Arxiu mensual: maig de 2010

SABADELL I DIAGONAL: XIFRES QUE DONEN RESPOSTES

Aquest diumenge s’ha celebrat la Consulta per l’autodeterminació a Sabadell, la ciutat més gran on s’ha celebrat amb 173 mil possibles votants, i una difícil organització, donat els pobres recursos existents, però al final vora un 14% han votat,  16% en un cens real sense els menors i immigrants, això contrasta amb la participació d’un 12% del frau de consulta amb tots els mitjans sobre el projecte de la Diagonal, i organitzat per l’ajuntament socialista, què ara s’ho pensarà dos cops abans de menysprear les xifres de les consultes.

El voluntariat de la consulta de Sabadell ha aconseguit més de 23 mil vots, que com deia representa gairebé un 14 % del cens de la consulta, i un 16% del cens electoral, i ha situat la quota en un punt mig entre Lleida i Reus, amb 8 i 15% respectivament, o Girona amb un 21%.  Respecte la consulta de la Diagonal amb un cens més ampli i una participació del 12%, amb ple suport institucional, una inversió de prop de 4 milions d’euros, una campanya mediatica enorme capitanejada pel partit socialista, molts funcionaris empleats en el tema,  i 6 dies de votacions.

 

Pel que fa a Sabadell amb una inversió que ha sortit de les butxaques de les entitats i donacions individuals, amb una quantitat de 40 mil euros, molt allunyada dels 3,3 milions de Barcelona, però amb un percentatge de participació superior, i per cert on el SI ha tornat a arrasar amb un 92 % de vots favorables a un estat lliure,  i que degut als problemes de difusió ha triomfat al centre de la ciutat, i ha reduït molt la presència en els barris exteriors de Sabadell.  Això en total fa sumar més de mig milió de vots en les consultes efectuades fins ara, una xifra que per unes consultes no vinculants, sense cap suport institucional, el silenci informatiu, i uns pobres mitjans, dona idea del que seria amb un suport i uns mitjans com les campanyes oficials.

 

Tanmateix, la noticia es el menyspreu que fins ara han tractat els socialistes els percentatges de participació de les consultes, ara han quedat en entredit pel frau de consulta que van organitzar, què no hagués passat cap control democràtic, i on la població tant sols va acudir tot hi les trampes i el poc rigor, en una quantitat inferior, mentrestant l’observador internacional a Sabadell va tornar a certificar la pulcritud de les consultes independentistes que tenen admirats a mitja Europa, i que de ben segur preocupen, i molt al govern espanyol, què veu impotent com res pot fer per frenar la força de la societat civil i del vot.

 

Molts d’aquests socialistes ara s’hauran d’amagar si volen tornar a parlar de xifres, ja que amb les condicions en que es fan els percentatges tenen molt mèrit, i parlen per si sols.  De totes maneres en general hi ha moltes coses que estant canviant, i es demostra amb fets com el documental “Adéu Espanya?” que oferirà la televisió catalana dijous en horari de màxima audiència, tot hi el control socialista del mitja, que sap internament que hi ha una força que no para de créixer, i que acabarà amb tot el que es posi per davant, com es el dret a l’autodeterminació, cosa que segurament farà canviar mes d’un discurs, i adaptar-lo a cada circumstància.

 

En definitiva, una nova lliçó de civisme i democràcia per aconseguir un objectiu, i que contrasta amb la misèria democràtica dels guardians de les essències constitucionals.

 

 

PETIT HOMENATGE A UNA PROESA CASTELLERA

Aquests dies on els informatius o premsa estan pendents dels casos de corrupció com el Pretòria o Millet, dels possibles fitxatges del Barça, de la crisi i les mesures desesperades del govern espanyol, i posteriorment del català, o de la maleïda sentencia del TC, ja un fet que ha passat força desapercebut, i que donada la complexitat per portar-ho a terme, i el missatge de que qualsevol cosa per difícil que sembla, si es vol de veritat pot ser possible, i més si es tracta de la nostra cultura brillant amb llum pròpia, em refereixo al castell de nou pisos realitzat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina durant la seva estada per la  Expo Universal.

Ja aviso d’entrada que la meva objectivitat es pot perdre al fons de l’armari, ja que en soc membre d’aquesta colla, i un trosset del meu cor s’accelera per una camisa rosada, feta aquesta advertència, la Colla Vella, la mes antiga del món casteller i sempre a dalt de tot, amb una manera molt particular i tradicional d’entendre el món casteller des del seu bressol, la ciutat de Valls, va estar convidada a aquesta Exposició Universal que es celebrava a Xangai, i on mesos de preparació i gestions, han dut una expedició d’unes 200 persones a la capital xinesa, per representar la nostra cultura durant 10 dies, i mostrar al gegant asiàtic l’art de fer castells i els seus valors.

Per motius laborals no he pogut participar d’aquest esdeveniment com m’hagués agradat, però des de la distància sempre han estat presents al meu record, i de fet la web de la colla i ha ajudat molt per sentir ni que fos una mica les emocions que han sentit aquesta expedició, i els seus descobriments.  Actuacions a diari han portat a acaparar portades i televisions xineses encuriosides davant aquest fenomen, què ha culminat finalment amb la consecució del 3 de 9 amb folre, el primer castell de nou que es fa fora de l’àmbit dels països catalans.

Un castell de nou, i qui es casteller sap quin pa s’hi dona, fins hi tot per les grans colles que en poden fer una bona pila durant la temporada, saben de la complexitat, preparació, volum humà per dur-lo a terme, i mil i un detalls que son necessaris perquè tot rutlli correctament i arribi a bon port, i això hi afegim les alçades primerenques de la temporada, un gruix de gent molt just per intentar un castell d’aquestes característiques, tot hi l’ajuda xinesa que sembla els ha agradat d’allò més, la llunyania amb un caliu de la gent diguem que molt diferent, i molts dies d’actuacions a les esquenes, el mèrit es impressionant, i ha tornat a afegir un altra proesa aconseguida per aquesta colla.

Normalment quan la colla Vella es proposa un repte, l’aconsegueix, però sempre hi ha coses que no deixen de sorprendre, tot hi haver viscut mil i una sensacions increïbles de demostració de fe en les pròpies forces, per aconseguir castells increïbles.

La cultura catalana ha presentat una carta guanyadora, i que ha dignificat l’orgull d’aquesta identitat, i el lema casteller de força, valor, equilibri i seny amb lletres majúscules, per damunt d’altres idees del que es el mòn casteller, que emboliquen una mica el terme.

Així doncs la meva felicitació més sincera, i la demostració de que com deia el poeta, tot esta per fer i tot es possible.

 

 

.

LA BURCA I LES MESURES CATALANES PER LA CRISI

Aquests dos temes aparentment sense cap relació, avui a Catalunya tenen un punt en comú, que es la demagògia que els envolta en determinats cercles.  Per una part Lleida ha estat la primera ciutat a legislar sobre la burca, i ho ha fet amb valentia, i per damunt de tota aquesta sèrie de progressisme barat que intoxica molts cops.  En un altra àmbit el govern de la Generalitat ha adoptat les mesures urgents per combatre la crisi, i que bàsicament son una copia de les ja adoptades a Madrid, amb alguna diferència, i on les xifres que es pensen estalviar mai recullen que la nostra sagnia més greu es oficial, i es diu Estat Espanyol.

El ple de l’ajuntament de Lleida ha prohibit l’ús del vel integral als espais municipals, amb una moció am el suport de CIU, PSC, PP i un regidor no adscrit, el vot contrari d’ICV, i l’abstenció d’ERC. Els arguments favorables han estat que aquesta vestimenta atempta contra la dignitat de la dona, i es discriminatori del principi d’igualtat entre homes i dones, ERC ha criticat les presses, i ICV la considera innecessària i contraproduent, apart de crear un clima que afavoreix la xenofòbia.  Aquest debat ja ha arribat a estats com França, Bèlgica o Itàlia, i aquí a Catalunya partits com el PSC, CIU o ERC han votat de manera diferent el mateix tema en diferents ciutats
En un altre àmbit, i en reunió extraordinària el Conseller Castells ha anunciat les mesures per reduir el dèficit públic, i ser cada cop més pobres, les principals son amb els sous i els impostos, els primers amb la reducció del sou dels funcionaris amb una mitjana d’un 5%, i alts càrrecs fins a 15%, també la pujada d’impostos com el de transmissions patrimonials o el de matriculació pels vehicles més contaminants.  Segons les previsions l’estalvi serà de 1500 a 1700 milions d’euros.
En el tema de la burca, crec que sobrepassa el tema religiós, i els seus símbols variats que simplement donen publicitat  d’aquestes creences a la persona que els porta, o que vol fer veure la seva identificació amb aquell grup en concret, però la burca musulmana creua la frontera religiosa, per entrar amb la denigració de la persona humana, i concretament del gènere femení, on en nom d’unes creences espirituals, la identitat i dignitat de la dona queden anul·lades. Davant el fenomen de la immigració i les noves cultures que conviuen entre nosaltres cal ser respectuosos, però el fanatisme religiós  que anul·la la voluntat de la persona per convertir-la en un objecte, o que tot el seu mon giri al voltant d’això, aïllant-lo de la realitat, crec que s’ha de combatre com a delicte sigui la religió que sigui. El vel en concret humilia a la dona, i com amb moltes religions la converteix en un esser curiosament sense anima, i al servei de quatre bojos sense escrúpols. Es totalment demencial que en el segle que vivim pugui haver una violació flagrant dels drets humans com aquesta, en nom d’una suposada divinitat espiritual, i unes suposades regles. La religió o religions han fet molt mal, i cal actuar contra aquesta xacra que en un país anomenat civilitzat, i amb un mínim de respecte a les persones no pot permetre, i ha de portar aquestes practiques al terreny personal i privat on no pot interferir, però no al col·lectiu. Crec que una societat es laica per natura, i desprès ha de demostrar respecte a qualsevol creença, però no a costa de la retallada de drets de les persones. Prou d’aquest fals progressisme, que per exemple gasta ICV en aquest i altres temes i que no porta enlloc.
Pel que fa a les mesures econòmiques, son les mateixes més o menys que ha dictat el govern espanyol com no pot ser d’altra manera, no hi ha poder per fer res més, i em sembla d’un cinisme escandalós parlar de mesures per reduir el dèficit, i lluitar contra la crisi escandalosa que patim, i que ens fa mes pobres, i no denunciar aquests 22 mil milions d’espoli fiscal que son la vertadera causa del nostre drama, i que evitarien haver de fer qualsevol mesura, i avançar ràpidament en el nostre estat del benestar.  El govern català suposo troba aquesta situació normal, i considera totalment normal l’espoli que patim. Es una autentica vergonya legitimar el robatori, i haver de seguir subvencionant el lladre.
En definitiva son dos casos que ens porten a la idea d’aquesta demagògia imparable,que s’estén per la societat, i que un moment o altra s’haurà d’aturar.
 



LA LLARGA AGONIA DE CIU I ESQUERRA NO TE CAP SENTIT

Un president espanyol que ens diu clarament que el desenvolupament autonòmic s’ha acabat, una falta de respecte indignant per la utilització de la llengua catalana per part del President Montilla al Senat, un TC que es declara totalment competent, i que escapçarà la misèria d’Estatut català que te entre les mans, ni que sigui article per article, i mentrestant Felip Puig per part de CIU, i Joan Puigcercos, fent declaracions d’allò mes esperpèntiques, i que l’únic que aconsegueixen es confirmar que no tenen cap intenció de fugir de la via autonòmica.

El secretari adjunt de CDC, Felip Puig, considera que durant les dues properes legislatures Catalunya haurà de plantejar-ne l’independentisme com una nova via política, davant la impossibilitat d’entesa amb l’estat en qüestions fonamentals. No entenen la pluralitat, i s’haurà de començar a mirar cap Europa. Creu que el TC ja ha sentenciat l’estatut, i critica el tripartit, ja que no es partidari de pujar els impostos a les rendes més altres, i per justificar la seva abstenció al congres en les mesures de Zapatero, diu que van salvar Catalunya i l’estat, i com a danys col·laterals el president espanyol.

 

Per la seva banda en Joan Puigcercos, diu que el seu partit parlarà de forma molt clara del cas Pretoria, però no ha concretat com ho farà, advertint que si la xarxa afecta el govern s’hauran de prendre determinacions. Ha dit que no es partidari de barrejar en una comissió aquest cas amb el cas Millet, i de totes maneres ens diu que el sumari ja ha deixat moltes coses clares i que amb aquest govern no es pot jugar, i pensant que una cosa es una xarxa plantejada per finançar un partit polític, i l’altra una teranyina d’individus.

 

En Felip, ara desprès de 296 anys de perdre les llibertats, i ser tractat com una colònia, i en especial els últims 30 anys de suposada democràcia i de frustració rere frustració, ens diu que hi ha impossibilitat d’entesa, i que per la falta de pluralitat s’ha de mirar Europa.  Caldria dir que li ha costat molt arribar a aquesta conclusió tant clara, tot sigui de pas, un dia desprès de salvar la cadira al president espanyol en la votació de les mesures per la crisi, segons diuen per responsabilitat, una cosa no lliga massa amb l’altra, i més quan el seu líder, Artur Mas, manté aquesta ambigüitat sobre el tema, i sembla voler decidir sobre tot menys per la independència.   Cosa que fa que les paraules d’en Puig sonin més a una cantarella ja sentida molts cops, que a una realitat consolidada dins aquesta formació, què apart d’un canvi de cares, no ens ofereix nacionalment res més que desenvolupar aquest estatut de misèria, pactat per cert pel líder convergent amb Zapatero, i que intenten salvar de totes les maneres possibles, tot hi que admeten que es clarament insuficient, i més veient amb la deslleialtat amb que actua l’estat.

 

Pel que fa en Puigcercos, segueix la tàctica d’un discurs independentista de cara a la galeria, i per redimir-ne de tots els pecats comesos aquests dos tripartits, però alhora de la veritat es el primer a protegir el tripartit, i investigar un cas per pur desgast electoral convergent, i no investigar un altre que també afecta de ple als seus aliats socialistes, i s’atreveix a donar per fet la innocència del govern, i una distinció entre els dos casos que francament fa riure, això no es res més que sectarisme, i confirma que si depengués de la direcció republicana un tercer tripartit seria possible.  Nomes cal veure ara la seva defensa de l’estatut ja inservible, per no afrontar el tema de l’estat propi, i com es demostra que l’independentisme es molt més gran que el gruix d’aquest partit, què ha perdut el nord ideològic.

 

En definitiva, son dues mostres de la demagògia que s’hi dona en aquests dos partits, què l’últim que volen es afrontar aquest combat amb l’estat, i tant sols aspiren a recollir les molles que ens llencen des de l’estat per anar fent.

EL CAS MILLET I EL CAS PRETORIA, UN RESUM PERFECTE D?UNA ETAPA MOLT TRISTA PER CATALUNYA

Desprès de que el tripartit es mostres favorable a obrir una comissió per les presumptes vinculacions de CIU amb el cas Millet, segurament, i en gran part moguts per afanys purament electorals, tot i les possibles implicacions, el President s’ha mostrat contrari a investigar també el cas Pretoria i els informes del govern,  acusant la federació convergent de voler-ho empastifar tot.  Una reacció molt cínica, ja que sap perfectament que ja tot ho esta, i ningú esta lliure de sospita. Els dèficits democràtics d’un estat com l’espanyol, i en el cas català la falta de poder real per gestionar el territori, son dos de les principals causes d’aquests grans estafadors, què han fet de la política la seva coartada per engreixar la butxaca.

Les finances de CDC segurament es veuran esquitxades pel cas Millet, que per cert mesos després segueix en llibertat, en una situació difícilment comprensible, però el cas Pretoria no es pas millor, i per tant ha de ser tractat igual, cosa que nomes impedeix la majoria del tripartit al Parlament, què serveix per tapar-se les pròpies vergonyes. El sumari del cas ha deixat al descobert la magnitud de l’estafa dels socialistes Bartomeu Muñoz i Luis Andres Garcia, i els ex alts càrrecs convergents, Macià Alavedrà I Lluís Prenafeta, entre d’altres. Sembla que aquests dos últims s’haurien embutxacat mes de 600 mil euros per utilitzar les seves influencies politiques, mentrestant el cervell de l’operació, en Garcia hauria cobrat 8 milions en comissions en les seves operacions urbanístiques fraudulentes. Sembla que aquest volia fer un Corte Ingles en el camp de futbol de Santa Coloma, i els ex càrrecs convergents havien d’aconseguir les adjudicacions pressionant els mateixos conseller,s per fer una permuta de terrenys junt amb altres alts càrrecs de la Generalitat, i amb repartiment de comissions per aconseguir-ho, entre altres molts delictes que van sortint a la llum pública.

 

Aquest sistema esta molt podrit, i tots els partits miren a la competència, però intenten amagar les seves pròpies vergonyes. Tot es resultat d’un sistema poc transparent, i unes mesures que impedeixen aquests robatoris a gran escala. Clar que tot això amb un estat on el seu govern venia que era una potencia mundial, quan en realitat estava molt més proper a la situació grega, quan amb diner públic ha ajudat a un dels principals culpables de la crisi, com son els bancs, quan amb l’excusa de la crisi el FROB envaeix les competències autonòmiques en les Caixes d’Estalvi, o quan amb la mateixa excusa es dona per tancat el desenvolupament autonòmic, i avui mateix s’aprova les mesures desesperades que han imposat internacionalment amb l’estirada d’orelles a Zapatero, i que fan pagar precisament la festa a la classe treballadora i pensionistes, desprès d’aquest desordre, tot es molt més clar.

 

A més partits com CIU demanen la dimissió del President espanyol, però s’abstenen per responsabilitat, un altra cop aquesta paraula, que sembla patrimoni exclusiu de Catalunya, ja que a l’altra costat mai la fan servir, ja que els plats trencats acaben pagant sempre els mateixos.

 

En definitiva tot una empastifada com deia el President, qè necessita una tramuntanada forta per fer neteja, i fer un canvi de sistema amb un estat propi, i una regeneració democràtica amb mecanismes imposats, què assegurin al màxim la transparència ara inexistent.

LA MISÈRIA AL SERVEI DE L?ESTAT

L’alcalde socialista de Sant Feliu de Llobregat, en Juan Antonio Vazquez, ha demostrat quina classe de personatge ocupa aquest càrrec, al no respectar la moció aprovada en el seu ajuntament per donar suport a les consultes populars del proper 20 de juny al municipi. Mentrestant, s’obren comissions per investigar a CIU en el cas Millet, i no en altres casos com el Pretorià, i aquesta formació ja fa campanya amb la cara trista d’en Montilla, la somrient de Mas, i la frase “cap al canvi”, amb un exercici trist de propaganda electoral.

El ple consistorial de Sant Feliu va aprovar la moció de suport a la consulta per la independència, amb els 11 vots favorables de CIU, ERC i ICV, pels 10 contraris de PSOE-C  i PP, però l’alcalde ens diu que la moció es il·legal, ja que es demana que l’ajuntament col·labori amb la logística, com fa amb altres entitats ciutadanes, i comenta que no pensa fer-ho, sense respecta la votació democràtica efectuada. Mentrestant en Miquel Iceta que ahir dubtava de la comissió per investigar a CIU pel cas Millet i suposades irregularitats, avui ha donat suport, en una maniobra per desgastar el rival, amb el suport del tripartit, i obviant el cas Pretoria en el mon oblidat d’aquest govern.  Tot això quan Zapatero anuncia la fi de l’avenç de l’autogovern autonòmic, i el principal partit català, ara a l’oposició ens mostra la alegria contrastada amb la tristesa en els cartells, i demanat el canvi que sembla ens farà tants feliços.

 

Alguns d’aquests barons socialistes que ocupen les alcaldies dels consistoris catalans, i sobretot en l’àrea metropolitana, el feu més important que els sustenta ja sabem com les gasten alhora de demostrar el seu tarannà democràtic, en aquest cas nul.  Crec que no respectar una votació del plenari sobre les consultes al municipi es motiu d’inhabilitació o dimissió, ja que d’altra banda estem validant les actituds d’aquests fatxendes que en base al seu sentiment espanyol,, els permet obrar amb total impunitat amb aquest autoritarisme digne d’altres èpoques, i on la opinió de la gent, caldria recordar-li que fa poc hi va haver un altra consulta per la Diagonal, i amb total suport del seu partit, però esclar quan es tracta de temes que volen obviar, tot s’hi val.

 

Tanmateix, al Parlament i amb el vot dels tres grups del tripartit, es vol fer el màxim mal a CIU embolicant-lo amb el cas Millet i els seus suborns manifestos, en uns intents desesperats de reeditar un tercer tripartit, que espero no vegi el sol, mentrestant el famós Millet segueix en llibertat, quan cada dia surten nous fraus d’aquest personatge a la llum pública, en una situació que poca gent entén, i s’intenta amagar descaradament el cas Pretoria, què afecta sobretot al partit socialista, que amb l’ajuda de les seves dues crosses, sembla aconsegueix no aprofundir massa en el tema.

 

En un altre ordre de coses, la campanya de CIU contrastant la tristor de Montilla president amb el somriure del Mas president, i reclamant el canvi, caldria aclarir el canvi de que, deu ser de cares, ja que de fets i horitzons son exactament els mateixos, i on ni tant sols les declaracions de Zapatero i el seu tancament autonòmic els fa reaccionar, ja que l’aspiració nacional dels dos partits es mútua, i consisteix en gestionar les engrunes que Madrid reservi a Catalunya, i des de Catalunya ja s’encarregaran de vendre el producte com un pacte.

 

En definitiva aquests son els alcaldes que tenim, i aquest es el Parlament que existeix actualment i que no val aspirar a res més.

LA REALITAT DEL DESGAVELL DE ZAPATERO

El president del govern espanyol, segueix amb la seva tàctica de tocar totes les tecles per saber com les assumeix la població, i desprès seguir o canviar el full de ruta com si això fos un joc, que per cert ens ha portat a la situació tant greu que estem vivim, ja se sap la irresponsabilitat es paga molt cara, i més quan l’autor no es conscient ni capaç de fer res més, el tancar i obrir l’aixeta dels ajuntaments ha estat un bon exemple, i per rematar-ho ens diu que dona per culminada la fase de l’autogovern en referència a les autonomies, per obrir un període de cooperació i responsabilitat, la demagògia d’aquest personatge no te límits.

Ha donat avui al Senat per acabat el tema del desenvolupament autonòmic, i s’ha quedat tant ample, ha recordat el gran paper que han tingut, i que segons ell ja s’ha culminat, i cal fer una nova fase de cooperació perquè el conjunt del sistema i el model funcioni millor. Ha posat com exemple la retallada de crèdit als ajuntaments, què al cap d’unes hores, i davant l’allau de protestes ha tornat a obrir ajornant la decisió. La crisi es l’argument per donar per acabat el procés autonòmic, i un nou repartiment dels costos, amb major participació de les comunitats amb les tasques estatals s’apropa, ja que la major part de despesa publica esta en mans autonòmiques, i ara tindran una col·laboració lleial per reduir el dèficit, què espera es vegi en el proper consell de política fiscal i financera.

 

Mentrestant, a Catalunya s’ha presentat al Parlament la IP pel referèndum d’autodeterminació, què ara espera passar el tall, i començar la recollida de signatures, esperen el vot favorable d’en Benach i els dos representants de CIU, i Uriel Bertran ens diu que seria al·lucinant i surrealista que el mateixos partits que als pobles aproven les mocions a favor de les consultes, tinguin ara una posició diferent.

 

Desprès de l’allau de critiques des dels municipis per la supressió de crèdits, fidel al seu estil, avui el BOE fa una rectificació de dates i ho ajorna 6 mesos, en una altra mostra esperpèntica del que representa aquest govern de fireta, i el seu màxim representant, ara diu que ja n’hi ha prou del tema autonòmic, una cosa curiosa, ja que l’esperit centralista i imperialista que els envaeix els fa parlar de les autonomies com l’enemic a batre, i no com una part més de l’estat. Amb l’excusa de la crisi i la futura sentència del TC contra l’estatut, sembla volen tancar definitivament, i demanen col·laboració lleial amb l’estat, que com deia abans, sembla que nomes es Madrid.  Te gracia demanar això sobretot a Catalunya, un territori que dona el 10% del seu PIB sense esperar res a canvi, i que això no la permet gaudir de serveis que altres territoris, i gracies a aquesta solidaritat, jo li dic espoli sense mesura poden fer servir.  Ara a més hem de col·laborar per arreglar les destrosses que han fet personatges tant demagogs com aquests.

 

Pel que fa a l’Uriel, i la seva bona fe en la Mesa del Parlament, jo li diria que ja han negat dos cops el mateix tema, i concretament el que vaig participar activament amb prop de 10 mil signatures al darrere, no els hi va tremolar el pols per tombar-la per unanimitat, sobretot a un tal Benach, al que sembla el tema de l’estat propi li fa nosa.

 

En definitiva, i un cop més, mesures i inquietuds que van en una sola direcció, que res es bellugui, i que tot segueixi igual que sempre.

 

 

 

 



 

LA COMÈDIA DEL PRESIDENT MONTILLA EN UN AUDITORI AUTISTA

El president Montilla ha assistit avui al Senat per cremar un altre dels cartutxos, per salvar un text que es la seva taula de salvació per seguir insistint amb la via autonomista, davant la indiferència de la resta d’autonomies, i utilitzant entre altres la llengua catalana, què ha servit per tornar a fer-ho demanant el seu reconeixement desprès de 30 anys de suposada democràcia, tot un símptoma de la inutilitat dels seus gestos, on per cert en Saura per ICV, i Carod i Puigcercos per part d’Esquerra l’han acompanyat, qui els ha vist i qui els veu.

El líder d’Esquerra Joan Puigcercos, ha expressat la seva presència per deixar clar a Madrid la unió catalana, dient que quan s’ha de defensar el país a Madrid cal ser un de sol, tot i no esta d’acord amb tot. CIU ha excusat la presència d’en Mas, perquè afirma que caldrà el suport del PSOE per reformar el TC, i la resta es perdre el temps.  El president ha demanat la renovació urgent dels quatre magistrats caducats, i ha advertit que de no fer-ho es posa en risc el pacte constitucional, i donar arguments als partidaris de la ruptura amb Espanya. Ha recalcat que no demana lleis a mida, però si respectar els acords de la transició. Diu que ha vingut a parlar de Catalunya, però que això també es parlar de l’estat espanyol, i ha demanat sobretot respecte. Ha utilitzat les quatre llengües oficials, criticant el dèficit d’integració de les llengües que es parlen a l’estat, i demanant la seva normalització, amb el discurs de la pluralitat i riquesa en aquest sentit.  Per la seva banda PSOE ha promès estudiar el tema, i PP no s’ha oposat de moment.

 

Aquesta idea de la defensa del país a Madrid que expressava en Puigcercos, crec que esta morta o simplement obsoleta, a  no ser que segueixis creient que Madrid es el nostre centre de gravetat.  Son molts anys d’un imaginari col·lectiu on nomes existia l’estat espanyol, i que Madrid era com el pare que quan ets petit vas a demanar permís per fer qualsevol activitat.  Crec que els que mentalment estem alliberats, no hi hem d’anar a fer res a la capital espanyola, i veiem el món en global, sabem el pa que s’hi dona, i els rèdits que en podem treure, i aquests son els que ens han portat fins on estem ara. Per tant que això ho digui el líder d’un partit teòricament independentista, no deixa de demostrar com ha canviat aquesta formació en el seu periple pel govern català. El president Montilla ha fet el seu paper, i ha parlat d’uns acords i uns pactes a la transició, què simplement no han existit mai, ja que com he dit altres vegades no es pot confondre imposició amb pacte amistós, i la transició simplement va fer un traspàs suau de la dictadura a  una pretesa democràcia, que amb el seu text legal principal tenia com objectiu acabar la feina homogeneïtzadora de tot el territori, i esborrar qualsevol identitat que no sigui precisament la que ens ve de Madrid.

 

Pel que fa a les llengües, i la petició de respecte envers un estat privilegiat per la seva riquesa en aquesta matèria, crec que també es un discurs mort i enterrat, l’estat espanyol nomes vol una llengua, la castellana, i el demes son notes folclòrikes sense cap consideració, fins hi tot han arribat a l’extrem d’inventar una llengua, la valenciana, en contra de tots els filòlegs del món per, afeblir-ne un altre, la catalana, que consideren un enemic a batre.  Per tant demanar pluralitat a aquestes alçades, nomes es fruit d’aquesta dèria socialista per insistir amb el mateix, i  per no trencar definitivament la partida, on per cert i amb les peticions d’unitat del líder republicà, caldria recordar-li que els diputats socialistes catalans a Madrid mai han prioritzat els nostres interessos, i sovint hi han votat en contra, per tant no s’hi val ara fer escarafalls, quan els seus principals aliats al govern català no han complert mai amb aquest paper.

 

En definitiva, un nou capítol trist per la política catalana, i que esperem que sigui dels últims, per poder encetar un nou llibre on es respiri aire fresc.

 

 

LES ELECCIONS PRESIDENCIALS A CAN BARÇA

El dia 13 de juny es celebraran les eleccions per la presidència del FC Barcelona, un esdeveniment important pel que es Catalunya en aquests moments,  i donat que segurament es el nostre ambaixador més conegut arreu del món, degut a la falta de visualització de Catalunya pel seu estatus autonòmic, que fa que les seves institucions no deixin de ser d’anar per casa, i amb un poder de decisió totalment difuminat.

Després del que podríem considerar amb tots els encerts i errades el millor president de la historia, pels títols aconseguits, la dimensió social del Barça, els seus valors lligats a Unicef, i un model de club que es referència en mig món, i sobretot per exportar com mai la seva catalanitat sense complexos, i com qualsevol altre club del món, cosa que no recordo haver vist en èpoques passades, i que ens ha de fer sentir orgullosos.

Varis son els candidats que busquen les signatures necessàries per afrontar la cursa electoral davant el soci, i on tres candidatures semblen es disputaran la victòria, la del exdirectiu Marc Ingla, on hi trobem altres passats directius de la Junta del Barça, la d’en Jaume Ferrer candidat que representa el continuisme i abanderat d’en Joan Laporta, i finalment en Sandro Rosell.

Com que no soc soci del Barça, tot hi que el porto al cor des de sempre, la meva opinió potser no tindrà molt de valor, però aquest independentisme franc de Joan Laporta associat al Barça, o sigui el que tot catalanista en principi hauria de voler o com a mínim respectar, ja que si entenem per catalanista, un terme força extracte, el sentiment o estima per Catalunya, desitjar la seva llibertat i un lloc en el món sense intermediaris hauria de ser normal.  Com deia això associat a la principal institució del país sense complexos, i lligat als triomfs i al prestigi del club, es un actiu que la resta de candidats no veuen amb bons ulls, amb l’excusa de no barrejar política i esport, es veu que defensar aquests valors sense aspirar a la seva culminació, no es fer política, encara que esta millor vist pel que anomenem l’establishment.  Per això el meu vot seria per en Jaume Ferrer, un model que funciona es pot millorar, però no canviar de direcció.

Pel que fa al que sembla principal favorit Sandro Rosell, i fent una ullada a la seva web de campanya, ens diu que el Barça es català i catalanista, es políticament plural, i tothom amb valors democràtics i te cabuda, però en el seu discurs segueix la crítica al president actual per polititzar el club, per una tendència que a nivell personal tothom pot tenir i no s’ha d’amagar, es veu que la tendència d’en Laporta no entra dins aquests valors democràtics que tant parla. Tanmateix, i davant la campanya contra el president actual se l’acusa de negocis amb països com Uzbekistan, però avui mateix llegeixo la denuncia des de dos blocs, i aportant els enllaços pertinents, que en Sandro es investigat per la fiscalia de Brasil per cobrar comissions il·legals en la organització d’un partit amistós de futbol, per una empresa fantasma que va cobrar uns 3 milions d’euros, i que tot hi circular per la xarxa cap mitja de premsa s’ha atrevit a publicar.  Per un altre costat la proposta del sector de grada Fanàtics Barça podria tornar a portar  aquests sectors joves i violents, què tant de mal fan als clubs i a la convivència en general, i que el període Laporta ha assolit expulsar del Camp, cosa que cap altre club fins ara ha fet.

En definitiva, vol dir que aquesta candidatura també te coses fosques que haurien de fer reflexionar a la massa social blaugrana, i la seva entrega del timó de la nau.

LA VERGONYA DEL PSOE-C I DEL PARLAMENT CATALÀ EN GENERAL

El portaveu socialista del grup municipal de Figueres, ha demanat fer pública la despesa per les consultes, degut a les cartes enviades des del consistori, i a més una valoració política, per altra banda el President Montilla defensarà la reforma del TC al Senat, gairebé sense cap president autonòmic a la cambra, i si molts representants de segona línia, que demostra la inutilitat d’aquest fet, i la pèrdua de temps i vergonya aliena que produeixen, i on el portaveu socialista al Congrés ja ha criticat Mas per no assistir en un acte en defensa de l’Estatut, on en la seva negociació simplement van presentar un bon grapat d’esmenes al següent dia de la seva aprovació al Parlament, i desaparèixer del procés en considerar-ne representats pel PSOE.

Efectivament a Figueres, en Pere Casellas per part del grup socialista i degut a les 38000 cartes enviades pel consistori animant a votar la consulta, demana el cost de la despesa i una valoració. Realment cal tenir molta barra demanar explicacions d’un acte democràtic, com es incentivar la població a votar en una consulta popular per participar de la democràcia participativa, i sobretot el cost amb segells i sobres per enviar aquesta correspondència, quan a Barcelona l’alcalde Hereu es calcula ha malbaratat uns 4 milions d’euros, en un frau de Consulta per la Diagonal que no ha respectat les mes mínimes normes democràtiques, i que finalment ha trobat el ridícul i vergonya de la seva acció.

Pel que fa a la submissió catalana més absoluta, en insistir en una reforma del TC per evitar una nova retallada estatutaria, el President Montilla ho defensarà al Senat, i on nomes 3 presidents autonòmics més hi seran presents, mentrestant la resta d’autonomies hi han enviat consellers dels seus governs respectius, amb una clara mostra de l’interés del tema i la impossibilitat de cap tipus de reforma. El president català serà acompanyat per Carod Rovira i Saura com a suport a la seva defensa, i així podran fer el ridícul tots junts davant la mirada amb un somriure del govern espanyol. No acaba aquí les ganes de fer riure, ja que el Parlament espera un informe jurídic per declarar incompetència del TC i presentar-ho als alts tribunals, en un altre acte per la vergonya d’aquesta colla d’autonomistes que no volen contemplar cap altre solució que seguir pidolant clemència davant l’estat, què no en te cap necessitat de rectificar. Dona gust sentir les critiques del secretari del PSOE-C al Congrés, criticant l’absència d’Artur Mas dilluns a Madrid en l’acte més important per l’estatut, i que això els deslegitima per la presidència catalana, ja que posa per davant els interessos de partit.

Es d’un cinisme escandalós, que aquest representant socialista a Madrid digui el que diu, quan el seus 25 diputats han estat amagats tota la legislatura com sempre votant el que ha manat el PSOE, sigui a favor o en contra de Catalunya, i algunes vegades contradient el sentit de la votació dels seus companys al Parlament, en el cas més flagrant d’inutilitat d’uns parlamentaris pels interessos dels seus votants i el seu territori. En Mas, per altra banda ja va fer la feina bruta pactant un estatut de mínims, on moltes coses van ser esborrades per una foto, i un pacte per accedir a la presidència catalana, per tant qualsevol gest actual no te cap valor.

Tots plegats, representen aquests intents desesperats per despertar un mort anomenat estatut, i passejar-lo per Catalunya al preu que sigui, com a ultima esperança per mantenir una situació de submissió catalana, què es miri per on es miri no te cap justificació.