Arxiu mensual: maig de 2011

ES POT DIR MÉS ALT, PERÒ NO MÉS CLAR

En el dia d’avui podríem parlar del cop de gracia al català en el País Valencià amb la línia única en castellà a l’educació, es un autèntic genocidi cultural, o l’aprovació dels pressupostos que no tenen l’explicació de l’espoli consentit al seu costat, per no passar vergonya com a país. De totes maneres avui els indignats havien de decidir si parlaven del dret a l’autodeterminació, i si ho afegien a les seves propostes, i m’ha semblat oportú publicar el text de Víctor Alexandre sobre el tema, i que amb la seva desinhibició habitual, podria signar paraula per paraula, i com deia es pot dir més alt, però no més clar.

La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’

L’Acampada de Barcelona ha estat molt controvertida, ideològicament, perquè, a diferència de les celebrades a capitals d’altres països, com ara Londres, París, Berlín o Madrid, té el component afegit de la reivindicació del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. Vull dir que una cosa és la reivindicació d’una millora social, com passa en aquestes ciutats esmentades, i una altra la demanda d’un dret bàsic i previ a tots els altres, com és el de la llibertat. Els anglesos, els francesos, els alemanys o els espanyols poden demanar moltes coses, però mai la llibertat dels seus països i el consegüent reconeixement jurídic per la senzilla raó que no els cal. Ja en són, de lliures, i ja viatgen pel món amb el seu nom. Els catalans no. Els catalans tenen els problemes socials propis d’Occident i, a més a més, han de demanar respecte per una cosa tan elemental com és la seva identitat.

La controvèrsia, per tant, ve justament del fet que no tots els acampats estan a favor d’aquest respecte. En el millor dels casos, els és indiferent o hi estan a favor sempre que el poble en qüestió no sigui Catalunya. Els altres pobles sí, Catalunya no. I és així com, d’acord amb la política a l’ombra de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, cadascú pel seu cantó, han aparegut un munt de sectors que no sols estan en contra de l’atur, de la corrupció política i de les mesures d’austeritat governamentals, sinó també de les banderes. Però no de totes. Només de les banderes ‘nacionalistes’. I és que hi ha banderes nacionalistes i banderes no-nacionalistes. La que porten a la butxaca tots ells en el DNI espanyol no és una bandera nacionalista. Per això la duen i la passegen pel món quan van de vacances a visitar països no-nacionalistes.

Fixem-nos si són universalistes Anglaterra, França, Alemanya o Espanya que les seves banderes, per més que hi són, semblen invisibles. Ningú no les veu perquè encarnen la normalitat, i, com tothom sap, la principal característica de la normalitat és que passa desapercebuda. Per això, com que no han de reivindicar res, perquè ja tenen tots els drets reconeguts i són membres del selecte i gens excloent club de les Nacions Unides, la seva única missió consisteix a onejar en edificis públics, especialment en els dels pobles colonitzats. Així els recorden subliminarment qui mana allà i fan que en el seu imaginari col•lectiu arreli la idea que la seva identitat, el seu país i la seva llengua són la identitat, el país i la ‘lengua común’ del colonitzador. Un altra cosa és que aquest últim, com a demòcrata que és, permeti que la bandera del colonitzat onegi –sempre en segon pla, és clar–, al seu costat. D’aquesta manera la gent pot veure la diferència entre una bandera no-nacionalista, universalista i progressista i una de nacionalista, provinciana i carrinclona. Tan nacionalista, provinciana i carrinclona com la Catalan Revolution. Res a veure amb la Spanish Revolution. I ara! La primera és folklòrica, la segona cosmopolita. I és que hi ha gentilicis nacionalistes i d’altres que no ho són. Si ets espanyol, ets integrador. Si ets català, ets excloent. Deu ser per això que els no-nacionalistes aplegats sota la Spanish Revolution tenen tan clar que ‘spanish’ és un terme universal i no-nacional.

Arribats aquí, cal dir que l’únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s’imposa sobre nacions més febles, s’enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d’ell mateix. I perquè això sigui possible cal un bon estol de caragirats que li faci la feina bruta i que, tot proclamant les bondats de l’amo, blasmi els seus propis germans titllant-los d’exaltats. Això sí, totes les proclames i desqualificacions són de manual. De manual socialista i ecosocialista, com el del portaveu d’un col•lectiu acampat: “Per què voleu els diners de l’espoliació espanyola? Perquè se’ls acabin quedant els quatre ‘convergents i unions’ de sempre?”. Doncs bé, heus aquí un discurs clarament reaccionari i demagògic. És el discurs d’algú que justifica l’espoliació d’un poble –el seu poble– per justificar la seva addicció a l’espoliador. I, és clar, amb el cervell encegat per la necessitat de justificar-se davant d’ell mateix, comet la incongruència de demanar una millora del seu nivell de vida i diners per finançar-la. Però, quins diners? Hi ha res més grotesc que exigir un benestar familiar tot defensant el lladre que s’emporta els recursos que el farien possible? La independència de Catalunya no és un tema de dretes o d’esquerres –tota adscripció social és posterior al dret de ser–, és una qüestió de supervivència, i, per tant, és una qüestió de sentit comú.

Víctor Alexandre

DICCIONARIS I HIMNES CONFUSOS QUE ELS DELATEN

El diccionari biogràfic espanyol presentat pel Rei Borbó i la ministra espanyola del ram, presenta una versió manipulada i rància de la historia, i per exemple tracta el dictador Franco pràcticament com un heroi, i no com un dictador sanguinari, cosa gens estranya, si l’historiador encarregat de la feina esta vinculat a la feixista fundació Francisco Franco. Curiosament al acabar la cursa ciclista del Giro d’Itàlia en honor al vencedor, en aquest cas l’espanyol Contador, va sonar l’himne espanyol amb lletra utilitzat en el Franquisme, una casual coincidència, i que ens porta a veure la pudor de rància d’aquesta democràcia de fireta espanyola.

Efectivament, segons el diari El Mundo, el famós diccionari presenta Franco com un general valerós i catòlic, i el tracta de governant intel·ligent i moderat, i que deu la seva fama al valor en els camps de batalla, i la seva fama de gran estrateg. Aquest diccionari ha costat 6,4 milions d’euros dels nostres impostos, i en realitat es un gran homenatge al feixisme, i on per exemple ja en època actual elogia Aznar per les seves politiques econòmiques, i parla dels atemptats de l’11 M com la causa de la derrota popular a les eleccions, sense dir res de la manipulació informativa dels fets, cosa que si fa amb el vessament del Prestige, que el titlla d’oportunitat socialista per la seva derrota. Molt lligat al tema aquests últims anys, les errades amb l’himne espanyol han estat freqüents, i han estat confoses amb himnes com el danès o el marroquí, o a Austràlia en una final de tenis, amb l’himne republicà, cosa que va provocar la negativa espanyola a jugar sinó s’esmenava l’errada, Les democràcies confoses com aquesta ja tenen aquestes coses.

 

Encara que sembla increïble, l’Estat espanyol al qual estem sotmesos, mai deixa de sorprendre, mes de 6 milions d’euros, suposo que en una bona proporció pagats pels catalans, perquè historiadors feixistes facin apologia de la dictadura, i la disfressin i adornin per presentar-la com una meravella, i al dictador com una gran personalitat, crec que la famosa llei de partits prohibeix el suport a la violència o el terrorisme, i en aquest cas es terrorisme d’estat en majúscules, que evidentment es permès, el que sigui per validar aquesta falsa transició cap al no res, i aquesta farsa que pel que fa a Catalunya fa ja tres segles que dura , es inversemblant que s’aprofiti un diccionari biogràfic per fer promoció d’un dictador sanguinari, un monstre amb crims contra la humanitat a les seves esquenes, i tacat de sang pels quatre costats, presentat  com una persona innocent i simpàtica, francament nomes pot passar amb un estat que no vol evolucionar, i que a més s’encarregui a un historiador que pertany a una fundació amb el nom del dictador, i que evidentment supura feixisme i xenofòbia per tot arreu. Igualment tracta diferent els governs populars que els socialistes, obviant les parts que no interessen, se’ns dubte segueixen la millor tradició espanyola d’amagar des de fa segles moltes coses per desvirtuar la historia, i fer-la a  la seva mida, i normalment en contra dels catalans.  Amb aquest currículum no m’estranya que els altres estats no sàpiguen quin himne posar, alguns es deuen pensar que no han superat l’època dictatorial, no van massa, errats, i alguns altres desconeixen per quin període passa l’estat espanyo,l i fins hi tot algun posa l’himne de la República, que en definitiva seria el que tocaria en aquest estat, ja que un govern legítim va ser enderrocat per la dictadura militar, i curiosament al finalitzar, les regles del joc van canviar misteriosament ,dirigides per aquells precisament que les havien canviades.

 

En definitiva, aquest es l’Estat al qual estem units, i que amb un pel de sentit comú, hauríem d’abandonar el més ràpidament possible per seguir el nostre camí.

TOT EL MÓN HO HA VIST, AQUESTA ES LA NOSTRA FORÇA

Per tots els que portem el sentiment culer dins del cor, avui es un dia molt feliç, com diu Guardiola la quarta Champions ja fa patxoca, i ens posa al nivell on ens pertoca, i amb una trajectòria ascendent,  en aquests moments com a referent mundial per saber transmetre aquests valors que altres no arriben ni a somiar, una idea de joc que enamora, una humilitat i una ètica que avui ha quedat reflectida un cop més, amb el gest del capità amb Abidal. Davant aquells que seguiran intoxicant fruit de la seva impotència, i falta de qualsevol ètica professional, avui, si no ho teníem ja, tenim el món per testimoni, i aquesta força es imparable. Adjunto un vídeo titulat “Spain’s secret conflict” que tracta de la lluita de la nació catalana dins Espanya amb moltes opinions i dades comparatives reals i que esta corren fora de les nostres fronteres, cosa que es la recepta perfecte per aconseguir l’objectiu de l’Estat Propi.

INDIGNATS I OBVIETATS

Aquesta setmana hem assistit a l’actuació de les forces de l’ordre contra els anomenats indignats acampats per les places catalanes, la polèmica esta servida, i tot una sèrie de contradiccions i alarmes s’han activat des del Sistema establert, que tots sabem corromput, i aquest fals progressisme que aprofita la més mínima ocasió per fer sentir la seva veu amb proclames caducades. Per altra banda, i davant la designació de Rubalcaba com hereu de Zapatero en el PSOE, per la part catalana en Montilla, ja ha corregut ha expressar el suport unànime de la filial, com no podia ser d’altra forma.

La carrega policial a Plaça Catalunya contra aquest moviment indignat, ha rebut critiques per ser de forma desmesurada, i ha provocat un allau més gran de gent que continua acampada en el lloc, amb consignes com que la plaça es del poble o aquí comença la revolució, o directament demanant la dimissió del Conseller pels 121 ferits lleus de l’incident, han considerat que l’actuació dels acampats era pacifica, i sense provocacions, i considerant la falta de diàleg policial i la desmesura molt greus.  Han assegurat que davant la possible coincidència amb la celebració blaugrana, tenien previst retirar objectes perillosos sense cap ordre prèvia, i denuncien la retirada de coses privades com ordenadors personals. El conseller diu que no volia desallotjar, sinó netejar i retirar aquest material esmentat.  Per altra banda, en Montilla dona suport sense matisos a Rubalcaba, que diu ser gran amic de Catalunya, i valora la generositat de Chacon assegurant que les relacions PSC-PSOE no han canviat.

Realment els moviments policials contra els indignats han estat desproporcionats, i com sempre donant aquesta imatge del poder per la imposició, i utilitzat moltes vegades contra el poble, ens podríem preguntar perquè no actuar abans de les eleccions, i ara si, quan a més s’acosta un possible conflicte amb la celebració blaugrana, segurament es una de les claus d’aquest tacticisme, que crec te a veure molt amb alguns aspectes de la protesta, i que reclama la fi dels privilegis dels politics, i una major participació ciutadana en el sistema, que la protesta es pacifica es de manual, ara be, caldria preguntar-se si es pot ocupar indefinidament un espai públic que es de tots, jo crec que no, ja que per molt legitima que sigui la protesta i interessant, ja altres canals, com les manifestacions o plantades davant les seus a les quals et dirigeixes, l’acampada al carrer es  reservada per situacions desesperades i amb gran suport social, cosa que no ens enganyem no passa. Cal veure que si la gent mostres la seva indignació per la crisi patida, i sabent que amb gran mesura es degut a l’espoli fiscal a que ens sotmet l’estat espanyol, les acampades reclamarien la independència, i un pas valent als seus polítics, i com es veu molta gent segueix disposada a sacrificar el seu estat del benestar i les oportunitats dels seus fills en benefici d’uns altres, em direu esquizofrènia, segurament si, i també covardia, acomplexament, i aquest seny mal entès dels catalans, res d’això he sentit a la campanya d’indignants, ja que reclamar la fi de l’abús de la classe política i dels bancs ho trobo perfecte, però potser haurien de demanar la fi d’aquest espoli vergonyós que ens afecta a tots, i nomes he vist molts cops seguidisme de les acampades a Madrid, on aquest tema el tenen solucionat, però aquí caldria afegir-lo amb força, ja que sinó nomes es reclama la modificació de part del sistema, i això es trampa ,i voler posar una cortina de fum a un dels nostres problemes més greus. Pel que fa en Montilla, es obvi el seu suport, es el seu candidat, com ho seria qualsevol altre escollit, son el mateix partit, i la diferencia catalana no existeix, per tant que deixi d’enganyar al personal fent afirmacions que tendeixen a fer creure que son coses diferents, respecte l’amor que ens te Rubalcaba, suposo que deu ser el mateix que ens ha tingut Zapatero o la Chacon, o sigui nul, i sense cap canvi de rumb respecte a la nostra relació, canvi de nom, mateixes receptes.

 

 

 




LES DECLARACIONS RANCIES DE LA CHACON I L?EMANCIPACIÓ NACIONAL DE MAS

La ministra de defensa Carme Chacon ha anunciat que no es presentarà a les primàries del PSOE per optar a la presidència espanyola, recordo aquest personatge escollit com a cap de llista pel PSOE-C, i que demostra el nul grau de catalanitat d’aquest partit, i els interessos totalment de partit, i espanyols de la Chacon. Per altra banda el President Mas, en un acte de presentació d’un llibre de la historia de la JNC, ha defensat el projecte d’emancipació nacional sense cap tipus de  confrontació, i simplement amb l’autoafirmació catalana com a bandera, em temo que això es bastant utòpic.

La ministra diu que ha decidit fer un pas enrere perquè el PSOE faci un pas endavant, i no vol posar en risc la unitat del partit, l’autoritat del president Zapatero, i l’estabilitat del govern. Rubalcaba queda com el millor situat per la candidatura, i fer front a la davallada que s’espera davant els populars, amb un candidat que no es català i amb més experiència, pel demes no hi ha diferencies, ja que els dos han defensat la sentencia del TC sobre l’Estatut, volen Catalunya entre les comunitats de regim comú, validant l’espoli fiscal, i tot el que comporta. Ella ens diu que volia reforçar la socialdemocràcia, i l’estat del benestar, i reafirmar la visió d’una Espanya plural i unida, sense renunciar a la seva identitat catalana i espanyola. El President Mas aposta per defensar el projecte d’emancipació nacional sense transmetre confrontació, diu que no es contraposa amb altres projectes, sinó simplement a favor nostre, cal promoure sentiments amb carrega positiva, adverteix que no es podrà comptar amb l’estat espanyol pel procés de transició de Catalunya, tot hi que els catalans si que hi van contribuir.

 

La Chacon fa gala del seu espanyolisme ranci de sempre, disfressat de fals progressisme espanyol, cosa que la converteix en un gran frau pels seus votants, els va enganyar durant les eleccions a Catalunya, i ara proclama les seves prioritats, com son el seu partit, el seu president Zapatero, i la visió d’una Espanya plural amb el seu doble sentiment. M’agradaria saber a quina pluralitat es refereix, la d’un tribunal que no respecte ni la decisió popular, i amb tot el seu suport per la retallada de drets catalans, a qui vol enganyar, Espanya ni amb socialistes ni amb populars mai ha tingut o tindrà cap voluntat d’acollir les diferents nacionalitats que comparteixen a la força aquest estat artificial, sempre ha practicat el pensament únic, i la lluita contra tota diferencia, especialment contra Catalunya, on la falsa solidaritat en forma d’espoli fiscal es pagada amb menyspreus constants, i retallades en tots els àmbits. Aquesta es la visió de la ministra, que parla de doble identitat, cosa que em sembla un autèntic menyspreu a la nostra identitat, que significa molt més que una paraula com totes les identitats, i la seva es molt clara, ja que anar contra els interessos, i oblidar-te completament d’ells, no reflecteix res més que la renuncia a aquesta identitat, si es que alguna vegada l’ha tinguda, curiosament el seu naixement a terres catalanes se li gira en contra per la seva carrera a la presidència espanyola, son paradoxes de la vida. El president parla d’emancipació com afirmació nacional, hi puc estar d’acord, ara sense fer soroll, gairebé d’amagatotis, i evitant cap confrontació, i sobretot que no es contraposi a altres projectes. Crec que la nostra afirmació nacional evidentment xoca  amb l’afirmació nacional espanyola, i es un xoc de projectes que no es pot evitar, qualsevol altra cosa es una falsedat, diu que no es podrà comptar amb l’estat per la nostra transició, es una evidència que no cal ni esmentar-la, no deixaran anar les seves possessions com si res, vers al contrari, faran el possible per evitar que això passi, i ho veig totalment normal dins els seus interessos i el seu pensament, es una qüestió que depèn en gran mesura de nosaltres, i sense demanar permís, la nostra pàtria nomes ens te a nosaltres, i si nosaltres no volem, ningú ens ajudarà, i menys qui en treu benefici, trobo que amb aquestes alçades estava força clar o això ho creia.

LA COACCIÓ ESPORTIVA I L?ESQUERRA D?AMPLI ESPECTRE

La comissió d’Esports del Congrés a Madrid, ha rebutjat que s’anul·li la obligatorietat d’assistir a les convocatòries de les Seleccions espanyoles, segons diuen per protegir els esportistes de presidents independentistes.  Per altra banda a la crisi d’Esquerra, el seu secretari Joan Ridao, insisteix que l’important es aspirar a governar, i ha rebutjat que es converteixi el seu partit en una suma dels moviments independentistes, i si amb una Esquerra nacional el més amplia possible, sembla que encara no vol admetre que aquesta tàctica els ha portat al cul de sac on es troben.

CIU s’ha abstingut, i PSOE i PP, creuen que l’obligatorietat als esportistes els protegeix de presidents com Laporta, la iniciativa presentada per Esquerra provava d’alliberar els esportistes d’aquesta coacció, ja que la incompareixença es considera una falta molt greu, i es un atemptat a la llibertat individual de les persones, en canvi les grans raons de socialistes i populars han estat que es un honor i un privilegi anar a la crida de “la Roja”, i al contrari, per exemple es podia haver posat en perill la convocatòria de jugadors del Barça, decisius per la conquesta del Mundial. Per la seva part en Ridao, segueix en el seu món particular, i sembla que les opinions i càstigs de la gent a la seva formació no el duen a cap reflexió, i segueix insistint amb un esquerra amplia que guanyi l’espai socialista, i amb vocació sempre de governar, deixant l’independentisme en un segon pla, vol una nova direcció amb les persones que han tingut responsabilitat aquests últims anys, i parla d’anar junt amb Iniciativa a les Eleccions espanyoles, es tot un símptoma de capteniment.

 

El pensament únic espanyol, i la manca de qualitat democràtica porta a coaccions inacceptables, o xantatges com els que reben els esportistes, veuen retallades les seves capacitat per decidir lliurement la seva posició, i a cop de càstig, es veuen obligats a gust o no les convocatòries de seleccions esportives espanyoles, cínicament ens parlen de protecció als mateixos esportistes de presidents de clubs amb altres sentiments nacionals, però s’obliden de preguntar que qui els protegeix dels sentiments espanyols si no es tenen, aquests es consideren sagrats i sense discussió, mentrestant qualsevol altre es rebutjat amb contundència, no crec que sigui la millor manera de fomentar aquest sentiment a la força, ja que si be aconseguiran el seu objectiu de defendre aquests colors  per imposició legal, generaran un allunyament molt més fort, que el que generarien si es tant fantàstic com diuen, simplement donant llibertat a les persones adultes per decidir el seu futur esportiu.  Els mateixos que han negat un cop més els drets de les persones, surten dia si i dia també a reivindicar que no es pot barrejar esport i política, amb un exercici de demagògia que ja fa massa anys que dura, el seu ideal es una llengua, un sentiment, una selecció i una unitat de tot, amb un rebuig total a la diferència,  aquest es el missatge que ens volen donar un cop més aquests aprenents de demòcrates.  Per un altre costat el discurs podríem dir ranci de Ridao ja passa de mida, sembla que sigui sord o no vulgui veure la realitat tossuda que la gent ofereix el seu partit, torna a insistir amb aquesta esquerra forta ideològicament, i deixant el segell que ha dut els millors èxits a aquest partit, com es l’estat propi en segon pla.  Hauria de saber que això precisament es el que la població ha castigat, i una renovació amb les mateixes cares que han ostentat el poder, pot ser de tot menys renovació.  Han perdut la identitat, i ara pretenen seguir estirant aquest fil que els condemnarà al ostracisme, i algun altre formació aconseguirà captar aquest moviment transversal per l’estat propi, que no abdiqui de les seves responsabilitats per miserable quotes de poder, han perdut el nord i la brúixola, i no sembla que vulguin tirar la tovallola, i molt menys admetre les errades estratègiques comeses.

 

 

 

LES PROPOSTES SOLIDARIES

Desprès de  les eleccions municipals, el  diputat per Solidaritat Alfons Lopez Tena, ens explica que no entraran en cap govern municipal si no es per tenir l’alcaldia, i ha rebutjat cap pacte amb forces espanyolistes com PP, PSOE o PxC, per altra banda el Parlament a traves de la seva Mesa, ha admès la proposició de llei d’aquest mateix grup per retirar la bandera espanyola dels edificis públics, aprofitant un buit legal existent, amb dos iniciatives que mereixen un comentari.

 

Han rebutjat qualsevol pacte que no sigui accedir a l’alcaldia, ja que no volen ser crossa de cap partit,  i per suposat en cap força espanyola, però de totes maneres si alguna agrupació local ho demana estudiaran el cas, tot hi descartar el suport a cap força autonomista, si això implica l’alcaldia a temps parcial. Ha afirmat que les seccions tenen autonomia, i en cap cas els pressupostos tindran res a veure amb cap pacte municipal, lamentant que cap poble pugui fer un govern independentista, i ha deixat clar que els associats decidiran si es presenten a Madrid per anar a favor dels interessos catalans o contra els dels espanyols. Per altra banda amb el vot de CIU, i el contrari de PP i PSOE-C, la Mesa del Parlament ha admès la proposició de llei per retirar la bandera espanyola de llocs visibles en edificis públics, ja que la normativa estatal especifica que hi ha de ser present, però no diu ni com, ni on, per tant directament no ha de ser visible des de la via publica, ni dins del Parlament o seus d’Ajuntaments, Consells comarcals o altres, i situar-la en llocs no visibles.

 

Realment trobo molt be que es parli clar d’una vegada, i així com el tripartit va aplicar un veto als Populars, com un cordó sanitari que deien ells, ara des de Solidaritat l’amplien a les forces d’ordre espanyoles, entre les quals els socialistes i populars, i les demagògiques i xenòfobes amb el tema de la immigració com es PxC, es un cordó que malauradament les altres forces catalanes no tenen gaire en compte o parcialment, i això evidentment es fer trampa, no es pot exigir amb aquells res, i anar del bracet de l’altra cara de la mateixa moneda, ara be, no pactar si no es per l’alcaldia em sembla massa excessiu, crec que una cosa es barrar el pas a les forces espanyoles, cosa que cap altre partit s’ha plantejat, i l’altre no poder col·laborar amb un acord sòlid amb altres forces catalanes, en benefici d’un municipi en concret. Pel que fa a les eleccions espanyoles, no veig això que en el cas de ser-hi anar a favor nostre o en contra dels espanyols, crec que per coherència es molt més senzill, no cal ser-hi, no en podem treure res, i la nostra presència es simplement testimonial, si tenim clar on volem arribar, el lloc menys indicat per reivindicar-ho son les cambres de Madrid, i no cal anar en contra de ningú, simplement a favor nostre, amb això n’hi ha prou. Pel que fa a la llei de la bandera, francament em sembla foc d’encenalls, i una qüestió que fa riure per no plorar, no veig que sigui un tema que tregui la son a ningú, el dia que siguem un estat normal, a tots els edificis públics hi onejarà la senyera catalana i prou, es una simple conseqüència simbòlica d’assolir la normalitat, intentar a traves d’una interpretació de la llei una polèmica artificial, que suposant que s’aconseguís el propòsit, simplement es un efecte visual, es com si per solucionar un problema, l’amaguem dins el calaix, i fem veure que no existeix, però continua estant allí, i no marxarà fins fer-hi front.

Francament, a mi la “rojigualda” no em representa res, i en aquest moments no precisament simpatia, però entenc que el simbolisme va junt amb l’estat, el demes son crear cortines de fum, i fer bullir l’olla als de sempre, es com va fer un conseller en l’època del tripartit, que va retirar la bandera de la conselleria, i al cap de cinc minuts va tornar  a sortir desprès de l’estirada d’orelles. La independència no es pot permetre perdre el temps, i ha d’actuar amb intel·ligència i no des del cor, sense cap resultat real.

LÍDERS REPUBLICANS I SOCIALISTES A LA SEVA REALITAT VIRTUAL

Les conseqüències de les eleccions municipals no s’han fet esperar, i el desgavell de socialistes i republicans, ha provocat moviments en aquests dos partits, que per sentit comú haurien de portar a una reflexió interna en profunditat, però si sentim alguns dels seus caps més visibles, sembla que segueixen sense la mes mínima autocrítica, i alguns intenten donar lliçons quan son igualment responsables del desastre. Cal una regeneració important que passa per deixar enrere tots aquests personatges carregats de mediocritat i demagògia.

 

Per part republicana, desprès d’haver dimitit l’executiva, i mantenir-se amb interinitat fins escollir una nova, cosa que per simple ètica ja haurien d’haver fet fa molt de temps, en Joan Puigcercos, diu que el partit ha de ser conscient de les demandes del carrer, però aprofitant els nostres valors, i ser capaços de treballar junts amb altres forces per repensar el partit, ja que els votants han percebut una formació massa instal·lada en el poder. Per la seva part l’exlider del partit Carod Rovira, constata que el sobiranisme mai serà majoritari si no es atractiu i útil, i pensa que el país ho necessita, i englobant tots els partits d’esquerra cal tenir una mirada llarga, i pensa en les properes eleccions espanyoles per assajar aquesta gran coalició. Recrimina la pèrdua de vots i la caiguda lliure republicana, així com les batalletes internes, parla de que fa 7 anys hi havia un partit fresc i amb una identitat definida, i avui no hi ha res de tot això. A la part socialista, el seu portaveu Iceta, diu que nomes els separen 56 mil vots de CIU, i han augmentat el vot respecte el novembre, per treure ferro del dramatisme existent, la principal causa de la derrota, es el mal estar generat per la dificultat del govern socialista de gestionar la crisi, i demana ara aplicar allò que ells han demanat durant tants anys, la governabilitat de la llista més votada.  El primer secretari José Montilla, dona la culpa a un cúmul de causes, com la crisi, i el desgast del govern, i parla de la votació a Madrid del fons com una cosa poc important, i justificant que no s’entendria votar contra un govern del qual formen part.

 

Realment, intentar confondre una realitat virtual amb la dura realitat es bastant mesquí, i en aquest cas el líder republicà, que desprès del fracàs a les eleccions catalanes hauria d’haver dimitit, i no parlar de les demandes del carrer, quan han fet cas omís de la voluntat de càstig ciutadana, respecte el poder, precisament es el que ha fet desvirtuar aquests valors dels quals parla, una opció clara sobiranista, s’ha convertit amb un partit d’esquerres, on la qüestió nacional ha quedat en un segon terme, desvirtuant totalment el que era el pal de paller de l’independentisme. Es molt clar que cal que els seus militants exigeixin responsabilitats, i facin una bona regeneració. En Carod fa les seves reflexions com si ell no fos responsable de res, quan cal recordar que era vicepresident al govern tripartit de la Generalitat, i membre del govern durant els 7 anys, validant les polítiques de pluja fina i de fre nacional practicades, alhora es partícip d’aquestes batalletes internes, i tant sols s’ha desentès quan no ha tingut prous suports en el si d’aquest partit, la seva obsessió per la gran coalició d’esquerres a  les eleccions espanyoles, no crec sigui el camí correcte per avançar nacionalment, ja que aquest avenç ha de ser transversal, i no ha de tenir una ideologia concreta, cal tenir barra per criticar des de fora el que s’ha participat des de dins. Per la part socialista, Iceta en una excusa al·lucinant, no admet la davallada d’aquest partit, i parla de xifres que res tenen a veure amb el tema que els ocupa, i parla d’unes causes com la crisi o el desgast de govern, per amagar que la principal causa es ser en bona mesura responsables de les retallades actuals, i haver prioritzat els interessos del govern espanyols als interessos catalans, cosa que Montilla deixa molt clar quan diu que ningú entendria que a Madrid votessin contra el seu partit, o sigui admet tranquil·lament que els interessos de Catalunya, en aquest cas del fons de compensació amb tota legitimitat queden en un segon pla, davant el seu partit, i encara es pregunten el perquè de la davallada, quin cinisme.

 

En definitiva, veiem una especialitat de la casa, intentar disfressar la realitat, convertida en un conte que cada cop es creu menys gent, i la realitat tossuda s’encarrega de demostrar.

VALORACIONS MUNICIPALS D?URGÈNCIA

La tendència guanyadora de CIU es un fet inqüestionable, amb victòries històriques i necessàries per higiene democràtica, com les de Barcelona o Girona, per altra banda la davallada socialista es un fet normal a Catalunya, un altra campanya de la por que ja fa riure, sense res que oferir, i amb uns interessos que no son els nostres, al seu costat un partit que ha perdut el rumb amb els tripartits, i que sembla segueix obsessionat  amb l’eix Esquerra i dreta, al costat d’aquest partit nacionalment espanyol que s’enfonsa, i per tant segueixen el seu camí cap al fons sense aturador. Els populars treuen profit de l’enfonsament socialista, i molt discrets els resultats de Solidaritat, també els de Reagrupament amb o sense aquestes coalicions gairebé totes amb Esquerra, estrany company de viatge, i la nota positiva de les CUP, que  amb la seva experiència municipalista han multiplicat per cinc els seus regidors, sent els grans beneficiats d’aquest desgavell independentista.

 

Amb una participació sense grans diferencies respecte les ultimes comtesses electorals, a Barcelona i Girona s’ha imposat CIU, a Lleida el PSOE-C, i Tarragona també, però amb uns pactes posteriors que el poden apartar del govern. Destaca aquesta gran davallada dels socialistes, que s’enfronten a una llarga travessia del desert, primer a Catalunya, on ja han demostrat que son un simple apèndix del govern socialista espanyol, i per tant quan aquest sigui substituït poca cosa tenen a dir a Catalunya, i els seus problemes que com ja han demostrat mil i un cops els importen ben poc, els Populars recullen les engrunes d’aquesta davallada, i com l’altra cara de la mateixa moneda que son, amb un discurs dur i demagògic contra la immigració han conquerit la tercera ciutat de Catalunya, Badalona, i seran decisius en moltes  ciutats. CIU ha guanyat per primer cop amb regidors i vots, i entrant amb feus que semblaven inexpugnables, i que li donen encara més responsabilitat per conduir el país cap on el vulguin dur, evidentment ells no son el país, però en tenen una gran part de quota de poder com mai havien tingut, sobretot per la seriositat que han demostrat, i comparant amb el poti poti restant, tenen un plus de credibilitat respecte l’elector, que haurien de fer girar els seus missatges ambigus en qüestions nacionals cap a un respecte i dignitat pel país, en tenen la clau, i poc a poc una majoria social. Iniciativa sembla ha mantingut, i recuperat algunes posicions com a soci menor del tripartit, n’ha sortit menys estroncat, i amb un missatge molts cops ja passat de rosca conserva una petita quota de població. Pel que fa Esquerra, ha confirmat els pitjors presagis, i ni la trampa d’amagar-se sota coalicions amb el pretext de la unitat, caldria saber per fer que, ha sofert una nova patacada fruit de la seva tàctica d’abandonar l’eix nacional, per abanderar el de l’esquerra ideològica per damunt de tot, sempre sota l’ombra socialista, suposo que la gent deu pensar que podent votar l’original, no cal votar la copia. Una greu errada, que ha provocat la dimissió de la seva executiva amb Puigcercós al capdavant fins escollir una nova en el seu Congrés, es una decisió que ja fa temps s’hauria d’haver produït, però han seguit amb el seu missatge d’ambigüitats, amagant el seu nom sota paraigües electorals, i les seves ganes de repetir pactes amb el PSOE-C que mai han rebutjat, i que finalment molta part de la població ha vist aquesta farsa d’aquest partit convertit en una caricatura de si mateix, i el que es més greu, arrossegant un actiu com en Laporta que ha tornat a fracassar en unes eleccions, i Reagrupament i el seu intent de ser la seva crossa amb un vaixell que fa aigües per tot arreu. Solidaritat ha aconseguit uns resultats discrets, massa estirabots i dalt i baixos en poc temps, per aconseguir captar la fidelitat del votant, que també vol rigor i seriositat, i en el cas municipal solucions concretes per problemes concrets. Les CUP han confirmat que son una força emergent dins l’independentisme municipal, i s’han beneficiat de la seva feina i la situació actual per seguir avançant.

 

En definitiva, cal una profunda reflexió en certes forces, si volen guanyar credibilitat, i sobretot no remenar la paraula famosa de la unitat, que per si sola no val per res, i buscar un projecte seriós que deixi personalismes i rancúnies enrere, i doni aire a projectes morts com es ara per ara el dels republicans.  Cares noves, il·lusions noves, i projectes clars per deixar enrere la mediocritat i els vicis actuals.

EL VOT I ELS RECORDS D?EN MONTILLA

Sembla que de moment la participació a les eleccions esta sent similar a la passada convocatòria, que no va ser per tirar coets, i tots els líders quan fan la típica foto amb la papereta a l’urna, ens parlen de que avui es la festa de la democràcia, i de la importància d’aquest gest que cada 4 anys podem exercir en llibertat, i escollir els nostres representants, fent una crida als indignats per unir-se a la festa, i alguns com l’expresident Montilla, recordant que els seus avis no van poder exercir aquest dret tant normal com ho podem fer ara, advertint de la sort que tenim, amb unes paraules em sembla enganyoses.

El dirigent socialista crida als indignats a aprofitar l’ocasió  de votar que no van tenir els nostres pares i avis, i creu que una gran majoria votarà els millors candidats per superar una etapa molt difícil, i confia amb la ciutadania catalana compromesa amb el seu país i el seu poble, criticant els que diuen que la democràcia es més que anar a votar  cada quatre anys, dient que n’hi ha pràcticament cada any, i s’ha d’aprofitar aquesta valuosa ocasió que ara tenim. Al mateix temps el francès Stéphane Hessel autor del llibre “Indigneu-vos”, ha celebrat les acampades dels indignats, però creu que encara es més important els canvis que estan treballant per la societat, i que defensin alguna cosa nova, advertint que no tenir un líder pot ser un problema, encara que no s’ha de buscar una gran figura per obeir-la, ja que això es el que hem superat l’ultima dècada.

Pel que fa en Montilla, crec que caldria contestar-li que la democràcia no es tant sols anar a votar cada 4 anys, es un fet important, però nomes una petita part, la democràcia es mesura per la capacitat que te el poble d’incidir amb les seves opinions majoritàries en els fets, apart de decidir els seus representants evidentment, però que de cap manera poden tenir carta blanca per decidir per ells mateixos, tot d’esquena a la societat. Calen mecanismes de participació més eficients, i fer sentir la població una part important del sistema, les consultes populars son un bon exercici, el que no pot ser es que quan n’hi ha una, i sense el suport institucional perquè no volen sentir a parlar del tema que es consulta no s’hi doni suport, el tema de cada any electoral, es fer-nos trampa, ja que cada institució te una durada o legislatura de 4 anys, i no pot barrejar una amb l’altra, no es pot promoure aquests 15 dies frenètics d’acostament dels politics al carrer, i desprès fins al cap de 4 anys practicar el si t’he vist no me’n recordo. Cal unes circumscripcions petites com es fa al Regne Unit, amb el representant del barri que directament s’ha de suar els seus vots, i retre comptes als seus electors, encara que crec s’ha d’aplicar alguna espècie de factor de correcció per no perdre tots els vots de la resta de candidats que no han guanyat, i per suposat no podem fer servir com exemple la dictadura que van viure els nostres avis o pares per enaltir la democràcia que tenim, cal exigir que sigui plena i sense excuses, i descarregant el llast dictatorial que amb una falsa transició mai s’ha deixat enrere. Aquestes propostes junt amb unes llistes obertes per exemple, o que el vot en blanc quedes reflectit a la institució, entre moltes altres evidentment sobrepassen la votació que ens diu en Montilla. En Hessel te raó quan diu que s’ha d’apostar per propostes concretes i clares, i no perdre el temps en divagacions existencials que no aporten res a la practica, i que els líders han de ser els portaveus, i els que sàpiguen retransmetre millor aquestes idees, però no figures per seguir-les com un ramat sense solta ni volta, ni amb una autoritat que no els hi pertoca.

En definitiva, algunes reflexions en el dia de les votacions que no acaben el món, i demà segueix la lluita per la regeneració democràtica, i la llibertat del nostre poble.