Arxiu mensual: desembre de 2008

LA RECEPTA DEL PRESIDENT MONTILLA ES TANT INSUFICIENT COM EL FINANÇAMENT

Ahir vaig veure, tal com vaig fer  dies abans amb el Borbó, el discurs de cap d’any del President Montilla, no us penseu que es cap promesa, ni cap flagel·lació personal, simplement m’agrada comprovar fins on pot arribar el cinisme d’aquesta classe política amb Catalunya.

 

Efectivament unes hores desprès de la presa de pel d’en Solbes presentant un projecte de nou finançament, sense cap concreció, sense xifres reals, sense cap previsió de complir l’Estatut en els grans temes com l’ordinalitat, o sigui la posició que quedarà Catalunya desprès de pagar i rebre els diners a l’Estat, on ara es clarament deficitària, o el fons de suficiència on un augment de diners a les comunitats pot ser corregit amb un augment d’aquest fons nociu per el territori català, o per exemple el tema de la immigració molt preocupant per nosaltres.

 

En definitiva un model que generalitza un augment en la cistella d’impostos per tots els territoris per igual, i una sèrie de fons de suficiència on no es concreta cap quantitat.

 

Per si això no fos prou el mes significatiu per mi de la explicació del ministre, es que una llei orgànica anomenada Estatut es considerada una palanca pel nou finançament i res mes, o sigui que no es d’obligat compliment, i es un autèntic paper mullat, i què el que hauria d’haver estat el model que marca aquesta llei per Catalunya el 9 d’agost, i què posteriorment s’han pactat dues prorrogues mes, la ultima el 31 de desembre ha tornat a quedar en incompliment, ja que ni hi ha acord, ni hi ha model detallat, mes enllà de la constatació que l’Estatut ha servit com un informe mes sense cap valor per fer aquest poti poti  amb totes les comunitats, i on Catalunya en te totes les de perdre, i el què es mes greu sense capacitat per negociar res, mes enllà d’acceptar o no acceptar el Parlament l’acord.

 

Davant aquests fets, el President Montilla ens demana paciència, que la proposta conte avanços significatius, i ho vincula tot al grau d’exigència del govern de la Generalitat a Madrid, obviant naturalment que el seu partit va tirar per la borda la única arma de que disposava Catalunya per negociar, com eren els Pressupostos Generals, i sense parlar d’aquesta autentica presa de pel on una llei orgànica es paper mullat, i això es acceptat com si res.

 

Tanmateix ens diu que Catalunya no demana això nomes perquè es llei i necessari, sinó perquè es el que la societat vol, quan la primera condició precisament es sistemàticament incomplerta pel govern de Madrid.

 

Finalment la seva recepta ha estat tornar als valors del treball, la tenacitat, la creativitat, el rigor i l’ambició.  Molt bons valors però amb els recursos suficients per fer-los possibles, i respecte el tema de l’ambició precisament pel seu caràcter gris, i la seva demagògia per no estirar mes el braç que la manega amb el seu partit mare, el PSOE, no el fa gens creïble com a defensa dels nostres interessos, i seguir ocultant amb termes com la Catalunya plena que va emprar ahir, i que nomes ho serà amb una sobirania plena, i no com a cap de turc de l’espoli espanyol.

 

Per últim desitjar una bona entrada d’any  a tots des d’aquest espai petit de la xarxa, i on el 2009 seguirem donant opinions per convèncer a mes gent de l’objectiu final que es la consecució de l’estat propi.

LA CANDIDATURA UNITARIA A EUROPA PUR FOC D?ENCENALLS

Amb el rebuig de CDC en boca del seu portaveu Felip Puig sobre la proposta llençada per Esquerra a PSOE-C, ICV, UDC i CDC d’una gran coalició catalanista en defensa del dret a decidir a Europa, acaba aquesta nova comèdia de la nostra classe política.

 

 La resposta ha estat una petició de coherència a la desorientada direcció d’esquerra, què no pot pretendre ser soci de CIU a Europa, i alhora donar en safata la Generalitat, Ajuntaments i Diputacions al grup socialista nomes per una qüestió d’imatge de partit.

 

Realment convidar al PSOE-C en aquesta iniciativa catalanista, quan aquí no ha defensat els nostres interessos, es d’una ceguesa política important, convidar UDC quan per activa i per passiva han menyspreat repetidament qualsevol opció sobiranista,  i sempre han manifestat la seva intenció de col·laborar al projecte nacional espanyol es un altra errada, pel que fa ICV la opció independentista tot hi que guanya terreny, no es majoritària i la seva concepció es l’eix dreta o esquerra, i evidentment difícilment aniran amb CIU de bracet, la única esperança era CDC, què evidentment ha marejat la perdiu fins rebutjar la oferta, tot hi que amb uns arguments pobres, ja que s’ha de recordar que alhora de triar al Parlament PP o ERC,ho van fer per la primera opció, i a mes veuen una oportunitat de deixar en evidencia a ERC en aquestes eleccions on la perspectiva no sembla favorable.

 

Si afegim que el candidat convergent que es remoreja podria se en Lopez Tena, un dels valors mes ferms del sobiranisme català, l’opció republicana quedaria francament desactivada.

 

Crec que voler recuperar l’equidistància en aquests moments es voler enganyar el personal, ja què el sucursalisme exhibit davant el partit socialista en aquests últims anys es total, i amb l’actual direcció res fa preveure que les coses vagin per camins diferents.

 

Han acceptat el trencament de la unitat en el finançament, i al final acabaran avalant el nou engany de Zapatero per Catalunya, mentrestant el PSOE-C segueix fent la seva feina de desnacionalització del país sense cap rubor, i a marxes forçades com podem observar per exemple en els mitjans audiovisuals catalans on la crosta que en diuen ells, va sent arrencada sense pausa.

 

En l’horitzó la sentencia del TC, que segons la postura que adopti el partit republicà podria ser el motiu de tornar-lo a la marginalitat política, ja què acceptar el trencament del pacte constitucional entre Catalunya i l’Estat, i no dir prou, encetant el procés de creació d’un estat propi com a eix fonamental del programa, seria la seva fi políticament parlant.

 

Se’ns dubte es el partit amb una posició mes difícil davant els esdeveniments, ja que ha sacrificat el seu discurs ideològic per les quotes de poder sigui al preu que sigui, i això en l’atzucac que ens trobem es pot pagar molt alt, i provoca fugides endavant com aquesta gran coalició condemnada al fracàs.

 

 

PP, PSOE-C I CIUDADANOS FRONT COMÚ CONTRA LA IDENTITAT CATALANA

Aquest cap de setmana tres fets han marcat un pont entre aquestes tres formacions, totes elles amb una idea ben clara, enterrar nacionalment Catalunya, i esborrar qualsevol resta en un futur.

 

Arran del partit amistós, no podia ser d’altra manera de la Selecció Catalana contra Colòmbia, on desprès de la prohibició de jugar en dates oficials contra USA, i de la retirada del lema “Una nació, una selecció”, per ordre judicial i responent a les protestes dels xenòfobs de sempre, cal dir què sembla que aquesta formula nadalenca esta esgotada, i l’any vinent hi podria haver un torneig de nacions oficial per donar una passa mes en el tortuós camí cap a la oficialitat, i la lluita contra un Estat que utilitza totes les armes en el seu abast per perseguir i amagar el tema.

 

Un partit amb el seu caràcter esportiu i també naturalment reivindicatiu per la voluntat popular de veure’s representat pel seu equip, doncs bé, Alberto Fernandez Diaz (PP), qualifica el partit de míting independentista amb una pilota al centre, lamenta els recursos què s’aboquen amb les seleccions, i diu que Espanya portaria mes gent al camp.

 

Se’ns dubte el racisme te moltes formes, però el d’aquest senyor contra la llibertat d’un poble en veure’s representat pels seus colors, i no pels que voldria ell no pot tenir altre qualificatiu, i si tant li preocupen els diners, què repassi els diners que l’Estat s’ha gastat en una persecució delirant per tot el món a qualsevol selecció que per la via de la legalitat ha volgut arribar a la oficialitat, diners de tots, què amb una actitud impròpia del segle on vivim han barrejat política i esport constantment en pro de la selecció obligatòria i oficial què es la roja, amb actituds com les d’aquest polític amb un menyspreu constant als sentiments de la ciutadania.

 

D’altra banda, el diputat Jose Domingo de Ciudadanos afirma que la immersió lingüística ha esta desactivada pels tribunals, i expressa la seva satisfacció per les sentencies contraries al català com a llengua vehicular a la educació, i demana la casella del idioma a la pre inscripció, així com l’aplicació de la tercera hora.

 

Un altre clar exemple de racisme lingüístic, on desprès de les repetides lloances des de la Unió Europea per la immersió lingüística catalana on el sistema ha quedat com un exemple en territoris com Catalunya, i on oblidant l’estat de la llengua pròpia i la imposada per l’Estat, on la primera evidentment te moltes mancances encara en molts sectors, per aquest senyor tot si val per perjudicar la llengua pròpia per molt que ell no li agradi, i respecte a la pregunta, no conec cap estat on es formuli aquesta als estudiants, i tots utilitzen la llengua vehicular,  i acaben els estudis obligatoris amb el coneixement de les dues, cosa que ell evidentment no vol amb casos com el recent de Swis Air.

 

La tercera i ultima, es sobre la tramitació de la llei de consultes populars, on l’endarreriment en el projecte es considerable, i on ja tres vies per sol·licitar la consulta, el govern, la ciutadania i el parlament. Precisament aquest últim punt, i donat que les majories van canviant, el PSOE-C n’és reticent, i en boca de  la socialista Lidia Santos ens diu que hem de vigilar perquè no generi equivocs que puguin desembocar en frustracions, mentrestant en José Zaragoza va titllar de bajanada la possibilitat de fer un referèndum d’independència mitjançant aquesta llei.

 

Son dos actituds totalment antidemocràtiques, i on la por a preguntar a la població, i mes que la pregunta la resposta es evitada per mantenir aquest regim imposat petit qui peti, i on qualsevol altra cosa es veu que genera frustracions, i on la norma es menysprear els projectes politics que no interessen, tot un exemple de democràcia.

LES CONTRADICCIONS D?ERC: EMILI VALDERO

Aquesta setmana hem conegut que el Secretari de Comerç i Turisme de la Generalitat, Emili Valdero (Esquerra), ha presentat la dimissió per no esta d’acord amb les polítiques que dur a terme aquest partit dins el govern.

Ell considera injustificable la retallada del 43 % en la seva area que concretament en el comerç en representa l’11 % del PIB català, i què denota la manca de rumb d’ERC i la subordinació als dictats del PSOE-C.

 

Tanmateix ens argumenta que amb la crisi econòmica, els pressupostos votats pel PSOE-C que no contemplen el finançament català per enlloc, i un pressupost basat en números que no son reals pel mateix motiu amb excessives retallades, i sense que el partit republicà hagi posat damunt la taula encara una xifra valida per les finances catalanes, tot plegat fa impossible la seva tasca, i actua d’acord amb els principis ideològics que aquest partit ha abandonat.

 

En el rerefons esta el descontentament amb l’actual direcció del partit, el seu posicionament favorable al corrent intern de Reagrupament com a única sortida del partit, i l’intent d’impulsar molts projectes en clau nacional que el Conseller Huguet sempre ha frenat per la seva afinitat amb el partit socialista. Cal dir què esperava per prendre la seva dimissió si es feien realitat les famoses línies vermelles d’en Puigcercos, què evidentment no han existit.

 

El mes greu es la reacció de la direcció republicana, negant la dimissió feta per carta registrada, i donant la idea del cessament com a valida, portant-la fins al mateix consell de govern que en una decisió sense precedents dona cessament a una persona que ha dimitit, i sense recanvi en el seu lloc.  Tot seguit han continuat amb els despropòsits fomentant tota mena de critiques a la gestió d’aquesta persona per amanir la gran mentida que havien perpetrat, per tapar les seves vergonyes.

 

En resum aquesta es la realitat d’aquest cas, on les males arts de la direcció republicana han hagut d’actuar amb una gran mesquinesa amb un bon professional segons les persones properes a ell, i defensor del ideal independentista, per tapar la vergonya d’oblidar qualsevol ideologia a canvi del poder al costat del grup socialista,, i on tot s’hi val per mantenir-lo a qualsevol preu.

 

Això no es ser ni responsable, ni seriós com defensen els líders republicans, es el mes pur estil stalinista de purga de tota persona que des de dins vulgui denunciar els fets o posar-los en evidencia.  La seva vergonya ha arribat al extrem que ara els preocupa mes com justificar la seva continuïtat al govern desprès de la farsa del finançament i la retallada estatutària, que defensar en clau nacional el que mai havien d’haver abandonat, i què es la defensa del dret a decidir dels catalans.

 

Han après molt del funcionament a can socialista, però la experiència no es la mateixa, i això els fa caure en casos flagrants com aquest, on les proves son molt clares, i posar una cortina de fum no cola.

 

La decisió ha de ser dels militants, seguir amb la menjadora parada i mes casos Valdero, o  tornar al camí on mai havien d’haver sortit i ser el referent de l’independentisme com a via pacifica de solució, evidentment amb altres persones en la direcció.

 

RECEPTA ZAPATERO: CAFÉ PER TOTHOM I IGNOREM L?ESTATUT

Ahir va comparèixer el president Pinotxo Zapatero, i seguin el guio previst ens va anunciar que segurament hi hauria una segona proposta de finançament abans del 31 de desembre, i què aquest serà solidari i equitatiu per totes les comunitats.

Ha anunciat un sistema solidari, equitatiu, què respectarà  l’augment de població, i singularitats com una segona llengua, i que tot i l’increment, l’Estat es reservarà un 50 % del total de despesa cosa que considera raonable.

 

Desprès de la gira de reunions amb presidents autonòmics, considera que totes les comunitats se sentiran raonablement satisfetes, i que un cop presentada, en el Consell General de Política Financera hi haurà d’haver un consens mínim entre les 15 comunitats, curiosa manera de veure la bilateralitat.

 

Així vol assegurar que cada ciutadà tingui els mateixos serveis i finançament resideixi on resideixi, o sigui que els ciutadans que rebin en el seu territori, com es el cas de Catalunya, una despesa fiscal mes elevada, rebran el finançament d’acord amb el conjunt global de l’Estat, mantenint així el dèficit fiscal, i amb l’avís de que comunitats com Extremadura  que fins ara han rebut mes seguiran en la mateixa línia.

 

Seguint el guió ja previst des de fa molt de temps entre PSOE i PSOE-C, la ignorància per la llei orgànica anomenada Estatut es total, es simple paper mullat, i amb aquestes variables ja anunciades la reducció del dèficit crònic què pateix el territori català i Els Països Catalans en particular seguirà augmentant, i alhora l’increment de diners serà molt menor al anunciat per alguns partits polítics o la cambra de comerç, per no parlar de la desaparició de la bilateralitat, i de l’acotament de la solidaritat que seguirà sent generosa amb els territoris on ja ho es, i espoliadora amb els que ja ho es, tampoc queda gens clar que un cop contribuït al sistema i rebut els diners de l’Estat, Catalunya no retrocedeixi posicions en el còmput global.  En resum i per les quatre idees expressades un autèntic cafè per tothom que seguirà menystenint Catalunya, i on en clara majoria en l’organisme que decidirà el sistema no tindrà ni veu ni vot útil amb una llei Estatutària que es una de les majors preses de pel de la història democràtica.

 

Un incompliment mes de Zapatero amb Catalunya, i la constatació de que la etapa autonòmica ha arribat a la seva fi, ja que no permet ni solucionar els problemes urgents del territori, i queda supeditat a l’espoli infinit que ens reserva el sistema.

 

Tampoc em sembla coherent les critiques dels seus socis de govern a la Generalitat, ERC i ICV, ja què ells com a negociació del govern de la Generalitat en son igualment responsables amb el PSOE-C, si es vol actuar com oposició ja saben el que tenen que fer, sinó es pur cinisme dels seus dirigents de criticar, i alhora validar com a govern qualsevol acord.

 

Ells decideixen, el PSOE-C, acceptarà l’acord, i el vendrà com una gran meravella sense gaires escarafalls com no pot ser d’un altra manera, ells poden ser també còmplices i aferrats al poder, o no acceptar la presa de pel, abandonar el govern, i donar suport a una moció de censura per recuperar una mica de credibilitat, i alhora la percepció d’alguns votants de que volen alguna cosa mes que el poder al preu que sigui, i definitivament volen donar el salt d’aquest carreró sense sortida.

EL REFERENT DEL PRESIDENT MONTILLA

Ahir va ser el 75 aniversari de la mort del President Francesc Macià, i què per la seva trajectòria en la defensa del país, i la seva valentia ha passat a la nostra història en lletres molt grans, i què curiosament sembla ser font d’inspiració del President actual.

 

En l’acte d’homenatge davant la seva tomba el President Montilla no ha dubtat en dir que Macià era una persona amb gran capacitat de pacte i d’acord fent possible l’Estatut de Núria, i mantenint la dignitat i els interessos del país per la seva estimació per Catalunya que li era corresposta, i on en moments molt difícils fen comparació amb el finançament, es va mantenir ferm en els seus ideals fent els fonaments del catalanisme polític, i sent el seu referent en aquest dies difícils.

 

Francament posar un polític de l’alçada de Macià, fundador d’Estat Català i Esquerra Republicana, deixant la seva carrera militar explicant les seves discrepàncies amb la institució, organitzant un intent frustrat d’alliberament del país amb una incursió militar des de Prats de Motlló, proclamar la República Catalana des del Palau de la Generalitat, què posteriorment pels moment que li va tocar viure desprès de la Dictadura de Primo de Rivera va acceptar un estatut per Catalunya de la que va ser President fins la seva mort. Com deia si ell es referent del President actual la comparació fa riure.

 

Se’ns dubte amb un polític actual amb la seva determinació no ens trobaríem en la situació on estem, ja què no veig al president actual amb disposició de fer cap acte que no sigui manat i controlat des de les corts de Madrid, i on qualsevol altre idea ja la va qualificar com a camins inviables.

 

Si el que reconeix es que no esta a l’alçada del càrrec que ocupa perquè les seves prioritats i pensament son uns altres, això seria un acte d’honradesa, però parlar de fermesa i dignitat en aquests temps, es un insult a la memòria de persones com en Macià.

 

La paraula dignitat i estimació pel país son dos valors que no predominen gens en la classe política catalana, i en especial del seu president, on successivament han prioritzat les seves batalletes internes i les seves ambicions personals a canvi de vendre Catalunya per un plat de llenties, com d’aquí pocs dies tornarà a succeir amb el finançament.  El poder, la poca visió i la mediocritat dels líders actuals no els permet fer front a l’Estat, i cadascun busca les seves excuses per no dir prou, des de La Casa Gran convergent a la no utilització dels 25 diputats per part socialista, tot forma part del mateix embolcall, on barrejar el nom de Macià em sembla un insult amb majúscules.

 

La història se’ns dubte posarà les coses al seu lloc i molt em sorprendria que el president actual o la major part de líders actuals siguin recordats d’aquí molts anys, sinó es per les múltiples traïcions que van oferir al país i per la submissió al poder establert.

 

 

EL DISCURS DEL BORBÓ

Aquest personatge nomenat a dit pel dictador, i validat per la sagrada Constitució Espanyola, i mai votat individualment per por del sistema ha reclamar la vigència de la República com a sistema a continuar desprès de la interrupció dictatorial, va fer una de les seves feixugues tasques en forma de discurs de Nadal.

Desprès de demanar a tothom que estiri en la mateixa direcció per superar la crisi posant el interès general per davant del particular, i amb especial preocupació per les persones que s’han quedat sense feina, evidentment no es el seu cas, i una bona posició a Europa amb especial atenció a una conciliació laboral i familiar, cosa que ell te molt ben resolt.

 

Pel que fa referència a la Constitució, la va lloar en el seu 30  aniversari què Espanya com a gran nació ha viscut en democràcia plena, i opina que esta construïda sobre la concòrdia, el consens i el respecte mutu, i articula la nostra diversitat territorial amb orgull per ser solidaris i sentir-nos orgullosos, acabant dient del pes de l’espanyol com a segona llengua internacional.

 

Venint d’una persona imposada en el seu càrrec per una dictadura militar, te gracia que ens parli del sagrat text constitucional com a eina de democràcia plena i amb paraules de concòrdia, consens i respecte amb la diversitat territorial, oblidant que la transició simplement va ser una farsa per perpetuar el regim anterior amb una falsa democràcia adaptada als temps moderns que vivim, i on la diversitat gairebé folklòrica que ens parla, son nacions atrapades en aquesta teranyina de l’Estat, i què per la seva identitat, convicció i història volen seguir el seu camí en solitari, i en el cas de Catalunya deixa enrere aquest tracte colonial aplicat a consciència  per la seva Espanya unitària i idíl·lica que ens ofereix.

 

Pel que fa a solidaritat i orgull, no es la persona mes indicada, ja que la seva solidaritat es limita a ser mantingut per l’Estat amb tots els nostres impostos en una vida de luxe que evidentment poca gent pot arribar-hi, i protegit de qualsevol acte de protesta que en aquest any s’han anat succeint, i on la justícia a actuat trencant el principi constitucional de que tots som iguals, ja què s’ha demostrat que es una gran mentida, i el seu orgull es legítim però evidentment no pot ser obligat, i molt menys coartat i espoliat com el territori català.

 

La referència al castellà es una clara invocació a les llengües de primera categoria, i les altres que en el seu oblit i la obsessió de l’estat per impedir el seu desenvolupament, es fa còmplice d’aquest genocidi cultural.

 

En definitiva  no es podia esperar altra cosa d’aquest cap de una institució caduca i  ancorada en el passat, defensant els valors de la Espanya mes intolerant i agressiva contra qualsevol diferencia que pasa a ser una anècdota en el seu discurs, i dona tots els motius necessaris per deixar enrere aquest Estat, i iniciar una nova vida sense rèmores com aquesta.

 

Per cert Bon Nadal a tots els que llegiu aquest humil bloc, què seguirà intentant posar el seu granet de sorra per els procés de la creació d’un estat propi.

 

 

 

 

 

 

REGAL DE REIS DES DE SALAMANCA

Ahir va arribar la  primera remesa de papers privats directament des de l’Arxiu de Salamanca, amb la desestimació del recurs presentat per l’Ajuntament d’aquesta ciutat contra la devolució dels papers catalans sota el braç.

 

Efectivament, l’Audiència va desestimar el recurs del 2006 contra la devolució d’uns papers espoliats fa 70 anys per la repressió de la dictadura franquista, i la primera remesa son uns 120 llibres, majoritàriament propietat de l’escriptor Rovira i Virgili.  Resten unes 1500 caixes que es preveu retornin durant el 2009.

 

Aquest procés es va iniciar l’any 2006, i un any desprès de la primera remesa ara comença arribar els primers documents personals, el conseller Tresserras ha mostrat la seva satisfacció, i ha dit que es una mostra del compromís de l’Estat amb un procés que s’ha desencallat, i on es compleix la llei amb un bon ritme.

 

Crec que les paraules del conseller, sonen una mica a burla, ja què si amb 3 anys amb prou feines portem la  part oficial retornada, i el que resta de la part privada es calcula si no hi ha res de nou amb un altre any, parlar de complir la llei i ritme bo es com a mínim arriscat.

 

La reacció de la caverna espanyola en tot aquest assumpte dona una prova mes del tarannà de l’Estat quan es tracta de complir amb la llei pel que fa a Catalunya, i on el retorn als seus propietaris de la documentació espoliada durant la dictadura militar s’ha convertit en una lluita dramàtica, i on desprès de 30 anys de fictícia democràcia encara es mira en recel, donant idea de la baixa qualitat d’aquest estat que es mante fidel i aferrat als principis dictatorials.

 

Francament es dona un gran valor a una noticia que hauria de provocar  vergonya a l’Estat, i indignació a la part catalana, pel que fa al retard i els problemes que es posen quan Catalunya demana qualsevol cosa per justa i inofensiva que sigui com es aquesta, què seria una obvietat en qualsevol estat modern.

 

El Conseller te l’obligació de seguir denunciant el tema, i posar en evidencia a les autoritats espanyoles per molt que aquestes ho presentin com un fet normal i gairebé un regal i privilegi pels catalans, que evidentment no ho es.  Un regal es una cosa especial que no has demanat, però el que et pertany o t’han robat simplement s’ha de tornar sense escarafalls, i dit de passada demanar perdó per les atrocitats del regim de Franco, cosa que han fet altres estats com Alemanya amb els jueus, i que a Espanya es impensable.

 

En definitiva benvinguts els papers retornats, però que no es presenti com una victòria de la democràcia, perquè les formes i el fons han estat i son verdaderament lamentables i propis d’altres temps, nomes cal recordar les furgonetes de nit i d’amagat retornant els papers per la porta del darrere, es una metàfora perfecte de l’Estat Espanyol i la seva democràcia de fireta.

 

 

L?ESTUDI CENSURAT PEL PSOE-C ELS DEIXA DESPULLATS

Arrel d’un estudi confidencial dels resultats electorals de les municipals 2007, i on l’analista Arturo Moreno destacava una sèrie de conclusions com la relació negativa de parlar català i votar socialista, es va decidir censurar, i posar una clau d’accés per consultar el document a la web socialista, però la xarxa s’ha encarregat de divulgar-lo.

Efectivament, com ahir denunciava un altre blocaire, en Xavier Mir, les esperances de la loteria han tapat aquesta noticia que crec força interessant de les interioritats d’aquest partit, i què ara un cop s’ha tret oficialment la mascara son entenedores.

 

Desprès d’un estudi detallat sobre poblacions  majors o menors, i el tipus de votant de cada partit i els seu perfil, amb comparatives amb les ultimes comeses electorals, arriba a una sèrie de conclusions que resumiria en els següents punts:

          El percentatge de participació a les municipals es 11 punts mes baix que les Generals (suposo es deu referir a les espanyoles), i encara pitjor a les autonòmiques.

          Les mitjanes de vots PSC-ICV respecte a CIU-ERC els son favorables, però amb una tendència clara a capgirar la situació.

          La principal font de vots del partit son de persones nascudes a la resta de l’Estat, que com a perill marca que son mes abstencionistes, i compara aquest vot que comparteix amb el PP.

          La penetració en els municipis on mes es parla català es negativa amb una tendència clara a la baixa.

          El PP esta penetrant en les zones de influencia socialista

          El votant socialista considera CIU i ERC com a companys de viatge, i la correlació de vots amb aquestes dues formacions sempre es negativa pel PSC.

          Constata la preocupació per la abstenció, i Barcelona com a fenomen particular en les ultimes 5 eleccions han perdut un 15,42 %, amb especial atenció als barris de mes classe obrera i immigrant, on fa referència a l’augment de ERC, ICV i PP.

 

Crec que son dades ben entenedores del tipus de perfil de votant del PSC, majoritàriament nascut fora de Catalunya i amb llengua castellana, o sigui poc integrat a la realitat nacional del país, també destaca que el seu referent es el pol espanyolista representat per ell i el PP amb el què es disputa el vot contra el nacionalisme com enemic a batre. La gent arrelada a Catalunya i amb la nostra llengua es un espai poc apropiat pel seu desenvolupament, i li preocupa especialment les pèrdues a Barcelona on a la zona industrial metropolitana es el seu feu mes nombrós, i on veu com cada cop mes la gent obre els ulls veu al seu voltant, i observa els serveis i tracte què te respecte altres comunitats.

 

Entenc la preocupació, ja que a pesar de portar 5 anys al govern amb l’ajuda dels dos altres partits i el seu servilisme, i dominar totes les parcel·les de poder no aconsegueix sumar futurs votants, al contrari les enquestes son a la baixa tant a Catalunya com a les municipals, on a Barcelona per primer cop en una enquesta perdrien l’ajuntament a mans de CIU, i nomes es mantenen en les eleccions espanyoles, on se’ns dubte els votants els consideren el seu espai natural com a sucursal del PSOE a Catalunya, i amb la seva lluita contra el PP per les Espanyes.

 

El temps col·locarà a cadascú en el seu lloc, i finalment les intencions ocultes acaben sortint a la llum amb fets i no paraules com diria un que jo se.

ICETA I COM FER PASSAR BOU PER BESTIA GROSSA

Les declaracions en el seu bloc d’aquest gran hispano addicte, Miquel Iceta  fent referència a que el President Montilla ha desencallat l’acord per un nou finançament, i què ara esta mes clar que mai que s’arribarà a un acord abans de final d’any, son la preparació del final que tothom sap que acabarà passant.

 

Es com aquelles típiques pel·lícules del bo, el dolent i la noia, què des del primer minut se sap que el bo matarà el dolent i es casarà amb la noia, no abans d’haver estat al límit de perdre-ho tot.  Dons això traslladat al nou finançament ens trobaríem en l’ultima part i decisiva, i aquí es on han d’entrar personatges com Iceta per començar a lloar l’esforç negociador i la seva lluita titànica pels nostres interessos, desacreditant a l’oposició, i treien els draps bruts d’anys anteriors, i pronosticant gracies a aquests homes valents un final feliç.

 

Li recordaria que la famosa reunió secreta, que per cert d’això no n’ha tingut res donat l’esbombament que ells mateixos han produït, s’hagués pogut produir abans de la votació dels pressupostos amb traïdoria per part dels 25 diputats socialistes, on van llençar per la borda la única arma negociadora valida que tenia Catalunya, però curiosament s’ha produït ràpidament i amb presses desprès.

 

Caldria recordar-li que el termini ja fa mes de 4 mesos que es va exhaurir, i què ara en aquesta segona prorroga li queden els dies comptats, i sembla que no te lògica tanta pressa sinó es per les excuses donades pel PSOE-C si no s’arribava a un acord el 31 de desembre, i que ara han de tapar com sigui.

 

També li recordo que la bilateralitat que marca l’Estatut es la mateixa que pot tenir la regió murciana, ja que el president andalús, el govern espanyol i totes les comunitats, recorden que l’acord es a 15 i no a 2, per tant aquest precepte queda esborrat de la negociació per molt de teatre que vulguin posar-hi.

 

Respecte a la capacitat negociadora del President, crea molts dubtes un negociador que renuncia a la seva única arma per pressionar, que vota uns pressupostos que no compleixen l’estatut en matèria d’inversions, i què com molt clar va dir Zapatero, el PSC es ell, i la resta son mers comparses a les seves ordres que no negociaran res, simplement escoltaran la proposta per acceptar-la finalment.

 

Tanmateix aquest  “ara esta mes clar que mai”, es significatiu, ja que tothom sap sense por d’equivocar-se el final de l’assumpte, unes engrunes mes per Catalunya, què també augmentaran a la resta de comunitats, i on l’espoli fiscal seguirà augmentant i la solidaritat seguirà sent exagerada a Catalunya, tot ben embolicat i farcit, i amb una bona operació de venda serà ofert als ciutadans perplexos de tanta mediocritat.

 

Sr. Iceta, ja sabem que els seus interessos curiosament no son els dels catalans, ni tants sols els dels seus votants, sinó el servei a l’Estat i al govern Zapatero per damunt de tot, a costa de les justificades reclamacions catalanes.

 

Per això crec que aquest tema ha deixat de ser important, ja que el final ja el sabem tots, i no aportarà res de bo per Catalunya. Mes enllà de denunciar la situació, s’han d’esmerçar les energies en la resposta al TC, i decidir si finalment es diu prou, i es vol agafar aquells camins inviables que deia el President Montilla, i què cada cop son mes viables i aclaridors.