Arxiu mensual: juliol de 2009

LA VIOLÈNCIA QUE VOL ETA I L?ESTAT ESPANYOL

Avui fa 50 anys del naixement de l’organització armada ETA, va ajudar clarament a la fi del regim dictatorial, encara que desprès amb la mal anomenada transició tot va quedar ben lligat, tal com es demostra actualment. Realment,  i arrel dels últims atemptats amb morts incloses, la societat s’hauria de preguntar fins quan uns deixaran la violència, i fins quant l’estat es negarà al diàleg fins a trobar la solució. Els dos en son responsables, i els familiars de les víctimes molts cops mediatitzats per aquestes falses associacions d’ajuda a les víctimes, que realment son grups de l’espanyolisme mes ranci, haurien de demanar responsabilitats a les dues parts.

No hi ha cap idea que pot justificar el vessament de sang, i mereix la condemna més absoluta, però qualsevol democràcia s’ha de mostrar com a tal, i permetre que qüestions com el dret a l’autodeterminació dels pobles pugui ser debatut i posat en la decisió de la població implicada. Al llarg d’aquests anys s’ha demostrat que la via policial,  i les condemnes unànimes moltes vegades fetes des de la hipocresia més absoluta no serveixen de gaire, i el cas d’Irlanda n’és un bon exemple, on una societat política i civil mes madura va imposar la paraula per damunt les armes.

Tanmateix desprès de prop d’un miler de morts, i converses de pau que no han arribat enlloc, la ultima amb el govern Zapatero, i que desprès de veure el tarannà de l’estat de pràcticament no cedir en res i exigir la rendició, i molt menys de parlar de política en una ocasió única per fer-ho, va esgotar la paciència de la banda armada amb l’atemptat de Barajas, i que posteriorment ha donat peu  a tot tipus de mesures antidemocràtiques de l’estat, com la ilegalització de qualsevol formació abertzale, culminada amb la tupinada de les ultimes eleccions, i els dos partits nacionalistes espanyols agafadets de la ma i governant al Parlament.

Cal una reflexió profunda, primer en la banda armada, què ha de veure que després de tants anys de conflicte amb la violència no s’aconsegueix res, i per el contrari pot perjudicar clarament el noble objectiu de la llibertat del País Basc, ja que el suport popular va disminuint, i més quan entre les morts hi ha representants polítics escollits pel poble, i que tot hi la democràcia de fireta de l’estat espanyol mereixen el màxim respecte ja que son els representants de la ciutadania.  Cal que facin els passos necessaris per declarar una treva, i implicar la Unió Europea com a mitjancera per una taula de pau i política.

Per la seva part l’Estat amb les seves mesures repressores, creació d’una banda armada com els GAL, ilegalitzacions politiques, i intensitat policial ha de veure que no aconseguirà acabar amb la violència, ja que una mort no necessita masses efectius per dur-la a terme, i definitivament a d’enterrar aquesta mentalitat colonial que be de molt lluny, i saber com els països civilitzats, asseure’s en una taula, i no estar tancat a res, ni tant sols a la Independència, què lògicament hauria de ser acceptada per la població basca en referèndum, tots els demes processos son fum amb clares visions electorals, i fer volar coloms sense cap pretensió d’anar al nucli del problema, i tant sols seguir utilitzant aquesta demagògia que es retroalimenta, i es necessita mútuament per seguir existint.

 






CEO, BAROMETRE OPINIÓ POLÍTICA JULIOL 2009, VOLEM UN ESTAT

Les dades del Centre d’estudis d’opinió de Juliol ja estan servides, i confirmen bàsicament que la desafecció amb els partits polítics es molt gran, la població no espera una millora d’aquesta situació catalana en el proper any, el nivell d’autonomia es clarament insuficient, dada significativa des de fa molts mesos, i que l’opció majoritària superant el 50 % es l’estat propi, be independent o amb la fantasia federalista.  Malauradament des de les nostres classes polítiques segueixen obviant aquesta clara evidencia amb una nova prova de poca educació democràtica.

Com a primera dada a valorar es la consolidació en el sisè lloc dels problemes mes importants dels catalans, i acostant-se al cinquè, la relació Catalunya-Espanya, i on trobem en primer lloc com es normal el problema de l’atur, i més en període de crisi econòmica. La situació política a Catalunya els que opten per dolenta amb un 43,5 son majoritaris, i amb la perspectiva que el proper any tot seguirà igual 50,5, o sigui la desafecció seguirà en els mateixos paràmetres i en augment gracies a la mesquinesa d’aquests partits que ens representen, i viuen d’esquena a la societat civil.

 

Un altre dada que hauria de fer posar vermell al sistema polític, es si esta satisfet amb el funcionament de la democràcia, i entre els poc i gens satisfets superen el 50%, amb el suport dels que creuen que els polítics nomes miren el benefici propi 71%, la qual cosa desprès de 30 anys hauria de ser una dada molt preocupant, i dona idea que aquest simple traspàs de poders que va ser la transició amb tot molt ben controlat, porta a veure fàcilment la democràcia de baixa qualitat espanyola.

 

Respecte a la identificació, els que son tant catalans com espanyols son un 42,3, gairebé idèntic al maig,  mes català que espanyol 27,7, 1 punt més, només català 17,5, 2 punts menys, i mes testimonial més espanyol que català o nomes espanyol 3,6 i 6. Pel que fa al nivell d’autonomia es insuficient per un 62%, o sigui una amplia majoria que veu que això es una simple descentralització administrativa sense massa poder real.

 

Per últim la relació Catalunya- Espanya, on un estat dins un estat federal i estat independents amb 32,2 i 19 sumant 51,2, els que volen un nou estat i segueixen sent més de la meitat dels enquestats des de fa molts mesos amb la miopia o mala fe dels nostres dirigents, que segueixen apostant per l’aventura impossible de l’entesa amb Espanya.  Una autonomia 36,8 i regió 6,2.

 

Una dada més es la intenció de vot, on destaca una reculada del PSOE-C de 2 punts quedant amb un 18, Esquerra també recula més d’un punt 8,4, CIU també baixaria 1 punt 23,8, PP es mantindria 3,9, i ICV augmentaria quasi 2 punts 6,9.

 

En definitiva les dades més o menys cuinades segueixen sent favorables a la via de la independència, i sentir dir al President que amb el finançament acabat el mes greu de la desafecció ja ha passat, apart de ser mentida es de molt poca responsabilitat com a dirigent, i tard o d’hora li passarà factura.  Segurament desprès de la sentencia del TC aquestes dades encara seran més aclaparadores, la pregunta es fins quan faran veure que aquesta opció no existeix. Pel que fa a la intenció de vot, si finalment es confirma l’opció independentista amb Reagrupament o una coalició més ampla segurament canviaran, i caldrà veure com, i a qui perjudica més.

 

 

 

 

.   

 

 

 

LA MANIPULACIÓ DEL FET CASTELLER

Com a casteller, i per un dia deixo de banda les misèries politiques diàries, i m’agradaria denunciar aquesta campanya d’alguns mitjans contra aquesta tradició tant nostra, i què a traves d’articles demagògics i amb mala fe, i perquè no dir-ho molts cops amb el total desconeixement del tema, però sempre amb una direcció inequívoca.

En el diari El Periodico d’aquest dilluns, i amb un article sobre la diada castellera de Mataró on hi va haver varies caigudes el titular ens diu: 32 ferits en la jornada castellera de Mataró i el reprodueixo integrament.

 

[ El Periodico ]  ::  2009-07-27 11:46:16h

 

Les caigudes que ahir van patir les tres colles participants en l’exhibició castellera de Les Santes a Mataró van requerir la contínua intervenció de les dotacions sanitàries ubicades a la plaça de Santa Anna. La Creu Roja va haver d’atendre 32 persones per ferides diverses. 

 

Els Castellers de Vilafranca, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i els amfitrions dels Capgrossos de Mataró van acabar ahir amb nombroses llenyes (construccions enfonsades). Va ser al final de l’acte quan els locals van provar amb un pilar de set que van aconseguir carregar, però que es va ensorrar al baixar, i va provocar una espectacular caiguda. Les ambulàncies van traslladar 11 persones a l’Hospital Sant Jaume de Mataró, sis de les quals, totes dels Capgrossos, van ser ateses per politraumatismes i fractures.

 

La tradicional festa castellera de Mataró commemorava ahir l’aniversari de la mort de Mariona Galindo, l’enxaneta dels Capgrossos, de 12 anys, que el 23 de juliol del 2006 es va precipitar des del setè pis d’un castell humà, cosa que li va ocasionar lesions greus que van causar la seva mort. El succés va obrir un intens debat que va culminar amb l’obligació que els castellers més petits usin casc.

 

El titular ja es demagògia pura, es com si un telenotícies comença la informació de Catalunya dient que avui s’han produït 50 defuncions per mort natural, realment no seria noticia ja que es un fet normal, així com les caigudes en els Castells formen part del joc com en moltes altres activitats, i malauradament per aquests periodistes de pa sucat amb oli son mínimes, i cada cop més reduïdes gracies en gran part a la millor preparació i tècnica dels castellers, tot hi el creixent nombre de colles, el gran nivell assolit, i el major nombre de diades, segons estadística no arriba el 3%.  Fer d’això un gran tema mediatic nomes pot donar a pensar en la mala fe del que ho escriu, i més quan la seva única obsessió son els detalls morbosos  i amplificats de les caigudes, que finalment, i ja reblant el clau amb molt mal gust, ho barreja amb la desgraciada mort d’una castellera mataronina ara fa tres anys, fent incidència amb l’ús del casc.

 

La mesquinesa d’aquest article es notòria, ja que la principal noticia en un article casteller son les construccions realitzades, i no les contusions d’alguns membres ja tots donats d’alta per cert, i per acabar de crear confusió i alarma barrejar la desgraciada mort d’una castellera, sense dir que amb 200 anys nomes hem hagut de lamentar 3 desgracies d’aquests tipus, es demagògia pura, com també no fer comparacions amb altres activitats esportives o de lleure amb molta mes sinistralitat que el fet casteller, i que el periodista sembla obviar.

 

De fet ja sabem com es El Periodico, un mitjà sensacionalista amb molta foto i titular, però poc aprofundiment amb les noticies, i això produeix articles amb tant de cinisme com aquest.  De totes maneres les colles amb l’adopció injustificada dels cascs també col·laboren a la sensació de perill, i han caigut al parany d’aquesta opinió publica interessada des de l’Estat d’arribar a comparar el Toros amb el fet casteller, i posar el mateix nivell de crueltat, quan una cosa es una activitat deplorable de tortura d’un animal, i l’altre es una activitat cultural amb mes de 2 segles d’història i amb uns valors de solidaritat, superació i convivència què evidentment també son oblidats pel periodista.

 

En definitiva demano una rectificació d’aquest mitjà, i en definitiva una mica d’ètica periodística quan es tracta d’explicar qualsevol fet, que amb més o menys gracia mai pot caure en la demagògia tant interessada d’aquest personatge i aquesta visió tergiversada de la realitat.

LA PARTICULAR VISIÓ DE JOSE ZARAGOZA

En una entrevista recent, un dels homes forts del PSOE-C, en José Zaragoza torna a abocar el seu cinisme per definir les situacions produïdes pel nou finançament, i sense cap rubor dona una empenta a la campanya de promoció del tripartit amb el nou model, i què ell com expert en campanyes electorals sap molt bé com enganyar a la població,

Desprès de la renuncia d’en Saura a repetir candidatura, i les paraules d’en Mas dient que el tripartit devora els seus integrants, en Zaragoza fa repàs dels temes actuals començant per mentir descaradament quan diu que l’acord financer respecta escrupolosament l’Estatut des del primer any, deu ser una edició nova que deu tenir a casa seva, i què la resta de mortals ignorem, i a més ho embolica, ja que en Ridao en reconèixer que no ho fa al 100% ho justifica dient que ells van dir no al text, i nomes mirant el rendiment del nou model, verdaderament al·lucinant les respostes d’aquest personatge.  Davant les previsions de totes les comunitats que sumen més del total d’aportació del govern surt per la tangent, i diu què per primer cop estarem per sobre la mitjana, cosa que no es tant clara perquè se sumen aportacions per conceptes únics catalans com els mossos, i a més qualsevol que sàpiga mínimament de números sap que si el total es 10, i sumant totes les quantitats expressades per cada territori sumen 14, alguna cosa falla, cosa que ignora totalment.

Lloa la capacitat negociadora del govern, i davant les tensions viscudes li pregunten per les relacions amb el PSOE, i sense ruboritzar-se, son molts anys al servei de la causa espanyola i això es nota, ens diu que son dos partits diferents amb interessos distints, però amb voluntat de tenir vincles comuns, doncs caldria recordar que per tenir interessos diferents sempre han votat junts a Madrid a favor o en contra de Catalunya, deu ser un cas únic d’esquizofrènia aguda.

Per últim deixa entendre que el tripartit 3 es la seva opció, i carrega contra el PP per la seva catalanofòbia i recurs contra l’estatut català, quan ells son el primer ambaixadors de l’espanyolisme ranci a Catalunya i l’estaven esmenant el text al cap de 24 hores, i de fet les politiques respecte al territori català des de Madrid son com dues gotes d’aigua amb un partit que amb un altre.

En definitiva la demagògia i mentides que ens te acostumats aquest senyor, autor d’aquella campanya que simplement deia que si ells no guanyaven venia el PP, que els hi preguntin a Euskadi, i  més o menys com les Europees, i amb això continuen enganyant els seus propis votants sense contemplacions, amb un objectiu molt clar  de fer desaparèixer la identitat catalana del territori.

 

 

 

 





L?EQUIDISTÀNCIA, UN MOT SENSE CAP CREDIBILITAT

El president republicà Joan Puigcercós ha tornat a remenar en el bagul, ha bufat la pols, i ha tret ben lluenta la paraula equidistància, això sol ser sinònim de que properament entrarem en un altre cicle electoral, i aquest partit vol tornar a fer creure l’electorat que tant pot anar de crossa de CIU com del PSOE-C com fins ara, a més vincula aquests acords al dret a decidir, se’ns dubte no es deu recordar que el President del Parlament ja fa unes setmanes va votar en contra de l’admissió a tràmit d’una ILP, que precisament  el volia exercir, deuen ser coses de la memòria que a vegades es traïdora.

Ha dit que es trobaran amb qui vulgui fer el camí amb ells del dret a decidir, i ha precisat que no s’esveri ningú, que nomes serà per decidir sobre els impostos, l’aeroport de Barcelona i Rodalies, amb una eina nova de trinca que serà la llei de consultes populars, que amb un altre oblit imperdonable i segurament degut a la calor d’aquests dies, ens diu que la ultima paraula per autoritzar qualsevol consulta la te l’estat espanyol, un detallet que em sembla força important.

Ha volgut deixar clar que no son l’apèndix de cap partit, afirmació curiosa quan acaben de donar el si a un nou model de finançament junt amb el PSOE-C que no compleix l’Estatut, i de fet en Joan Ridao aquest cap de setmana ja ha reconegut que no el compleix del tot, suposo que deu ser un si crític, ja què aquesta formació es experta en inventar noves maneres d’acceptar o no acceptar les coses.

Rellegint l’entrevista, també ens destaca que com a part negativa del tripartit posa en primer lloc l’actitud dels 25 diputats socialistes a Madrid votant a vegades contràriament al que s’aprova a Catalunya, i sempre junt amb tot el grup socialista.  Crec que això no es cap novetat, sempre fins ara ha estat així, els diputats socialistes escollits a Catalunya es regalar o tirar el vot a la paperera, ja que nomes defensaran els interessos dels catalans si coincideixen amb els del PSOE a Madrid, en qualsevol altra circumstància son invisibles, i al servei de la veu de l’amo, per tant no es una circumstància negativa, es normal i ja no sorprèn ningú.

El conseller Saura en un atac de sinceritat ja fa uns dies, va deixar anar que tots estaven d’acord en repetir la formula amb un tripartit 3, i vertaderament, i sobretot al veure com es va gestionar la creació del 2, qualsevol altra opció en condicions normals ara es fer volar coloms i voler enganyar a la població, si es que encara queda una anima innocent en el territori.

Han perdut la credibilitat, i les paraules dret a decidir ja sonen molt buides en segons quina boca, ja que les coses s’han d’acompanyar amb fets, i aquests donen i treuen raons, en aquest cas i malauradament han tancat la independència en un calaix, i el possibilisme, el peix al cove i la gestió s’han convertit en les armes d’aquest partit que nacionalment ja no te res de diferent a la majoria.

 

 

 

LA SOCIETAT CIVIL VOL RESPONDRE PER LA COVARDIA DELS SEUS POLÍTICS

Aquesta es la crida que des de del Grup Acte de Sobirania ja s’avança per respondre la humiliació que queda pendent per part de l’estat i que enterra definitivament l’Estatut, si es que no ho esta prou. Tal com ha passat amb el finançament la única resposta que hi haurà dels partits d’ordre establert es la justificació d’aquesta barbaritat jurídica i cal estar preparats per dir prou.

CRIDA AL POBLE CATALÀ
 A RESPONDRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE L’ESTATUT DE CATALUNYA

?Des del Grup Acte de Sobirania considerem que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya representarà el col·lapse del sistema autonòmic estatutari, nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència, i en certificarà el seu final.
 
Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i polítiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat.
 
Com ha defensat el Grup Acte de Sobirania des del primer moment, davant d’aquesta situació límit caldrà donar una resposta immediata, tan bon punt es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional.
 
Per això, fem una Crida al poble de Catalunya a respondre la sentència del Tribunal Constitucional, el mateix dia que aquesta es faci pública, mitjançant les següents accions:? ?

1. A les 8 del vespre: a Barcelona: CONCENTRACIÓ a la plaça de Sant Jaume, davant la Generalitat; en altres punts de Catalunya, CONCENTRACIÓ davant dels Ajuntaments.?
2. Penjar estelades, senyeres, mocadors i banderes negres o crespons als llocs més visibles de cada casa, entitat, club, etc.?
3. A les 8 del vespre, fer sonar durant 5 minuts la botzina, si sou al cotxe, o bé fer sentir les cassoles que tenim guardades des de la guerra de l’Irac.?


?Si la sentència del Tribunal Constitucional es fa pública abans de l’11 de setembre, Acte de Sobirania serà a la plaça de Sant Jaume de Barcelona cada dia, a les 8 del vespre, per explicitar de manera continuada, la necessitat d’un Acte de Sobirania  que reprengui una via de construcció nacional.

ACTE DE SOBIRANIA NO SE’N VA DE VACANCES

 

El dissabte 27 de juny vàrem protagonitzar una marxa cap el Parlament de Catalunya que tenia com a objectiu emplaçar els nostres representants electes a signar el compromís per fer un Acte de Sobirania.

 

·                        Preteníem i creiem que hem aconseguit posar al centre del debat polític el final de la via estatutària i constitucional com a via de construcció nacional, i visualitzar la independència com a única via de sortida. 

·                        Hem aconseguit treballar coordinadament amb les principals plataformes sobiranistes.

·                        Hem  canviat el tòpic del català emprenyat i victimista, que només respon a l’agressió, pel del català compromès, coratjós i lluitador que sap el que vol i està disposat a aconseguir-ho.

·                        Preteníem aconseguir una assistència més multitudinària que no es va aconseguir per mancances pròpies i pel silenci dels mitjans de comunicació.

 

Ens hem anticipat als esdeveniments i ho hem pagat amb una minva important d’assistència, però a canvi hem guanyat valor afegit que es materialitzarà durant aquesta propera etapa.

 

Com a conseqüència d’aquesta acció s’ha obert, dins del nostre Parlament, una escletxa entre parlamentaris compromesos i no compromesos amb la nostra proposta, i com a societat civil n’haurem de seguir el procés polític.

 

En les properes setmanes ens trobarem amb posicions reactives a la sentència del Tribunal Constitucionals i al finançament. Nosaltres hi participarem de forma propositiva.

 

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

 

ESPANYOLITIS AGUDA: UN MAL QUE ES POT CURAR

El sociòleg Salvador Cardus, en un altre dels seus grans articles al diari Avui, ens parla de l’espanyolitis, molt aguda aquestes setmanes i provocada pel PSOE-C i el seu finançament, serà una inflamació passatgera, però tornarà la crònica, aquell mal que molts catalans se’ns presenta amb uns símptomes clars de dependència i neuròtics, que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida.

Ens explica que qualsevol projecte d’emancipació nacional que vulgui tenir un futur ha d’estar curat d’aquesta infermetat, què es pot presentar amb un estat abrandat o resignat. No cal perdre un minut mes amb Espanya, ja que això els dona mes força i el nostre comportament mesell els agrada molt, es una mica com a l’època feudal amb el castell i els vassalls.  La preocupació de molts es preguntar-se encara a hores d’ara si Espanya ens estima o ens odia, i això no tant sols ho provoca els socialistes catalans, també l’independentisme que nomes es belluga en contra de, i no a favor de, amb exemples com l’espoli fiscal, o la sentencia del TC que sembla que ens marqui el nostre camí.

 

Crec que ens diu grans veritats, i si be cal denunciar totes les malifetes i maltractaments que anem rebent per part de l’estat, l’estat propi ha de ser una constatació que la justícia a vegades existeix, i què la perseverança i el convenciment poden més que moltes altres coses a la vida.

 

No podem deixar en mans d’Espanya el full de ruta cap al procés d’alliberament, ja que ells sempre fan la seva feina en una direcció que es tenir la gàbia ben tancada,, utilitzant en aquest cas el PSOE i el PP com a estilets per mantenir l’ordre establert, i amb la col·laboració dels altres partits catalans, que s’han acomodat a la situació, i pateixen aquest mal de forma crònica sense poder visualitzar que hi ha una sortida possible.

 

La resposta a si ens estima o ens odia, crec que es obvia, i no  ens hauria d’importar gaire, cap pres davant el seu botxí es fa aquesta pregunta, més aviat pensa com fugir de la situació, però malauradament gairebé 300 anys donen per molt, i la feina de formigueta de l’estat ha portat a instal·lar aquest xip amb molta gent que no poden ni assumir una situació diferent a l’actual, com si fóssim diferents a la resta de la humanitat, i el que fos vàlid pels altres no ho fos per nosaltres.

 

La veritat,i això es molt dir, es que l’estat no canviarà i no te perquè fer-ho, el problema nomes som nosaltres, i a les nostres mans està prendre el xarop que ens allunyi d’aquest virus que com una teranyina ens mante atrapats en un conte sense fi i sense esperança.

 

 

 

 

 

 

LA FUNCIÓ FINAL DEL PARLAMENT

Amb el debat monogràfic sobre el nou model del finançament, el Parlament ha baixat el telo d’aquesta funció de tercera, on els actors principals han exprimit les seves misèries, i han seguit cantant  amb veu molt alta, uns les excel·lències de l’acord fent el joc a l’espanyolisme mes ranci representat pel PSOE,  i per un altra costat un grup ha seguit negant una tàctica utilitzada durant molts anys, però que aquest cop no els permet sortir a la foto.

 

Per part del PSOE-C, Iceta amb el seu cinisme habitual, ha retret CIU l’apropiació indeguda de la pàtria i ha reivindicat que ningú mes que ells defensa l’Estatut, amb un acord que supera la hipoteca deixada pel pacte CIU-PP en matèria de diners.

 

ERC, considera que a Catalunya ningú li ha regalat res, i que son partidaris de la política del mentrestant, o sigui si no es disposa de concert econòmic i un estat el partit defugirà el si crític o el no sectari, i reivindica la bona feina feta i l’esforç per arribar més lluny.

 

CIU amb Artur Mas, ha tornat a rebutjar aquest acord perquè no compleix el contracte estatutari, i no valia la pena fer-lo per arribar fins aquesta situació, tot hi reconèixer que es millor que el del 2001, ha afirmat que els deutes espanyols amb Catalunya evidentment no estant saldats.

 

En contraposició el President Montilla, ha lamentat l’actitud de CIU, i reitera que es un acord bilateral on Catalunya ha exercit el lideratge de tots, i defensa el nou model com el millor pel país.

 

Tota una lliçó d’aquests bocamolls de fireta, què han perdut qualsevol credibilitat en aquest tema, i en general en trobar sortides pel país que no passin per mantenir el lligam amb l’Estat costi el que costi.

 

El PSOE-C demana l’apropiació de la pàtria, suposo es deu referir a l’espanyola, sinó que els hi preguntin als 25 diputats de Madrid capitanejats per una tal Chacon quina pàtria defensen, i desprès lloant la seva defensa de l’Estatut, aquell que a les 24 hores, i desprès de votar-lo al Parlament ja esmenaven a Madrid, i que per descomptat supera el del 2001, com si això fos un mèrit.  El President torna  a parlar de bilateralitat, la sola paraula ja fa riure, ja que es un acord global i imposat pel govern espanyol, i això no en te res de duet.  El tracte bilateral amb l’Estat nomes el pot tenir un altre estat, i que jo sàpiga Catalunya encara no ho es oficialment.

 

ERC segueix fent el gallet quan sap que ha venut el país amb el típic peix al cove convergent que tant criticava, i insisteix amb un concert què sap que mai es negociarà ja que es fer volar coloms.  Per cert tracta de sectari els partidaris del No, una part molt important de l’independentisme, el gir d’aquest partit per ser un més del galliner es impressionant i el seu mentrestant com diuen ells es pot allargar fins el 3000 com a mínim, sembla que els socialistes catalans l’han desactivat totalment.

Pel que fa a Mas critica l’acord amb raó, però la historia que porta al darrere no la pot esborrar, i per tant sona a demagògia barata tot el seu argumentari, no es poden fer tots els papers de l’auca i desprès demanar credibilitat.

 

En definitiva  unes bones raons mes per demanar una regeneració immediata d’aquesta generació política que ens porta a l’abisme sense fons.

 

 

DIFERENCIA ENTRE CONCERT ECONÒMIC I VENDRE FUM

L’Acte que celebrarà les forces del govern català dilluns per celebrar l’acord de finançament, i fer la foto davant la societat civil, i exhibir la unitat de les tres forces i la vergonya d’un nou frau per vendre a la població, i mantenir la relació amb l’estat espanyol estable, contrasta amb el sistema econòmic del País Basc que deixen a l’alçada del no res els escarafalls catalans.

Aquesta xifra màgica dels 3800 milions, què com ja he llegit el President Montilla en l’entrevista de l’altre dia la va equiparar amb la que va demanar la cambra de comerç, amb la diferencia que aquest ho va fer pel primer any, i el fabulós acord ho preveu al quart any, un petit detallet que sembla obviar el mandatari català. En definitiva segons les dades publicades aquests dies el finançament per habitant d’un ciutadà basc, es més del doble que un català. Segons un estudi del ministeri a l’any 2006, Euskadi per habitant disposava de  5225 euros, i amb el nou model Catalunya aconseguirà 2239 euros per habitant el 2012, per finançar gairebé les mateixes competències, i que en el cas català la xifra nomes s’assolirà si l’economia creix com esta previst. Pel que fa al nivell, Catalunya partia de 120 però amb la falsa solidaritat queia al 94, o sigui 6 punts per sota de la mitjana de totes les comunitats, ara segons les previsions el 2012 arribarà al 106, mentrestant els bascos es mantenen inalterablement el 176.

 

Aquesta es la diferencia real entre un sistema sòlid, i el cafè per tothom, on quatre paguen per la resta i al final acaben tenint serveis de pitjor qualitat que els seus damnificats. Aquesta es la gran celebració que el govern de la Generalitat vol vendre com una gran meravella, i no es res més que espoli continuat amb la benedicció catalana, que ha rebutjat la seva pròpia llei orgànica, per obeir l’ordre de tancar l’acord quan Zapatero va dir prou, interpretant una comèdia de pa sucat amb oli, i que ha provocat més maldecaps per intentar tapar el fum que hi ha al darrere, què per ser una bona proposta que com a mínim complís l’Estatut.

Nosaltres hem acceptat un sistema que afavoreix molts, i passa factura a uns quants com Catalunya, i això son els límits, al igual que el TC els posarà pel global, no hi ha més, nomes veure com els nostres politics van perdent la dignitat, si es que encara els hi queda una engruna, i els acords de castells a l’aire, son signats per Catalunya com la solució a tots els mals.

 

Se’ns dubte es va tenir la oportunitat de gaudir del Concert Econòmic a la transició, però el seu rebuig ha provocat arribar fins avui amb aquestes escorrialles, i un sistema injust que castiga els mes solidaris severament. Crec que l’acte hipòcrita de la setmana que be es podria estalviar, ja que es demagògic i fals com les mentides del President davant les preguntes incisives, cal regeneració i valentia per capgirar la situació i cap dels actuals partits te la mes mínima intenció de donar un pas, no sigui que surti borrós a la propera foto.

GIBRALTAR NO ES TOCA, CATALUNYA ENCARA SI

La visita del Ministre espanyol Miguel Angel Moratinos, a aquesta colònia Britànica, ha aixecat polseguera entre el nacionalisme ranci espanyol, es la primera des de 1713, i per molts suposa la fi de les reivindicacions de sobirania sobre el territori, i el reconeixement del seu estatut, mentrestant un altra colònia mes al nord anomenada Catalunya, ahir va pidolar amb una carta al Congres dels Diputats fer us minoritari de la llengua pròpia signada per tots els grups menys PP, UPyD i PSOE, amb els 25 diputats catalans inclusos un cop més.

Efectivament, el ministre principal de Gibraltar Peter Caurana, va deixar molt clar que el penyal no passarà a ser espanyol ni en somnis, i de fet els habitants del territori s’han pronunciat diversos cops en contra d’aquesta opció, tot i els intents militars de reconquerir-la, i la reivindicació constant des de la pèrdua pel tractat d’Utrecht per part espanyola, provocant la visita critiques per ser interpretat com el reconeixement al status d’aquest territori.

 

Es curiós l’obsessió malaltissa de l’estat espanyol per aquest territori, i l’oblit total de la Catalunya Nord, que se’ns dubte consideren un problema en tot cas d’una de les ultimes colònies que conserven com es el cas de Catalunya, on vull imaginar aquestes mateixes imatges, i escarafalls a Espanya, quan un cop assolida la independència un ministre espanyol visiti per primer cop el nou estat europeu, i que provoquen una barreja d’enveja sana, i de confirmació que a l’estat espanyol poc l’importa els resultats democràtics què han deixat clar que volen ser britànics, i ells fent oïdes sordes segueixen insistint en un tema on demostren la seva poca cultura democràtica.

 

Mentrestant en territori català, i esperant arribin aquests moment èpics, de moment es conformen amb rebaixar-se el propi estatut amb un finançament que tant sols es fum, aproven un traspàs de rodalies sense vies, ni trens, ni gran aportació econòmica, què sembla fet de cara a la galeria per seguir aquesta eufòria que viu el tripartit, i que no acaben de transmetre a la població tot i l’actitud vergonyosa de mitjans com TV3, al servei de la propaganda més absoluta. Ara tots els grups de la cambra espanyola han enviat una carta al President del Congres per la utilització, encara que sigui com una anècdota, de les llengües que no son el castellà, i com es normal PP i PSOE inclòs els 25 diputats submisos del PSOE-C, què un cop més es posicionen en contra dels interessos dels catalans, en aquest cas de la seva llengua, i ja es hora de que algú en prengui nota, i ja que ERC prioritza els seus llocs en el govern, s’ha de denunciar i desemmascarar de la forma més contundent possible per poder arribar a ser aquest puntet en el món que molts anhelem, i què per damunt de contratemps i postures mediocres, com deia aquell si sumem, guanyem.