Arxiu mensual: juliol de 2010

L?APOSTA DE DURAN I LLEIDA

Espanya incentiva boicots als productes catalans des de certs sectors, cosa inaudita, ja que si ens consideren una part d’ells, ningú s’imagina que Alemanya boicotegi una part del seu territori, aquesta violència amb diferents formes cap a Catalunya, sempre es per la por de que prenem el nostre rumb em solitari, i se’ns dubte perquè no ens consideren “dels seus”.  Un dels principals defensors d’aquest autonomisme que ens embolcalla, en Duran i Lleida, escriu avui un article que m’agradaria contestar amb quatre reflexions.

En Duran ens diu que l’any 76 en Suarez va encetar la transició, i ho compara amb una frase que li ve al cap amb la manifestació del dia 10 de juliol “elevar politicamente a rango de normal lo que en la calle es normal”. Valora la sentencia del TC, que ha deixat ben clar que les nostres aspiracions d’autogovern no caben a la Constitució espanyola, la qual lluny de trobar-la una garantia de llibertat, es una cotilla que posa fre als ciutadans, i la considera amb data de caducitat, ja que no pot ser que amb el seu nom es retalli aquest nou pacte entre Catalunya i Espanya que considera l’Estatut.  Es sent ofès per negar la condició de nació, i per tots els altres temes alterats econòmics, llengua, judicials i d’altres. Diu que s’ha obert la caixa de Pandora, i el resultat es incert, encara que s’ha reforçat la estima per Catalunya, i ens sentim molt cansats del tracte que rebem, compartint les culpes entre PP i PSOE. Diu per últim que hem de reaccionar, i que no podem acceptar negacions del que som, ja que hem sobreviscut a calamitats pitjors que això, i ara també ho farem. Aquesta es la grandesa de ser una nació.

En Duran reclama que la classe política interpreti normal el que a la manifestació es va reclamar, i cal dir que no ho han fet, han mirat cap un altra costat, ja que el clam per l’estat propi no els interessa, i més enllà d’aprovar un preàmbul d’un estatut devaluat, i que posteriorment no han estat capaços de portar units a Madrid, per tant el seu desig no s’ha fet realitat, ja que entre altres coses el seu partit ens creu immadurs, precisament per decidir el que es reclamava a la Manifestació, i segueix jugant amb el terme dret a decidir donant-li un sentit totalment inofensiu i ambigu. Defineix molt be la Constitució com una cotilla per les nostres aspiracions, però parla de retallada d’un nou pacte, quan sap molt be que no hi ha absolutament cap pacte, entre un Estat i una simple part d’aquest, i considerada jurídicament poc més que una regió qualsevol, en Jordi Pujol ja va inventar aquest imaginari durant molts anys, però la realitat es molt diferent, i la decisió nomes correspon a una part. Si tant ofès esta per la pèrdua de nació, hauria de saber que una nació que no aspira a ser un estat es totalment una farsa, o utilitzant termes castellans “un quiero  y no puedo” . Diu que se sent molt cansat del maltracte, però insisteix  en la formula esgotada de l’estat espanyol, sense donar-lo per enterrat, a qui vol enganyar. Per últim sap molt be que la grandesa d’una nació es mereix per les calamitats que ha superat, però també per tenir el coratge i la dignitat d’esdevenir un estat, i trencar amb els lligams que li impedeixen el seu desenvolupament econòmic i social, i això amb persones com vostè sap que es molt difícil.

 

En definitiva, aquest personatge ens vol fer pena fent-se l’ofés ,i amb imatge de responsabilitat i rigor, però d’altra banda no vol, ni desitja la nostra llibertat, i la nostra única sortida per garantir el nostre benestar, que es esdevenir un estat.

 

ENQUESTA CEO I PRESOS POLÍTICS A L?ESTAT ESPANYOL

L’Independentista Marc Belzunces, la seva negativa a participar per raons de consciència en una mesa electoral per les eleccions espanyoles, li ha suposat 14 dies de presó o 708 euros de multa, més les despeses dels judici, l’Espanya plural torna a quedar en evidència. Mentrestant l’últim baròmetre polític del CEO dona un 24,3% de persones que aposten per la independència, i que sumats als que volen un estat federal, arriben al 57,6%, unes noves dades que donen una empenta a l’estat propi, i un toc d’atenció per les nombroses opcions existents amb aquest objectiu per fer una llista unitària.

Tot el suport per aquest nou pres polític, en el cas d’optar per complir la condemna,  amb aquesta Espanya tant poc democràtica. La notificació de presentar-se a la mesa només era en castellà, no complint cap normativa en el tema lingüístic, i que ha endarrerit el procés fins que s’ha donat la raó al jove. Recordo que va rebutjar presentar-se a un mesa electoral per eleccions espanyoles per raons ètiques, i això l’Estat no ho permet, amb aquest instint unificador i dictatorial que tant el caracteritza.

 

En el tema de l’enquesta del CEO, diria que les relacions Catalunya – Espanya amb un 20% ja ocupen el quart lloc de problemes pels enquestats, cosa que desmenteix que no sigui un tema d’interès, un altra dada que destaca es que el funcionament de la democràcia entre els gens satisfets i poc satisfets s’apropa  a un 60%, cosa que diu molt d’aquest estat. Respecte els sentiments se senten nomes catalans un 19,3, i més catalans que espanyols un 28, en total gairebé un 50%, ja que el sentiment sol espanyol es residual amb un 6%.  Creuen que tenim un nivell insuficient d’autonomia un 61%, cosa que demostra el grau d’insatisfacció, i pel que fa el seu grau, un estat independent 24,3, uns 3 punts més que la última enquesta, un estat dins una Espanya federal 31%,  una comunitat autònoma 33% i regió 5%, o sigui un 55,3 vol un estat confirmant el clam de la manifestació del 10 de juliol. Pel que fa a les preferències electorals destaca l’augment de CIU, i la baixada del PSOE-C i ERC com elements destacats, tant a les eleccions catalanes com les espanyoles.

 

Com sempre dic, l’enquesta oficial del CEO fa molts mesos que dona una majoria als partidaris de l’estat propi, sigui sol o federat, i amb un augment constant dels primers, que ja son una quarta part de la població.  També constato la politització de la societat posant aquest problema principal de Catalunya, que es diu Espanya, com un problema ja quotidià per la ciutadania, una conscienciació de les mancances del nostre autogovern, i uns sentiments cada cop més catalans i menys espanyols.  Son totes elles dades que conviden l’optimisme, i son conseqüència lògica del maltracte i humiliació constant de l’estat, que no sap expressar el seu suposat pluralisme, i no accepta discrepàncies, traient el seu caràcter més autoritari en tots els temes, i portant-los  a la deriva nacional malaltissa que gasten, i que evidentment exclou qualsevol tipus de diàleg, que no sigui el de la submissió, i acceptació dels nostres greuges, com el més normal del món.

 

Crec que ja estem preparats per donar el salt, i com deia ahir es un toc d’atenció per aquesta llista unitària per l’independència que el poble reclama, i te dret a aconseguir.

 

 

 

 

 



LA CLAREDAT ESPANYOLA I LA RESPOSTA INFANTIL CATALANA

Aquests dies, o les diferents decisions de l’Estat, sempre tenen el mateix objectiu, que es anar contra Catalunya, amb la retallada estatutària, retallada d’infraestructures, la marginació del català, i un llarg reguitzell de temes, on com a novetat la visualització de la diferència de tarannà amb les corrides de toros ha tornat a aixecar el monstre espanyol, en forma d’agressions dels protaurins, de crides de boicot als productes catalans, o d’un Partit Popular amb la col·laboració segura del PSOE, que vol humiliar encara més el Parlament de fireta que tenim, avortant la decisió presa a Madrid.  Davant d’això ens dediquem a crear cada dia una plataforma independentista amb els mateixos objectius que les anteriors, però diferents lideratges, aquesta devia ser la immaduresa a la que es referia l’Artur Mas.

L’Estat espanyol no en vol saber res de democràcia, i si molt d’imposició, no toleren cap diferència amb la idea del pensament únic, i una prohibició de la tortura animal en un territori, pot acabar amb boicots, insults, i finalment en una decisió revocada al Congrés de Madrid, per deixar ben clar qui te la sobirania, i el poder. No accepten les majories, ni la diversitat, i utilitzen un tractat mig franquista com la Constitució, com excusa per utilitzar tots els mètodes pels seus interessos.

A Catalunya, l’esperit del 10 de juliol, i el mandat majoritari de la gent en forma de ser el proper estat de la Unió Europea com única sortida a l’atzucac existent, ha fracassat amb els partits parlamentaris, que han mostrat repetidament la cara més mesquina amb prohibicions de ILPS, i aprovacions de preàmbuls com a resolució unitària, per postres trencada a Madrid.  Fora del Parlament hi ha una opció que fa un any que treballa seriosament, amb els seus encerts i errades per estendre el missatge per tot el territori, ha creat una estructura estable, i ha aprovat unes llistes prou dignes al Parlament, estic parlant de Reagrupament amb en Joan Carretero al capdavant, arrel precisament del tema de les llistes, els que no havien entès res de l’objectiu final, que evidentment no era la promoció personal de ningú, es van començar a sentir enganyats, i amb el temps esta passant el pitjor que podia passar, i un fenomen típic de l’independentisme català, la Crida per la Terra, la Solidaritat Catalana de Laporta, la Conferència nacional del sobiranisme, la Plataforma SI o Catalunya acció entre d’altres, que a més, els diferents grups que les formen van passant d’una opció a un altra, creant crec jo amb un elector normal, una confusió que convida a quedar-se al sofà de casa el dia de les eleccions, i seguir augmentant la desafecció.

En principi totes tenen el mateix objectiu final, la declaració unilateral d’independència, i totes volen una llista unitària i una gran coalició, però quan arribem al tema de les llistes, surten les vanitats i misèries humanes que fan impossible de moment aquesta entesa, tot hi sabent que l’objectiu fonamental pot quedar en un no res si no hi ha un acord, i una sola llista que doni la suficient confiança a l’electorat, per iniciar aquesta revolució pacífica al Parlament que acabi en forma d’Estat propi.

Ja n’hi ha prou de protagonismes i ànsies de poder present i futur, estem parlant d’alliberar una nació que fa 300 anys que esta segrestada, i això no es fa amb personalismes barats, ni hipòcrites que s’omplen la boca d’independència, quan en realitat nomes la volen si ells en son els protagonistes i els futurs líders.

La oportunitat es única, les circumstàncies ens son favorables, les enquestes ho reflecteixen, tant sols falta la responsabilitat, la coherència i la generositat per fer aquesta fita comuna una realitat, i que amb 25 llistes, a cadascuna més embolicada no te cap futur, i no aportarà cap alternativa.  El temps s’esgota i la decisió es nostra, els propers 4 anys podem assolir-ho, fan falta 68 diputats disposats, i sobretot no fer el joc a l’estat espanyol, com sembla la intenció d’alguns.

 

UN PRESIDENT JUSTIFICANT LA DECISIÓ D?UN PARLAMENT

Avui per fi la ILP presentada per la plataforma PROU per la prohibició de les curses de toros ha triomfat, i ha estat aprovada, així doncs  a partir de gener del 2012, la barbàrie en aquesta modalitat deixarà Catalunya, curiosament els pro taurins han portat el debat al tema identitari, mentrestant els antitaurins han portat el tema des de la vessant de la tortura animal. L’estat no esta acostumat que Catalunya mostri diferències amb l’estat espanyol, i més que aquestes es relacionin amb una futura independència per totes les televisions mundials. Tampoc es normal veure un President justificant el seu vot a favor de la tortura, i gairebé demanant perdó per la ofensa comesa.

La major part de CIU ha votat a favor de la prohibició, i per contra la major part del PSOE-C ha votat en contra de l’abolició. El president de la Generalitat José Montilla s’ha afanyat desprès del seu vot contrari a la prohibició, a desvincular la seva figura del govern que presideix, amb la històrica decisió. Diu que ha emes el seu vot per defensar la llibertat, i ho ha desvinculat de les relacions Catalunya amb Espanya. Diu que hagués preferit una decisió tranquil·la i normalitzada dels hàbits socials dels catalans, abans que una imposició legal, i ha demanat respecte pels dos bàndols, i per la decisió sobirana del Parlament. Per la seva banda l’Alicia Sanchez pel PP ho qualifica d’un dia poc feliç, ja que s’ha esborrat amb una decisió política una tradició cultural, i ha anunciat que intentaran a Madrid donar el tomb a la situació mitjançant una llei.
Es molt trist veure un president escollit democràticament per un poble, justificant una decisió en la seva cambra, pel simple fet que a Madrid, tant el PSOE com el PP no els sembla be la decisió, tot hi que seguiran pregonant el tema de l’Espanya plural, que es veu que amb els toros no funciona. Ell hauria de ser el primer a acatar la decisió, i ser el primer defensor, en canvi diu que el seu vot negatiu a la ILP es per defensar la llibertat, em pregunto la llibertat de qui, les societats més avançades evidentment evolucionen, i també tenen prohibicions, cosa que no vol dir cap retallada a la llibertat. Tot te un límit, i la tortura en queda al marge, i no es pot defensar disfressada de lliure elecció. Diu que hagués preferit una decisió tranquil·la abans que una imposició.  Crec que la tramitació ha estat impecable, des de les signatures, les compareixences per les dues parts, i finalment les valoracions i debat dels partits, i la votació, més calmada impossible, i respecte la imposició, se’n diu democràcia, i quan la majoria dels representants sobirans voten una qüestió, estan perfectament legitimats per fer-ho, la imposició lliga més amb el sistema dictatorial. Demana respecte per tot els bàndols i la decisió.  Evidentment s’ha de respectar tot, ara be les persones que defensen la tortura i la barbàrie disfressada de festa, crec que no mereixen el mateix respecte, ja que defensar la mort gratuïta no  es molt normal.
Pel que fa l’Alicia, diu que s’esborra amb una decisió política una tradició, hauria de saber que precisament per això està la política, per fer evolucionar les legislacions, i regular-ne de noves, encara que si pensa amb la intocable constitució, evidentment son altres mentalitats que tenen més a veure amb l’antic regim, que amb una  democràcia plena. Aquests com sempre no respectaran la voluntat del Parlament, i la seva majoria, i ho intentaran modificar des d’altres llocs, cosa que demostra el grau de respecte nul cap al Parlament català.
Desprès de que el dia anterior, un cop més es vulgui fer passar bou per bestia grossa amb la inútil llei de vegueries que no arribarà enlloc, avui s’ha acabat dignament la legislatura, i s’ha mostrat un cop més el nostre tarannà diferent en molts aspectes.
 

LA VENDA DE LA REALITAT VIRTUAL

Aquests dies on veiem que les plataformes que volen la coalició o llista unitària es van multiplicant, amb la última aparició de Laporta, i la seva Solidaritat Catalana, i on de moment Reagrupament es la única associació que ha fet els deures, i te una llista al Parlament aprovada, i que pel be del projecte esperem que s’arribi a una sola llista, mentrestant des del nacionalisme espanyol es segueix donant visions esbiaixades de la realitat, com a tàctica per confondre la ciutadania amb una realitat que poc te a veure amb el món real, i que tant solts te l’objectiu d’afeblir qualsevol identitat que no sigui la seva.

La presidenta del Partit popular de Catalunya, l’Alicia Sanchez Camacho, ha criticat que PSC i CIU atorguin llibertat de vot per la ILP dels toros, i ho ha interpretat com una coartada perquè el veto prosperi. Diu que volen convertir Catalunya en terra de prohibicions, amb exemples com les curses de braus, no permetre retolar en castellà, o que els empresaris del cinema no puguin triar la llengua de les seves pel·lícules. També ha assegurat que l’estatut català  no s’ha retallat, sinó que s’ha emmarcat dins la Constitució, què esta per damunt de tot. Diu que respecta als independentistes, però també el demana pels que no ho son, ja que Catalunya es plural, com estimar dos fills. Per un altre costat el ministre de Foment espanyol Jose Blanco,  ha assegurat que Catalunya ha estat la primera comunitat en inversió pública des del 2004, i diu que surt afavorida amb la reprogramació en relació amb la resta d’Espanya, ja que tots els grans projectes seguiran endavant. Diu que no admet la paraula greuge, i que Zapatero es el president que més s’ha compromès amb Catalunya, en contraposició al PP que nomes l’ha atacat.
El cinisme d’aquests dos personatges no te límits, l’Alícia critica  la llibertat de vot com una coartada, quan precisament la lliure elecció personal mai pot ser un fre de la democràcia, en canvi les ordres del seu partit anul·lant la voluntat o consciència individual dels seus diputats, si que es una coartada. Em treu tres exemples de prohibicions falsos, si es produeix el de les curses de toros, serà per ser un territori que respecta la vida i va contra el maltractament, el clàssic de no retolar en castellà, quan realment la llei multa per no retolar en català cosa molt diferent, i que algú li hauria de dir, ja que ja cansa una mica, i respecte el cinema fer una llei de 50 a 50 en cada idioma, i no el 97 a 3 favorable al castellà actual, es simplement més just. Pel que fa a l’estatut dir que no s’ha retallat, sinó adequat a la norma intocable i màxima, es simplement manipular la realitat, i posar aquesta llei per davant de la democràcia, demanar respecte pels nacionalistes espanyols quan precisament ells no en tenen cap per cap identitat diferent, es simplement repulsiu.
El ministre Blanco tergiversa les xifres, i s’atreveix a col·locar Catalunya al capdavant de les inversions, quan sap perfectament que es mentida, i que una cosa es obra projectada i altra executada, i amb aquest diferencial som els campions absoluts, i així ens trobem amb les infraestructures obsoletes que tenim. De la retallada dir-li reprogramació ja es de jutjat de guàrdia, ja que sap perfectament que la tisorada perjudica greument la preocupant economia catalana. Finalment lloar el compromís de Zapatero amb Catalunya, quan no parat d’incomplir una rere l’altra totes les promeses al territori català, i treure l’exemple dolent del PP, quan ells saben que son igual o pitjors,  es d’un cinisme insultant.
En definitiva, la manipulació de la realitat, nomes es cura amb coneixement i sabent de que es parla, i això només depèn de cada individu, i les seves inquietuds personals i col·lectives.



 






LA SETMANA DE LA TORTURA ANIMAL

Aquest dimecres ha arribat el dia que el Parlament votarà la prohibició definitiva d’aquest espectacle irracional, sagnant, i fora de lloc, anomenat pels seus defensors l’art del toreig, i portat a debat per la ILP amb prop de 200 mil signatures. Sembla que la votació serà ajustada,  i la llibertat de vot de PSOE-C i CIU deixa la porta oberta a qualsevol resultat. Els seus defensors sembla han oblidat la seva consciència ètica, i han apel·lat al tema identitari com a bons ultres nacionalistes que son, barrejant tots els conceptes per justificar la barbàrie, en un segle on ja no li correspon existir.

La situació son els vots favorables a la abolició d’Esquerra i ICV, els contraris del bloc PP i Ciudadanos, i la llibertat de vot de PSOE-C i CIU. La majoria socialista sembla que votarà a favor de la tortura, però la llibertat ha permès que alguns diputats puguin votar contra el maltractament. Pel que fa a CIU sembla que la majoria es antitaurina, però els 14 diputats d’Unió podrien salvar les curses de toros.  En l’acceptació de la ILP el resultat va ser de 67 a 59 per acceptar-la a tràmit. Els empresaris taurins sembla que continuen la seva croada per salvar el negoci, i persones com el president de la cambra Ernest Benach, recorden que a Canàries es van prohibir i ningú va dir res, per tant no es pot portar aquest debat a una lluita Espanya contra Catalunya, ja que aquest no es el tema.
La legislatura acabarà amb aquest debat, que francament dona idea del tipus de debats que encara hem de suportar amb el model democràtic de l’estat espanyol, en aquest segle discutir sobre si tortura a un animal es correcte o no ho es no te massa sentit, qualsevol societat civilitzada sap dels drets de les persones guanyats amb moltes lluites durant molts segles, dels drets dels pobles a decidir per ells mateixos si una majoria ho demana, i dels drets dels animals que conviuen amb nosaltres en el planeta. De totes maneres les societats que no han arribat a aquest grau de maduresa com l’espanyola, encara mediatitzada per una dictadura sagnant, que simplement amb la mort del dictador va fer un traspàs de papers, però no va cedir el poder, i que el model de societat ha seguit els mateixos passos, passen coses com aquesta. Un espectacle denigrant per la persona mateixa ha passat a ser pels seus defensors, empresaris a banda, una qüestió d’essències patriòtiques, ja que moralment no hi ha arguments, i que en el cas de Catalunya, enemic a batre per preservar aquest imaginari indissoluble com diuen ells d’unitat per damunt de tot, i esborrament de qualsevol identitat diferent que posi dubtes al seu projecte.
Crec que en qüestions sobre tot ètiques o morals com aquestes, la llibertat de vot es imprescindible en tots els partits, ja que no es pot manllevar la llibertat individual de pensament en benefici d’uns interessos ocults. Els 135 diputats tenen que obrar en conseqüència, i fora de cotilles de partits, optar per la defensa de la tortura humana o animal tant se val, o de la prohibició en nom de la civilització més elemental, ja que la llibertat no es pot confondre amb tot s’hi val, com deia aquell, la llibertat d’un mateix acaba on comença la de l’altra.
Desprès d’una època tant miserable en el nostre arc parlamentari, no estaria gens malament acabar fent un pas endavant en la nostra civilització, prohibint aquesta barbaritat, i deixar que aquests nacionalistes espanyols es quedin sols defensant el que no te cap argumentació possible.
 


 
 
 
 
 
 
 

ÈPOQUES D?ESCOLANETS I MAJORDOMS

Aquestes últimes hores els dos partits majoritaris al Parlament, s’han definit un a l’altre perfectament, encara que malauradament els dos tenen raó, i el que ho ha pagat amb escreix ha estat Catalunya. Artur Mas ha acusat al President Montilla de ser l’escolanet de Zapatero, cosa àmpliament demostrada, mentrestant des de les files socialistes se li ha dit a Mas que ha estat majordom d’Aznar, i ara ho vol ser de Rajoy, cosa que tampoc s’allunya massa de la realitat. Prioritat absoluta per aquests partides autonomistes de cara a les eleccions, i el problema de fons ni tocar-lo per no prendre mal.  Aquests son els nostres polítics.

El candidat de CIU Artur Mas, diu que ja s’ha acabat que un president de la Generalitat faci de simple escolanet d’un president espanyol, ja que això es una nació, i aquesta parla amb un altra de tu a tu, en aquest context Duran exigeix per l’interés del país, que surti de les urnes un govern fort i amb mans lliures, criticant la decisió del PSOE-C de no votar el mateix al Parlament que a Madrid. Han demanat un govern segur, i amb generositat i patriotisme. Per un altra banda demanen eleccions aviat per deixar-ho amb una batalla entre un tercer tripartit o un govern de CIU.  Al mateix temps en Daniel Fernandez, portaveu al congrés del submís i inexistent grup socialista, ha respost amb la docilitat de Mas davant Aznar, i lloant el president del que diu que en tot moment ha actuat amb responsabilitat per damunt d’interessos partidistes, i actuant amb la única ambició del poder.
El Sr. Artur Mas te tot el dret a denunciar la submissió escandalosa del President català, i el seu partit davant el govern espanyol, que d’altra banda no es cap novetat, sempre ha estat així, ara un altra cosa es fer veure que amb el seu partit al govern això canviarà, quan sap que no es així, aquest diàleg tu a tu que diu ens correspon com a nació, sap perfectament que amb 30 anys d’autonomia espanyola mai ha existit, i ara tampoc hi serà, senzillament perquè estem parlant d’un estat amb tot el que això comporta, i una simple regió autonòmica com sempre ens han considerat sense veu ni vot, ja va intentar Pujol durant tota la seva etapa, fer-nos creure que hi havia un pacte, i que estàvem al mateix nivell, després el tripartit i la seva bilateralitat ha seguit el mateix camí, però finalment la farsa ha quedat demostrada que era una pura fantasia. El seu partit no vol la independència per la nostra immaduresa, però vol apostar a favor del dret a decidir, en matèries que hi hagi una gran majoria que li doni suport, i finalment rebre la negativa de Madrid corresponent. Es un joc miserable i vertaderament immadur. Fan de l’aposta tripartit o CIU el referent, quan saben que aquesta no es la qüestió, el govern podrà ser més seriós, cosa que no costarà gaire, però el nivell de poder serà exactament el mateix. La vertadera decisió es autonomisme o estat propi, aquesta es la decisió que la gent haurà de prendre, i de moment pel que sembla els dos partits majoritaris a Catalunya estan en el mateix bàndol de la primera opció.
Respecte la resposta socialista, i aquest compromís del President davant el partit, es tant miserable que fa riure per no plorar, la setmana passada no van ser capaços de votar un preàmbul sense cap valor aprovat al Parlament per iniciativa seva, per no desmarcar-se del PSOE a Madrid.  Han desaprofitat totalment uns valuosos 25 diputats al Congrés, que no han tingut cap altra prioritat que seguir els mandats de Zapatero, i s’han oblidat totalment dels interessos catalans votant contra la llengua, les infraestructures, el finançament, i fins hi tot ara contra preàmbuls de pa sucat amb oli.
En definitiva, i com deia aquell famós entrenador “teatro del bueno”, però que hores d’ara ja no pot enganyar a massa gent.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

ENS SEGUEIXEN PRENEN PER ESTUPIDS

La visita de Zapatero a Barcelona, les retallades amb infraestructures del govern socialista espanyol, i les respostes del President Montilla, deixen molt clar que ens segueixen considerant una colla de babaus, als quals amb quatre frases pobres sense cap intenció ni tant sols de fer-les realitat, faran un rentat de cervell a la població catalana, que correra als braços del seu pitjor dels enemics, com la seva única esperança, es un cas clar de síndrome d’Estocolm, molt comú en segrestos nacionals tant llargs com aquest que patim, i que tant sols la dignitat ajudarà a sortir-ne.

Aquest personatge s’ha passejat per Barcelona, per dir-nos que se sent responsable de les conseqüències polítiques de la sentència de l’Estatut, i s’ha compromès a desplegar el texts amb les lleis i reformes que siguin necessàries. Ha assegurat que acceptarà la sentència, però ha demanat respecte pels sentiments identitaris dels ciutadans catalans, i per els seus símbols i llengua, cosa que la farà un actor decisiu dins el conjunt de l’estat, i farà fugir la desafecció.  Montilla s’ha mostrat confiat de poder avançar junts, i en estat d’alarma han posat tots els mitjans per fer-hi front, com l’enquesta del Periodico ara reformada, ja que no pregunta per la independència, sinó per diverses formes de relació amb l’estat, i amb això treuen unes conclusions interessades totalment diferents, què diuen que els catalans volen mes autogovern, però no independència. Per acabar de rematar la feina el President català i el seu portaveu a Madrid, no veuen tant greu la retallada en infraestructures a Catalunya, on recordo 5 projectes molt importants han estat aturats, i 23 més endarrerits entre 1 i 4 anys, sent el territori més afectat per aquestes noves retallades.
Crec que veuen que han arribat massa lluny, i que si fóssim capaços d’alliberar la nostra ment, i posar-nos d’acord almenys un cop en les properes eleccions, podrien veure com aquesta colònia pren el seu rumb de llibertat. En Zapatero torna a vendre fum amb unes lleis per recuperar la retallada del TC, i que tant sols afectarien una petita part del que ha volat, alhora la seva fermesa en exposar-ho te una timidesa molt sospitosa, i més quan els seus magistrats al tribunal, i el socialista defensor del poble son igual de culpables. Parla de respectar sentiments, potser algú hauria de dir-li que fa prop de 300 anys que la nostra identitat es trepitjada, i per exemple amb la llengua, hauríem de dir-li que ha fet per la oficialitat europea apart d’incomplir convenis signats, i posar pals a les rodes, i sobretot treu la paraula plural per definir Espanya, deu ser plural amb la idea única i caduca de l’estat, com deia aquell, fets i no paraules.
Pel que fa El Periodico, mitja de propaganda socialista, ara ens cuina una enquesta amb unes conclusions interessades, que no es corresponen amb la realitat, entre altres coses perquè amaguen la pregunta, i la disfressen per amanir uns resultats que ara ja no es creuen ni ells, ni part dels seus caps visibles.
Respecte la retallada amb infraestructures, es l’episodi final del maltracte descarat i continuat cap a Catalunya, la més necessitada, i ara la més afectada, amb projectes vitals per l’economia del país, i per el seu futur en forma de carreteres o el tren que hauria d’arribar a l’aeroport del Prat, i encara hem de sentir per part dels socialistes catalans, que es per solidaritat o que no es tant greu. Ja n’hi ha prou d’aquests embaucadors, i enemics de Catalunya.
A les properes eleccions hi pot haver la sortida, no ens deixem enganyar, no es CIU o Tripartit, es Autonomisme o Independència, i jo ho tinc molt clar.
 

DECLARACIÓ UNILATERAL D?INDEPENDÈNCIA: LA VIA A SEGUIR

La Cort Internacional de Justícia, màxim organisme de les Nacions Unides a la Haia, ha avalat la proclamació de la independència realitzada per Kosovë el 2008, i que no viola cap llei internacional, cosa que segurament farà canviar d’opinió a molts estats mundials, que encara no l’havien reconegut, com naturalment l’Estat espanyol, sempre al·lèrgic a qualsevol procediment democràtic, i un aval més de l’objectiu de Reagrupament per les properes eleccions, i ara també avalat per la Solidaritat Catalana de Laporta, desprès dels intents de dos dels seus promotors de buscar forats legals, per arribar a l’Estat propi, que no existeixen.

El veredicte ha deixat clar que no hi ha cap argument en la legislació internacional que impedeixi la independència d’un país.  Ha separat les condemnes de l’ONU a alguns processos independentistes, com els instigats per les autoritats russes en dos territoris d’Ucraïna, amb utilització de la força, del legítim i democràtic procés de Kosovë. Es la validació que es demanava, i ja avalada per Estats Units i per la majoria d’estats europeus. Els kosovars ara confien que Sèrbia els tractarà amb termes d’igualtat, i podran parlar amb normalitat, aquests de tota manera ja han anunciat que continuaran la seva lluita diplomàtica pacifica.  La Unió europea ha declarat que s’obre un nou període a la Unió, basat en el diàleg i els principis democràtics més elementals, i alhora serveixi com un instrument de reconciliació, i no com un pretext per allargar la seva disputa.

 

Aquesta sentència es un pas més en la lluita per les nacions oprimides que han estat valentes, i democràticament mitjançant els seus representants, i des del seu Parlament sobirà han desafiat la legalitat existent, i han confirmat les seves promeses electorals fent el pas de la llibertat.  Crec que es democràcia en estat pur, què no entén de legalitats imposades i controlades precisament amb unes finalitats molt concretes, i que en aquest cas contraries a la població interessada. Els catalans hem viscut en un període de fantasia, on creiem que seguint les lleis espanyoles podríem arribar allà on volguéssim, i els estatuts autonòmics, les IP’S, les ILP’S, i mil i un pactes com els anomenem falsament que s’han estavellat amb la maquinaria d’un estat, què sap molt be com ha d’actuar per defensar els seus interessos.

 

La covardia també ha estat un factor clau, i aquest purisme que ens envaeix, i que sembla ha d’aprovar les coses per unanimitat total, cosa que no existeix, i sembla més una excusa per no avançar, que una proposta seriosa, igualment ens hem manifestat com el dia 10 de juliol expressant el nostre camí, però posteriorment la nostra classe política, ja hem vist com ha interpretat els nostres precs, amb indignitat i interessos partidistes, que res tenen a veure amb el nostre anhel de llibertat.

 

Reagrupament, amb en Joan Carretero al capdavant, ja va marcar el camí de la declaració unilateral des del primer moment, i ara l’han seguit altres moviments, es un força que tant sols depèn del vot dels ciutadans, i que posteriorment ja ratificarem si es necessària, però amb unes condicions molt millors del que seria un referèndum impossible ara, sense la visió que dona ser un estat entre els estats normals del món.

 

Fa vertaderament pena, quan politics ens tracten d’immadurs per defensar aquesta opció. o d’altres ens acusen de falta de rigor com ho feia avui el vicepresident Carod en unes declaracions.  Simplement seguim la legalitat avui avalada per la Unió Europea. i que pot ser realitat quan la població ho vulgui, i la primera oportunitat serà aquest 2010, perquè esperar més, ens hi va la supervivència. i la democràcia vertadera es imparable quan s’ho proposa, no ens posem pals a les rodes nosaltres mateixos. per mesquins interessos personals. ja que el nostre futur i el dels nostres fills esta en joc.

 

 

 

EL NUL SENTIT D?ESTAT DELS NOSTRES PARTITS

Els partits del nostre arc parlamentari, es caracteritzen principalment per la seva mentalitat de curta volada, i sense grans aspiracions nacionals, i sobretot cap ambició estatal, evidentment amb això els partits espanyols porten una gran avantatge, primer per gaudir d’un estat des de fa anys, i segon per saber aparcar les diferències quan es necessari per guardar la causa comuna, i trobem l’exemple clar del govern basc, o les retallades estatutàries provocades per uns i avalades pels altres, per no perdre ni un gram de poder central.

Trobem dos bons exemples d’això, en les votacions de les resolucions sobre l’Estatut al Congrés de Madrid, on cap va ser aprovada, i es va demostrar un cop més la inutilitat dels 25 diputats socialistes a la capital espanyola, que simplement obeeixen ordres de Zapatero, i son capaços de no votar el que els seus companys havien votat uns dies abans al Parlament. En Miquel Iceta ens deia que la decisió estava cantada, ja que tampoc hi va haver acord conjunt al Parlament a la proposta de Montilla, què els que hi van votar a favor, van avisar dels seu desacord i per tant no obligava a res, ens diu que el PSC va a Madrid a guanyar, i per això va pactar una proposta junt amb el PSOE que fes palesa el malestar dels catalans per la retallada del TC.  Per altra banda, i davant la proposta de Laporta, Esquerra ja ha buscat l’excusa de que CIU com força majoritària l’hauria de liderar, si es vol que el projecte tingui viabilitat electoral, i consideren que si no es així es simple paper mullat, ha aprofitat per recordar que l’únic partit parlamentari independentista es Esquerra, i per tant es la garantia en la propera cambra catalana, pel que fa a CIU no n’ha dit res.

 

El cinisme d’en Miquel Iceta o del seu portaveu a Madrid Daniel Fernandez, no es nou, i per tant ja no sorprèn ningú, però posar com excusa de la seva submissió total al socialisme espanyol que la proposta del Parlament no tenia acord, quan la va proposar el President, i va ser votada pel tripartit i CIU, amb una gran majoria a pesar dels matisos que van voler deixar pales cada grup, es francament d’una gran mediocritat, pocs dies ha durat aquesta unitat que portava per bandera el President, i que a Madrid, i degut  a la seva inexistència com a grup català, desapareix en benefici del contrari als interessos de Catalunya. Son el vertader fre a les llibertats i la dignitat catalana, i cada cop es posen més en evidència. Pel que fa a Esquerra amb l’excusa Convergent en tenen prou per no donar un pas endavant amb una gran coalició, que deixaria les seves sigles apartades, i els seus líders sense remenar les cireres, cosa que evidentment no poden assumir, ni que el país els hi demani aquest esforç. Per ells primer es el partidet, i desprès els grans discursos independentistes de fum, que saben que no arriben enlloc.

 

Es precisament en aquest moment, quan la ciutadania ha dit la seva, i el context es més favorable que mai, quan s’ha de donar el pas definitiu, i aquest passa per la generositat, i el projecte per davant de tot, sense importar els personalismes, ni les ideologies, i això no son capaços d’assumir-ho ni ells, ni CIU, que segueix negant la evidència i titllant-nos d’immadurs, parlant de dret a decidir no se sap el que, i deixant en un futur l’estat propi, potser el 3010.

 

Crec que la sorpresa serà majúscula, ja que la nova coalició que es formarà pot entrar al Parlament amb molta força, deixar Esquerra al darrere, i allunyà CIU de la majoria absoluta que ara sembla que freguen.  Nomes demanaria als militants i simpatitzants dels dos partits, que si volen la independència en la propera legislatura, a Espanya nomes hi ha el camí de la declaració unilateral, ja que esta prohibit fer cap referèndum, i cap d’aquests dos partits ho portarà al programa, ni pensen sacrificar el partit pel país.

 

En definitiva cal despertar  el moviment de les consultes, i ara treballar per aquest projecte, i junt amb Reagrupament, Democràcia Catalana i tothom que s’hi vulgui unir, fer realitat el somni de la llibertat.