Arxiu mensual: agost de 2011

EL DIÀLEG ESPANYOL ES SINÒNIM D?IMPOSICIÓ

En una democràcia com l’espanyola amb tantes mancances i vicis enquistats, passen coses com les que es van sentir ahir al Congrés de Madrid, on el dos partits majoritaris, i nacionalment com dues gotes d’aigua, van acordar aquesta imposició financera i retallada autonòmica, amb l’excusa de les pressions europees, i un cop presentat l’acord, i sense voler tocar ni una coma, ofereixen diàleg a les demes formacions, caldria preguntar per parlar de que. Es una prova més per preguntar-se que hi fem en aquella cambra volent fer esmenes, pactar lleis, i donant suport a pressupostos que sempre acaben a la nostra contra.

El numeret de CIU amb Duran al capdavant sense votar cap posició amb la seva admissió a tràmit, i avisant que si es deixa la federació fora de la reforma constitucional hi pot haver un xoc de trens que no es positiu, diu que ells fan i desfan sols, i que han trencat el pacte constitucional, ja que no s’ha convidat als nacionalistes catalans al debat, tot hi així va anunciar que presentarien esmenes de cara a la votació definitiva, avisant que estant d’acord en una limitació del dèficit públic, però fixada pel Parlament, i on aquests siguin competents per la emissió de deute per minimitzar l’agressió autonòmica financera, i no donar la semblança de que es tracta d’un estat unitari.

Realment, la hipocresia d’en Duran no te límits, fa el número, però segueix negociant, alhora diu que un xoc de trens no es positiu, caldria que expliqui, per qui no es positiu, crec que Catalunya fa temps que ha de dir prou, i el xoc es inevitable, els problemes si no s’afronten, mai deixen de ser problemes, un cop es decideix posar fil a l’agulla, l’enfrontament esta servit, però per arribar a la solució, diu que trenquen el pacte constitucional, es pot saber de quin pacte parla, es deu referir el que van fer les forces sortints de la dictadura militar per intentar posar una cortina de fum democràtica, i vetllar pels seus interessos per damunt de tot, per cert els nacionalistes catalans mai han tingut el poder d’obrir boca en la sagrada constitució, en tot cas els nacionalistes espanyols com ell mateix, que no s’equivoqui, no hi hem estat convidats, i tenim un paper molt definit i concret reservat. També ens diu referint-se a socialistes i populars que fan i desfan sols, potser no sap que son el 90% de la cambra, i per tant ho poden fer, a més i sumem el factor de que nacionalment son idèntics, i per tant, posen per davant l’estat abans que el seu partit, se’n diu tenir sentit d’estat, cosa que els catalans en tenim ben poc, per no dir gens, difícilment posem els nostres interessos com a poble per davant del partidet o personatge de torn, i així ens va. En Duran es un clar exemple, un poble que no pot decidir res, que no pinta res, com ell mateix diu, que viu espoliat, i pagant bona part de la festa espanyola, amb un sacrifici descomunal, i ell com si tal cosa, segueix negociant pressupostos, lleis espanyoles, i tot  tipus de reglaments, que la majoria acabant anant a la nostra contra, aquest es el sentit d’estat del personatge, que es conforma i accepta fer unes propostes per minimitzar l’agressió, no per rebutjar-la, simplement fer-la més digerible, reblant el clau, quan diu que si no semblarà un estat unitari, es que sempre ho ha estat, que no ho sabia el Sr. Duran, mai hi ha hagut la més mínima intenció de no ser-ho, es completament coherent, les autonomies son una farsa que cal combatre, i anar afeblint progressivament i amb la crisi, la oportunitat esta servida  amb safata.

En definitiva, i un cop més, aquesta misèria que ens arrossega permanentment, i un estat espanyol que segueix la seva línia, el problema es nostre, i no seu, no ens oblidem d’això.

EL QUE ENS QUEDA, QUAN ELS MILLORS ENS DEIXEN

La mort del President Barrera, ha deixat un buit, que costarà molt d’ocupar, ja que la distància entre els pocs homes brillants com ell, i la mediocritat interessada majoritària es massa gran. Catalunya ha perdut un referent, i encara assistíem a la capella ardent on els mossos retiraven ràpidament una estelada de damunt del fèretre per la normativa existent, i Iniciativa amb un discurs del segle passat, i totalment passat de rosca no assistia a la cerimònia fúnebre, un ridícul més que podem sumar recentment a les protestes per l’actuació de la cantant israeliana Noa per la Diada, tota una filosofia que referma encara més les paraules que abans esmentava.

Com deia, la baixa qualitat dels nostres representants queda en evidència davant la mort d’aquestes excepcions, a la mesquinesa d’Iniciativa, i la seva caducada ideologia, que posa per davant del país i de la memòria dels que l’han dignificat, i podem afegir a Duran i Lleida, i la seva proposta en la reforma de la Constitució espanyola de delimitar  la solidaritat, o sigui admetent l’espoli com a normalitat, cosa que el president extremeny ja ha contestat, dient que hi ha de ser mentre sigui necessària i no a caprici de ningú, en resum que hi serà mentre ells vulguin, o sigui sempre, i decidint ells la quantitat per poder pagar la festa espanyola amb el nostre esforç, esclar.  Es la realitat que els nostres volen amagar fruit de la seva incapacitat, i que crec queda molt ben expressat en el següent escrit d’en Xavier Roig que us adjunto.

 

 

 

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.
 
Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.
 
A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.
 
Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.
 
Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tant i tant trista. Tant i tant perjudicial per al país.

XAVIER ROIG

 

ELS PARTITS CATALANS DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES

Els dos partits nacionalment espanyols ens presentaran a Carme Chacon, per part socialista, i segurament l’Alicia Sanchez per part popular, i son tot una garantia que els postres interessos estaran a la cua dels seus respectius programes, per part d’Esquerra les primàries decidiran, i pel be de l’independentisme esperem que l’opció Ridao quedi descartada, CIU i en Duran fa temps que fan propaganda un dia si i un dia també, i exigeixen un protagonisme que a l’estat espanyol no els pertoca, i Iniciativa segurament farà primàries, però segueixen amb el discurs caducat de les dretes i les esquerres per bandera. Pel que fa a Solidaritat, crec que encertadament no es presentaran en solitari, i buscaran una Coalició per anar endavant. En definitiva tot un panorama.

Efectivament, el socialisme català, ha confirmat que votarà si a la reforma constitucional, com si tothom no sabes que aquesta seria l’opció, i un cop més assistirem a la vergonya de la submissió dels seus 25 diputats a Madrid, votant contra Catalunya sense cap rubor, i demostrant un cop més que la seva única prioritat es diu PSOE, per si algú encara no ho havia vist, per altra banda gairebé han confirmat la Carme Chacon com a candidata, la mateixa que va aplaudir la retallada estatutària per part del TC, i que ha oblidat completament Catalunya els últims 4 anys jugant a soldadets a Madrid, tota una garantia de llençar el vot a les escombraries. Per part Popular, l’Alicia  ens diu que esta disposada a negociar que els catalans no segueixin pagant tant, ja que Catalunya te un dèficit fiscal molt elevat, encara que dona marge per baixar impostos interns i gestionar millor el pressupost.  Ha parlat de la millora del finançament, però primer sortir de la crisi, i respecte la reforma de la Constitució, ha demanat els partits no aprofitar per encabir-hi coses que no venen el cas. O sigui que amb tot el cinisme del món, admet que paguem molt, o el que es el mateix patim un espoli fiscal brutal, davant d’aquest descobriment que sembla li sembla be, vol baixar impostos, quan precisament els ingressos de la Generalitat s’han reduït, i sense diners no es poden fer polítiques reals, això si demana no parlar de dret a decidir o limitació de l’espoli a la reforma del llibre sagrat, es veu que son temes que com deia aquella ara no toquen, en canvi  retallar autogovern es veu que si que toca, tot plegat  ja es veu que son les dues cares de la mateixa moneda. Esquerra es debat entre Bosch i Ridao, el primer pot donar pas a una coalició unitària, el segon es encara  un defensor de l’eix esquerra i dreta, abans de l’eix nacional, i rebutja les formacions sobiranistes que no son la seva, tot un exemple a no imitar, i que pel be de l’independentime ha de quedar definitivament desterrat, i obrir la porta a l’aire fresc, i una gran unió amb l’objectiu fonamental de  l’estat propi com defensa Solidaritat.  Davant la reforma, en Joan Tardà i davant tantes propostes miserables, presenta abandonar l’escó en el moment de la votació com a mesura de protesta, i amb alta càrrega simbòlica, crec que es la decisió més encertada, ja que demostra que nosaltres res hi podem fer, que no hi haurà referèndum, ja que legalment no cal i amb el si dels dos partits majoritaris, seria una victòria clara, i demostrar que nosaltres rebutgem aquesta Constitució, i no ens hi volem barrejar més. Pe la part convergent, en Duran no para de reclamar un protagonisme que no li pertoca, i encara estant pensant el seu sentit de votació a  Madrid, amb la seva típica actitud  que delata el frau del pacte fiscal, i el peix al cove que prepara per tornar a enganyar la població, i seguir mantenint la nostra submissió a l’estat pels segles dels segles, es una vertadera llàstima que pugui ser el nostre representant a Madrid, ja que no ens defensa  a nosaltres, sinó als interessos personals i del seu partit.

En definitiva, el panorama es força desolador en un lloc on hi tenim poc a guanyar i molt a perdre, com venim fent des de fa molts i molts anys.

 

 

HERIBERT BARRERA: UN EXEMPLE PER TOTS

Ahir no va ser un dia agradable per Catalunya, ens deixava a l’edat de 94 anys un patriota de pedra picada, i primer president del Parlament de la recuperada Generalitat, Heribert Barrera, una vida política de lluita clara per la independència amb un trajectòria impecable, i que mereix el respecte fins hi tot de les persones molt allunyades dels seus postulats. Desprès de les paraules oficials de la classe política per les morts recents de feixistes homenatjats vergonyosament com Samaranch i Sentis, ara veiem com moltes declaracions delaten un cinisme, ja habitual a la classe política catalana.

Francament, el meu interès per la política i per la independència del meu país com objectiu a nivell col·lectiu de la meva vida, va donar com a primer referent a la personalitat d’en Barrera, un home que sempre he seguit i escoltat amb atenció, cada declaració o pas que anava fent amb la seva extensa carrera, i on la lluita per l’estat propi va passar per davant de qualsevol partidisme com va demostrar amb els últims anys amb el seu allunyament d’Esquerra, i un apropament a l’aposta d’una candidatura independentista unitària per assolir l’objectiu, deixant els postulats esquerra i dreta en segon lloc. Hem vist declaracions de tot tipus, com dins del seu partit, en Joan Puigcercos que va agafar el rumb del poder amb el nacionalisme espanyol present al Parlament, enlloc de la via que proposava Barrera, en Duran parlant d’ell com un patriota, suposo que no es deu referir a la seva de pàtria, en Bosch per Iniciativa criticant la seva tria per la dreta en els anys 80 amb Pujol al capdavant, quan sap perfectament que lluitava per les llibertats del país, i no per atorgar el poder a un partit nacionalment espanyol com el PSOE-C, per molta esquerra que gasti, i finalment el President Mas que el titlla de mestre de patriotes, a veure si es un bon alumne, de moment no ho demostra gaire, i el recorda a la manifestació del 10 J, llàstima que no anomena la recent del 9 J, on el seu últim discurs va ser dalt d’una camioneta amb una imatge deplorable, i que demostra el respecte que te aquest país per les persones integres com ell. En definitiva una gran pèrdua d’una persona que no podrà veure el seu somni fet realitat, i de nosaltres depèn fer-lo possible, seria el millor homenatge. Adjunto el vídeo de la seva última aparició pública l’esmentat 9 de juliol on vaig tenir el goig d’escoltar-lo.

 

 

 

CHAVES, CESC I AENA: SIMPLEMENT VERGONYA

Potser alguns es preguntareu que tenen en comú aquestes dues persones i aquesta entitat, però amb els fets que explicaré tenen una connexió molt clara, el vicepresident espanyol Chaves dient que el nostre model de finançament ja esta a l’Estatut, i no ens en cal cap més, Aena mantenint Aeroports com el d’Osca, on el mes de juliol hi va haver 15 viatgers, i pagat amb els impostos de tots, i per últim Cesc Fabregas i la seva estelada en la celebració blaugrana de la Supercopa, i on davant els atacs cavernícoles i xenòfobs  espanyols, ha hagut de demanar disculpes, suposo que per existir. Tot plegat força trist.

En Chaves considera que els populars tornaran a parlar català en la intimitat, ja que negociaran un sistema semblant al concert econòmic per Catalunya, i afegeix que el seu regim queda establert a l’estatut català, i això ens hem d’atenir, sense cap altre model, deixant clar que el desenvolupament d’aquesta llei es totalment normal. Per altra banda AENA, no tancarà l’aeroport d’Osca, on el juliol 15 persones van ser els seus usuaris, i on els treballadores eren 32, i durant el 2010 tant sols 2700 viatgers en van fer us. Aquesta infraestructura evidentment mai ha estat rendible, inaugurat fa quatre anys amb un cost total superior als 100 milions d’euros, i on per exemple un aeroport semblant com el de Reus – Tarragona va rebre més de 800 mil passatgers, però la companyia ha decidit mantenir tota la plantilla, tot hi els avisos del ministre de Foment, admetent que sense ajuda de fons comunitaris no es pot pagar el manteniment i finalització de l’alta velocitat. Per últim el jugador blaugrana Cesc, que va lluir l’estelada ahir a Mònaco per celebrar el triomf, i davant les critiques de la caverna espanyola, es va disculpar per si havia ofès algú, i es va excusar dient que es pensava que era una bandera catalana, es veu que a twitter l’etiqueta “cescmuerte” va triomfar, i alguns mitjans van comentar que podia ser il·legal ja que es una bandera inconstitucional.
Realment en Chaves, i el seu intent d’atiar la por contra els populars i els seus pactes, demostra que el veritable perill es ell i el seu partit, ja que critica un pacte amb uns beneficis per Catalunya, cosa que si per exemple fossin per Andalusia, no crec que digues res, i ens insta a un Estatut que ja ha quedat demostrat que amb les moltes retallades es una eina força inútil per Catalunya, i que a més no hi ha res que hagi de ser per sempre, i les necessitats o la justícia poden fer evolucionar les coses, i ell i la seva fòbia anticatalana no son ningú per imposar o deixar d’imposar un model, què sap perfectament que junt amb l’espoli, fa inviable l’economia i el futur català. Per altra banda AENA manté un aeroport totalment deficitari i ridícul, com moltes altres infraestructures fetes per inflar unes quantes butxaques i fer negoci, però sense cap tipus de control, i en contrapartida demanant sacrificis per complir un dèficit a les autonomies, quan l’estat per una altre costat fa aquests negocis foscos amb unes pèrdues que hem de pagar entre tots, i que sembla no provoquen cap escàndol, quan amb un estat seriós les dimissions serien a l’ordre del dia, però en un estat on l’especulació i l’estructura radial son les que manen, es pot no donar suport al Corredor Mediterrani per exemple, i fer obres com l’aeroport de Ciudad Real, aquest d’Osca o autovies gratuïtes pel mig d’Extremadura, en zones on pràcticament no hi ha mobilitat, aquest es l’esforç que ens demanen, pagar la festa i callar, tot un clàssic de la relació catalana amb l’estat. Per últim Cesc Fabregas ha fet el que mai es pot fer, perdre la dignitat d’ell, i del que representa aquesta bandera, i demanar perdó pel simple fet d’existir, la pressió de quatre cavernícoles de l’Espanya de sempre, pràcticament l’ha titllat de delinqüent per sortir amb la bandera que segurament pot representar els seus sentiments, no veig que hagin dit res d’altres banderes de diferents llocs que es van poder veure, però esclar quan parlem de Catalunya la cosa canvia, i no tenim dret a expressar el que sentim, es francament lamentable, i l’acceptació d’aquesta vergonya per part del jugador com si s’hagués de justificar per ser don es indignant, i faria be de demanar igualment disculpes els que ens sentim ofesos per menysprear un símbol que el sentim ben nostre, i que no va contra ningú, sinó a favor nostre, aquests no son els valors a exportar, i algú li hauria de dir.

 

 

QUI DEFENSA LA DIGNITAT DEL BARÇA

Com a seguidor i cor blaugrana pels quatre costats, crec que cal dir quelcom sobre els fets que  últimament van succeint i el comportament indigne i mesquí de l’equip de la capital espanyola, que a la seva pèrdua de valors, si es que mai els ha tingut, ara hi afegeix una oda a la violència atiada pel seu entrenador i amb el suport de la institució i com es va veure l’altre dia bona part de l’afecció. Es una conducta rebutjable i on l’excel·lència blaugrana no pot caure en el parany, però on la directiva amb el seu president al capdavant no pot seguir amb aquesta permissivitat i prudència les respostes al club esmentat.

Davant del que es considerat el millor equip del món, no tant sols pels seus triomfs, que es una part important i que esta marcant una època com en el seu dia ho van fer altres equips, i que el Barça a nivell europeu i mundial mai havia assolit amb tanta assiduïtat, si suma el seu joc que enamora i els valors que transmet en forma d’humilitat, esforç, i on fins hi tot el millor jugador del món sembla un principiant amb fam de victòries.  Es una situació que l’equip de la capital espanyola no estava acostumat, ja no parlaré d’èpoques passades on les victòries eren gairebé per decret, però tampoc en aquests temps moderns on inversions descomunals res han pogut fer davant els nois de la casa blaugranes i la seva fam sense límits. Constatat que en el terreny de joc les distancies eren insalvables, van decidir engegar la maquinaria que rodeja aquest equip, anomenada popularment “central lechera” i campanya rere campanya, cadascuna més vulgar i miserable que l’anterior intentar sobre la base de la mentida tapar les pròpies misèries i esgotar el rival, els arbitres amb el famós “villarato”, el calendari de partits, els entrenadors que es deixen guanyar, les acusacions de dopatge, tot s’hi valia per intentar desestabilitzar,i on el punt culminant va ser els quatre enfrontaments gairebé seguits la passada temporada on les males arts, la violència i el menyspreu del seu entrenador a les victòries i títols blaugranes amb el suport de la seva institució, arribant a intentar una sanció de varis jugadors per no disputar la final de Wembley, a pesar de que ells no hi tenien res a guanyar, van provocar la reacció ferma, però educada del nostre entrenador i una amenaça per part d’en Rossell sobre un trencament de relacions si això es tornava a repetir.

 

Arribem a la Supercopa de fa uns dies i els fets s’han repetit i fins hi tot pujat un graó més amb la defensa de la violència per part del seu entrenador, en una actitud cínica i covarda que ha vist tot el mon i defensada curiosament per la seva entitat conscient del fang per on s’arrossega i on els valors que hauria de transmetre una entitat com aquesta han passat a millor vida. La resposta ha tornat ha ser prudent per no crispar més l’ambient, cosa que en part es certa, però també cal complir la paraula donada i defensar el club, no s’ha de contestar a  ningú, fer-ho al camp, on ho fan tant be els jugadors, però institucionalment el club no pot tenir relacions amb clubs que han arribat a aquests nivells de mesquinesa i on algú ha de defensar la dignitat de l’entitat i per afegit dels seus socis i seguidors. Es un trencament que no comporta cap gest violent i on el següent pas es ignorar qualsevol fet que vingui d’aquest club i no caure en cap provocació, girar full, però no tornar a trepitjar institucionalment el camp madrileny, fins que la situació sigui un altre cop normalitzada, i aquest es un problema que nomes es seu, i de cap manera nostre.

 

Crec que seria un gest que el soci en la seva majoria aplaudiria i que refermaria la defensa del club de la directiva actual, que vol aplicar aquest fals seny que a altres nivells tant poc ens ha funcionat. Cal dir prou amb ma ferma i no seguir amb aquesta espiral que seguirà creixent encapçalat per la paranoia d’un personatge que no mereix mes portades a casa nostra, i on volem parlar de futbol i gaudir del nostre moment, i no de fets miserables i indignes que es van desmuntant pel seu propi pes. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

 

XOC DE TRENS I DRET A DECIDIR

Aquestes ultimes hores, hem vist com l’expresident Pujol ens parla de que si no hi ha un gir de la relació de Catalunya amb Espanya, aquesta caurà en una situació d’involució, i que aquest punt difícil ha de portar amb un xoc de trens. Per la seva banda, en Felip Puig ens parla de que no es partidari d’incloure el dret a decidir en la reforma constitucional, cosa que el PNB  vol incloure, i que entre tots es fer volar coloms, ja que saben perfectament que mai s’avindran a reflectir aquests temes en una Constitució impositiva i uniforme, sense cap reconeixement plural.

 

L’expresident parla de situació molt difícil, i el xoc abans esmentat, fonamentalment ara per la modificació constitucional, on la capacitat operativa catalana quedarà limitada, i quan es posen d’acord PSOE i PP, alguna cosa negativa va per Catalunya, i ressalta que alguna cosa esta passant, i de fet comunitats populars i socialistes ja estant retornant competències al govern central, també opina que no es pot provocar aquest xoc alegrement, i cal estar preparat. Per la seva part en Puig, rebutja aprofitar l’obertura del meló constitucionals per introduir el dret a decidir com han demanat grups com el PNB, i te clar que això no vindrà d’una reforma de la Constitució, ni cap negociació a Madrid. Creu que Espanya es troba en un final d’etapa, i Catalunya nomes te la via del dret a decidir. En Junqueras demana un límit a l’espoliació fiscal que patim, si es limita la despesa.

 

Realment, i com ha proposat en Tardà per part d’Esquerra, el més coherent per la part catalana es marxar de la cambra en el moment de la votació, per demostrar que no en volem saber res, i no ens podem embolicar ara amb un text, i una llei que ja sabem com va estar creada, i quines finalitats i mancances te, nosaltres hi som exclosos, es més, un objectiu es deixar-nos com una anècdota, donat el nul reconeixement de les diferents identitats nacionals que composen per imposició legal l’estat espanyol. Un cop acabada la dictadura, hi havia una bona oportunitat per demostrar que l’obertura democràtica era total, i que les nacions tindrien el seu reconeixement, i les seves eines per decidir el seu futur, però clar, un text amb la supervisió dels mateixos que van validar la dictadura militar, pot ser qualsevol cosa, menys democràtica, i valorant les llibertats del poble. Ara simplement es un pas més espanyol per reduir el pes de les autonomies de fireta que tenim, i bàsicament fetes per acontentar el País Basc i Catalunya, no podem demanar límits a l’espoli fiscal com diu en Junqueras, que tot hi ser en un estat normal lloable, a l’estat espanyol mai es rebaixaran aquests números, ja que el nostre paper es aquest, pagar la festa d’altres territoris, a costa del nostre deteriorament, tampoc es pot barrejar el dret a decidir com parla en Puig, ja que aquest no es reconegut per l’estat espanyol, i en un dels seus famosos articles ja posa com a funció de l’exèrcit, mantenir la unitat interna, amb això queda dit tot sobre el tema. Te tota la raó el conseller, quan diu que això no es decidirà  per una reforma de la llei espanyola, ni de una negociació a Madrid, caldria assumir que això vindrà de la nostra pròpia decisió i determinació, per tant la responsabilitat es solsament nostra, i el conseller en aquests moments caldria que es preguntes quan donaran el pas, i si no el donen expliquin sense sopars de duro, el perquè no el donen, ja que sembla que la majoria social pot ser una realitat. Es aquest xoc de trens que parla en Pujol, però que com sempre, un es un tren ràpid i modern, i l’altra es una vella locomotora, què fa molt soroll en moments determinats, per acabar anant a un ritme lent i feixuc que no porta enlloc.

 

Caldria pregunta per la típica ambigüitat de dret a decidir, xoc de trens,  per no atrevir-se a dir les coses pel seu nom, sabem la malaltia i els seus símptomes, i també sabem la seva curació, tot hi així preferim retallar el nostre estat del benestar a límits indignants, abans  de fer servir el tractament adequat, i això poc te a veure amb reformes constitucionals espanyoles, i si molt amb actituds covardes i indignes, què delaten una manca de responsabilitat sense límits.

 

 

 

 

 

.



COM PITJOR, MILLOR

Aquesta frase aplicada a Catalunya, ha rebut diverses critiques de diversos mitjans, què encara busquen un encaix, una sortida, o una píndola màgica que guareixi el malalt o com a mínim el mantingui estable, el cert es que la població catalana amb el seu seny mal interpretat, i la seva cautela i subordinació, pocs beneficis n’ha tret, i del poc que encara es conservava es comença a esquerdar per la nostra pròpia inèrcia, així sentim moltes propostes, però de fet crec que l’única esperança, es que com més perjudicats i més clarament estem, més fàcil serà la reacció, per tant, i per trist que sigui, jo si que m’apunto a que com pitjor estem, millor per la reacció, i amb aquesta tesi un govern per majoria popular espanyol es el millor que ens podria passar.

Realment desprès de l’anunci de proposta de modificació constitucional per controlar el pressuposta autonòmic des del govern central, les propostes son moltes, en Joaquim Nadal pels socialistes catalans, i davant l’anunci de reconversió de les diputacions, aprofita per poder analitzar el nostre mapa administratiu, per poder suprimir els dos organismes extres, com son els consells comarcals i vegueries, i deixar clar a la ciutadania a quina finestreta ha d’anar, la vicepresidenta Ortega per la seva banda demana prudència, i esperar en ferm la proposta, mentrestant Duran diu compartir l’esperit de la reforma en contradicció amb el portaveu del grup català. Per altra banda Ciudadanos treballa amb els pares que van guanyar la sentencia, per forçar perquè el castellà sigui llengua vehicular en l’ensenyament.

Com deia abans, ens han de collar molt més per esgotar els arguments conciliadors, i afrontar definitivament la trista realitat, en Nadal aprofita per demanar la supressió dels consells comarcals,  res en diu per exemple del Ministeri de Cultura a Madrid, què ha traspassat les seves competències, i segueix vigent, o dels milions gastats en línies d’AVE en plena crisi, quan hi ha infraestructures molt més urgents a Catalunya mateix, es una actitud cínica, ja que demostra un cop més la seva visió, que no encaixa amb els nostres interessos. Catalunya es divideix en comarques, i per tant han de tenir aquests consells amb unes funcions concretes, i que una mica aglutinin interessos comuns de la comarca, i  que deixin als Ajuntaments els assumptes estrictes de la seva població, alhora han de ser organisme amb mínims càrrecs polítics, i si administratius i tècnics per mancomunar aquests projectes, pel que fa a les vegueries, de moment no es pot parlar, ja que no en tindrem si no som un estat, els límits provincials esta clar que no es poden modificar, i per tant es fer volar coloms, de totes maneres podrien complir a gran escala per la dimensió del seu territori, una funció semblant als consells comarcals, i agrupar projectes comuns de diverses comarques, i crear una xarxa pública eficient, i que doni respostes properes al ciutadà, alhora que delimitar les competències de cadascun dels nivells, es evident que les diputacions en aquest context poca cosa tenen a fer, apart de repartir càrrecs, i un finançament als ajuntaments que ara hauria d’assumir un altra organització, previ pagament de l’Estat, ja que del contrari es escanyar més els ajuntaments i la Generalitat de pas. Es increïble sentir el nostre home a Madrid dient que està d’acord amb la proposta de control de despesa, com deia aquell amb amics com aquest no fan falta enèmics, o la disbauxa del govern català parlant pel personatge esmentat, i pel portaveu que parla de liquidació de l’autogovern. Per últim destacar als Ciudadanos, que amb qüestions d’identitat o nacionals catalanes sempre esgrimeixen que no son importants, i que primer es la crisi, evidentment sempre no, quan es tracta de perjudicar la nostra llengua, sembla que la crisi ja no importa tant, quan entendran que la nostra llengua pròpia es una, i que per tant ha de ser la vehicular a l’ensenyament, per altra banda un sistema lloat per  Europa multitud de vegades, i que per la xenofòbia d’aquest grup, i uns pares que no accepten aquesta realitat lingüística, sembla volen modificar per la via de la imposició, per altra banda una via habitual en el tarannà espanyol.

 

 







 

ZAPATERO VOL MARXAR DEIXANT LES AUTONÒMIES COM UNA ANECDOTA

El president espanyol vol esgotar el seu mandat, modificant la sagrada Constitució, per aprovar un sostre de despesa per totes les administracions públiques, cosa ben vista pel líder de l’oposició, i que a la pràctica vol dir una retallada de l’autogovern, en especial el català, que ja ha mostrat la seva indignació al respecte, ja que sembla que junt amb la proposta per suprimir diputacions de Rubalcaba, cosa que semblava impossible amb el tema de les vegueries, volen deixar les autonomies totalment controlades, i amb un poder encara menor del que ara tenen.

De moment Mariano Rajoy s’ha mostrat favorable a la mesura, i Duran vol veure la lletra petita, per part d’Esquerra, la seva portaveu insisteix a unir el catalanisme a Madrid amb un grup amb els diputats de CIU, PSC, ICV i ERC ,pensat per lluitar pels grans temes de país, com ara el concert econòmic o les infraestructures. Per part de CIU, Homs es mostra indignat, ja que diu que ningú ens ha de donar lliçons de control de despesa quan s’ha fet una retallada pressupostaria del 10%, i que la mesura limitaria la capacitat financera de Catalunya, i la capacitat de decidir sobre els nostres pressupostos, o sigui liquidar l’autogovern català.  Per altra banda el candidat socialista Rubalcaba, vol transformar les diputacions, i deixar-ho en un consell d’alcaldes sense estructura política, amb les comunitats assumint bona part de les competències, amb un estalvi d’uns mil milions d’euros, i un miler de càrrecs polítics, tot sense modificar la constitució, i amb una organització diferent de la província, cosa que contrasta amb l’oposició a la llei de vegueries, i no parla del finançament als ajuntaments que es perdria. Per últim es recorda que la unió dels diputats catalans provocaria la dissolució de les corts, i un referèndum per blocar aquesta proposta.

Cap sorpresa amb aquesta nova mesura per afeblir encara més l’organització autonòmica, i reforçar el control de l’estat central, la crisi es una excusa perfecta, i saben perfectament que controlant la despesa, tenen lligat de mans i peus a qualsevol territori, en especial Catalunya, que seguirà regalant els seus 20 mil milions anuals a fons perdut, i a sobre veurà com el seu pressupost es controlat per Madrid sense resposta possible, vull recordar que la proposta es socialista, hi ho dic per aquells que encara creuen en el poli bo i el dolent. Per part dels partits catalans, en Duran sempre receptiu i atent del que be de Madrid, es perfectament capaç de donar suport a la mesura, donat que per ell el territori català forma part d’un tot que es el que vertaderament l’importa, per part d’Esquerra, be la proposta més innocent amb un gran partit  per agrupar les forces catalanistes, i lluitar pels temes del país, i curiosament incloure el PSC, què com tots sabem es caracteritza precisament per no defensar els interessos catalans, cosa que ara ningú esperi que ho faci, no pot lluitar pel concert econòmic, ja que no hi es favorable, i les infraestructures si son realitzades pel PSOE sempre les defensarà, es una presa de pel incloure aquest grup amb el que anomena catalanisme. Homs ho veu com la liquidació de l’autogovern català, ja era hora que prengués consciencia que això es ni més ni menys que el pa de cada dia des de la creació d’aquesta autonomia de fireta i virtual, i no dona més de si. La proposta de Rubalcaba ho es ara de candidat, però curiosament de ministre ni en parlava, parla de transformar les províncies i reduir personal polític, però no parla del finançament de les diputacions als ajuntaments, què ara reben o de l’augment de nomines dels funcionaris traspassats amb les seves competències, una espècie de frau de rodalies, per posteriorment poder criticar la gestió catalana, per cert, aquest nou ent si, les vegueries ni parlar-ne, crec que se li veu el llautó pels quatre costats, i que ningú esperi cap unió dels diputats catalans per frenar la mesura, ja que populars i socialistes no estan per la labor, i la seva guerra es un altra. Mentrestant seguim donant voltes per trobar solucions que tots sabem, però que ningú s’atreveix a pronunciar, quin país!.

 

 

LA REALITAT ESBIAIXADA, ACABA SENT UNA MENTIDA

La vicepresidenta Joana Ortega, tal com va fer el líder del seu partit, s’ha queixat amargament que l’executiu català no hagi estat convidat a la festa catòlica del cap de setmana, i que la pluralitat tant sols hagi estat PP i PSOE. Per altra banda ha reiterat que el trasllat del Memorial democràtica a Montjuic portarà un nou enfocament amb totes les víctimes amb el mateix tractament, cosa absurda i inaudita com el seu prec anterior. Per altra banda el president de l’associació de vehicles a motor espanyol, ha qualificat de perillós posar el CAT a les matrícules, en una nova mostra de xenofòbia sense resposta.

Ens diu que l’exclusió de Catalunya de la trobada de la joventut catòlica amb el Papa, respon a una visió totalment esbiaixada per part de la Conferència episcopal, que sembla nomes reconeix dos partits, i nega qualsevol pluralitat. Per altra banda Juan Antonio Sanchez, president de l’associació espanyola de venedors de vehicles, ha alertat que el CAT a les matricules dels vehicles catalans es molt perillós, i perjudicaria la venda de cotxes usats procedents de Catalunya, per les fòbies existents amb diferencies politiques, veïnatge poc tranquil o l’antagonisme esportiu, també ens diu que depreciaria el seu valor davant alhora de registrar-lo per la possibilitat que el clima provoqui més corrosió entre el seus components. Per últim, Josep Cruanyes president de la Comissió per la dignitat, ha criticat la vicepresidenta catalana per reorientar el memorial democràtic, cap a l’equiparació entre víctimes republicanes i franquistes, amb el seu trasllat a Montjuic, i on Ortega diu que es tractaria de parlar de víctimes i aquestes son totes les que van morir.
Crec que la vicepresidenta va una mica confosa, començant pel seu fals currículum, que tanta polseguera va fer corre, i que per molt menys hi ha hagut dimissions als estats seriosos d’Europa, ara va de declaració desafortunada a declaració desafortunada, es fa la indignada perquè Catalunya no existeix per la Conferència episcopal i les seves festes, de fet hauria de saber que tampoc existeix per res al món, ja que nomes els estats tenen una visualització, i tenen veu, per tant el territori català no en te, així de simple, em sembla que això ha ho hauria de saber, i amb aquesta qüestió religiosa no es una excepció, apart que parla d’un organisme, normalment fan incondicional d’aquella frase que deia “una grande y libre”, i que amb Roucco Varela al capdavant, i les seves declaracions sempre contra qualsevol llibertat individual o col·lectiva, no fan res més que ser coherents, com sempre dic, no es pot voler ser, sense ser-ho, somiar es gratis, però tant sols es un somni, si es vol fer real, la cosa es diferent. Per altra banda vol equiparar les víctimes feixistes i republicanes fent el joc als defensors del franquisme, i el seu regim del terror, esbiaixant la historia, i esborrant el vertaderament interessant, com ha dit Cruanyes, les víctimes no son iguals en aquest conflicte, les republicanes defensaven la llibertat, i un sistema escollit per la població amb llibertat, el franquisme per la força militar, i fent milers d’actes de l’horror, i morts i repressió durant 40 anys, evidentment no son iguals, per altra banda les víctimes feixistes van poder ser honorades pel regim durant tot el període esmentat, les republicanes evidentment no, a ningú se li passaria pel cap posar al mateix sac les víctimes dels camps de concentració i les de l’exèrcit nazi, seria una cosa de sentit comú, un es el botxí i l’altra la víctima, i Ortega amb el seu tarannà, els posa al mateix nivell, i potser ja n’hi ha prou d’aquest color indigne, les coses son com son, i no la fantasia que ens volen vendre. Per últim, i sense cap vergonya ens diuen que les fòbies anticatalanes perjudicarien el sector del vehicle amb el CAT a la matrícula, crec que mes xenofòbia es impossible, que més ens han de dir per deixar-ho corre, no ens volen i ens odien, i la nostra mesquinesa fa que encara parlem d’un encaix impossible, n’hi ha per llogar-hi cadires.