ja hi hauria d’incloure sense ambigüitats l’aposta clara per l’estat propi, ha arribat l’hora del ris,c i sense tirar les campanes al vol, alguns potser comencen a veure que es l’única sortida viable.

 

La crisi ens ha portat una acceleració del procés cap a l’estat propi, ja que s’ha vist amb tota la cruesa com no es podia dissimular el tracte rebut per part espanyola, i els nostres partits ja no poden fer veure que miren cap un altre costat, i les seves tàctiques mesquines per disfressar la realitat cada cop tenen menys validesa. Realment la proposta de Mas sembla part d’un full de ruta pre- establert per arribar a una fita concreta, que sempre procura no anomenar amb claredat, evidentment fer un referèndum desprès de la proposta es una bona iniciativa, permetrà veure que no ens volen vendre gat per llebre, i un cop analitzat, rebutjar la proposta o validar-la per anar a Madrid a presentar-la,que no vol dir a negociar res, que ja sabem com acaba això, el tema de condicionar la governabilitat, crec que ja no ens hauria de preocupar gaire, i apart es impossible, ja s’ha demostrat amb la reforma constitucional, o majoria absoluta popular o acord amb PSOE, no hi ha res a fer. La crisi es supera amb més Europa d’acord, però nosaltres nomes hi podem contribuir amb un estat propi, ara per ara poca cosa hi podem fer. Trobo amb cinisme exposar que sense espoli no faria falta retallades, es admetre que no som capaços de dir prou, i acceptem una situació esperpèntica que no ens porta enlloc. De totes maneres per un costat aposta per una solució econòmica, i per l’altre veu una utopia un canvi espanyol, alguna cosa no lliga, si no hi ha canvi d’actitud, el demes es paper mullat, i per tant una pèrdua de temps, la prova del coto fa 300 anys que la fem, ara ja no fa falta, i com diu la via esta esgotada.

 

De totes maneres, l’aposta per fer un pas endavant ja es positiva, i cal tenir esperança que pot ser el pas definitiu cap un procés irreversible, que ara si ens alliberi d’aquest llast que ens oprimeix, i ens deixi desenvolupar com a poble.

INTERESSOS, PERÒ NO CONFIANÇA

Aquesta frase va ser pronunciada pel President de la Generalitat, en relació amb el tema de la parella Catalunya i Espanya, va repassar els últims greuges que hem patit, i va ressaltar que l’estimació ja queda molt lluny, cosa que l’expresident Pujol va aprofundir, reblant que la relació ja no funciona. Mentrestant segueixen els sacrificis amb forma de tancament de llits hospitalaris, i un cada cop més deficient Servei, entre d’altres mesures per seguir validant l’espoli.

Efectivament, Artur Mas ha qualificat com una simple relació d’interessos la nostra amb l’estat, recordant la sentència del TC sobre l’estatut o la recent reforma constitucional, per cert d’aquest últim tema, i referint-se a la supèrbia de socialistes i populars de pensar que manen ells i els altres nomes han d’obeir.  En Jordi Pujol ha parlat d’una relació que no funciona, i que particularment ja no hi confia, ja que alguna cosa es va trencar amb la sentencia estatutària, i un objectiu de convertir Catalunya en quelcom residual, quan ell defensava el reconeixement de l’autogovern català a canvi de la contribució de Catalunya al progrés d’Espanya, i pensa que ara Mas algun dia haurà de prendre decisions molt compromeses, i amb ell tot el país. Mentrestant, per exemple a Tarragona, i concretament al seu hospital Joan XXIII es segueixen tancant llits i plantes, cosa que crea un col·lapse, i un servei totalment insuficient, tot una vergonya per la nostra dignitat.

 

Crec que caldria aclarir de quins interessos ens parla el President, es deu referir els que te l’Estat amb els nostres recursos, i intentant amb el seu esperit allunyat de qualsevol pluralitat, sotmetre la nostra voluntat per sempre, no calia esperar aquest últim intent d’un estatut autonòmic frustrat, o aquesta reforma constitucional on el nostre paper sempre ha estat el mateix, per arribar a aquestes conclusions. Els interessos catalans a Espanya es redueixen a un terç de la compra dels nostres productes, i en una balança cada cop més a la baixa, en benefici d’altres mercats en aquest món global, el demes son greuges, com l’espoli del 10% del nostre PIB, el maltractament en inversions, infraestructures radials, que passen de llarg del territori català, fins hi tot les més obvies, com el famós corredor mediterrani, la negació de la titularitat o gestió dels nostres aeroports amb convenis signats pel món per impedir trajectes directes, i la nostra expansió, competències escapçades, croada constant contra la nostra llengua i cultura, i un llarg llistat que impedeix el nostre desenvolupament i benestar de la ciutadania, pel que fa a la supèrbia, no es tal, sempre ha estat així, ells manen i nosaltres ens toca obeir, em podria dir el Sr. Mas quan això ha estat diferent, crec que en els últims 300 anys mai. En Pujol parla d’una relació que no funciona, crec que mai ha funcionat, i parla dels paràmetres de reconeixement del nostra autogovern, a canvi de la contribució catalana, això simplement es una justificació de la mesquinesa de les nostres relacions, tothom sap que l’estat espanyol es uniforme, i no reconeix res que no sigui la seva llengua, el seu tarannà i la seva manera de fer, qualsevol identitat diferent es tractada com un enemic a combatre, i a canvi som el motor per mandat de l’Estat,  perdent bous i esquelles, mentrestant les oportunitats que ens podria brindar el món passen pel nostre davant sense poder accedir a elles, ja que el nostre llast pesat ens ho impedeix, suposo que les decisions compromeses aniran amb la línia de l’estat propi, altra cosa ja no s’entendria, i demostraria la indignitat de la nostra classe política. Mentrestant aquesta queda molt reflectida amb les retallades sanitàries, que estan arribant a uns punts totalment inassolibles per la nostra capacitat, i pel regal dels nostres recursos quan el nostre territori te necessitats, ningú dona res quan te limitacions, però nosaltres ho seguim fent a un ritme inassolible per cap territori del planeta.

 

En definitiva, prou de frases buides, i intentar justificar relacions que no tenen perdó, ara cal donar el cop de timó, i ja hi haurà temps de veure la pobresa dels nostres dirigents,  i les seves relacions malaltisses.

 

 

LA INDEPENDÈNCIA ANACRONICA DE BONO I EL MINISTERI DE LA CHACON

Aquests últims dies de legislatura espanyola, marcada per la croada contra Catalunya amb les promeses incomplertes de Zapatero, i ara ja sense dissimular, una total passivitat amb les nostres reivindicacions, trencades per les qualificacions de Jose Bono sobre l’augment del sentiment independentista a Catalunya, i les justificacions de la candidata Chacon, i la seva desaparició de Catalunya els últims quatre anys, sembla ser pel dret a decidir dels espanyols.

 

En efecte, aquesta setmana de debat de política general al Parlament, i on Solidaritat intentarà convèncer de la inutilitat de demanar un pacte fiscal que no va enlloc, i si arribar a un acord per un referèndum d’independència al 2014 amb ERC i CIU. El president del Congrés espanyol, el socialista José Bono, titlla l’augment del sentiment independentista a Catalunya, dient que demanar-la es anacrònic, antic i insolidari, ja que no entén una Espanya sense Catalunya, ni aquesta sense Espanya, parla de revisar la formula del cafè per a tothom, i no vol parlar de solidaritat entre territoris, sinó entre persones de qui te més a qui te menys. Pel que fa a la candidata Carme Chacon, justifica la seva absència del territori català els últims quatre anys, perquè ha estat treballant amb el que els espanyols van decidir, o sigui el Ministeri de Defensa, i treballar per la seguretat de tots, no es a temps parcial, encara que diu que ha seguit les qüestions que ens afecten, i com sempre acusa de CIU i PP de dir les mateixes coses sobre ella.

 

Crec que la proposta Solidaria en una societat preparada i madura seria la més coherent, ja que la cortina de fum del pacte fiscal, tant sols es una pèrdua de temps,un invent que no va enlloc de cara a la galeria, vull creure que forma part d’un full de ruta establert per acabar de convèncer qui encara busca una millora catalana sense deixar de ser una simple autonomia espoliada espanyola, però per altra banda si no es així, i algú realment creu que es el camí correcte sense cap més aspiració darrere, segurament no toca de peus a terra. De totes maneres en Bono defineix la petició independentista de fora de temps, antiga i insolidària,  o sigui que el mateix estat espanyol pel fet de ser un estat, suposo que s’atribueix aquests adjectius, o es que nomes es refereix a Catalunya, nomes cal que surti del seu cau i miri el món, i veurà com desenes d’estats han nascut en les últimes dècades, i han transformat el mapa mundial, suposo que tots deuen ser insolidaris i antics, sincerament no ho crec, de totes maneres clar que deixaríem enrere l’espoli que estem suportant, i que mal anomenen solidaritat, i ho seriem amb qui nosaltres decidíssim, i dins la Unió Europea marquin les pautes. No veig aquesta solidaritat que reclama de l’estat cap a Catalunya, es curiós, però sempre va en una sola direcció, i per suposat les persones que reclama formen part d’un col·lectiu, i un anomenat catalans aporta molt més que el que rep, i l’obliga  a rebaixar els seus serveis perquè altres els puguin gaudir, i això afecta individualment i col·lectivament, per tant desvirtuada la teoria solidaria d’en Bono, nomes cal dir que no hi ha res que duri per sempre, ni sempre els sacrificats son els mateixos, no entén una sense l’altre, però ha de saber que es dret de conquesta, i no des del principi del planeta, per tant, bon veïnatge i  cadascú a casa seva. Encara més trist es la patètica Carme Chacon, que ara es vol fer perdonar el seu oblit de Catalunya durant tota la legislatura, evidentment que ho han decidit els espanyols el seu càrrec, però ja uns votants que ha abandonat i oblidat premeditadament, i això no s’hauria de perdonar, vostè estava escollida per Barcelona, i per tant havia de treballar per Catalunya, i no posar per davant les ordres rebudes del seu partit o dels espanyols com ho defineix, amb quina autoritat moral pretén demanar el vot, i qui pot ser tant cec de  confiar en algú        que el 21 N ja mai més es recordarà de la terra que l’ha escollida, francament es indignant.

 

En definitiva, una recepta clara i uns arguments espanyols tant lamentables i fàcils de desmuntar, que em sembla que aquest cop a poca gent per molta bona fe que hi hag,i  portaran pel seu camí de pedres i costerut.

 

 

FI DE LA TORTURA TAURINA EN TERRES CATALANES

Avui a la Monumental de Barcelona, es celebra l’últim acte del que els seus aficionats anomenen festa, i que gracies a la iniciativa popular ratificada pel Parlament Català, ha quedat abolida a Catalunya, de totes maneres els favorables sense arguments ètics, de civilització i evolució humana, s’han agafat al fet identitari espanyol, per emmascarar aquesta decisió ferma, i partits com Populars i Ciudadanos, tant actius alhora de reclamar fer complir les lleis, ara resulta que no, i segueixen la seva campanya per evitar aquesta mort de les curses per sempre.

En Xavier Trias, comenta que Barcelona hi surt guanyant amb un nou espai encara amb futur incert, confia en que aquesta sigui l’ultima cursa, i que no hi hagi moratòria a l’aplicació de la llei antitaurina com demana el PP, i ha reblat que la plaça tant sols s’omple amb la presencia de Jose Tomas, i sense ell la plaça es gairebé buida. El Parlament va aprovar per majoria la iniciativa popular, i en un estat de dret com diuen alguns això no seria discutible, de totes maneres des de determinats sectors espanyols es parla de drama, i fins hi tot el torero Serafin Marin diu que molesta tot allò que fa olor a Espanya, i parlen de gran suport a la seva continuïtat, i un clam invisible que demana la festa espanyola, i parlen de llibertat. Mentrestant personatges com Alberto Fernandez Diaz pels Populars o Albert Rivera per Ciudadanos, encegats del seu nacionalisme espanyol ranci, continuen demanant no fer cas de la llei aprovada en el Parlament, aquest es el seu sentit democràtic.

Realment, en una democràcia, el Parlament es el representant de la sobirania popular, i quan aquest rep una iniciativa ciutadana amb més de 180 mil signatures, i finalment aprova l’abolició d’aquesta atrocitat taurina, això no hauria de generar cap discussió, aquest va ser feta prèviament, i on per una part l’ètica, el respecte animal i el mon civilitzat volia la prohibició, i per altra simplement uns sentiment identitari espanyol que res te a veure amb el tema volia continuar. Van voler mesclar els correbous catalans en el tema, però era un intent groller de barrejar temes, evidentment que no es pot fer patir un animal, i tard o d’hora s’han d’eliminar aquestes tradicions salvatges, però en aquest cas la ILP feia referència els toros,  i aquest era el tema. Cal dir que un 70% dels ciutadans espanyols tenen un nul interès per les corrides de braus, i tant sols la caverna, i aquest nacionalisme radical i cec espanyol, vol a força d’imposició i per damunt del planeta, imposar la mal anomenada festa com sigui, evidentment les mancances democràtiques espanyoles son evidents, i això provoca que dos partits segueixin sense voler acatar com diuen ells les lleis, en aquest cas es veu que no els interessa, evidentment quan es tracta de destruir la immersió lingüística demanen un acatament total. El Serafin Marin se li hauria de dir que no ens molesta el que fa olor a Espanya, simplement som un altre identitat, amb costums diferents, tradicions diferents, i maneres de fer diferents, com Alemanya, Letònia o Noruega per posar el cas, i per tant el que el seu sentiment o identitat troba normal, hauria de veure que en altres llocs, i per molt que li pesi no ho es.

Que la barbàrie s’elimini sempre es una bona noticia, i que l’afició catalana als toros era molt reduïda es una evidencia, per tant no hi ha cap clam a favor, i si un clam del triomf del respecte als animals, i de ser una societat cada cop més civilitzada, i que rebutja els espectacles on la tortura i la sang son l’essència, no formen part de la nostra cultura, i com moltes altres tradicions ancestrals van desapareixent, al contrari encara viuríem a les cavernes, i lògicament el món evoluciona, si altres territoris no ho veuen així en tot cas ho han de decidir els seus ciutadans si volen, els catalans ja hem decidit en aquest cas, i hem obligat als nostres politics porucs a fer el pas que la societat demanava. Adéu toros per sempre, i persecució a qualsevol maltractament animal.

 






LA CATALUNYA INDEPENDENT DE MONTILLA I ELS PRESOS POLÍTICS A ESPANYA

En una conferencia organitzada per Òmnium el passat president Montilla, no va dubtar a qualificar de viable una Catalunya independent, i tot seguit la va qualificar de no convenient amb una sèrie de contradiccions que cal destacar. Per altra banda, avui una gran manifestació recorrerà els carrers de Bilbao per expressar la seva condemna a la justícia espanyola, i la pena de 10 anys de presó a dirigents abertzales, entre ells Arnaldo Otegui, en un acte més que dona prova de la inexistent democràcia espanyola, i les nul·les ganes d’arribar a la fi de la violència a Euskadi per part de l’Estat espanyol.

Montilla segueix apostant per l’estat federal, i adverteix que la transició nacional pot generar nomes frustració, ha fet una defensa de la gestió econòmica del tripartit, i que nega el malbaratament de recursos com a font del dèficit de la Generalitat. Reconeix que l’opció sobiranista es viable, ja que un país amb 7 milions d’habitants amb la capacitat i estructura productiva catalana, son una garantia, citant els exemples d’Andorra, Lituània o Kosovo què encara son més petits, però creu que no ens convé, i si tornar a ser el motor de l’estat espanyol per sortir de la crisi. Per altra banda la condemna de l’audiència Nacional a Otegui ha generat frustració, i tot amb l’excusa de voler tornar a reconstruir la mesa nacional de Batasuna, i on els acusats van explicar que estaven preparant la ponència política, que servirà per allunyar definitivament la violència del procés, i on la sortida sigui exclusivament política, avui a Bilbao la ciutadania expressarà la seva indignació amb aquesta nova atzagaiada espanyola, i posar pals a les rodes a un procés de pau que no troba simpaties fora del País Basc.

L’Expresident sembla que li ha costat, com molts altres no li toca altre remei que acceptar que una Catalunya estat es perfectament viable, els falsos arguments s’han esgotat, i la quantitat de petits estats iguals o més petits que nosaltres, i amb menys recursos que prosperen a una gran velocitat son exemples demolidors que ja no tenen replica, un cop arribats a aquesta conclusió, resulta que no ens convé, ja que em de ser el motor d’Espanya. Aleshores, segons vostè podem ser  el motor de 40 milions de persones i un gran territori, que no podrem fer amb 7 milions i un petit territori, es absurd negar aquesta possibilitat a la ciutadania, i retallar greument el seu estat del benestar, i les seves possibilitats presents i futures per una dèria que entenc interessa a determinats territoris que viuen d’aquesta festa, però no a nosaltres. Si quedem que som viables, que tenim totes les possibilitats, una gran capacitat, i una identitat plenament al llarg dels segles consolidada, perquè nega el que la població d’Eslovenia, de Lituània, de Croàcia, i molts i molts exemples ha assolit, i assolirà gaudint del seu estat propi, ho nega als catalans, que ens considera inferiors a la resta, tenim menys drets o simplement el llast espanyol es per sempre i per decret, caldria que aclarís aquestes qüestions, crec que els arguments d’aquesta situació de greuge per Catalunya s’esgoten, i més enllà del sentiment no hi ha gairebé res. El món evoluciona, i nosaltres no podem aturar la nostra historia el 1714, i deixar-la amb el boto de “pause” posat per sempre, cal prémer “play”, i deixar que la historia continuí amb el seu curs viu i canviant.

Pel que fa a les traves espanyoles al procés de pau basc, son evidents i denunciables a nivell internacional, nomes volen la rendició i la via policial, i lògicament no volen entrar en el tema polític de fons, cada intent de negociació l’han acabat trencant quan ha arribat el moment de parlar de resolució del conflicte, i la condemna d’Otegui no te ni cap ni peus, ell es un dels líders de la via pacifica i política per arribar a la desaparició d’ETA, i el dret a decidir lliurement del poble basc, i això per la justícia espanyola es un perill, nomes em queda desitjar ànims a aquest lluitador infatigable, i tots els que lluiten pacíficament per una causa que s’ho val, i que tard o d’hora ha de caure com la fruita madura, davant d’un estat que no vol la pau.

 

 

 

 

PALESTINA, CENSURA I LA DESTRUCCIÓ DE LES NOSTRES CAIXES

El president palestí, i la seva petició de reconeixement com estat a les Nacions Unides te pros i contres, no prosperarà, però es un pas que fuig de la violència, encara que s’acosta més a una propaganda de conseqüències difícils de preveure, que a un full de ruta consistent, i que donaria tota la legitimitat a aquest nou estat. Per altra banda la censura plana sobre el consell de RTVE, i ara tot son disculpes per voler ficar el nas a la prèvia de les noticies, però l’avís ja es una realitat. Per últim el que es negava amb les nostres Caixes, ara passarà a ser una realitat, i el Banc d’Espanya passarà a tenir el control de Catalunya Caixa i Unnim, continua l’ofensiva, i en aquest terreny per variar un altra derrota.

El president palestí Abbas utilitza el canal pacífic i polític pel seu reconeixement, però alhora el grup Hamas continua fent accions bèl·liques contra Israel, i no sembla que es deixi controlar amb facilitat, la iniciativa esta condemnada a la seva mort, i no anirà més enllà, però en definitiva obre una nova via, i ha obligat al posicionament contrari dels Estats Units, i la indefinició i contradiccions de la Unió Europea, amb posicions tant hipòcrites com l’espanyola, favorable al seu dret d’autodeterminació, cosa que nega per exemple a Catalunya o més recentment a Kosovo. Per altra banda el consell de RTVE, desprès d’aprovar amb els vots de CIU i PP i l’abstenció de PSOE i ERC, l’accés al programa on es configura l’escaleta de noticies pels informatius, cosa que davant la queixa dels periodistes sembla serà rectificada i atribuïda a una mala interpretació. Per últim, Catalunya Caixa i Unnim aprovaran que el FROB les controli, i el Banc d’Espanya obtindrà la majoria de les dues entitats, i podrien perdre el seu estatus de Caixa, ja que no han aconseguit el nivell mínim exigit, i el que abans es negava ara serà una realitat.

Una fugida endavant sempre es un cop d’efecte, i en aquest cas el president palestí ha tirat pel dret, elevant a la ONU la seva legitima petició de convertir-se en un estat, de totes maneres, i fugint d’aquest progressisme de fireta i ridícul que passeja amb el mocador palestí com a signe de modernitat, obviant les accions violentes d’una part d’aquest territori, i també a l’altre costat els que fan bandera d’Israel per davant de tots els drets humans més elementals, i que fruit de la seva ceguesa i parcialitat defugen veure, faria be el president palestí de controlar el seu territori, convèncer Hamas de la seva desaparició, i fer passos endavant pel diàleg i la pau com arma, i recollir simpaties internacionals per la seva causa justa, s’ha de veure que el grup armat palestí i Israel es retroalimenten, i son l’excusa perfecte perquè res no es bellugui, es com l’Estat espanyol i ETA, es trist veure com la violència frena un procés on els grans perjudicats son la població civil i innocent, i on les atrocitats son a l’ordre del dia en nom de la justícia, per altra banda i un cop més es comprova com la Unió Europea internacionalment nomes es una suma de diferents opinions, i mai una posició ferma i consensuada que doni respecte a l’opinió mundial.  A l’afer de RTVE, veiem com una censura encoberta amb la responsabilitat dels grups que van votar positivament, però també dels de l’abstenció, ara tot son excuses i males interpretacions, gracies a la queixa legitima de la independència periodística en un estat democràtic, o que ho pretén ser, però el mal ja esta fet, i les conseqüències de no fer un traspàs de la dictadura a la democràcia radical son episodis com aquests, on es violen qualsevol normativa ètica i de llibertat sense rubor, aquesta es la mentalitat que podem veure. Per últim l’estat espanyol, pel que fa a la croada contra el nostre sistema propi financer, ja ha aconseguit guanyar la batalla, davant el silenci català interessat que veu com les nostres Caixes ja han passat a la historia, i son propietat del Banc d’Espanya, un altra batalla perduda, i on fa un temps tot eren negacions del que ha acabat succeint, ara son silencis d’aquesta classe política que no es capaç de fer front, i que fa que amb el tema de la llengua tampoc sigui molt optimista de les seves opcions de plantar cara, tot plegat molt trist.

CONVIVENCIA CIVICA I ELS ÚLTIMS FRANQUISTES

Aquesta associació de nacionalisme ultra espanyol. i amb clars tics xenòfobs per l’eliminació de qualsevol rastre de la identitat catalana a la pròpia Catalunya, i arrel del recurs que el Govern ha presentat contra la interlocutòria contra la escola catalana, han comentat que Mas i Rigau. son els últims franquistes, cosa que porta a una reflexió sobre un període dictatorial sempre protegit per la democràcia de fireta espanyola. i que permet que personatges o entitats com aquestes segueixin perseguint els objectius dels 40 anys de dictadura sense pausa.

El president d’aquesta entitat espanyolista Francisco Caja, parla d’un recurs inadmissible. i de falta de respecte a les lleis, parla de sentencies fermes. i que no s’hauria d’admetre recursos com aquests on es demostra l’integrisme lingüístic. i la opinió ja esmentada dels últims franquistes, parla de que no hi ha existència legal, ni lleis, ni constitució que defineixin la immersió. i per tant es una practica il·lícita, parla de clara intencionalitat en excloure la llengua que parlen la meitat dels catalans, i renega d’un estat de dret que sembla no es compleix. Per altra banda hi ha mitjans, què tot hi la seva contribució  a la nostra llengua, els seus objectius segueixen sent els mateixos de sempre, es el cas de La Vanguardia, i el seu incompliment de contracte per publicar l’anunci del Cercle català de negocis, i la seva promoció de l’estat propi, el dia de la Diada, i la posterior setmana amb excuses de mal pagador.

 

Realment aquestes entitats espanyolistes a falta d’arguments raonables, tant sols actuen amb el cor, i amb la fòbia anticatalana que els envaeix pels quatre costats, el seu objectiu de genocidi lingüístic de la nostra llengua evidentment els equiparà amb els objectius al franquisme, què fan servir per acusar qui no segueix els seus ideals, cosa molt típica dels règims de la imposició, no volen saber res de la llei aprovada pel parlament per la immersió catalana, i ara fa poc fins hi tot referendada al Congrés espanyol, i parlen d’excloure la seva llengua, quan poc els importa o gens excloure la llengua més feble, fins hi tot en el seu territori natural, i que necessita d’aquesta discriminació positiva per mantenir una salut viable, parlen de la meitat dels catalans, quan en realitat tant sols tres famílies han interposat el recurs del total de la població, crec i no vull equivocar-me que en un estat de dret, això se’n diu minoria, i per tant ha d’acceptar les tesis de la majoria.  La paranoia malaltissa d’aquests personatges no te límits, i com deia aquell volen acabar amb la nostra llengua pel civil o pel criminal, evidentment la prohibició seria la seva eina favorita, però per desgracia per ells no la poden aplicar.

 

Altra cosa son els mitjans que recentment han editat en català desprès de molts i molts anys de reclamacions, com son La Vanguardia, i la seva negativa a publicar l’anunci a doble pagina de l’entitat empresarial per l’estat propi “Cercle catala de negocis”, i que al·legant falta d’espai no ho va publicar, deixant el contracte signat en paper mullat.  Es un menyspreu a l’entitat, que es va repetir el diumenge següent, quan la compensació va quedar en un no res, al·legant aquest cop que l’oferta tant sols era per la Diada que precisament van incomplir. Ja sabem que el grup Godo no es destaca per la seva defensa de la catalanitat, encara que també serien els primers en pujar al carro un cop assolit l’objectiu, però de moment aquesta actitud vergonyosa, es la que donen com imatge, i donen la idea que la llengua no fa el fet, ja que la ideologia i objectius continuen de la mateixa manera pels segles dels segles.

 

 

 



 

LES BATALLETES D?ANAR PER CASA

Alhora que  l’estat espanyol continua la seva ofensiva contra Catalunya en tots els fronts, la nostra resposta sempre defuig el xoc, i eleva a una gran categoria o mèrit fets que a aquestes alçades ja no signifiquen gairebé res. Totes les coses evolucionen, i el que fa deu anys podia ser un avenç, ara ja pot ser insignificant, però el problema be, quan l’únic objectiu es intentar esquivar un enfrontament, i recuperar velles costums per enviar un missatge a la ciutadania, i que estigui contenta i enganyada. Això ho trobem en el cas de les seleccions esportives o amb les declaracions a favor del model lingüístic.

Efectivament, la plataforma pro seleccions esportives ha informat del reconeixement de la Federació Catalana de dards a l’assemblea celebrada a Irlanda, i on amb més de 28 estats representats, tant sols Espanya i Anglaterra van votar negativament, i d’aquesta manera la selecció catalana ja podrà disputar el mundial de la categoria, on podria enfrontar-se a l’espanyola.  Per altra banda, el nostre Parlament ha aprovat una declaració a favor del model d’immersió lingüística, que insta al govern a defensar els docents i centres educatius en l’exercici dels seus drets, i compliment de les lleis, i dona ordre de recorre a la justícia contra  qualsevol decisió judicial contraria al model, tot amb el suport de CIU, PSOE-C, ICV i ERC, de totes maneres no vol iniciar cap ofensiva contra el castellà a l’escola, i ha rebutjat la ILP batejada com “Salvem l’escola en català”, presentada per Solidaritat, ja que considera vulnera la Constitució i l’Estatut, ja que no es pot desplaçar el castellà absolutament de l’ensenyament.

 

La por del feble sempre es mala consellera, i indigna quan s’intenta fer passar bou per bestia grossa per amagar la pròpia debilitat o vergonya, no dic que sigui una mala noticia el reconeixement internacional d’una federació esportiva catalana com per exemple els dards, vers al contrari, però per altra banda hem de ser conscients que dins l’estat espanyol tants sols anècdotes com aquesta, amb esports molt minoritaris aconseguirà l’objectiu, la resta simplement no ho faran mai, sinó som un estat. Fa uns anys quan es movia el tema dels reconeixements de les seleccions amb la batalla més coneguda de la federació de patinatge o de rugbi, per cert dues derrotes més per part nostra, es va demostrar que l’estat espanyol mai permetrà, utilitzant tots els recursos al seu abast la nostra pròpia representació, amb el cas exemplar de la selecció de futbol i la seva costellada de Nadal, ni més ni menys que la selecció de Murcia posem el cas, aquesta es la realitat, i segons quines reaccions amb noticies com els dards, poden donar una falsa concepció de la realitat, al dia d’avui es molt clar, amb un estat, automàticament seràs un més en el context internacional, i el reconeixement olímpic serà un fet, al contrari no hi ha termes mitjos, no ets ningú, i les costellades poden acontentar i omplir de goig molta gent, però francament crec que ja estan força caducades. Pel que fa a la resolució del Parlament, denota la típica ambigüitat per no molestar a ningú, aquell plantem cara, sense que es noti, simplement defensant les lleis i sense un posicionament ferm, cal pensar que els advocats que han presentat el recurs de les tres famílies pel castellà, ja han amenaçat amb enviar prop de 500 recursos més amb la clara intenció d’atacar al català en el moll de l’os, i reduir-lo a la mínima expressi,ó i crec que la ILP per reforçar el català com a única llengua a l’ensenyament esta més que justificada, simplement es defensar la nostra llengua, cal pensar que l’estat espanyol no s’aturarà fins aconseguir el seu objectiu, i davant això no podem ser febles, i hem de dir alt i clar quina es la nostra llengua, que no vol dir anar contra cap altre, es ni més ni menys que el que fan tots els estats del món, i no podem deixar-ho per més endavant, ja que tard o d’hora la doble línia escolar pot ser una realitat, i això significaria el toc de gracia per la nostra llengua, que a falta d’un estat que la protegeixi, tant sols ens te a nosaltres, i no podem donar-li l’esquena.