Arxiu mensual: juny de 2008

LA LLEIALTAT DEL PRESIDENT (2)

M’he vist obligat a escriure una segona part dedicada al President Montilla ,arrel del escrit que va publicar aquest diumenge sobre la selecció espanyola i la seva falta de sensibilitat.

Efectivament, torna a pecar de falta de sensibilitat cap al poble què te que representar, i amb un article signat per ell explica que esta orgullós dels catalans que han anat a la selecció, diu desacomplexadament que vol que guanyi Espanya, per les seves virtuts futbolístiques, i perquè representa a un país que cada cop se sent mes lliure i europeu a la vegada, entre frases que he volgut destacar.

 

President, li tornaré a recordar que vostè amb el seu càrrec, representa la voluntat i els anhels dels catalans, i tot hi que les seves preferències futbolístiques què com les de qualsevol son lliures i personals, les circumstancies de la terra que representa son especials en aquest tema.

 

Els catalans que van a la selecció, hi van obligats ja que les discrepàncies suposarien la fi de la seva carrera esportiva, cadascun pot triar on jugar, però pensi que ells no poden triar.

 

Respecte al bon futbol exhibit, res a dir, ha estat en aquest campionat la que millor futbol ha practicat, però com vostè ja sap el futbol com a fenomen de masses es barrejat amb la política amb elements com l’himne, la bandera, els reis, i totes les essències pàtries imperials que hem sentit aquests die, amb una espècie d’obligació ha donar suport a aquests onze homes.

 

On hauria de rectificar urgentment es amb la representació d’un país lliure i europeu, es tant lliure  que nega la possibilitat que les seleccions catalanes dels esports mes representatius com el futbol puguin competir oficialment, i amb d’altres com el patinatge amb els diners de tots, ha perseguit tots els passos fets cap a la seva oficialitat, arribant a l’esperpent de retirar el seu equip de bitlles, federació catalana si oficial per no enfrontar-se, per no parlar de les traves als partits de costellada anual que intentant minimitzar al màxim.

 

Això Sr. Montilla, no es llibertat, impedir els sentiment expressats molts cops amb les seleccions catalanes a cop de constitució no es lícit.  Pensi que amb democràcies de veritat com a Gran Bretanya això mai ha suposat un problema, i Europa com no pot ser d’altra manera ho ha acceptat.

 

Vostè representa a Catalunya, i mentres les prohibicions dictatorials de l’Espanya de sempre segueixin en peu, no pot dir aquestes fal·làcies  i utilitzar aquesta demagògia que fereix profundament el sentiment del seu poble, què a pesar de l’invasió de banderes i crits espanyols suportats aquesta nit passada, sap que amb una hipotètica selecció catalana serien infinitament majors.

 

L’esport cohesiona com a sentiment de poble, i això es precisament el que volen impedir des de les Espanyes, donant-nos el seu sentiment per fer-lo nostre i així passar full.  Malauradament per ells això no es així, i el sentiment personal fa que jo mai m’alegraré d’una victòria d’Espanya, ja que deixant els jugadors a banda, es una victòria des de l’imposició i el sectarisme mes cruel que tard o d’hora sap que acabarà caient.

 

Faci honor al seu càrrec, i tot hi que en el seu govern te una força que li hauria de recordar els seus deures nacionals, i simplement s’ha oblidat del projecte pel seu interès propi, no es deixi influir, i sigui el president de tots els catalans que la majoria ahir no varem sentir cap sensació de felicitat.

LA LLEIALTAT DEL PRESIDENT

Avui hem sentit en el Consell Nacional del PSC, com el President de la Generalitat feia algunes afirmacions que sonen a broma  i  vergonya aliena.

 

En primer lloca davant afirmacions intencionades per allunyar el PSC i el PSOE, reitera la seva lleialtat a Zapatero i el seu govern, desprès assegura què l’acord del finançament que esta apunt d’aconseguir serà molt beneficiós, dintre del termini establert, i amb una negociació lleial i responsable, també ha afirmat que el seu partit te un projecte per Catalunya i per Espanya, reiterant el compromís amb l’Espanya integradora de Zapatero, així com defensar el federalisme desacomplexadament.

 

Com a ciutadà de Catalunya, espero i crec que la primera lleialtat d’un president de la Generalitat es amb el seu poble, en aquest cas Catalunya, i on te que defensar els interessos d’aquests fins al final, i davant de qui sigui per damunt del partit que els domina, i de presidents que la majoria de vegades van en diferent direcció.

 

Respecte al finançament, crec que hauria d’haver reunit a totes les forces, i trobar una proposta exigent i consensuada per defensar-la bilateralment a Madrid amb el suport de tots els grups, el que vostè entén per negociació lleial i responsable sona a insult per la intel·ligència, ja què el primer que no ha complert els compromisos es el govern espanyol, ni dates, ni balances fiscals, ni negociacions de tu a tu mes enllà del teatre representat amb les comissions que no serveixen de res, ni amb les quantitats, ja advertides pel ministre Solbes que per la desacceleració econòmica com en diuen ells seran limitades, i al gust de totes les autonomies, amb el que tornarem a estar al cap del camí, i amb l’aigua al coll, cosa que vostè ja sap.

 

El seu projecte per Espanya i Catalunya ja el coneixem, simplement la segona part desapareix, i obeeix a la primera en tot i sense dret a replica, una relació perfecte per l’estat, altres que diu no tenen projecte per aquestes dues parts, sap que si que el tenen, però va amb direcció contraria al seu, ja que els dos subjectes passen a una relació d’igual a igual sense supeditacions de cap tipus, clar que això no l’interessa sentir-ho.

 

On ja es supera a si mateix, es amb el federalisme desacomplexat i el compromís amb l’Espanya integradora de Zapatero.  El federalisme simplement a l’estat no existeix, ningú el defensa, i per això es va inventar l’estat de les autonomies, una espècie de descentralització administrativa per no canviar res, i respecte a l’Espanya integradora, això ja fa riure o plora segons es miri, aquesta integració te un clar exemple quan dos polítics com en Puigcercós i Urkullu expressen el seu desig de victòria de qualsevol selecció que no sigui la oficial del regim, des de la radio se’ls insulta repetidament, i el que es mes greu es considera que això no es democràcia, fixis la perversitat del concepte que nomes es democràtic, el camí únic que marca l’estat.

 

Decididament, li demanaria fes cas a molts sectors de la població com en l’acte d’Omnium de l’altre dia per rebutjar la sentencia del TC, i on el seu partit no hi va assistir, defensi a Catalunya que es el que s’espera de vostè ja que gracies a un partit que ha perdut el nord com Esquerra ha tingut l’honor d’accedir al càrrec, i oblidi el discurs optimista i fals que ja no s’aguanta per enlloc.

 

 

LA CONSULTA A EXAMEN

Avui com estava previst el projecte de Consulta Popular del lehendakari Ibarretxe ha estat aprovat per la majoria del Parlament Basc, i segueix el seu camí.

Des de l’Estat Espanyol, aquests últims dies ja s’han encarregat de mentir a la població amb dues coses fonamentals per tenir una opinió del tema, primer parlen d’un referèndum, cosa que no es cert ja que es una consulta no vinculant jurídicament, però sí políticament per arribar amb l’autorització de la població a una taula de tots els partits, basada en el dret a decidir a una solució del conflicte per aquest cop posar a referèndum el 2010. El segon tema amb cinisme i total impunitat la difusió de que gracies a ETA s’aprovarà la proposta del lehendakari, pel vot donat per EHAK que ha desnivellat la balança, la qual cosa es falsa ja què el projecte ha estat votat afirmativament per PNB, EA, EB, Aralar i 1 vot de l’esquerra abertzale, tots aquest i no un de sol son els impulsors de la proposta, cosa què no interessa dir al govern estatal.

 

El ple ha estat tens per la posició dels partits espanyolistes, PSE i PP què curiosament amb la defensa de les essències pàtries sempre coincideixen, i s’atreveixen a parlar de democràcia, un concepte que sempre utilitzen com mes els interessa, en aquest cas la seva obsessió es que la consulta divideix, amb la contestació d’Ibarretxe, un polític que amb els seus defectes i encerts provoca  enveja per la mediocritat existent a Catalunya , de què el que divideix no es preguntar, sinó la prohibició de fer-ho, tot seguit ha anat desmuntant tots els arguments contraris com el famós Estatut de Guernika, on des de fa anys queden pendents les mateixes transferències, i simplement l’estat incompleix la llei i no passa res.

 

Per acabar-ho d’adobar el govern de Zapatero ja ha anunciat que portarà el projecte al tribunal Constitucional, amb el pretext què la sobirania nomes pertany a l’estat, i no a cap autonomia, sense fer cas d’un parlament sobirà com ja va fer amb el pla Ibarretxe o amb l’estatut català.

 

Cal denunciar aquesta farsa de democràcia davant del món sencer, si els parlaments sobirans no serveixen per res, simplement que els dissolguin, i expliquin clarament que no pensen fer cap tipus de descentralització, disfressant de parlaments simples delegacions del govern central sense dret a decidir ni reclamar res.

 

Amb aquest recurs el govern Zapatero es posa a l’alçada  de dictadures com estem veient a Zimbabwe, on la candidatura guanyadora no es pot presentar a la segona volta perquè el dictador surti escollit un altre cop. Les diferencies de concepte  son mínimes, i si la població no pot decidir res de que va servir la tant esbombada transició, si fins hi tot la mateixa constitució autoritza a l’exèrcit per salvar la unitat de l’imperi costi es que costi.  Senzillament un altra frau, i una prova de que Franco ho va deixar tot ben lligat, i el que sap mes greu des d’aquí es la col·laboració dels nostres partits polítics en aquesta farsa en contra dels nostres interessos.

 

La prova del cotó pel lehendakari vindrà ara, seguirà el procés no fent cas del recurs que paralitza qualsevol iniciativa, cosa què significarà un gran pas per saltar aquest mur, o simplement abandonarà amb victimisme, cosa que pot donar a pensar en càlculs electorals de fons previs a l’aprovació.

 

Espero no em decebi, i el pols amb l’estat estigui obert per primer cop des de l’instauració d’aquest regim, erròniament anomenat democràtic.

 

MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÙN

Circula aquests dies un manifest a favor de la llengua comuna de tots els espanyols, i què be signada per una sèrie de feixistes, perdó, d’intel·lectuals que cal repassar.

 

Noms com, Albert Boadella, Fernando Savater o Felix de Azúa, ja donen idea de que en pot sortir d’un manifest redactat per aquests grans pensadors què se’ns dubte passaran a la història de la mediocritat, el racisme i la xenofòbia mes absoluta, com exemple d’un estat que no vol evolucionar,  i del què cal allunyar-se com mes aviat millor pel be dels nostres cervells.

 

L’Escrit expressa la seva preocupació per la situació institucional de la llengua castellana, per descomptat recorda, l’única comú i oficial a tot el territori, d’un gran prestigi en el món, i vincle d’expressió en tots els àmbits.  Defensen què es l’única amb deure de ser coneguda, i això no es injust per la resta, sinó una riquesa cultural per la democràcia que cal protegir. Els ciutadans tenen drets lingüístics, i no els territoris, ni les llengües mateixes, per això no es pot imposar amb prioritat una llengua als parlants anomenant-ho normalització lingüística . A les comunitats bilingues, es bo que es coneguin les dues llengües, però aquesta no pot ser imposada sinó estimulada, ja què per lògica molts ciutadans preferiran fer la vida en la llengua comuna, i coneixent nomes el suficient de la segona llengua per gaudir de les manifestacions culturals, res de màxims sostres en matèria lingüística, ja què retalla possibilitats a la població. Creuen que la constitució que els dona a les llengües minoritàries màxim respecte i protecció ja es compleix, i no pot servir com excusa per discriminar la llengua comuna, i amb això i quatre disbarats mes demanen una normativa legal per fixar el castellà com a única llengua oficial i comú amb dret a ser educat amb ella, i preferència amb retolació, via publica, atenció administració i en afers estatals.

 

Cada gota de tinta d’aquest manifest supura racisme, i una intenció clara de fer desaparèixer qualsevol rastre d’alguna llengua què no sigui la castellana què com es normal amb un estat de pensament únic, selecció esportiva única, i naturalment llengua única, la resta poden sobreviure com una curiositat en una espècie de reserva d’indis.

 

La plurinacionalitat negada sempre per l’estat te aquestes coses, que tampoc s’admet cap llengua que no sigui la decidida per l’imperi, i a mes amb el suport de publicacions com El Mundo i moltes d’altres van llençant la idea de que a Catalunya el castellà ha quedat arraconat en benefici del català, quan nomes donant un passeig per qualsevol poble es detecta la situació contraria, però no en tenen prou, eliminada la llengua, la assimilació serà molt mes fàcil, i qualsevol temptació identitaria serà avortada ràpidament.

 

L’odi a la diferencia lingüística expressada per aquests personatges sinistres al servei de l’autoritarisme de l’estat, i d’altres des d’aquí com en Vidal Quadras, o en Joan Ferràn, i molts d’altres tenen la obsessió malaltissa què defensar la teva llengua vol dir menysprear les altres, i seria bo que donessin una volta pel món i veiessin que la diversitat lingüística es un fet normal arreu, i cada lloc utilitza com a llengua vehicular la seva sense perjudici de que n’aprenguin d’altres, i per molt que s’entestin a destruir-la una llengua amb mil anys d’història no es dissol tant fàcilment, ni que sigui a cop de llei.

 

Ara, nomes caldria que els partits catalans elaboressin una llei de política lingüística de debò, i què es fes complir sense manies, que es tracta de normalització i no d’imposició, per això ja tenim a l’estat espanyol que n’és tot un expert.

PETICIONS AL PP PER POR DE DECIDIR

Aquestes ultimes setmanes, i amb el Congres del PP ja finalitzat amb la victòria de Mariano Rajoy i el seu pretès gir cap al centre, abandonant les posicions d’extrema dreta habituals d’aquest partit, ha portat les primeres conseqüències.

 

Efectivament, aquestes noves formes moderades s’han de veure a la pràctica com es tradueixen, ja que el sector dur del partit proper a Aznar no les veu clares, però des del punt de vista electoral semblen l’unica sortida d’aquest partit per derrotar el PSOE de Zapatero a l’estat, que sense fer res destacat i enganyant repetidament als catalans sobreviu gracies a la falta de memòria, i dignitat  d’aquests.

 

 

Un altra cosa que destaca es la petició, primer de Carod, desprès de Puig, i finalment del President Montilla de què en prova d’aquest tarannà el Partit Popular retiri el recurs contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, cosa que evidentment no pensa fer, i menys amb homes escollits a la direcció que odien tant Catalunya com en Vidal Quadras.

 

Aquestes peticions humiliants que de vell antuvi ja se sap la resposta sonen a sortida endavant, o últim recurs dels partits catalans, què evidentment no tenen prou valentia per afrontar un pols amb l’estat, i rebutjar fermament qualsevol sentencia que inclogui retallades a l’estatut o lectures restrictives al text referendat per la població en referèndum, i què suposaria un fet sense precedents en el món democràtic.

 

Els partits catalans estan tant acostumats amb les seves baralles d’anar per casa, i les seves tàctiques per obtenir petites quotes de poder, què aquest repte els va molt gros, i no saben com sortir-ne de l’atzucac on es troben.

 

Sabem que els partits espanyolistes PSC, PP i Ciudadanos simplement acataran la resolució, però tant ERC, CIU i ICV haurien de jugar fort les seves cartes, i per una vegada ser dignes del poble que representen, i anar a totes per una causa comuna que malauradament i per l’experiència vista fins ara no sembla que hagi de pasar de quatre proclames per alimentar la militància, què es traduiran a l’hora de la veritat en un altra humiliació, què crec aquest cop la societat civil no hauria de permetre, fent la màxima pressió, començant per l’acte organitzat per l’òmnium Cultural, i acabant per grans manifestacions demanant dignitat a aquesta mediocritat política que ens representa.

 

 

EL CLAM DE LA VICTORIA DE L?IMPERI

Ahir degut a la  victòria d’Espanya sobre Itàlia en la Eurocopa de Suïssa, es va desfermar el nacionalisme espanyol, en forma de coets i botzines de cotxe per les nostres ciutats.

Tots els mitjans afins al regne van desplegar el seu poder mediatic per exaltar aquest triomf com una victòria de tots, i fins hi tot des d’un bloc proper al partit mes ranci dels que estan representats a Madrid, la UPD de la intolerant Rosa Diez, coneguda pels seus discursos incendiaris sobre el victimisme del castellà o la unitat sagrada de l’estat, tot un exemple de caspositat  en blanc i negre, es va reproduir un fotomuntatge amb la formació d’un equip de futbol format per personatges com Ibarretxe, Carod, Joel Joan, Carretero, Laporta, Franki i d’altres, com escarni per la seva dissidència a les idees del regim.

 

Jo, confesso que vaig anar fent zapping  per veure el marcador, però amb el desig de veure augmentar el caseller de gols de l’equip italià, com deia aquella samarreta, jo tinc dos seleccions, la meva, Catalunya i el rival que jugui contra Espanya.

 

Es un sentiment totalment legítim, i crec acceptable ja que per culpa de l’estat que representa  “la roja”, no puc veure les meves seleccions competint amb major o menor fortuna en competicions oficials, amb un deliri persecutori per tot el món, i on una simple costellada necessita autorització per ser jugada i normalment amb els millors jugadors fora de la convocatòria.

 

En altres països com el Regne Unit amb una tradició democràtica que res te a veure amb l’espanyola, cada nació pot competir oficialment amb normalitat, i es vist com un fet normal, però aquí no s’acceptarà per molt que el sentiment de la gent ho demani, i es reuneixin amb poc temps 500000 signatures de suport.

 

Aquesta obligatorietat, i donar per fet una selecció, una llengua, un estat i una manera de pensar, acabarà per tornar-se en contra dels mateixos interessats, ja que la força irracional del poder, no pot substituir la força de la realitat plurinacional, i què necessita gestos de l’estat per treure el cap  i sentir-se viu.

 

Aquesta mofa dels sentiments aliens, es una arma mes que ha d’aprofitar l’independentisme per segar les cadenes que ens uneixen a aquesta paret que no vol cedir ni un centímetre en tots els àmbits de poder, i encara menys els visibles internacionalment.  Rússia es la propera esperança.

 

 

LA DEMOCRACIA DE FIRETA CONTRA RUBIANES

Ni tant sols els humoristes, actors o personatges de l’espectacle en general es lliuren de la dèria per la pàtria d’aquest estat de dret hereu del franquisme, i què no ha evolucionat, ni tant sols s’ho planteja.

L’audiència de Barcelona ha ordenat reobrir el cas Rubianes, que ja va ser tancat en el seu moment per ultratge a Espanya, i degut a les declaracions fetes per l’actor en el programa de l’Albert Om de TV3, on amb la seva ironia habitual i parlant de l’Espanya casposa propera al franquisme i els seus deliris habituals, va dir entre altres frases que es cagava en la unitat d’Espanya, tot dit en un context basat en la pregunta i amb el seu estil habitual.

 

La  Fundació per la defensa de la nació espanyola, va se la demandant per ultratge i incitació a l’odi, cosa rebutjada en primera instancia pel jutge pertinent, i què ara continuarà.

 

Això ja passa de mida, una cosa es que l’estat espanyol no assumeixi les nacionalitats que te oprimides en el seu estat, què nomes doni suport una sola llengua que consideren pràcticament la mare de totes les llengües mundials, i donen tracte de segona a la resta de pobres llengües minoritàries, què maltracti fiscalment a una zona determinada amb els seu estat per afavorir-ne d’altres, què no inverteixi en una zona en els àmbits mes elementals pel desenvolupament i benestar d’una part de la societat amb tot el coneixement de causa, què no reconegui els drets elementals, com el del dret a decidir i pugui decidir quines lleis ja aprovades desenvolupa i quines no, què fins hi tot un tribunal pot qüestionar la llei orgànica fonamental d’una part del territori prèviament escapçada i retallada, ratificada en referèndum per la població, i moltes coses mes per estirar-se els cabells.

 

Tanmateix, tot l’anteriorment esmentat no ens hauria d’estranyar en una democràcia de molt baixa qualitat, sense transició del franquisme, i on aquests poders segueixen movent els fils del poder.

 

Ara be, amb el tema de llibertat d’expressió estant reblant el clau, tancament de diaris, ilegalització de partits polítics, crema de fotos del monarca, despenjament de banderes espanyoles dels ajuntaments, caricatures de la família reial a revistes d’humor, i fins hi tot ara opinions en un context determinat i amb la seva manera de fer habitual d’un gran actor com en Rubianes, al qual desitjo una breu recuperació de la seva infermetat, i què sinzerament aquest tràngol en qualsevol país civilitzat no hi hauria tema.

 

Aquesta farsa dictatorial s’ha de desemmascarar davant els ulls de tota Europa, perquè vegin quin estat tenen entre els països civilitzat de la Unió Europea. Francament passen els anys, i les coses van a pitjor, aquest reobriment del cas fa riure, i es desmunta per si sol, com els altres casos abans esmentats i lamentablement van en augment, ja nomes falta la restauració de la pena de mort i les diferencies amb la dictadura franquista pràcticament seran inexistents en nivell de llibertats.

 

Una de les amenaces recurrents sobre una futura separació de Catalunya de l’estat es l’expulsió d’Europa, però crec que la Unió es tindria que plantejar donar un toc d’atenció per complir les mínimes regles democràtiques a l’estat espanyol,  sinó vol veure amenaçat el seu estatus actual.

 

 

LLEI PER BLINDAR EL GOVERN

La ponència encarregada d’elaborar la llei del govern ja ha introduït una esmena per blindar el tripartit de futures temptacions amb el beneplàcit de tots els socis.

 

Efectivament, un mes abans del congres d’ERC, el tripartit va inclouré una esmena a la llei amb la signatura dels tres partits del govern, què augmenta de 13 a 27 el nombre de diputats necessaris per presentar una moció de censura al president de la Generalitat.

 

Aquesta mesura tàctica crec que no es casual, ja què el sector oficial que dirigeix Esquerra sap que la capsa dels trons pot explotar a les seves mans quan la sentencia del TC sigui vexatòria amb l’Estatut, i les bases del partit exigeixin ma ferma i dignitat, cosa que malauradament fa temps ha desaparegut en aquest partit.

 

Aquesta esmena impediria que Esquerra presentes una moció de censura per trenca el govern amb contradicció amb el PSC, què simplement es limitarà a acceptar la sentencia sense cap rubor, com ja s’intueix per les declaracions del seus màxims representants de respecte als tribunals, i la seva posició amb l’acte d’Omnium contra la legitimitat del TC del proper dia 25, on sense posar-se vermells ens diuen que no hi seran per no interferir i influenciar a la justícia.

 

 

Tothom sap que aquest tribunal esta totalment polititzat pels dos partits majoritaris a l’estat, i què s’atreveix a decidir sobre temes resolts en un referèndum per la població, se’ns dubte no passaria la prova del cotó democràtica en cap estat lliure del món.

 

Als dirigent d’Esquerra fa temps que han perdut el nord nacional, i ens diuen que no es una mesura de por, sinó per garantir un marc estable al govern. Aquests traïdors de pa sucat amb oli ja no saben quina excusa posar per dignificar les seves decisions totes encaminades a mantenir el tripartit, i les quotes de poder, si es necessari utilitzant l’autocensura com en aquest cas.

 

El marc estable, ja recorda el famós marc constitucional que es inqüestionable i irrenunciable, i no els interessa veure que ja vida mes enllà dels seus càrrecs, i que la major part de votants i possiblement de militants sense lligams  polítics n’estan farts d’aquest doble joc amb una cara interna i una de cara a la galeria, què repassant les ultimes comeses electorals porta unes conseqüències clares que per suposat cal excloure del discurs oficial.

 

Haurien de saber que si ells no compleixen el contracte signat en forma de ponència amb la militància, aquests queden alliberats de donar el seu suport i la tornada a la marginalitat serà irremeiable.  Obrin els ulls i pel be de la opció independentista no segueixen posant els seus interessos personals per davant del projecte que Catalunya no renunciarà amb o sense vostès.

 

L?ESPECULACIÓ DEL PSC

Arrel de les declaracions del ministre de treball i immigració Celestino Corbacho del PSC, sobre les peticions de grup propi al Congres, cal fer unes reflexions.

De cara al congres dels socialistes catalans el proper mes de juliol, s’han filtrat algunes de les esmenes d’algunes seccions locals, unes treuen el tema de la necessitat d’un grup propi a Madrid, independentment del PSOE, algunes insisteixen amb el laïcisme i federalisme, i les mes atrevides parlen del reconeixement al dret a l’autodeterminació.

 

El ministre ha declarat i s’afanyat a dir per posar aigua al vi què aquesta legislatura no es possible, per la normativa del congres per formar grup propi, i què aquest debat ara no tocava.

 

 

 

Crec  què la majoria del partit socialista començant per les seves cares mes rellevants, els Zaragoza, Iceta, Ferran, Montilla, De Madre, i altres com l’esmenta’t anteriorment ja els hi està be la dissolució d’aquest partit dintre del PSOE votant repetidament al Congres de Madrid  el que mana la direcció encapçalada per Zapatero, fins hi tot quan va contra els interessos de Catalunya i dels seus votants, cosa que ha arribat a límits vergonyosos amb votacions diferents al Parlament i al Congres sobre un mateix tema.  La Hispanoaddicció d’aquest partit explica aquestes coses i moltes mes.

 

Respecte al laïcisme i federalisme, son uns termes que  aquestes alçades de la pel·lícula ja no tenen cap credibilitat, ja que el conveni amb l’església catòlica no ha estat mai rebutjat amb cap govern socialista, i no s’ha anat mes enllà de quatre gestos puntuals, respecte al federalisme crec que sona a broma de mal gust, perquè simplement es inviable a l’estat espanyol, ja que des de la mal anomenada transició l’estat autonòmic va ser la presó triada perquè les nacionalitats estiguessin ben lligades i finiquitades. Anar mes enllà simplement es una utopia què podria obrir les portes de les quotes de poder ara centralitzades en Madrid.

 

Respecte a la autodeterminació, diversos dirigents màxims del partit han fet mofa molts cops sobre el tema, i mai l’han tingut en compte perquè senzillament no hi creuen ja que la seva nació es l’estat espanyol on exerceixen de sucursal del PSOE a Catalunya, i on fan cas omís de manifestacions, enquestes i moviments varis que s’encaminin cap a la sobirania.

 

De totes maneres es esperançador que militants d’aquest partit hagin obert aquesta escletxa què  pot anar fent forat poc a poc, i obrir noves perspectives en els partits espanyolistes.

 

EXEMPLE DE MENTALITAT COLONIAL

Les ultimes declaracions del  conseller  de cultura i mitjans de comunicació Joan Manuel Tresserras sobre la devolució dels Papers de Salamanca, son un reflex de la submissió del tripartit, i l’ambició nacional del seu partit.

 

Ha dit que ha mantingut contactes discrets amb el ministre de cultura espanyol,  i que espera conèixer el calendari de la devolució de la totalitat dels papers de Salamanca el mes de juliol, indicant què no es partidari de cap acte de celebració quan acabin arribant, si es què ho fan, justificant-ho amb el temps passat. i la mort d’alguns dels protagonistes, i ha acabat dient que la cultura catalana ha de  créixer i seduir als altres.

 

Respecte als motius per la no celebració, crec que reflexa una clara submissió i complex d’inferioritat, crec què qualsevol cultura amb un cas d’espoli total com aquest, i què ha hagut d’esperar mes de 30 anys de pretesa democràcia simplement per fer un acte de justícia, i les reaccions furibundes que ha comportat, mereix arribat al cas un acte de celebració, i també com un homenatge a tota aquella gent que ens ha deixat i no ho ha vist complert els seus somnis.

 

Sàpiga, senyor conseller, que Catalunya no va sobrada de victòries, i qualsevol triomf, encara que sigui una devolució com aquesta tant reclamada  i que en qualsevol estat normal no seria cap noticia, mereix ser celebrat amb tots els honors com un pas mes  cap a la llibertat i la normalitat com a nació.

 

Estic d’acord amb vostè que la cultura catalana ha de créixer, però primer ens ha de seduir a nosaltres mateixos i sentir-la com una part mes de nosaltres, com fan totes les nacions normals del mòn, si desprès sedueix a fora mes o menys es un altra tema.

 

El problema com sempre es la manca d’ambició nacional, la desorientació d’ERC, i la falta de poder de la Generalitat què ja hem comprovat els últims mesos, que qualsevol decisió important acaba decidint-se lluny d’aquí i moltes vegades no tenint en compte els nostres interessos.

 

Son molts anys  d’assimilament a tots els nivells, i casos recents com la no convocatòria de Bojan amb la selecció, desprès de renunciar anar amb Espanya per no perjudicar al jugador, i perquè no dir-ho per sentiment de culpa cap a l’estat, i ara aquestes declaracions sobre un cas de vergonya com els papers de Salamanca on al final quedarà l’impressió que reclamar i obtenir el que t’han robat es una concessió de l’estat, i gairebé un privilegi què s’ha d’amagar com en la primera remesa de nit i sense fer soroll.

 

Amb declaracions com aquestes, i actituds com les que veiem cada dia, se’ns dubte la renovació política pasar a ser una qüestió molt urgent abans no sigui massa tard.