Arxiu mensual: setembre de 2010

LA LLENGUA PER LA PORTA DEL DARRERE I LA CULTURA CATALANA MALENTESA

Dos fets ens marquen que trist es ser una simple comunitat autònoma dins l’Estat espanyol, i  a més amb aquest sempre en contra, i favorable a perjudicar els nostres interessos legítims. Sembla ser Andorra podria fer el català llengua oficial a Europa, si es confirma les converses per sol·licitar l’ingrés a la Unió Europea, per altra banda la Generalitat sembla que ha aprofitat l’interés informatiu per la vaga, per donar el seu suport al Flamenc com a Patrimoni cultural immaterial de la humanitat, assegurant des de la conselleria que tots som flamencs.

Sembla que per vergonya de l’estat espanyol, la solució per portar el català a llengua oficial a Europa passaria per Andorra, si acaba entrant junt amb San Marino a la Unió, com tot sembla indicar, i com a llengua oficial andorrana. Segons el seu cap de govern, sembla que s’està mirant la millor integració possible com a microestat, i que portaria automàticament a la realitat una lluita de molts anys dels catalans amb un estat que ho havia d’avalar, i que ha anat en contra sistemàticament. Mentrestant a la Generalitat, i en una decisió que ha passat desapercebuda, s’ha donat el suport entusiasta al Flamenc argumentant que hi ha importants creadors d’aquest art que son catalans, o han viscut a Catalunya. La candidatura la presenta la conselleria de cultura andalusa, i compte amb el suport del seu parlament. El conseller Maragall ha explicat que encara que la Unesco no reconegui el flamenc com a patrimoni ho es, ha destacat la vinculació catalana, i ha anomenat Camaron que va emocionar Catalunya.

Crec que al estat espanyol se li hauria de caure la cara de vergonya quan pregona alló de l’Espanya plural, i les diferències que enriqueixen, si Andorra porta finalment la nostra llengua a la oficialitat europea, cosa totalment merescuda, tant pel seu número de parlants, com per la historia que porta al darrere. Resulta que aquest estat que mai ha bellugat un dit perquè això sigui una realitat, i fins hi tot incompleix els convenis de traducció signats amb la Unió Europea, no ho aplica ni al mateix estat, on en les seves cambres parlamentaries no es admès altra llengua que no sigui el castellà, i el converteix en llengua de segona, quan nomes el castellà te el dret i deure en el seu currículum, es una prova més d’aquesta xenofòbia,  i pensament únic que gasten.

Pel que fa al flamenc, un art que com molts altres respecto, però no he tingut la oportunitat de veure les seves arrels,  i gaudir d’alguna explicació del seu significat. De totes maneres això no te res a veure amb Catalunya, i aprofitar el dia que la opinió pública esta per la vaga general, per presentar aquest suport, amb arguments tant pobres com els creadors d’aquest art catalans, cosa que poc te a veure amb el tema, i menys assegurant que ha de ser patrimoni tant si l’organisme internacional ho atorga o no. Crec que això es la opinió personal d’aquest conseller i no la catalana, que pot ser diversa, però en qualsevol cas no es un element cultural català per mostrar-hi aquest suport, com per exemple tampoc s’entendria que Extremadura dones suport a la candidatura per patrimoni de la humanitat dels castells, ja que no es una tradició seva, ni segurament entenen el seu significat. Es aquesta dèria socialista de mentalitat colonitzada, de barrejar tots els conceptes per fer-nos iguals artificialment, quan en realitat som identitats totalment diferenciades.

 

 

 

LA VAGA DE LA MISÈRIA

Finalment hem arribat al 29 de setembre, i un cop més s’ha demostrat que fàcil es manipular a la població, amb una Europa que mira perplexa el nivell de l’estat espanyol. Diuen que Catalunya es la tercera comunitat 80% en participació en aquesta comèdia entre els sindicats i el govern espanyol, curiosament la més baixa es el País Basc. Una frase destaco per damunt de tot, la del secretari general d’UGT Josep Maria Alvarez, que ha afirmat que el dret a no fer vaga no existeix, cosa que demostra la misèria ètica d’aquests personatges.

Des del Cercle Català de Negocis, la patronal independentista catalana, han definit molt be els motius contraris a fer aquesta vaga, expressant que es feta des del pensament del mercat laboral espanyol, i sense veure l’específic del mercat català, a més rebutgen les motivacions dels sindicats convocants, que acusen d’obeir a Madrid i els partits afins, per no lluitar per resoldre els problemes estructurals dels catalans. Pel que fa l’afirmació d’Alvarez, hi ha afegit que l’interés de la majoria dels treballadors sempre està per damunt de la voluntat dels grans i petits empresaris, defensant els piquets dissuasius, i ha acusat als treballadors que avui van a les seves empreses coaccionats pels seus caps.  De totes maneres no es detecta la mobilització, per exemple assolida amb el govern Aznar, i ja s’ha avisat des del govern espanyol que la reforma seguirà endavant, amb la innocència de líders politics que diuen que servirà perquè Zapatero escolti.

 

Realment aquesta reforma laboral, evidentment es insuficient, i diria que inconsistent, i en molts apartats perjudica l’estabilitat del treballador, com amb l’acomiadament més barat i fàcil per l’empresari, però ampliant la visió amb un context general, aquesta es conseqüència de la política del govern Zapatero en els últims anys, recordo per exemple els xecs de 400 euros iguals per tothom amb finalitat clarament electoral, el xec nadó de 2500 euros també sense distinció de la renda de cada persona, les injeccions de diners a la banca, una de les culpables d’haver entrat en aquesta crisi, les promeses de no tocar mai les pensions nomes fa un any, amagar a tot un estat una situació crítica, que tot el món intentava aturar des del començament, i al territori espanyol semblava no afectar, tant sols per motius partidistes, i un llarg etcètera de fets, on els dos principals sindicats convocats a les ordres del poder socialista, han mirat passivament sense obrir la boca, i quan s’han vist obligats a escenificar el seu descontentament, gairebé han pactat aquesta vaga amb el govern a Madrid.

 

Es curiós veure com aquell gran frau informatiu del govern Popular amb Aznar al capdavant, intentant inculpar a ETA la barbàrie dels trens a Madrid, quan tot el món donava per bona l’autoria islamista, tant sols per fins electorals, va irritar la població amb manifestacions i cassolades, que finalment van provocar la caiguda d’aquell govern. En canvi ara, l’engany irresponsable d’una crisi sense precedents, fins que la Unió Europea ha hagut d’exigir mesures abans no sigui massa tard, no ha provocat la reacció de la població en forma de petició de dimissió del govern socialista a Madrid.

 

La frase d’Alvarez va contra qualsevol principi democràtic, i marca una mica el nivell dels sindicats espanyols, evidentment una societat madura i democràtica te el mateix dret a vaga que no a fer-la, i es igualment punible la coacció de l’empresari al treballador, com la dels piquets al mateix, però en sentit contrari. Les voluntats no estan per damunt ni per sota, sinó en un sentit d’igualtat i respecte que el sindicalista sembla oblidar.

 

A Catalunya, la nostra dependència porta a caure en aquests paranys, i no exigir als sindicats la seva lluita contra aquests 3000 euros per català a l’any que marxen i no tornen, i que principalment a la classe treballadora, els afecta de ple per gaudir d’un estat del benestar, que mai assoliran amb un estat en contra com l’actual.

GENT VALENTA I DEBATS CARA A CARA

Ha estat presentada l’eslògan de la  campanya electoral d’Esquerra, que girarà entorn a la valentia, i on pretén ara capitalitzar el pas cap a la independència, però em un context de falta de credibilitat, i on s’ha passat de la joia per un ampli ventall d’opcions independentistes, a una desqualificació diària a les mateixes opcions. Per un altre costat, i amb el mirall de l’estat espanyol i els seus debats cara a cara , es vol repetir la mateixa formula amb la dualitat sociovergent, i amb un possible debat em castellà i un altre em català.

Efectivament, la formació republicana apel·la al lideratge per conduir el país cap a la independència i superar la crisi, alhora vol convèncer els seus votants més fidels, per no perdre’ls en benefici d’altres noves formacions, i per això sembla que els atacs passen a l’ordre del dia, concretament en Benach retreu a Carretero que exigeixi la unitat, quan ha trencat amb els republicans, i diu que encara no saben ben be perquè va marxar, i ha insistit que es pot defensar l’estat propi des del centre dreta. Per la seva banda en Puigcercos ha defensat els dos tripartits amb l’excusa de que no tenien experiència de govern, i ha defensat l’obra de govern, posant com exemple la llengua catalana, que segons ell ha avançat mes que en els últims 30 anys. En un altre tema els directors de campanya de CIU i PSOE-C volen posar fil a l’agulla, en dos debats cara a cara en horari de màxima audiència, i podria haver l’escull de que els socialistes demanessin un amb llengua castellana, però el volen fer per arribar a tothom, i combatre l’abstenció.

 

El tema de la valentia, precisament no es una virtut que Esquerra hagi portat a terme els últims 7 anys, va ser expulsada del primer tripartit, i va pactar el segon sense cap recança, estava disposada a votar favorable a l’estatutet retallat de la Moncloa per interessos electorals, i la militància li va impedir, ha acceptat invasió competència com la llei de la dependència sense miraments o ha defensat una obra de govern moltes vegades una cortina de fum, i el més important ha deixat l’objectiu inicial per una pluja fina que no ha arribat ni a quatre gotes.  Si volien agafar experiència de govern, no ho podien fer a costa de sacrificar el principal objectiu d’aquest partit, i posar l’esquerra per davant de tot. No es pot pretendre amb aquesta supèrbia creure que tenen la patent exclusiva de l’independentisme, i que personatges com en Benach diguin que no sap encara perquè va marxar Carretero, quan sap perfectament que el seu famós article que qualsevol independentista signaria amb els ulls tancats, en aquesta nova Esquerra, li suposava un consell de guerra davant l’executiva, apart recordo que els que volen donar lliçons d’unitat han estat els primers a dir no a una gran coalició, ja que posen el partidet per davant un objectiu, que saben ben be que amb la seva proposta de referèndum es impossible d’assolir. Pel que fa a la llengua catalana, no veig que sigui oficial a Europa,  segueix amb el nou estatut com a llengua de segona divisió davant el castellà, la llei de cinema esta per veure si es complirà, el decret universitari s’ha hagut de rebaixar per dur-lo a terme i fins hi tot la immersió lingüística esta en perill davant la sentencia del TC, o sigui que com tots sabem el català mai assolirà una quota normal, sinó te un estat propi darrere que el protegeixi.

 

Pel que fa al debat cara a cara, pensar en fer un en castellà per arribar a tothom a la televisió catalana, es el símptoma de la colonització d’aquest partit, i posats a fer demanaria un amb anglès, que suposadament es la llengua mundial, caldria recordar als socialistes que son les eleccions catalanes, i no les d’altres llocs. En el tema de l’abstenció dos partits que tenen un futur basat en dos mentides, un amb el federalisme i l’altre amb el concert econòmic, no crec que puguin fer canviar d’opinió a ningú que te decidit no anar a votar, son un mal exemple que precisament de valent no en te res.

 

 

LA PREGUNTA DE BONO: ESPANYA O ESTAT

Durant l’acte de commemoració del bicentenari de l’obertura de les Corts de Cadis, el president del Congrés de diputats, el socialista José Bono, ha volgut ridiculitzar o titllar d’actitud equivocada els que quan es refereixen a Espanya, l’anomenen Estat, i ha defensat que aquesta no es un edifici en runes, ni un mer conjunt de normes jurídique,s com volen presentar els que ell anomena derrotistes.

Aquest president de la cambra espanyola, que tants cops hem vist amb aquests tics de l’antic règim defensa que Espanya es garantia de llibertat i d’igualtat per tots els espanyols, i per això, no es estrany que els enemics de la igualtat, també ho siguin de l’Espanya que garanteix la igualtat.

 

Realment en Bono, aquest fill de falangista, sempre a punt de falsejar la historia per desacreditar qualsevol diferencia que s’allunyi del lema “una grande y libre”, ens parla de llibertat i d’igualtat entre tots els espanyols, i que els que ataquen Espanya son enemics d’aquests conceptes. Caldria preguntar quines son les definicions d’aquests conceptes per aquest personatge, ja que hi ha tanta llibertat que el dret a decidir dels pobles al seu futur es prohibit, neguen el diàleg al País Basc, amb la banda terrorista per mantenir-la com excusa perfecte per aquesta unitat imposada, i a Catalunya neguen qualsevol possibilitat de referèndum, un concepte bàsic amb democràcia, i que per les terres catalanes tant sols es pot articular en forma de consultes populars amb pocs mitjans, i atacades d’inici per l’aparell jurídic espanyol. Hi ha tanta llibertat que la Falange, partit únic del regim del terror franquista es legal, i pot anar fent els seus actes, cosa inimaginable per exemple a Alemanya, on els seus homòlegs, el partit nazi es prohibit. Hi ha tanta llibertat, que l’esquerra abertzale que vol fer política, es apartada de la vida publica amb la llei de partits, una llei que ho te tot, menys democràcia, hi ha tanta llibertat que 30 anys desprès del franquisme, encara es un tema tabú, i on ningú assumirà responsabilitats, oferint amb una llei ridícula de la memòria històrica, una visió esbiaixada de la historia. La igualtat es total, per això en nom d’aquesta falsa solidaritat Catalunya dona 22 mil milions a fons perdut cada any, un 10% del seu PIB, per fer infraestructures modernes, i sense cap sentit comú, o prestacions socials a tots nivells que els catalans no podem gaudir, amb la conseqüent retallada de l’estat del benestar.  Aquesta,  amb uns pocs dels molts exemples existents, es la igualtat i llibertat de l’estat espanyol, que francament se la pot confitar.

 

Pel que fa el debat estat o Espanya, crec que quan Catalunya tingui un estat propi, evidentment la manera de referir-se als nostres veïns serà Espanya, en canvi ara quan som una simple autonomia de segona, Espanya representa aquest tarannà del passat, que per exemple encara no ha reconegut Kosovo, que retalla llibertats, que espolia econòmicament Catalunya, que ens tracta com a ciutadans de segona, i que ens diu a la cara que no ens vol com un més, ja que n’hi ha que son més iguals que els altres, i on qualsevol petit avenç com l’estatut es retallat, i esborrat amb tota la virulència que es capaç.  En canvi estat es un terme més genèric, i que es on la legalitat actual ens te situats per les circumstàncies històriques, però sense cap tipus de familiaritat per la seva postura en la nostra contra des de fa prop de 300 anys, on tant sols ha buscat l’assimilació i no la convivència, ha aplicat la imposició i no el respecte mutu, ha desitjat la desaparició de la nostra identitat, i no l’orgull d’aquest fals pluralisme que pregonen.

 

Aquesta es la resposta pel Sr. Bono i les seves preguntes retòriques, fruit del seu pensament ranci dins l’estat espanyol.

LA POLÈMICA DELS CORREBOUS

La decisió del Parlament de blindar els correbous, ha fet posar en peu de guerra a algunes comunitats espanyoles que han criticat aquesta diferent forma de mesurar les coses, i l’han titllat d’incoherència el canvi de discurs amb les corrides i els correbous. El Parlament ha aprovat aquest defensa amb el vot contrari d’Iniciativa, que s’ha desmarcat del govern, com ja ha passat altres cops amb altres lleis on el govern ha votat dividit.

El parlament ha aprovat les festes dels bous, quan encara no han passat dos mesos de la prohibició taurina. CIU, ERC, PP i la majoria del PSOE-C, han donat suport a la proposta, i tant sols Iniciativa ha votat contràriament, i han criticat la llei per fer-se perdonar per les curses de braus, i perquè grups com CIU no dones llibertat de vot, reiterant la seva petició d’eliminar les modalitats on el bou pateix més, com el bou embolat i el bou capllaçat. A l’estat han titllat com deia incoherent la diferent sensibilitat per una activitat i per l’altra, per exemple a Extremadura, s’ha prohibit aquestes festes amb els bous per evitar el patiment de l’animal.

Realment, no es pot dir que sigui exactament igual torturar a un animal amb tota mena de punxades fins a la seva mort, com son les corrides de toros, que posar unes torxes de foc a un bou que li produeixi unes cremades, però en cap cas la mort. Crec que ningú amb dos dits de coneixement pot dir que es el mateix, ara bé, la tortura en aquest cas animal, ho es tant si arriba a les ultimes conseqüències com es la mort o si no hi arriba, per tant, si fugim del elements distorsionadors identitaris, si es prohibeix la practica salvatge de les corrides de toros, també per coherència s’hauria d’aplicar aquestes modalitats de corrides amb els bous que comporten aquest patiment.

Si els arguments de la prohibició taurina, van ser un gran pas per la societat catalana com a civilització avançada, davant els defensors que tant sols podien aportar qüestions identitaries, que res tenien a veure amb el debat, i tant sols venien per aquesta obsessió malaltissa del nacionalisme espanyol que no paeix cap diferencia, ara s’hauria d’haver seguit aquest exemple de societat moderna, i com totes les tradicions tenen que evolucionar, sobretot les que produeixen  en el terreny animal, tortura o dolor a les indefenses criatures. Les critiques extremenyes tenen raó amb la incoherència catalana, però de totes maneres han de respectar les decisions d’un parlament sobirà els agradi o no, i per altra banda les seves prohibicions en les modalitats dels bous tampoc tenen cap coherència amb les corrides de toros, que a Extremadura son perfectament legals.

Iniciativa posa el dit a la llaga amb la llibertat de vot per exemple a CIU en els toros, i la no llibertat en els bous, es un mal exemple per la democràcia, ja que son qüestions ètiques que mereixen la llibertat individual, que jo defenso per tots els temes, però en especial en qüestions com aquestes. Es una clara demostració de que les properes eleccions s’acosten, i les votacions es fan en funció de quin resultat comportaran, i no de la vertadera consciencia de cada diputat.

Un mal exemple per acabar aquesta legislatura, i on una vegada més es demostra que la societat esta per davant de la covardia, i misèries dels nostres politics.

 

 

 

ELS NERVIS A ESQUERRA I ELS INVENTS DE L?ARTUR

Esquerra ha posat fil a l’agulla, i la seva campanya per desacreditar a Reagrupament i Solidaritat esta pujant de to, apel·lant al vot útil de l’independentisme, un vot que s’han atribuït sense cap tipus de consulta, i que es basa en desacreditar  les altres opcions que els amenacen, i que proposen vies que nomes depenen de nosaltres, i no propostes que no son possibles amb el filtre constitucional.  Per altra banda en Mas ens diu que el futur de Catalunya en forma de dret a decidir hauria de ser per majories superiors al 60%, un curiós concepte de democràcia, on les minories poden ser mes representatives que una hipotètica majoria.

El president d’ERC ens diu ara que si es vol aconseguir la independència s’hauria d’entrar amb la il·legalitat, ja que Madrid no ens permetrà res, i posa com a condició la consulta per donar suport a CIU en el proper govern.  De fet el cap de campanya republicà Xavier Vendrell, ha donat per feta la victòria de Mas, i on creu que la principal incògnita de les properes eleccions es si amb el suport de PP o ERC, i ha reiterat  la condició de la consulta, i l’endarreriment que suposarà un suport popular al govern Pel que fa a Reagrupament i Solidaritat, es diu que son partits que no es prenen seriosament la independència, i ha reblat dient que si Carretero encara fos conseller, seria a ERC, i de Beltran que el seu lloc a la llista no el permetia sortir com a diputat. Pel que fa a les crides a la unitat, les titlla com la falta mes elemental de respecte a Esquerra, ja que no son capaços de posar-se d’acord entre ells. Pel que fa a Mas, diu que el futur de Catalunya per anar be i amb un futur clar, hauria d’anar a majories superiors al 60%, ja que si no podem aconseguir canviar Espanya cap a un estat plurinacional, hem de seguir el nostre camí.
Crec que els nervis en el partit republicà per les seves constants pèrdues de credibilitat son evidents, ara el seu president ens descobreix que per declarar la independència s’hauria d’entrar a la il·legalitat, gracies per obrir-nos els ulls, però diria que això es una evidència, que ja s’ha repetit a tots els nous estats que s’han creat al món, ara be fer una consulta sense el suport de l’estat, i que internacionalment sigui validada com un referèndum rigorós es bastant difícil, per no dir impossible, primer cal crear estructures d’estat amb una declaració al Parlament, i un cop amb un estat favorable, poder validar-la amb totes les garanties democràtiques, es d’una lògica aclaparadora, el demes es voler enganyar a la gent. Respecte les prediccions d’en Vendrell sobre la incògnita del suport de PP o ERC, crec que es molt presumptuós, ja que aquesta no es la principal incògnita, hi ho sap perfectament, sinó que es l’entrada del nou independentisme desacomplexat i directe, i voler donar lliçons de seriositat quan podem analitzar el currículum d’aquest partit en 7 anys de govern amb un partit nacionalment espanyol, francament fa riure, igual que les insinuacions i intents de desprestigi en Carretero, que precisament per mantenir l’ideari original del partit que representava, i denunciar al president espanyol, va ser cessat amb el consentiment del partit republicà. Potser li caldria una mica de memòria a en Vendrell. El vot útil es el que ens vol portar decidint nomes nosaltres a l’estat propi, i aquest no sembla el camí que ens vol marcar el partit república.
Pel que fa en Mas, i els seus percentatges en un referèndum, jo li diria que si els seu partit no obté aquests mateixos percentatges a les properes eleccions, seguint els seus consells tampoc te cap validesa per formar govern. En canvi es veu que hi ha coses que un 30% els dona legalitat, i altres necessiten gairebé una majoria utòpica de tot l’electorat. La democràcia es la majoria, i un 51% guanya al 49%, i no pas a l’inrevés.  Prou de proposar bajanades per no voler dir les coses clares.
En definitiva, les misèries i els nervis, no son bons consellers, i sembla que per primer cop comencen a treure el cap  en l’autonomisme parlamentari.
 




 

L?INDEPENDENTISME SURT DE L?ARMARI I PERD LA POR

Cada cop la societat civil segueix avançant en el projecte i objectiu de l’estat propi, i deixa enrere la covardia o enganys dels partits polítics.  En el prego de la Mercè a Barcelona, ha estat un exemple clar del desacomplexament del pregoner de torn, amb la persona del poeta Joan Margarit, i que una bona part del seu discurs ha plantejat que es el moment de renunciar a les relacions que s’han mantingut fins ara amb l’estat espanyol, davant l’estupefacció de regidors com Alberto Fernandez del PP, o l’alcalde Jordi Hereu, que ja han acusat de polititzar l’acte, la típica excusa de l’unionisme compulsiu quan es parla de segons quins temes, i amb determinats plantejaments.

El poeta Joan Margarit, ha defensat la llengua catalana en el context d’una societat bilingues, i ha defensat un estat propi que ho pugui assumir, sense que això comporti un trencament total dels llaços amb l’estat espanyol, el poeta ha elaborat la seva obra amb les dues llengües, però ha defensat el respecte envers la cultura i llengua pròpies del lloc d’acollida, i ha defensat que la necessitat de supervivència i de progrés en el terreny cultural i econòmic, fa que ha arribat el moment d’acceptar un canvi amb aquesta Espanya, si els ciutadans catalans sigui quina sigui la seva llengua, volen que la nació catalana esdevingui una Holanda o Dinamarca en un nou ordre mundial.  El discurs ha provocat critiques per exemple del Partit Popular, dient que era un portaveu nacionalista,  i no ha fet l’aplaudiment final.
Cada vegada més, i en tots els àmbits es dona visió de que l’independentisme ja no viu amagat com una utopia de quatre eixelebrats, o una cosa marginal i anecdòtica a destacar en alguns dies determinats de l’any, ara s’ha estes per totes les capes de la societat, i cada cop més abandona aquest discurs sentimental o cultural que podem sentir uns quants, i abraça el discurs econòmic i de societat del benestar, que pot arribar a tothom independentment com deia en Margarit, de la llengua que parlin o del que pensin sobre Catalunya. Aquest tipus de discurs, podríem dir el del sentit del comú fa molt de mal als defensors de la dependència, per damunt de tot sense cap argument, i tant sols precisament  per fets identitaris que finalment no fan avançar una societat que vol i podria ocupar un lloc destacat a la Unió Europea. Jo no defensaria el bilingüisme a Catalunya, però si això impliques la consecució de l’estat propi, evidentment signaria amb els ulls tancats, cosa que els nacionalistes espanyols, mai signarien una submissió a Espanya tant sols en català, ja que la seva unió es assimilació complerta, i això inclou la llengua i la cultura.  Precisament qualificar de portaveu nacionalista i de politització de l’acte al poeta per part d’en Fernandez Diaz, forma part d’aquesta impotència i falta d’arguments per defensar el que no te defensa, quan es defensa amb fets i proves un projecte es política, en canvi quan s’assumeix el seu model en contra de qualsevol sentit comú miraculosament ho deixa de ser.  Quan es parla del seu model d’estat es normal, en canvi quan es defensa un altre model es politització.
Crec que deixar aquest llast espanyol, ja no per pesat i feixuc, sinó perquè senzillament ens va en contra sempre, i aspirar a ser una Holanda o Dinamarca, es una cosa que qualsevol signaria sense recança, i en contra del que diuen molts que veuen amenaçades les seves poltrones personals, aquest canvi si ho volem ja es possible,  Diu que qui espera desespera, i no cal entrar amb desesperació si no cal, per molt que ens vulguin confondre.
 

LA UNITAT DE L?INDEPENDENTISME JA NO ES UN FACTOR CLAU

El president de Reagrupament, Joan Carretero, amb paraules com gairebé sempre, directes i força assenyades, es va referir a aquesta paraula màgica que es diu “unitat”, i va fer unes quantes reflexions, que cal dir comparteixo, no tant sols per formar part d’aquesta associació, sinó perquè posen una mica d’ordre a aquesta dèria unitària que sembla amagar qualsevol altra cosa, i sembla que passa per davant de qualsevol feina per mostrar aquesta opció amb plenes garanties pels propers comicis al Parlament.,

En el seu escrit ens parla dels electors independentistes que volen votar alguna cosa nova demanen unitat, però que si finalment no hi es, es millor que n’hi hagi una, dues o tres que no pas cap. Ens diu que desprès dels atacs de l’estat espanyol, la retallada i pràctica anul·lació de la via estatutària, la manifestació multitudinària del 10 de juliol o el fenomen de les consultes, estar patint pel 3 % que dona representació parlamentaria amb la llei d’Hondt, es bastant sorprenent, i voldria demostrar que simplement el país no es mereix la independència.
Efectivament, el més assenyat perquè un projecte determinat amb la llei electoral a la mà, tingui el màxim de representació i possibilitats es una sola candidatura, de fet jo n’he estat un màxim defensor fins el moment, i segueixo creient que seria una cosa ideal, però ja se sap que a vegades les coses ideals son fantasies que no arribaran a fer-se realitat, i aquesta es tossuda i ens ensenya el camí que no era tant desitjat.  Arribats aquest punt, i si considerem que la via de l’estat propi va en augment, i  molta gent provinent de la desafecció política veu una llum d’esperança, no ens hauria de preocupar en excés no aconseguir aquest trist 3%, ja que com diu en Carretero si no creiem que hi podem arribar junts o separats, voldrà di,r o que la societat catalana no vol la independència, o que no es prou madura com va dir en Mas per acceptar que hi ha un altra via que l’autonomisme de tercera que ens ofereix Espanya, o senzillament que es un projecte de minories totalment marginal. Ara no hi haurà excuses de cap tipus, la resta de partits actuals que volen seguir jugant al joc de l’autonomisme ofereixen diverses opcions, per tant seria un signe de normalitat el mateix concepte pels partidaris de l’estat propi.
Entenc el desencís que primerament pot provocar els personalismes que molts cops frenen aquesta desitjada unió, però un cop paït, crec com assenyala en Carretero, un acte irresponsable els col·lectius que de bona fe  o no, demanen l’abstenció o vot nul per protestar per la no unió entre Solidaritat i Reagrupament. Com diu el doctor, una criaturada que no ens ofereix cap solució per arribar al nostre objectiu, i ens allunya del mateix, fent el joc els que precisament no en volen sentir parlar.  En aquest grup d’irresponsables podríem  posar als partidaris del vot útil per CIU o Esquerra, per la falta d’unitat abans esmentada, aquest vot caurà al sac del ara no toca, i de seguir gestionant les engrunes existents, o sigui un vot perdut per l’estat propi.
Realment, el més important si finalment no s’aconsegueix la unió, es que tota la gent que veu amb l’estat propi el seu objectiu, voti aquesta opció per la candidatura que consideri més apropiada, però que la voti, i no llenci el seu vot a l’autonomisme, es quedi a casa, o invalidi la seva butlleta, el sentit comú més elemental aconsella això.
Un altre factor a veure, i que Carretero no esmenta, es la gestió d’aquests diputats independentistes que faran forat al Parlament, i que sinó arriben a la majoria absoluta, cosa que malauradament sembla molt difícil, s’haurà de gestionar els propers 4 anys amb aquest impuls, per donar els salt definitiu en la propera legislatura, i això es fa amb seriositat i rigor, cosa que una coalició forçada podria fer trontollar si les coses no son molt clares, i tenim l’exemple de Ciudadanos recentment, un fet que faria endarrerir l’independentisme molts anys, i seria el pitjor que ens podria passar.
Per tant s’ha de pensar en el present i en el futur per fer reeixir el projecte, i això no hauria de ser un inconvenient per haver-hi una o dues candidatures en el proper Parlament.  Cal tenir el cap fred, i pensar en el futur que volem per Catalunya, més enllà de les candidatures que ho demanin, i votar en conseqüència.
 

EL PSOE CONTRA LA SEVA VAGA GENERAL

La vaga convocada pels sindicats contra la reforma laboral del govern espanyol de Zapatero el 29 de setembre, continua generant polèmica amb la negociació dels serveis mínims, les retallades als treballadors precipitades per la irresponsabilitat de no reconèixer una crisi a nivell mundial, i un incompliment més d’aquest mag de la mentida que presideix la Moncloa, i que finalment li ha esclatat la falsedat als dits, i s’ha postulat com a candidat a un dels pitjors dirigents de la democràcia de fireta espanyola.

Efectivament, el maig del 2009 en un míting del partit socialista, en Zapatero va proclamar que el govern espanyol mai faria cap retallada social relacionada amb l’atur, la jubilació o les pensions, i tants sols un any més tard un altra promesa que ha volat pels aires, a l’estil d’aquella que deia, que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament, i que ja sabem tots el final que ha tingut. Per altra banda, i referent a la vaga s’hauria de recordar que els serveis mínims no es poden imposar ja que retallaria el dret a vaga dels treballadors, i s’ha de negociar. A Catalunya i seguint la disbauxa socialista, el seu populisme no te límits, i a traves d’un vídeo es pretenen proclamar com un canvi real. En el vídeo es veuen fets dels últims 30 anys, relacionant amb èxits dels governs socialistes i amb un fil que ho uneix, com es la victòria de la roja en el mundial, un fet que ressalten més, per exemple que la manifestació del 10 de juliol.

 

Realment i per sort aquest partit socialista, aviat, i com sembla indiquen les enquestes, abandonarà el Govern de la Generalitat, i deixarà l’ajuntament Barceloní, han perdut completament el nord, i la població hauria de mostra el seu descontent, a nivell espanyol han amagat una crisi a nivell mundial, es més l’han negada durant molt de temps per interessos de partit, fins que la realitat ha caigut com una llosa damunt els seus caps, i ara es troben a la cua d’Europa en la previsió per sortir-ne, i amb unes mesures desesperades imposades de l’Unió Europea, per intentar rebaixar la situació, tot fruit de la irresponsabilitat d’uns governants que mereixerien la reprovació dels seus votants, i el poble en general, no es pot dir fa un any una cosa, i desprès fer el contrari, no es poden fer mesures que retallen els drets dels treballadors, i que possiblement amb una dosi de sentit comú, i de no faltar a la veritat es podien haver evitat. Els principals sindicats convocants no tenen cap tipus de credibilitat, com es va poder comprovar per exemple, en la crisi de Rodalies a Catalunya, on en la gran manifestació per dir prou als abusos, i la burla de la Maleni, van deixar els principals clients d’aquests serveis,la classe treballadora de costat, i no van bellugar un dit, mai han denunciat les diferencies de tracte econòmic entre Espanya i Catalunya, que afecta sobretot a la classe obrera, i ara ens volen fer creure la seva preocupació per la reforma, quan la seva vida normalment ha estat a les ordres del partit de torn.

 

Pel que fa al vídeo, volen fer creure que son el canvi, jo pregunto el canvi de que, han estat 7 anys al govern a les ordres de Madrid, votant en contra de Catalunya a Madrid, i oblidant per complert  els seus votants, intentant fer perdre la identitat del territori que governen, ara a més, i contradient la seva premissa de no barrejar política i esport, ens presenten pels pobles la copa de la Roja com si fos un trofeu de guerra, que es veu ens ha d’unir, quan tots sabem que no es així, i que precisament el que va unir molta gent amb crits i consignes d’independència el dia 10 de juliol, ho passen per alt, ja que no els interessa, fruit del seu curiós principi de democràcia que no es tal.

 

En definitiva, jo particularment i comprenent moltes de les mesures injustes que es reclamaran, pels motius exposats, no faré el joc aquest cercle viciós dels sindicats, i la seva vaga de pa sucat amb oli.

 

 

CODI DE CONSUM CATALÀ TAMBÉ SOTA SOSPITA

Desprès del recurs al TC contra la llei d’acollida, per donar preferència al català en la integració dels immigrants per part de la defensora del Pueblo, ara ens informa que esta estudiant el codi de consum català, aprovat i modificat recentment, i mitjançant un recurs enviat pel mateix diputat obsessionat per qualsevol moviment de la llengua catalana, i sempre disposat a intentar evitar que aquesta llengua ocupi el lloc que li correspon, Jose Domingo, de Ciudadanos, que pateix una autentica fòbia malaltissa contra la cultura catalana fora de qualsevol raonament normal i civilitzat.

Efectivament a petició d’aquest diputat, la defensora del Pueblo estudia aquest codi que preveu sancions a les empreses que no atenguin als consumidors en català. Ja ens avisa el càrrec espanyol no l’ocupa per no molestar i ser amable amb tots els partits, sinó que actuarà amb independència. El consell de Garanties estatutàries ja va avalar el dret dels consumidors catalans, que el PP els va recórrer amb l’argument que diu que les persones tenen dret a rebre en català tota la informació i documentació, però no especifica el mateix dret amb castellà, i per tant no s’adequa a la Constitució i Estatut, el Tribunal ho va interpretar amb ànim normalitzador, i constaten que en el mateix article s’especifica que les persones tenen dret d’acord amb el que estableix l’Estatut d’autonomia i la legislació lingüística, a ser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin. Els populars també reclamaven el tema de retolació a les empreses, i que s’expandeix a la xarxa, on almenys els seus serveis hauran de ser en català.

 

La consigna d’aquests partits ultra nacionalistes espanyols es molt clara, acabar amb la llengua catalana per les bones o per les dolentes. Des del Decret de Nova Planta fa tres segles, ha estat una autèntica obsessió per eliminar una part molt important de la nostra identitat, i així dissoldre’ns en aquest estat anomenat Espanya. Cada pas que intenta fer la llengua catalana en àmbits on esta en inferioritat de condicions, i tant sols pretén normalitzar una mica la situació en el territori on es, cal recordar-ho la llengua pròpia, es immediatament demonitzat per la caverna espanyola, i els seus brots de racisme cultural.  El consell de garanties estatutàries ja va validar el projecte, quan diu clarament en el mateix article que tenen dret a ser ateses en la llengua oficial que escullin, i en la segona part per intentar normalitzar la situació, recalca el dret dels catalanoparlants ha ser atesos en la nostra llengua, o com en la retolació en tots els casos almenys en català, cosa lògica, i que no exclou cap llengua del planeta. Doncs ni així ho volen, simplement volen reduir el català a una anècdota folklòrica, tal com ja ha sentenciat el TC amb el tema del dret i deure pel castellà, i tant sols dret pel català, el que es el mateix un idioma de primera i un de segona, i aquí no he escoltat cap individu d’aquests parlant de discriminació, o reclamant igualtat per les dues llengües oficials, simplement perquè aquest es el seu objectiu.

 

Realment si per la part econòmica ens tenen totalment ofegats i sense dret a replica, en l’altra gran eix, el cultural, estant aguditzant la seva violència, i volen acabar per la via rapida el que no han aconseguit amb 300 anys de colonització, una bona part amb prohibició de la llengua inclosa, que al pas que anem serà el proper que demanaran en Domingo, i aquesta colla de personatges defensors de les llengües i la seva riquesa, però curiosament sempre a favor de la mateixa, i sense cap dret per la resta. Aquests defensors del genocidi d’una llengua, representen aquesta democràcia de fireta espanyola que no entén res, que no sigui a cop d’imposició i pensament únic.