Arxiu mensual: desembre de 2009

LA MESQUINESA DEL DISCURS DEL PRESIDENT MONTILLA

El tradicional discurs de cap d’any del President Montilla, va tornar a deixar en evidencia la mediocritat del personatge, i els seus pocs escrúpols alhora de confeccionar un text institucional què s’apropés a tots els catalans per igual, sigui quin sigui el seu desig d’horitzó per Catalunya. Al final va ser tot el contrari, un discurs clarament en clau electoral, i nomes per una part dels catalans, apropiant-se del sentiment general, i parlant de falses dreceres per referir-se als partidaris de la independència del territori que ell presideix.

El seu discurs va començar sospitosament des d’un centre ferroviari, per accentuar més la propaganda d’aquest traspàs de pa sucat amb oli de rodalies, i recordant les persones dels serveis essencials del país, va demanar la llibertat dels cooperants catalans segrestats. Tot seguit va fer promoció de l’obra de govern assolida, amb exemples com la dessalinitzadora del Prat, la nova terminal de l’aeroport o el túnel de Bracons, per rematar-ho amb els dos enganys més ben preparats del govern tripartit, el nou model de finançament, què ni compleix l’estatut, ni eixugarà l’espoli fiscal, i el traspàs de rodalies sense vies, trens, ni personal, i una inversió per posar-lo al dia que continua a l’aire, què ell va justificar amb la seva confiança amb l’estatut pel desplegament de l’autogovern.

Va tocar el torn de fer propaganda de les 30 mesures per sortir de la crisi demanant anar tots junts per superar-la, i parla del 2010 com un any decisiu pels catalans, on haurem de decidir el camí a seguir, si ens hem d’aturar, retrocedir o buscar falses dreceres, amb una clara al·lusió el legítim camí que molts catalans que volem dur aquest territori a ser un estat dins la Unió Europea, i ho contraposa a l’horitzó que ens hem traçat amb una gran majoria per treballar-hi. Ens parla de l’Estatut i la seva voluntat per desenvolupar-lo, confiant en una sentencia del TC positiva, i sobretot anant tots junts, amb l’exemple de la editorial conjunta per la dignitat, que no eren res més que un intent desesperat dels immobilistes per reclamar un text ja moribund, i que se’n pot dir qualsevol cosa menys dignitat. Rebla el clau dient que la nostra voluntat d’autogovernar-nos ni comença ni acaba amb una sentència, un altra falsedat miserable, ja què la seva aposta per ser una regió autonòmica acaba amb aquesta sentència, què tancarà definitivament el sistema, i marcarà els límits assolibles.

Acaba parlant de la seva prioritat per les persones demanant esforç i tenacitat, i torna a deixar anar una perla, dient que esta segur que interpreta la voluntat majoritària dels catalans per comprometre’s amb l’horitzó col·lectiu, i te la convicció que el camí iniciat es el millor per Catalunya i la seva gent.  El seu camí ja sabem quin es, però de cap manera el pot fer global a tots els catalans, ja que l’horitzó que ens proposa, es un forat negre sense fons que es demostra cada dia, i per tant no es el millor per Catalunya, per molt que sigui el que vol el seu partit.

Francament, més mediocritat i demagògia son difícils de resumir en aquest discurs, s’ha fet seu l’Estatut, i la contraposat a l’independentisme sense respectar una part molt important, i cada cop més dels catalans com si no existissin, i fent del seu projecte una eina inviable, al contrari que l’horitzó que ens ofereix amb un estatut que ningú respecta, fortament retallat, i insuficient, i que les dos grans proeses que ha aconseguit es un finançament que el marcarà la LOFCA, què no compleix l’estatut i clarament insuficient, i un traspàs de rodalies sense recursos per arreglar la deixadesa de l’Estat, i decidint sobre tarifes i horaris en una negociació de dos anys. La institució què representa esta per damunt del govern que la representa, i això inclou no poder fer propaganda dels seus mèrits per fer punts per les properes eleccions, cosa que deixa l’ètica del President en molt mal lloc.

Segueix governant per uns quants, i menysprea o ignora els catalans amb projectes diferents als seus, fent invisible la realitat. Se’ns dubte la tenacitat i esforç de que ens parla, li servirà per ser el president mes gris i demagògic de la historia, i que marxarà sense haver entès que significa el seu càrrec, molt més important que ser el delegat del PSOE a Catalunya.

Bon any nou a tots.

 

 

 



EL CINISME COMPULSIU TE UN PREU

Aquest cinisme que esmento  en el títol, te uns clars exemples en el dia d’avui, com son les declaracions del President espanyol Zapatero, dient que la sentència de l’Estatut no marcarà un abans i un desprès, les imatges amb nocturnitat i secretisme de l’espoli, i la mala jugada de l’Estat espanyol amb l’arxiu Centelles, i l’embolic de la llei de vegueries, què teòricament han de substituir les diputacions existents, cosa que s’ha d’aprovar per llei a Madrid, per si els nostres polítics no ho sabien encara.

El president espanyol Zapatero amb la seva última compareixença de l’any s’ha  referit a la sentència del TC contra l’Estatut, dient que no marcarà un abans i un desprès, però que confia sigui una gran sentència per interpretar l’estat de les autonomies, parla de que els efectes hauran de ser assumits sigui quina sigui la sentència, i què el govern ho farà sense cap problema. Pel que fa al terme nació en el preàmbul, el considera plenament vigent.

El segon tema es el fons fotogràfic d’Agustí Centelles, què ja descansa a Salamanca, amb unes presses forçades pel Ministeri de Cultura espanyol, i què han provocat imatges grotesques dels fills de l’autor entrant gairebé amagats en aquest viatge a la inversa, què ha semblat molt més fàcil que al contrari, ja que part dels documents catalans espoliats encara descansen allí, i sembla que el retorn va per llarg.

El tema final, es la polèmica amb la llei de vegueries, i el desacord entre PSOE-C i ERC en el govern, i la desaprovació de CIU a l’oposició, ja que segons l’Estatut, els consells de vegueria substitueixen les diputacions i son regulats per la llei del Parlament, però també marca que l’alteració dels límits provincials s’ha de portar a terme segons requereix la Constitució, cosa que vol dir una llei orgànica aprovada per les Corts Generals.

Pel que fa a Zapatero, segueix amagant la desafecció creixent cap a Espanya a Catalunya, i on aquesta sentència, l’últim reducte on s’aferren els partidaris de l’estat autonòmic, pot ser una gran empenta pel procés d’independència. Te la virtut de que marcarà els límits, i des d’aquest punt de vista tothom haurà de definir-se per dir si son acceptables o no n’hi ha prou. Dir que el govern espanyol els assumirà es lògic, ja que es regeix per l’estat de dret espanyol i qualsevol retallada al text català serà benvinguda, on per cert demostrant la mentalitat espanyola, segueixen remenant el terme nació com si fos una baldufa, i ens diu que l’accepta sense valor normatiu, esclar.  Per mi ja se’l pot confitar i esborrar, ja que les nacions son territoris sense poder, els estats si que poden decidir el nostre present i futur, prou de paraules buides que ja no tenen cap interès.

La deslleialtat espanyola en el fons fotogràfic Centelles, es la prova de com actua l’estat en aquests temes, i com considera el territori català totalment hostil, utilitzant el seu poder per aconseguir el llegat, amb el beneplàcit i aprovació de persones com l’Ignasi Guardans, o el mutisme del PSOE-C per exemple, se’ns dubte amb un estat, el tema no existiria ja que formaria part del patrimoni català sense discussió.

En el tema de les vegueries, dona la impressió de que es vol  utilitzar aquests ens territorials com agencies de col·locació dels partits, afegint aquesta administració a les ja existents, han revolucionat el territori amb baralles absurdes sobre la capitalitat d’algunes d’elles, i no han aclarit si l’estat vol modificar els seus límits provincials per fer-ho possible, cosa que crec fonamental, en cas negatiu no val la pena modificar res. Com anteriorment, amb un estat no caldria dependre de ningú, i la organització territorial seria la més convenient pel territori sense opinions de tercers.

En definitiva son diferents temes amb el denominador comú de la cruïlla on ens trobem, o regió autonòmica o estat, no hi ha més opcions possibles.

 

 



EL TRASPÀS DE RODALIES, UN ALTRE MIRATGE DE L?ESTATUT

La comissió mixta de transferències Estat-Generalitat, ha donat llum verda al traspàs al Govern català del servei de Rodalies Renfe a partir de l’1 de gener, cosa que han qualificat amb el terme històric el Ministre espanyol Chaves i el Conseller Saura, però que no amaga que l’únic que assumirà la Generalitat es la gestió, planificació i establiment de preus, amb molts dubtes a l’aire,i un retard des de la promesa del traspàs de dos anys, com ja es habitual.

Efectivament, el qualificat  traspàs més important des de l’aprovació de l’estatut, cosa de poc mèrit, ja que pràcticament no n’hi ha hagut cap, segueix deixant en mans de l’estat els trens, personal i material, com a mínim fins el 2011, i amb un conveni on Renfe no serà fins aquest mateix any que la Generalitat podria decidir el canvi d’operadora, i si així fos, tot aquell any encara Renfe seguiria operant, o sigui sense les mans lliures com molt aviat fins el 2012. D’altra banda l’estat assumirà el dèficit estimat pel 2010 amb 117 milions d’euros, i la Generalitat decidirà sobre les tarifes, freqüències i horaris dels trens.

Ràpidament en Joan Saura ja ha volgut destacar l’eficàcia de l’Estatut per rebatre els que ja l’hem enterrat, però no anomena la xarxa envellida que te Catalunya, i els 4 mil milions promesos per renovar aquesta infraestructura, i què encara no s’han concretat, ni apareixen en els últims pressupostos estatals aprovats.

Es se’ns dubte una nova acció desesperada per aturar la desafecció catalana creixent per la via estatutària, i davant aquesta cortina de fum, trobem un comptagotes de traspassos tant lent, què a aquest ritme d’aquí cent anys no estarà completat aquest estatut de pa sucat amb oli, els retards son a l’ordre del dia, ara son dos anys des d’una de les nombroses promeses d’en Zapatero. Tanmateix, tant de temps per decidir de moment sobre horaris i tarifes sembla inacceptable i ridícul, una infraestructura com aquesta sense vies, trens, estacions i personal sembla un acudit de mal gust, i on la vertadera gestió per una nova operadora s’allarga fins al 2012, i on una xarxa totalment desfasada per la manca d’inversions en el seu dia, de moment l’estat nomes assumeix el dèficit que provoca allà on no arriba la venda dels bitllets, però de la partida per modernitzar i renovar el material, no esta inclosa ni en el pressupost recentment aprovat.

Son tot un cúmul de disbarats, que nomes busquen apaivagar la desafecció, la sentència condemnatòria de la llei orgànica catalana, i la via independentista que va agafant cada dia més cos, tot hi ser titllada de pantomima per les autoritats espanyoles, curiosament, i com a bon col·laborador en aquest afer, el President Montilla que ja va inaugurar una part de la línia 9 del metro el dia 13 coincidint amb les consultes, ara efectuarà el discurs de cap d’any des d’un centre de control a Rubí de Ferrocarrils de la Generalitat, tota una declaració d’intencions.

En definitiva, més fum per tapar les vertaderes mancances i la inutilitat de l’Estatut per Catalunya, i on el govern català segueix fent brindis al sol per intentar evitar el clam cada cop més gran de la societat catalana, en forma d’estat propi.

EL CAS DE MARC BELZUNCES SEGUEIX POSANT AL DESCOBERT LA MESQUINESA ESPANYOLA

Com recordareu, en Marc Belzunces, va ser cridat per ser membre de la mesa electoral en les ultimes eleccions espanyoles, i per simple coherència personal per ser català i independentista, va decidir objectar i no presentar-s’hi, al·legant objecció de consciència a Espanya, cosa que va provocar un procés penal en contra seva, acusant-lo de delicte electoral, pel qual se’l jutjarà el proper any.

Els problemes per ell no han acabat aquí, ja que tot hi que la tramitació no es d’una gran complexitat, els diversos jutjats que han intervingut, han obviat no només la petició d’ell perquè la documentació sigui en català, sinó les normatives que contemplen aquesta possibilitat. Així doncs els diversos jutjats i l’audiència nacional, no han volgut reconèixer aquest dret lingüístic d’en Marc a tenir tota la documentació en la seva llengua, i per la resposta es considerada una llengua de segona categoria, ja que accepten lliurar els documents en català, un cop feta la corresponent traducció de les resolucions que es dictin per la causa. Contradiu l’article 33 de l’Estatut que preveu l’acceptació del català a la justícia espanyola, i una recent resolució del Tribunal superior de justícia de Catalunya, què donava la raó a un advocat per presentar un recurs en llengua catalana i sense traducció.

Aquest cas, com d’altres son una prova més del que consideren que es la llengua catalana per l’Estat espanyol, una simple llengua de segona categoria, on segurament el TC ho avalarà, ja què el dret i el deure del català en el text tal com contempla el castellà, serà eliminat per nomes el dret tal com es ara, i així seguir en la segona divisió de les llengües de l’estat. Aquests problemes d’en Marc també son un exemple del paper mullat que significa l’estatut, ja que amb total impunitat la justícia en aquest cas s’atorga la potestat de passar per damunt,  i obviar el seu contingut amb la negativa  a la llibertat individual de cada ciutadà, ha estar ates amb la seva llengua.

Es una mostra clara del racisme lingüístic què hem de suportar per formar part de l’estat espanyol, on qualsevol avenç, per poc que sigui, desperta tots els dimonis contra aquesta llengua mil·lenària, com en la nova llei del cinema, on la traducció meitat i meitat amb el castellà, tampoc es acceptada, i s’ofereix per part de les “majors” un trist percentatge anecdòtic amb mil i una excuses per no normalitzar la situació, i que teòricament havien de trobar suport amb un estudi recent encarregat per elles, però amb la sorpresa que els resultats van en la direcció favorable al català, i no suposarien cap pèrdua econòmica, i si un anhel de la ciutadania que es veuria acomplert.

En definitiva, la llengua catalana no gaudirà d’un nivell similar a la resta de llengües oficials del món, sinó te un estat propi que la protegeixi, i doni la corresponent sortida en tots els àmbits com una llengua normal, qualsevol altre intent topa amb la intransigència espanyola com en el cas d’en Marc, al qual desitjo tota la sort per aquest esperpent de judici, què ha d’afrontar amb un estat de tant baix nivell democràtic.

 

 

 

 

 

 

JOAN HERRERA I LA SEVA APOSTA PEL FEDERALISME PLURINACIONAL

En una entrevista a El Periodico, el nou líder d’Iniciativa i candidat a les properes eleccions a la Generalitat, ens deixa tot una sèrie de contradiccions, com es la seva aposta pel federalisme plurinacional, que ens hauria de portar més lluny don som i amb l’Estatut com instrument.  Creu amb el dret a l’autodeterminació, però no creu que amb l’estatut la via autonomista hagi acabat, i per això la independència no es la seva intenció.

El candidat d’ICV no amaga la seva intenció de reeditar el tripartit, per ser un govern d’esquerres, i què defensarà durant la campanya com la seva única opció de formar part del govern. Defensa l’ecologisme com una causa d’esquerres, i què s’havia d’incorporar a la seva formació, d’altra banda creu que el govern d’entesa ha valgut la pena per deixar l’estratègia del peix al cove i optar per negociar de tu a tu com l’estatut i el finançament. Respecte l’Estatut creu que es un intent de federalitzar l’estat, ja què no hi ha prou aliats, però ha servit com a model per la resta d’estatuts. Respecte l’indepentisme, ens diu que el malestar es canalitza de moltes maneres, i es pot fer amb editorials conjunts o participant en referèndums, i critica el PP per generar el conflicte, i el PSOE per la seva falta de lideratge, però creu que l’important es que fins al final de legislatura el govern tingui agenda pròpia d’esquerres i amb ambició nacional. Pel que fa al seu vot en una consulta independentista, opina que hi hauria d’haver més de dues respostes, posant l’exemple d’escòcia amb quatre, i reitera la seva aposta ja descrita al principi del post, i què pugui ser majoritària a Vic i també al Besòs, molt més amplia que la meitat més un.  Pel que fa a la resposta oficial de la Generalitat ens diu que aquest govern ha estat capaç de dir no a Madrid quan ha calgut.

 

Canvi de candidat, però el mateix producte i les mateixes receptes inversemblants de sempre. Ens proposa un federalisme plurinacional, un nou invent per seguir marejant la perdiu, i què francament ja es una burla constant a la ciutadania de voler disfressar les coses per no voler afrontar les qüestions, i deixar-ho tot tal com està.   Trobo molt sincer que vulgui reeditar el tripartit, què de totes maneres es la única opció d’aquest partit de tornar al govern, ja què la seva defensa del concepte ja una mica caducat de les esquerres segueix sent el seu eix principal, ara defensar-lo amb arguments falsos ja no es acceptable, dir que han  abandonat el peix al cove pel tracte de tu a tu, es un altra burla per la població, el finançament han acceptat l’incompliment de més d’un any de la data de l’estatut, i han acabat acceptant un acord que no el compleix, i pel que fa l’Estatut, van aprovar un text al Parlament, i desprès simplement han acceptat les retallades de Madrid, què han estat moltes  i importants, per tant de tu a tur res de res, ja que el poder de l’Estat i el Català, evidentment son la nit i el dia. Respecte l’independentisme, a cap territori del món on hi ha hagut referèndum d’independència hi ha hagut mes de dues respostes, o si  o no, el tema de mes autogovern queda invalidat, ja que desprès de la sentencia del TC, ja ens han dit per activa i per passiva, què l’autonomisme haurà arribat al límit, i la aposta federal, sense ningú que es vulgui federar amb tu, i què ni vol, ni en te cap necessitat, es una bajanada que ja no cola. Pel que fa a les negatives a Madrid, si em treu un sol exemple li acceptaré, però jo no n’he trobat cap, ja que amb més o menys comèdia, una simple autonomia no pot dir no a Madrid, es tant clar com això. Per últim dir que s’aferra a la seva aposta per ser majoritària, i no la meitat més un, cal dir-li que en democràcia la meitat mes un es majoria, i per tant guanya, la minoria ho accepta, i tema resolt, així funciona a tot el món, buscar el 100 % de conformitat en un assumpte es una utopia, i una manera de dir que no es vol resoldre el tema de l’estat propi.

 

En definitiva una bona prova de la demagògia dels partits actuals, què segueixen remenant les cireres sense cap voluntat de sortir del sistema.







LA DIGNITAT DE MACIÀ NO ES POT BARREJAR AMB LA DEMAGÒGIA ACTUAL

El dia de Nadal, fa 76 anys de la mort d’en Francesc Macià, l’avi com se’l coneixia popularment, i hem pogut comprovar la mesquinesa moral de les nostres primeres autoritats fent el paperot en els clàssics actes d’homenatge a la figura d’aquest militar i polític, President de la Generalitat (1931-1933), i amb un comportament i uns ideals, què el van portar a proclamar la República catalana, i arrossegar tot un poble per la llibertat i el sentiment, cosa totalment inversa del que succeeix a l’actualitat, on la poca ambició, i els ideals contraris porten a la desafecció més absoluta.

Aquests homenatges institucionals a l’home que amb la dictadura de Primo de Rivera va demanar ajut fins hi tot a Moscou per la independència catalana, què va protagonitzar els fets de Prats de Molló per alliberar Catalunya des dels Pirineus, i què finalment va ser descobert, que en el seu exili aprova la Constitució catalana de l’Habana d’un futur estat català, i què posteriorment guanya les eleccions catalanes, fent la seva famosa proclama des del balcó de la institució per la República catalana, i que finalment acabar amb la recuperació de la Generalitat catalana, i l’estatut de Núria fins a la seva mort. Com deia el President Montilla, el qualifica de símbol de la Catalunya democràtica, i exemple de fidelitat al país i lluita per l’autogovern, posant el deure polític per davant els interessos personals, alhora que ser capaç d’agermanar Catalunya sota un sentiment de pàtria àmpliament compartit, i on el govern actual es compromet a la defensa de les seves institucions. Per la seva part el President Benach, ha reivindicat la Catalunya políticament lliure, socialment justa, i econòmicament prospera que anhelava Macià, i ha demanat la seva inspiració per fer-ho realitat. D’altra banda en Saura diu que ara els toca garantir la continuïtat institucional i el progrés del nostre país.

Aquests tres màxims mandataris de la Catalunya actual, evidentment no tenen res a veure amb en Francesc Macià, i les seves trajectòries caminen per  senders molt diferents i objectius molt llunyans. El President lloa la seva fidelitat al país i agermanar Catalunya envers un sentiment de pàtria compartit, cosa que contrasta amb la seva actitud, on el país ocupa l’últim lloc, i el PSOE la seva primera preferència, cosa que veiem constantment amb les seves votacions molts cops contraries als interessos catalans del seus 25 inútils diputats a Madrid, i el seu menyspreu per una part de la població catalana cada cop més important, i qui sap sinó majoritària que opta per la independència, i que es negada sistemàticament per la seva persona, amb actituds indignes d’un president d’un territori, què ha de saber escoltar la seva ciutadania per davant de tot.

Pel que fa al President del Parlament, Ernest Benach, com a segona autoritat del país reivindica la Catalunya políticament lliure i socialment justa de l’avi, quan ell personalment ha negat per segon cop una Iniciativa legislativa popular per poder fer un referèndum d’autodeterminació, per qüestions legals relacionades amb l’estat de dret espanyol, per tant la seva credibilitat i anhels queden totalment en entredit,  i els seus objectius, més allà dels personals també.

En definitiva son com la nit i el dia, i no son mereixedors de posar les paraules o els fets d’en Francesc Macià a les seves boques, ja que com diu aquell, pels seus fets els coneixeràs.

 

 





EL REI BORBÓ EN DEFENSA DE LA SAGRADA UNITAT DE LA PATRIA

Com cada any, la nit de Nadal ens va oferir el discurs del Rei de les Espanyes, hereu directe del dictador Franco, i imposat per llei i sense dret a replica en el sagrat llibre de les escriptures anomenat Constitució, deixant de banda la normalitat que hauria estat seguir amb una República interrompuda per la força de les armes i del feixisme dictatorial. El seu discurs monòton i caspós no varia amb el pas dels temps, i la unitat territorial per damunt de les diferencies, i el respecte a les institucions, segueixen sent els seus temes favorits en un espai que tenen la barra de dir-nos el gran seguiment que ha tingut, quan en totes les cadenes ofereixen el seu missatge, i per tant no te competència possible.

Com a novetat, i fruit del govern nacionalista espanyola al País Basc, van poder gaudir del dubtós privilegi de veure com la televisió basca oferia per primer cop el discurs, què junt amb la petició de partits de la “Roja”, i el recorregut de la Vuelta a Espanya, son els mèrits principals d’aquest govern PSOE-PP, què considera aquestes qüestions fonamentals.

En el discurs fa una lloança de la gran nació espanyola, què no es pot entendre sense la seva rica diversitat, i ens demana superar les tensions i divisions sobre la base de convivència de la Constitució, i reforçar voluntats per la nostra cohesió interna. Ens parla dels reptes del segle, com la crisi o el terrorisme que traspassen les fronteres, i què demanen decisions clau, què reclamen enfortir el país que ens proporciona llibertat, estabilitat i progrés, i no ens podem permetre que les legitimes diferencies ideològiques de les nostres comunitats autònomes restin força al gran consens de la població.  S’ha de servir a l’interes general amb la força de la generositat, i unitat en el marc de  la nostra Constitució que ens garanteix un ampli ventall de drets i llibertats, amb unes institucions que els ciutadans tenen que veure com independents en la seva tasca. Ens parla de la crisi que ens afecta a tots, i que requereix molta solidaritat, de la lluita contra el terrorisme, i lloa les tasques de l’exèrcit a l’estranger, i acaba recordant la presidència espanyola de la Unió Europea per fer-la mes forta, i on la Corona seguirà amb el seu deure amb tots els espanyols.

Es el discurset de sempre, utilitzant l’excusa de la diversitat per entendre una gran nació, quan aquesta ens diu amb fets, un cop i un altra que no vol diversitat, i vol una idea única de l’estat amb un menyspreu absolut amb identitats com la catalana, i ens demana superar divisions en base a la Constitució, què sembla una mena de taules sagrades, on el món gira al seu voltant, quan en realitat sabem que es un text amb alguns articles profundament antidemocràtics, i què de cap manera pot passar per damunt de la voluntat de la ciutadania expressada lliurement, cosa que com a Rei evidentment no entra en el seu diccionari.  Que aquest tractat ens proporcioni llibertat i progrés ja es un insult, nomes cal veure la situació catalana amb un greu espoli econòmic, un bloqueig cultural i un engany rere un altre, com amb l’Estatut, què com ens han dit marca els límits, i aquests son clarament insuficients per mirar el nostre futur amb opcions. Respecte a la independència de les institucions en clara referència al TC, es una burla que anomeni aquesta paraula en una institució caduca i polititzada, i què per obra i gracia de l’estat de dret de fireta espanyol estigui per damunt fins hi tot de la voluntat popular, i en aquest cas de les profundes retallades sofertes a Madrid per aquest text ja inservible. Ens parla de la crisi que afecta a tots, suposo que ell no s’hi deu incloure ja que el secretisme dels seus honoraris es prou conegut, lloa a l’exèrcit, què com ja sap la Constitució li garanteix la democràtica causa de mantenir la unitat territorial, i parla de les víctimes del terrorisme, cap referència al terrorisme d’estat que fa anys practica l’estat espanyol, amb exemples com les manifestacions falangistes autoritzades contra una consulta pacifica i democràtica a la població, i acaba amb la seva funció de servir a tots els espanyols, què venint d’aquest antic cap del movimiento es tota una declaració d’intencions.

En definitiva el procés cap a l’estat propi a Catalunya es contraposa amb aquest discurs de la falsa diversitat, i el be comú què ja no enganya ningú.

Bon Nadal a tothom.

 

AEROPORTS: UNA MOSTRA MÉS DEL QUE VOL L?ESTAT PER CATALUNYA

El govern espanyol encapçalat en el ministeri de Foment per Jose Blanco, ens vol tornar a donar gat per llebre en el tema del sistema de gestió aeroportuària per l’aeroport del Prat de Barcelona, i continua amb una proposta disfressada de la que en el seu dia la seva antecessora Magdalena Alvarez, ja ens volia vendre, amb un percentatge de participació de la Generalitat mínim, i un dret a veto en les qüestions importants reservat per AENA, què deixa tot més o menys tal com estava.

Les negociacions estan encallades, i el calendari que estava previst ja no es complirà, ja que expirava a final del 2009, i des de Madrid ja es consideren les posicions de la part catalana de maximalistes, i què provocaran allargar mesos el conflicte. Pel que fa als partits catalans, CIU ho veu com una operació de maquillatge, PSOE-C buscarà la manera de vendre aquest nou engany per Catalunya, i ICV i ERC ho veuen amb mals ulls, però caldrà esperar la seva postura definitiva quan hi hagi la decisió final, com ha passat  amb el nou model de finançament català, un engany que amb comèdia inclosa han acabat acceptant.  De totes maneres aquest 70% reservat en el consell d’administració del nou ens de gestió aeroportuària, i el 51% del del Prat amb dret a veto en les qüestions fonamentals, davant del 27% reservat per les entitats locals i la Generalitat, sembla força ridícul.

Aquesta es la metàfora del meravellós Estatut que hem de defensar com garantia del nostre autogovern, com li agrada dir al President Montilla, una gran operació d’estètica, per acabar semblant qualsevol mínim i imperceptible avanç una cessió del govern espanyol cap a Catalunya. Un nou incompliment del Govern Zapatero, què ja ens te acostumats a no complir amb cap data establerta, encara que estigui marcada en una llei orgànica, com en el tema del finançament, i unes propostes impossibles d’acceptar per qualsevol govern amb un mínim de dignitat, cosa que l’actual de la Generalitat, fa temps que ha desat en un calaix, i per això crec que finalment acabarà acceptant un altra proposta dolenta pels nostres interessos, com es norma en la seva línia d’actuació.

Realment la proposta es una autèntica presa de pel, què conserva el sistema centralitzat aeroportuari espanyol, ja obsolet en la majoria d’estats,  i què simplement divideix el gegant d’AENA en dos empreses, i on la part majoritària del consell de direcció segueix reservada per la part de l’estat espanyol, i només una petita part de menys del 30% serà per la presencia testimonial de cara a la galeria de la part catalana, i on a més la part d’AENA es reserva el dret a veto en les qüestions d’importància, per tant ni posició determinant, ni decisiva, simplement testimonial.

Un nou insult a la intel·ligència per conservar els privilegis exclusius de Barajas, i frenar qualsevol expansió de l’aeroport català amb el que això suposaria per la nostra economia.  Aquesta es el frau de l’estat de les autonomies, on l’objectiu principal es mantenir l’hegemonia de l’estat, i el pes residual de Catalunya.  S’apropen les dates on haurem de decidir si volem continuar així o gaudir dels privilegis d’un estat propi.  De nosaltres depèn.

 

 






SEGONA NEGATIVA DEL PARLAMENT, I DESPRÈS PARLEN DE LLIBERTAT

Ahir la mesa del Parlament no va admetre a tràmit per unanimitat la ILP a favor d’una proposició de llei per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya el 25 d’abril de 2010, pels motius que ja van fer servir el primer cop, el passat mes de maig, es a dir no ajustar-se  a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat. Una prova més de la demagògia i la doble cara de partits com CIU o ERC, on la seva versió més agosarada, simplement es una cortina de fum per amagar les seves vertaderes intencions.

La iniciativa presentada a títol individual per membres de la Coordinadora de les Consultes, i desprès de la primera onada massiva de consultes del 13 de desembre, ha acabat de la mateixa manera que el primer cop per la normativa de la falta de competències, i per ser equivalent o igual a l’anterior presentada en la mateixa legislatura.  El primer cop amb més de 10000 promotors, i amb la marxa dels 10 mil a Brussel·les encara calenta, va córrer la mateixa sort. Els partits favorables al dret a l’autodeterminació com son CIU, ERC i ICV, votants d’aquesta resolució al Parlament, ara miren cap un altra costat acompanyant la intolerància de PSOE-C i PP. Hem pogut veure aquests mesos com Convergència i Esquerra impulsaven consultes en molts pobles, i en canvi els mateixos ara s’emparen amb la legalitat per negar la oportunitat.

No per esperat, deixa de sorprendre, si be els partits espanyols han mantingut la seva coherència, els altres evidentment no. CIU segueix amb la seva ambigüitat, i recordant aquella conferència de Mas anunciada i esbombada, on reclamava i donava com a eix el dret a decidir, ara arriba el moment, i nega la possibilitat de que la ciutadania doni el seu suport a la iniciativa, es comprovi el grau de compromís en el tema, i posteriorment es discuteixi en el Parlament. On esta aquell dret a decidir, paraules buides en el temps sense cap valor.

Pel que fa Esquerra, la cosa es més greu, el teòric partit independentista, què ha lloat les consultes, ha col·laborat ha impulsar-ne moltes, ha portat a dir al seu President Joan Puigcercos que els projectes seus i del PSOE-C xoquen frontalment, que s’ha esborrat la dinàmica de la por a tractar aquestes qüestions, què l’exercici del dret a l’autodeterminació serà condició clau pels pactes de la propera legislatura, que els partits son instruments al servei d’una causa política, entre altres coses expressades en una entrevista recent.  Tot paraules buides, i un intent d’engany monumental, ja que a la segona oportunitat per rectificar l’anterior amb la  seva postura amb la ILP, tornen a negar aquesta possibilitat, i deixen la ja de per si malmesa credibilitat d’aquesta partit sota mínims.

La mesa no pot tornar a actuar amb aquest caràcter antidemocràtic, i com si fos un tribunal, crec que s’hauria de limitar a comprovar els requisits necessaris i donar veu al poble, i així comprova l’interes de la població pel tema, i més tard poder discutir-ho en el Parlament, i no negar directament la possibilitat, i en el seu cas, molts cops amb l’excusa i frau de la llei de consultes, què per si no ho sabia diu que en última instància requereix l’autorització de l’estat, per tant es pur paper mullat.  Prou d’enganyar a la ciutadania omplint-se la boca d’independentisme, i quan arriba la oportunitat de fer un gest arronsar-se i seguir per altres vies, quan ens diu  que els partits son al servei d’una causa política, caldria preguntar a quina causa serveixen, perquè la de l’estat propi esta clar que no.

Han tornat a quedar en evidència, i desprès s’enfaden molt quan es diu que l’independentisme ara per ara es extraparlamentari, no n’hi ha prou amb falses promeses,es requereixen fets, i aquests son força clars.






EL PERIODICO CONFIRMA LA TENDÈNCIA CAP A L?ESTAT PROPI

Aquest pamflet socialista i gens sospitós com diria el Predident Montilla de fer-se per independentistes, com va afirmar de les consultes, ens ofereix les dades de la seva ultima enquesta, i on la dada que més crida l’atenció es el 39% favorable a la independència, i el 40,6% contrari, amb un 20,4% d’altres opcions per la pregunta de que votaria per un referèndum sobre la independència, si be els percentatges son menors que la UOC, estaria a les portes de ser la opció majoritària.

Observem dades interessants com que les poblacions de menys de 10000 habitants opten per la opció independentista amb una 48,4%, mentre a ciutats com Barcelona s’imposaria el no. Es poden llegir frases com “el divorci comença a ser, per una de les parts, la solució inevitable”, donant alerta de la fractura de Catalunya amb Espanya, i ho lliga amb altres dades com la consideració de nació que a Catalunya es favorable per 52,8 a 42,6, i a Espanya negativa amb 15,9 a 80,1, on també consideren el castellà discriminat amb un 50,6, què contrasta amb Catalunya, on no el consideren discriminat 81,4. Pel que fa a la solidaritat catalana, vista des d’aquí es afirmativa en un 83,6, mentrestant a Espanya es considera que no 51,7, i associen cada cop més Catalunya amb nacionalisme, radicalisme i independència per davant d’altres adjectius.  

 

Les diferencies amb l’enquesta del CEO, i on la opció independentista escala posicions de manera important, es deu a la diversitat d’opcions de l’enquesta anteriorment esmentada davant la de GESOP del Periodico, on tant sols es positiu o negatiu. Per partits ERC 97,5, CIU 56,9, ICV 36,4 i PSOE-C 30,1 son per ordre  de partidaris de l’estat propi, i PP 90,6 i UPD 91,6, son els més contraris, afirmant què la única nació es l’espanyola.

 

Davant la negació de la realitat del President i el seu partit, amb la seva aposta per un text mort i condemnat anomenat Estatut, i el convenciment de Mas per dir-nos que un referèndum seria una derrota com excusa per no convocar-lo, i sempre amb l’exemple del Quebec, i les seves dues derrotes, oblidant  les victòries d’altres exemples, i la passivitat d’ERC, apareix en aquest mitja oficial, i davant la resposta simple de si o no, que el vot favorable a l’estat propi s’apropa molt al triomf, i gairebé ja un empat tècnic, ja que també cal recordar que no fa falta que els 7 milions de catalans votin si, simplement la majoria dels que vagin a votar, què com en tota democràcia normal es suficient.

 

D’altra banda les diferents percepcions de les Espanyes i Catalunya fa veure dos mons diferents, i ho veiem amb la croada constant amb la llengua castellana, i el terme nació àmpliament rebutjat fora del nostre territori, i ho associant amb radicalitat, i no amb terrorisme com en el País Basc, ja què aquí no tenen aquesta excusa  a punt per posar-ho tot en el mateix sac. Pel que fa a la solidaritat es veu que no en som prou amb un espoli de 22 mil milions, ens volen deixar directament despullats.

 

En definitiva, més dades per l’optimisme, i per desmentir aquells que veuen l’opció llunyana, i rebutgen declaracions unilaterals, com si es tractes d’una bogeria, quan en realitat si ho volem es un futur molt proper, i a l’altra costat també ho saben, i actuen amb conseqüència.