Arxiu mensual: febrer de 2011

LA DEPENDÈNCIA TE UN PREU MOLT ALT

A l’últim rànquing elaborat a Brussel·les, revela que si Catalunya fos un estat seria el setè més ric de la Unió Europea, i perd posicions precisament per la seva actual dependència, si ho comparem amb regions, superaríem en un 21% la mitjana comunitària, i seriem superats per bascs, madrilenys i navarresos. Precisament la rebaixa imposada dels bitllets de rodalies i regionals en un 5% torna a enfrontar els partits, i la demagògia espanyola, amb un partit com Ciudadanos demanant al president espanyol que recorri davant el TC la proposició de Llei de Declaració d’independència, presentada per Solidaritat, i aprovada per la Mesa del Parlament pel seu debat, en un altra acció que recorda els tics dictatorials d’aquest partit.

Nomes Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia superarien Catalunya estat, en poder de compra i riquesa, i superaria estats com Finlàndia, Alemanya o Gran Bretanya, Espanya ocuparia l’onzena posició, i amb moltes comunitats 25 anys desprès del seu ingrés a la Unió Europea per sota de la mitjana encapçalada per Extremadura amb un -27%. El territori català ha anat perdent posicions, concretament més de 2 punts respecte l’any anterior, i els estats de l’Est van retallant distàncies. Analitzant ciutats, regions i estats, Catalunya es lluny del top ten, amb una Londres encapçalant la classificació. Lluny de treure el cap en aquestes classificacions les nostres misèries habituals ens donen casos com el coordinador dels inútils diputats socialistes a Madrid, trobant  inadmissible que el govern català no es plantegi aplicar la rebaixa del 5% de preu als bitllets de tren, cosa que perjudica els treballadors catalans, acusant de treballar nomes per una minoria al govern, per la seva part aquest diu que es una gran improvisació que amb l’excusa de reduir la contaminació atmosfèrica es promocioni d’aquesta manera el transport públic, i diu que s’ho pensaran, ja que es poden quedar sense diners per invertir en aquest terreny, i recorda que les aportacions de l’Estat hagin baixat més d’un 22%, cosa que ha fet que augmenti l’aportació de la Generalitat. Per últim Rivera llença l’amenaça de portar aquesta iniciativa al TC, i demana al president espanyol aturar-la per sentit comú. Recordo que si la proposició triomfes es començaria el procés per declarar la independència, es negociaria amb la comunitat internacional, i finalment es votaria en el Parlament.

 

Realment, renunciar a poder ser un estat capdavanter en producció de riquesa dins la Unió Europea com reflecteix l’estudi, per ser una simple regió espoliada sense cap futur, que doni peu a l’optimisme pels nostres interessos, es bastant trist, veiem per altra banda, com per aquells que el seu món s’acaba a les quatre parets de l’estat espanyol, i deixant  apart el País Basc i Navarra pel seu concert econòmic, Madrid ja supera Catalunya, i per altra banda el nostre escanyament econòmic no serveix 30 anys desprès perquè una sèrie de territoris espanyols amb Extremadura com exemple més greu, no aixequin el cap encara en el context europeu, i estiguin lluny de la mitjana europea. Hauria de fer reflexionar de que els nostres diners son llençats directament a les escombraries, i el que es pitjor ens fan perdre posicions, que com mes duri la dependència, més forta serà la caiguda, es un gran forat a la butxaca on els nostres recursos cauen sense remei en aquest forat negre anomenat  Espanya, i on Madrid es el centre on es concentren els esforços, i la visió radial de l’Estat sense cap criteri econòmic o de sentit comú. Precisament els socialistes, i la seva política anticatalana, troben inadmissible la no rebaixa de les tarifes de trens, quan saben perfectament que amb la nostra situació perdre ingressos acabarà repercutint en el nostres serveis, i per afegit al nostre estat del benestar, i més quan amb el seu cinisme habitual, saben dels incompliments amb inversions del govern estatal, que porten a haver d’abocar més recursos que teòricament no caldria, ells incompleixen, i a més acusen als que esperen rebre els que es correspon d’incompliments, es la xenofòbia espanyola com la que gasta Ciudadanos, i les seves greus mancances democràtiques, una cosa es tenir una opinió negativa sobre un tema que s’ha de defensar on toca, o sigui la cambra de representants, i l’altra es voler evitar parlar d’un tema simplement perquè no volen sentir-ne a parlar. Sota la capa de modernitat, i democràcia, s’amaga aquest partit que no respecta les més elementals normes democràtiques, i que gracies a la democràcia espanyola de fireta pot visualitzar el seu racisme als quatre vents.

 

El Parlament te la paraula, i la dignitat exigeix prendre la bona direcció, malauradament no sembla que estiguin disposats a canviar el nostre destí.

LES QUATRE COLUMNES I LA SEVA PROJECCIÓ

Avui s’ha inaugurat per fi  la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, que es va iniciar el 2002, ho ha fet amb polèmica per la placa on per ordre del PSOE-C, via l’Ajuntament de Barcelona, s’ha eliminat qualsevol referència als patriotes catalans, i amb un discurs del President Mas on  ha recordat que la llibertat nacional de Catalunya,  es un dret ben legítim, i ha lloat la capacitat de Catalunya per seguir resistint. Per altra banda Oriol Pujol, secretari general de Convergència, en un acte amb les joventuts del partit, ha dit que qui  es quedi al marge de la defensa del nou pacte fiscal per Catalunya quedarà al marge de la defensa de Catalunya, cosa que crec es podria discutir amb rotunditat.

Efectivament, davant el membres del JNC, Oriol Pujol ha animat a ser la generació que lideri l’assoliment de la llibertat del nostre país, i ha fixat la recuperació econòmica, la generació de llocs de treball, i l’assoliment de pacte fiscal com objectius de curt termini del govern, i ha llençat l’advertiment que abans he esmentat. Pel que fa a la inauguració de les quatre columnes a Barcelona, i la censura “als patriotes de tots els temps” impulsada pel PSOE-C, es un fet que ha provocat indignació als impulsors de la construcció, tot hi haver aconseguit traslladar el dia a diumenge, per donar-li més rellevància en contra de la proposta inicial socialista de dia feiner de la setmana per passar més desapercebut,  com deia la placa que ara parla de justícia històrica per l’enderrocament de la dictadura el 1928, i pel seu caràcter de símbol de Catalunya, que tant sols defensen com deia el grup socialista. El president de la Generalitat ha encoratjat a la llibertat nacional de Catalunya, i un somni de molts ciutadans, la xarxa d’entitats impulsores ha fet crides a la independència, i en Jordi Hereu ha ofert l’espai per les celebracions de la Diada, i ha dit que la democràcia ha triomfat sobre la dictadura que va enderrocar el monument.
Realment, la proclama de Pujol a les joventuts del seu partit, i posant el pacte fiscal com a objectiu, i posant als partits que no hi donin suport en la part que va en contra de Catalunya, te molta trampa i una gran dosis de demagògia, primer perquè no es cap pacte, algú hauria de recordar-li, que un pacte es un acord entre dos per igual, i en aquest cas un proposa, i l’altre te tot el poder per atorgar o rebutjar. Per altra banda jo mateix soc independentista, i no m’agraden aquestes propostes per perdre el temps, condemnades al fracàs, i sense cap sentit per no voler anar de cara a la nostra llibertat nacional, que evidentment ja comporta administrar tots els nostres diners com qualsevol estat, prou de perdre el temps per no haver intenció de plantar cara al tema amb excuses de mal pagador, jo no vull un concert econòmic pel meu país, vull un estat propi, que evidentment jugui a favor dels seus ciutadans, i que ja inclou tots els avantatges de ser un estat, ja n’hi ha prou de prendre el pel a la gent. Pel que fa a la inauguració d’avui, de gran transcendència històrica, veiem les misèries socialistes que pretenen com sempre modificar la historia, i amagar concretament la nostra, eliminant qualsevol referència als nostres patriotes, que saben molt be contra qui lluitaven, i deixant tot en una historia que volen fer comuna, i amb greuges de la dictadura contra la farsa democràtica actual, veritablement la censura d’aquest partit contra qualsevol reclamació catalana sobre la nostra identitat no coneix fronteres, i Hereu es un bon exemple d’aquest nacionalisme ranci espanyol que gasten, fent cas omís de la població, el President ha qualificat de somni la llibertat nacional, i de legitima, esperem que això passi de les paraules o del mon dels somnis a la realitat, i ell en te una gran responsabilitat, i sap que una gran part del poble li farà costat, prou de jugar amb la població amb proclames de cap de setmana, per acabar amb actes indignes durant la setmana.
 
 





ENQUESTES I LA POCA DIGNITAT DE SEMPRE

El CEO ha deixat clar que la tendència cap a CIU segueix creixent, i afectaria fins hi tot a les Eleccions Generals espanyoles, on superaria el PSOE a Catalunya, els partidaris de l’Estat propi es mantenen al voltant del 25%, i hem sabut que a les properes enquestes es preguntarà directament sobre la independència sense trampes. Mentrestant Duran i Lleida, es permet el luxe de criticar el catalanisme de Chacon, i el terme de Països Catalans, utilitzats per diversos mitjans com una falta de respecte al País Valencià, a l’altre costat Hereu s’atreveix a criticar, que amb la dreta al govern s’aturaran als projectes, ignorant els motius reals de la crisi.

La nova enquesta del CEO deixa ben clara la tendència, on sembla que a pesar de la indignitat de les retallades sobre la població catalana en nom de la crisi, i ignorant el nostre espoli financer, els convergents fregarien la majoria absoluta, i els socialistes també seguirien la seva caiguda lliure, fins hi tot a les eleccions espanyoles, i per primer cop superaria als seus rivals i inútils diputats catalans a Madrid. Pel que fa als partidaris de l’Estat Propi i Estat Federal sumarien un 57%, i la insatisfacció amb l’autonomia un 62%, amb el tema de sentiments, els únicament catalans i més catalans que espanyols fregarien el 50%. Davant d’aquestes dades, en Duran i Lleida s’atreveix a diagnosticar sobre la catalanitat de Chacon recordant que es catalana, però no catalanista, ja que va ser l’única dirigent del PSOE-C que no va subscriure la tesi sobre la sentència del TC aprovada per l’Estatut, i que vol que el socialisme li perdoni la vida, per altra banda també critica la utilització del terme de Països Catalans des de Catalunya, substituint la voluntat dels valencians i entorpint l’entesa dels dos territoris.  Pel que fa Hereu, ens diu que no permetrà que s’aturi cap projecte com fa el Govern actual de la Generalitat, ignorant la responsabilitat del seu partit.

Realment el Centre d’Estudis d’Opinió reflecteix clarament que l’autonomia  per quasi dos terços de la gent es totalment insuficient, i desmunta la teoria de la cohesió que tant esgrimeix el president actual, els partidaris de l’Estat propi federat o no ja s’apropen al 60%, i això amb un referèndum seria una victòria totalment justificada, a la propera veurem la contestació directa a la pregunta, i serà una nova dada a tenir en compte, pel que fa als sentiments, la catalanitat avança per davant d’altres, i aviat superarà la meitat. Els pronòstics politics segueixen la tendència de les ultimes eleccions, i els partits del tripartit segueixen purgant el desastrós govern anterior. Davant de tot això, en Duran s’atreveix a jutjar la catalanitat d’algú, quan ell mateix evidentment no te aquesta qualitat, i la seva màxima prioritat es l’Estat espanyol, cosa que referma cada dia amb la purga que vol fer en el seu partit amb els col·laboradors amb les consultes populars, un tema del qual fuig  clarament, i ens pren per estúpids amb les seves raons per no anar a votar, es el polític català mes valorat a l’Estat, per alguna cosa serà. Per altra banda qüestiona els Països catalans, cosa que es un menyspreu a la historia, i substitueix la voluntat dels valencians, cosa que quan se’ls anomena espanyols es veu que no passa, el nacionalisme espanyol d’aquest senyor no te límits. Hereu per la seva banda sap perfectament les raons de la nostra situació econòmica, i que el seu partit hi ha contribuït decisivament, i ara diu que ell no aturarà els projectes, sense adonar-se que els diners son ilimitats, i que la solidaritat que ell tant li agrada els reclama, i per tant no hi ha projectes que valguin. Ens espolien, i a damunt es queixen d’aturar els projectes beneficiosos per Catalunya, veure per creure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

EL DRET A DECIDIR SELECTIU

La postura del President català, Artur Mas, donant suport a un procés autonòmic al Sàhara,  i contraria a les tesis de l’ONU, partidària d’un referèndum d’autodeterminació des del 1991 que ha estat frenat pel Marroc, i la seva oferta autonòmica, no deixa de ser curiosa, desprès d’omplir-se la boca de ser la legislatura del dret a decidir, com a mínim en segons quines qüestions.  Per altra banda el periodista Joan Tapia, conegut pel seu nacionalisme ranci espanyol, nega l’actitud bel·ligerant de l’Estat espanyol cap a Catalunya, i arribar a dir que abans de la independència s’uniria a França.

 

En Mas desitja que el procés autonòmic saharaui tingui èxit, i contradiu l’ONU, així doncs la Generalitat comparteix les tesis autonomistes del govern marroquí envers el poble saharaui, i s’oposa a la resolució de l’ONU, que defensa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per resoldre el problema. En Mas va mostrar la seva preocupació perquè l’autonomia estigui bloquejada, i va posar com exemple el model espanyol malgrat les deficiències, ho defensa com a via a seguir. Cal recorda que la resolució de les Nacions Unides s’empara en el dret inalienable de tots els pobles a la lliure determinació i la independència, sobretot en els pobles colonials com es el cas. La consulta mai ha posat d’acord les dues parts, i des del Marroc s’ha proposat dotar de certa autonomia al Sahara, amb el rebuig d’aquests últims, i l’adhesió d’estats com l’espanyol. El recent referèndum exitos al Sudan, dona nous arguments al Front Polisario per reclamar el mateix tracte. Per altra banda en Joan Tapia, considera que l’Estat espanyol no te una actitud agressiva amb Catalunya, i ho raona amb el català al Senat o els premis de “Pa negre” als Goya. Arriba a dir que en qualsevol cas la unió amb França seria una opció, abans que la independència.

 

Realment esperpèntica la postura del president català defensant el model autonòmic per davant de la reclamació legitima del poble saharaui, que s’ha n’ha fet del dret a decidir que tant pregona, per acabar-ho de reblar, posa com exemple el frau d’aquest sistema a l’estat espanyol, el qual tant sols li posa algunes deficiències, que no se’n recorda de la situació econòmica on ens trobem per aquestes petites deficiències, que no sap que les autonomies simplement han estat un invent espanyol, o una cortina de fum per assimilar les vertaderes nacions amb els territoris sense cap aspiració nacional, i a sobre haver de pagar la festa. Com pot anar contra les resolucions de les Nacions Unides, si el Sàhara no te els drets que se suposen a tots els pobles, vol dir que Catalunya tampoc els te, es així com pretén posar la causa catalana en el món, i internacionalitzar el nostre problema, posant-se com li pertoca a l’Estat espanyol al costat dels règims autoritaris i sense llibertats, i en contra dels pobles o identitats que simplement volen decidir el seu futur, quina excusa posarà ara, que trenquen la cohesió interna, francament actituds com aquesta no fan cap favor ni als drets dels pobles, ni als principis democràtics més elementals, crec que caldria una rectificació per millorar la nostra imatge ja prou malmesa, per la indignitat en que es comporten alguns.

 

El periodista Joan Tapia, d’una clara tendència socialista, i un nacionalista espanyol sense escrúpols, i també contrari al dret dels pobles a decidir i per conseqüent als valors democràtics més sagrats, s’atreveix a posar en dubte el maltractament espanyol  a Catalunya, i precisament ho justifica amb dos exemples que ja el defineixen, uns fets normals com que una pel·lícula en aquest cas catalana guanyi uns premis, ho eleva a la categoria de cosa sorprenent, se’ns dubte les reaccions de la caverna espanyola, i el seu racisme pel fet dels orígens del film no els anomena, el mateix podem dir de la cambra territorial, on desprès de 30 anys comença una certa normalitat amb les 3 llengües ignorades, però no diu res de les reaccions per aquest fet normal.  Per finalitzar prefereix unir-se a un altre estat que l’estat propi, es deu tractar d’una malefici, on Catalunya no te dret a ser normal, o d’un complex infantil del Sr. Tapia que no ha superat l’adolescència, i ho vol fer pagar a tot un poble que simplement vol ser com els altres.

 

Son dos exemples d’indignitat, que no ajuden a millorar la nostra imatge, i els valors que representem tant a fora com a dins.

 

 

VIURE UNA FANTASIA NO ENS PORTA ENLLOC

El portaveu del govern Francesc Homs, ha explicat les bases d’aquest nou pacte fiscal que CIU plantejarà al govern espanyol, segurament desprès de les eleccions, el 2012, i que es resumeix en recaptar tots els impostos, i una consulta sobre el tema, que l’expresident Pujol veu necessària abans que la independència. Per cert un govern espanyol, on la seva ministra de defensa Carme Chacon, s’ha postulat amb la seva candidatura a la presidència, i el seu sentiment cada cop menys nacionalista, quina novetat.

Homs vol recaptar el 100% dels impostos que paguen els catalans, la seva capacitat normativa i la gestió tributaria, i ho vol fer a traves dels seus drets històrics, per reclamar un finançament singular al marge del conjunt de comunitats a la LOFCA, ja que segons diu els catalans no es refien de l’administració central en aquesta matèria. També caldria calcular un import en concepte de solidaritat interterritorial, i el mètode de revisió del model, Esquerra vol donar suport per començar a treballar el tema, i Mas Collell ja ha reclamat a l’Estat espanyol la publicació de les balances fiscals actualitzades. Per la seva banda l’expresident Pujol, segueix insistint que veu lògic l’augment dels partidaris de la independència, i creu que algun dia s’haurà de fer la consulta al Parlament, tot hi que primer aposta pel pacte fiscal, cal buscar la resposta espanyola, i que Espanya entengui que cal reconèixer Catalunya com una realitat pròpia com el Quebec al Canada. A l’altre costat, la ministra Chacon es defineix com a catalana no nacionalista, afegint que les identitats muten amb el temps, i la seva cada cop es menys nacionalista, afirma la candidata a succeir Zapatero a la Moncloa.

 

Realment vivim en una època virtual, o així ens ho volen fer creure els nostres governants amb les seves actituds porugues i de ficció, ara volen remenar l’olla fins al 2012 amb comissions, acords, grans frases, discrepàncies, èpica i moltes coses més, que ens tenen acostumats per donar transcendència a un poder que realment es nul, per un sistema com el concert econòmic que saben es impossible dins l’estat espanyol, ja que precisament es la mare dels ous del sistema autonòmic espanyol, es a dir el nostre espoli sense límits, i un Estatut que recordo el partit del govern i el principal partit de l’oposició, van impulsar amb el seu vot afirmatiu al referèndum, i que validava un sistema financer que simplement ens condemnava a la nostra situació desesperada actual, ara volen apel·lar a una historia, que l’Estat espanyol sempre ha negat, i que en tot cas, fa 30 anys quan es va oferir la possibilitat que si van aprofitar els bascos, es va rebutjar. Fins hi tot es demanen de nou unes balances, que en cas de produir-se, tornaran a ser  les balances de la demagògia, amb un ball de sistemes diferents i números com l’altre cop, per disfressar una situació catalana desesperada i incentivada per l’estat. En Jordi Pujol, peca d’ingenuïtat calculada, i pretén equiparar el reconeixement d’un Quebec que ja ha votat dos cops per la seva independència d’un país democràtic com el Canada a Catalunya, que te prohibit consultar a la ciutadania més enllà dels colors de la paret del menjador de casa, i amb un estat amb greus mancances de llibertat com es l’estat espanyol, i pretén perdre el temps amb una proposta llençada a les escombraries, i no anar per feina com marcaria el sentit comú, si es que hi hagués una intenció de trencar l’ordre establert esclar.  Un ordre on la ministra Chacon ens descobreix que es catalana i cada cop menys nacionalista.  Jo difereixo de l’opinió pujoliana de que es català qui viu i treballa a Catalunya, jo afegiria, i te un sentiment identitari per un territori i una col·lectivitat, que evidentment la Chacon no te, i si que te per l’estat espanyol, com a tal rebutja qualsevol nacionalisme que no sigui el seu evidentment, que aquest si que el te ben arrelat, i ja ho ha demostrat votant i opinant contra els interessos dels catalans sense cap rubor moltes vegades.

 

Prou d’actituds i voler confondre a la població, per part de personatges espanyols com la Chacon, que mai permetran entendre Catalunya com un subjecte propi i amb dret a decidir el seu futur en llibertat.

FA 30 ANYS VA SER LA FOSCOR I ARA ES LA LLUM AL FINAL DEL TUNEL

Avui fa 30 anys de l’intent de cop d’estat a l’estat espanyol per part de Tejero i els seus nois, i on es va pontificar la figura del Rei Borbó, com un abanderat de la democràcia, i com un fracàs dels que volien tornar al regim dictatorial, encara que jo crec que els objectius pel que fa a Catalunya els van complir plenament. Avui ens trobem una nova enquesta de l’Esade i la Fundació Carulla, on ens diu que un 21% de la població, el triple que fa 10 anys, es mostra clarament independentista, i en un referèndum la victòria del SI seria una realitat, amb un 45% dels catalans per aquesta opció, i tot això abans de la sentencia del TC, crec que el Parlament hauria de començarà a prendre nota.

Les mancances d’una transició dirigida pels mateixos que movien els fils a la dictadura, va quedar en evidència aquell 23 de febrer, amb una escenificació d’uns militars colpistes, un personatge principal segrestant la cambra espanyola de representants, amb un Fraga fent-se el valent, quan era un home de la dictadura, amb la seva part de responsabilitat amb l’horror de la sang que va vessar el dictador,  i uns tancs que van sortir al carrer a la ciutat de València, i l’arribada als altars de la democràcia del Rei Borbó, precisament el mateix que va nomenar el dictador sanguinari, i que posteriorment amb el tractat sagrat anomenat Constitució anava amb el pack, en una decisió sorprenent, ja que el sistema enderrocat per la dictadura era una República, i per tant no tenia sentit canviar-lo unilateralment, una prova més de la farsa d’aquesta democràcia. Aquest ensurt militar va succeir en una època on els sistema autonòmic estava en plena ebullició, i les nacions pels quals s’havia creat, el País Basc ja havia aconseguit el seu concert econòmic, i Catalunya a pesar de rebutjar-lo, un altre indignitat dels responsables per aquells temps, demanaven competències que precisament per la seva historia, la majoria ni contemplaven, i anaven més enllà del que havien calculat en un principi. Per tant van pensar una manera d’aturar aquesta descentralització excessiva per l’imperi, i amb la cultura de la por, molt tradicional a l’estat espanyol, van fer aquesta comèdia militar, van reforçar la corona, i van aturar el reforçament de les dues nacions atrapades en aquest estat que no es el seu. Posteriorment va venir la LOAPA, i el cafè per a tots estava servit, i Catalunya aigualida al mig d’aquelles comunitats artificials creades per aquest objectiu.  Ara 30 anys desprès be la segona batalla, no per aigualir-la, sinó per fer desaparèixer la seva identitat definitivament. De totes maneres els temps bufen vents de llibertat, i el continuat maltractament espanyol ha donat els seus fruits, i en aquest últim estudi de l’Esade i la Fundació Carulla, ens parlen del triple d’independentistes des de fa 10 anys, i amb un 45% de catalans votant SI en un referèndum d’autodeterminació, l’enquesta es titula Valors tous en temps durs, i es fa cada 10 anys, el temps es situa abans de la sentència estatutària, i amb una mostra de 1200 persones, i on l’aposta autonòmica segueix a la baixa amb un 50% de suport, que desprès dels fets des de llavors segurament haurà baixat encara més, per la impossibilitat d’aquesta opció.

En definitiva, el Parlament hauria de prendre molt seriosament el debat de la proposta de Solidaritat, i començar a veure que ja amb molts paràmetres favorables com la participació o la mobilització del SI, la victòria per l’estat propi seria un fet consumat, l’Estat espanyol, i la seva actitud, es una fabrica d’independentistes, a pesar del malament que ens ho fem entre nosaltres, es una reflexió que en aquest trist aniversari volia fer.

ELS TAPS DE LA LLIBERTAT

En aquest llarg procés cap a la llibertat d’un poble, hi ha una sèrie de personatges que actuen com a mur de contenció, i que no cal anar a buscar-los massa lluny, podem tenir molts exemples com en Duran i Lleida, que simplement es burla de la població dient que no anirà a votar a la Consulta de Barcelona, perquè aquell dia es trobarà fora de la capital catalana per feina, i no posa ell les dates, o per la banda socialista en Raimon Obiols, i la seva corrent interna del Nou Cicle, que demana renovació total, i segueix el discurs ja caducat de la renovació de les esquerres, i aquesta Espanya plurinacional on tots en hi trobarem representats.

Efectivament el secretari d’Unió, en Duran i Lleida ens explica que no votarà a la consulta independentista del 10 d’abril a Barcelona perquè serà a Berlín per motius de feina, i irònicament diu que ell no s’inventa les dates, obviant descaradament el vot anticipat que ja es pot efectuar des del 12 de desembre, i recorda la llibertat individual que CIU ha donat a cadascú, sense instar a participar des de cap institució, ja que la iniciativa no es política, i a més al no ser-hi ja no es te que plantejar que farà, ja que el forum hispano alemany presidit pel rei espanyol i el president alemany, serà el seu lloc. Des de Barcelona decideix ja li han recordat el vot anticipat, i que es pot votar si, no o en blanc. Per altra banda el corrent intern socialista Nou Cicle, impulsat per Raimon Obiols, vol una renovació radical i un nou camp en l’esquerra i centre esquerra a Catalunya, recuperar el grup propi al Congrés pactat amb els seus amos a Madrid, i així anar junts i ben lligats a les eleccions. Vol un nou inici de projecte, i volen ser fidels a la solidaritat de Catalunya envers els pobles germans d’Espanya, i transformar l’estat autonòmic en un estat plurinacional i pllurilingüístic, que comporti un nou pacte constitucional.

 

En Duran sembla que ens prengui per uns autèntics imbecils, i justifica les seves decisions sempre supeditades al interès espanyol, i el políticament correcte segons aquest estat, ara ens diu que no pot anar a votar per ser a Berlín en un compromís, com si no fos conscient que el vot anticipat ja fa dies que es actiu, i si de veritat en tingues intenció podria anar qualsevol dia a dipositar segurament el seu vot “no” a l’urna, però donant exemple democràtic i participatiu en les iniciatives  de la societat civil que no politiques, però esclar al Sr. Duran la democràcia li va gran, i els seus miserables interessos son uns altres, de cap manera vol altre solució pel nostre país que la submissió, l’espoli i la nostra desaparició com identitat col·lectiva en benefici de l’imperi, amb excuses tant absurdes per la dependència, com el xoc sentimental amb el seu pare que viu a la Franja, com si una ratlla al mapa de l’Europa comunitària, fos un mur incomunicat que ens deixes a les fosques per sempre. Ja n’hi ha prou de tanta estupidesa, i no sigui un tap per un procés democràtic on la gent vol escollir el seu futur.  Per la seva part Obiols, i el seu nou cicle amb la seva renovació radical, fa tuf a més del mateix, i evidentment les mateixes receptes caducades de sempre amb aquesta al·legoria de les esquerres,  i aquesta suposada superioritat moral que sembla exhibeixen, i que res més lluny de la realitat, demana grup propi, però estrènyer llaços amb el PSOE, o sigui els mateixos gossos amb diferent collar, i els interessos de Catalunya en una posició secundaria en benefici de l’estat espanyol, a més insisteixen amb aquests pluris que l’estat espanyol no els vol, i rebutja contundentment, per tant son impossibles i cal mirar endavant, i no predicar utopies que una majoritària part de la societat espanyola no vol, i de la catalana tampoc, prou d’enganyar a la gent per no ser prou valent per donar suport al dret a decidir el seu futur al poble sense lligams previs, i teories de pa sucat amb oli, que amb el partit socialista ja sabem on acaben, i no son precisament a Catalunya.

 

 

LA CAMPANYA NO TE LIMITS

Moltes vegades haureu sentit aquella frase que diu “l’anticatalanisme ven a l’Estat”, es un mèrit que sempre  dona redits, i el podem trobar en àmbits diversos, des de les declaracions del President extremeny que sent vergonya per sentir parlar català al Senat, a Telemadrid, on les pel·lícules amb títol català que guanyen premis els creen repulsió, o els dos diaris ultras esportius de Madrid, on son capaços de manipular unes imatges per donar suport a les seves teories, i el seu estat d’opinió contra un equip en concret.

 

Efectivament la catalanofòbia esta a l’ADN de l’estat espanyol, i sobretot de certes persones que volen crear un estat d’opinió fictici que acaba sent una realitat, el president extremeny com deia sent vergonya al Senat, al sentir en forma oficial català, basc i gallec al mateix nivell que el castellà, diu que les traduccions semblen d’un mon irreal, ja que dos ciutadans del mateix país no poden utilitzar traducció simultània, sense citar evidentment casos com Suïssa o Bèlgica per posar uns casos. Per altra banda a Telemadrid, es critica i molt en Pep Guardiola, per haver respost preguntes en català a la roda de premsa de Londres, així com anglès i francès, i res de castellà, alhora demanen que la pel·lícula guardonada als Goyas “Pa negre”, es tingui sempre present que es “Pan negro”, la versió castellana que poden veure els madrilenys. Per últim els rotatius As i Marca, manipulen la imatge del partit del Barça per poder argumentar que un gol de l’equip blaugrana era en fora de joc,  en un diari desapareix misteriosament el jugador basc que demostrava el contrari, i a l’altre les ratlles del terreny de joc, i davant l’allau de critiques han comentat que ha estat una errada gràfica.

 

Realment jo sento pena al sentir un president, encara que sigui d’una comunitat autònoma, parlar sense cap tipus de pudor i racionalitat, sobre un fet normal, i que si no fos per la baixa qualitat democràtica espanyola, i la gairebé inexistent transició des de la dictadura seria assumida amb normalitat, al entendre tothom que hi ha quatre llengües oficials, i cap esta per sota de les altres, i totes son protegides per igual, la cambra territorial espanyola ha trigat 30 anys per poder parlar en segons quins procediments amb la llengua de cadascú, i no es cap vergonya la traducció, ja que els exemples de Canada o Suïssa per posar-ne dos, demostren una perfecta harmonia de llengües, i demostren com sempre s’omplen la boca des de l’estat espanyol que es una riquesa, ho es sempre que nomes s’utilitzi el castellà evidentment, i per imposició i amb un rang infinitament superior a la resta, jo també sentiria vergonya si el meu sentiment nacional fos espanyol, per sort no ho es. Que podem dir a Telemadrid, on el seu provincianisme i odi a la diferència, critica que pel món hi ha moltes més llengües que la seva,, i per tant la normalitat s’imposa, i no la imposició de l’estat a cop de decret que no es normal, deixant ben clar el seu racisme cultural, al amagar la procedència de la pel·lícula guanyadora i traduint el nom, obviant l’original, es el regne de l’absurd.  Per cert absurd on els dos diaris,, i pamflets madridistes esportius han caigut de quatre potes, no en tenen prou amb els seus fils argumentals que sempre tenen un objectiu clar, sense importar la realitat, que recorren a l’engany, i la manipulació descarada per donar suport als seus pobres arguments, que evidentment no s’aguanten per enlloc.

 

Aquesta es la realitat a l’estat sobre tot el que fa olor al territori català, sigui esportiu, cultural o polític, som tractats com enèmics i aliens a la seva causa, però curiosament tampoc ens deixen lliures, ja que suposo que els diners sempre son llaminers, i no entenen de procedències, excepte els que els paga que ara que celebrarà l’aniversari del famós 23 F., i veurà que va complir perfectament els objectius del cafè per tothom, per deixar la nació catalana en una anècdota.

 

L?ESTAT ENS TE COLLATS PER TOT ARREU

Aquesta frase pronunciada pel President Mas, defineix força be les sensacions que ara es tenen a la Generalitat, sobretot pels partits que sempre han volgut nedar entre dues aigües, i mantenint una ambigüitat calculada amb termes nacionals, que ara es pot anar a can pistraus, i saltar pels aires a cop de retallada pels ciutadans, ja que no hi ha alternativa, sinó es vol donar el pas. El segon partit en nombre de diputats ha finalitzat les seves primàries a Barcelona amb grans proclames de democràcia, que realment estan més a prop de la mediocritat i la demagògia barata, que altra cosa.

Finalment sembla que el President anirà a votar a la Consulta de Barcelona, i el seu dubte es que s’entengui que qui vota es un ciutadà com qualsevol altre, ja que com a president hauria de mantenir una posició neutra, i ha manifestat que l’estat ens te collats per tot arreu, i adverteix que si fracassa el pacte fiscal s’haurà de deixar de pensar tant en la política espanyola, i fer el nostre camí, pel que fa al debat de la proposta de Solidaritat, diu que no li fa recança mentre jurídicament s’aguanti el debat, tot hi afegir que no portarà enlloc, i ha defensat les retallades per pura aritmètica comptable, i necessaris per portar el vaixell a la línia de sortida. Pel que fa a les primàries del PSOE- C, amb una participació del 30% de militants i simpatitzants, i una victòria d’Hereu per 60% a 40%, han tancat la crisi successòria, tot hi que les enquestes el condemnen a una gran davallada per la legislatura plena de despropòsits. Hereu ha gaudit del favor de l’aparell a Barcelona, i s’ha atorgat el paper de garant de la unitat amb una carta enviada a tots els militants, amb una mostra de menyspreu a la rival, que ja ha rebutjat anar a la mateixa candidatura, de totes maneres deixant de banda matisos el model de ciutat era pràcticament el mateix.
El president, pel càrrec que ocupa, en primer lloc ha de donar exemple democràtic a la ciutadania, i participar en qualsevol votació independentment del tema que es tracti, crec que aquesta es la posició correcta d’un president, ara be pensar que pel tema que tracta la consulta de Barcelona ha de mantenir una posició neutra, i diferenciar el càrrec del ciutadà, es una prova del mal mental que provoca un territori colonitzat, no es pensa en global, sinó en les misèries del correcte o no amb aquesta situació. Respecte el pacte fiscal inexistent, ja que l’altra banda que ha de donar autorització ja ha dit la seva, ens parla de fer el nostre camí, caldria definir a quin camí es refereix, jo nomes en conec un, i ho hauria de dir ben clar, per no seguir amb aquest joc de retallades en el nostre estat del benestar, per la covardia de no fer un pas beneficiós per tots els ciutadans, de totes maneres malament anem quan diu que el debat sobre la independència al Parlament no ens portarà enlloc, primer cal dir que tots els debats son positius, i segon que la alternativa a la misèria que ens condemna l’estat amb la complicitat del seu govern es aquesta, per tant te una importància cabdal. En el tema del socialistes, crec que tant d’elogi a aquest sistema, cal dir forçat per la presentació de la candidatura de Tura, i no per desig o sistema del partit, es un fracàs, ja que tants sols un 30 % han volgut participar, i no es pot vendre d’altra manera, i més quan un expert en consultes com Hereu, i la seva farsa de la Diagonal, ha jugat amb les cartes marcades i amb el suport de l’aparell, i atorgant-se uns mèrits que podien ser igual en les dues candidatures, com la unitat, cosa que marca el tarannà d’aquest personatges, que ha portat una candidatura de desgavells a la capital catalana, amb la cirereta dels jocs d’hivern com a última improvisació, i que per higiene democràtica es mereix una alternativa de govern que acabi amb tants anys de domini d’un partit no nacional català i sucursalista a la ciutat comtal.
 
 








REPRESSIÓ SENSE RESPOSTA

Des de la Generalitat Valenciana la seva portaveu nega la censura a TV3,  i ho deixa amb una simple qüestió de legalitat, i ha criticat les reaccions des de Catalunya, i ens diu que no es qüestió de llengua, ja que segons ells una cosa es valencià i l’altre català, tot un desgavell de declaracions. El tribunal Suprem ha rebutjat el recurs perquè el català sigui determinant en el nomenament de jutges substituts al Ministeri Fiscal a Catalunya, i s’ha quedat tant ample. Per altra banda el govern català especula amb una nova norma per fer consultes que no siguin referèndum per preguntar sobre el concert econòmic el 2014, si es que encara existeix Catalunya tal com la coneixem.

La portaveu valenciana Paula Sànchez de León, rebutja la censura, i ho redueix tot a ajustar-se la legalitat, i critica l’atac gairebé terrorista al web de la Generalitat Valenciana, i davant les preguntes sobre la defensa de la llengua, ha dit que sense entrar en discussions filològiques, el seu estatut reconeix el valencià diferent al català, i demana un acord de reciprocitat. Per altra banda el Suprem rebutja com a determinant pel Ministeri Fiscal català el dret propi de Catalunya i la nostra llengua,  ja que segons la legalitat te una puntuació, però en cas d’igualtat de puntuació prevaldrà el millor expedient acadèmic.  Ara es diu des del govern català que pot superar el vet del TC, i no descarta celebrar una consulta popular sobre el concert econòmic, sense que sigui referèndum, i crear un registre de consultes pel cens electoral  a banda de l’oficial.
Realment esperpèntiques les declaracions de la portaveu popular valenciana negant la censura, quan sap perfectament que es pur feixisme paranoic, per postres titlla de terrorisme l’atac a la web de la Generalitat, utilitzant un terme que pretén validar el seu terrorisme d’estat, i qualificar de terrorisme la simple llibertat d’expressió, pel que  fa a la llengua nega l’aspecte filològic, absolutament fonamental en la matèria, i dona validesa a un text legal interessat, i que suposo que si poses que la terra es quadrada, també ho hauria de defensar, es totalment absurd, i un intent de disfressar un genocidi cultural amb la patina de la legalitat, en aquest cas la espanyola, cosa que ja no dona gaires esperances. Per altra banda també es inaudit que el dret d’un territori, i la seva llengua pròpia  no siguin determinants pel Ministeri Fiscal, i simplement siguin anècdotes amb una puntuació entre moltes altres coses, i en cas d’igualtat es valori tot l’expedient, i no aquests coneixements fonamentals que sembla no interessen al Tribunal Suprem, suposo que no deu passar el mateix amb la llengua castellana i el dret espanyol, son coses del racisme contra tota una identitat.
Des de la banda del govern català, ara es vol fer una nova giragonsa per esquivar el veto a la llei de consultes, i haurem de fer una nova mena de cens que eludeixi l’oficial, i fer una consulta sense referèndum, per preguntar per un tema que ja sabem que no depèn de nosaltres, i que la part que ho te que decidir ja ha dit clarament un no rotund, es esquizofrènia pura i dura, la pregunta es quan durarà mes aquesta comèdia, quan deixarem de fer el ridícul, i fer posar vermell a la ciutadania amb propostes inútils com aquestes, quin sentit te buscar forats a una llei sense sortida,  i sentenciada pel TC per preguntar coses, que desprès la part que pregunta no pot afrontar ja que no en te competència, i sap que qui la te no en vol parlar, es senzillament la síntesi de la nostra política els últims 30 anys.
En definitiva, i retallada rere retallada la nostra identitat va poc a poc desapareixent, davant la apatia de qui teòricament la te que defensar, ja que ningú ho farà per nosaltres.