Arxiu mensual: agost de 2008

ELS CASTELLS: EXEMPLE DE LLUITA

Ahir es va celebrar una de les diades màximes del calendari casteller, la diada de Sant Felix a Vilafranca, on les quatre colles  capdavanteres protagonitzen una lluita titànica per donar el màxim de les seves possibilitats.

Els resultats en aquesta edició van ser històrics, ja que les quatre colles van realitzar castells anomenats de gamma extra amb força èxit.

 

Amb una calor intensa, i una gran munió de gent degut a que la diada era en dissabte cosa que facilita l’assistència de castellers, i també de públic de fora de Vilafranca del Penedès, dada que hauria de fer reflexionar als organitzadors de la diada sobre la conveniència de traslladar cada any aquesta gran diada en cap de setmana en benefici de l’espectacle.

 

Els Castellers de Vilafranca van ser els encarregats de fer l’actuació mes complerta del dia esvaint dubtes sobre el seu estat de forma, i les caigudes patides durant aquest tram de temporada, i van descarregar amb autoritat el 4/9 f. ag., 2/9 f. m. i 1/8 f. m. com a castells mes destacats, donant idea que el seu lideratge casteller no es per casualitat, i que poden dominar construccions de gran dificultat amb l’afegit de mantenir un gran pilar que es tot una garantia.

 

La sorpresa va ser la Colla Joves dels Xiquets de Valls, que amb una temporada mes discreta, però ensenyant un gran 5/8, ahir va donar el pas definitiu amb un grandiós 5/9 f., el primer descarregat de la seva història, i amb una solvència impressionant, acompanyant-lo del 3/9 f. i 4/9 f. aquest desprès de patir una caiguda, cosa que li dona un gran valor.

 

Els Minyons de Terrassa van calcar l’actuació anterior, però amb el 5/9 f. carregat, una gran demostració dels terrassencs que poc desprès de tornar de vacances, demostren que poden enfrontar-se amb aquests monstres amb prou garanties, i amb un tram final de temporada on segur aniran a mes.

 

Per últim parlaré de la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, si mirem les xifres 3/9 f., 3/9 f. ag. Intent, 3/8 ag., 2/9 f. m. carregat i 1/8 f. m. carregat, ningú pot negar que es una gran diada carregant dos grans castells, però on també les ombres van enterbolir una mica l’actuació. En primer lloc l’intent del castell inèdit no va arribar a cap lloc, i va demostrar que no es el mateix un tres normal que un amb el pilar on el tronc mai es va poder aturar, en segon lloc la tàctica de canviar el castell previst a la segona ronda no va ser encertada, i respecte als dos gamma extres carregats tot hi ser una llàstima ,crec que una colla com la Vella ha de aconseguir polir aquests defectes que els fa defensar al límit fregant la caiguda, per aconseguir dominar-los amb solvència dintre de la seva magnitud, i això segurament pasa per ser valent en les decisions tècniques, i per la major implicació de tots els castellers per possibilitar un millor assaig d’aquests monstres.

 

En resum una gran diada que fa preveure un tram final de temporada amb el Concurs a l’horitzó apassionant.

DICTADURA AMB MAJUSCULES

La compareixença del Ministre Solbes davant els partits polítics catalans ha estat clarificadora, i ha marcat com en tota bona dictadura el “Ho això  amb un acord o el mateix sense acord”.

 

L’Estat s’ha cansat de marejar la perdiu en el tema del finançament, el ministre ha recordat que la responsabilitat de no haver arribat a una acord es compartida amb la Generalitat, ha obviat la data límit que marca el text estatutari, i el seu incompliment flagrant, ha defensat la proposta presentada com respectuosa amb l’Estatut, i què compleix tots els preceptes que hi ha en ell, ha recordat que la proposta ha de ser consensuada amb totes les autonomies  tirant per terra la bilateralitat, i per últim ha arribat l’amenaça, amb forma de que si no hi estem d’acord amb la proposta del govern de Madrid s’aplicarà el criteri que aquest marqui.

 

Tant CIU, com ERC, com ICV, han expressat la seva sorpresa per aquestes mostres d’autoritarisme, i el PSC evidentment calla ja que juga en els dos bàndols.

 

La cosa ha quedat molt clara, hem de negociar coses que ja estan aprovades en una llei, on els terminis son paper mullat, i tampoc son de fiar, la proposta no nomes serà la nostra si no que s’ha de consensuar amb totes les autonomies amb interessos iguals o molt diferents al nostre, i finalment el que s’acordi basat en els criteris generals ja donats per Madrid, havent trepitjat la nostra llei orgànica, i sense cap dels preceptes que allí s’hi marquen, si no ho volem s’acabarà aplicant el criteri del govern estatal.

 

Amb aquestes condicions crec que la part catalana amb una  única mesura de pressió que es la votació dels pressupostos, i que el PSC mai utilitzarà queda tant afeblida que no val la pena seguir aquesta comèdia que tots sabem com acabarà, amb els mateixos perjudicats de sempre, i un altra nyap que ens haurem d’empassar a la força com ja ha advertit Solbes, per cert desprès d’això ja es pot agafar el nou estatut, i llençar-lo a  les escombraries ja que no te cap sentit en aquesta dictadura espanyola tant demolidora.

 

Tots aquells que encara dubtaven sobre les diferencies entre PP i PSOE, ara tenen una nova prova per veure que simplement no n’hi ha i la imposició del regim es la mateixa.

 

El front comú, aviat esclatarà, ja que el silenci per no molestar del PSC, les critiques de CIU que cada cop aniran mes dirigides al govern català, les anades per lliure de ICV, i les contradiccions d’ERC, que per una banda defensa el finançament de l’Estatut, i per l’altra pasi el que pasi mai trencarà el govern tripartit fa preveure que un cop mes els partits s’hauran desinflat per la bafarada de l’Estat, i caldrà decidir si volem créixer d’una vegada per totes o seguir aquest camí que ens marquen des de Madrid i que ja sabem on ens portarà.

EL TEATRE DEL FINANÇAMENT VIU UN NOU CAPÍTOL

Amb la compareixença avui del Ministre Solbes a Madrid, i les declaracions prèvies fetes pel President de l’estat, mes les picabaralles tristes dels partits catalans francament el tema fa pena.

 

Des de Moncloa ja s’ha avisat que no hi haurà una nova proposta, i es seguirà venen el fum del primer esborrany genèric com la base per negociar.  Avui en aquesta tribuna en Zapatero havia de passar un mal tràngol, però sempre hi ha un aliat  i submís català que el salvarà a l’últim moment, a canvi d’una prorroga de 3 mesos en l’acord financer, o sigui, acceptant l’incompliment flagrant d’una llei orgànica com el mes normal, i sense cap garantia que això sigui així.  Realment els polítics catalans fan pena, i no gosen ni pensen enfrontar-se a l’estat i plantar-se ja que no en son capaços, la seva submissió al llarg dels anys es irreversible, i la veritat com deia avui en un article de premsa en Joan Carretero líder de Reagrupament la cosa pinta molt malament en la major part per les nostres pròpies errades, i nomes queda preparar-se per fer front a l’Estat.

 

Avui en Zapatero ens diu que la negociació serà llarga, just quan el termini ja ha expirat i ha hagut 2 anys desaprofitats per haver arribat a un acord, i també ens diu que es complex harmonitzar una proposta per acontentar totes les autonomies on cadascuna te els seus interessos contraposats.  Crec que segueix sense llegir-se l’Estatut, i el tema de la bilateralitat que una vegada si i una altra també es desacreditat a Madrid.  A Catalunya no ens interessa la seva proposta a la Comunitat Murciana per posar un exemple, sinó la proposta pel nostre territori que marca la nostra llei principal, i que poc o molt dintre de la misèria d’Estatut que tenim, ens ha d’ajudar a sobreviure econòmicament, enlloc posa res dels altres territoris, no volem un cafè per tots, on el que acaba pagant es Catalunya, i els que acaben beneficiats son els de sempre.  Aquests conceptes evidentment posats a obviar una llei, no els comparteixen a Madrid però tampoc son defensats amb claredat a Catalunya.

 

Per últim la desvinculació dels pressupostos del finançament, i les amenaces rebudes per part del PSOE si som uns nens dolents i no acabem donant suport, cosa que saben que el PSC com a mínim els hi votarà hi hagi o no acord, per molta comèdia que vulguin fer, i així una vegada mes aprovar uns pressupostos que representaran un altra estafa per Catalunya com ho venen sent des de fa molts anys.

 

Davant tanta injustícia i incompetència, la societat civil ha de reaccionar i utilitzar totes les accions què te el seu abast per demostrar que aquest cop no se l’empassarà com sempre, i que esta disposada a plantar cara amb o sense els polítics actuals, i que no tornarà a tolerar que els que ens humilien cada dos per tres es sortint amb la seva, ens hi juguem molt i l’hora de dir prou ha arribat, qui no estigui a l’alçada d’aquest moment de la historia que es retiri i deixi pas a gent sense complexos i amb dignitat.

LA GUERRA FREDA

Les actituds de Rússia últimament amb un afany de demostrar el seu potencial militar, i tornar a ser la gran alternativa al pol USA-Europa, fan pensar en els temps de la guerra freda.

 

En Putin, un home sense escrúpols,  i amb les idees molt clares de com no es respecten els drets humans, no li ha tremolat el pols, quan s’ha vist a la mateixa cantonada de casa seva els canons de l’OTAN apuntant-lo, fruit dels nous règims en els països de la seva orbita d’influència, que han abraçat l’Europa Occidental, i han fugit del gegant rus tant ràpid com han pogut, això també ha succeït en la descomposició de l’antiga URSS, i el naixement de nous estats què Rússia esperava tenir d’una manera o altra en el seu control.

 

Primer va ser Ucraïna, amb l’intent de frau d’eleccions, i posterior enverinament del candidat pro-europeu que va salvar la pell, i vol portar aquesta nau cap a occident amb les canonades del gas d’Europa en el seu territori, però sempre amb l’amenaça de tancar l’aixeta per part russa.  

 

No han dubtat en cometre un autèntic genocidi a Txexenia, amb constants incursions per controlar aquesta república al preu que sigui, i provocar un autèntic caos i guerra civil.

 

El reconeixement de Kosovo per la comunitat internacional, ja va servir d’avis per part russa que els territoris d’0ssètia del Sud i Abkhazia, podrien ser els següents, les verdaderes intencions de Rússia era l’excusa perfecta per intervenir a Geòrgia amb interessos econòmics, i poca vocació de donar llibertat en aquests dos territoris, ja que per exemple Ossètia del Nord pertany com un territori autònom al territori rus, i l’estratègia russa va ser concedir als seus veïns del sud la nacionalitat russa que va ser seguida per la major part de la població, i que era la coartada perfecta davant la negativa i repressió Georgiana en aquests territoris, intervenir per auxiliar ciutadans russos.

 

Dit i fet, la intervenció de l’exèrcit georgià a Ossètia del sud va provocar la resposta immediata de Rússia, amb milers de morts i incursió fins ben endins del territori de Geòrgia, i la traca final amb el reconeixement unilateral de la Independència dels dos territoris esmentats per damunt de la pressió de la resta de països per no fer-ho.

 

Deixant de banda la història d’aquesta zona del planeta, realment força complicada, els jocs tàctics de les repúbliques escindides de l’imperi rus i les ànsies d’aquest per tornar a ser un referent mundial, fa ballar com uns titelles a dos territoris on el mes civilitzat, es que sense cap tipus de pressió decidissin el seu futur democràticament i amb llibertat, cosa que no ha estat possible, i han estat una peça mes d’aquestes estratègies politiques a nivell global.

 

Seguint aquest exemple, si demà Catalunya demana a Andorra que voti per la seva independència i el resultat es positiu, tema resolt.   Bromes a part es trist veure la poca vàlua de la vida humana, i la manipulació que es pot sotmetre a una població per motius aliens amb ells, i tot això havent superat el 2000, realment no hem après res.

JUAN ANTONIO SAMARANCH : EXEMPLE D?IMPUNITAT

Per acabar amb el tema olímpic, he pensat expressar la meva repulsa contra aquest personatge tant mitificat en molts llocs, i per mi un clar exemple de la debilitat democràtica de l’estat Espanyol.

 

Hem vist aquests dies aquest obscur personatge en llotges d’honor en els actes de l’olimpíada xinesa, i gaudint de tots els reconeixements com autoritat.  Realment es una imatge que fa fàstic de veure.  Degut a la no transició entre dictadura i democràcia a l’estat, aquest senyor ha seguit la seva vida com si res hagués passat com molts d’altres, i ha esborrat la seva biografia curiosament en els anys del franquisme.

 

Per dir-ho amb brevetat, a traves dels seus anys d’esportista i de periodista del ram va arribar a President de la Federació de Patinatge pels anys 50, i d’allí va donar el salt a la política, com a conseller d’esports a l’ajuntament de Barcelona (1955-62), i posteriorment delegat nacional d’educació Física i Esports, nomenat ministre d’esports en la dictadura franquista, desprès president de la diputació de Barcelona, i ambaixador a la Unió Soviètica, moment que ja era vicepresident del COI, i on va accedir a la presidència  (1980-2001).

 

Entre els seus triomfs destaca, desertar el 37 de l’exèrcit democràtic per aliar-se  amb els rebels franquistes, el 67 nomenat per Franco ministre de l’esport, i a traves de la seva relació amb la burocràcia feixista arribar a President de la Caixa, del COI, i sense cap rubor col·locar els seus fills dintre aquest mon amb càrrecs proposats per ell.

 

En resum un autèntic feixista de cap a peus amb material fotogràfic que el delata al costat de Franco, i amb els símbols feixistes de rigor. Curiosament ell mai ha mostrat cap penediment ni condemna per aquesta època fosca de la seva vida que l’acompanyarà sempre junt amb les acusacions de corrupció dintre del COI, i com gran anticatalà, va barrar el pas a les possibles entrades de nacions sense estat com Catalunya, canviant la reglamentació olímpica i mostrant així el seu nacionalisme espanyol mes ranci.

 

En resum, produeix autèntic menyspreu personatges com aquests que haurien d’haver estat apartats dels aparells burocràtics, i investigats per les seves vinculacions amb la dictadura sagnant de Franco, i que encara reben homenatges i suposo en rebran fins al dia de la seva mort.  Aquesta es l’autentica transició, la dels feixistes reconvertits per seguir en les mateixes quotes de poder, un clar exemple d’odi a Catalunya i el seu fet diferencial que ell mai respectarà.

LA PARADOXA XINESA

Els Jocs Olímpics de Pequin s’han acabat, i l’èxit organitzatiu i d’espectacle esportiu ha estat aclaparador, malauradament, això no s’ha vist reflectit en la població xinesa.

Efectivament, quinze dies amb un aparador de foc i color que ha enlluernat al mon, una organització exquisida, i unes gestes esportives que han fet fer signes d’admiració a mig mon.  Aquesta es la façana, el titular que tothom ha pogut veure des de casa seva gaudint dels seus esports favorits, malgrat no sentir-se representada per cap de les nacions que hi competien com es el meu cas, i havent de suportar la utilització del mon del esport per finalitats polítiques amb un clar denominador comú.  Esperarem el 2012 on segur la nomina de nacions representades seguirà en augment, i entre aquestes noves banderes onejants esperem veure les quatre barres en un lloc de privilegi.  Com que això ho veig complicat, ja que l’estat imperialista  i unificador que ens envolta farà mans i mànigues per evitar-ho, i la nostra deixadesa pot fer la resta, mes aviat es fer volar coloms abans d’hora.

 

La realitat amagada son les denuncies per les ONG, i organitzacions defensores dels drets humans de les detencions, prohibició de manifestacions, control dels elements visibles, tortures, control al periodisme amb webs prohibides, i una repressió amb els pobles oprimits com el Tibet, què ha fet impossible sentir la seva veu durant aquest gran acte mundial.

 

Davant aquesta realitat que a partir d’avui seguirà sense la mirada atenta del mon en els seus actes, i amb total impunitat, els grans mandataris mundials han fet la vista grossa, i s’han dedicat a ser còmplices d’aquesta dictadura que esta destinada a ser un líder mundial en poc temps, i alhora un exemple de nul respecte als drets humans i als drets dels pobles a escollir el seu futur.

 

Sentia una entrevista al l’ambaixador xines a l’Estat Espanyol, i desprès de negar totes les acusacions de repressió, acabava dient que la Xina mai permetrà un estat independent del Tibet amb una clara mostra de la seva fatxenderia, i caràcter dictatorial on les decisions son unilaterals sense cap valor per la opinió del poble.

 

Una vegada mes el poder del diner, i els interessos polítics ha passat per davant dels drets humans mes elementals, i això en el segle on ens trobem i el recorregut que la humanitat ja porta, hauria de fer reflexionar a mes d’un sobre quina societat volem i com la volem organitzar.

 

 

EL NACIONALISME MES RANCI AL SERVEI DE LES OLIMPIADES

Aquests dies veient algunes retransmissions esportives dels Jocs Olímpics de Pequin, es veu el tarannà real espanyol que es creu el melic del mon.

 

En primer lloc que en una retransmissió del esdeveniment mes global a nivell mundial, s’ha de saber ser objectiu, i prioritzar les coses, personatges com Usain Bolt o Michael Phelps son els noms d’aquests jocs per les seves proeses en les seves disciplines, i han quedat molt per sota d’altres noms que pel fet del seu passaport directament estaven a l’olimp.

 

En les retransmissions s’ha d’anar en cura amb les opinions i expressions utilitzades, com moltes que es van sentir en el partit de basket USA-Espanya, on l’equip d’un altra galàxia semblava l’espanyol, i  fins que el marge de punts es va fer escandalós no es va començar a rectificar una mica la clara evidencia. Es el tic de creure’s el centre del mon, i aprofitar qualsevol gesta esportiva per desbocar el nacionalisme espanyol amb unes finalitats molt concretes.

 

Un bon exemple, es l’anunci de Nike amb Pau Gasol i la frase final “ Ser espanyol era una excusa, ahora es una responsabilidad”.  El jugador de Sant Boi se’l veu molt identificat amb l’estat espanyol, però hauria de procurar ser mes respectuós pels catalans que no sentim com ell , i mes sabent que qualsevol bandera o comentari polític esta totalment prohibit en els jocs, que nomes fomenten els estats actuals, ignorant qualsevol realitat. Evidentment les condicions no son les mateixes, i això no es just.

 

Fets com la conferencia de premsa on un periodista es dirigeix al tenista olotí Robredo amb català, i ràpidament Nadal insta a fer-ho en castellà, mostra fins quin nivell es vol amagar qualsevol diferencia que molesti sota l’estora, i esborrar-la per sempre.

 

Aquests fets i molts d’altres volen mostrar un tipus de realitat que moltes vegades no es correspon amb la vida real.  Arribant a la falta de cultura que en un partit d’handbol el porter Barrufet va ser anomenat per l’analista del partit Pitufo, m’agradaria saber la reacció espanyola si la història fos a l’inrevés.

 

En fi no cal ser gaire llest per veure que per un estat amb diverses identitats, unes sota d’un altra, no hi ha res millor que l’esport per fer pedagogia de la seva normalitat, barrejant política i esport sense compassió.

 

 

LA CREDIBILITAT PERDUDA

Quan observes una persona i tot el que va dient, una veueta interior et diu que no s’ho creu de veritat, es quan apareix el fenomen de la desafecció a nivell individual o col·lectiu.

Tot això m’ha vingut al cap al sentir les declaracions del President en funcions de la Generalitat Carod Rovira en una emissora de radio. Una persona amb una facilitat de paraula digne d’un gran polític, no pot caure en aquest nivell tant baix com el que ens vol vendre, i menys aquests dies pel càrrec accidental que ocupa.

 

Una persona amb unes engrunes de dignitat, i des de la posició que ocup,a desprès de l’afer d’Iniciativa ràpidament hagués cridat a Palau al Conseller Saura per demanar explicacions amb caracter clarament enutjat, i si cal demanar-ne la dimissió.  Desprès de saber que aquest partit va comunicar al President Montilla el seu acte, i va obviar la formació republicana, i al seu president en funcions, crec es un acte intolerable.

 

Enlloc d’això, veiem tot un seguit de raonaments de fugida d’estudi, de treure importància a l’afer, i de qui dia passa any empeny amb un exercici de funambulisme que reflexa les actituds d’ERC en aquest govern, es a dir de submissió total, i a favor de les cadires per damunt de tot, renunciant a tots els principis existents.

 

Es molt difícil guanyar la dignitat, però molt fàcil perdre-la en pocs instants, i Carod ho esta aconseguint amb un temps record, empassant-se tots els gripaus que li van arribant, amb uns arguments que a hores d’ara ja no enganyen a ningú.

 

Us imagineu que hagués passat si enlloc d’ICV, ves estat ERC la que passant per damunt de totes les formes, i desmarcant-se del front comú  hagués anat a pactar pel seu compte amb el PSOE.  En aquests moments sentiríem paraules com irresponsables, infantils, venuts, entre d’altres gentileses, i segurament amb alguna dimissió demanada pel mig, com recordo en un cas diferent però per fer una comparació, el de la trobada amb ETA a Perpinyà i que va acabar com tots sabem, s’enrecorda Sr. Carod?.

 

Es una llàstima veure com les persones van canviant i esborrant la bona feina feta anteriorment per acabar amb un mal regust de boca.  El poder se’ns dubte no te compassió.

ES POT DIR MES ALT PERÒ NO MES CLAR

Pels pobres ingenus que es van arribar a creure que el PSC utilitzaria els seus 25 diputats a Madrid per alguna cosa mes que fer joc amb el mobiliari, ja es poden despertar que el somni s’ha acabat.

 

Francament tot hi la meva incredulitat amb els polítics catalans quan es tracta de defensar els nostres interessos, en un raconet en el fons del cor, hi havia una petita esperança de que el miracle, per dir-ho d’alguna manera, ja que no soc creient, es produiria i la dignitat tornaria al seu lloc. Però la lògica s’ha imposat, i en boca del Ministre Corbacho ha expressat que el PSC ni ha votat, ni votarà mai en contra del PSOE, ja que comparteixen ideologia i projecte amb el conjunt dels socialistes espanyols.

 

En definitiva l’arma mes mortífera del Conseller Castells en la negociació del finançament ha volat en un tres i no res.  Aquesta era junt amb la llei què estava de la nostra part, i que ha estat ignorada per Madrid, ja que es un verdader paper mullat, eren les nostres pressions amb la negociació, ara ja no en queda cap, i per tant  poca cosa queda a negociar que no sigui el que es decideixi des de l’Estat donar a totes les comunitats autònomes amb els paràmetres que prefereixi la majoria, o sigui en contra dels nostres interessos com fins ara.

 

 

Apart, el front comú ha estat desactivat ràpidament amb l’acord d’iniciativa amb De la Vega, amb coneixement del PSC, i aprovació per sortir de l’atzucac on es trobava, i el lleig fet a ERC que com sempre, sembla no pintar res en aquest tripartit, mes enllà d’alguna declaració dels seus dirigents que ja no es creu absolutament ningú.

 

Mala peça al teler es el que ens espera en aquest tema, on el peix semblar esta tot venut i com sempre ens endurem la pitjor part.

 

Dit això, la única llum d’esperança son les iniciatives de la societat civil, com l’acte unitari de la PDD el 7 de setembre a la ciutat judicial de l’Hospitalet, les concentracions cada dia 9 a les 9, per recordar l’incompliment d’una llei per part d’un estat, i la manifestació per la diada convocada per Sobirania i Progrés.

 

De l’èxit d’aquestes iniciatives en depèn mantenir encesa la flama de l’enfrontament pacífic amb l’Estat, i la reivindicació sense por del que es just per Catalunya.

PRIMER MAS, ARA SAURA, MEDIOCRITAT AL PODER

El teatre dels partits catalans amb el front comú pel finançament, francament ja fa riure, i des de Madrid segur que veuen com una vegada mes poden manipular com i quan volen a aquests líders polítics de segona divisió.

 

Quan la compareixença de Zapatero en el Congreso a Madrid per explicar com es pot incomplir una llei, i que pensa fer amb el finançament semblava inevitable, el mag ha tret del barret un dels seus trucs, que era recordar que fàcil es desmuntar qualsevol front pretesament unit per la mediocritat de la classe política catalana, i amb una reunió en un hotel a Vilanova i la Geltru entre De la Vega i Saura, una nova promesa d’un acord de finançament en tres mesos a canvi de la retirada de la petició de compareixença d’ICV, ha estat suficient perquè aquest retiri la moció, s’emporti fum a la butxaca, i tingui els seus minuts de gloria, aquella reservada als adolescents que no son conscients del que acaben de fer, ja que la famosa unitat ha quedat ferida de mort, i en Zapatero ha guanyat 3 mesos de marge per esperar la sentencia del TC sobre l’Estatut, i negociar a la baixa junt amb la resta de comunitats un model comú per totes.

 

Realment, Catalunya que en la seva història ha tingut polítics brillants, no es mereix gaudir d’aquesta classe política de tant baixa qualitat que no pensar moure un dit per avançar com a nació, i que li tremolen les cames cada cop que pretén negociar amb l’Estat, ja que la seva prioritat es la tàctica infantil dels seus vots com a partit abans que qualsevol altra cosa.

 

Així no avançarem mai, primer va ser en Mas que unilateralment va fer la feina bruta a l’Estat amb l’Estatut, ara en Saura li toca aquest galdós paper en el finançament, i mes endavant vindrà la sentencia de tisora a l’estatut on tots faran mes o menys el mateix i vergonyós paper, veient com la llei principal queda convertida en paper mullat, i sense cap sentit.

 

El PSC veu be el gest de Saura, perquè no ens enganyem, mai votarà en contra del PSOE, per molt de teatre que li posi, ICV treu el cap en la cursa per veure qui pot ser mes mediocre, CIU aprofitarà per criticar la feblesa del tripartit,  i oblidarà el seu paper en l’Estatut, i ERC en boca del Vicepresident Carod esta tant domesticada i ha perdut tant el nord que no s’atreveix ni a criticar Iniciativa, ni molt menys a portar la contraria al PSC, i pensa seguir la mateixa tàctica de l’Estatut, es a dir seguir negociant una cosa que ja en sabem el resultat final, cosa que l’ha feta pasar de l’independentisme a la submissió mes absoluta.

 

Cap mereix la nostra confiança, per posar una llum a l’horitzó la plataforma Sobirania i Progres en boca del seu president Joel Joan ha tirat pel dret, i ha convocat una manifestació l’11 de setembre amb el lema “Som una nació, volem un estat propi”, clar i sense embuts, i deixant  dit que no vol el suport dels partits politics, però si de la societat civil i plataformes que haurien de donar una lliçó de fermesa i valentia sortint al carrer, i fent posar vermell a tots aquests politics, si es que encara els hi queda una gota de vergonya.