Arxiu mensual: setembre de 2008

ELS PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA

El ministre Solbes va presentar ahir els pressupostos mes austers de la època socialista per fer front a la crisi, i on la perjudicada com sempre es Catalunya.

 

La partida d’inversions a Catalunya es concreta en 4626  milions d’euros per complir la famosa addicional tercera de l’estatut.  Però ves per on, mes de 800 milions formen part d’un crèdit de 1000 milions de l’estat a repartir entre Catalunya i Balears i que ja van ser utilitzat l’any anterior, sense concretar en que aniran invertits, i amb la denuncia catalana de no haver noves inversions prevista, i una vegada mes l’incompliment de la llei orgànica que tothom es passa pel forro, ja que no s’arriba ni de lluny al PIB Català acabarà amb un any mes,  i un altra presa de pel.

 

La excusa de la crisi deixa de tenir validesa quan els damnificats sempre son els mateixos, i els espoliats també, per cert tots amb el cinturo ben ajustat però la monarquia espanyola creix un 2,7 % pels seus capritxos, i sembla que aquesta institució franquista i imposada a cop de decret viu al marge de les dificultats mundials, i pot seguir la seva vida regalada a costa del poble com en plena època feudal.

 

Tanmateix aquest gran geni de la economia mundial anomenat Zapatero, i què va gallardejant pel mon de la fortalesa a prova de bomba del sistema financer espanyol, no ha estat convidat pel president francès Sarkozy a una reunió per analitzar la crisi mundial, i on estan els països europeus mes rics i altres economies emergents mundials. No serà que en el concert mundial aquest senyor no pinta res, i que els seus posicionament demagògics poden fer forat a l’estat però son rebutjats i ignorats al mon sencer, se’ns dubte la supèrbia del personatge no te límits, però el mon per sort esta preparat per fer oïdes sordes a aquests xarlatans de segona.

 

La qüestió es dons que cap partit català hauria de donar suport a aquest pressupost per incompliment de la llei, malauradament les temptacions d’en Duran que sembla no importar-li gaire la llei catalana, i la submissió del PSC que amb els seus equilibris, Catalunya es la seva segona prioritat amb Zapatero i el PSOE com a primera opció, la cosa pinta malament.

 

La vinculació entre el pacte del finançament, i la no votació dels pressupostos hauria de ser una mesura de pressió definitiva, però el compromís no serà aquest, i ja em direu amb quina força s’anirà a Madrid a negociar i mes quan les xifres que es remoreja ja voregen menys de la meitat del que s’anunciava al començament de les negociacions, i que en el millor dels casos serviria per seguir amb la situació actual de misèria, però no per millorar-la.

 

Un autèntic trencaclosques que com sempre els partits catalans renunciaran a l’enfrontament amb l’estat, per recollir les engrunes d’en Solbes, i intentar vendre el producte com un gran triomf que la població cada cop entén menys i indigna mes.

LA GUERRA DEL FUTBOL

Aquest cap de setmana el derbi dels dos equips de Barcelona ha generat una polèmica que ha sobrepassat l’àmbit de l’esport, i què desqualifica a mes d’un dirigent esportiu.

Efectivament, si amb la parcel·la esportiva el Barça va demostrar ser molt superior a l’Espanyol i nomes la mala sort en forma de pals i ocasions perdudes va evitar un resultat ample a favor dels blaugrana, que un cop mes la falta d’encert els va condemnar a patir fins a l’últim moment amb un Espanyol que es va defensar com va poder, i que gairebé no va trepitjar l’àrea de Valdes amb tot el partit.

 

Fins aquí podria ser la crònica que futbolísticament tothom va veure dins el camp, i que actuació de l’àrbitre a banda, que un cop mes va perjudicar els dos equips en diferents situacions del partit, va quedar soterrada pels incidents a les graderies, on un grup dels Boixos Nois va llençar bengales a les graderies inferiors provocant el pànic a l’estadi, i on finalment els Mossos van detenir uns quants brètols d’aquests que no representen ningú mes que el seu comportament salvatge, aprofitant esdeveniments multitudinaris per perpetrar les seves malifetes.

 

Lamentablement el comportament de la directiva espanyolista encapçalada pel seu president Sanchez Llibre un cop mes no va estar a l’alçada dels càrrecs que ocupen, i van repartir responsabilitats arreu sense assumir-ne cap.

 

Van responsabilitzar el Barça,  on amb el mandat de Laporta, es l’únic club que ha perseguit els violents i els ha fet fora de l’estadi cosa que no ha fet cap altre club tenint els mitjans per fer-ho i fent els ulls clucs. També vol denunciar els jugadors blaugranes que van celebrar els gols amb aquests brètols que estaven barrejats amb altres afeccionats pacífics, i que llògicament el jugador ja te prou pressió al camp com per no poder fer les celebracions amb la seva afecció, i finalment van criticar els mossos per la seva passivitat, quan segurament per evitar desgracies majors va mesurar i controlar la seva intervenció.

 

Els verdaders responsables son aquests senyors de l’Espanyol, que apart del seu mal perdre acusant a l’àrbitre i a tots els complots vistos i no vistos, van permetre l’entrada al camp d’aquests salvatges i a mes amb una seguretat pèssima, per no confiscar les bengales que desprès van ser llançades a l’interior.

 

El club es mereix una bona sanció, i recordar que tampoc han estat capaços de fer fora als seus ultres que van sembrant les seves bretolades amb la complaença dels directius espanyolistes, que un cop mes van demostrar no estar a l’alçada ja que a la vida s’han d’acceptar les errades pròpies i assumir-les.   Deixant de banda el comportament infantil amb la directiva blaugrana on la relació es mínima, l’afecció espanyolista que va a veure el futbol pacíficament no es mereix aquests nefastos directius que no defensen els seus interessos, i això dit per un cule com jo encara dona mes mèrit a les meves paraules.

LA CAVERNA SURT AL CARRER

Avui diumenge s’ha celebrat a Barcelona la Manifestació contra la obligatorietat del català a les nostres escoles convocada per Ciudadadanos.

Entre 4000 i 8000 persones segons les diverses fonts han desfilat pels carrers barcelonins, amb la col·laboració del PP, la  UPD de Rosa Diez i una vintena d’associacions procedents de tot l’Estat que han contribuït a aquestes xifres, francament molt minses i insignificants si es te en compte els autocars portats de fora de Catalunya.

 

El lema era “ No a la imposició lingüística a les nostres escoles”, i durant la marxa s’han sentit consignes, com que nacionalisme es feixisme, i mes educació i menys nació, i una critica a  la obligatorietat d’escolarització en català, i el no compliment de les lleis amb una nova llei d’educació catalana per esquivar la llei estatal com la tercera hora de castellà.

 

A la Plaça Sant Jaume on ha finalitzat, Arcadi Espada ha llegit el manifest on hi havia perles com aquesta “els territoris no tenen llengua, les llengües son dels ciutadans i el castellà fa segles que conviu amb les llengües de les diferents comunitats autònomes”.

 

Primer torno a destacar la mínima participació  que ha comportat aquesta reivindicació tant esperpèntica, però que a TV3 la nostra, ha merescut un espai al telenotícies, cosa que altres manifestacions de molt mes volum han estat ignorades, i amb refereixo a les de caire sobiranista, la espanyolització de la cadena es un fet que es confirma cada dia.

 

Segon les consignes cridades sobre nacionalisme es feixisme suposo que es deu referir amb ells mateixos, ja que es curiós com aquests ultres i radicals nacionalistes espanyols no s’hi consideren, i en canvi qualsevol defensa d’un altra identitat es rebutjada sistemàticament.

 

Tercer, la suposada imposició lingüística, a la practica, en molts casos s’incompleix, però a part d’això senzillament es normal que una nació protegeixi la seva llengua pròpia, i sigui la llengua vehicular a les escoles com succeeix a tots els estats del mon, i mes si una llengua tant potent com el castellà molt mes protegida  i amb mes parlants, amenaça al teu voltant.

 

De premi nobel es el manifest, on diu que els territoris no tenen llengua i els ciutadans si, m’agradaria que això s’ho apliquessin a l’estat, ja que el català, el basc i el gallec son considerats de segona fila, i per exemple en les institucions politiques estan prohibits.  La realitat es que els territoris si tenen llengua, que es la que s’ha transmès de pares a fills de generació en generació des de fa molts segles, i aquest es el català.  El castellà conviu amb nosaltres, però la seva irrupció va ser per obligatorietat, i tacada de sang a partir del 1714, això no es conviure es obligació, i a jutjar per la mitjana d’edat que he vist a la manifestació crec que aquests hooligans de l’espanyolisme mes ranci que han desfilat, son el que queda de la nostàlgia del franquisme mes intolerant.

 

M’agradaria veure que passaria amb una manifestació per la independència en qualsevol poble de l’estat, i si la reacció ciutadana seria de indiferència i tolerància com a Catalunya.

 

Com a consell pel Sr. Rivera de Ciudadanos, que deixi de fer el ridícul i de convocar manifestacions amb motius esperpèntics, i si es sent tant perjudicat i ultratjat ja sap on es el camí de tornada cap al seu estat, i concretament a Madrid on podria visitar amb els seus companys de partit el Valle de los Caidos cada diumenge per honorar els seus referents mes immediats.

 

CARLOS DÍVAR: EL MIRALL DE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Aquest personatge ha estat escollit president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial passant a ser el màxim exponent de la justícia espanyola.

Ser una democràcia maquillada com l’espanyola, i què amaga tots els tics del franquisme en el seu interior, comporta que el tres pilars d’un estat, legislatiu, executiu i judicial que haurien de ser totalment independents, es converteixin en un de sol, i on la justícia esta al servei dels altres per les seves finalitats polítiques.

 

Quan el PSOE i el PP pacten i estan d’acord en un nomenament com el d’aquest senyor, alguna cosa fa pudor a ranci i poc transparent.  En Carlos Divar es col·laborador habitual de la “Hermandad del valle de los Caidos”, i ha pronunciat perles com que els catòlics si segueixen el Papa no s’equivoquen mai, el nacionalisme no espanyol es la negació del patriotisme ja que menysprea tot el que li es aliè, o que nomes Deu es la base inamovible de la moralitat.

 

Es molt contrari a l’avortament, i el matrimoni entre persones del mateix sexe ja que suposa una violació de l’ordre moral gravíssim.

 

Aquest il·luminat tot hi semblar un acudit, ha estat escollit per majoria absoluta pels 20 vocals del CGPJ a proposta del govern perquè genera confiança i consens amb una actitud oberta i respectuosa, hauríem de veure que entenen ells  per obert i respectuós, ja que aquest ultra religiós i intolerant amb qualsevol diferencia identitaria, evidentment nomes pot estar ben considerat en un estat que no ha evolucionat i profundament ranci com l’espanyol.

 

Aquest senyor era president de l’Audiència Nacional espanyola, un altre tribunal heretat del feixisme, i que es un insult per qualsevol tribunal just i transparent en la Unió Europea.

 

Amb aquestes credencials, veiem com la politització de la justícia espanyola es total, i com el suposat canvi de regim o transició es un miratge que fa sortir a la llum personatges sinistres com aquest, que com els seus col·legues del Tribunal Constitucional han de prohibir la llibertat dels individus d’aquest estat per motius de pensament, i coartar qualsevol moviment que vulgui canviar el sistema.

 

Ha arribat a un punt que vista la passivitat sobretot catalana, l’estat ha perdut la poca vergonya que li quedava, i ja no amaga les seves accions punibles convertint aquesta farsa amb un atzucac amb una única sortida possible que una vegada superades les pors i les mediocritats catalanes, es veurà que es perfectament viable, i on l’estat també ho sap, però també sap que qui dia pasa any empeny, amb tot el que això comporta per la part mes dèbil,.

EL CONFLICTE AL COR D?EUROPA

A la primavera del 2009 es realitzaran les properes eleccions europees, i la causa catalana amb l’estat espanyol te una gran oportunitat d’internacionalitzar el conflicte.

 

Es una oportunitat que no es pot desaprofitar, i la idea que va llençar en Joan Puigcercos d’una candidatura catalanista amb CIU conjuntament segueix en peu,  i l’ha traslladada personalment a Artur Mas que encara no ha respost, ja que recordem que Convergència es presentava conjuntament amb bascos i gallecs, encara que vist el grau de complicitat d’aquestes formacions que últimament no es gaire, no es pot descartar res.

 

El candidat de consens vist amb bons ulls per sectors dels dos partits es el fins aquesta setmana vocal del CGPJ Alfons Lopez Tena, conseller nacional de CDC, president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, i notari de prestigi amb una llarga trajectòria amb la difusió de la idea de la creació de l’estat propi des d’un punt de vista pràctic, econòmic i social per damunt del sentimental, i on ha criticat des de dintre el sistema judicial espanyol amb informes demolidors sobre les seves practiques poc transparents.

 

Tanmateix, l’altra opció es cedir el protagonisme a la societat civil mitjançant les seves plataformes sobiranistes, per liderar una candidatura unitària a Europa, i un dels principals esculls a vèncer es la reticència de Duran Lleida a un candidat declaradament independentista , i amb un missatge transversal que ha anat fent forat entre la societat.

 

Aquest valor de l’independentisme ja ha pronunciat diversos cops conferencies a Brussel·les sobre les nacions sense estat, i la viabilitat per ampliar la Unió Europea a partir de la creació de nous estats sorgits dels ja existents, i que naturalment Espanya no en vol sentir a parlar.

 

Seria un gran referent per portar el projecte al cor d’europa, i donar a conèixer un procés que ja no pot esperar mes i que junt amb la iniciativa de portar 10000 persones amb una manifestació a la ciutat belga per reclamar l’autodeterminació del poble català, posaria el tema allà on no vol l’estat espanyol, o sigui en coneixement de tots els estats europeus que en bona part ens han de donar suport al final del procés.

 

Ara la pilota esta a les mans dels partits politics que tenen una bona oportunitat per abandonar les segles que defensen, i col·laborar amb el gran projecte de la independència precisament amb el pas que faltava donar, que no es altre que exportar la idea fora de les nostres fronteres, que es on finalment si ha de donar l’aprovació ja que amb el mur espanyol no hi ha gaire cosa mes a parlar.

 

Si l’escull principal ha de ser en Duran, la decisió es clara, i tard o d’hora s’haurà de prendre per mesurar les forces entre els que volem un estat propi i els que volen seguir lligats a Espanya sense importar les condicions i al preu que sigui.

 

Aquesta fusió electoral hauria de ser l’embrió d’un futur govern amb el dret a decidir com a element central.

LA MEDIOCRITAT NO TE LIMITACIONS

El president de la Cambra de Barcelona Miquel Valls,  ahir en un acte amb empresaris va fer allò tant típic, i que sabem fer tant be els catalans, tirar pedres al nostre terrat.

 

La mateixa persona que des de la seva posició d’autoritat en el mon empresarial, va parlar a finals de juliol que amb el nou finançament es podien ingressar entre 3500 a 3800 milions d’euros addicionals, ara ha rebaixat la xifra a la meitat, argumentat per la crisi on la situació ara no es la mateixa que la de fa 3 mesos.

 

Es el perfecte gest de la burgesia catalana els darrers segles acotant el cap i fent la feina bruta a l’enemic, en aquest cas l’estat espanyol.

 

No es pot vincular els nostres diners a la situació que en cada moment visqui l’estat, ja que aquest argument es el que estan emprant des del govern espanyol per anunciar una època de recessió on hem de col·laborar des del nostre seny i solidaritat il·limitada, i així retallar el nostre benestar. La situació es mundial i això de cap manera pot afectar l’assumpte que ens ocupa.

 

Ara fa 3 mesos la situació era la mateixa, i ningú ens pot acusar de poca responsabilitat ja que n’hem tingut molta i ens hem carregat de raons per dir prou, i aturar aquest espoli sense comparació en tot Europa.

 

L’Estatut es llei, i per tant s’ha de complir, així funciona a totes les democràcies del mon excepte a l’Estat espanyol, que obeeix les lleis nomes quan li convé i sobretot les ignora quan es tracta de Catalunya.

 

El govern Zapatero va treure pit abans de les eleccions amb el superàvit de la caixa de l’estat, i va aplicar unes mesures totalment conservadores en forma de xecs regal com els 2500 euros per fill o els 400 euros a cada treballador per comprar vots, i esgotar aquests fons que ara amb època de recessió son negats per les arques buides de Catalunya.

 

Ja n’hi ha prou de fer el joc al cinisme de Zapatero i companyia, l’època dels pactes a la baixa i la submissió sense límits s’ha acabat, i ara es demana simplement el que ens toca per poder avançar en la societat del benestar, i garantir uns mínims des del punt de vista social a la ciutadania.

 

El Miquel Valls de torn hi ha estat en totes les negociacions amb diferents noms, i ha contribuït decisivament a aquesta presa de pel que ja dura vora 300 anys, ara no es pot defallir, la societat civil no ho pot permetre, i els interessos personals o mentalitats colonitzades han de ser apartades per sempre mes dels llocs de poder per deixar pas a ments desacomplexades que defensin els nostres interessos fins al final.

MES DEMAGOGIA DE ZAPATERO

Degut a l’atemptat de la banda terrorista ETA, i que ha provocat la mort d’un militar espanyol, el president de l’estat  ha fet una indignant compareixença.

Desprès del condemnable atemptat amb una mort inclosa, que per altra banda i sense cap idea de justificar la mort, torna als orígens de la banda, que lluita contra les forces armades que ocupen el País Basc, i deixa els politics que siguin de la tendència que siguin son escollits lliurement pel poble, i també als civils innocents.

 

El president de l’Estat desprès de les habituals paraules de suport als familiars de la víctima, ha recordat el suport de tots els partits polítics’ i ha recordat que el destí dels terroristes son llargues condemnes de presó, ha deixat anar la següent perla “la societat espanyola, decidida a viure en llibertat, i conforme a les regles de l’estat de dret, mai cedirà als dictats de la banda terrorista i els sotmetrà al pes de la llei i l’acció de la justícia”.

 

Aquest gran demagog espanyolista ens parla de llibertat, regles de l’estat de dret, i acció de la justícia.  Suposo que no es deu referir a la llibertat de que disposem Catalunya i Euskadi, on es viu un autèntic estat d’excepció per part del pes d’aquest estat de dret que ens explica, i que es el mateix que ha creat una llei de partits tipus dictatorial que ha ilegalitzat tots els partits representants de l’esquerra independentista simplement per delictes d’opinió, que ha tancat diaris encara sense proves de la seva culpabilitat, que ha allargat condemnes artificialment com el cas De Juana, que ha prohibit al lehendakari consultar a la ciutadania perquè tenen por de les respostes, que ha trencat un procés de pau, on la via irlandesa era un exemple a seguir, i on nomes ETA va fer un pas amb la treva, però l’Estat no en va fer cap, i quan s’anava a parlar del conflicte polític ràpidament va fer marxa enrere, i finalment, quan s’ha criminalitzat tothom que no s’avingui amb el regim fins i tot  a les organitzacions d’ajuda als presos.

 

Pel que fa a Catalunya,  últimament també deu ser la justícia que es permet transformar una llei orgànica una vegada votada pel poble, la mateixa que s’incompleix sistemàticament com en el famós 9 d’agost i no passa res, o la que espolia sistemàticament un territori amb un tracte colonial amb benefici d’uns altres pels segles dels segles.

 

Francament els discursos d’aquesta classe política espanyola que amb el poder a la ma, i la llei feta a mida perquè d’aquesta presó no s’escapi ningú, fan cada cop mes fàstic, i se’ns dubte no passarien el mínim control democràtic en qualsevol estat que se’n digui.

 

Aquest militar mort, pertany a un exercit que la seva sagrada constitució atorga el poder d’intervenir  per mantenir l’unió de l’imperi, i tot hi rebutjar evidentment l’atemptat, dona idea de l’evolució de l’estat espanyol des de la dictadura fins al dia d’avui.

 

Aquesta demagògia ja no cola, i el dia de deixar enrere aquesta farsa democràtica espanyola s’apropa, i serà una data per recordar i tenir com exemple per no tornar a caure en les mateixes errades.

 

LA MEMÒRIA DE LLUIS COMPANYS

El proper 15 d’octubre es commemora el 68 aniversari de l’afusellament per part de l’estat espanyol del President de la Generalitat.

Efectivament, el President de la Generalitat des de 1934 a 1940, i que va proclamar des del balcó de la institució l’estat català dintre la república federal espanyola el 1934, que va acabar amb una sublevació apagada per l’exèrcit i amb l’empresonament de tot el govern català, i la suspensió de l’estatut d’autonomia.

 

Desprès de l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, va iniciar el camí de l’exili el 1939 a terres franceses, on a pesar del perill que li suposava, una infermetat del seu fill el feu decidir a no marxar d’aquestes terres, i on els serveis secrets de l’alemanya nazi el van detenir i entregar a les autoritats espanyoles, que amb un judici militar sense cap tipus de garantia el va condemnar a  morir afusellat, desprès d’un breu empresonament al Castell de Montjuic.

 

El proper 29 de setembre es farà un acte de desgreuge, on representants de França i Alemanya recordaran que va ser entregat a l’estat espanyol sense respectar el dret internacional.

 

Avui mateix he llegit que des d’esquerra es demanarà a la Generalitat que inicií els tràmits per presentar a l’audiència Nacional l’anulació del seu injust judici.

 

Una vergonya mes d’aquest estat amb una democràcia de fireta, ancorat en el passat, amb una farsa de transició que va ser una operació estètica, i on l’únic president europeu escollit per sufragi assassinat, segueix prop de 70 anys desprès sense ser reconstituïda la seva memòria amb una anul·lació del judici i un homenatge de tots els que creuen en la llibertat i els valors democràtics.

 

Es un fet sense precedents, i que demostra que l’estat no vol canviar i simplement vol tirar terra damunt la memòria de les persones per amagar les atrocitats del regim dictatorial amb una llei de memòria històrica ridícula, i uns politics i funcionaris que segueixen sent els mateixos que en la dictadura.

 

Una justícia al servei del poder de l’estat, i un nul respecte per la identitat i la llibertat dels pobles impedeix aquest merescut reconeixement a aquesta gran personalitat.

 

Segurament haurem d’esperar a ser un estat propi, i sobretot democràtic per poder organitzar uns actes com cal amb caràcter oficial i tot el reconeixement a aquest gran lluitador. Encara recordo la vicepresidenta de La Vega en els actes organitzats per la Generalitat davant la seva tomba, i recordo que es la mateixa que ara ha aplaudit la sentencia contra la Consulta Basca, o sigui no en podem esperar res de res.

SAURA JA ELS TE IDENTIFICATS

Els mossos d’esquadra han enviat a la audiència nacional una relació de noms d’alguns dels encaputxats que van cremar fotos del rei i banderes espanyoles al Fossar de les Moreres el dia de la Diada.

Com ha vingut passant els últims anys al finalitzar la manifestació de l’esquerra independentista la crema de banderes, i enguany de fotos del monarca espanyol son ja un clàssic.

 

La fiscalia de l’òrgan repressor anomenat Audiència Nacional, te previst imputar a aquestes persones el delicte d’ultratge a Espanya i injuries a la  corona que pot arribar a penes de dos anys.

 

Els mitjans de comunicació, inclosa la televisió de Catalunya van destacar intencionadament aquests incidents donant una imatge distorsionada de la Diada, on en el seu caràcter reivindicatiu va destacar la manifestació convocada per Sobirania i Progrés, i que va aplegar prop de 20000 persones demanant un estat propi sense cap incident, i que no va ser prou important per merèixer un segon de pantalla.

 

Francament, es una manipulació dels fets intolerable, i on es presenta l’independentisme com una opció violenta i minoritària, obviant qualsevol acte pacífic per molt multitudinari que sigui, cosa que dona mes mèrit a aquests tipus de convocatòries.

 

Respecte a l’actitud de col·laboracionisme del Departament de Saura, i la rapida investigació i identificació de les persones que van participar en els fets, em sembla d’una baixesa moral intolerable, ja que s’està col·laborant activament amb la criminalització de l’independentisme, i donant legalitat a les lleis espanyoles que molts cops no en tenen res de legals ni de democràtiques.

 

L’ultratge a la bandera es senzillament una mesura de segles passats, ja que en primer lloc no es tracten totes les banderes per igual, i no hi ha el mateix cel amb la senyera i en segon lloc en països com Estats Units es perfectament lícit cremar una bandera, ja que es un símbol de llibertat d’expressió.

 

Tanmateix el segon delicte ja es de l’època medieval, ja que les injuries a la corona posa de relleu que la mateixa constitució menteix quan diu que tots tenim els mateixos drets i deures, ja que consagra una família que tot sabem va ser imposada pel regim dictatorial en un lloc per sobre de la resta, i pràcticament es intocable i sense dret a replica sigui quina sigui la seva conducta.

 

Una prova mes de que aquest sistema democràtic espanyol es nociu per Catalunya, i el seu únic objectiu es uniformar un sistema que faci desaparèixer qualsevol realitat diferent a la imposada pel regim.

 

 

REVOLUCIÓ A ESQUERRA

Ahir desprès de molt de temps es va produir un fet destacat en els últims anys del partit republicà, i que pot marcar una clara tendència.

Aquest partit que va tancar el seu Congres en fals amb una divisió entre quatre corrents, i on cap d’elles va tenir uns resultats aclaparadors, i on finalment la direcció continuista actual comandada per Joan Puigcercos no va poder aconseguir complicitats entre els diferents sectors i governa en minoria, tanmateix l’altre sector oficialista alineat amb Carod segueix mantenint diferents quotes de poder en el territori.

 

Pel que fa als dos sectors renovadors, i malgrat els bons resultats obtinguts, van ser víctimes del pes de l’aparell del partit que suposa una avantatja considerable quan parlem de qualsevol elecció, i van decidir no entrar a formar part de la direcció.  Paral·lelament els contactes i negociacions han arribat a bon port i la fusió dels dos grups Reagrupament i Esquerra Independentista ja es un fet, ja que l’objectiu final es el mateix, i les formes sempre es poden matissar amb bona voluntat per totes les parts.

 

Aquest fet ha descol·locat l’aparell oficialista, ja que l’enemic per ells val mes tenir-lo dividit que junt.  La realitat es que la línia del partit no ha canviat i les famoses línies vermelles s’han esborrat a canvi de mantenir-se al govern al preu que sigui.

 

Ara arriben els congressos de les regions del territori, una mena de segon esglaó desprès de l’executiva i el Consell Nacional, i la unió renovadora ha capgirat la situació i en la important regió de Tarragona tradicionalment dominada per l’anomenat clan de l’avellana afí a Carod, ha aconseguit la victòria amb Albert Pereira al capdavant, i un equip amb persones com el mateix Hector López Bofill, que se’ns dubte donaran un caire molt mes polític i ideològic clar que el de la passivitat viscuda actualment.

 

Aquestes regions, 9 en total, aniran celebrant els seus congressos i una majoria de victòries renovadores inclosa Barcelona podria fer donar un tomb en el partit, i on difícilment els sectors oficialistes podrien mantenir la línia de seguiment al PSC, i l’abandonament  dels principis independentistes en el partit en benefici de les quotes de poder a canvi de res.

 

Els canvis externs poden ajudar a la renovació d’aquest partit, on cada cop els ex-votants, simpatitzants i militants es senten mes avergonyits per les actituds dels seus dirigents, i on aquesta victòria del sector renovador obre una llum d’esperança per poder tornar a ser un dels motors que necessita Catalunya per arribar a l’estat propi.