Arxiu mensual: febrer de 2009

LA CAMPANYA JUNQUERAS-TREMOSA AMB DIFERENT TARANNÀ

La campanya per les eleccions europees evidentment encara no ha començat, però les conferencies, actes de presentació, i  diversos fòrums van en augment, i s’observen diferencies importants entre els dos candidats sobiranistes què Catalunya vol portar al cor d’Europa.

Pel que fa als partits, Esquerra segueix insistint una coalició sobiranista amplia amb CIU, PNB i altres partits per tenir mes possibilitats, donat la reducció a 50 eurodiputats de l’Estat, i reclamar conjuntament els greuges d’aquest a les nacions sense estat, mentrestant CIU no contempla aquesta possibilitat, i tant sols estudia reeditar Galeuscat o anar en solitari, però en un excés de interpretació electoral catalana nega la possibilitat conjunta perquè es visualitzi els vots d’uns i altres.

 

De totes maneres els dos candidats, professionals fora de tot dubte en els seus respectius àmbits d’economia i de historia, i què en un principi tenien un desacomplexat aire independentista, per la part d’en Tremosa sembla que cada dia tenen que fer-se perdonar per aquest tema, i el candidat ha rebaixat el to amb exemples com les entrevistes a diaris espanyols afirmant que no es independentista, i què amb seleccions esportives, concert econòmic i reconeixement ja estaria satisfet, dient a la legitima manifestació deu mil a Brussel·les que ara no toca, una clara imitació a  Pujol, arribant a lloar el mot federalista, i elogiant el pacte del Majestic CIU-PP, pacte que el va fer demanar la baixa del partit per estar-hi amb desacord, tot amanit amb una clara vocació de ser la Holanda del Mediterrani, però nomes en el pla econòmic, apart del llast del número dos triat per Unió, i que fa arribar a la famosa ambigüitat convergent quant es tracta d’arribar a l’Estat Propi.

 

Per la seva banda, el candidat  d’esquerra Oriol Junqueras, en la seva conferencia de presentació ha estat molt mes directe i desacomplexat, explicant que anirà a Europa a explicar  el greuge discriminatori que pateix Catalunya davant l’Estat, i legitimar el nostre procés d’autodeterminació, també en to irònic ho ha contraposat a la casa gran què volen alguns en un país petit, o als que debaten si servir a Catalunya o al govern estatal, al·ludint a CIU i PSOE-C.

 

Ha recordat referint-se en Tremosa que d’experts en alliberament nacional, Catalunya n’està plena, però malauradament no han alliberat mai res, tot hi què s’omplin la boca amb aquestes paraules.

 

També com a diferencia, i seguint el seu currículum innegable en el mon sobiranista, Junqueras estarà a Brussel·les per reivindicar el que sent i el que creu, què evidentment sempre toca, i es una decisió inajornable si no volem que sigui irreversible.

 

En resum sembla que si no arriba l’entesa, cosa molt complicada, les dues campanyes son força diferents, una amb el llast d’un partit que no s’acaba de definir, i què una de les dues parts de la Federació es ben definida en direcció contraria, i un altra que a pesar dels moviments contradictoris de la direcció republicana, sembla que el candidat no portarà el fre de ma posat.

 

 

 




 

CONCLUSIONS CEO FEBRER 2009

Ahir es va publicar l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre valoracions polítiques, i tot i les reserves dels resultats mostrats, ja unes dades interessants què confirmen el suport a l’Estat Propi, dada què fa molt de temps que es manté invariable, i què contrasta amb la passivitat política què mira cap un altra costat.

En primer lloc, destacar què els polítics més ben valorats son en primer lloc Duran i Lleida, i en segon lloc Carme Chacon.  Es una dada una mica dubtosa, ja què si això fos veritat donaria idea de la decadència com a nació d’aquest territori, ja que el sentit nacional d’aquests dos personatges es nul, i els seus anhels i pensaments es la dependència per sempre per damunt dels interessos dels catalans.

 

En segon lloc, la satisfacció per la nostra democràcia desprès de més de 30 anys, entre el gens i el poc satisfet sumen gairebé un 50%, cosa què dona una idea de la qualitat democràtica de l’Estat, i la percepció en els seus ciutadans, què fa pensar en uns dèficits crònics que no es volen resoldre, i què es confirmen amb el 66% què creuen què els polítics només busquen el benefici propi.

 

En tercer lloc, i pel que fa a la identificació nacional, un 4’3% només es sent espanyol, baixa lleugerament respecte al novembre, 3,9% més espanyol què català, tant espanyol com català 44,2%, amb un lleuger descens, més català que espanyol 27,3%, amb un augment de quasi 2 punts, i 17’5% només català, amb un augment d’un punt. Dades positives pel sentiment català, ja què el percentatge mes majoritari es el sentiment compartit, però es igualat pel només català o amb preferència, i deixa en testimonial al només espanyol o preferiblement.

 

Un altra dada rellevant es que un 63,7% creu insuficient el nivell d’autonomia, una dada què també hauria de fer reflexionar la classe política a fer alguna cosa, ja què no es possible augmentar aquest nivell dins l’Estat Espanyol, i la societat civil hauria de veure què només hi ha una solució.

 

Pel que fa a la relació Catalunya- Espanya, un 4’5% vol ser una regió, amb un lleuger descens del novembre, un 38,6% Comunitat Autònoma, sense diferencies, un 35,2% un Estat dins una Espanya Federal, amb un augment de més de 3 punts, i un 16,1% un Estat Independent amb un descens d’un punt. Es a dir, els què volen un estat independent o federat, cosa impossible ja què Espanya es uniforme i el federalisme es totalment minoritari, sumen 51,3 %, més de la meitat, dada què es inalterable des de fa molt temps, i què amb totes les reserves d’aquest tipus d’enquestes dona idea de les possibilitats d’èxit d’un referèndum d’autodeterminació, cosa què també ho confirma la negativa estatal a qualsevol consulta sobre el tema, pel poc caràcter democràtic espanyol, i per la por del resultat contrari als seus interessos.

 

En resum, més dades per convidar a l’optimisme dels què volem decidir sobre la creació d’un estat propi, i sobre la viabilitat del projecte.  Les raons es van acumulant, i la incògnita es quan de temps més estaran la nostra classe política mirant cap un altra costat, i menyspreant aquesta opció què cada cop te més adeptes.

 

 

 

SAURA VALIDA LES ENGRUNES DELS 800 MILIONS

El Conseller Saura al sortir de la reunió de la Comissió Mixta Estat-Generalitat va qualificar d’històric els 800 milions extres aconseguits per inversions a Catalunya, i va completar aquesta maniobra de distracció de l’Estat per amagar el frau del futur finançament, i una sortida mes o menys airosa pel PSOE-C.

Aquesta eufòria desmesurada, acompanyada per l’ajut valuós dels mitjans afins, amb TV3 inclosa, volen córrer una cortina de fum, i enredar la troca sobre les futures xifres del finançament català que properament hauran de tancar i justificar davant la població, de l’única manera què ho podran fer, a l’estil de les balances fiscals amb un ball de números monumental, per aconseguir amagar les xifres clares i reals.

 

Aquest premi extra no deixa de ser una presa de pel, què a més ha provocat amb unes dosis de cinisme aclaparadores les declaracions de Esperanza Aguirre o de la Comunitat Andalusa, titllant d’escàndol i discriminatori per ells aquest regal a Catalunya, ja se sap que la xenofòbia catalana ven molt a les Espanyes.

 

Per començar, si es mira les dades del departament d’economia i finances de la Generalitat, ens diu que l’Estat invertirà 4626 milions a Catalunya en concepte de la addicional tercera de l’Estatut, per tant ja no serien 800 milions més, sinó 174, no cal ser expert en matemàtiques, i sí a més  n’hi ha 140 per endarreriments del 2007, d’un total de 500 que l’Estat va incomplir en els Pressupostos Generals, ens quedem amb 34 milions, i amb un deute pendent de 326 del 2007, i quan encara queda pendent la liquidació del 2008 que no coneixem.  Tot un ball de números, què en resum el que s’ha presentat com un extra no deixa de ser una part del deute per incompliment de l’Estat en matèria d’inversions a Catalunya que marca l’Estatut pels primers 7 anys, però com ja es sabut es paper mullat.

 

El mag Zapatero ens vol fer colar bou per bèstia grossa, però a aquestes alçades cada moviment seu es observat amb lupa, i la desconfiança guanyada a pols es grossa per molta propaganda que ens aboquin. Ja dues coses clares, ningú ens regalarà res, i a més des del primer moment tenien molt clar que no pensaven complir una llei orgànica anomenada Estatut, molt clara en aquest aspecte, i què de moment els tres primers pressupostos generals amb el suport incondicional del PSOE-C han incomplet sense manies, i tot sense comptar amb un altra estratagema què es la diferencia entre el pressupostat i l’executat realment, on Catalunya sempre surt amb números negatius.

 

Tot plegat una gran presa de pel per seguir l’espoli fiscal al territori català sota una capa de legalitat, i un ridícul un cop mes del Conseller Saura, especialista en rebre enganys com aquests en nom de tot el govern, què evidentment ni pot ni s’atreveix a denunciar aquesta situació, ja que una bona part d’aquest forma part de l’altra bàndol en les negociacions, i ens deixa orfes de representació.

EURODIPUTATS CRITICS AMB DEU MIL A BRUSSEL?LES

Els eurodiputats catalans actuals de CIU, PSC i PP, mes la delegada del govern de la Generalitat no donen suport a la manifestació Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació del 7 de març, i  rebutgen la protesta com a mitjà per fer-se veure, i no entenen la reivindicació d’un poble tant submís com el català.

 

Com diu el conegut anticatalà Alejo Vidal Quadras, opina què si la gent es vol manifestar per coses absurdes te tot el dret, afirmant què proposar disbarats forma part de la llibertat, i avisa que un procés de desintegració  seria profundament pertorbador, ja que defensa que Catalunya es mes forta dins un estat gran què soleta.  Guardans te respecte pel que facin l’esforç per proclamar els seus ideals, però aposta per la seducció, i no la protesta o la denuncia.  Obiols per altra banda critica què es presenti Catalunya com un poble oprimit a la recerca de la seva independència contra un jou colonial, i critica els què aposten per crear noves fronteres proclamant-se europeista i federalista europeu.  Pel que fa a la delegada del govern esta preocupada perquè Catalunya no es converteixi en el típic cas empipador a Brussel·les, creient que el català, i Catalunya està perfectament reconeguda.

 

Pel que fa a en Vidal, ja es coneguda la seva fòbia contra tot el que es relacioni amb Catalunya i la seva llengua, i en molts casos sense respectar les més mínimes regles d’educació, ja que qualificar d’absurd i de disbarat que una part de la població pacíficament expressi el seu anhel de llibertat, es molt simptomàtic del seu tarannà poc democràtic, i més recurrent al catastrofisme a Europa si la creació del nostre estat fos una realitat, sense recordar la quantitat de nous estats que a Europa han despertat sense cap cataclisme per la Unió Europea, respecte que anant junt a Espanya es una avantatge, miri la nostra situació econòmica, cultural i social a la que ens ha portat aquest estat que tant s’estima.

 

Respecte a Guardans, que no ha paït gens be la seva retirada de la circulació en el Parlament Europeu, li diria que la seducció de què ens parla s’aconsegueix fent-se present, i fent sentir la nostra veu, sinó difícilment seduirem a ningú si no ens coneix.

 

Obiols amb la seva frase sobre Catalunya l’ha clavada, es exactament això, un tracte colonial abusiu, que malgrat ell no reconegui per la seva hispano addició es tota una realitat, per cert es pot ser europeista igualment amb un estat català, i pel que fa a les noves fronteres, es un topic  què deriva molts cops cap aquests ciutadans del món, i aquesta poca importància dels límits fronterers, però no deixa de ser curiós què cap estat vol renunciar a ser-ho, i en aquest cas Catalunya ja en te prou, s’ha fet gran, i vol decidir per ella mateixa sense anar contra ningú.

 

Pel que fa a la delegada del govern, ja m’hi vaig referir en un altre post,i sembla que visqui en un altre planeta, des de la seva mentalitat espanyola el reconeixement de la llengua i de la identitat ja es suficient, senzillament què s’ho faci mirar, i no estaria malament la seva dimissió per incompetència, i anar contra els interessos catalans desacreditant un projecte polític tant vàlid com qualsevol altre, amb demagògia i mala fe d’anar per casa.

 

En definitiva aquesta colla d’acomplexats i col·laboradors de l’Estat que ens domina s’han posat nerviosos, perquè per primer cop la nostra noble causa arribarà al cor d’Europa sense el filtre de Madrid, i posarà les bases no de la nostra simpatia o antipatia, sinó del coneixement del conflicte que ells neguen, però què ja fa gairebé 300 anys que existeix, i tard o d’hora s’ha de solucionar en aquest cas decidint el nostre futur i fugint del tracte vexatori de l’estat què ens  hauria de protegir, i que no ens vol al seu costat de tu a tu.  Ens veiem tots a Brussel·les per demostrar que la societat civil vol fer sentir la seva veu, i què aquest cop no permetrà mes traïcions de la classe política catalana, ni més excuses de mal pagador.

 

 

 

 

EL GOVERN AMIC

Les declaracions del President Montilla  destacant la feina duta a terme amb rigor i eficàcia pels ministres del PSOE-C Chacon i Corbacho, dona idea dels equilibris que ha de fer aquesta sucursal del PSOE a Catalunya per mantenir contents i enganyats tots els sectors.

La realitat contrastada, es que son dos ministres que s’han oblidat completament de Catalunya, i què formen part d’aquest govern que dia si i dia també incompleix les seves promeses amb Catalunya.

 

Son el clar exemple de la veritable cara del PSOE-C, de la Catalunya optimista, al suport incondicional al govern de Zapatero per damunt de qualsevol interès de Catalunya, de fet ja ho va dir el president del govern espanyol “El PSC soc jo”, i es una veritat com un temple.

 

La negociació inexistent del finançament es pura comèdia, ja que nomes hi ha una part, com ja va passar amb l’Estatut, amb la LOFCA, contra les seleccions catalanes, a favor dels pressupostos generals tot hi incomplir les inversions previstes a l’Estatut, i el calendari marcat, i un llarg etcètera què ha provocat que mai aquest partit penses amb els nostres interessos, ara ho demostrarà un cop mes votant contra les ONG Catalanes, obligades per decret a ser espanyoles o morir sense subvencions.

 

Per cert a la dimissió del ministre de Justícia Bermejo, un prodigi de coherència, ja que fa quatre dies en sessió parlamentaria va dir clarament que no pensava dimitir davant les preguntes del PP, i fent feliç aquesta mena de galliner què es el Congreso de los Diputados, i ara ja està damunt la taula, cosa que per una part l’honora, i per altra demostra la seva mala gestió en el corrupte sistema judicial espanyol, el seu successor es un vell amic de Catalunya, en Francisco Caamaño, recordat per ser el negociador del govern espanyol amb la part catalana durant el procés de l’Estatut, i on una vegada mes amb la felicitació del PSOE-C, què no deu recordar què va ser l’encarregat d’enganyar constantment als partits catalans i anar reduint l’Estatut fins deixar-lo irreconeixible, tot hi què engalipar a la part catalana tampoc es un mèrit extraordinari, ja que porten molts anys amb la mateixa jugada, i Catalunya sembla sent un plaer morbos de deixar-se enganyar, i humiliar amb tota naturalitat.

 

La impunitat del tot s’hi val, fins hi tot permet bromes en Solbes, dient que es un exemplar únic del federalisme, aquella paraula que tant utilitzen quan convé, i que ningú es creu, ja què no hi ha cap voluntat d’agafar aquest camí, i si el de la involució de la poca obertura que hi ha hagut amb aquest invent de les Autonomies ideat pel regim anterior per fer una cortina de fum, què res te a veure amb un estat Federal, i molt menys plurinacional, una paraula que sovint tenen a la boca, i què es una altra gran mentida.

 

En definitiva un govern amic que amb un somriure a la boca ens esta despullant econòmicament i culturalment, ajudats per la poca resistència de la nostra part que segueix fent el joc, i ampliant la desafecció entre la població.

L?OSCAR DE PENELOPE MOTIU D?ORGULL?

Aquesta matinada l’acadèmia nord-americana del cinema ha celebrat com cada any la festa dels Oscar, i aquest cop l’estatueta per millor actriu secundaria ha anat a recaure en Penelope Cruz pel seu paper a Vicki Cristina Barcelona, de Woody Allen rodada a Barcelona.

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu ha donat per acabat el debat sobre la inversió pública que va suposar la pel·lícula, ja què l’oscar aconseguit es una gran recompensa, i el deixa desfasat, celebrant que ha situat Barcelona com un plató cinematogràfic en el món amb grans interessos en el futur. El milió d’euros ens diu què te un retorn assegurat, i tots n’hem d’estar satisfets.

 

Jo com  gran admirador i seguidor de les pel·lícules de Woody Allen, francament vaig quedar decebut, i a títol personal la considero una de les seves pitjors pel·lícules de la seva carrera, i on es troba a faltar aquells diàlegs intel·ligents i aquelles situacions que tant be sap retratar tot hi tocar sovint els mateixos temes, però bé, aquesta funció la deixo pels crítics de cinema,  i em volia referir més a les paraules de l’alcalde de Barcelona, i on dona entendre que amb l’oscar la inversió queda justificada, i sense sembla què queda la incògnita.

 

Pel que fa al coneixement de Barcelona al món, realment per quatre imatges de la Sagrada Família, i alguna meravella mes de Gaudi, i el rètol de l’autopista que posa Barcelona al principi de la cinta, la resta el 90 %, i potser em quedo curt, la ciutat podria ser qualsevol del planeta, ja què no es distingeix, i si parlem de la diferencia de Catalunya respecte a l’Estat, evidentment no es veu per cap banda, i queda retratada com qualsevol ciutat espanyola sense mes ni mes.

 

Pel que fa a l’Oscar per la Penelope que TV3 ja porta dies fent campanya, i mostrant com si fos la única actriu que es presenta aquesta nit, he de dir que sense restar mèrits a la seva labor com actriu, i sense tenir un judici de si el premi es just o no, ja què no he vist les interpretacions de les seves rivals, no podem sentir-nos especialment orgullosos, ja què no es un oscar català, sinó espanyol, i què serà venut com a tal per tots els racons, i què en les seves paraules d’agraïment l’ha dedicat als actors i al seu país que evidentment es Espanya, i amb tota la lògica del món.

 

Per tant no podem caure amb el parany de l’alcalde Hereu d’apropiar-se un oscar per la nostra cultura o benefici, ja que no es així, i serà venut com una icona més del populisme espanyol, fent una funció similar als Alonso, Nadal, Gasol i altres, per gloria de l’imperi.

 

De la mateixa manera que s’ha invertit fortament en aquesta cinta, no cal oblidar el cinema fet aquí per actors d’aquí, què amb una mica d’ajuda podria fer el salt internacional, i exportar la nostra peculiaritat territorial mes enllà de les nostres fronteres, cosa que a Hereu ja no estic segur que li sembles tant positiu.

 

LA DIRECCIÓ D?ERC AVERGONYEIX LA MILITÀNCIA

Arran de la petició pel corrent crític Esquerra Independentista fent us dels Estatuts del partit, sobre la consulta a la militància sobre l’afer del finançament i la posició final del partit, la resposta ha estat un cop mes decebedora, i què tard o d’hora farà treure els colors a l’actual direcció republicana.

Efectivament fent us de l’article 31 dels Estatuts del partit, on s’especifica la possibilitat de convocar un referèndum intern per sufragi universal per les qüestions importants, i on el procediment per aconseguir-ho es la recollida d’un 10 % de signatures dels militants, Uriel Bertran, el líder d’Esquerra Independentista amb el suport de l’altre corrent renovadora Reagrupament, va sol·licitar pel tema del finançament l’esmentada consulta, i on el secretari Joan Ridao desprès d’alguna reticència va acceptar la consulta, però sense especificar el mètode, i donant idees com la enquesta telefònica o utilitzant les noves tecnologies a Internet.

 

Aquest dissabte, i amb la pregunta al consell nacional, la direcció ha tornat a ser ambigua amb el mètode a emprar tot hi acceptar fer la consulta un cop hi hagi un acord  segurament vergonyós i acceptat pel PSOE-C amb el govern espanyol.  Per la qual cosa  Esquerra Independentista es sent legitimada per començar el procés de recollida de signatures, i obligar així a un referèndum sobre la qüestió, i millorar la democràcia interna del partit com ja es va demostrar amb la tria de la direcció actual, o mes lluny amb el No a l’Estatut.

 

Francament vergonyosa la posició de la direcció del partit, què contradient els mateixos estatuts sembla què no vol sentir la veu real de la militància en un tema cabdal com aquest, i què podria ser el detonant en cas d’una negativa a l’acord del trencament del govern actual, cosa que volen evitar com sigui Puigcercos i companyia, què prioritzen les seves quotes de poder al que  necessita realment el país.

 

Passar pe la vergonya de veure’s obligat per la recollida de signatures a complir amb els mateixos estatuts del partit, dona idea de la mena de democràcia que volen instaurar en aquest partit bandera de l’assemblearisme, la proposta de la enquesta telefònica o altres mitjans fa riure per no plorar, suposo que les urnes i les paperetes dels militants poden ser contraris als seus desitjos, i això evidentment els fa por, però la democràcia es així i els socis o militants tenen tot el dret de marcar el rumb d’aquest partit en les qüestions importants, siguin quines siguin les conseqüències.

 

Un altra manera de fer no deixa de ser una dictadura de quatre i per quatre, que son amb el que es quedaran en aquest partit si volen seguir amb aquests mètodes d’imposició del seu full de ruta a esquenes dels seus militants, la pregunta seria  De que tenen por?.

 

 

 

 




 

EL MIRATGE PER RODALIES TE TRAMPA

El consell de ministres espanyol ha anunciat una inversió per Rodalies a Catalunya de 4000 milions en els propers 11 anys, on es pretén modernitzar la xarxa tant abandonada durant molts anys, i què tants problemes va causar amb l’arribada del TGV a Barcelona, però com es sol dir no es or tot el que llueix.

 

Es preveu millorar les estacions, i també les línies algunes molt deficients amb nous quilometres de recorregut, i tot com a pas previ pel traspàs a la Generalitat. Però ves per on a Espanya quan ens dona alguna cosa mai es per la seva obligació en aquesta part del territori, ni per gust, ja que resta vots a l’Estat.  Si dividim la inversió prevista per anys, ens dona uns 363 milions anuals què en principi Espanya volia que la Generalitat els invertís, i així traspassar el servei deficitari totalment gratuït, però el que indigna més es què el novembre passat l’Estat aprovà el pla per modernitzar la xarxa de rodalies de Madrid, amb un total de 5000 milions fins al 2015, es a dir uns 833 milions anuals, o el què es el mateix un 57 % més que la xarxa catalana, tot hi que aquesta acumula un dèficit històric d’inversió, i invertirà la meitat que la ja moderna xarxa de la sagrada capital de l’Estat.

 

El greuge comparatiu i l’engany enlluernador esta servit, i els mitjans de comunicació afins, serviran per fer la campanya publicitària d’un fet què no es com ens el volen presentar.

 

Clar que veient els moviments del principal partit del govern català, no es estrany que qualsevol cosa es valida amb Catalunya.

 

El ministre Corbacho, sí, un dels dos ministres del PSOE-C al govern Zapatero, i què evidentment ja no tenen el territori català al cap, ens diu que ja no es important els propers tres mesos, sinó els propers 25 anys en relació amb el finançament, i com a amenaça per aclarir ràpidament la qüestió, i que Catalunya pugui recollir les engrunes que ens donin ja al 2009.

 

D’aquella amenaça de Iceta de canvi de relació amb el PSOE si a finals d’any no hi havia un acord, avui s’ha sabut que el PSOE-C organitzarà autocars per portar els seus militants a Bilbao en l’acte central de Zapatero a la campanya basca, sí, el mateix que no ha complert cap promesa amb Catalunya, i què no deixa més què confirmar els socialistes catalans com una sucursal més de l’espanyola.

 

Per últim en el Consell Nacional socialista, i per si quedava algun dubte, el President Montilla ha tornat a ratificar el seu compromís amb contribuir a l’estabilitat del govern Zapatero, demanant reciprocitat, i traient la repetitiva carta de la por, preguntant si amb un govern a Madrid amb Mariano Rajoy les coses anirien millor.

 

Realment penós el discurs socialista, i la manera de disfressar la no defensa dels nostres interessos amb la prioritat absoluta del govern a Madrid, a la pregunta li diria què ni millor ni pitjor, en tot cas igual, ja que l’actual govern Zapatero no ha complert cap promesa amb el territori, i podríem fer una llarga llista de greuges, què dubto el PP amb Rajoy els superes, prou de tractar-nos com a criatures entre dos partits que pel que fa a Catalunya son dues gotes d’aigua i els fets ho demostren, per cert aquest compromís de fidelitat suposo que inclourà vota contra les ONG catalanes quan es debati la qüestió, i segur que es quedaran tant amples.

 

La davallada electoral d’aquesta formació espanyolista comença a ser urgent abans no acabin de desfer el poc que queda del país, no els importem gens, ni ara ni mai, i son un càncer pel nostre desenvolupament tant nacional com econòmic.

CARRASCAL I EL FANATISME ESPANYOL

José Maria Carrascal, escriptor i periodista, conegut a la pantalla televisiva pel seu estil característic presentant les noticies de matinada a Antena 3, i la seva varietat de corbates, ara es columnista a l’ABC, i últimament molt preocupat pel creixement de la consciencia nacional a Catalunya.

Aquest personatge va treballar de corresponsal per diversos mitjans a Alemanya i Nova York, per acabar a la citada cadena televisiva, i tornar de columnista a La Razon, i ara a ABC, des don fa uns dies en to irònic criticava la compra de Spanair a mans catalanes, qualificant la operació com un deliri nacionalista, i en contra de les inèrcies mundials, i on fins hi tot hi barrejava a Carod, atorgant-li la plaça de comandant de les aeronaus.  

 

Ara i torna recordant la frase d’un hispanista americà “possiblement Espanya estaria millor sense Catalunya i el País Basc, però es impossible”.  Ens diu què per l’Estat, d’aquests dos territoris han vingut mes penes  i problemes que alegries,  a pesar de la generositat de l’estat amb elles, què no s’ha correspost amb els seu avanç respecte  a la resta.  La culpa es dels polítics catalans què nomes es preocupen del seu nacionalisme, i no de crear riquesa donant la culpa sempre a Espanya dels seus mals. Ens diu què la separació es impossible, ja no per raons històriques, què n’hi ha moltes, recordant que Espanya no es Iugoslàvia, sinó raons ètiques, ja què Espanya quedaria enormement alleujada, però deixaria abandonats a la seva sort als catalans i bascos que volen ser espanyols a mans de nacionalistes radicals què començarien una neteja cultural i ètnica, com ha passat a altres llocs.

 

Ja se sap que l’edat en aquest cas, voreja els 80 anys, pot gastar males passades, i part del seu article pot venir justificat per aquest costat, però per altra banda aquest món de fantasia què ens descriu crec que difícilment ven, sinó es perquè creu en perill real la sagrada unitat de l’imperi, i esgota els últims cartutxos per evitar el que tard o d’hora es inevitable.

 

Respecte a la generositat amb Catalunya, francament fa riure, una repassada a les xifres de les balances fiscals o l’espoli econòmic estimat pot ser demolidor per la seva idea, culpar els polítics catalans dels afers nacionalistes abans de crear riquesa quan les arques son buides, i un estatut referendat pel poble ara depèn de 12 jutges per validar-lo, li pot donar una idea de quin es el nacionalisme agressiu que s’està imposant.  Ens subratlla que la separació es impossible, suposo perquè ho deu dir ell, i la gent del territori afectada evidentment no hi te ni dret ni vot, es un concepte curiós de democràcia, i nomes li recomanaria mirar el mapa d’Europa, i tots els processos pacífics de creació de estats què hi ha hagut en els últims temps que van en direcció contraria a la què ell predica.

 

Tanmateix, pel que fa a les raons històriques, precisament i son totes, però en la seva postura contraria, i li recordo la data de 1714 com la pèrdua de llibertats d’aquest poble a mans de Castella i les seves tropes borbòniques, o també es una fantasia, respecte al cinisme de la comparació amb Iugoslàvia i la neteja ètnica que practicaríem amb els espanyols en cas de separació, li diria que el paper de Sèrbia clarament l’ostenta l’Estat Espanyol, i els que sofreixen un menyspreu i un tracte de segona categoria son tota la població del territori català, què veu constantment atacada la seva llengua, cultura,unes infraestructures penoses, i unes inversions molt per sota de la mitjana amb un espoli creixent i un reforç de l’autogovern retallat i amenaçat ara per un tribunal, sense oblidar els serveis què no gaudim respecte altres territoris de l’Estat, i el greuge comparatiu, se’n recorda de la OPA de Gas Natural per exemple.

 

Deixi d’abocar la seva xenofòbia catalana i deformar la realitat, ja què aviat serà una anècdota en el record, i per sort no dependrà de personatges com vostè, i si dels afectats, o sigui de la població catalana, què per cert no li demanarà permís, i exercirà el seu dret a decidir sense cap trauma.

 

 

LA MESQUINESA D?EN DURAN I LLEIDA

En un programa televisiu aquest polític català que per sorpresa de propis i estranys sempre es el mes valorat de tota la classe política catalana, se’ns dubte no es per la seva ambició de país, vers al contrari, es va permetre donar llicencia per modificar alguna part del text estatutari, què podria ser anticonstitucional.

Efectivament, sabíem fins ara la seva defensa de la Constitució i la seva Espanya estimada per damunt de tot, però no què podria arribar a aquest grau de submissió, afirmant  la seva defensa sobre el nucli del text, però reconeixent que hi pot haver aspectes inconstitucionals, i deixant clar què no li fa cap temor, demanant una resposta política unitària, i rebutjant un avenç electoral o un nou referèndum, ja què seria anar en contra d’un estatut que modifica l’actual, i què segur què el millora.

 

Una prova més de la mesquinesa moral d’aquest personatge, què dona la raó als Obiols, Terron, Guardans o Vidal Quadras de torn, què opten per fer-nos els simpàtics, amagar qualsevol reivindicació, deixar al calaix qualsevol engruna d’orgull i dignitat, i renunciar al que som per assumir una nova realitat imposada tant feliços.

 

Aquest tipus de personatges son els vertaders obstacles per desencallar el procés desacomplexat cap a l’Estat Propi, no dubten sempre què poden a ridiculitzar l’opció independentista, com si fos una fantasia pròpia de ments malaltisses, però en canvi s’entossudeixen a reivindicar l’entesa amb l’Estat a pesar de tots els maltractaments rebuts, com si la dependència fos la única via possible.

 

Aquest líder d’un partit petit, i amb un altaveu desmesurat per formar part de la federació convergent, no dubta en afirmar que un text què ha passat tots els filtres, i un referèndum, pot ser retallat en algunes parts poc importants per anticonstitucionalitat, deixant l’efecte del vot de la població totalment desautoritzat com una dictadura qualsevol.  Una prova mes del poc respecte a la població catalana i a la democràcia en general, què quan es tracta de Catalunya tot s’hi val.  Per rematar-ho la seva opció es acatament a la sentencia d’un tribunal totalment il·legal per molt que l’Estat de dret, ja em direu quina garantia, el validi, i seguir amb el peix al cove, recollint el poc que ha quedat del text si millora ni què sigui una mica l’anterior, i sabent que això es el màxim on es pot arribar.

 

La història se’ns dubte jutjarà a aquests personatges què han renunciat a la seva identitat i el seu territori, per viure una vida mes còmoda amb un altre identitat ara dominant, i què no admet diferencies en el seu interior, justificant qualsevol agressió, per seguir sent valorats positivament per la part agressora i per la seva ambició personal.

 

Crec que poden ser unes actituds a estudiar quan siguem un estat normal, cosa que li deu fer molta por al Sr. Duran, ja que sap que el seu futur com a polític haurà arribat a la seva fi, i aquesta s’acosta per desgracia per ell.  Els arguments de seguir insistint amb la mateixa cançó de la pedagogia, l’entesa i l’encaix s’han acabat, i només es visualitzen les agressions una rere l’altra de l’Estat a Catalunya per rematar la feina que va començar la dictadura, i què PSOE i PP volen acabar definitivament, amb la col·laboració inestimable de personatges com aquest.