Arxiu mensual: desembre de 2010

CONTRADICCIONS PER ACABAR L?ANY

Desprès del discurs de cap d’any del nou president català, on ha fet evident la hostilitat en que ens tracta l’estat, i on ha obviat un horitzó clar de relació amb Espanya, demanant que estem units mirant més el que ens uneix que el que ens separa, però per la seva banda la vicepresidenta Joana Ortega rebutja impulsar o donar suport a les consultes independentistes, però no renuncia a l’horitzó competencial de l’estatut del 30 de setembre, i la Consellera de Justícia, prioritzarà l’austeritat per davant de la recuperació de competències, no es un gran començament per aquest trencaclosques de quotes que ha presentat Mas com a govern.

Artur Mas va recuperar el Visca Catalunya final que Montilla havia abandonat, però ha remarcat que la seva principal lluita es la crisi, i per això ha demanat sacrifici i esforç, alhora que moral de victòria per superar-la, com ja ha passat altres cops a la historia. Sobre la relació amb Espanya, nomes ha dit que cal reaccionar davant les amenaces contra la realitat nacional catalana amb serenor, i estan units mirant abans el que ens uneix que el que ens separa, amb un llenguatge ambigu com sempre. Per la seva part la vicepresidenta Ortega creu que el seu executiu no ha d’impulsar cap referèndum, ni donar suport a les consultes, en referència a la de Barcelona el proper mes d’abril, però de totes maneres no renuncia a l’horitzó competencial de l’estatut del 30 de setembre, i això marcarà les nostres relacions bilaterals, sense renunciar a res. La Pilar Fernandez Bozal a Justícia, mostra la seva cara anticatalana com advocada de l’estat, i prioritza l’austeritat a recuperar qualsevol competència.

Realment en matèria nacional el discurs presidencial manté aquesta ambigüitat que no porta enlloc, esta molt be denunciar la incomprensió de l’estat cap a Catalunya, però aquesta etapa crec que ja es aigua passada, no nomes s’ha d’analitzar els problemes sinó aportar solucions, i no passen per la pedagogia, ni per la negociació, directament cap pensar en donar el salt de la presó on vivim, d’altra manera, com pensa sortir de la crisi sense eines, ni poder per fer-hi front. La referència a la historia esta molt be amb casos com la derrota militar de 1714, on el dia següent la gent intentava seguir la vida normal amb els seus negocis, però ara no hi ha cap guerra, i aquesta realitat nacional vol un estat propi, o simplement no es cap realitat nacional, seria una regió, una comunitat autònoma o com se li vulgui dir, però mai cap realitat nacional, ja que aquesta com diu la paraula s’ha de demostrar amb fets, i no amb paraules buides. De totes maneres hauria de posar ordre amb els seus consellers, ja que l’excusa de ser tres partits diferents amb sensibilitats diferents com el tripartit, ja no es valida, i la vicepresidenta, que durant la campanya es va cansar de dir que CIU no es un partit independentista, diu que no donaran cap suport a les consultes, amb unes declaracions que mostra un tarannà poc democràtic, i contra el dret a decidir que tant han pregonat, o nomes es pel que els interessa, i cau en contradicció quan vol recuperar l’estatut del 30 de setembre, quan ja ha estat retallat a les Corts espanyoles i pel Tribunal Constitucional, per tant no ens vengui sopars de duro, ja que la seva aposta espanyola es l’estatut actual, i amb una retallada a l’estat de les autonomies a l’horitzó, com ja ha deixat anar Zapatero i les seves mesures contra la crisi. Pel que fa a Justícia, la consellera confirma el seu caràcter anticatalà, perseguint les consultes ciutadanes en el passat, i ara sense voler recuperar cap competència, i nomes aplicar l’austeritat, precisament per no tenir prou poder per fer cap política seriosa en cap àmbit.

Aquests dos personatges evidentment no ens portaran a l’estat propi, i crec van en contra de la mateixa filosofia de Mas, i aquell dret a decidir sense límits que ens va pregonar, i que segurament, igual que el concert econòmic, s’endura el vent, i seguirem agonitzant com a país a l’espera del 2014, amb una nova oportunitat per veure si la submissió segueix triomfant, o la reacció i la dignitat es confirmen.

 

Bona entrada d’any a tots i ens retrobem el 2011.

 

 

 

L?EFECTE MASCARELL I DURAN I LES REVELACIONS DE WIKILEAKS

Molta polseguera esta aixecant el nomenament de Ferran Mascarell per la Conselleria de Cultura dins del partit socialista, que segurament el farà abandonar la militància, i posarà en evidència la filosofia dels partits catalans, que el govern d’un país es el mateix que el partit, quan moltes vegades pregonen el contrari, per altra banda les atribucions d’en Duran deixen clar la posició submisa que adoptarà Catalunya amb la seva relació amb Espanya. Per últim, les revelacions d’aquest portal diabòlic ens fa descobrir que per Aznar estem molt a prop de fer el pas cap a l’estat propi, i balcanitzar mitja Europa de pas, ja se sap que personatges que han avalat la massacre de l’Iraq sense cap rubor, se’n pot esperar qualsevol cosa.

Des del partit socialista li han dedicat floretes com mercenari, traïdor o quart plat per acceptar la conselleria a Ferran Mascarell, i parlen de punyalada per l’esquena per haver fet aquest pas, i canviar de projecte polític en un moment que diuen s’ha d’enfortir el projecte progressista, i advertint que simplement ha estat una quarta opció desprès de rebutjar el càrrec persones com la Mònica Terribas. Per la seva banda en Duran i Lleida, presidirà la part catalana de la Comissió bilateral Estat-Generalitat, i també la de Transferències i afers econòmics i fiscals, i per si no fos poc assessorarà a Artur Mas en matèria d’exteriors, i coneixent el tarannà del personatge, ja ens podem imaginar per on aniran els trets. Per últim Wikileaks revela com converses de dirigents populars amb l’ambaixada d’Estats Units, on titllen a Catalunya de problema per la continuada petició de privilegis fiscals o de mes autonomia. El mateix Aznar va advertir del risc de dissolució de l’Estat i de balcanització, així com de les cessions que faria als nacionalistes catalans el president espanyol Zapatero.

Els socialistes no han paït gaire bé la seva caiguda lliure, i no volen analitzar les vertaderes causes, que son el desgast del govern, la crisi econòmica, i sobretot haver triat PSOE per davant dels seus votants i del territori que representen, en aquest context, Ferran Mascarell que sembla cada cop més decidit a abraçar la causa de l’estat propi, tenia les mans lligades de mans i peus en aquest partit, on diuen que ara haurien d’enfortir el projecte progressista, de quin projecte ens parlen, de les subvencions als ni nis, de desaparèixer durant les retallades de l’estatut, de parlar de recuperar les peces perdudes quan saben que es impossible, quan neguen un millor finançament per Catalunya en benefici d’altres territoris, quan voten sempre al costat de Zapatero a Madrid sense tenir en compte els nostres interessos, aquest es el progressisme que ens volen vendre, francament ja se’l poden confitar, de totes maneres, cal recordar que Mascarell va defensar portar a la Fira de Frankfurt on la literatura catalana era convidada autors en castellà, cosa bastant esperpèntica, ja que precisament el que defineix una literatura es un idioma, i aquest ha de ser el propi de la literatura que estem parlant, ningú defensa que un autor espanyol amb anglès es consideri literatura castellana, seria de bojos, doncs la nostra submissió mental va arribar a dubtar d’aquest tema, i Mascarell era un d’ells, per tanc caldrà veure com evoluciona la conselleria, i la nostra cultura. Per altra banda en Duran presidint la comissió bilateral Estat – Generalitat i assessorant d’exteriors, es sinònim de submissió absoluta, primer que el tema bilateral ja es una broma de mal gust, ja que una part ordena i te el poder per fer-ho, i l’altre obeeix, no hi ha més, i Duran es un especialista en obeir les ordres provinents de Madrid, i que no suposa cap garantia de defensar els nostres interessos, sobretot si no son coincidents amb els espanyols, no anem be per aquí.  

Tenint en compte això, Aznar pot estar ben tranquil que aquí no es trenca res, ja que els escollits per forçar la maquina catalana no ho tenen en la seva agenda, i per cert la balcanització quan els tancs nomes estan en poder d’una part, francament la veig difícil, tot hi que per algú que segurament encara creu que hi ha armes de destrucció massiva a l’Iraq, qualsevol fantasia pot ser realitat.

 

LES SELECCIONS IMPOSSIBLES SENSE ESTAT PROPI

Ahir la selecció catalana de futbol va derrotar a Hondures en un altre d’aquests partits amistosos en una data com la del 28 de desembre, que ja dona a entendre la seriositat d’aquests enfrontaments, que cada cop tenen menys raó de ser, ja que la vertadera aspiració de Catalunya es disposar d’una selecció per disputar campionats oficials, i no un simple combinat com n’hi ha molts per disputar un partit anecdòtic a l’any, amb rivals i formules ja esgotades, i com ha dit el nou President es una bandera que s’ha de seguir aixecant tot hi les dificultats que tindrem per endavant, jo afegiria que totes, si no disposem del nostre estat.

Efectivament, el primer acte oficial ha estat el partit nadalenc de la nostra selecció, prop de 28 mil persones ho han seguit en directe a Monjuic, i  han fet una mitja entrada que es temia encara molt pitjor. El president ha mostrat el seu suport a la selecció, i ha encoratjat a seguir el camí, definint aquesta lluita com una de les grans pedres a la sabata que tenim. En Jordi Casals, president de la catalana, ha remarcat que l’estat espanyol juga molt fort en contra de les seleccions nacionals, ja que son un gran símbol nacional, i el combaten amb totes les seves forces, i ha apostat per no perdre la fe. Mas ha destacat que la cartera d’esports dependrà directament de presidència, ja que es un àmbit on es relliga molt la cohesió social.  Cal destacar les declaracions del Popular Fernandez Diaz ,dient que l’acte ha estat un aquelarre independentista davant una pilota que un esdeveniment esportiu, que no s’ha de confondre amb la política.
Crec que aquesta formula porta al descens de públic, que lògicament anirà minvant, ja que al principi amb l’atractiu de la doble visita de Brasil, la d’Argentina o la mateixa Euskadi, ja s’ha cremat aquesta etapa, ara se’ns va dir la creació d’un torneig de nacions amb la possible participació d’Escòcia, Irlanda i alguna altre, però els anys passen, i aquest nou pas sembla que es una utopia impossible, entre les pressions de l’estat espanyol per impedir que les seleccions potents vinguin a enfrontar-se amb nosaltres, i les cacicades anuals per no donar dates per disputar els nostres partits, amb la prohibició del partit amb els Estats Units recent, i deixant amb una anècdota la data del desembre, on per cert posa el nivell de la nostra selecció amb el de totes les seleccions autonòmiques que ho desitgen. Aquesta pedra a la sabata hauria de saber el Sr. Mas, que sota l’estat espanyol, un estat per si no ho recorda amb una minsa qualitat democràtica es impossible,no cal demanar-ho més, ni reivindicar res mÉs, amb un estat propi automàticament hi hauran seleccions que ja sabem que son un símbol nacional important, sense, a força d’imposició i pensament únic l’estat espanyol nomes reconeix la selecció espanyola i prou, sense tenir en compte la llibertat dels jugadors, ni dels pobles per disfrutar del seu sentiment també esportivament, ells utilitzen tots els diners públics que cal per fer una persecució paranoica per tot el món, com en el cas del patinatge o altres esports menors, per impedir la nostra representació, això no es la Gran Bretanya, i també en aquest àmbit la democràcia brilla per la seva absència.   La mentalitat hooligan del representant popular, lògicament no admet cap selecció que no sigui la seva, i quan Catalunya juga es barrejar política i esport, en canvi quan la Roja juga ho troba tot d’una normalitat exquisida, son els tics feixistes d’aquests personatges que mai canviaran.
En definitiva, no cal seguir insistint amb coses que sabem impossibles dins l’estat espanyol, no cal negar la realitat, i si realment les volem, cal aconseguí un estat, i de cop i volta moltes de les nostres reivindicacions seran una realitat normalitzada.
 
 
 
 
 
 
 

LA NOVA CONSELLERA DE JUSTÍCIA AMB TICS POC DEMOCRÀTICS

Artur Mas ja ha decidit el seu nou govern, on destaca el nom de Ferran Mascarell per Cultura, i quatre independents amb un nom com Pilar Fernández Bozal a Justícia, amb un currículum que dona idea que ha començat amb mal peu, la futura consellera va ser advocada en cap de l’Estat, i va donar l’ordre de prohibir l’acord municipal a Arenys de Munt que donava suport a la primera consulta sobre la independència de Catalunya, i on la seva tramitació va ser encarregada a un ex-militant de la Falange Espanyola, es a dir una clara riota a la democràcia.

La futura consellera va donar aquesta ordre contra les consultes, i per tant es responsable de la persecució judicial contra la històrica festa democràtica d’Arenys de Munt, el setembre de 2009 va encarregar el recurs que l’advocacia va presentar als jutjats contra la consulta, que una entitat privada havia previst pel 13 de setembre, i que es va acabar celebrant. En Buxadé amb clars indicis falangistes, i simpaties evidents pel feixisme va defensar el recurs, considerat un nyap, i que va acabar amb la prohibició de la cessió de locals municipals per la consulta, i l’acceptació de la manifestació el mateix dia per part de la Falange, que havia estat prohibida per la Conselleria d’Interior.
Realment amb aquest historial es fa difícil entendre com aquesta senyora pot ocupar el lloc més alt en la conselleria de Justícia, va seguir la paranoia espanyola, i va anar contra la democràcia i la sobirania del poble, ja que l’Ajuntament d’Arenys simplement va donar suport a una iniciativa d’una entitat privada per organitzar una consulta a la ciutadania, i això es miri per on es miri no te delicte possible, excepte si l’Estat que es diu demòcrata, resulta que nomes ho es de nom. Per altra banda es un insult, i una falta de respecte a les víctimes del franquisme, i tots els que van patir la dictadura sagnant, i a més als defensors de la democràcia, que l’advocat encarregat de tramitar el recurs hagi militat en un partit xenòfob i feixista, i hegemònic a la dictadura franquista, partit que en qualsevol democràcia normal estaria il·legalitat, però que en una democràcia de fireta segueix en llibertat, i fins hi tot amb personatges ocupant càrrecs de responsabilitat, es va acabar prohibint la cessió de locals, quan recordo que al ser municipals son pagats amb els impostos de tots, i per tant son en definitiva del poble, cosa que la resolució esperpèntica nega per la consulta democràtica, i per acabar-ho de liquidar, va autoritzar la manifestació el mateix dia del grup feixista abans esmentat.
Tot un seguit de despropòsits i aberracions democràtiques, que tenien com a responsable pel càrrec que ostentava la nova consellera de Justícia, i que haurien de ser suficients per no considerar-la apta per aquesta responsabilitat, si la transició nacional, i aquest no negar la sobirania plena, si ha d’arribar amb personatges com aquests malament anem.
En definitiva, mals auguris quan anar contra la democràcia te premi, ja que amb aquests successos evidentment no ens guiaran mai cap aquesta plenitud, i si a la submissió com a poble que exercim.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

LES PARAULES DE MAS I MONTILLA

Avui s’ha produït la pressa de possessió com a nou President de la Generalitat de l’Artur Mas, i l’últim acte amb el President sortint José Montilla, destacaria la resposta al jurament de fidelitat a la Constitució, l’Estatut i el Rei, amb un si ho prometo, però afegint amb fidelitat al poble de Catalunya, un bon repte, i també el discurs de comiat del President socialista, que ha dit que desitja que tots plegats, aprenguem a viure amb una Catalunya més preocupada pel fer que no pel ser, tota una declaració d’intencions.

Artur Mas ja es oficialment el nou president, i ha confessat moltes ganes de servir al poble de Catalunya, encara que la situació es difícil, en aquest govern dels millors que pregona, incorpora el socialista Ferran Mascarell a Cultura, en una decisió no secundada per aquest grup, alhora ha afirmat que governarà amb el cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra, per posar el país en marxa, i agraint sobretot al president sortint el traspàs impecable dels executius, abans de fer aquell afegit abans esmentat en el jurament.  Per la seva part el ja expresident, s’ha acomiadat desitjant circumstancies millors per Catalunya, i com he dit abans més preocupació pel fer que pel ser, s’ha definit com un humil servidor, i content per una alternança que defineix com a normal en democràcia.
Per part d’en Mas, es normal i no un mèrit tenir moltes ganes de servir el país des del càrrec que l’honora, no s’entendria d’altra manera, com també que sigui conscient de les dificultats, sobretot econòmiques i de rebaixes d’autogovern que ha d’afrontar, de totes maneres, jurar per la Constitució, el Rei i l’Estatut, es contradictori amb la fidelitat al poble de Catalunya, ja que son dos coses divergents, les tres primeres bàsicament ens retallen llibertats, una Constitució que no respecta el dret a decidir, un estatut escapçat, que amb la sentència amb algunes coses com la llengua fa marxa enrere respecte el que ja teníem, i un Rei, amb uns avantpassat de mal record, i amb frases tant celebres com “El castellano nunca ha sido lengua de imposición”, son rèmores que res tenen a veure amb la fidelitat al poble català, que per exemple va votar un estatut, avui modificat i massacrat deixant sense efecte aquesta voluntat, o un poble com diu el mateix Mas, amb gran consens per recaptar tots els nostres impostos i negociar una quota de solidaritat, però que a la practica, ja ens han dit que això es impossible, per tant son equilibris que tard o d’hora s’hauran de trencar, ja que caminen en un fil molt prim que no aguantarà massa temps, i aquí podrem dir com vol servir a Catalunya el Sr. Mas, com més del mateix, o amb consciència plena del que ens juguem com a país.
Pel que fa al President Montilla, i el lloat traspàs modèlic de comandament, crec que tampoc es un mèrit, sinó una normalitat democràtica, estic d’acord amb ell, que l’alternança es bona per qualsevol democràcia, i més quan no hi ha una limitació de mandats, on es permet a moltes persones fer de la política una professió, i una forma de vida desvirtuant totalment la paraula, i per altra banda les diferents maneres de fer han d’estar vives per assumir responsabilitats, i no enquistar-se amb anys i anys de les mateixes formules ja esgotades. De totes maneres el seu desig d’una Catalunya preocupada pel fer i no pel ser, crec que es una cosa que tots desitgem, però hi ha un petit problema, per tenir  la preocupació nomes  de la primera, cal tenir solucionada la segona, cosa que nosaltres no tenim, i cosa que el President Montilla sembla no haver entès encara, un estat normal ja sap el que es, i la gestió li marca el dia a dia i les seves preocupacions principals, Catalunya sap que no es respectada, ni per la seva condició se li deixa decidir que vol ser, per tant les limitacions del fer son tant grans que perden completament el sentit. El dia que el desig d’en Montilla es compleixi, ho serem una regió sense cap identitat diferenciada, o serem un estat lliure, pel nostre be espero la segona opció.

EL LLEGAT DE MACIÀ

El dos presidents, es a dir el sortint José Montilla i l’entrant Artur Mas, van retre homenatge a l’expresident de la Generalitat Francesc Macià el dia de Nadal, i quan fa 77 anys de la seva mort, com es sabut en Macià va fer una autèntica transició nacional, ja que va passar de coronel de l’exèrcit espanyol a deixar aquell món, i el seu compromís amb Espanya, per encapçalar un compromís amb Catalunya, que el va dur com a punt àlgid a proclamar la República Catalana al 1931, amb un gest que ha passat als llibres d’història, i que hauria de servir el futur president per reflexionar cap on vol portar aquesta transició.

Aquesta proclamació plena de coratge i determinació, la va començar a marcar, quan sent tinent coronel de l’exèrcit espanyol, i davant la destrucció de la revista Cu Cut, en represàlia per part de l’exèrcit, podia optar per seguir la seva brillant carrera militar com a coronel, o renunciar a tot allò i lluitar pel que sentia amb totes les dificultats que això comportava, el seu pas d’èxit a la política, i amb la dictadura de Primo de Rivera va arribar a protagonitzar un intent militar per alliberar a Catalunya amb els fets de Prats de Motlló que no va reeixir, i això el portar a l’exili, i concretament des de l’Havana van redactar la constitució de la República catalana, i posteriorment amb la finalització de la dictadura va arribar la seva famosa proclamació des del balcó consistorial, que posteriorment va portar a una restitució de la Generalitat, com a nova formula d’autonomia catalana.

En Mas hauria de veure els paral·lelismes amb aquest nou context on es trobem, i assumir el deute amb els nostres avantpassats, com en Macià, un dèficit de 4706 milions el 2009, 3000 més que fa quatre anys, i un endeutament que supera els 40 mil milions, amb un finançament urgent de 8700 milions per fer front els venciments previstos, i que encara no se sap don sortiran, això junt amb l’informe d’Unicef de 18,5% de nens catalans vivint en la pobresa, una 13a posició dins l’estat espanyol, i que va empitjorant poc a poc. Si això afegim la quantitat de recursos que van laminant les nostres magres competències, degut a la sentencia estatutària, i que cada cop deixen més testimonial el nostre poder real, tot amanit en un context de crisi, que sembla que l’estat te decidit fer-nos pagar a nosaltres.  Tota aquesta situació alarmant, crec que deu rondar pel cap d’en Mas, i la legislatura que acaba d’encapçalar, i que es probable que amb la típica ambigüitat convergent, i les negociacions pidolaires a Madrid no n’hi haurà prou per superar la legislatura, i possiblement arribarà a una cruïlla històrica on l’estat espanyol sembla decidit a portar-nos, i on caldrà decidir la comoditat de l’assimilació tranqui-la, i la nostra desaparició definitiva com a poble, o l’aposta valenta amb el mirall de Macià com un possible referent, i prendre el camí de la llibertat sense vacil·lacions, en el segon camí sap que una part molt important del poble l’acompanyarà, si malauradament tria la primera opció,  serà un responsable de la desaparició de la nostra identitat, i el triomf definitiu d’aquells que els incomoda la nostra existència.

En definitiva, son paral·lelismes que en aquests dies, i 77 anys desprès de la seva mort prenen tota l’actualitat, i esperem que aquest cop sigui el definitiu final feliç per les nostres aspiracions nacionals.

 

 

 

.

DIA DE NADAL

En aquest dia tant assenyalat, pels creients, com pels no creients, amb la il·lusió de la canalla per fer cagar el tió, i veure les seves cares innocents il·luminades com mai, de reunions familiars amb sobretaules llargues, i tot un seguit de tradicions que hem anat acumulant al llarg de la historia, de totes maneres volia fer un petit comentari sobre altres tradicions que hem de patir, com el missatge del Rei espanyol carregat amb el cinisme habitual.

Efectivament, com cada any, el Rei Borbó ens desitja el seu particular Bon Nadal, ens parla de la seva preocupació per la crisi, i la crida a superar les desigualtats que s’han creat, i ens convida a guanyar la batalla de l’atur. Suposo que la crisi no deu dir per ell, com tampoc el tema de l’atur, i la desigualtat, ja que aquest personatge nomenat pel dictador com a monarca, i amb una feina de per vida i pagada a cost de rei (això com deia aquell era un “xist”), amb els nostres impostos, sona a cinisme i demagògia total. La fotografia de la selecció espanyola de futbol darrere seu, ja indica cap on ens vol portar el reietó, i ho confirma amb les afirmacions de gran nació amb gran pluralitat, convidant-nos anar units amb solidaritat i sense fractures, per superar tots els entrebancs. Per acabar demanant sentit d’estat a tots nosaltres.

 

Aquesta gran nació amb pluralitat, suposo que es deu referir a la que nomes vol un idioma, la que espolia un territori determinat perquè d’altres gaudeixin d’una vida molt millor, la que no vol saber res de cap identitat que no sigui la seva, i la del concepte radial de país amb base a Madrid. La foto del darrere seu, caldria preguntar-li si no havíem quedat que esport i política no es barregen, o quan interessa si, perquè si es així, caldria dir-li que el legítim sentiment d’un poble amb gaudir de les seves seleccions es prohibit per l’estat espanyol, i alhora una obligació i imposició als jugadors a formar-ne part, i no com la terra de llibertat que pregona. Respecte a la solidaritat  sense fractures, que li sembla la nostra, mes de 20 mil milions cada any que van i no tornen, un 10% del nostre PIB perdut per gaudir de pitjors infraestructures, pitjors inversions, i pitjor estat del benestar que altres territoris de l’estat, per no parlar de la retallada a les nostres ales per evitar el nostre desenvolupament econòmic present i futur. De sentit d’estat evidentment l’estat espanyol en te molt, i els catalans malauradament no gaire, però aquest mag de la diplomàcia, encara recordo el “callate” al president Chaves, ha de saber que els pobles no es poden mantenir per imposició i a força d’assimilació pels segles dels segles, i tard o d’hora la voluntat dels pobles s’acaba imposant a personatges i famílies de tant mal record pels nostres avantpassats, i que el que ell diu fractura,simplement es democràcia i llibertat, paraules que segurament no vol sentir.

 

Us desitjo un bon dia de nadal, i que el gaudiu amb els que més estimeu de tot cor, i per això us deixo aquest vídeo amb una tradició tant nostra.

 



 

FINS ON ARRIBARÀ LA SUBMISSIÓ DEL NOSTRE POBLE?

Realment el poble català te una capacitat de submissió, i de flagel·lació digne d’estudi, no crec que hi hagi cap poble amb més mentalitat d’esclau, i més esquizofrènia col·lectiva que nosaltres.  Un estat espanyol que segueix la seva croada contra Catalunya implacablement, i una rere l’altra fa caure les peces institucionals catalanes, i esmicola la seva identitat, per no parlar de la seva butxaca, i segueix cec i encaparrat en mantenir un matrimoni indissoluble sense cap possibilitat de ser saludable per la nostra part, quan la porta esta al cap del camí, i tants sols cal obrir-la, i donar un cop de porta ben fort.

Sense voler ser o utilitzar un llenguatge catastrofista, estem vivint un autèntic genocidi cultural i econòmic contra el nostre poble, el president espanyol avui feia el paperet saludant les tropes espanyoles en missions pel món, i deia una frase que fa gracia en aquests dies, “la democràcia es l’únic camí en tots els racons del món, perquè pugui haver prosperitat”, alhora fa un atemptat  democràtic al portar la llei de consultes al tribunal, i simplement calla quan el suprem vol retallar la llibertat dels catalans amb la seva pròpia llengua.  Les diferents concentracions de gent aquests dies pels pobles del principat, contrasten amb la reacció dels nostres polítics, en Carod demanant una reacció civil, quan no hi ha reacció política, se’n recorda del 10 de juliol, i el cas que n’han fet els nostres partits, el nou president segueix instal·lat a l’ambigüitat, i no dona la impressió de voler plantar cara si les circumstàncies no l’obliguen a contracor, el seu acord d’investidura amb el PSOE-C es una mala declaració d’intencions, aquesta esquerra que si la traslladem a l’Estat sempre s’ha venut com amiga i favorable, però els fets demostren tot el contrari, i s’ha mostrat més nociva que la dreta espanyola, que es mostra tal com es, i no enganya a ningú.

Realment el cinisme de Zapatero no te límits, i assenyala camins democràtics que es veu que per Catalunya no son vàlids, ja que fins hi tot una eina molt poc potent per consultar a la ciutadania, es ràpidament recorreguda per evitar qualsevol intent de participació de la gent en el seu futur. La força de la imposició i i la nul·la capacitat de pluralitat i de reconeixement de les nacions, que ara formen l’estat espanyol, son les armes d’aquesta democràcia que molts cops te poc a envejar a la dictadura feixista, de fet es simplement una actualització disfressada i adaptada per poder estar present i acceptat a la Unió Europea, i poca cosa més.  El genocidi d’una llengua i l’espoli d’un poble no son elements que puguin ser vàlids en una democràcia.  De totes maneres, els nostres partits segueixen mirant a un altra costat amb la participació activa de la nostra societat poruca, que els ha validat en una majoria que opten per la via autonòmica, i que ara posen el crit al cel.  El tren  ha passat, i no pot fer marxa enrere, les agressions son més virulentes que mai, i la nostra resposta no es pot fer esperar més, insubmissió civil amb el suport de la insubmissió política, i posar punt i final a aquest maltractament, obrir la porta cap a la independència sota l’auspici de la Unió Europea, si per el contrari seguim insistint amb el mateix, la nostra desaparició esta cantada, i segurament serà perquè no ens mereixíem altra cosa, i no valdran lamentacions.

El Sr. Mas com va passar amb els socialistes aquesta última legislatura, va de pet a una cruïlla on haurà de decidir quin camí vol prendre, i quin futur vol pel nostre poble, els socialistes van triar Espanya i la seva submissió espanyola, i el càstig electoral ha estat important, ara CIU va pel mateix camí, i per primer cop a la vida potser haurà d’abandonar l’ambigüitat i decidir, confio que en aquest moment històric la seva visió de curta volada no li jugui una mala passada.

 

 

 

EL TC JA TE LA LLEI DE CONSULTES DAMUNT LA TAULA: PLANTEM CARA O PUNT I FINAL

El 129é  president de la Generalitat ja es una realitat, com s’esperava Artur Mas ocuparà el càrrec desprès d’aquest acord de govern amb el PSOE-C, com han recalcat nomes per la investidura, però amb un document signat, on per exemple qualsevol modificació de la Constitució o Estatut haurà de ser consensuada, cosa que ja no pinta gens be, alhora l’ultima andanada de l’Estat espanyol, de les moltes que vindran, en aquest cas contra la immersió lingüística, el moll de l’os de la nostra identitat ha estat esquivada, però no derrotada, i això ja es més preocupant, l’Estat seguirà la seva feina colonitzadora implacablement, avui la llei de consultes també ha passat al sedàs del Tribunal constitucional, però si nosaltres no fem la nostra com deia aquell, guanyaran sense baixar de l’autocar, i ja no hi haurà marxa enrere.

Un cop proclamat ha lloat el sentit institucional dels socialistes, curiosa manera d’encarar aquesta transició nacional plena d’ambigüitats, amb un suport del partit que va trigar 24 hores a esmenar l’Estatut del Parlament, i que posteriorment va desaparèixer darrere la part contraria. Ha defugit la sentència del Suprem contra la immersió lingüística, negant la seva agressió, i tractant com a casos aïllats el tema, fins hi tot a respost a les actituds xenòfobes de sempre a PP i Ciudadanos, i la seva interpretació de la llibertat en el tema lingüístic, que sempre va a favor d’una llengua, dient que aquest dret d’escollir ja estava en la llei de política lingüística, i que poca gent veia raonable acollir-se.  Mentrestant, a Madrid el Consell de Ministres del govern espanyol acordava portar al Tribunal Constitucional la Llei de Consultes, perquè considera que vulnera competències exclusives de l’Estat sobre convocatòria de referèndums, ja que consideren que no encaixa amb la Constitució, ja que estableix un nou tipus de referèndum d’iniciativa autonòmica. Cal dir que la llei catalana estableix la convocatòria de consultes populars via referèndum per part de la Generalitat i Ajuntaments, en l’àmbit de les seves competències, i el govern espanyol recorda que te la competència exclusiva, i les autonomies tant sols sobre les consultes populars, cosa que amb aquesta llei catalana queda equiparat, i nomes les diferencia  l’autorització de l’estat.
La irresponsabilitat de la classe política catalana al no valorar la gravetat de la retallada del Constitucional, i per criteris demagògics i partidistes, minimitzar els seus efectes de cara a tornar a enganyar a la població els ha sortit efecte, ja que una majoria de la ciutadania ha votat partits amb vocació autonomista com el del Sr. Mas, però la realitat es pot retardar o disfressar, encara que tard o d’hora t’esclata a la cara, amb tota la virulència que l’Estat, cal dir utilitzant la seva legalitat, posa la seva maquinaria al servei de l’assimilació definitiva catalana, ahir va ser una estocada de mort a la llengua, que vergonyosament no ha comportat plantar cara per part dels partits catalans, i tant sols divagacions difuses i excuses de mal pagador, ara el govern del partit que precisament ha facilitat l’investidura del candidat convergent, ha portat la llei de consultes al TC, una llei cal dir totalment inútil, ja que estableix que han de ser amb l’àmbit de les competències de l’organisme català que les convoca, i apart necessiten l’autorització de l’estat espanyol per dur-les a terme, o sigui una llei totalment nul·la, venuda com la vuitena meravella per la mediocritat dels partits catalans, però n’hi així ni ha prou, no es conformen en tenir la clau sobre cada consulta, ni acotar els temes a consultar, senzillament la volen fora, ja que preguntar a la gent, consultar com un exercici democràtic fonamental, es massa per la democràcia de fireta espanyola, i més si prové de Catalunya. 
En definitiva, el cinisme dels socialistes venen la recuperació per fascicles de les peces perdudes de l’estatut, queda com la gran mentida que es, ja que l’estat aplicarà fins les ultimes conseqüències la retallada, i una rere l’altre aniran caient, deixant el nostre autogovern amb una pell tant fina, que ens haurem de plantejar si val la pena, més que res pel cost de tantes institucions inútils, que tant sols son pura façana.

 




COSES DE LLENGUES VEHICULARS I ANTISOLIDARITAT

El tribunal suprem espanyol ha fallat contra la Conselleria d’Educació, amb el contenciós que tenia amb dos pares  d’alumnes que demanaven el castellà com a llengua vehicular pels seus fills, emparant-se amb la sentència del TC sobre l’Estatut català, per un altre costat la SGAE, es vol embutxacar part del pot solidari per la marató de TV3, en concepte de drets d’autor pel CD, i per les actuacions en directe en el programa sense cap tipus d’escrúpol.

Aquest tribunal espanyol atent la demanda del dos pares d’alumnes de secundària i de primària en centres concertats catalans, en concepte de que el castellà fos llengua vehicular de manera equitativa amb el català, en primera instància la Conselleria s’hi va negar, assegurant que el català es la llengua vehicular de l’ensenyament, tal com diu la llei de Política lingüística, El Tribunal superior de Justícia de Catalunya va donar la raó a la Conselleria, però el recurs dels dos pares ha anul·lat aquestes sentències, i exigeix que es garanteixi el castellà com a llengua vehicular en els centres amb finançament públic. Això contradiu la legalitat de la immersió lingüística, i també exigeix a l’escola si els pares ho demanen, totes les circulars i documentació en castellà, afirmant que el fet de ser llengua pròpia no pot ser en detriment del castellà. Per un altre costat, la Societat General d’Autors i Editors espanyola, vol embutxacar-se part del pot solidari de la Marató de TV3 pel concepte de drets d’autor del CD, i per les actuacions en directe que varen ser totalment altruistes, aquest any les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides eren les protagonistes, i la recaptació va ser record amb 7350000 euros, del quals 45000 son reclamat per aquesta associació espanyola.

 

Sentència molt perillosa per la vitalitat ja de per si complicada del català, un atac directe al moll de l’os d’una llengua sense cap suport de cap estat, i que sobreviu amb dificultats sense lleis que l’emparin, i moltes que directament li van en contra. La immersió lingüística es un sistema lloat moltes vegades a la Unió Europea, i que garanteix el coneixement de la nostra llengua, alhora que els alumnes d’ESO acaben amb un nivell igual o superior de castellà que l’Estat, però aquesta normalitat ha estat  condemnada per la retallada estatutària, i el Tribunal espanyol, i veurem que a pesar de que els nostres polítics han mirat cap un altre costat amb tot el cinisme, ja que son sabedors de la gravetat de la situació, les sentències aniran donat la raó a aquest nacionalisme espanyol que res vol saber de fets diferencials, ni de identitats diferents, el fet de llengua pròpia per ells no significa res, 1000 anys d’una llengua original d’un territori a les escombraries, per imposar un altra aliena a la comunitat, i imposada des del començament amb el Decret de Nova Planta, i fins els nostres dies per convertir el català, simplement la nostra llengua, en una anècdota folklòrica, i una substitució calculada de l’única llengua que reconeix i protegeix l’estat per damunt de tot. Qualsevol intent simplement per igualar les dues llengües en un àmbit concret, es vist com una atac a controlar des de Madrid, se’ns dubte la llengua també ens demana un estat propi, si no volem veure com es mor definitivament. Per la seva banda les SGAE actua com una associació sense cap tipus d’escrúpol, i amb un afany recaptatori sense precedents, es simplement immoral cobrar una quota per uns guanys destinats a una causa tant noble com l’anomenada anteriorment, i on a més els artistes s’han prestat a col·laborar desinteressadament, però ells no, porten aquest espoli a límits intolerables encara que sigui per humanitat.

 

En definitiva aquests son els fets, i aquest es el camí de l’autonomisme espanyol amb totes les seves conseqüències, nosaltres tenim l’ultima paraula.