Arxiu mensual: octubre de 2008

LA DEMAGOGIA DE LA CONDEMNA DE L?ATEMPTAT D?ETA

Avui fa 30 anys  de l’aprovació de la Constitució Espanyola, un tractat que segons les cròniques ens ha tornat la llibertat, però que en realitat no deixa de ser una posada al dia del regim anterior en molts dels seus aspectes.

 

Gairebé, i per unes hores de diferencia ha coincidit aquesta fita de l’estat espanyol amb l’últim atemptat d’ETA a una Universitat Navarresa, i que ha provocat uns quants ferits lleus i danys materials de consideració.

 

La condemna a l’atemptat  com a tot tipus de violència no deixa lloc a dubtes, però les reaccions posteriors dels partits polítics, i en especial des de El Salvador del Rei d’Espanya i el seu president Zapatero, a part de previsible comença a cansar per l’alt grau de demagògia que supura la seva condemna a l’acció de la banda terrorista, ja que qualifica de xacra el terrorisme radical, apel·la a l’estat de dret com a norma de comportament, i demana la unió dels demòcrates per lluitar contra la violència salvatge entre d’altres consideracions.

 

Anem a pams, en primer lloc aquest senyor no va voler acabar la negociació amb la banda, quan les converses anaven encaminant-se cap al conflicte de fons que evidentment es polític, i amb una llarga treva per part de la banda, i l’estat entenia per negociació de pau, rendició sense condicions com ja havien fet els seus predecessors, per tant ell i el seu aparell son en part responsables d’aquestes accions repudiables que es van produint, ja que amb l’exemple irlandès a la cantonada van voler la via policial per damunt de la paraula, i aquí la tenen.

 

La segona fa riure, l’estat de dret i la unió dels demòcrates, suposo que no es referirà amb ell i el sistema espanyol, ja que convindria recordar-li que es un estat on hi ha una llei per ilegalitzar partits tots amb una determinada posició ideològica, i deixar sense veu amplis sectors del Pais Basc, que tanca diaris pel seu contingut independentista, quan mentrestant altres com La Razon, ABC o emissores com la Cope viurien perfectament en qualsevol dictadura pel seu tarannà, que no vol sentir la veu del poble, i prohibeix les consultes populars per por a les respostes, que acata les lleis nomes quan li convenen i es capaç de modificar lleis una vegada referendades per la població amb els seus tribunals totalment polititzats, i al servei del regim, que no vol descobrir la veritat del franquisme 30 anys desprès amb lleis de pa sucat amb oli que de poc serviran, o que prohibeix seleccions esportives amb persecucions per tot el mon fent un gran ridícul entre moltes altres coses.

 

Finalment dir que la seva llei sagrada consagra la unitat de l’estat via exercit, i nega la igualtat entre tots atorgant un estatus diferent una família borbònica imposada per Franco, i que mante inalterable amb la contribució obligada de tots, entre altres delicadeses del text.

 

Francament fa riure sentir aquestes justificacions a cada atemptat amb un estat que si una cosa no te es democràcia, i per tant no son apte per donar lliçons a ningú, i especialment a Catalunya sabem molt be del que parlem en aquest aspecte, quan som tractats amb normalitat com a ciutadans de segona en tots  els àmbits.

EL TRENCAMENT DELS PACTES

A Navarra el PP i UPN eren un matrimoni estable des del 1991, i convivien junts amb harmonia fins aquesta setmana, on una de les dues per consciència ha actuat amb llibertat i diferent criteri que el partit gran.

La causa ha estat el pressupostos generals de l’Estat, on un dels dos diputats de la UPN s’ha abstingut en les esmenes a la totalitat presentades al projecte, i que s’ha saldat amb la superació del tràmit per part del partit de Zapatero.

 

Se’ns dubte a Madrid no s’entén massa que el partit conservador navarrès hagi escollit el que creuen millor pels seus interessos, abans que les necessitats del partit conservador oficial espanyol, ja que en altres casos la submissió es total i no sembla haver-hi fissures.

 

Imagineu-vos el maldecap pel govern del PSOE, que els 25 diputats del Partit Socialista Català tingues com a prioritats els interessos catalans per davant dels interessos de Zapatero, i que deixant a banda quatre sortides de to de cara a la galeria, i una mica de política ficció per part d’algun mandatari del partit català, evidentment al final i alhora de la veritat tot queda lligat i molt lligat amb els arguments que convingui.

 

Han remenat el tema del finançament i l’Estatut empassant-se tots els gripaus que ens han colat des de Madrid, i tots els incompliments d’una llei que es un mer paper mullat, i una façana per seguir fent el de sempre, ja que a l’Estat Espanyol això sembla ser perfectament legal.

 

La única arma factible per obligar a escollir a l’Estat entre complir simplement les lleis i els seus compromisos amb Catalunya o veure’s abocat a la prorroga del pressupost de l’any anterior, amb el que això suposa per la crisi existent i el manteniment de l’actual govern, simplement renuncien a fer-la servir buscant mil i una excuses quan no han complert cap any amb els catalans, i enguany tampoc es la excepció, i on el finançament ja ens ha anunciat el secretari d’hisenda que en el mes de novembre hi haurà unes noves bases de proposta que tampoc ens satisfaran del tot, i això suposa l’incompliment dels 3 mesos de prorroga pactats vergonyosament pel conseller Saura i De la Vega, i la confirmació de la espera del govern de Madrid per saber la sentencia restrictiva del TC sobre el tema per amparar-se amb el que quedi de la llei, i evidentment el suport dels mateixos 25 diputats que inalterablement i com un sol home s’oblidaran un cop mes dels seus votants i el nostre benestar, per centrar-se en el seu vertader interès que es l’Estat Espanyol.

 

El PSOE amb aquests aliats pot dormir molt tranquil, ja que mai es tindrà que buscar un local per instal·lar el PSOE a Catalunya com ha fet el PP a Navarra, per la senzilla raó de que ja hi esta representat d’una manera immillorable amb l’actual President de la Generalitat al capdavant, i sempre amb poques paraules i menys fets encara.

JO TAMBÉ CREMO LA CORONA

Avui s’ha celebrat la farsa de judici als 16 joves acusats de cremar fotos dels Reis a Girona, en solidaritat amb en Jaume Roure i Enric Stern, primers en ser jutjats  pel mateix motiu.

El lema de la campanya per defensar aquests joves d’aquests injustos delictes, i que portaven imprès a la samarreta “Jo també cremo la corona” ha fet retardar el judici, i finalment han entrat a l’Audiència Nacional, tribunal hereu del franquisme amb la samarreta a l’inrevés, cosa ja de per si esperpentica i amb un jutge de nom Vazquez Honrubia que amb la seva croada contra qualsevol llengua que no sigui el castellà i en to de burla ha sol·licitat l’intèrpret pels acusats, que aquest cop han pogut declarar amb la seva llengua tot hi el menyspreu del jutge en qüestió.

 

Finalment han quedat absolts per considerar el delicte de desordres públics, enlloc d’injúries a la corona.

 

Les mobilitzacions de suport han estat nombroses, i davant la passivitat un cop mes de la classe política catalana que simplement acata tot el que el sistema estatal decideix, s’ha reclamat respecte, i la desaparició del delicte d’injúries a la corona, un delicte que contradiu a la mateixa constitució ja que no respecta el principi de que tots som iguals, i a mes protegeix aquesta institució caduca i imposada per la dictadura, però en canvi permet la crema de senyeres en diversos actes, i últimament l’atac a diversos casals catalans,  i agressions a persones al País Valencià per part de grups feixistes amb total impunitat.

 

Un cop mes la llibertat d’expressió, i la disconformitat amb institucions que suposen un gran cost i que provenen de l’antic regim, i que no formarien part del nostre entorn en qualsevol democràcia normal, son impunement atacades, i es creant unes categories o divisions on com gairebé sempre els catalans en sortim escaldats en el  pou d’aquesta segona categoria, i amb els nostres drets trepitjats com el mes normal del mon.

 

Son fets que donen la raó i legitimen encara mes que aquest estat no pugui intervenir en les cimeres amb els països mes importants del mon, i que pagui la seva supèrbia i les seves mancances democràtiques amb casos com aquest, i que junt amb les seves mentides sobre la seva situació econòmica el col·loquen en el lloc que li correspon, que es una segona divisió mundial, don Catalunya  podria sortir si s’alliberes d’aquest llast feixuc i caduc que es la Espanya dels Borbons.

BENACH: UNA VICTIMA MES DE LA FALTA D?AMBICIÓ

Finalment s’ha confirmat, i com si d’un gran delicte es tractes barrejat amb irresponsabilitat la segona autoritat del país ha demanat perdó als ciutadans, i ha retirat els famosos extres del vehicle consumant una humiliació mes, i convertint els nostres vigilants en autèntics herois.

 

Ja tenim un altre exemple de la mentalitat acomplexada en que vivim els catalans, la segona autoritat del país sucumbeix davant les critiques interessades de tota la caverna dependentista, que ha utilitzat un falta de visió del polític republicà en uns moments sensibles a tot el tema monetari degut a la crisi, per atacar i  fer-lo  servir de cap de turc en un tema menor que en el fons es un atac al partit republicà, i mes que a les persones, al que teòricament representa, i que com mes puguin ridiculitzar i menystenir millor.

 

Realment es el pitjor que podia fer en Benach, ja que demanant disculpes i fent marxa enrere en la decisió, s’atribueix una culpabilitat i una falta de responsabilitat i criteri que realment no es correspon a la realitat.

 

Demanar perdó se’ns dona molt be al llarg dels últims anys, i nomes cal veure alguns exemples significatius:

 

La visita d’en Carod a Perpinyà, que mes enllà de les formes emprades era fer simplement el que han fet altres mandataris espanyols amb total normalitat, i va provocar la seva dimissió amb uns atacs acarnissats dels mateixos de sempre tractant-lo gairebé com un delinqüent.

 

 

La recent visita d’en Saura, primer a pactar un període de 3 mesos pel nou finançament amb De la Vega, quan s’acabava d’incomplir de manera flagrant una llei orgànica anomenada Estatut, i ell ho acceptava com el mes normal del mon, i s’atrevia a negociar acords humiliants amb qui s’havia pasat pel forro l’Estatut vigent, a canvi d’uns minuts de gloria, o mes recentment la visita amb la neta de Companys per demanar un certificat de reparació de la memòria del president a Madrid, en una altre acte per caure la cara de vergonya cosa que aquest senyor ja ha demostrat sobradament que no te.

 

Encara un altre exemple recent el trobaríem  amb la vinyeta irònica del regidor de Torredembarra Lluís Sunyer sobre l’apadrinament de nens a Extremadura per denunciar l’espoli atroç que suportem econòmicament, i que davant les reaccions amb insults i tota mena d’improperis i amenaces va haver de demanar disculpes per denunciar irònicament la veritat.

 

En Benach no ha fet mes que confirmar que quan els mitjans addictes a la dependència a Espanya es posen en marxa, normalment com a nens entremaliats acabem demanant perdó per haver gosat inconscientment a desobeir la veu de l’amo, i sortir de la pauta marcada.

 

Son els polítics que tenim, i els mitjans de comunicació que ignoren en aquest cas totes les despeses inútils i cotxes oficials de tots els polítics i família reial espanyols, per concentrar-se en el del president del parlament que si per ells fos, i com a prova de que l’òrgan que representa no te el mes mínim poder i pertany a la segona divisió, hauria d’anar a peu i purgar les seves culpes per pertànyer al partit que representa, i que en teoria com a mínim en la seva base ideològica te la formula bàsica per sortir d’aquest segrest identitari de prop de 300 anys de durada.

 

EL COTXE OFICIAL DEL PRESIDENT DEL PARLAMENT

He deixat pasar uns dies per llegir  les diferents opinions que s’han escrit sobre el cost dels extres del President del Parlament, Ernest Benach, i les reaccions son pròpies d’un poble sense cap tipus d’ambició per ser gran.

Primer deixar molt clar que no es el millor exemple en les èpoques en que vivim fer aquesta despesa extra que es podia haver evitat per ètica, i ja que es un govern bàsicament de gestió sense cap tipus d’ambició nacional, fer una bona gestió dels escassos recursos que la Generalitat te que ser una obligació.

 

Dit això, i mirant al fons de la qüestió i fugint de la critica fàcil que tots ens pot venir al cap, es curiós com a determinades persones o partits els afers son augmentats de forma clara si son negatius, i d’altres amb els mateixos pecats o superiors ni una paraula.

 

La noticia la va fer saltar el pamflet espanyolista ABC, on quantificava les millores al cotxe amb 20000 Euros, que desprès ha quedat reduït a menys de la meitat, i ràpidament La Vanguardia un altre mitjà de caire clarament contra tot allò que representi un ascens de Catalunya cap a la normalitat de qualsevol estat, ha allargassat la noticia durant uns quants dies per ajudar a crear opinió negativa entre la població, aquest mateix rotatiu peca d’un gran cinisme ja que altres despeses igual de criticables que aquesta o mes son passades per alt sense contemplacions com: Els forats trobats en 23 anys de govern convergent, les despeses monàrquiques, per cert dels quals en son uns grans defensors, el manteniment de ministeris  a Madrid com el de Cultura sense cap competència ja que totes estan traspassades, i moltes altres d’una llarga llista que sembla ser no tenen cabuda en el diari i son menys importants que els 9000 euros d’en Benach.

 

Un altra dada i deixant a banda l’ús que en farà en Benach d’aquestes millores, aquestes son normals entre alts càrrecs de institucions importants amb estats reconeguts, però aquí arribem al cap del camí, no es pot consentir que Catalunya faci el que fan els estats de debò, ja que viu condemnada a ser una regió espanyola pels segles dels segles sense cap tipus d’aspiració mes que ser el graner d’altres territoris que acaben gaudint de mes serveis que els propis catalans.

 

Una vegada mes el grau de mesquinesa de tots els partits catalans ha quedat patent amb les critiques acarnissades cap a la despesa, sense mirar al seu voltant i veure que ells no han fet pas coses millors.

 

Realment que Esquerra en el govern tripartit fa pena, i esta al servei del que dicti el partit socialista es una evidencia clara i contrastada, però precisament en la passada legislatura era criticada pel contrari i per nedar a contracorrent.

 

Això ens porta a pensar que el problema no es l’actitud d’aquest partit, sinó el que en el fons representa, encara que la direcció actual vagi per un altra costat, que es  la Independència com a forma de sortir de l’atzucac on ens trobem, i això els mitjans addictes al regim, i amb visió hispanocentrica com La Vanguardia i d’altres no poden permetre, que aquesta idea tant clara  augmenti la seva popularitat,  emprant tot el seu poder per desacreditar-la totes les vegades que puguin i que dirigents com en Benach els posen la ocasió en safata de plata.

LA FARSA DEMOCRATICA S?IMPOSA AL DRET A DECIDIR

Avui, 25 d’octubre era el dia de la Consulta Popular impulsada pel Lehendakari Ibarretxe, aprovada pel parlament basc, i que demanava l’opinió a la ciutadania, cosa que naturalment l’Estat va impedir.

 

El pla del cap del govern basc es centrava en primer lloc en una consulta a la ciutadania no vinculant per obrir una negociació amb ETA, i exigir el fi de la violència, i per altra banda el permís per obrir una taula de diàleg entre tots els partits polítics, i assolir en base a aquesta proposta la normalització entre les relacions del País Basc  i l’Estat Espanyol.  Aquesta proposta en una segona fase es sotmetria a referèndum per ser validada pel poble, i així en un procés impecable i democràtic acabar amb el conflicte permanent.

 

Les reaccions de la caverna espanyola encapçalada pel govern de Zapatero no es van fer esperar, i ràpidament van vincular la consulta a un referèndum d’autodeterminació, van declarar la sobirania espanyola com a única legitima per damunt del be i del mal, i es van aferrar a la Constitució, que no deixa de ser un tractat amb greus dèficits democràtics i pactat i vigilat per l’antic regim en el seu dia.  Gairebé no van voler ni escoltar al president basc que tants sols volia saber la opinió de la seva ciutadania, i al ser aprovat a Euskadi ho van enviar als Tribunals inquisidors de l’Estat per anul·lar qualsevol tipus de llibertat en forma de consulta a la població.

 

Un cop mes l’Estat i els seus dos principals partits politics van demostrar les seves mancances democràtiques, fruit de la nul·la transició entre el regim dictatorial i l’actual, i van marcar les regles unilaterals que regeixen el seu imperi, i don les diferencies son ignorades i prohibides com en la mes vulgar dictadura bananera.

 

Es curiós que el que el govern socialista com ha denunciat el lehendakari va poder parlar amb la banda terrorista ETA, el lehendakari ni tant sols pugui saber l’opinió dels seus ciutadans, aquí es on arribo a la conclusió que la pregunta es el de menys per l’Estat, el que els preocupa son les respostes, i com a bons aprenents de dictador no volen sentir ni poden permetre.

 

Aquí van marcar els límits de la seva legitimitat, i Catalunya ja sap que tot hi tenir una possible llei de consultes en el seu Estatut no recorreguda als Tribunals, mai rebrà autorització estatal per preguntar segons quins temes cabdals per l’esdevenir de la nació.

 

Per tant arribem al final del camí o com diuen alguns el xoc de sobiranies, que queda patent que una sobirania es legal i l’altra simplement es negada. Si es vol saltar aquesta falsa legalitat tard o d’hora s’haurà de fer cas omís d’aquesta, i de les seves lleis, talment com fan ells quan els hi convé, i s’haurà d’apel·lar a la legitimitat internacional i la democràcia en estat pur, que per força haurà d’estat per damunt d’aquesta democràcia de pa sucat amb oli que ens volen vendre, i que ha perdut la primera oportunitat clara de posar-se al dia, simplement no coartant la llibertat dels ciutadans bascos, i silenciant les seves boques per no sentir el que  no en volen ni parlar.

CEO: DEBAT DE POLÍTICA GENERAL

El Centre d’Estudis d’Opinió ja ha publicat la seva enquesta del mes d’octubre sobre el Debat de Política General celebrat al Parlament, amb unes quantes dades significatives.

En primer lloc, i com a dada destacable del grau de desafecció de la ciutadania catalana sobre la nostra classe política, tant sols un 34 % afirma que tenia coneixement d’aquest debat, i d’aquests un 27,6 % el van veure o rebre alguna informació.

 

En segon lloc la valoració dels polítics es molt baixa, ja que el President Montilla es el mes valorat amb un  5,57 de mitjana, seguit de l’Artur Mas amb un 5,56 i Joan Puigcercos amb un 5,25, i la resta de liders amb un suspens. Tanmateix, respecte al guanyador del debat el President es el guanyador amb un 21 %, seguit de Mas amb un 11 % i Puigcercos amb un 2 %, mentrestant  prop del 30 % creu que no ha guanyat ningú.

 

En tercer lloc per una majoria dels enquestats, tant el President com el cap de l’oposició van ser superficials, i el primer no va transmetre confiança en el futur polític, i el segon va mostrar la seva alternativa de govern però sense animar la ciutadania.

 

Respecte a la identificació de la població amb una nacionalitat, prop d’un 17 % se sent solament català, 25 % mes català que espanyol i el majoritari 40 % tant català com espanyol, sent el mes minoritari amb un 8 % nomes espanyol, i 6% mes espanyol que català.

 

Amb l’idioma, habitualment a casa un 46 % utilitza el català enfront d’un 44 % el castellà, cosa que a la feina un 49 % el català per un 21 % el castellà, i amb els amics 38 % el català per 33 % el castellà.

 

Moltes dades que ens fan pensar com a conseqüència, el grau de desinterès de la població catalana cansada ja d’enganys i poca defensa dels seus interessos per part dels seus representants, i que en un debat d’aquesta mena no son capaços de gestionar el poc poder que ens deixa l’estat, i molt menys aspirar a trencar aquesta hegemonia, perdent el temps en batalles partidistes d’anar per casa que no porten enlloc.

 

Respecte la utilització del idioma, veiem com en diferents àmbits canvien els hàbits dels catalans que moltes vegades son pervertits per aquesta submissió imposada des de l’estat, i que fa canviar de llengua a la mínima oportunitat, i amb poc respecte pel nostre idioma per culpa absolutament nostre, ja que finalment l’ús d’una llengua, a pesar de les lleis que no ens afavoreixen i m’entres duri la nostra estança a l’estat espanyol, no ho farà depèn dels parlants i la seva dignitat.

 

Pel que fa al sentiment nacional, queda reflectit que sumant el nomes català amb el mes català que espanyol s’arriba a un 42  % que s’apropa a la meitat de la població, i on nomes una minoria molt petita es sent espanyola o mes espanyola que catalana. Això confirma la tendència del sentiment del poble amb unes circumstancies desfavorables, i sense visualitzar un procés cap a l’estat propi que se’ns dubte augmentaria aquests percentatges, la pregunta es fins quan durarà la miopia i obstinació dels nostres polítics a no fer cas als seus votants.

AZNAR APROVA LES TESIS DEL COSÍ DE RAJOY

Les declaracions fora de to del que va ser president de l’Estat Espanyol, José Maria Aznar del Partit Popular, sobre el canvi climàtic son tota una prova del caràcter fatxenda d’aquest personatge.

 

Sense ruboritzar-se, va negar que s’estigui produint en el planeta un canvi climàtic provocat per l’acció de l’home, i va titllar d’interessos ocults els que defensen aquesta teoria, i en nom de la llibertat critica que els diners que es podrien destinar  a rebaixar la fam en el mon es destinen a un problema sense importància.

 

Va qualificar de poca-soltada aquest greu problema, i es declara defensor d’una energia segura com la nuclear, reblant el clau dient que es considera un ecologista raonable i sensat.

 

Aquest personatge feixista, i amb anhels de grandesa gosa parlar de llibertat, quan ell per la seva pròpia promoció personal va aparèixer amb Bush i Blair com els artífexs i avaladors de l’invasió de l’Iraq per buscar armes de destrucció massiva, i que han provocat milers de morts innocents, el caos en un país i amb aquella zona del mon, a canvi en realitat de l’explotació de les grans quantitats de petroli, i els contractes milionaris del pastis de la reconstrucció, i amb la sang freda de declarar que ell en aquelles èpoques no sabia que no hi havia cap arma, els hi podria explicar als familiars de tots els morts d’aquesta guerra absurda avalada per ell.

 

Parlar de diners per rebaixar la fam en el mon, que jo sàpiga quan era ell el cap del govern, l’Estat Espanyol no va augmentar el seu pressupost en aquesta direcció, però seguia sent un dels mes grans exportadors d’armes precisament amb països poc desenvolupats, que serveixen per mantenir lluites internes que van exterminant la població poc a poc, deu ser la seva manera d’acabar amb la pobresa al planeta.

 

Per últim es declara ecologista raonable i sensat, qualificatius que no utilitzaria precisament per ell, ja que quan tots els científics i estats capdavanters veuen amb preocupació el problema, amb proves clares com els índexs de contaminació alarmants, el forat a la capa d’ozó i els desglaços en els pols del planeta entre d’altres que no tenen discussió, i que junt amb la pèrdua de massa forestal amenacen el mon amb el beneplàcit d’aquest mateixos estats que es van limitant, però on els negocis passen per davant de la supervivència de la humanitat a llarg plaç.

 

La seva pèrdua de visibilitat en el mon públic ha de ser compensada amb sortides de to com aquesta, ja que un personatge sense escrúpols com ell, i que va ser capaç d’intentar enganyar a tota una població jugant amb els morts de l’atemptat de Madrid per no perdre el poder, es pot esperar qualsevol cosa carregada de mesquinesa i falta de criteri democràtic.

 

 

L?IMPERI ESPANYOL FORA DEL CONCERT INTERNACIONAL

La propera conferencia internacional per discutir com reformar el sistema financer mundial, i lluitar així contra crisis com l’actual, es celebrarà el proper novembre a Estats Units, i de moment sembla no hi tindrà cabuda la gran potencia mundial espanyola.

Amb aquesta reunió al mes alt nivell, hi acudiran els membres  de l’anomenat G20, els mes importants del mon junt amb els països emergents. Entre aquests destaca USA, Alemanya, França, Regne Unit, Japó, Itàlia, Rússia o India entre d’altres, i on curiosament no està l’Estat Espanyol.

 

El mandatari francès Sarkozy ja va deixar clar la composició d’aquesta reunió, i això va a alertar aquest gran estrateg mundial anomenat Zapatero, de fet en la mini cimera europea del passat octubre la delegació espanyola ja no hi va ser representada.

 

A aquest líder de pa sucat amb oli crec que a la resta del mon li han descobert les seves misèries, i si be dins a l’Estat  amb la recepta de la demagògia, la por a la tornada del partit rival i mentida rere mentida sobretot a Catalunya li es suficient per dominar la situació, això en el mon no es suficient, i el veuen venir d’una hora lluny com a president d’un estat tant curiós que fins fa quatre dies negava la crisi quan ja estava fent estralls a nivell mundial, quan fa també poc gestionava una treva amb ETA que podia liderar amb la referència irlandesa com a model, i que un cop mes va abandonar al negar-se a negociar o cedir amb res que no fos la rendició incondicional del grup terrorista.

 

Una persona que segueix ofegant uns territoris fins a l’extenuació en benefici dels mateixos de sempre que acaben vivint millor que els primers, que no es capaç de complir cap compromís com per exemple els traspassos a les autonomies pendents, o les lleis orgàniques com l’Estatut validat per la població simplement es ignorat, per no parlar de les quotes de partit en els organismes judicials que perpetuen el record franquista en aquestes institucions, i la política de xecs a la població com a reclam electoral com a mes destacat entre moltes altres coses.

 

En definitiva, una persona que no es de fiar, i que en el context internacional pinta ben poca cosa, al contrari del que es volen fer creure però que amb casos com aquest queda patent que es una mentida mes, i l’obliga a pidolar la seva  presencia en aquests fòrums internacionals on el estats que dominen el mon simplement hi assisteixen.

 

Catalunya si vol donar un pas endavant hauria de prendre nota d’aquests fets, i veure arribat el moment quines amistats interessa cultivar per poder fer pressió quan el procés arribi als seus moments culminants, i on Espanya ben poca influencia pot donar, apart del voler fer por amb raonaments que ja estan molt esgotats i que cauen pel seu propi pes..

ELS CATALANS MES DEPENENTS ACABEN PAGANT UN ALTRE ESCANDOL

La llei de la dependència del govern de Zapatero s’ha acabat convertint en un autèntic escàndol, i un frau pels pocs recursos donats a les Autonomies per desenvolupar-la.

La denuncia feta pel President Montilla ,apunta directament a la Moncloa per la broma de mal gust que es vendre una llei progressista per ajudar els mes necessitats, i alhora no dotar-la de recursos per posar-la en marxa.

 

La llei va començar amb mal peu a Catalunya, ja que la majoria al Parlament es va empassar un gripau de normativa que envaïa clarament les competències de la Generalitat en la matèria, i com que no anem sobrats d’aquestes fa mes mal, encara que a l’Estat no l’importa en absolut respectar les lleis o no com es de tots sabut.

 

La dada donada per Antoni Castells, deixa al descobert que l’Estat ens deu uns 500 milions d’inversions no fetes a Catalunya durant el 2007, i que l’Estatut marca com a reglamentaris i que contribueixen a augmentar el dèficit fiscal català totalment desproporcionat.

 

Això a la pràctica lliga de peus i mans al govern català per desenvolupar les seves polítiques socials, que dit sigui de pas, ja que no en fa en el terreny nacional, ja que el PSC no l’importa el tema, i els seus dos partits de coalició simplement segueixen el rumb socialista, que en faci en el terreny social per afavorir els mes necessitats.

 

L’escàndol es un mes de l’estat a Catalunya que segueix sense reaccionar i veu com de moment cap pressupost general ha complert amb la famosa clàusula d’inversions a Catalunya durant els propers 7 anys.  Malauradament els 25 diputats del PSC seguiran votant a favor d’aquest frau, i nomes donaran la cara amb alguna declaració de tant en tant del President fent-se l’indignat, quan en realitat te la clau a les mans per poder complicar la vida al govern de Madrid.

 

Ara, utilitzar aquesta clau seria demanar dignitat, coherència i fermesa, paraules esborrades fa temps de la política catalana que ja prepara el terreny per justificar aquest nou frau, el finançament, i la retallada del  TC per fer veure que no passa res.

 

Realment lamentable que encara s’entossudeixin alguns a jugar en aquest joc amb les cartes marcades que es diu Estat Espanyol, i on els catalans sempre tenim les de perdre.