Arxiu mensual: juliol de 2008

EXTREMADURA ENTEN MOLT BE LES IRONIES

Gran polèmica per la publicació en un bloc personal d’un regidor d’ICV de Torredembarra ironitzant sobre l’espoli escandalós que pateix el territori català des de fa molts anys.

 

 

Efectivament, aquest d’aquí d’alt es l’anunci publicat en el bloc de Lluís Suñé, regidor per ICV a Torredembarra, i que fart com suposo tothom del robatori a que estem sotmesos per l’Estat Espanyol de forma normalitzada i sense cap tipus de penediment, es desfoga amb força enginy amb aquesta campanya fictícia d’apadrinar un nen extremeny, ja què amb el 8,7 % del PIB Català anual no es suficient.

 

Les reaccions no s’han fet esperar, el mateix partit ha rebutjat aquest fet del seu regidor, i des d’Extremadura la Vicepresidenta de la Junta l’ha qualificat d’analfabet, i ha amenaçat d’enviar el material a la fiscalia per comprovar si es un acte delictiu, apart de demanar a la Generalitat  que demani les disculpes pertinents, cosa que Suñé havent rebut moltes amenaces ja ha fet, i ha retirat el post del seu bloc.

 

Crec que ha arribat el moment de dir prou, cada gest, cada paraula fora de to, cada acció agosarada, i ara fins i tot una simple ironia per la part de Catalunya ha d’estar completament censurada, i amb la conseqüent petició de perdo per les ofenses que hagi produït.  Es senzillament humiliant, sense discutir el bon o mal gust d’aquesta ironia, la llibertat d’expressió no pot ser coartada d’aquesta manera, quan un dels pobres súbdits catalans gosa a sortir-ne del guió establert. Em solidaritzo amb el regidor pel seu enginy, i crec que amb un estat normal no hauria de demanar perdó a ningú.

 

No serà que a Extremadura son conscients que son uns dels grans beneficiats d’aquest sistema injust de finançament de l’estat, i què Catalunya hi contribueix decisivament, no serà que poden gaudir d’uns serveis gracies als nostres diners què nosaltres no en podem gaudir.  El que haurien de fer es estar agraïts, i a la vicepresidenta de la Junta, li recomano que llegeixi la premsa espanyola i alguns mitjans de radio o televisió els últims anys, i escolti els insults, barbaritats i tot tipus de menyspreu que s’ha dit sobre Catalunya, i aquí ens hem empassat sense la mes petita disculpa, això si que es analfabetisme.

 

Respecte a la fiscalia, francament fa riure, què una justícia espanyola feta a mida del regim, i on la llibertat d’expressió es condemnada moltes vegades, i sempre amb la mateixa direcció, ho sento però no te cap credibilitat.

 

Qualsevol poble amb un mínim de dignitat ja s’hauria plantat fa temps, però aquí seguim aguantant humiliació rere humiliació, i a sobre demanem perdó, es francament desconcertant.

 

 

 

LA COMISSIÓ DELS TRASPASSOS INVISIBLES

Aquest serà el nom d’aquesta comissió a partir d’ara, ja què el volum de transferències realitzades a Catalunya com determina l’Estatut va a un ritme frenètic, i de riure per no plorar.

 

Francament la relació Catalunya-Espanya, crec que es impossible amb els paràmetres que últimament estem veient, i farien be els partits catalans d’abandonar la seva covardia i tàctica d’anar per casa, i encarar el tema amb valentia, fent cas de les enquestes oficials i dels moviments que hi ha al seu voltant, i als atacs rebuts els últims temps amb tots els terrenys, en cas contrari al final es quedaran sols  en el seu oasi particular, ja què la població els hi retirarà la seva pretesa representació en forma de desafecció electoral.

 

Es senzillament humiliant, que desprès de dos anys de posada en escena de l’estatut, els traspassos realitzats siguin 11, tots ells en temes menors, alguns ampliacions de transferències prèvies, i altres fora  de l’àmbit estatutari, o sigui i com es va denunciar ahir un bloqueig total i una falta de voluntat per tirar-ho endavant alarmant.

 

Res de Rodalies, aeroports, treball, immigració, i molts temes crucials a Catalunya, què resten paralitzats perquè un govern d’un estat es nega a complir una llei orgànica que ens afecta a tots.  Algun encara mes greu com en el cas de les beques on una sentencia del Tribunal Constitucional dona la raó a la part catalana, i el mes calent es a l’aigüera, tot hi l’opinió d’aquesta mena de tribunal de l’inquisició inventat per l’imperi espanyol.

 

 

Aquests dies ha esclatat el que tots ja sabíem, res de finançament pactat a l’estatutet, hi una nova tassa de cafè per tots ja blindada per sempre, i com proposa el PP sense dret a revisió, pel que fa els traspassos paràlisi total amb tot el que es refereix a Catalunya, se’ns dubte a l’espera de la segona retallada al TC, i el que es mes gros, que del que en quedi tampoc se’n complirà la major part.

 

La ministra Elena Salgado, parla de complexitat i bon ritme en el tema competencial, i això es simplement un insult, i si Catalunya tingues una classe política de primera, senzillament s’hauria acabat la farsa i es pensaria en un pla B.

 

El que s’ha desmarcat del desencís general es el PSC per boca del caçador de crostes Joan Ferran, què s’atrevit a pronunciar que estem en un bon camí i què el traspàs del litoral donat l’orografia del país es molt important.

 

Aquest home no te límits a l’hora de prendre el pel a Catalunya, i amb el seu espanyolisme ranci, i el seu cinisme infinit pot fer i desfer sense cap reprovació immediata del seu partit i per descomptat de la resta.  La població ha de prendre nota i esborrar-lo de qualsevol llista electoral, ja que el seu sou el paguem entre tots, i no es digne de representar a ningú en el Parlament de Catalunya.

 

La paraula es nostra, i la corda es segueix tensant, potser es hora de recordar les paraules de la cançó del Llach, l’Estaca “Si tu l’estires fort per aquí………..”.

 

 

 

 

UNA DIADA NACIONAL COM CAL

Les iniciatives per denunciar aquest darrer escàndol de l’Estat Espanyol en forma de negació d’una llei orgànica, i què concretament amb el finançament passen per la data del 9 d’agost es van succeint.

 

Efectivament, tot hi que el PSOE i el PSC segueixen guanyant temps per no enfrontar-se amb el rebuig als Pressupostos, cosa molt difícil de creure, i què amb la nova data de l’1 de gener com a límit pel finançament ja dona entendre moltes coses, i una renuncia a l’estatut, s’ha proposat un acte unitari quan s’arribi al 9 d’agost, i es consumi el frau de l’estat de tots els partits, excepte Ciudadanos que segurament deu estar ocupat traduint les senyals de transit per la tranquil·litat dels nostres turistes.

 

 

Un acte de rebuig a aquesta presa de pel que ahir amb les declaracions del secretari d’estat, i la compareixença de Solbes a Madrid van quedar amb evidencia què la seva postura de que compleixen la llei, inclosa la data deu ser producte d’alguna píndola al·lucinògena, o que directament ens tracten com a rucs. Les excuses del ministre en forma de crisi de l’estat, acontentar a tothom sense arribar al 100 %, i que la constitució garanteix la igualtat entre tots, son un insult a qualsevol intel·ligència mínimament cultivada.

 

En aquest joc polític de despropòsits, on l’Estat veu les autonomies i especialment la catalana, com sers d’un altre planeta, i no també com una part de l’estat, ens estant convidant a formar-ne un de propi perquè aquest senzillament no ens hi vol, sinó per pagar i callar sense cap tipus de dret.

 

L’altre proposta  per part d’Esquerra, i ja recolzada per Iniciativa es la d’una gran manifestació unitària de denuncia per la presa de pel del finançament i reafirmació nacional  l’11 de setembre, recordant les grans manifestacions de la farsa de la transició d’una dictadura a una democràcia dictatorial, i on amb l’implicació de plataformes civils, sindicats i els partits polítics  podria arribar a l’èxit de participació, i ser el punt de partida d’una nova manera de fer les coses en aquest país.

 

Dubto de la unitat de tots els partits, especialment del PSC, enfrontant-se al govern, però s’ha d’intentar i aprofitar-la per convertir-la en una gran diada reivindicativa de l’atzucac on ens trobem i del dret a decidir de la població, ja va sent hora de recordar que la diada no es una festa com ens han volgut vendre els últims anys, sinó un record d’aquells defensors de Barcelona i d’altres contrades que van lluitar fins l’últim alè per defensar les nostres llibertats, els hi  devem amb ells, i també a nosaltres, com a símbol de resistència desprès de 300 anys de foscor, i de llum d’esperança per trencar pacíficament el mur d’aquesta presó on estem posats.

 

Segurament sense voler-ho els nostres politics de pa sucat amb oli ens poden donar una oportunitat que no cal desaprofitar, i què per damunt de personalismes hauria de ser un clam que es visualitzes en el mon.

EL FUTUR DE L?ESQUERRA ABERTZALE

Un panorama força negre es presenta pels votants de l’esquerra abertzale en les properes eleccions, per la criminalització que l’Estat ha fet d’ells.

El líder d’aquest sector Arnaldo Otegui sortirà del seu injust empresonament el proper setembre, i segons algunes informacions deixarà la política activa i el lideratge d’aquest sector de la societat basca.

 

Prengui la decisió que prengui, amb les dues formacions que els representen EHAK  i ANV ilegalitzades, la vista de la justícia espanyola mirant amb lupa qualsevol moviment d’aquestes o futures formacions, registres constants i injustificats a les tavernes o llocs de reunió de simpatitzants o militants, la prohibició de publicacions, i la criminalització de qualsevol persona que simplement digui que no vol pertànyer en aquest estat espanyol, i vol escollir lliurement el seu propi camí.

 

Si per la via pacifica, per la política, pels mitjans, i per totes les eines que pot donar una democràcia de debò, no es pot defensar uns plantejaments, ja em direu vosaltres quines opcions els hi queden.

 

Tanmateix la complexitat de la situació al País Basc vist des de fora, i amb els paral·lelismes que pot tenir a Catalunya, te un clar escull per poder solucionar el problema de fons, i donar veu lliure a totes les opcions, aquest es l’estat espanyol.

 

Un estat disfressat de bondadosa democràcia, però on en el fons els mètodes utilitzats en la dictadura han canviat de formes però no de fons, es tracta que a l’empara d’aquest estat de dret de fireta, silenciar tot el què no sigui el pensament únic, i les directrius de l’estat central.

 

No hi ha cap respecte per la llibertat d’expressió, es condemna per motius polítics, es persegueix qualsevol veu dissident, i s’ignora qualsevol iniciativa pacifica i política que es presenti com la recent consulta popular, barrejant el terrorisme d’ETA amb la política compromesa, i on fins hi tot la tortura es permesa amb els detinguts com ja s’ha denunciat repetidament per organitzacions internacionals pels drets humans en moltes ocasions.

 

Aquesta, i no un altra es la gran democràcia espanyola, la del “manifiesto por la lengua comun”, la de l’espoli econòmic, la de la prohibició a les seleccions esportives, la  de les prohibicions a qualsevol intent pacífic de consultar a la ciutadania cap on vol anar, i moltes coses mes que nomes la valentia, i l’enfrontament pacífic permetrà saltar aquest mur tant sòlid que han anat construint al voltant nostre.

FESTA TAURINA O TORTURA TAURINA

Llegia avui en un mitjà, una concentració a Les Illes per exigir que Palma sigui declarada antitaurina, com ja ho son moltes ciutats al Principat amb la polèmica i sentiments que això suscita.

 

Aquestes iniciatives, i moltes d’altres porten a la pregunta de si les curses de braus son festa o barbàrie, i aquí a Catalunya el tema esta molt viu, i la discussió moltes vegades es encesa.

 

Aquest fet manifestament espanyol, com podia ser de qualsevol altre lloc del planeta, no crec que sigui el tema, es un dels distintius de l’imperi, i nomes donant una volta per les botigues per turistes ens adonem que ocupen un lloc important, son com una mena de símbol junt amb el flamenc i alguna cosa mes,  d’aquest pensament únic expressat també en els souvenirs i imatges, què vol donar un estat davant els ulls dels seus visitants, obviant moltes altres tradicions que no volen ser promocionades, com en altres àmbits passa amb la llengua, la cultura o el finançament.

 

Dit això, crec sense embuts que en els segle on vivim aquests espectacles son una autentica salvatjada, i què diu molt poc d’una societat civilitzada i moderna com ens diuen que som.  Crec que els sacrificis de persones o animals formen part del passat i la tortura mai pot ser un espectacle, sinó  l’evolució de la espècie no haurà servit de res, i seguirem a les catacumbes.

 

Els mitjans de comunicació evidentment també hi col·laboren, com el cas de la visita de José Tomas a Barcelona per torejar que va servir per ser portada d’un diari en principi seriós com La Vanguardia.  Això diu molt poc d’aquest tipus de premsa que simplement per l’origen de la festa, com diuen ells, te que acaparar portades i titulars, què, segurament amb un altre origen es convertirien en critica ferotge per l’endarreriment i la crueltat del tema.

 

L’Estat  com en molts altres temes no vol evolucionar, però Catalunya crec que si, i la prohibició total d’aquests espectacles hauria de ser un fet i esborrar de la memòria col·lectiva aquest festival d’atrocitat  i vergonya per la raça humana en general.

 

Penso en les persones que disfruten amb el patiment i la sang d’aquests  pobres animals, el tipus de mentalitat, i fins on els pot portar, això explica molts cops molts tipus de comportaments en altres aspectes de la vida i que eixampla la distancia entre un tipus de societat què respecta el medi ambient i les demes especies del planeta,  amb la voracitat  i barbàrie d’aquests que no respecten res, i que mantenen ferm el seu afany de mort pel plaer de veure morir.

 

Demanaria a les autoritats posar fi a aquest endarreriment i deixar els nostres veïns amb les seves vergonyes, però que no ens incloguin a nosaltres mai mes.

LA MARGINALITAT DEL PP CATALÀ

Desprès de les reunions que ha dut a terme la nova presidenta del PP Català, Alicia Sanchez Camacho amb els altres grups polítics, sembla que amb la seva actitud vol mantenir-se en la marginalitat a Catalunya.

 

La creació d’aquest front comú del tripartit i CIU, al qual s’han afegit la patronal i els sindicats per lluitar pel finançament català, sigui de cara a la galeria o de moment real, es una eina de gran valor, i què mai s’hauria d’abandonar amb els temes cabdals per Catalunya per damunt de partits i tàctiques politiques.

 

Tanmateix, en aquest front hi falta el PP Català, ja no parlaré de Ciutadans que em sembla un partit xenòfob amb tot el que respecta a la defensa dels interessos catalans, i amb una obsessió malaltissa per la llengua castellana, i el nacionalisme espanyol, deixaré que visquin amb el seu globus imaginari.

 

Però el PP, desprès de veure com des de Madrid se’ls imposava un candidat que finalment va ser escollit, ara gira l’esquena a una situació esquizofrènica ,que es la petició de que es compleixi una llei orgànica aprovada per l’Estat i referendada per la població, i què suposadament en democràcia la llei esta per executar-la.

 

Això diu molt poc de la seva independència com a partit, i demostra un cop mes ser un apèndix de Madrid, sense cap interès per la defensa dels interessos dels seus votants, que haurien de prendre nota, ja que aquestes persones també resultaran perjudicades si no es compleix la llei, ja que els serveis son per a tots i el benestar no fa distincions.

 

No es pot dir que es vol mes recursos per Catalunya, però que també es vol solidaritat, i que aquest model ha de ser amb el consens de totes les comunitats.

 

L’Estatut estableix una sèrie de preceptes que per molt que tinguin el recurs al TC, de moment es totalment vigent, es llei, i simplement l’han d’acatar, enlloc parla de no oferir una solidaritat, això si, controlada i delimitada per no convertir-se com fins ara en un espoli sense precedents que ens porta a  la pèrdua de competitivitat i lideratge, i respecte l’acord amb totes les comunitats, vostès es deuen als seus votants, no als de Soria per exemple, i el concepte de bilateralitat vol dir dos, i no disset, es l’Estatut de Catalunya que també es el seu, i no el genèric de totes les autonomies, per tant si respecten la democràcia el tenen que defensar, i no entrar amb aquesta marginalitat i incoherències què haurien de portar als seus votants i militants a reflexionar, no estem parlant d’identitats o sentiments, sinó de la butxaca i el futur d’aquest territori que ens inclou a tots.

 

Aquest sectarisme, els ha dut al que son,un partit marginal que es pensa que els seus votants no tenen els mateixos drets que els que no ho som, i això saben perfectament que no es veritat, però en fi seguint per aquest camí nomes recolliran el vot d’uns quants nacionalistes espanyols que sacrifiquen els seus interessos i benestar en nom d’aquesta croada ètnica que practica l’estat espanyol amb les seves ultimes colònies.

ENQUESTA CEO JULIOL ? 2008: VOLEM UN ESTAT

Ja han sortit les dades de l’enquesta periòdica que realitza el Centre d’estudis d’opinió, i què mereix un comentari d’alguns dels seus resultats.

Les consideracions sobre aquesta enquesta oficial normalment jo les consultava al Bloc del Xavier Mir, un dels blocaires mes actius, i que malauradament ens ha privat dels seus articles amb la vaga de bloc que està realitzant pels motius que tots sabeu, i què tot hi des del respecte, crec que no podem prescindir de cap altaveu per activar la qüestió de la sobirania, es un luxe que no ens podem permetre en els moments difícils que vivim.

 

Desprès d’un cop d’ull al reguitzell de dades, en destacaria tres que m’han cridat l’atenció:

 

Desprès de 30 anys de Democràcia a l’estat espanyol, prop d’un 50 % de la mostra està gens o poc satisfeta de la mateixa. Evidentment a l’estat no l’importen aquests resultats, ja que suposo te assumit que es una democràcia cosmètica, sinó serien unes dades molt preocupants, i dona idea del nivell democràtic i del famós estat de dret, del qual tant s’omplen la boca, i que dia rere dia veiem què es un frau total i absolut al servei d’un regim que no ha abandonat molts tics de l’època anterior.

 

Destacaria també que un 62,7 % creu que tenim un nivell insuficient d’autonomia, cosa que amb un estat de les autonomies que amb la renovació dels seus estatuts han donat a entendre des de l’estat central que es el límit del desenvolupament d’aquest sistema, es una dada a tenir present, i què observem cada dia amb els nivells de decisió que pot tenir la Generalitat, completament nuls amb molts aspectes, i amb un estat central que no vol aprimar-se, i què quan vol envaeix les competències ja traspassades sense cap tipus de complex, i sense possibilitat de replica.

 

Finalment la part mes interessant es la pregunta de la relació Catalunya-Espanya, i on un 6,1 % vol una regió d’Espanya, un 16,1 % Estat Independent, un 34,7 % un estat dins un estat federal, un 37 % una Comunitat Autònoma, i la resta no contesten.

 

Es a dir, que sumant els partidaris d’un estat propi, be independent o be federat sumen 50,8 %, mes de la meitat dels enquestats, seguint la tendència favorable a aquesta opció des de fa molt de temps. Crec que es una dada que no pot pasar desapercebuda per la classe política, ni per la societat per molt de temps mes, les dades son les que son, i haurien de provocar un anàlisi per part dels partits de obrir aquesta via que sembla tenir un suport majoritari, i què com s’ha demostrat en tots els casos en el mon, una vegada es visualitza el procés, aquests percentatges augmenten espectacularment.

 

La societat civil hauria d’empènyer en aquesta direcció amb valentia, ara es un bon moment, amb la presa de pel del finançament, amb un estatut que ja no anirà a mes i que tornarà retallat per segon cop del TC, i què evidentment seguirà sent insuficient pel nostre benestar.  Es un gran moment per plantar-nos si tots remem amb la mateixa direcció, i ens deixem de partidismes inútils, si esperem molt potser no hi haurà res a salvar, ja què la virulència de l’imperi es cada cop mes asfixiant.

 

 

EL CATALÀ A LA FRANJA D?ARAGÓ

El projecte de llei de llengües d’Aragó s’ha filtrat a la premsa, i dona idea don es pot arribar, i les giragonses legals què es poden fer per intentar reduir una llengua a anècdota folklòrica.

 

Resulta que en principi el català i l’aragonès seran reconegudes com a llengües pròpies, però no seran cooficials, ni tant sols en els territoris on el parlen. l’Única llengua oficial serà el castellà que no tindrà el caràcter de pròpia.

 

Aquest embolic el resumeixen dient que l’Aragó es trilingüe, una majoritària i oficial a tot el territori, i dues mes en diverses zones amb especial estudi i protecció per part del govern, una formula com l’emprada a la Constitució per definir les llengües d’Espanya què no son el castellà.

 

Tot això sembla un acudit, però desgraciadament forma part d’aquest genocidi lingüístic que l’Estat està duent a terme per fer desaparèixer qualsevol llengua que no sigui l’oficial del regim.

 

Primer va ser el País Valencià, amb la divisió i invent de l’idioma valencià, contra tot criteri dels experts en la matèria, i nomes basat en criteris politics per desunir la llengua i desactivar-la  en el seu us social, la millor manera de fer recular un idioma, complementant l’estratègia, amb el tancament dels repetidors de TV3, i la passivitat del govern de l’estat què evidentment ja li està be.

 

Ara arriba l’Aragó, i el territori de la franja on el català encara es viu, i l’esquizofrènia arriba a límits surrealistes, les llengües pròpies no son oficials i la que no es pròpia es l’única oficial, deu ser un cas únic al mon, jo pensava que una llengua pròpia sempre hauria de ser oficial per qüestions obvies, i no ho serà ni en el territori on es majoritària.

 

Era difícil superar-se però ho han aconseguit amb la formula constitucional del respecte i protecció, què traduït en l’argot de l’imperi es abandonar-les a la seva sort i deixar en mans de les persones del territori que traslladin aquest llegat cultural de generació en generació fins la condemna a la desaparició, i així deixar pas a un idioma que segons els grans intel·lectuals pasa per serioses dificultats com es el castellà.

 

Es una autentica persecució, i on el següent pas serà veure com el TC esborra de l’estatut la part on posa que el Català te el dret i el deure de ser conegut, aquest privilegi serà reservat com fins ara el castellà.

 

La situació es greu, i l’idioma un factor que molesta i molt al regim espanyol pot pasar per serioses dificultats si no plantem cara, i aportem el nostre gra de sorra amb la seva divulgació i us normalitzat, respecte les comunitats abans esmentades fins que no tinguem un estat propi no podrem tenir la influencia necessària per contrarestar l’odi espanyol a la diferencia.

L?ESTAT BELGA A UN PAS DEL TRENCAMENT

Desprès de nou mesos de les eleccions, i quatre de govern, el president Leterme ha presentat la dimissió, que el Rei no ha acceptat, i el caos institucional del país es un fet poc mes que irreversible.

 

Efectivament, la divisió entre Flandes i Valonia cobra nova volada, i possibilitats de dur-se a terme desprès  dels nombrosos intents de formar govern , i iniciar reformes en les institucions de l’Estat que han acabat amb la dimissió del president del govern interí amb el suport dels principals partits flamencs i valons, què ha estat incapaços de consensuar les reformes entre les dues comunitats, cada cop mes allunyades.

 

El rei, veient amenaçat el seu regnat, no ha acceptat la dimissió i ha encarregat a tres mediadors, cap de flamenc, per explorar noves vies d’entesa.  Aquest gest ha estat interpretat com una provocació per Flandès, i l’oposició es frontal. Les perspectives  cada cop son mes properes a la divisió pacifica del país, cosa que suposaria un cop dur per la Unió Europea, ja que Brussel·les es on resideixen les institucions comunitàries.

 

La qüestió lingüística entre francès i neerlandès, amb l’avenç d’aquest primer en zones flamenques i a la capital, es un element cabdal en el problema i de difícil solució, sinó es amb el model de l’antiga Txecoslovaquia, amb una separació amistosa i civilitzada de les dues comunitats, i la creació de dos nous estats.

 

Els paral·lelismes estant servits, i a poca distancia de Catalunya, encara que l’imperi espanyol com sempre farà el ridícul no reconeixent d’entrada els nous estats, i negant qualsevol comparació amb la seva colònia catalana.

 

Les coincidències mai son casuals, i si aquí patim la virulència del castellà què es vol imposar i arraconar a qualsevol altre llengua de la manera que sigui, i a mes veiem com l’espoli i explotació constant d’una part a l’altra pot fer saltar la banca catalana pels aires, i l’antic motor de l’estat es pot convertir en un pol de desafecció creixent per l’estat, els escèptics quan vegin aquestes solucions normals tant properes potser veuran la llum, i s’atreviran a donar el pas de la sobirania, sobretot la classe empresarial cada cop mes ofegada pel regim dominant a Madrid, on la vergonya  ja no existeix, i el tracte com a ciutadans de segona es cada cop mes clar i sense embuts.

POSICIÓ COMUNA DE CARA A LA GALERIA

Molt voldria equivocar-me però l’acord de front comú per rebutjar les línies generals expressades per Solbes sobre el finançament català, fa olor de propaganda institucional.

Efectivament, crec què amb el record de l’estatut encara recent, les nostres forces polítiques encara amb edat infantil, i poc acostumades a enfrontar-se amb un estat de primera divisió què mira pels seus interessos, i molt mes avesades a les baralles tàctiques per conquerir les engrunes que ens deixen de poder, sense pensar ni de lluny en els interessos de Catalunya, fan pensar en mala peça al teler amb la negociació del nou finançament.

 

Nomes unes hores desprès de treure pit per l’acord del tripartit i CIU per dir no a la direcció que Solbes vol donar al finançament, i què no s’assembla amb la que marca l’estatut, una llei orgànica que com de tots es sabut es paper mullat per l’estat, ja han sortit el Sr. Iceta per part del PSC, dient que no veu clar com acabarà aquesta posició comuna, i denunciant la tacticitat dels nostres partits, sense esmentar esclar, la representació teatral que ens esta oferint aquesta partit amb les reclamacions a Zapatero, i la seva estimació catalana, això si sense voler un grup propi i votant sempre igual que el PSOE a Madrid.  

 

El Sr. Puig per part de CIU també ha recordat que si el PSC no se’n surt, ells hauran de pactar el finançament pel seu compte amb Zapatero pel benefici del país. Una vegada mes el cinisme al servei de la politica, ja que tots recordem l’acord de retallades finals Mas-Zapatero en l’Estatut, i que tantes fotos va proporcionar al líder convergent que com un nen petit va poder treure el cap i ser el nostre heroi de fireta.

 

Amb aquests precedents, i les posteriors declaracions, crec que l’estat tornarà a donar gat per llebre a Catalunya, mentrestant els nostres politics de segona miraran de sortir be a la foto, i preparar una estratègia per atribuir-se tots els mèrits de l’assumpte, sabent en el fons que els únics que perdran en aquesta batalla son els ciutadans de Catalunya, què veuran com el seu esforç fiscal continuarà sense cap tipus de recompensa, això si escoltant moltes tones de demagògia barata sobre les bondats del nou model, i acumulant mes desafecció per les properes eleccions.

 

Esperem tot això sigui mentida, i aquest cop el tracte sigui verdaderament bilateral, tot hi que els precedents no conviden a l’optimisme.