Arxiu mensual: febrer de 2010

LES REACCIONS DAVANT EL FENOMEN DE LES CONSULTES

Avui 80 municipis estant fent un acte democràtic i cívic, i alhora de desacomplexament nacional, votant per una consulta sobre la opció legitima de l’autodeterminació. Cal dir que la jornada esta sent festiva i participativa, com ja ho va ser l’anterior, tot i que aquest cop l’estat no ha intervingut.  De totes maneres es curiós veure com alguns partits i mitjans tracten el tema, i desvirtuen el fons de la qüestió, be per la via de la ignorància, o be tractant aquests vots com els de qualsevol votació oficial amb suport de l’estat, i que lògicament poc te a veure, per no dir res.

Alguns partits es desqualifiquen ells solets amb les seves declaracions, com l’Alberto Fernadez Diaz del PP, afirmant què es una irresponsabilitat donar ales a una espiral de consultes independentistes, acusant al tripartit d’actuar amb submissió davant aquests referèndums, abans que defensar un projecte compartit amb Espanya, oferint una imatge distorsionada. Se’ns dubte la seva opció que lligaria molt més amb el seu caràcter feixista, seria treure els tancs al carrer per impedir consultar a la gent sobre el que no li interessa. Ens parla de responsabilitat i submissió per la seva celebració, quan hauria de saber que la base de la democràcia es el vot, i la opinió de la ciutadania, i aquesta com a tal es pot organitzar i preguntar sobre qualsevol tema sense problemes. Entenc que això es dur per algú que enyora règims del passat, però així es la vida. Respecte aquest projecte compartit, ningú l’impedeix defensar-lo, ara això no vol dir prohibir defensar el contrari, ja que llavors parlem d’imposició del seu ideari, cosa que descriu millor el seu tarannà, i per extensió el del seu partit.
El mateix podríem dir de l’Albert Rivera, i els seus escassos Ciudadanos, què considera il·legal per definició les consultes, i lamenta la seva cobertura en els mitjans, defensant la seva fraternitat amb Espanya. Un altre  que es creu que democràcia vol dir pensament únic, i titlla d’il·legals un cop més les consultes, demostrant la seva ignorància, ja que precisament si ho fossin, l’estat espanyol no les permetria, i hauria de saber que qualsevol entitat privada pot fer una consulta amb els seus mitjans, i més les que surten de la societat civil, ciutadania per cert que ell ignora, ja que nomes parla per uns quants. Pel que fa a la cobertura, crec que menys es impossible, ja que la invisibilitat ha estat una constant des que va començar el procés, i no pot demostrar el contrari, malgrat la seva xenofòbia contra qualsevol identitat que no sigui la que ell defensa.
En Ramon Tremosa, eurodiputat sobiranista de CIU, com se l’ha anomenat, ens diu que la independència es un objectiu a llarg termini, i primer cal decidir sobre infraestructures, aeroports o seleccions esportives. Crec que ratlla l’absurd aquestes afirmacions, i van molt be amb el tarannà d’ambigüitat que caracteritza a aquest partit, caldria dir que aquestes coses que anomena, i més amb l’estat espanyol, ja han estat tractades, i el resultat no pot ser més decebedor, persecució per tot el món a l’esport català per part espanyola que nomes permet partits de costellada de tant en tant, finançament que blinda l’espoli econòmic pels segles dels segles, i infraestructures controlades per l’estat sense cap poder decisori català, per tant es absurd insistir amb temes que ja sabem les respostes, i es molt més lògic assolir l’estat que portarà ja implícit tots aquests temes, i molts més sense perdre el temps. Per posar un exemple recent, no crec que Montenegro negocies amb Sèrbia primer si podia competir esportivament, o si podia gestionar el seu aeroport, va optar per assolir l’estat propi, i assumir tot el que comporta.  Així es fan les coses, altrament es viure en un altre planeta, i posar en entredit el suposat sobiranisme d’en Tremosa.
Per últim, i pel que fa als mitjans, veiem com dos dels grans rotatius periodístics com son La Vanguardia i El Periodico, simplement ignoren el tema i segueixen la seva política del silenci, i on per exemple en el segon cas, i en pagines interiors, tant sols hi dedica un mini article. Es un exemple de servei al regim i a uns ideals molt concrets, això si, demà segur que en parlaran per distorsionar la seva dimensió amb la participació, i deixant-ho tot com una simple anècdota, sense veure que el fons real de despertar les consciencies i de aire fresc democràtic que esta sortint de l’armari, cosa que evidentment no els interessa gens ni mica.
En definitiva uns exemples del tracte que rep aquest acte únic a Europa, i precursor del que ha de ser el vertader referèndum vinculant que volem.
.

 






 

LES CONSULTES IL?LUSIONANTS I EL CEO AMB POCA CREDIBILITAT

Aquest diumenge la segona gran onada de consultes per l’autodeterminació es durà a terme, i com ha marcat la coordinadora es un punt de no retorn cap a un referèndum nacional, 80 municipis de 25 comarques, i prop de 300000 ciutadans podran exercir la seva opció, i en total ja seran uns 250 municipis els que hauran fet la votació, i prop de 13000000 ciutadans consultats, als quals 1000000 més els esperen el 25 d’abril, tot això amb el silenci informatiu de la teòrica televisió nacional catalana, i el boicot dels principals partits.  Es tot un mèrit, i contrasta amb les dades del Centre d’estudis d’opinió on donen a entendre que l’independentisme recula, cosa que  ja no es pot creure ningú.

No cal dir que des d’aquest bloc s’anima a tothom a exercir el seu vot, i en aquest cas el sí carregat de motius, però també que els partidaris del no deixin d’escoltar les consignes dels principals partits, i no actuïn antidemocràticament, sinó que participin, pels que simplement no tenen opinió, s’entén que accepten el resultat majoritari, i per tant no te que haver cap problema.  Les declaracions de persones com en Joan Herrera d’ICV, dient que no veia la mateixa ebullició en aquesta onada que el desembre, son d’una gran irresponsabilitat, i demostra el tarannà d’aquests personatges que no volen sentir parlar de sortir de la ratera, com l’anomena tant encertadament en Salvador Cardus, i que enlloc d’incentivar la participació de la ciutadania en qualsevol consulta com a part fonamental de la democràcia, es dediquen a llençar missatges desmobilitzadors, i en casos com els del PSOE-C, i com explicava l’altra dia a Gelida, boicotejar la campanya, i votar en contra  en la majoria de consistoris sempre al costat del seu germà de sang, el Partit Popular, i contra la lliure elecció de la societat civil. Pel que fa als dos partits amb seu a Catalunya ja van demostrar amb la ILP amb la mateixa pregunta, quina era la seva posició, clarament negativa, més enllà de dirigents i militants plenament implicats, i declaracions amb més o menys brillantor depenent dels resultats.

Pel que fa a TV3, ahir dia que es celebraven els actes finals, tant sols en les noticies unes breus declaracions d’en Joan Ridao d’ERC, què es referien al tema i res més, o sigui que 300000 persones en un país petit com Catalunya, diumenge vagin a votar una consulta per l’autodeterminació no es noticia, i gelosament es amagat el tema, què d’altra banda en el programa Banda Ampla de la propera setmana es debatrà, un cop passat aquesta onada, no sigui que fent-lo abans fes massa promoció, i esperones la participació, tot plegat força lamentable.

Com bastant patètic resulta el baròmetre del CEO, què es contradiu bastant amb l’estudi recentment presentat de la UOC, i que ens dona uns valors que difícilment son creïbles. Sense voler cansar amb massa percentatges, el problema Catalunya-Espanya arriba a l’11%, amb una augment de 5 punts, i amb una situació econòmica pitjor en un 70 %, i què la majoria creu que no  millorarà,  amb una situació política negativa en percentatges similars, amb més de la meitat insatisfets amb la democràcia espanyola, baixa el nivell de identificats amb ser catalans amb dos punts, i puja amb tres punts els que creuen que gaudim d’un nivell suficient d’autonomia, i en el cas de la relació amb l’estat baixa dos punts la independència (19,4), i puja la regió o autonomia espanyola, en clara contradicció amb totes les recents enquestes, i els actes organitzats per la societat civil.  Pel que fa als partits, els socialistes aturen la baixada just en els seus moments mes contradictoris, ERC segueix baixant, i apareix per primer cop Reagrupament, però amb percentatges que difícilment farien aparèixer al Parlament.

Tot plegat un grapat de contradiccions, i unes dades que sembla vagin en contra de la realitat, i semblin més una maniobra més d’obstrucció al procés per l’estat propi, que una constatació dels fets reals.

LA UOC INVESTIGA SOBRE L?ENCAIX DE CATALUNYA A ESPANYA

Aquest informe elaborat per la Universitat Oberta de Catalunya, es el primer anàlisi de com els espanyols veuen el posicionament polític de Catalunya, i dues dades son prou significatives per damunt de les altres, ja que vuit de cada deu ciutadans de l’estat, creuen en la capacitat lliure i democràtica de decidir dels poble, menys en el cas de Catalunya, on un 53,6 % esta en contra, i en el  territori català el sí a la independència seria majoritari amb un 50,3 %.  Dades per cert que segur els partits polítics catalans atrinxerats al Parlament obviaran, i miraran cap a altres indrets, enfeinats amb la seva interessada dèria autonòmica.

L’estudi anomenat “Diagnòstic de percepcions Catalunya-Espanya”, analitza la relació política, la sobirania i el clima en un escenari d’independència dels dos països. Apart de les dos dades principals ja donades, a Catalunya en cas de referèndum un 51,6% creu que s’hauria d’acceptar la voluntat popular, i un 41,6% no. El 72,4% opta per obrir una negociació política per evitar la separació.  L’ús de l’exèrcit per evitar la secessió nomes es anomenat per un 8,8 %.  Això dona idea de les greus mancances democràtiques de la població, i del mal que ha fet aquesta dependència espanyola en algunes ments, què encara es qüestionen si un referèndum s’ha d’acceptar o no, i alguns a pesar de la voluntat de separació, encara donarien una segona oportunitat per evitar-ho, i seguir sota el domini espanyol en una clara  falta de mentalitat adulta.

 

Respecte els incidents violents, els espanyols un 60% creu que es produirien encara que no ho trobin justificat, i pel que fa als catalans el percentatge es similar, cosa que demostra la percepció de que els partidaris del no son menys democràtics que els del sí, donat que ara no hi ha incidents violents, i per suposat no n’hi hauria d’haver en situació contraria, ja que se suposa es uns societat civilitzada.

 

A Catalunya un 82,6% creu que s’hauria de tenir capacitat per decidir el futur, pel que fa als espanyols tant sols un 26 %, i el resultat apart del 50,4 % a favor, seria un 17,8 % en contra i un 24,6 % d’abstenció.  La motivació pel sí va des de resoldre el conflicte democràticament, als motius econòmics o cansament d’Espanya, en canvi entre els negatius el sentiment ocupa la primera posició. Cosa que demostra la falta d’argumentació lògica pel vot contrari, què tant sols s’aferra al legítim sentiment espanyol, mentrestant el vot del sí te més matisos, donat que els arguments son infinits, i la majoria demostrats en altres casos, i indiscutibles per pura lògica, com la millora de la situació econòmica sense patir l’espoli actual.

 

Pel que fa a algunes dades més addicionals, el 61,1 % de catalans creu que Espanya no actua correctament amb l’Estatut, i amb un percentatge  del 68 % que no defensa els nostres interessos. En els tema dels impostos més d’un 70 % els creu abusius, i esta a favor de la gestió pròpia dels mateixos, cosa que a Espanya prop d’un 50 % no ho veu amb bons ulls. La llengua amb oficialitat a Europa es amb un 75 % dels catalanes favorables, per contra un 38,7 % d’espanyols es totalment oposat, al igual que la opció de representació a l’ONU, on un 66 % dels catalans es favorable, i tant sols un 15% dels espanyols, el mateix succeeix amb la oficialitat de les seleccions, amb un 63 % de catalans favorables, i on  un 36 % d’espanyols es totalment contrari. Per últim l’autonomia es insuficient per un 51,7 % de catalans davant un 40 % favorable, a Espanya el 57 % consideren suficient, i nomes un 8 % la considera millorable.

 

 Son dades que ens diuen clarament que si es vol representació a l’ONU, seleccions esportives oficials, llengua oficial a Europa, i recaptar els nostres impostos, tant sols hi ha una manera d’aconseguir-ho, què es amb un estat propi,  per contra Espanya es negativa a totes aquestes qüestions, cosa lògica ja que no volen cedir cap espai de sobirania que consideren controlada, i arriben a la contradicció de respectar el dret a decidir, excepte a Catalunya, com sempre som diferents, i de segona categoria, fins hi tot amb això.

 

Son dades que conviden l’optimisme, i què demostren que aquesta via te un suport molt considerable, i estem preparats per donar les nostres respostes, què nomes tenen el tap dels nostres partits, què no s’atreveixen a donar el pas, i posen per davant els seus interessos personals al be de Catalunya.

 

 

LA FARSA DEL DEBAT DE LA CRISI AL PARLAMENT

Ha passat amb més pena que gloria aquest debat amb aire serios i responsable de cara a la galeria, i què tant sols era un foc d’encenalls per acaparar les portades dels mitjans del regim, i fer veure que som un estat normal amb tot el poder que això puposa, i per tant discutim en els nostres organs sobirans sobre les coses que discuteixen els estats de debó, cosa que evidentment no es certa, i l’únic que ha augmentat entre la població es la desafecció total i absoluta d’aquesta farsa llastimosa.

El debat va ser una autentica pèrdua de temps, i si be al matí amb el cara a cara Montilla – Mas, les cadires estaven plenes dels diputats, un cop resolt aquest tràmi,t a mitja tarda l’aforament era un desert, i dona una bona mostra del que avui en dia es la política catalana, i una gran metàfora de la desafecció creixent de la gent davant els seus representants, què incapaços d’oferir nous camins, s’entesten en justificar les seves posicions que no ens porten enlloc, i es dedican a fabricar un miratge rere l’altre que distregui el personal, davant la incapacitat d’oferir res amb cara i ulls, molts cops degut a la manca total de poder.

 

L’oferiment del President a CIU per donar-se suport amb un acord estratègic per sortir de la crisi, acord a la catalana li diuen alguns, es més una font per buscar titulars, que un oferiment per arribar enlloc. La realitat es que Catalunya te l’honor de ser un dels territoris amb més llocs de treball destruits, amb un augment de l’atur alarmant, i on moltes empreses pleguen sense remei. Davant d’això,i amb la constatació no reconeguda que depenem d’un segon. què ens ha de treure les castanyes del foc, anomenat estat espanyol, dirigit per un govern que ja ha rebut critiques alarmants de tota Europa pel seu desgavell en materia econòmica, la cosa es per preocupar-se.

 

Davant aquesta constatació, i per vergonya aliena, els nostres partits ens volen fer creure que poden decidir res en aquestes materies, i a més amb un acte totalment irresponsable, i davant les properes eleccions tot esta encarat a fer campanya, i no a buscar o arriscar amb acords o desacords, buscar les misèries de cada sector, i amagar les propies son la prioritat, quan els dos líders principals parlen de posar-se d’acord i portar les iniciatives conjuntament a Madrid, aquest fet ja es una cosa irreal, ja què si el govern espanyol no dona suport a qualsevol mesura que es presenti, els 25 diputats del PSOE-C hi votaran en contra sense cap escrupol, i dient que ho fan per Catalunya.

 

Per tant aquests falsos debats quan no es tenen les eines per decidir, ni per resoldre res, son un motiu més de discordia entre la classe politica i la ciutadania, què pot  tenir una oportunitat en les properes eleccions d’escollir la via de l’estat propi, si retira la seva confiança en els partits tradicionals que seguirant la propera legislatura pel mateix camí, i aposta per  posar la Independència en el centre del debat, i amb la clau com deia aquell de la governabilitat, nomes aixi ens en sortirem, i farem oblidar aquestes imatges tristes i perdudes de l’hemicicle català.

LA MEMÒRIA HISTÒRICA I LA PERVERSITAT DELS MITJANS

Des de fa uns mesos determinats mitjans afins a l’autonomisme i al sistema de partits actuals, per la por que els produeix el moviment sobiranista en les seves diverses escenificacions, han començat una campanya de desprestigi, i què a mesura s’acostin les eleccions anirà en augment. Per altra banda l’Ajuntament de Tarragona ha demostrat un cop més el seu tarannà força allunyat del model democràtic, i de llibertat que teòricament hauria de representar, i què el govern socialista amb el seu soci d’Esquerra sembla ignoren.

En l’apartat de la falsedat dels mitjans, últimament veiem molts atacs a les consultes populars, intentant minimitzar els seus efectes de pujada de l’autoestima i creure en les nostres forces, cosa que evidentment a segons qui no l’interessa, si l’altra dia des de diversos mitjans es donava una quantitat  falsejada i reduïda de les persones que assistiren a l’acte central de les Consultes al Vendrell, cosa que puc assegurar al ser-hi present, ara segueix la campanya d’intoxicació a Reagrupament, per crear la màxima confusió en aquesta entitat què esta cridada a ser un punt de referència per l’independentisme desacomplexat i valent les properes eleccions, concretament al directe.cat, i sense comprovar la noticia s’ha publicat la dimissió de Sandra Lomas de la Junta, que prèviament hauria enviat un comunicat amb un acord de Carretero, Laporta i Nebrera per les properes llistes electorals.  Posteriorment ha estat desmentit, i atribuït a una suplantació de la persona abans esmentada en un correu, i que es faran les demandes oportunes.
Per altra banda l’Ajuntament tarragoní, què ja va dir no al suport a les consultes fa un temps, i que ara no ha votat la moció de la CUP, assumida per ERC que demanava el canvi de nom del CEIP Gual Villalbi, dedicat el que va ser ministre en la dictadura franquista, i que donat la seva col·laboració activa en aquest regim del terro,r evidentment no es mereixia en una democràcia donar nom a una escola. A petició de CIU, Esquerra ha retirat la moció, ja que consideren que el consell escolar ja es troba estudiant el tema, cosa que ha portat la CUP a denunciar el tema, ja que ningú s’ha compromès a canviar-lo.
En el tema dels mitjans, es molt clar que a mesura els èxits dels partidaris de la via per l’estat propi siguin més grans, les forces immobilistes, i les seves armes en forma de mitjans al veure amenaçada la seva posició vergonyosa seran molt més agressius, i les difamacions seran a l’ordre del dia. Aquest comportament miserable d’alguns diaris digitals que tant sols busquen frenar com sigui la opció independentista publicant mentides compulsivament, i amb intencions ben clares, demostra la falta d’arguments per defensar les seves posicions, potser perquè no n’hi ha, i la constatació de que això no es flor d’un dia, i que la mar de fons es pot convertir en un tsunami que se’ls emporti definitivament dels seus llocs de comandament mantinguts a base de la submissió, i la invenció d’una realitat virtual en forma d’un meravellós estatut desdibuixat, què saben perfectament que no ens porta enlloc.
Pel que fa a l’afer del nom de l’escola, un cop més es demostra que la memòria històrica, es la desmemoria i l’amnèsia col·lectiva. Qualsevol que es vulgui dir demòcrata i defensar la llibertat de les persones, no pot consentir que una escola porti un nom d’un col·laborador del regim totalitari i feixista que va durar 40 anys, i què gracies a la transició segueix a l’ombra i molt viu en segons quins àmbits.  En Gual Villalbi va ser ministre d’aquesta dictadura sagnant, i per tant no mereix cap tipus de  reconeixement, sinó el nostre menyspreu més profund. Les excuses per no tractar la moció sonen a excusa de mal pagador, i demostren el tipus de persones que en aquestes llistes tancades dels partits ens ofereixen pel nostre vot. Potser son detalls, però haurien de prendre exemple d’altres estats que han patit règims totalitaris, i què els han esborrat de la imatge col·lectiva.
En definitiva la misèria humana no te límits, i hem d’estar preparats per veure encara moltes coses més d’aquí a les eleccions.

DEMOCRÀCIA DE BAIXA QUALITAT

Onze persones de l’Alt Penedès hauran de declarar demà en un jutjat, pel simple fet de recollir signatures per la campanya de La Plataforma pel dret a decidir “Decideixo decidir”, i què tenia com a finalitat demanar al Parlament que demanés la transferència a la Generalitat de la competència per la convocatòria de referèndums. Se’ls imputa un delicte electoral, ja què la recollida va coincidir amb les eleccions espanyoles, on a molts llocs es va obligar a retirar les taules de signatures per part de les forces de seguretat, en una clara mostra de l’estil dictatorial que caracteritza la democràcia espanyola.

La PDD ja ha qualificat de barbaritat considerar delicte electoral una recollida de signatures a la localitat de Vilafranca el 9 d’abril de 2008.  Cal dir que la campanya a pesar d’aquestes autentiques bretolades, va aconseguir més de 70000 signatures, que van ser exposades en una sessió de la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya.  De fet els imputats han mostrat la seva indignació, ja que la recollida era legalment emparada dins del dret de petició, i posteriorment admesa a tràmit per part del Parlament català.

Per altra banda, i seguint amb aquesta disbauxa i dèficits democràtics latents, des de Gelida, i concretament com explica la organitzadora de la consulta per l’autodeterminació en aquesta localitat, Gelida decideix, l’ajuntament dominat pel PSOE-C, instava a retirar els cartells enganxats en el mobiliari urbà sobre la consulta amb l’excusa de la queixa d’alguns veïns, què es veu no es queixaven de la resta de rètols exposats pel poble, fins hi tot un regidor s’ha dedicat a retirar ell mateix els cartells sense cap ordenança municipal que l’empari, i ha vetat informar del tema en la radio municipal.  Apart, des del consistori s’han boicotejat diversos actes, com impedir un acte en el casal d’avis per informar la gent gran,  amb l’argument del poc interès per aquest col·lectiu sobre el tema.

Respecte el primer tema, ahir em referia al cas de l’aeroport de Girona, ara surt aquest nou abús amb els drets dels ciutadans, i malauradament la llista de greuges es llarga i no sembla tenir aturador. Aquestes pràctiques son habituals en qualsevol dictadura, però no en un sistema que es vulgui dir democràtic, i aquí es on falla el sistema, ja que els vells vicis adquirits durant quaranta anys de feixisme segueixen arrelats al servei de l’estat, i el seu pensament únic que ataca qualsevol identitat diferent de la seva, i sobretot l’ase de tots els cops, què es la catalana.  Ja n’hi ha prou de judicis absurds i acusacions sense cap fonament, i amb l’únic fil comú de les iniciatives pacifiques i democràtiques a favor del dret a decidir el nostre futur.  Les persones que demà declararan, mereixen tot el nostre suport, i denunciar aquesta república bananera, i amb rèmores del passat, que es diu estat espanyol.

Pel que fa al segon tema, veiem un cop més el tarannà antidemocràtic dels socialistes catalans, què els posa al costat del que anomenen sempre com el seu enemic, el Partit Popular, una actitud fatxenda que en nom de no se sap ben be que, decideix de que ha d’opinar el poble i de que no ho ha de fer ja que no els convé, i han de seguir la venda del seu producte caducat, anomenat autonomia dins l’estat espanyol, i no son capaços d’explicar amb arguments les seves posicions que ja no s’aguanten per enlloc, i els hi es més còmode simplement prohibir el debat.

En definitiva dos exemples més de l’estat en que ens trobem, i on nosaltres podem decidir marxar si ens ho proposem, i volem un futur amb més llibertat.

 

 



LA LLENGUA I LA IDENTITAT SEMPRE SOTA CONTROL

Aquest cap de setmana he vist dos o tres notícies que m’han cridat l’atenció pel fet d’haver de viure sota aquest control identitari, què només han de suportar els territoris que no son estat. Per una banda el cas de l’Àngels Monera, i les vexacions sofertes a l’aeroport de Girona, per un altra costat una entrevista amb els germans Estopa, amb alguna resposta que fa riure per no plorar, i finalment la no renovació del contracte de l’intèrpret de català de l’executiu comunitari, en benefici d’un més de castellà, i en plena presidència espanyola.

Pel que fa al primer cas, va succeir el setembre passat a l’aeroport gironí, on l’Àngels i la seva família van perdre el seu vol de vacances a l’Alguer per la gran gosadia d’adreçar-se en català als Guardia civils, cosa que va provocar amb una actitud prepotent i de menyspreu a la nostra llengua, la seva retenció  per aquest cos de seguretat, i el posterior interrogatori, amb preguntes com si reconeixia que Girona era d’Espanya, i altres com si creia que l’espanyol era la llengua oficial d’Espanya. Quan va acabar el malson ja era tard per agafar l’avió, i desprès de passar tot el dia per l’aeroport van haver d’agafar un altra vol amb el cost extra que això els va suposar. Al tornar a Catalunya va denunciar-ho a alguns mitjans, i  a la secretaria de Política Lingüística, cosa que finalment ha provocat rebre una citació per un judici amb l’Àngels com acusada, i què es celebrarà avui mateix a Santa Coloma de Farners.

 

Els Estopa deixen anar unes perles en la seva entrevista, com que es més fàcil ser català a Catalunya que a fora, el mestissatge es el millor antídot contra l’integrisme, un català es un ciutadà del món, i ho es el que pagui els seus impostos aquí, encara que sigui de Moçambic, i altres afirmacions que ens constaten que a l’inrevés de la resta del món, com menys actuïs com a català amb les teves peculiaritats millor pel territori.

 

Pel que fa al tercer tema, i la no renovació del traductor de català en benefici d’un més de castellà a les institucions comunitàries, reflecteix fidelment la nostra situació lingüística a Europa, i les falses promeses del govern espanyol, què casualment ara te la presidència de torn. Els representants catalans ja han vist la situació de feblesa de les llengües regionals quan l’estat que les representa no vol que es manifestin i evolucionin.

 

Son situacions que poden tenir el mateix fil conductor, què es el de menyspreu cap a la nostra identitat, fruit de viure en aquest estat de dominació que ens envolta, i què vol acabar amb tot el que no sigui la seva identitat imposada.  No es el primer cop que succeeixen fets impresentables per temes de llengua amb els cossos de seguretat espanyols, es veu que en un aeroport es pot parlar qualsevol llengua del planeta, excepte la pròpia del territori, es una esquizofrènia total, i més veient que la imputada es l’Àngels, suposo acusada d’actuar amb normalitat, tot un desgavell. Els Estopa diuen que es més fàcil ser Català a Catalunya que fora, suposo que ni més ni menys que totes les nacionalitats del món en el seu territori propi, res que resulti estrany, però les coses es posen més clares quan aquests suposats catalans, ens venen que com més amaguem la nostra identitat, més catalans serem, em sona una mica estrany, per no dir de bojos, més que res, perquè les altres cultures no ho fan pas això, perquè doncs, nosaltres si. Pel que fa a Europa, es una constatació més de les intencions de l’estat espanyol amb la nostra llengua, què no es altra que reduir-la a una anècdota local sense importància, res que no coneguéssim.

 

Aquestes son les coses que van succeint quan no ets un estat, i la teva identitat segueix oprimida i sota control, sota la aparença d’una democràcia modèlica, què ja no s’aguanta per enlloc.

ACTE CENTRAL PER LA SEGONA GRAN ONADA DE CONSULTES EL 28 F

He assistit avui a l’acte central a la població del Vendrell, previ a la segona onada de Consultes per l’autodeterminació del proper diumenge, i on 77 municipis amb El Vendrell com el més gran, celebraran aquesta festa de la democràcia, se’ns dubte al sortir he rebut una dosi alta d’autoestima sempre necessària, i un reforçament amb la idea de que aquesta iniciativa que va començar a Arenys, i s’escampa com una taca d’oli, es del tot necessària per aconseguir l’objectiu final, i teixir una xarxa ciutadana que posteriorment s’ha de veure reflectida en les properes eleccions per damunt de partits, i amb un esperit transversal per un objectiu comú.

L’acte celebrat a un petit pavelló esportiu, i amb un dia força gris i fred, amb pluja intermitent, ha comptat amb una assistència notable que en el moment mes àlgid podia arribar entre 400 a 500 persones, que no les 200 que alguns mitjans digitals interessats com e-noticies ja ho posaven com un futur fracàs de la consulta.  Ha comptat amb moments emotius com el Cant de la Senyera que ha cantat una Coral, i la interpretació del Cant dels Ocells a càrrec d’un violoncel·lista de l’escola de música de Pau Casals, una de les icones de l’acte. La participació d’en Pep Sala, ha portat uns moments moguts a la vetllada, pel que fa als Parlaments han participat diversos coordinadors locals de les consultes com el de Llorenç, Alella, i Caldes entre d’altres, i les més conegudes, com la del convidat especial Kenneth Gibson, diputat escocès del SNP que ha posat Catalunya com exemple a seguir, i també el conegut Carles Móra, alcalde d’Arenys i membre de Reagrupament, que amb el seu estil clar, directe, i si em permeteu amb una manera de dir les coses com un sermó, s’ha emportat els més grans aplaudiments amb una crida a la participació com un pas decisiu per esdevenir un estat propi. Finalment, i amb el cant dels segadors i el desafiament al fred regnant en el recinte vençut, s’ha tancat l’acte amb il·lusió.

 

Una bona impressió de la bona salut de la societat civil que ha sorprès tothom, quan desprès del NO a la ILP pel referèndum d’autodeterminació per part del Parlament, i pensant que ja havien fet la feina per aparcar el tema, Arenys va desafiar l’Estat, i la classe política catalana, amb una iniciativa que gracies sobretot als enemics de la democràcia es va sobrevalorar, i va ser la punta de llança per tot el moviment que ha esdevingut pioner a tot Europa, amb l’onada del 13 de desembre,ara aquesta, i dues més a l’Abril i Juny ja anunciades, i on cada cop més municipis s’adhereixen i la fan seva, i on més enllà de participacions i resultats, esta servint per teixir una xarxa ciutadana, i fer créixer l’autoestima com a país, per demostra que nomes nosaltres decidirem si volem el nostre futur.

 

Aquest exemple de transversalitat amb gent molt diversa i de ideologies diferents amb un comú denominador, com es la creació de l’estat propi, i el dret a decidir el nostre futur de la població, cosa que tant difícil sembla en el mon polític, on molts cops les prioritats personals passen per damunt l’objectiu, i això es una lliçó que tard o d’hora s’haurà de superar, si volem portar al Parlament aquest esperit.

 

Mentrestant, els partits tradicionals aliens a aquest moviment imparable, ens fan propostes com la del secretari de Joventut de la Generalitat, què es partidari d’incloure en el pacte nacional de la Joventut, que els joves puguin votar als 16 anys, cosa que ja es fa a les consultes, i què com sempre no es res més que fum, ja que es competència de l’estat, i per tant es una mostra més del gairebé nul poder català en aquests moments, on tant sols es poden formular propostes que queden al calaix, per falta precisament de dret a decidir.

 

En definitiva, endavant amb les consultes, i encoratjar a tothom a exercir el seu dret el proper diumenge per assolir un èxit més, i un aprofundiment amb els valors democràtics.

 

 

 

 



EL FEDERALISME D?INICIATIVA I LA REALITAT NO COINCIDEIXEN

El parlamentari europeu d’Iniciativa Raul Romeva, en un escrit en el seu bloc ens diu que desprès de molts anys de creure en una Espanya federal, s’ha donat que l’única federació possible es la de Catalunya amb Europa, i més amplia amb els Països Catalans, cosa que avui posarà a debat en una jornada sobre el fet nacional a ICV amb altres dirigents del partit, i on es debatrà com aquest partit s’hauria de posicionar en el futur en temes de país, ja sigui la llengua, les consultes independentistes o la posició de Catalunya a Europa.

La direcció d’aquest partit no veu amb alegria aquesta jornada, què consideren que la conferència nacional ja va definir aquests temes amb la vista posada a la defensa de l’estatut, i més enllà el federalisme i l’autodeterminació. Romeva ens exposa el seu full de ruta per la desconnexió amb l’estat, i connexió directa amb Europa sense intermediaris, aquest gir en el seu pensament reconeix que el PSOE hi ha jugat un paper decisiu, ja que amb el PP  no esperava cap mena de complicitat, però si del partit socialista, teòricament federalista, i què ha demostrat que era una opció virtual.  Per tant creu que Catalunya ha de mirar cap a Europa de manera directa i sense intermediaris a escala estatal, què ni son necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l’estat. Tanmateix va admetre que el federalisme es un carreró sense sortida, ja què quan amb molta feina s’aconsegueix una competència, els mateixos polítics aproven alguna directiva a l’eurocambra per deixar el traspàs sense efecte, i confessa que ja  veu impossible la visió federalista, què a mes no creu que ningú a l’estat es cregui necessari.

 

Sentir els dirigents d’aquest partit com en Joan Saura o ara Joan Herrera defensant aquesta via del federalisme quan ningú a l’estat espanyol vol, ni com diu Romeva necessita aquesta via, ja que cedir poder sense cap necessitat seria molt estrany, i apart, no forma part del tarannà de Castella, com deia es una defensa d’un model virtual que fa perdre qualsevol credibilitat a qui les defensa, ja què sembla que es burla de la realitat i viu en un mon tancat.  Per molt que aquest sector domini aquest partit  i aprovi les directrius per majoria, persones importants dins la formació com en Romeva  arriben a superar aquestes directrius, i comproven que la realitat com ens diu es una utopia que ja no te cap sentit defensar teories de confederació de dos territoris, quan un directament esta per damunt de l’altre, i no te cap intenció de rebaixar el seu poder.

 

Les enquestes del CEO sempre ens posen les dos opcions en quant a la relació amb l’estat, què son la independència i l’estat federal, què sumat superen des de fa molt de temps el 50%, per tant es positiu que els defensor de la segona opció, comprovin que es impossible, i abracin la primera opció amb naturalitat, per deixar de mirar cap un estat que no ens vol, i girin la vista cap a Europa, què evidentment si que ens voldria des de la nostra pròpia identitat.

 

En definitiva es una batalla aquesta, que tot hi la incomoditat que provoca en alguns politics que utilitzen el federalisme simplement per no mullar-se, poc a poc s’ha de guanyar per pura i lògica inèrcia històrica, cosa que donarà un nou impuls a l’independentisme per aconseguir l’objectiu.

 

 

 

 

 

 

 

UNA A UNA LES MENTIDES CAUEN PEL SEU PROPI PES

L’Estat espanyol, els seus mitjans, els partits catalans amb vocació autonomista, i els seus opinadors a sou, fa dècades que segueixen repetint les mateixes falsedats per justificar la no creació de l’estat propi català, que si som una minoria, que l’exèrcit espanyol portaria els tancs per apagar una revolta ciutadana, que seria la fi de Catalunya econòmicament, i una molt divertida, es què automàticament quedaríem expulsats de la Unió europea.  Aquesta última ha quedat feta un argument sense sentit, amb l’estudi presentat pel Cercle d’estudis sobiranistes.

Aquest informe exhaustiu, ens diu que en cas de assolir l’estat propi, Catalunya podria continuar dins la Unió Europea. Hi ha un anàlisi de com es desenvoluparia una ampliació interna, i  el procés de successió en els tractats europeus en el supòsit d’aconseguir la independència. Ni Catalunya, ni la resta de territoris que ho assoleixin haurien de sol·licitar l’admissió com a nous membres, ja què no hi ha cap norma que ho reguli la successió interna als tractats, i per tant ens trobem amb un buit jurídic en que s’han d’aplicar les normes de dret internacional. Per tant segons el conveni de Viena de 1978, en el cas de secessió de Catalunya, els dos o més nous estats resultants de l’actual estat espanyol, ocuparien de manera automàtica el lloc del predecessor.

 El procediment el sotmetria la cor d’arbitratge europea per determinar drets, deutes, i repartiment de la proporcionalitat entre els diferent territoris resultants, i la seva representació en cada òrgan europeu.

Dit d’un altra manera, queda desmuntada la teoria espanyola, com moltes d’altres de la expulsió fulminant europea, amb un detall de tot el procediment que es seguiria.  Les mentides cauen pel seu propi pes, i n’hi ha molts que viuen d’elles per justificar el que no te justificació.  Una cosa son els sentiments, i l’altra la realitat o el coneixement, què mai poden estar basats en arguments falsos que distorsionen totalment el debat.

Aquesta setmana, m’entres veiem els líders dels partits catalans a Madrid desfilant davant la crida del govern espanyol per lluitar contra la crisi, i on tots semblava volien ser protagonistes, i actuar com diuen ells amb responsabilitat, quan l’altre partit espanyol no vol cap acord, i el govern espanyol ha actuat sempre amb deslleialtat manifesta contra els nostres interessos, veiem aquesta colla de mediocritats parlant de responsabilitat, què es veu que tan sols pot anar en una direcció.

Això contraposa amb l’estudi del cercle d’estudis sobiranistes, i la seva recerca de la realitat, una realitat que ja no es pot amagar per més temps, i què hauria de provocar que tots aquests personatges sobiranistes es presentessin junts sota un mateix sostre, precisament per acabar amb tanta vergonya aliena que ens fan passar els nostres representants, i què es un pas imprescindible per aclarir les coses d’una vegada, i posar les bases d’aquest nou estat, evidentment dins la Unió europea.

 

 

 

 

 

.