Arxiu mensual: maig de 2009

LA SOBIRANIA CULTURAL

Els nostres politics no paren d’inventar noves paraules i frases per no encarar el tema principal, i buscar aquella cruïlla que tingui entretingut al personal.  Ara  ha estat l’Artur Mas, suposo amb la llicencia concedida per en David Madi del terme Sobirania Cultural, a la que segons ell Catalunya pot aspirar i projectar-se al món, altres sobiranies son més complicades, i amb  més interferències afegeix.

En un acte per l’oficialitat del català a Europa, en Mas ens diu què si situem la nostra cultura i economia al món, menys lligats estarem a Madrid, i ha aprofitat per criticar al President pels incompliments de l’Estatut.

 

Crec què el líder de CIU en una posició típica d’aquest partit, sembla voler mantenir l’ambigüitat nacional, però acostant-se poc a poc a posicions de més sobirania. Aquesta sobirania cultural de què ens parla, ja una formula infalible per tenir-la sense problemes, què es l’estat propi, on no caldrà lluitar per cap finançament miserable, això em recorda la lluita que va anunciar des d’ERC ahir pel Concert Econòmic en Puigcercos, tot son lluites estèrils. El nostre reconeixement cultural i lingüístic al món vindrà de bracet d’un nou estat, el nostre, on els nostres problemes seran els què tenen tots els estats del món, i on no caldrà anar a pidolar almoina a cap lloc, i menys a Madrid.  No cal enredar més la troca, els problemes s’han d’agafar per la seva arrel, per molts pegats què es vulguin posar, el problema de fons serà el mateix, i ja va sent hora de resoldre’l amb valentia, i CIU hi te una gran part de responsabilitat.

 

Parlant de Madrid, el president estatal ens diu en una entrevista, què la feina política es una lluita per complir la paraula donada, i parla de les limitacions d’un govern en l’època actual molt condicionat per la globalització.  Realment la vergonya d’aquest home no te límits, i ens parla ben clar que aquests lligams amb Madrid què ens deia en Mas, estant podrits, i la corda per força es trencarà, cal estirar una mica més i prou.  Realment l’home què a incomplert mes promeses en menys poc temps amb el territori català, ens diu què complir es una lluita com a principal objectiu polític, i carrega les culpes a les pressions del món globalitzat.

 

Crec què sobren les paraules per definir aquest autèntic demagog, què amb el seu cinisme i la col·laboració inestimable de la classe política catalana de baixa qualitat ha pogut sobreviure, però tot te un límit, i per honestedat, cosa què per ell deu ser una lluita constant també, hauria de dimitir, ja què no es pot viure instal·lat amb la mentida indefinidament.

 



EL DEBAT DE LES EUROPEES

Ahir davant les càmeres de TV3 es va poder veure el debat dels candidats a les Eleccions Europees, cosa no del tot certa, ja que pel PSOE, PP i ICV, els seus candidat núm. 1, i els què votarà la gent en primer lloc si els hi dona confiança no son els que ahir eren al plató, però esclar presentar una Maleni en tercer lloc o un Mayor Oreja en prime,r no ho deuen veure convenient aquí a Catalunya.

En primer lloc cal dir que sota el meu punt de vista la candidata mes fluixa, va ser Maria Badia del PSOE, què va eludir qualsevol confrontació directe, i no va respondre les incoherències  del seu partit a Catalunya i a Madrid, la seva campanya electoral basada en la por del partit contrari, i la seva no defensa dels nostres interessos integrada amb els socialistes europeus, i a la seva trampa d’ocupar el núm. 1 quan no ho es, va acusar el candidat de CIU que a Andalusia no sortia a les llistes ja que hi ha integrat el Partit Andalucista. Una sortida força desafortunada, ja què son dos coses completament diferents.

 

En segon lloc el provocador Vidal Quadras del PP, va desenvolupar les seves dots d’actor amb la cantarella de sempre sobre el conflicte lingüístic a Catalunya, la nostra anima espanyola per imperatiu legal, i per rematar la funció no es va deixar de cantar-nos els mals que patiríem si fóssim un estat independent en forma de pobresa absoluta i desastre estratosfèric, llàstima què es va deixar de dir el tema del conflicte bèl·lic que portaria la nostra separació, per acabar la llista d’amenaces i plagues bíbliques que ens inundarien, al tenir la gosadia de separar el nostre destí de l’imperi universal.  Un vertader showman aquest home, amb pudor de naftalina i un odi acèrrim a qualsevol indici de catalanitat, se’ns dubte algun trauma infantil o alguna ferida mal curada que ha provocat que aquesta xenofòbia absoluta no pari de supurar, i veig una difícil curació.

 

El cert es què aquestes dues cares de la mateixa moneda van deixar clar que a Europa volen dos blocs forts com a l’Estat Espanyol, i la resta son comparses i vots fora dels sistema desaprofitats, mentrestant ells tractaran qualsevol tema menys els problemes del territori català.

 

En Raul Romeva per ICV, va insistir massa amb l’eix dreta – esquerra, crec una mica caducat, carregant totes les culpes  als governs de dreta amb molta simplicitat quan la responsabilitat es mes complexa i compartida.

 

Pel que fa a Ramon Tremosa de CIU, va demostrar la seva solvència en temes econòmics, especialment en infraestructures, i va aportar solucions des del coneixement, així com denunciar què no hi ha cap diferencia en el model lingüístic de l’Estat ara o amb Franco, i cap al final va deixar anar que Espanya era un mal negoci per nosaltres, frase que en boca d’un representant d’aquest partit, tot hi que independent, te la seva importància, i demostra el canvi de tarannà amb l’antic candidat espanyolista del partit, tot i la seva oratòria mes limitada en altres temes.

 

Per últim en Oriol Junqueras, mes acostumat als platos televisius per la seva faceta en altres programes com historiador, va fer un discurs clar, i en tot moment reclamant l’estat propi com a solució per Catalunya, fins al final de debat quan la discussió estava centrada en ser circumscripció el territori català per aconseguir 7 o 8 representants, i ell va recordar que altres estats europeus com Dinamarca amb les mateixes característiques en triaven 14 o 15, per tant la solució era molt clara.

 

En definitiva un debat dins d’aquesta campanya light de les Europees, i què molts la presenten com unes primàries espanyoles, i on queda clar que els dos partits estatals no volen sentir parlar de cap reivindicació catalana, i els de casa contràriament volen plantejar els problemes que l’Estat ens nega, i no ens vol resoldre. Es una clara demostració de cap on van les coses en el futur a Catalunya.

 

 

 






CREDIBILITAT I SUBMISSIÓ, MALS COMPANYS DE VIATGE

Què ens cal una regeneració política què sàpiga recuperar la credibilitat perduda els darrers anys a Catalunya, es una evidencia, no nomes això, sinó la valentia i el coratge per afrontar un pols amb l’estat, i no per seguir jugant al seu joc, avui en tenim uns quants exemples a l’ajuntament de Barcelona, en el President de la Generalitat i en la persona del líder d’Esquerra Joan Puigcercos.

Primer cal dir que a l’Ajuntament de Barcelona s’ha aprovat per unanimitat una proposta del Partit Popular de donar ple suport a la candidatura de Madrid 2016, per organitzar uns jocs olímpics, oferint l’experiència de la ciutat, i què ha aconseguit unir com un sol home a PSOE-C,  PP, CIU, ERC i ICV.  Especialment sorprenent la postura del partit república, què denota un cop mes la deriva ideològica encetada ja fa uns anys, i la submissió total al dictat dels socialistes.  Es una prova més de la ment submisa i obedient com a poble.  Ara ens volen fer oblidar que la concessió de Barcelona al 92 va rebre el suport espanyol a canvi de la linia de TGV Madrid-Sevilla com a primera a l’Estat, substituint la més normal Barcelona-Madrid de recent inauguració, entre d’altres coses. Ens volen fer oblidar què els personatges què dominen l’esport espanyol son els mateixos què han perseguit els intents lícits d’oficialitat de les seleccions catalanes per mig món, i fora de l’àmbit esportiu tots els maltractes rebuts un rere l’altre fins al dia d’avui.  Raons suficients per no donar suport a aquesta candidatura, ja què no es la nostra, i amb el súmmum de la submissió oferir-se com a subseu de segona, i intentar vendre aquest producte humiliant en boca de Carod Rovira com una oportunitat econòmica.  Francament  estant tocant fons, i no es mereixen res més què la desafecció més absoluta, ja què  representen l’exemple de colonització perfecte per estudiar aquest fenomen a les Universitats.

 

D’altra banda ahir el President d’Esquerra, Joan Puigcercos  en un acte per les Eleccions europees, torna a amenaçar en tancar la carpeta del finançament a l’agost, si no hi ha acord, i rescata el terme de concert econòmic com a nova reivindicació.  Realment son unes declaracions què ja no es creu ningú, ja què tant ell com el partit què representa han esgotat la credibilitat, no cal ser gaire llest per veure què si no hi ha acord amb una misèria de finançament, evidentment el concert es fer volar coloms, i ell ho sap, i mes l’home què volia marcar unes línies vermelles en el govern en temes com el financer, i què se li deuen haver descolorit, ja què el termini de l’agost li recordo que es el de l’any d’incompliment.  Es la tàctica de remenar la perdiu, per no avançar ni un pas en l’objectiu, i si amb el de ser definitivament una regió més dins l’estat espanyol.

 

Pel que fa al President Montilla en una reunió al cercle d’economia, ha reclamat al govern espanyol que tracti les autonomies com a Estats, i ha assegurat què no acceptarà que s’utilitzi l’Estatut per atacar l’Estat de les Autonomies..

 

Aquesta reclamació fa gracia en boca del President, per què cal recordar-li que el seu partit governa a Madrid i a Catalunya, per tant es el mateix, i sap molt be què a l’Estat li fan nosa les autonomies, i més aviat referents del seu partit com el mateix Felipe Gonzalez va en direcció contraria, la recuperació de competències pel poder central, i respecte el text estatutari aquest es un autèntic paper mullat, i els fets ho avalen.

 

En definitiva actituds i proclames quan s’apropen unes eleccions, però que no tenen res de credibilitat, i fomenten la mediocritat d’aquests dirigents catalans què ja han esgotat tot el crèdit concedit.

 

 

 

 

 

 

 

 

ESPORT I POLÍTICA, DIRECCIÓ ESPANYA

Desprès de les emocions viscudes ahir per la culminació d’una temporada històrica del Barça amb la triple corona, i culminada amb la Champions League a Roma, algunes autoritats que van assistir al partit, van dir la seva tots buscant els seus objectius, i concretament el de mantenir aquest engany cruel que viu Catalunya, com es el cas del president espanyol.

 

Efectivament, en Zapatero, seguint els passos de la Esperanza Aguirre amb la seva teoria de la espanyolitat del club català, ja què participa en competicions de l’estat, i com que la diferencia identitaria dels dos partits es nul·la, va valorar el partit  com un triomf merescut, i esperant que duri més anys per acabar dient què hem guanyat la Eurocopa, la Champions, i ara s’ha de guanyar el Mundial, ja què el futbol espanyol esta en el millor moment de la seva història, afegint què tots els ciutadans espanyols estan contents.

 

 

Es un intent un cop més de seguir jugant a aquesta realitat virtual a la què ens tenen instal·lats des de fa prop de 300 anys, i que poc a poc va perdent credibilitat, la consigna de no barrejar política i esport tant utilitzada a les Espanyes, quan les reivindicacions son dels nacionalismes què no son seus, perd tota vigència quan el fenomen es a l’inrevés, ja es va poder veure a la final de Copa, on un torneig que s’anomena del Rei, on es toca l’himne a l’entrada del monarca, evidentment ja esta polititzada, no es pot dir al contrari, ara amb la Champions del Barça, descaradament es posa al mateix sac els èxits de la selecció espanyola i del club blau-grana com si fossin de la mateixa família, tot embolcallat amb el regal de l’espanyolitat, per si hi havia algun dubte.

 

La realitat es tossuda, i fets què no els haurien de passar desapercebuts son la xiulada i rebuig dels símbols espanyols a la final copera per part de les dues afeccions, i la censura absurda de la televisió estatal recordant altres èpoques, sense veure què no van fer res més que agreujar les coses pels seus interessos, i ahir a Roma qualsevol espectador de l’estat va poder sentir les indicacions al club català amb la seva llengua natural, va poder veure l’absència de qualsevol símbol espanyol com la bandera, i si moltes senyeres i estelades independentistes, i on la única xiulada de l’aficio blau-grana va ser per la traducció al castellà de les indicacions, així com el tracte normalitzat al President de la Generalitat a la llotja com una autoritat més.

 

Tot això no es fruit de les casualitats, sinó que dona entendre què tot el mateix sac no hi cap per molt què s’intenti insistir, i que els títols del Barça poc o res tenen a veure amb els de la “roja”, per molt què en ella hi actuïn jugadors del club, cal dir entre altres coses per obligació. Es una barreja d’elements què cada cop tenen menys en comú, i què tenen molt a veure amb el tracte de ciutadans de segona a aquest territori, i la involució de poder polític dirigida des de la capital estatal, què te a Catalunya amb un ofec econòmic i identitari difícil de suportar, i què provoca un augment dels partidaris de l’estat propi des de la dreta i des de l’esquerra, i què estan capgirant el que més volen evitar des de l’estat, el canvi de l’eix dreta – esquerra pel de unionistes – independentistes.

 

Segurament a Catalunya aquests dos partits espanyols que tant es necessiten acabaran pactant un dia o altra com a mètode d’autodefensa i a l’estil basc, aquell dia utilitzar l’esport pels seus fins ja no tindrà sentit, i el procés de separació estarà a punt de culminar.

 

 

 

LA LLENGUA, AQUESTA GRAN BATALLA DE L?ESTAT

Aquests últims dies han succeït alguns fets que mantenen viva aquesta batalla de l’Estat contra la llengua catalana, i la cultura d’aquest país en general, com poden ser l’Acampallengua a les Illes Balears, el menyspreu en la campanya europea, i l’intent d’amagar la realitat, com a la final de Champions League amb el català com a llengua què representa el club.

 

Primerament a Sa Pobla es va celebrar aquest cap de setmana l’Acampallengua un festival per promocionar la cultura i la llengua catalana, organitzat per Joves de Mallorca per la llengua i Obra Cultural Balear amb gran èxit de participació, i on dies abans la organització va parlar amb el delegat del govern espanyol per acordar la no presencia de la Guàrdia civil al recinte, ja què podria provocar aldarulls, però a la matinada del diumenge, una dotació d’aquest cos es va presentar al recinte en actitud provocadora, i sense atendre a raons es va endur emmanillat a Tomeu Martí, cap de seguretat i coordinador d’Obra Balear per no voler identificar-se, quan els testimonis asseguren el contrari, va romandre dues hores retingut a la caserna amb un tracte dur, i posteriorment va ser alliberat.  Lamentablement aquests atropellaments a la llibertat dels ciutadans es venen repetint, i sempre amb la mateixa direcció, amb l’antic govern del PP, i l’actual socialista, sense que ningú ho vulgui aturar, i amb un altra maniobra d’imposició de l’estat per eliminar la cultura catalana de l’illa.

 

A la campanya electoral europea, i en una entrevista delirant, el candidat Vidal Quadras ens diu què ser candidat europeu, i fer del català una prioritat en una pèrdua de temps i d’energia, i ho remata dient què la resta de diputats d’allà no entenen res.  Realment la xenofòbia d’aquest senyor amb Catalunya no te límits, i el què no entén res em sembla què es ell, ja què defensar la teva llengua, i els teus problemes a les institucions, es el què fan tots els representants de tots els territoris europeus com la cosa mes normal del món, però esclar s’ha d’evitar què el nostre territori entri amb aquesta normalitat, intentant mantenir-lo en aquesta realitat virtual de segona divisió, i callats i contents.

 

D’altra banda el president espanyol defensa l’equilibri en la política lingüística per protegir per igual totes les llengües, però s’oblida de dir què n’hi ha més iguals que d’altres, cosa què acaba per voler imposar nomes una, reduint la resta a simples accidents lingüístics sense importància. Realment la poca vergonya d’aquest personatge es digne de record guinnes.

 

Tanmateix i per revestir la realitat que avui veurem a Roma en la final de la Champions League, Esperanza Aguirre s’ha afanyat a dir que el Barça es un equip espanyol, ja que ha guanyat la Lliga i la Copa d’Espanya i representa aquest estat a la final, obviant que avui la llengua a l’estadi italià pel que fa al Barça serà el català, què les úniques banderes que veurà seran senyeres i estelades i pancartes reivindicant l’Estat propi, que el President de la Generalitat seurà encara que sigui a tall anecdòtic a la llotja, amb honors de cap d’estat, què les televisions encarregades de realitzar el partit no han volgut fer la versió amb català com permet la tecnologia, i seria el més normal, i que els equips s’inscriuen a les competicions i no als estats.

 

Ho sento per aquesta senyora, però la realitat es tossuda, i tard o d’hora veu la llum, no es pot mantenir indefinidament un muntatge com el de l’estat espanyol i la seva pluralitat, quan en realitat fa tuf de naftalina, ja què no vol obrir les portes de l’armari perquè no en marxi ningú.

ESCARAFALLS QUE ACABEN AMB SUBMISSIÓ

Desprès de la proposta unilateral del President espanyol Zapatero, jugant amb els diners dels altres per donar forma a una proposta per incentivar la compra de vehicles, i la lògica indignació d’alguns territoris amb les arques ben buides com Catalunya, i què ràpidament van sortir per dir què es desmarcaven de la proposta, finalment, i com era d’esperar disfressat de proposta catalana la submissió ha seguit el seu curs.

 

En el debat del “Estado de la Nacion”, la seva s’entén, el president socialista va utilitzar una de les seves armes preferides, la de la promesa fàcil i buida de contingut què tant bons resultats li ha donat, una d’aquestes va ser l’ajuda al sector de l’automoció amb bonificacions per la compra de vehicles nous per valor de 2000 euros, fins aquí una proposta més per incentivar el mercat, però la novetat, es què d’aquests tant sols 500 els posava l’estat, 1000 els concessionaris, i 500 les Autonomies, amb la conseqüent indignació de territoris tant ofegats com el nostre, i sense previ avis.

 

Realment l’estat mai s’ha pres seriosament el tema de les competències  i les autonomies, i senzillament fa el què li convé, quan i com li be de gust. La reacció va ser de rebuig inicial i suposada indignació per jugar amb els diners dels altres quedant al marge de la proposta, mentrestant altres comunitats si què ho acceptaven, i territoris com Navarra amb el Concert Econòmic superaven amb escreix aquestes propostes.

 

Una vegada passats els escarafalls inicials, finalment s’aplicarà la mesura disfressada de mesura catalana, però què en el fons no deixa de ser una submissió com sempre respecte el govern estatal.

 

La mesura te algunes variants en quant el límit d’emissions permeses en la compra dels nous vehicles, que ha provocat les baralles entre ICV i ERC, amb la complaença del PSOE-C, i què dona una mala imatge a aquest govern de la Generalitat. La primera reacció del Conseller Huguet va ser de rebuig per no poder assumir aquestes ajudes, i ràpidament va ser desmentit pel conseller d’Economia Antoni Castells, què va anunciar la recerca de noves formules què ara han vist la llum.

 

En definitiva unes contradiccions flagrants què desorienten la població, ja què  el primer ens mentia quan deia que era inassolible, o el segon simplement s’ha limitat a obeir les ordres de Madrid per damunt de qualsevol deficiència econòmica, cosa que dona entendre el grau de submissió adquirida, i què el famós tripartit en realitat es un sol partit amb dues comparses què sempre acaben cedint als interessos de Zapatero.

 

Ara trauran pit defensant aquesta independència en les mesures a aplicar, quan en realitat saben perfectament què la seva operació estètica es tant sols fum, i la realitat i com no podia ser d’altra manera, s’ha demostrat un cop més que aquí nomes governa un sol partit, què curiosament es el mateix a Madrid i a Catalunya, i què te ma lliure per aplicar el seu projecte sense impediments, i protegint primer que tot els interessos del govern de Madrid.

Ja va sent hora de reaccionar, i impedir una tercera part d’aquest sainet de tercera quèe ens fa avergonyir dia a dia.

 

L?EIX ESQUERRA ? DRETA EN FASE DE RETIRADA

Segons ens publica La Vanguardia, el President Montilla va plantejar al PP establir relacions amb el govern i amb el PSOE-C en benefici mutu, una pinça que tindria l’objectiu de perjudicar  al seu adversari electoral comú, o sigui la federació convergent, podrien ser els primers indicis de l’intent d’un pacte basc a la catalana per treure’ls la mascara definitivament.

Efectivament, sembla ser què l’interes socialista es notori, i es va plantejar amb una llarga reunió entre els líders dels respectius partits, on els temes de la seva principal preocupació van ser sobre la taula, com el recurs contra l’Estatut, la sentencia del TC i les seves conseqüències, les relacions del PP amb CIU, i altres aspectes tàctics, com un de fonamental, com a bons nacionalistes espanyols què els preocupa molt, i es centrar el debat entre l’eix dreta – esquerra, i allunyar el conflicte Catalunya – Espanya.

 

En definitiva una voluntat política per les dues parts per treure’ls les castanyes del foc, què va tenir una segona part amb la visita de Rajoy a Catalunya, on rebut pel President, aquest li va confessar què volien treure de la marginalitat política als populars, i el líder estatal va anunciar què respectarà qualsevol acord de la seva sucursal catalana.

 

Aquests moviments agafats amb tota la cautela del món no han de sorprendre a ningú, ja què el pacte al País Basc ha deixat en una situació delicada als dos partits per trobar una justificació adequada, i ha demostrat que aquestes dues forces amb l’horitzó i els objectius a Espanya, quan es tracta de qüestions territorials o de la unitat de l’estat, son dues gotes bessones, passen per damunt de fraus electorals, i qualsevol  maniobra que el fràgil estat de dret els permet per arribar a arraconar els partits nacionalistes, entenen com a tals, els què creuen en una altra nació, què no es la universal que ells ens volen vendre.

 

La por del socialisme es una acord de CIU amb PP què els deixes a ells en la marginalitat que ara ocupen els Populars, i per tant han posat la seva maquinaria a funcionar per seguir ostentant el poder com sigui, amb tripartit o sense. Això tindria un altra vessant positiva, què seria la fi de l’eix dreta – esquerra per l’eix unionista – independentista, què segurament tanta por els fa, ja que la seva millor coartada es fer creure als partits catalans que poden seguir jugant com si d’un estat es tractes en termes normals, però evidentment amb un poder molt inferior, i amb unes possibilitats socials de molt difícil aplicació.

 

Sempre he cregut que son dos partits iguals, un més agressiu i clar en els seus plantejaments, i un altra més perillós, ja què amaga les seves cartes, però al final arriben al mateix objectiu comú, una visualització clara d’aquest fet ajudaria a desmuntar topics, com els què ha permès fer les ultimes campanyes als socialistes amb el missatge de la por a l’adversari com a únic argument, cosa que ha tapat les seves mancances reals, i la seva vocació de defensar els interessos espanyols per damunt de tot.

LA MENTIDA COMPULSIVA, ARMA DE DOBLE TALL

El nou Ministre de Foment, el gallec Jose Blanco, retreu a l’expresident Pujol les seves declaracions de què la relació Catalunya – Espanya estava deteriorada, i critica la falta de talla del polític per reconèixer el què s’ha fet per Catalunya, amb una mostra de cinisme ja reconeguda en aquest senyor, presentat pels socialistes catalans com una persona amb un tarannà diferent a la seva antecessora.

L’acusa de què no contribueix a la convivència i  a la veritat, què comprendria el terme insuficient, però no ruptura, ja què amb la desena part del aconseguit pel govern Montilla, posant com exemple Rodalies, ell hagués estat molt satisfet. Reclama no utilitzar la insatisfacció gratuïtament i intentar desvirtuar l’acció del govern. Ens diu què han invertit el doble en infraestructures que altres governs, i declara la seva intenció d’accelerar el  nou model de gestió aeroportuària què compartirà amb la Generalitat.

Més demagògia i dades falses son impossibles de condensar en tant poc, però per sort aquest discurs de què bons que som, i com us ajudem, cada vegada el creuen menys gen,t com revela l’ultima enquesta del CEO amb un augment de la insatisfacció pel tracte rebut. Pel què fa a les declaracions d’en Pujol, d’altra banda un ferm defensor de l’encaix de Catalunya amb Espanya a pesar de tots els maltractes rebuts, cal  dir-ho per si algú se n’oblida, per tant què un ferm defensor de la dependència, ens parli de ruptura, te la seva importància i coneixement de causa.  

Les dades què ens aporta simplement son demagògia barata, ja què aquesta desena part que ens parla començant per Rodalies tant sols es fum, sense cap base per argumentar, no esta traspassat, i més què això, el més important son les condicions amb les què s’acompanyarà, i de moment son del tot insuficients.  Per tant a cop de titular no s’aconsegueixen les coses, ja què la veritat es que darrere no hi ha res, i tot queda en frases més buides què les promeses d’en Zapatero.  L’acció del govern respecte l’Estatut es pobre, ja què vostès no el volen complir ni obeir com tocaria, amb un finançament amb 9 mesos de retard, i propostes de més del mateix, i uns traspassos inexistents.

Pel que fa a la xifra en infraestructures, cal recordar què encara no han complert l’addiciona’l pels propers 7 anys què marca la llei en cap Pressupost general, i l’estat d’aquestes es va poder veure amb el desastre de Rodalies, les apagades de llum, i les inversions més nombroses en altres comunitats amb millors infraestructures què a Catalunya. El nou model què ens parla, i què ja s’ha filtrat en cap moment dona cap paper rellevant a les institucions catalanes i segueix sent més fum, amb canvis de noms, i majoria total de l’estat, amb un model clarament centralista com fins ara, ja què no volen donar possibilitats a l’aeroport del Prat per desenvolupar-se, i de pas faci créixer i internacionalitzar l’economia catalana.

Aixi doncs inventi’s altres excuses, però no enredi més a la gent, han fet el mateix què qualsevol altre govern espanyol, però amb abús de la demagògia com a bandera, i el vendre fum constantment, què amb la força del vent acaba desapareixent, i deixant al descobert la crua realitat què volen disfressar.

 

 

 




BADIA I QUADRAS, DEPENDÈNCIA AL PARLAMENT EUROPEU

Son els dos candidats a Catalunya pel PSOE-C i el PP, representen la garantia de que els nostres problemes sobretot nacionals i culturals seran negats sistemàticament a Europa, i la seva única funció la farien igual presentant-se en qualsevol altre lloc d’Europa.  Potser es l’hora de començar  a dividir els partits entre Unionistes i Independentistes, i Europa es una bona oportunitat.

Per un costat tenim a Maria Badia la cap de llista socialista, que critica tothom que no va votar la Constitució Europea, com si fossin d’un altra planeta, i considera que els nostres problemes, com per exemple la llengua, no son ells qui els han de portar al Parlament de Brussel·les, caldria preguntar-li, si no ens ocupem nosaltres dels nostres interessos, qui espera que ho faci.  La seva altra obsessió, es la suposada esquerra del socialisme, i el menyspreu a altres partits definits en aquest sector, però què no formen part del seu grup, aquest eix ha quedat ben marcat amb la seva patètica campanya amb fotos de politics de dretes retirats, i obviant els què son amics de Zapatero com Sarkozy, tanmateix volt temptar el vot catalanista, ja què ens diu que uns s’omplen la boca, i altres treballen per Catalunya i Espanya com ells. Francament la segona part s’ha demostrat clarament, la catalana mai, per tant prou de demagògia, i l’exemple el tenim al Congres de Diputats, on voten sistemàticament el mateix què tot el PSOE, i moltes vegades contra els interessos catalans, contradient el què voten al Parlament Català.

El President Montilla segueix aquesta mateixa tàctica, quan ens diu que la campanya serà dura, ja què hi ha la dreta mes rància al davant, i què a Europa s’hi va a defensar els interessos, i no a ventilar les dèries de casa. La contestació es molt senzilla ja que aquest qualificatiu de ranci, el podria aplicar a membres de la llista socialista com la famosa Maleni Alvarez, amagada, però qui vulgui tenir memòria li sobren comentaris, i pel que fa a interessos si, i dèries de casa no, cal dir què aquestes ultimes coincideixen amb els nostres interessos, però esclar amb ell li es igual, perquè no son els seus, i ho afirma quan justifica aquest vot diferent a Madrid i a Catalunya cada sessió de control.  Tampoc es pot esperar massa d’un president què ignora les enquestes oficials i multitud de plataformes de tots colors que opten per l’estat propi, solució què ni tant sols es planteja com a viable.

Pel que fa al candidat popular, sobren les paraules, es conegut el seu activisme xenòfob contra tot el que respira catalanitat, i a tall d’exemple arran de les declaracions d’en Carod, què la gent esta fins al monyo d’Espanya, contesta que es patètic l’afirmació, i es pregunta què hem de fer, separar Catalunya d’Espanya, arruïnar-la i empobrir-la, i ho remata dient què son declaracions què fan molt mal a Catalunya.

La mentida quan no hi ha arguments, i la tàctica de la por, moltes vegades van agermanades, i aquesta preocupació per la separació i l’empobriment del territori català no te cap base on aguantar-se, ja què la desaparició de l’espoli fiscal, i la gestió dels nostres recursos elevarien el nivell català molt per damunt del què ara esta, conjuntament amb la presa de decisions què ens afecten nomes amb la nostra responsabilitat, i sense què altres decideixin per nosaltres, ni mes ni menys què com qualsevol estat del món, i això es molt senzill, i el Sr.  Vidal hauria d’explicar si cap estat ha renunciat a ser-ho, crec què no, cosa que vol dir que alguna avantatja deu tenir, i el mal a Catalunya es el què be practicant tota la seva carrera política.

En resum dos partits que aniran a Europa per moltes coses, però no per defensar els nostres interessos. Tot hi el poc interès que desperten aquests comicis, es una dada què no pot ser menystinguda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DE LA VEGA ES SUPERA ELLA MATEIXA

La vicepresidenta espanyola De la Vega, ha assegurat què tampoc ha passat tant de temps perquè el Tribunal Constitucional es pronuncií sobre el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut, recordo què fa tres anys, i què aquesta entitat te que resoldre temes més importants que el text català. Tota una declaració d’intencions amb el menyspreu què ens te acostumats.

 

Efectivament, ens indica que el TC te lleis molt més importants que l’Estatut ha resoldre, i la tardança des del 2006 què es va aprovar la considera un termini raonable. Ha desvinculat el resultat de la sentencia del retard amb el nou finançament, on respecte aquest, no considera una errada haver posat tantes dates incomplertes damunt la taula, i per ella corresponen al desig d’arribar a un acord, reiterant què hi haurà un acord més just, però reclamant un esforç entre tots, i passar de la situació reivindicativa a la cooperativa.

 

El cinisme d’aquesta senyora no te fronteres, i considera què tres anys per resoldre la llei fonamental d’un territori ja votada per la població es totalment raonable, suposo què ho deu ser perquè la perjudicada es Catalunya i no qualsevol altre territori, de totes maneres el deixa a una alçada miserable quan posa per davant molts altres temes a discutir, dit d’un altra manera i com sempre passa, els nostres problemes els importen ben poc, excepte alhora de recaptar els impostos, i la nostra maleïda solidaritat per fer rics als altres a costa d’empobrir-nos nosaltres.

 

El tema de les dates ja es delirant, ja què per si no ho sap una llei orgànica es d’obligat compliment, no son uns simples apunts amb una llibreta, i la data de l’acord es ben clara.  No tant sols han incomplert aquesta, sinó totes les dates posades posteriorment, i nomes sostingudes i acceptades perquè a l’altre costat de la taula de negociació no hi ha ningú, excepte la seva sucursal catalana i els seus ajudants, amb una mica de dignitat, ja faria temps què les negociacions per dir-ho d’alguna manera s’haurien acabat.

 

Respecte als jocs de paraules, una afició del govern socialista espanyol per intentar tapar les seves vergonyes, ara segons ells s’ha acabat reivindicar i s’ha de passar a l’estat cooperatiu, o sigui més espoli fiscal, i a callar què fa baixada, tot en nom de la sagrada unitat de l’imperi.

 

Aquesta senyora hauria de saber què amb un govern català potent ja s’hauria dit prou a aquesta presa de pel continuada, i si no fos perquè negocien amb ells mateixos,la cosa no seria tant senzilla.  Fa molta gracia sentir quan s’arriben a acords com l’estació de la Sagrera i s’esbomben pels mitjans, quan a la realitat un acord vol dir com a mínim de dos, i en aquest cas nomes hi ha un bandol.

 

També li convindria saber que les enquestes van destapant un augment de l’independentisme en totes les capes de la societat, i què el seu projecte no aguantarà molt temps més.  Tot te un límit, i la població comença estar tip,a més què dels polítics espanyols què evidentment fan la seva feina, sinó dels nostres representants què fa temps que han perdut la credibilitat.