Arxiu mensual: gener de 2010

L?INDEPENDENTISME CATALÀ AMB INFANTILISME PATOLÒGIC

Veig astorat com un projecte tant engrescador com el que representava ara per ara Reagrupament, se’n pot anar a la paperera per l’impuls autodestructiu que ens caracteritza, i per aquest grau infantil que no acaba d’arribar a la adolescència, i molt menys  a la majoria d’edat del moviment independentista català.  Com sempre he defensat, la societat civil pot fer multitud d’actes i mobilitzacions, però finalment s’han de canalitzar políticament al Parlament, i a poder ser amb la força imprescindible per ser decisius, d’altra banda la invisibilitat del projecte, i la simple gestió de l’autonomisme en diferents formats que representen la resta de formacions ara existents, faran perdre una bona oportunitat, i qui sap si la ultima per posar rumb cap al nostre propi estat.

Donat que oficialment a la web de Reagrupament no hi ha un comunicat oficial, cosa desitjable donat la gravetat de l’assumpte, les informacions publicades ens parlen d’un enfrontament a la junta de l’associació pel tema de les llistes electorals, per una banda i seguint els estatuts aprovats en el seu dia, quatre membres d’aquesta junta defensa que cada circumscripció esculli els seus candidats, i així que cada un dels quatre territoris s’identifiqui amb ells, i per altra banda el líder i impulsor de la idea Joan Carretero, i 12 membres més volien una única circumscripció, i què per exemple els de Barcelona votessin als de Tarragona, i el de Girona als de Lleida per posar un exemple. Les tensions han anat en augment, fins que en la ultima reunió el grup d’en Carretero ha demanat la dimissió dels quatre defensors dels estatuts, i al negar-se finalment han dimitit en bloc aquesta gran majoria de la junta deixant el projecte penjant d’un fil.

Primer de tot vull dir la meva posició favorable a votar per separat a cada circumscripció, ja que apart que ho marquen els estatuts aprovats per la majoria dels associats, sembla lògic que no siguin paper mullat en quatre dies, es la tria més democràtica existent, ja què sinó la paradoxa es podria donar ja que a Barcelona i degut a ser una gran majoria per la seva població, podrien escollir els representants dels altres tres territoris per davant de la voluntat dels propis associats d’aquestes comarques, què veurien com no tenen possibilitat d’escollir el seu propi representant, cosa que podria ser contraproduent pel territori, i que no lliga amb un dels grans objectius que es la regeneració democràtica.

Dit això, em sembla que no es pot perdre el rumb d’aquesta manera, i s’ha d’assumir que el projecte de l’estat propi està per damunt de tot, això arribat a situacions límits ha de comportar cessions i generositat per part de tots, per no trencar les il·lusions dipositades per molta gent, i que ara es poden veure trencades, tanmateix l’actiu més notable o mediatic de Reagrupament es en Joan Carretero, deixant de banda en Carles Mora, alcalde d’Arenys i la possible arribada de Joan Laporta, per tant el projecte sense ell esta condemnat al fracàs.  La irresponsabilitat dels que han dimitit, i dels que s’han quedat es manifesta, ja què no han pensat en les conseqüències de les seves accions, ni en el projecte de l’estat propi, ja que aquí no es tracta de cap promoció personal de ningú com els partits tradicionals, sinó de ser una eina útil per portar la independència des del Parlament, i una vegada aconseguida la dissolució de la entitat.

El mal ja esta fet, ja que de la invisibilitat que han tractat els mitjans a Reagrupament fins ara, es passarà amb aquesta carnassa servida en safata a tot tipus de desqualificacions, i similituds amb fenòmens com Ciudadanos que finalment ha acabat dividit i ferit de mort, i segurament amb la desaparició assegurada en la propera legislatura.

Tota la feina de presentació i de bastir un projecte que finalment aglutines tot el vot independentista pot quedar en un no res, com ja ha passat en altres projectes, i que vull suposar que apart d’altres motius no explicats encara, el porta aquesta malaltia infantil deguda a un territori que degut a la seva dependència durant prop de 300 anys, per força produeix unes seqüeles en forma de mentalitat autodestructiva i manca de responsabilitat i valentia.

Espero i desitjo que  es pugui reconduir la situació, ja que sinó en les properes eleccions l’independentisme pot ser que es vegi obligat a tornar a quedar-se a casa per falta de projecte que el representi.

 

MULTES LINGÜÍSTIQUES

Prop de 400 persones han assistit a la Manifestació pels carrers d’Arenys de Mar, contra les multes als comerciants que tenen penjats cartells en castellà,  i no pas en català, contradient la llei de política lingüística, un acte com es pot comprovar amb poc èxit, amb el suport de PP, Ciudadanos i UPyD més associacions xenòfobes contra la llengua catalana.

 

L’acte amb el lema “Per una Catalunya en llibertat” i “No a les multes lingüístiques”, ha ensenyat targetes vermelles contra una política que consideren discriminatòria, i portaven uns símbols on es podia llegir “jo parlo en castellà”. Han assistit Alicia Sanchez Camacho, Albert Rivera, José Domingo com a polítics mes destacats, i han demanat la supressió de les multes que com han recordat han significat uns ingressos de 208000 euros en sancions l’any 2008, per no escriure al menys en català, com a cas significatiu Xurde Rocamundi d’una agència immobiliària d’Arenys, i que ha rebut 1200 euros de sanció, i vol arribar amb recursos i cal fins a Estrasburg per reivindicar els seus drets constitucionals, ja que considera que la llei espanyola esta per sobre de les de la comunitat autònoma, i exigeix arxivar les multes per anar contra el principi de llibertat d’empresa, i la utilització mortal de la llengua en nom d’una nació imaginaria.

 

Primer de tot cal constatar el fracàs absolut de la manifestació, què dona prova d’aquest petit grup de ciutadans xenòfobs contra les costums i la llengua d’aquest territori, i què volen imposar com sigui la identitat castellana i anul·lar qualsevol diferència, desprès es significatiu les seves enganxines de “jo parlo en castellà” diuen molt de la seva intolerància i odi visceral a la llengua catalana, ja que ningú els prohibeix parlar amb la seva llengua, com si volen parlar en xinés, ara bé, dit això han d’entendre que la llengua pròpia del territori on viuen es el català conjuntament oficial amb la seva llengua, i en situació minoritària en molts àmbits degut precisament a la política espanyola sobre aquest tema des de fa molts anys, i tant sols se’ls demana respectar els drets de la gent d’aquesta nació imaginaria com diuen ells, que si ha persistit fins ara amb 300 anys de colonització, es producte de la seva existència. Ningú els prohibeix retolar en castellà, simplement per normalitat i respecte fer-ho com a mínim en la llengua pròpia del territori on tenen el negoci, com ja succeeix en altres territoris al món amb dues llengües, per exemple el Quebec, després poden retolar amb la llengua que vulguin.  Ningú trobarà normal que un empresari obri un negoci a Alemanya amb el seu rètol tant sols en Francès, però en canvi a Catalunya i amb el català, degut a no tenir cap estat que el protegeixi tothom si atreveix, i qualsevol intent de normalització fa posar les mans al cel a aquesta colla d’inadaptats i sectaris, què com diuen ells utilitzen la llengua com a arma ofensiva sense miraments.

 

Les multes mai son un bon sistema, però davant aquestes persones que no volen adaptar-se no toca altre remei, i han de saber que el sistema lingüístic català ha estat lloat repetidament per les institucions europees, com a model a copiar, per tant poden anar a Estrasburg o al lloc que vulguin, què nomes exportaran les seves arrels feixistes, i la seva dèria malaltissa contra qualsevol identitat diferent al pensament únic que volen exportar com a model de vida per a tothom.

 

 

 



 

TONY BLAIR: CINIC I CRIMINAL

L’exprimer ministre britànic, Tony Blair, ha comparegut davant la comissió que investiga la invasió de l’Iraq, per part del país que representa junt USA i els seus aliats, i membre de la famosa foto de Les Azores amb Bush i Aznar, un trident sense escrúpols, i amb tarannàs força feixistes, ha dit sense cap rubor que tornaria a prendre la mateixa decisió de fer la guerra, ja què Sadam Hussein era una amenaça per la seguretat mundial.

Sense cap mostra de penediment o una autocrítica severa per les seves decisions, ha comparegut durant més de sis hores, i ha defensat la seva decisió amb fermesa, amb l’excusa de que Sadam suposava una amenaça i tenia previst la successió en els seus fills. Els atemptats de les torres bessones ens explica, què va canviar el sistema de control del regim iraquià, tot hi reconèixer que no hi ha proves de l’existència d’armes de destrucció massiva ni de connexions amb Al Qaeda, però ens assegura que intel·lectualment Sadam volia aconseguir una arsenal amb risc per la seva utilització, o al servei del terrorisme internacional, i cas de no actuar, avui seria un gran perill difícil de neutralitzar. Ni la xifra del centenar de morts mensualment per violència al país asiàtic, ha fet dubta Blair, què ha respost que ningú vol tornar als temps sense llibertat, recordant que l’Iran hauria de ser el proper objectiu pel seu programa nuclear, què es un gran risc per la zona i el món sencer.

Realment esfereïdor el cinisme mostrat per aquest personatge, què damunt les seves esquenes ballen milers de morts innocents, i que continuen sense aturador, pel caos existent provocat per aquella guerra.  Sadam era un dictador sanguinari, però ni més ni menys que altres dictadors del planeta, què mai han rebut cap atac militar per part d’aquests països del primer món, al contrari reben l’armament venut per aquestos, i que serveix per allargar aquestes guerres sense fi i sense cap interès mundial. Reconeix clarament que d’armes de destrucció massiva i connexió terrorista res de res, i donat que aquests eren els dos principals motius per iniciar aquesta barbàrie per part del trio abans esmentat, la seva decisió hauria de ser considerada crims contra la humanitat, i no la impunitat amb la que viuen aquests tres assassins, què van planificar una guerra per suposicions sense base, i per prevenció de cara al futur, què ha costat milers de morts durant la batalla, i milers de morts pel caos que han deixat el territori, molts d’ells població civil innocent. Ens parla de llibertat, precisament el que no ha portat al poble iraquià, i què ell  ha pervertit en el seu significat, confonent interès personal o de país per ajuda a la llibertat.

Ara ja apunta cap a l’Iran, pel seu suposat armament nuclear, què per cert el seu país també te, i que jo sàpiga ningú en diu res, però es pot erigir en un dels policies bons del món que no deixen fer a altres el que ells fa anys que fan, donar suport a règims dictatorials, i aportar gran quantitats d’armament que saben s’utilitzaran per guerres sense solta ni volta, què es podrien haver aturat a temps sense mirar pel negoci sense escrúpols de les armes.

En definitiva uns autèntics criminals de guerra que haurien de ser jutjats com a tals, i condemnats per la seva política de l’horror, i aquest joc de bons i dolents què perverteix l’autèntic significat d’aquestes paraules, i dona validesa accions que son negades sistemàticament a altres, simplement com un joc de poder sense aturador, i on el pastís del petroli i els contractes de la reconstrucció son molt llaminers.

 

 

 

 




 

LES MISÈRIES CONSTANTS PER NO TENIR UN ESTAT

Desprès de 3 dies aturat per qüestions familiars, què ja estan arribant a bon port en el seu punt final, he fet una petita repassada a les qüestions més aparatoses d’aquests dies, i se’ns dubte els arguments per l’estat propi, i la desafecció política pels partits actualment representats al Parlament es totalment justificada.  La reacció del Gremi d’empresaris contra la llei del cinema, la posició dels partits vers l’afer del cementiri nuclear, i un engany més del mag Zapatero per empobrir els nostres pensionistes, son una barreja perfecte.

Efectivament, la nova llei del cinema que simplement busca que la meitat de les còpies d’un pel·lícula siguin en català, i la meitat en castellà, per contrarestar el trist 3% que ara ofereix la nostra llengua en aquest àmbit, i què deixa el consumidor amb els seus drets  totalment rebutjats, ha trobat la oposició del gremi d’empresaris de Catalunya, què obviant tots els estudis existents, la normalització d’una llengua pròpia i oficial en el seu territori ara menystinguda per afavorir una altra, un cas segurament únic al món, ens presenta una hecatombe apocalíptica amb unes justificacions absurdes de tancament de sales, i una futura baixada de consumidors, què sembla obeeixen més al caràcter d’una entitat amb inèrcies franquistes, i clarament obsessionada en no deixar normalitzar la nostra llengua amb falsos pretextos.  El tancament de dilluns en nombroses sales es simplement una clara mesura xenòfoba contra la nostra llengua, què simplement es vol equipar a l’altra llengua oficial, i respectar els nostres drets lingüístics en el nostre territori, i què com acció desesperada, quedarà en un no res quan es comprovin els primers resultats de la nova mesura.

En l’afer d’Ascó, s’ha comprovat la misèria dels nostres representants, un Parlament amb una resolució que es paper mullat, un president que l’hauria d’haver defensada i que només ha fet un silenci i versions contradictòries, uns partits catalans que van votar en el Congres dels Diputats la instal·lació d’un magatzem nuclear com CIU, i que desprès van votar en contra d’instal·lar-ho a Catalunya en el Parlament, i que els seus regidors han avalat amb amenaça d’expulsió, què finalment quedarà en res, i una ICV per exemple atacant aquestes instal·lacions sense oferir cap alternativa.  Tot plegat molt trist, i tant sols amb una cosa com a conclusió, l’estat te la competència en aquestes matèries, i el procediment per desenvolupar l’afer es el que s’està duent a terme, la Generalitat com de costum no hi pinta res, i els partits catalans amb les eleccions a la vora, han fet un cop més el ridícul amb les seves contradiccions, i la seva manca de poder polític dins l’estat espanyol.

Per últim un engany més del mag Zapatero amb una apujada de les pensions de l’1% contrarestada per l’augment de l’IRPF, i que deixa finalment en una baixa real del poder adquisitiu dels nostres pensionistes.  No deixa de ser un engany més com el retorn dels 400 euros, o els 2500 euros per naixement d’un fill, mesures totes elles electoralistes, i no precisament d’esquerres, més aviat tot el contrari, i de cara a la galeria com ens tenen acostumats.

En definitiva la constatació i el llast de pertànyer a l’estat espanyol, què comporta totes aquestes misèries sense poder real per poder-hi fer res més que el dret a la patètica pataleta, què es podria resoldre amb la simple voluntat de fer el salt a la paret espanyola.

 

 

 

 



ELS ENGANYS CONSTANTS DELS PARTITS PARLAMENTARIS

Avui llegim que CIU votarà en contra de la llei de Consultes Populars per considerar-la un engany i poc ambiciosa, per contra el Conseller Ausas d’ERC defensa que es una llei per avançar en el dret a decidir de Catalunya, i la màxima que permet el marc jurídic actual.  Alhora CIU ens presenta un vídeo ja de campanya electoral inspirat en la pel·lícula Braveheart, on dos bàndols amb senyeres i estelades volen lluitar, i al final acaben units amb una sola força. Tot un seguit de moviments que demostren fins a quin punt es necessari un sotrac a les properes eleccions, i una regeneració política efectiva.

CIU ens argumenta que ERC vol donar gat per llebre quan diu que aquesta llei permetrà fer consultes independentistes com la d’Arenys de Munt, quan l’únic que permet la llei son referèndums amb autorització prèvia de l’estat. Per esmenar això van voler introduir una esmena sobre la consulta ciutadana en base a la sentencia del TC sobre el pla Ibarretxe, què ens deia que un referèndum la d’autoritzar l’estat quan utilitzi el cens i l’administració electoral, proposant un registre de consultes gestionat per IDESCAT, per poder organitzar consultes sense permís estatal, cosa que ha estat rebutjada pel tripartit, i que porta a incoherències com les d’ERC promovent consultes arreu, i donant a entendre que aquesta llei les farà possibles, quan en realitat es una submissió mes al PSC per mantindré el govern.

Per la seva banda Ausas, defensa no perdre la oportunitat d’avançar en el dret a decidir, i ho prova l’ambició d’aquesta llei màxima entre l’Estatut i la Constitució, mentrestant CIU presenta un vídeo inspirat amb Braveheart, cosa que es radicalment oposada a la proposta que ens vol presentar per les properes eleccions.

En definitiva, enganys i més enganys per intentar entretenir el personal, i no sortir dels límits autonòmics que marca l’estat espanyol, aquesta llei de consultes com diu el conseller, discrepo que sigui ambiciosa, perquè simplement diu que podem fer referèndums sobre totes les matèries, però amb autorització de l’estat, o sigui paper mullat, i un motiu per no fer cap llei d’aquestes característiques, i més quan CIU volia presentar una esmena per buscar possibles escletxes legals, un altra pèrdua de temps, ja que si es vol superar el sistema el millor es trencar-lo, no buscar petites oportunitats que en els cas que sortissin bé, l’estat s’encarregaria d’avortar, es donar tombs sempre sobre el mateix eix. La postura d’ERC es clara, en el sentit que li interessa més el govern a canvi del que sigui, que mantenir la coherència i rebutjar aquesta llei que sap que no ens porta enlloc, com a mínim a l’objectiu de les consultes populars, per la seva part CIU ens presenta l’heroi escocès que va lluitar i morir per la independència escocesa, i ho compara amb el miserable dret a decidir que ens vol encolomar el Sr. Mas amb defecte d’origen, i sense cap pretensió d’arribar fins al final.

Aquestes son les forces politiques que ara habiten en el parlament, perden més temps en buscar formules per intentar enganyar la ciutadania, i justificar el seu comportament mediocre, que ser efectius i valents en els seus plantejaments que mai poden arribar enlloc, perquè simplement no busquen res més que seguir marejant la perdiu sense cap proposta ferma per superar la barrera espanyola.

 



EL CEMENTIRI NUCLEAR O COM IGNORAR UN PARLAMENT

La decisió sobre la candidatura per acollir un cementiri nuclear a Ascó portarà molta cua, ja que el consistori sembla que l’aprovarà, però una resolució del Parlament es contraria, i per acabar-ho d’embolicar els regidors de CIU al poble de l’Ebre sembla van en direcció contraria a la posició expressada pel seu partit, i el President Montilla ignora les resolucions de la seva pròpia cambra, i sembla veu amb bons ulls la proposta, d’altra banda ja promesa a la seva època de ministre al President espanyol Zapatero, davant les critiques dels seus socis de govern.  Tot un embolic que amenaça turmenta.

Efectivament, el territori amb més centrals nuclears, sembla predestinat a acollir també el cementiri nuclear, encara que el 2008 el Parlament de Catalunya va rebutjar una instal·lació de magatzem de residus nuclears a territori català, amb els vots de CIU, ERC i ICV, i l’abstenció del PSC.  Precisament ara CIU demana com no hauria de ser d’altra manera complir aquest mandat, i sobretot en boca del seu president, i d’altra banda amenaça als seus regidors d’Ascó d’expulsió si en el ple d’aquesta localitat voten favorablement al tema. ERC i ICV ja han mostrat el seu rebuig al tema, i insten a un posicionament clar del govern català, ja què el govern espanyol tindrà tres mesos per prendre la decisió final. El PSOE-C sembla ser un altre cop víctima de la seva direcció espanyola, ja què en l’època de ministre d’indústria del president Montilla, es va comprometre a Zapatero per que un municipi català acollis el cementiri, i aquest ho ha ratificat recentment, així com el president de Castella la Manxa. Des dels socialistes catalans ara ens diuen que es una decisió municipal, i una decisió final estatal per no mullar-se. Les tensions al territori van en augment, ja que aquest ja ha pagat amb escreix el seu peatge nuclear, i ara també li volen encolomar allò que ningú vol.

Amb aquest conflicte queden clares varies coses, com que les decisions del Parlament, i sobretot per alguns partits son paper mullat, ja què apart de no tenir poder de decisió per gairebé res important, les seves resolucions poden ser ignorades a voluntat, desprès es posen les mans al cap quan en Joan Carretero va dir que tenia mes poder la presidència blaugrana que la presidència de la Generalitat, malauradament una veritat com un temple, i proves son proves. També es veu molt clar com el PSOE-C simplement es una apèndix de Madrid, i els seus compromisos amb Zapatero son prioritaris sobre els interessos de Catalunya, i ens volen fer creure que tota la responsabilitat d’un fet tant important recau amb un ajuntament com el d’Ascó. El descontrol de CIU, on els seus regidors sembla van en direcció contraria al seu vot al Parlament, cosa normal en un partit d’ambigüitats tant clares com aquest, i per últim el paperot d’ERC i ICV com a socis de govern, i què veuen com el govern del qual formen part no respecta les pròpies resolucions aprovades amb els seus vots, i si han de triar al final faran la vista grossa aferrats a les seves quotes de poder, i esborrant del diccionari paraules com dignitat i credibilitat.

En definitiva un cas més de la submissió permanent en que vivim, i la constatació de que el Parlament s’ha convertit en una diputació qualsevol sense cap poder real, i recordant que finalment la decisió per variar serà del govern de l’estat, com en gairebé tots els temes, i per tant els debats estèrils que es produeixen mots cops no serveixen per res, però com a mínim mantenir l’ètica i la coherència, i sobretot el respecte a unes institucions totalment desprestigiades.

 

 

LA DESAFECCIÓ POLÍTICA TOTALMENT JUSTIFICADA

Cada dia estem vivint episodis que desprès es reflecteixen en enquestes com la del CEO del Gener, on la desafecció política es creixent, i cada cop ocupa un lloc més destacat entre els ciutadans, aquesta setmana hem vist casos com el conseller d’innovació, Universitats i empresa, Josep Huguet, què canvia del blanc al negre com si tal cosa, o la vergonyosa aliança sociovergent per tapar-se les vergonyes mútues, i evitar les investigacions de la Sindicatura de comptes.

El conseller en una conversa informal, i sobre l’anunci esperpèntic de la candidatura olímpica de Barcelona pel 2022, el va qualificar de fantasmada d’Hereu destinada al fracàs, i amb l’únic objectiu de no perdre les eleccions properes, en canvi avui en unes declaracions com a conseller ha canviat el seu to radicalment, i ha donat tot el seu suport a la iniciativa, ja què planteja beneficis per Catalunya, i desvincula la seva opinió personal de la de la conselleria.

 

Per la seva part la comissió de sindicatura de comptes en el Parlament ha viscut un episodi vergonyós, i on CIU i PSC han votat en contra de dues propostes per investigar la gestió de l’Ajuntament de Barcelona a l’hotel Miramar de la ciutat, amb un 10% propietat del consistori, i què ha estat embargat per un banc alemany al registrar pèrdues de 10 milions d’euros els darrers tres anys, i l’altre a l’Ajuntament de Moià governat per Convergència, i amb una gestió econòmica dubtosa entre el 2006 i 2008, amb una empresa municipal sospitosa com es Moià Futur, i que ha provocat que aquest consistori presentes uns comptes amb un excessiu retard.

 

En el primer tema observem la doble personalitat del personatge, primer amb una opinió a cop calent, què no s’allunya massa del que pensa la major part de la gent, i desprès aferrat al políticament correcte que es sinònim d’hipocresia, i afany de conservar el poder sigui com sigui, i què porta a la desafecció que reflexa les enquestes, d’altra banda també es un exemple de la doble cara del partit que representa, ara amb la proximitat de les eleccions volen tornar als orígens, però amb un passat i present que fan perdre qualsevol tipus de credibilitat, i denoten les preferències i objectius reals d’aquest partit, amb una mala imatge més del tripartit governant a Palau.

 

La segona part es un clar exemple de com tapar-se les misèries uns als altres per conservar els càrrecs i no embrutar-se més les mans amb uns comicis a la cantonada, i una prova més d’aquesta política bruta i desacreditada que no busca els culpables o la transparència, sinó amagar sota una estora tota la brutícia, amb una ferum que ja comença a ser insuportable, i què demana a crits una regeneració i unes normes i formes noves de servei públic al ciutadà, on aprofitar-se del sistema sigui una raresa segurament inevitables, i no un fet que ja es dona per descomptat, i on desprès en plena campanya cadascú defensarà la seva honorabilitat i mans netes, quan les taques ja no marxen de cap manera possible.

 

En definitiva no estic d’acord que cada societat te els polítics que es mereix, perquè amb nego ha creure que ens mereixem aquests personatges, i no aspirem a res més. Cal un canvi de normes democràtiques i un control vertader, i això nomes es pot mirar d’aconseguir amb un estat propi, i podent fer el teu propi sistema basat en aquests principis, i no amb la misèria diària que ens envolta.

 

LA METAFORA ESPANYOLA DE TAPAR LA REALITAT

Aquell original de la Constitució espanyola amb l’àguila, el jou i les fletxes feixistes, i el lema de “una grande y libre”, exposat al Parlament Europeu com a representació de l’estat espanyol, sembla ser segons fonts del PSOE que no es retirarà al·legant el seu valor històric, i simplement es passarà el full per contemplar els drets i deures fonamentals, tot una gran metàfora tant per la operació, com per la visibilitat que ara es podrà comprovar.

Efectivament tant el PSOE  com el PP esgrimeixen els mateixos raonaments per no fer el canvi d’una Constitució amb signes franquistes i una sense, tota una declaració d’intencions, què vol amagar una realitat en forma de cortina de fum democràtica que ja dura massa, i què cada cop fa més pudor a naftalina. Es curiós comprovar com s’ha escollit el capítol de drets i deures per exposar-se, precisament els mateixos drets que ens son trepitjats dia rere dia a les nacions oprimides dins l’estat espanyol, amb un estat de dret que molts cops fa dubtar de la seva evolució des de la dictadura a l’actualitat, i què es pot comprovar amb exemples actuals.

 

El Polonès Jerzey Buzek, nou president de la cambra europea a Estrasburg s’ha mostrat obert al multilinguisme, però seguirà amb el principi d’utilitzar les llengües que siguin oficials en un estat, concretament a Espanya, el castellà es compres per tothom, i el català ni tant sols s’utilitza a les cambres espanyoles, per això aquest idioma seguirà a la llista d’espera, tot hi ser la tretzena llengua més parlada a Europa, on 23 en son oficials.  L’estat espanyol es el gran culpable, ja què no en te la més mínima intenció de fer campanya per la oficialitat, ni tant sols en la seva presidència europea.  No han avançat en el reglament per modificar el reglament al Congres i al Senat, i son els principals incomplidors dels tractats signats per les mínimes concessions al català, i per suposat molt menys  per reclamar una oficialitat totalment lògica.  Tampoc podem esperar cap pressa per fer pressió pel corredor mediterrani, cosa que afavoriria a Catalunya, i el seu desenvolupament econòmic, per tant no interessa a l’Estat, ni al govern d’en Zapatero.

 

Parlant de drets i deures, també trobem el cas antidemocràtic del tancament d’Egunkaria sense proves, i on el seu exdirector Martxelo Otamendi, ha recordat en una entrevista les vexacions ha que va estar sotmès, i les tortures rebudes per part de la Guardia Civil, què va menysprear qualsevol  garantia constitucional, per aplicar la mateixa recepta que a la dictadura. Encara es pregunta com unes entrevistes a ETA es van convertir en finançament de la banda a la publicació per art de màgia, i un tancament i judici esperpèntic sense proves de cap acusació.

 

Aquests i molts altres exemples que no costaria gens trobar, son els drets i deures que ara exposaran per fer una cortina de fum sobre els símbols, què realment més de 30 anys desprès segueixen molt vigents en un estat que no vol avançar democràticament, i on segueix tractant les seves nacions i identitats diferents amb uns drets i deures molt diferents a la resta.

 

Es inútil intentar canviar aquest tarannà de l’estat, cosa que ja s’ha intentat repetidament, i francament si els espanyols es senten còmodes així, ells mateixos, però si que podem tallar els lligams que ens uneixen en aquest vaixell que democràticament fa aigües per tot arreu, i hem de decidir si volem canviar de nau o enfonsar-nos amb ell.

QUICO HOMS ASSUMEIX LA MENTALITAT AUTONOMISTA DEL PROJECTE DE CIU

El diputat Quico Homs que esta considerat de la que podríem anomenar línia sobiranista de Convergència, deixa molt clar el que podríem qualificar de no alternativa al projecte actual del tripartit en matèria d’autogovern, i despulla les misèries que pensa oferir aquest partit per seguir insistint en aquesta autonomia espanyola, què ja ha arribat als seus límits de degradació, i d’altra banda deixa en un no res la possible alternativa de l’Artur Mas, què tant sols es dedica  a fer equilibris en el seu partit sense cap record d’aquella conferencia cap al dret a decidir, què semblava encetava una nova etapa.

Ens explica el diputat, què la seva participació en actes a les consultes populars junt amb ERC, ha de donar un impuls pel dret a decidir, més enllà dels resultats no formals d’aquestes, i desitja que desprès de les errades comeses per les dues formacions iniciar un camí conjunt.  Posa com exemple el concert econòmic, què segons ell suscita més consens que la independència, com objectiu que el PSC amb les seves contradiccions a Madrid mai assolirà, ja que el límit segons ell es la democràcia i no la constitució, tot seguit critica els que volen la independència per la setmana que ve, ja que el poble va donar en les ultimes eleccions 25 diputats al PSC i 8 al PP, què no volen saltar cap paret. Sobre el referèndum vinculant creu que encara s’han de cremar moltes etapes, i per això faran una campanya en positiu per fer front a la crisi, combatre la desafecció i gestionar la paret espanyola, ja què si la saltes no saps mai on caus. Dona propaganda al bipartidisme, i al final a les eleccions no es decidirà el dia de la proclamació de la independència, sinó si el president serà Mas o Montilla, aquest últim contrari a qualsevol avenç cap a l’estat propi, i el primer com a mínim ambigu, acabant defensant les consultes per exemple sobre el tema de l’aeroport, què amb un gran suport acabaran sent de compliment per l’Estat espanyol ara contrari.

 

Molt clares les conclusions de l’Homs, i què es poden resumir en pocs punts:

 

          Admet errades de les dues formacions, m’imagino per pactar amb l’espanyolisme ranci del PSOE-C i PP, i pensar que poden aconseguir pactes beneficiosos amb l’Estat.

          Que el concert econòmic tingui més consens que la Independència es una excusa com un altra, més que res perquè l’estat propi no necessita ni models autonòmics de finançament, ni concerts, simplement gestiona els seus recursos.

          Posa com a límit la democràcia, enlloc de la Constitució, però per un altra banda, vol seguir la via constitucional pels segles dels segles amb un estatut de mínims.

          Critica la rapidesa per obtenir la independència pels 33 diputats espanyols provinents de Catalunya en les eleccions espanyoles, se’ns dubte degut a que el seu esquema mental resideix a l’estat, però no ens diu que al Parlament català, què es on finalment es decidirà el nostre futur, la majoria es dels partits catalans des de fa temps, i mai ha estat utilitzada per fer un salt endavant amb l’autogovern.

          Ens parla de cremar moltes etapes, quan portem 300 anys cremant etapes, i d’aquests els últims 30 amb una teòrica democràcia, i descarta saltar la paret per no saber que l’espera, ja li diré jo, un estat propi normal i corrent com els altres, què pren les seves pròpies decisions i administra els seus recursos, ni més ni menys.

          Fa un altra errada amb la decisió de les eleccions entre Mas i Montilla, quan el que realment podem i devem decidir es entre estat propi i autonomisme, els dos personatges anomenats formarien part del segon bloc, i què ell simplement els diferencia per negar el dret a decidir el segon, i ambigüitat sense voler fer el salt el primer, o sigui el mateix bàndol.

 

En definitiva, ens ha aclarit el que ja sabem, i un intent cada cop més clar de convertir les eleccions en un duel d’aquest duet, què en el fons volen el mateix camí, i sobretot amagar el que vertaderament podem decidir  si ho volem, què es la independència de Catalunya.

ELS CONSELLERS SAURA I BALTASAR: NI DIMISSIÓ, NI DIGNITAT

L’Afer de l’incendi a Horta de Sant Joan, on van morir cinc bombers, ha descobert que la dignitat no s’improvisa, i què en el manual del polític mediocre no existeix la paraula dimissió. Així ens ho demostren els consellers d’Iniciativa Joan Saura i Francesc Baltasar, amb unes explicacions irrellevants davant la seva responsabilitat sobre el succeït, i sobre la informació donada fins al moment, i on la paraula dimissió ni tants sols l’han anomenada,  i on es reflexa la mediocritat d’aquest govern català on els altres dos partits amb una incomoditat evident, veuen satisfets com el seu soci de govern perd roba a cada bugada.

Han quedat plenament en evidència els departaments de medi ambient i d’interior, amb una nefasta gestió de l’incident, tant sols una disculpa d’en Baltasar per atribuir l’origen del foc a un llamp, i provocada per la detenció dels dos culpables, i amb cinc mesos de retard, no fent cas ni als veïns que negaven aquesta versió. Per la seva banda el Conseller Saura ha ocultat informació, com s’ha demostrat amb la filtració de les converses dels equips que treballaven sobre el terreny, i què evidencien les peticions d’ajuda i el silenci del cap d’operacions.

 

Recordo que aquests dos consellers ja acumulen un llistat de mala gestió amb afers, com el de la gestió de la sequera o la crisi en els mossos. Per tant la responsabilitat es màxima, ja què el seu partit amb un nivell zero d’ambició nacional ho basa tot en la gestió, si aquesta es dolenta, s’han d’assumir responsabilitats, i no amagar-se darrere els càrrecs, excuses  i negacions, què han quedat en evidencia ignorant informes on especificava clarament que la teoria del llamp era altament improbable, i la presa de decisions dels mateixos operatius per la falta d’indicacions dels comandaments adequats, i les gestions oportunes de les conselleries.

 

El resultat son cinc morts, i una manca de professionalitat alarmant amb unes conselleries que no han donat la talla en aquest afer tant greu, i què no han sabut exercir les seves responsabilitats com s’esperava, amb l’agreujant d’amagar informació, què gracies a la actuació judicial, i la detenció dels culpables ha vist la llum, això en un país normal es mereix la dimissió o el cessament per part del President del govern.

 

Segurament no serà ni una cosa ni l’altra, queden pocs mesos de legislatura, i volen esgotar el mandat sense retallades, per molt insostenible que sigui la situació, i son bastant conscients que difícilment tornaran a governar un tercer cop, i no espero que sigui per l’entrada de CIU al govern, amb un projecte igual d’ambiciós, però amb diferents cares, sinó per l’entrada de l’independentisme sense complexos a la cambra, què posi d’una vegada per totes la qüestió a l’eix central de la política catalana, i esborri la imatge de mediocritat actual que ha provocat la desafecció creixent entre la població.