Arxiu mensual: juny de 2009

EL MAPA DEL TEMPS A EUSKADI

El govern no nacionalista, com el qualifiquen ells, del lehendakari Patxi Lopez, ha fet realitat un dels seus grans objectius de legislatura, canviar el mapa del temps a Euskal Telebista, per esborrar de la memòria dels ciutadans el territori d’Euskalherria, i perquè ningú tingui tentacions de modificar l’imperi espanyol, amb una línia ben marcada de la Comunitat Autònoma Basca, amb informacions del territori a l’estat francès i La Rioja, què es disfressarà amb informació de tota la comunitat abans esmentada, junt amb Castella i Cantabria. Tot un poti poti per emmascarar la realitat.

El nou director, Alberto Surio ha modificat l’espai meteorològic, una vertadera obsessió malaltissa de PSOE i PP tant a Euskadi com Catalunya, i que tal com fan amb l’esport han arribat a polititzar, i com si d’un gran perill es tractes li han passat el segell de constitucional.

 

En poc temps de govern, ja han suprimit ajudes a les famílies dels presos d’ETA, amb una nova demostració de racisme vers aquests ciutadans que son tractats molt diferent a la resta, han suspès el decret de l’èuscar com a llengua vehicular, no sigui que el castellà retrocedeixi irreversiblement, tema que a Catalunya ja sabem intenten una vegada si i l’altra també, ja s’ha remorejat un canvi d’himne i escut al territori basc per esborrar com mes aviat millor la identitat original del territori, i s’ha aprofitat per criticar el PNB i la permissivitat en els seu mandat de les forces policials amb ETA.

 

Tot una sèrie de mesures amb el govern, capitanejat per un president que ni tant sols domina la llengua del territori que dirigeix.  Son tot un exemple del que precisament criticaven al accedir als seus càrrecs, i la seves tesis de dividir la societat basca en dos fronts, precisament son ells els que estan fent més per confirmar-la amb la seva política identitaria, que curiosament sembla ser el que més preocupa a aquests nacionalistes espanyols de primera divisió que freguen la malaltia, amb fets com el del mapa del temps de la televisió.

 

De totes maneres han de saber que per molt que intentin esborrar la identitat d’un poble, aquest te memòria, i això no ho poden esborrar, que se’ns dubte ho farien si hi hagués els mitjans, creant una societat totalment robotitzada i ensinistrada al servei de la seva causa comuna, la creació d’aquest estat espanyol uniforme, què desprès de tants anys encara no han aconseguit.

 

Un govern  fruit d’un frau electoral, i què demostra que aquests dos grans partits comparteixen els mateixos objectius, i que a l’empara de la llei creada per ells mateixos, es creuen amb el dret de fer qualsevol cosa per arribar als seus fins.  Cal prendre nota  per futurs pactes, i per evitar que qualsevol d’aquests dos partits pugui accedir a un govern a Catalunya en un futur pel be de la democràcia, i del nostre sentiment com a nació sobirana.



UN ENGANY RERE UN ALTRE

Aquest dissabte el President espanyol, Zapatero, ha inaugurat la flamant estació de Sol de Madrid, amb un cost de 570 milions d’euros, la meitat del que va costar tota la T1 del Prat de Barcelona.  Aquesta estació connecta amb temps record dues estacions del TGV, i  es la joia de les estacions de Rodalies de tot l’Estat, i una de les mes modernes d’Europa, em deixava un detallet important, que esta integrament finançada pel Ministeri de Fomento, a diferencia del que passa amb l’estació de La Sagrera a la capital catalana, i nomes es una part d’un ambiciós pla de 5000 milions de Rodalies a Madrid.

Efectivament, el ministeri ha pagat integrament les obres amb un túnel de connexió entre dues estacions, i la nova estació que es preveu amb una afluència de 70000 passatgers diaris, i podran viatjar del quilòmetre zero a Barajas, segons Zapatero l’esforç inversor a Madrid correspon amb la capital d’un país modern i capaç de competir globalment, amb noves inversions per remodelar les estacions existents, que com no podia ser d’altra manera sufragarà integrament el Ministeri.

Mentrestant la comparació amb Catalunya es totalment odiosa, unes infraestructures amb moltes més necessitats, degut a la seva poca inversió històrica, resulta que en tenen menys, i la generositat del Ministeri amb els diners provinents dels nostres impostos a Madrid es total, però quant arriba al territori català experimenta un canvi total d’actitud. El més recent exemple el tenim a La Sagrera, on les obres es faran amb diners avançats de les inversions per l’Estatut, i on la gran obra de l’aeroport de Barcelona en realitat es nomes el doble del que ha costat aquesta obra de rodalies a Madrid, en realitat una espècie de suport a l’aeroport madrileny, i on el primer vol de la nova terminal simptomàticament va ser com no podia ser d’altra manera a la capital espanyola, ja què la gestió evidentment no estan disposats a cedir-la , ja que el seu pla es molt clar i no deixa lloc a la improvisació, la gran megamadrid amb una sèrie de territoris de suport.

Aquest nomes es un bon exemple de les categories en que esta dividit l’estat. i on Catalunya sempre te les de perdre, alguns presidents autonòmics, curiosament els més beneficiat per la nostra solidaritat sense límits han insinuat que sembla què nomes te protagonisme el territori català en el finançament, i no els hi falta raó, malauradament el protagonisme serà per una nova presa de pel que aviat es concretarà, i què mantindrà l’espoli descomunal d’aquest territori amb la benedicció dels partits catalans, i on les xifres exposades donen com a resultat la impossibilitat de complir amb l’Estatut.

Aquests fets que no tenen res a veure amb el sentiment, i si molt amb la butxaca i amb el futur dels nostres fills, son un punt clau per entendre que amb aquest estat no hi ha res a fer, i què la discriminació ha arribat uns límits intolerables que nomes tenen una sortida que es la nostra pròpia autogestió, i això nomes s’aconsegueix amb un estat propi.

 

 

ACTE DE SOBIRANIA O DE CINISME

Aquesta es la sensació que vaig tenir quan plantats davant al Parlament junt amb uns pocs milers de persones, davant nostre deu diputats ens esperaven tal com sol·licitava l’Acte de Sobirania, per donar-nos respostes del perquè no l’exerceixen d’una vegada desprès de la constatació de la fi de la via estatutària, i la seva resposta  apart de respondre els crits de “Botiflers” que els envoltaven amb crits gratuïts d’independència, i signar el seu compromís una part d’ells, per tot seguit fer declaracions en la línia habitual ja esgotada, i fugir ràpidament amb la cua entre cames.

No era tant ingenu d’esperar que el mateix President Montilla ens esperes, ni el President del Parlament, què recordo una vegada més va votar no a la Iniciativa pel Referèndum d’Autodeterminació amb ordre clares del seu partit, cal recordar-ho per properes eleccions, ni cap conseller, ni fins hi tot una representació de la Mesa què es va atorgar poders de Tribunal Constitucional per tombar la Iniciativa abans esmentada.  Finalment 10 diputats, 2 de CIU: Josep Rull i Jordi Turrull i 8 d’Esquerra: Xavier Vendrell, Pere Aragones, Uriel Bertran, Carmel Modol, Miquel Carrillo, Anna Simó, Marina Llansana i Alfons Quera, complien el tràmit interpretant una obra teatral més què ja no es creïble, i fa temps què ho ha deixat de ser, i segurament per primer cop van rebre xiulets des d’una manifestació independentista, que ja en te prou de paraules buides, giragonses i fets inexistents.

 

Els dos diputats de CIU no van signar el manifest, ja què no volen crear expectatives que no es poden complir a curt termini. El típic missatge ambigu convergent que lliga molt amb el del seu President, Artur Mas, què l’altra dia ens deia que un referèndum ara empitjoraria les coses, i ahir ens deia que si falla el finançament i la sentencia del TC, Catalunya haurà d’iniciar un altra camí, evidentment jugant amb les paraules, per no dir la que tots sabem i mantenir aquest vull però no vull. Si aquesta es l’alternativa a la nul·la ambició nacional del tripartit anem arreglats.  El mateix de sempre, i tot i la cada vegada mes insistent pressió des de dins i des de fora, mantenint els mateixos paràmetres amb un discurs mes actualitzat.

 

Els vuit representants d’ERC, si que van signar, i això vist els fets del seu partit fins ara, es molt de cinisme. Més encara quan l’Anna Simó ens recorda les meravelles de la llei de consultes, què textualment diu ens permetrà fer els referèndums que vulguem amb una llei catalana impulsada pel seu grup. Caldria recordar-li les paraules del seu company Ausas, i el punt més brillant d’aquesta llei, què es que caldrà autorització de l’Estat per exercir qualsevol consulta, o sigui una llei que ja neix més morta que l’Estatut.  D’altra banda si signen per exercir un acte de sobirania, això es totalment contrari a la política portada pel seu partit, i concretament per la seva direcció que no en te cap intenció, i tant sols han servit d’acompanyants dels socialistes catalans en el govern, renunciant i acceptant el que ha fet falta.  Si el seu compromís es cert, demà mateix haurien de renunciar a la seva militància al partit que representen, i passar al grup mixt per defensar amb llibertat i coherència aquestes conviccions, però evidentment no ho faran, i seguiran actuant junt amb els seus companys de govern en contra de qualsevol canvi de situació de la nació catalana què pugui alterar els seus llocs de treball, com ja va demostrar la Mesa denegant per unanimitat la ILP.  No ens enganyareu més, si aneu de debò cal una demostració, per seguir fent aquesta opereta barata que fa temps representeu francament no cal.

 

Ara i cada cop més, aquests gestos de redempció ja no serveixen sinó van acompanyats de fets, i a les eleccions quedarà demostrat què cada cop més son paper mullat, que es traduiran en molts milers de vots menys a les urnes per les vostres candidatures.

 

Ara el que cal es agrupar tot l’independentisme en una sola direcció, i tenir una força que el pugui gestionar per donar l’impuls definitiu, i crec que ho aconseguirem.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

AVUI TOCA FER UN ACTE DE SOBIRANIA

Avui es el dia perquè a les 17 hores a l’Arc del Triomf de Barcelona ens reunim el que estem farts de tanta incoherència, irresponsabilitat, submissió i claudicació dels nostres partits polítics, i exigim d’una vegada per totes respostes als nostres anhels de llibertat i pura democràcia.  Es una bona oportunitat per demostra que si sumem, guanyem.

Diverses plataformes donaran suport a la iniciativa, com Sobirania i Progrés, la Plataforma pel dret a decidir, Sobirania i Justícia o Deumil.cat, però els vertaders protagonistes ha de ser tota la societat civil què vol sortir d’aquest atzucac on ens trobem, i què el seu grau de desafecció ha arribat al límit suportable, i què creuen com diu el mateix acte de sobirania, que la via autonòmica no duu enlloc, i ha arribat al final, i nomes pot comportar la nostra desaparició com a poble, arribats en aquest punt cal exigir els nostres representants una reacció per acabar amb aquesta situació.

Primer es va enterrar simbòlicament l’Estatut el passat 11 de juny, i ara es busca la resposta dels parlamentaris per acabar amb aquest espiral d’autodestrucció que sembla no tenir fi, i què dia rere dia es va refermant.

Aquesta setmana hem tingut alguns exemples, com l’abstenció a Madrid dels diputats de CIU i ICV que ha possibilitat superes el primer tràmit parlamentari els pressupostos del 2010 presentats pel PSOE, i que tot hi la seva situació precària tant sols te que esperar quin grup català claudicarà, apart dels 25 socialistes catalans, claudicadors professionals, per fer prevaldre les seves iniciatives.

També les declaracions del Conseller Saura demanant respecte a l’Estatut, quan ell mateix es el primer que ha pactat prorrogues estúpides en el pacte del finançament, i que s’han incomplert com paper mullat, i ha comprovat que tres anys desprès cap traspàs s’ha fet efectiu, però la seva dignitat inexistent el permet seguir insistint.

Aquests dos exemples, i molts d’altres ens porten a la reflexió que ells no estan disposats a fer cap acte de sobirania, vers al contrari, seguir la genuflexió permanent davant l’Estat, i esmerçant el seu temps en buscar justificacions creïbles pels seus cada cop mes escassos votants, i ara la societat civil ha de dir prou, i preguntar si estan al nostre costat o democràticament els haurem de substituir per la seva pròpia vergonya si es que encara els en queda.

Ens veiem a Barcelona i no ens faran callar.

 

 

 

 

LES CONTRADICCIONS ETERNES D?EN JORDI PUJOL

L’Expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en una conversa radiofònica, ha assegurat que entén el creixement de l’independentisme davant l’actitud agressiva de l’Estat Espanyol amb Catalunya, encara que com sempre no creu que l’Estat Propi sigui la solució, ja que no te sortida, tanmateix ens diu que el no independentisme tampoc ho te fàcil.  En definitiva l’ambigüitat de CIU amb persona.

S’ha referit al moment complicat que vivim, ja que tant PP com PSOE tenen una actitud negativa vers Catalunya, i s’ha referit a antics  dirigents de la seva època com Agustí Bassols amb la plataforma Sobirania i Justícia què aposta clarament per la sobirania. Ens argumenta que no podem esperar coses positives en el finançament o sentencia del TC, però que en un futur això pot canviar per la delicada situació econòmica espanyola.

 

Realment la mitificació que alguns han volgut fer d’aquest personatge què va ser durant 23 anys President de la Generalitat, amb el temps s’ha anat diluint i comprovant que nacionalment parlant va ser un fre per posar les bases per un estat català dins la Unió Europea. Cada declaració, es un nou exercici  de incoherències, ja que dir que l’independentisme no te sortida, no te cap base solida i es una temeritat, per dir que el no independentisme també ho te molt difícil realment ja es esquizofrènic.  Tant costa decidir-se.

 

Ell ho te molt clar, vol seguir lligat per sempre més a l’Estat Espanyol peti qui peti, i renuncia a la possibilitat d’emancipació nacional utilitzant els mateixos argument que l’Estat, es a dir una sèrie de dificultats insalvables que per decisió divina ens atorga  el paper de ser l’únic territori del món amb anhels nacionals, què  misteriosament hi te que renunciar per seguir servil i submís als desitjos de l’Estat, sacrificant la seva cultura, economia, la seva identitat i tot el seu potencial.

 

No ens intenti convèncer de les seves pors, i de la seva anima en el fons espanyola, ja que si les coses en un futur proper no pinten gens be, a llarg termini no hi ha cap indici que ens digui que han de canviar, em podria dir en que es basa per les seves afirmacions, perquè no vol fer-se gran com a nació, i prefereix esta supeditat amb un altra territori que fa servir el maltracte com a norma habitual pels seus propòsits.  Se’ns dubte la diferencia amb el President actual es inexistent des d’aquest punt de vista, els dos amb les seves peculiaritats tenen el mateix horitzó nacional.

 

Caldria què més sovint es recordes això, ja que en la fase  on ens trobem cal distingir be entre els nostres aliats, i els que simplement no volen canviar res i continuar indefinidament així, malauradament l’expresident Pujol tot hi la seva talla política es dels segons, i no farà  ni ha fet mai un pas pel procés d’alliberació nacional.

 

 

 

 



XIULADA O ULTRATGE A L?ESTAT

La fundacion para la Defensa de la Nación Espanyola, presentarà avui una querella a l’Audiència Nacional contra les organitzacions Catalunya Acció i ESAIT promotors de la xiulada a la final de Copa del Rei contra el Borbó i l’himne nacional, aquesta organització ultradretana on ocupa un càrrec d’honor Vidal Quadras, ho denuncia per ultratge a Espanya.

Aquesta entitat hereva del franquisme mes ranci, i què sobreviu en un estat on la transició de la dictadura a una suposada democràcia es una broma,ja va denunciar al desaparegut Pepe Rubianes pel mateix motiu, i com a conseqüència de les seves declaracions.

 

Aquests últims dies també, i sobretot des de Ciudadanos, s’ha instat al Parlament de fireta català que condemni els fets de Terrassa, on TELE5 i l’ajuntament van muntar una pantalla gegant per seguir els partits de la Roja, i que va acabar amb la instal·lació cremada, i dures critiques sobre el violents que son els independentistes i sectaris.

 

Realment la xiulada a un himne i el seu representant es un acte de llibertat, davant dos territoris com Catalunya i Euskadi on els han imposat el representant posat pel dictador abans la seva mort, i un himne que ha esborrat el de la República, què seria el que legítimament ocuparia el seu lloc. L’alteració dels fets en les seves mentalitats colonials, van desembocar amb la censura televisiva, cosa que en una pretesa democràcia recorda a èpoques passades què no semblen tant llunyanes. Se’ns dubte no entenen que la imposició es una cosa, i el sentiment per molt que els hi dolgui es un altra, i davant un estat de dret tant corrupte i fidel a la causa de la uniformitat, calia aprofitar aquest mirall que brindava l’esdeveniment per fer sentir les nostres veus.

 

Pel que fa als fets de Terrassa, i rebutjant evidentment qualsevol acte violent que encara ningú ha demostrat qui el va realitzar, es una provocació que amb diners públics i amb el precedent recent del Barça, s’actués d’igual forma amb la selecció espanyola, un recurs des dels seus últims èxits per polititzar l’esport i fer veure el que no es.  El sentiment per aquest equip esportivament com amb qualsevol altre es legítim, però la utilització del nacionalisme espanyol mes ranci i deformador de la realitat ja no ho es.  El problema rau que aquest nacionalisme es excloent, ja què la seva oficialitat nega qualsevol altre en el territori que ells consideren l’Estat.  Mentrestant, el nacionalisme català es reivindicatiu, i no exclou cap nacionalisme extern, simplement reivindica un anormalitat dins la Unió Europea, com es Catalunya.

 

Crec que es una diferencia clau que no comporta cap favoritisme, sinó el reflex d’una realitat, igual que una victòria del Barça es normal celebrar-ho a Catalunya, i no al mig del passeig de la Castellana de Madrid, per molt legítim que sigui comporta un sentiment de rebuig.

 

Per tant la associació feixista DENAES i Ciudadanos han d’entendre que la seva normalitat no deixa de ser pur colonialisme, amb ànims d’esborrar la nostra identitat què evidentment no es la seva.

CATALÀ I VALENCIÀ: UNA SEPARACIÓ XENOFOBA

En la Comissió General de les Comunitats Autònoms del Senat, es disposarà d’intèrprets de gallec, èuscar, Català i Valencià, aquests dos últims també estan separats  a la web del Senat.  Aquestes intervencions son regulades en un article, on estableix que les sessions  d’aquesta comissió es podran fer en qualsevol de les llengües que tinguin caràcter d’oficials en qualsevol comunitat autònoma, segons la Constitució i els Estatuts com en aquest cas el Valencià, què ens parla d’aquest idioma inventat.

Aquesta distinció entre les dues llengües esmentades, ja s’aplicà últimament en altres sessions com la que va participar la ministra Elena Salgado, i on el cost de la traducció al valencià va costar 6500 euros.

D’altra banda el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha avalat un altre cop la unitat del català, ja què  ha ratificat la validesa de la titulació de filologia catalana, per quedar exempt de les proves de valencià en les oposicions dels docents, a més critica la conselleria corresponent per no complir amb mes d’una quinzena de sentencies com aquesta del mateix tribunal i del Constitucional, què ens diuen que no hi ha raó jurídica que no avali que amb aquest títol s’avala sobradament la llengua d’aquest territori anomenat oficialment valencià, i en l’àmbit acadèmic català.

Realment esperpèntic i ridícul aquesta lluita de l’Estat Espanyol per afeblir fins fer desaparèixer la llengua catalana, on en una decisió sense precedents arriben a inventar-se una nova llengua per separar-la de la seva original, en contra de les sentencies judicials com la que abans he comentat, i en contra de tota la comunitat lingüística, on cap expert en la matèria te el més mínim dubte de que les dues llengües en realitat es una, com pot ser la varietat a les Balears o a l’Alguer, per posar dos exemples.

Aquest objectiu que ja be de molt lluny en aquest estat amb vocació monolingüe, crea unes despeses com en el cas dels traductors a les institucions, o amb el recent exemple de la propaganda per les Eleccions Europees, que es diner públic pagat per tots absurdament, i què en altres estats deu provocar estupor i sorpresa, que un estat que teòricament compren tot el territori que ells anomenen Espanya, faci un tracte diferencial depenent de la part  de territori que busquem, i on amb el cas de les llengües tant sols el Castellà es valorat i la resta, sobretot el català, pel seu nombre de parlants, el tingui vetat per ser llengua oficial a Europa,  i el divideixi per estrènyer el cercle de la seva desaparició amb campanyes constants de desprestigi.

Això nomes te un nom, i aquet es xenofòbia i racisme lingüístic, què crec es un motiu més per la urgència en crear un estat propi, i poder salvar la nostra llengua per posar-la al lloc on li pertoca.

ILP: JUSTIFICACIONS SENSE COHERÈNCIA

Els dos grans partits catalans i no dependents de Madrid, o sigui CIU i ERC comencen a parlar tímidament de la seva negativa  a la Iniciativa Legislativa Popular, perquè el Parlament fes una llei per un Referèndum d’autodeterminació, i sincerament com més obren la boca més queda en evidencia que els seus objectius estan molt lluny del què proposava aquesta iniciativa ciutadana.

Per part d’esquerra, el conseller Jordi Ausàs, va acusar ahir a tots els governs espanyols de no tenir la voluntat política de demanar l’opinió als ciutadans, i creu que l’Estat rebutjarà totes les propostes de referèndum desprès de l’aprovació de la llei de consultes.  En el marc d’una conferencia, va defensar la futura llei com l’eina per escoltar la voluntat del poble, i per combatre la desafecció cohesionant la població en els ideals democràtics.

 

Realment, molt de cinisme en aquest conseller d’ERC, que fa quatre dies un company seu de partit, i president del Parlament va votar negativament a l’admissió a tràmit de la iniciativa abans esmentada, per anticonstitucional i per declarar-se l’òrgan incompetent, quan el Parlament ha votat més d’un cop no renunciar al dret a l’autodeterminació.  A qui pretén enganyar, segurament segueix consignes de la direcció per engalipar a la gent de bona fe, però realment es molt trist aquest paperot. D’altra banda ja ens avisa que es una llei inútil i que naixerà morta, ja que l’Estat no autoritzarà  segons quines consultes, i això no redueix la desafecció, vers al contrari, l’augmenta per cinisme, i voler fer creure el què no es tradueix a la realitat, com deia aquell fets i no paraules.

 

Pel que fa a CIU, el seu president Artur Mas, assegura que realitzar un referèndum d’autodeterminació ara empitjoraria les coses, ja que no es seriós posar data en una cosa tant important, i el 10 de setembre de 2010 no era la millor. Diu que mai han posat límits a la construcció nacional del país, però primer s’ha de construir la nació de portes endins ho es pot empitjorar tot.

 

Un altra que se li veu el plomall, es la primera vegada que sento en qualsevol lloc del món que consultar a la ciutadania sobre el seu futur li empitjora les coses, no serà que aquest partit amb les enquestes favorables per retornar al seu miserable poder a la Generalitat, no vol bellugar res per no variar la direcció de les coses, segurament soc un malpensat, però ho deixo a l’aire.  Per cert l’excusa de la data es deplorable, ja que ell sap que això era el menys important hi es podia canviar un cop avalada per les signatures necessàries. Diu que mai han posat límits, jo crec que si, i es l’autonomisme, sempre que ells remenin les cireres esclar, respecte la construcció de portes endins, crec que portem prop de 300 anys de construcció interna i ja en son prous, quan creu que es bona data el 3024, segurament si, però per aquelles dates crec que ja no hi haurà remei ni porta enrere.  Un cop mes la realitat de CIU surt a la llum, i la seva cortina de fum sobiranista es un miratge com qualsevol altra.

 

Nomes queda una solució, que es aquesta força transversal què sumi independentistes de debò de totes les parts, més els que s’han allunyat de la política, i anar amb un objectiu comú, que es l’Estat Propi, fent fora tota la mediocritat de classe política catalana actual. El dia 27 es la primera cita a Barcelona per demanar respostes, i a partit d’aquí no podem aturar-nos.

ETA: EL CAMÍ EQUIVOCAT

El recent atemptat d’aquest grup armat amb el resultat d’una nova mort, no es una bona noticia pel procés d’autodeterminació del poble basc, ja què sembla seguir el joc a l’espanyolisme ranci, què necessita d’aquests fets per insistir en les seves posicions immobilistes i antidemocràtiques.

 

En les declaracions posteriors a l’atemptat, el nou lehendakari Patxi Lopez gairebé va tractar els governs anteriors de còmplices per no haver fet prou, i va fer visible aquesta divisió que segons ell volia evitar en la població. Diu que tot es defensable en democràcia, però no amb la violència.

 

Realment no cal ser gaire llest per veure les vertaderes intencions del personatge, president gracies a un pacte nacionalista espanyol fet per la ilegalització d’una part de la població, i d’un sector com l’esquerra abertzale què no pot treure el cap per la llei de partits, i que en les ultimes europees tot i el frau electoral espanyol, què sembla que nomes passa a l’Iran, però més aprop també, i tot i les irregularitats ha estat la tercera força al País Basc per davant del mateix PP.

 

La veritat es que la violència d’ETA retroalimenta a l’estat espanyol, i es l’excusa perfecte per amagar el vertader conflicte polític que viu aquest territori.

Cal recorda que en l’últim intent de diàleg, la treva es va trencar quan el govern espanyol que nomes va parlar de rendició i de la situació dels presos, però que quan es va derivar a parlar de política no en va voler saber res, això no era un diàleg per solucionar el conflicte fins el fons, sinó una imposició sense condicions, per tant amb aquest tarannà qualsevol intent de pau es veurà abocat al fracàs.  Donar les culpes als governs anteriors es força mesquí, i dir què tot es defensable en democràcia, es una gran mentida com ja va quedar demostrat amb la consulta pacifica i democràtica que Ibarretxe va veure negada a Madrid tot hi l’autorització del Parlament Basc, o els intents d’Otegi recentment, parlant d’una porta oberta al diàleg que l’estat espanyol com sempre no vol escoltar.

 

Realment fa riure la frase de Lopez, quan a Catalunya no se li respecta el seu Estatut aprovat pel poble, deixant en evidencia aquesta democràcia de baixa qualitat, i què gracies a la llei abans esmentada es pot deixar tothom al marge de les eleccions, i criminalitzar qualsevol sector no desitjat.

 

Per tant a Espanya no es pot defensar tot en democràcia, es una gran mentida, el dret a decidir es prohibit i perseguit, si be es cert que s’ha de condemnar la violència perquè no porta enlloc, aquesta es la coartada perfecta per la violència de l’estat de dret espanyol que no l’interessa una pau duradora, ja que quedaria en evidencia, i se li exigiria parlar del conflicte polític en els territoris que te sotmesos per llei, i això ho ha de camuflar de qualsevol manera i utilitzar totes les forces que te el seu abast.

 

Les persones amb influencia a la banda armada, haurien de convèncer que per aquest camí no arribaran enlloc, ja que es el que busca un estat tant poc democràtic com l’espanyol, què si a més te una excusa per no parlar, evidentment no ho farà.  

 

Crec que el futur de la llibertat del poble basc es arribar a veure que han de deixar amb evidencia l’Estat, derrotant-lo amb la força de la societat civil pacifica i carregada d’arguments, i no amb la violència que ara ja no te cap sentit, si es que algun cop n’ha tingut.

 

EL DIA 27 TOTS A L?ACTE DE SOBIRANIA

El proper dissabte tots els que volem respostes del nostre Parlament sobre la burla i permissivitat d’aquesta presa de pel de l’Estatut, què ja ha quedat demostrat que es paper mullat, i sobre la decisió unànime de no voler saber res sobre el dret a l’autodeterminació tenim una responsabilitat, i com diria aquell estem convocats, a fer aquest acte de sobirania.

CRIDA AL POBLE CATALÀ

 

CAL FER un Acte de Sobirania!

 

 

El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats, o no, a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre el projecte de Construcció Nacional.

La teva implicació personal és imprescindible per a l’èxit de la convocatòria. Els que viviu lluny, busqueu els companys, organitzeu-vos, i veniu plegats. Si voleu organitzar un autocar, truqueu-nos i ens coordinarem (Rosa 692 047 183).

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu. Ens sentim hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de la de Brussel·les el 2009.

 

? El mes de maig, vam fer un assaig de mobilització per Internet, consistent a enviar massivament una carta oberta al President de la Generalitat.

? El dia de Corpus, ens vam concentrar davant la Generalitat de Catalunya, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes. Ara en recollirem la resposta.

 

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

 

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

 

Grup Acte de Sobirania