Arxiu mensual: maig de 2008

LA LLENGUA CATALANA EN PERILL

Segons una ultima enquesta la població immigrada majoritàriament agafa com a llengua vehicular el castellà, i un 20 % desconeix el Català.

 

La realitat sociològica es que molts d’aquests nouvinguts no els cal expressar-se en la llengua pròpia del país per desenvolupar la seva vida, i esclar trien el castellà amb la col·laboració sempre apunt dels catalanoparlants què els falta temps per canviar d’idioma sense contemplacions, tot fruit de la colonització mental que hem estat sotmesos, i que considera de respecte canviar de llengua quan l’interlocutor ens parla en castellà, però no a l’inrevés.  Fins hi tot en aquest univers mental imaginari qualsevol persona què d’entrada ens parla en qualsevol llengua del mon, el castellà es la solució  per fer-nos entendre, encara que l’altra persona no n’entengui ni un borrall.

 

Aquestes persones immigrades, moltes no en tenen la culpa ja que arriben a un territori on es menysprea constantment la llengua pròpia en benefici de la llengua imposada, i amb una llei de política lingüística que simplement fa riure per la seva poca aplicació i contundència, provocat per l’alienació abans esmentada.

 

Es urgent pel manteniment de la nostra llengua mil·lenària una nova llei de política lingüística molt mes ambiciosa i contundent, amb exemples com el Quebec, on per exemple la retolació dels establiments la llengua pròpia i primera destaca sobre qualsevol altre que es vulgui afegir. Mes inspeccions a la restauració, acords amb les productores del cinema per assegurar una majoria de copies en català,  la justícia a Catalunya amb obligació d’un nivell mínim en català exigible i respecte per la llengua dels usuaris, control a les escoles per recordar el professorat i personal d’administració que la llengua catalana es la vehicular, etiquetatge dels productes com a mínim en català  i un seguit d’actuacions desacomplexades per  posar la llengua al lloc on li pertany i que en qualsevol estat del mon seria una situació normal.

 

No pot ser que determinades empreses amb negoci a Catalunya, pel fet de tenir la seu central a Madrid ignorin qualsevol comunicació en Català, que no amb altres llengües europees, en un clar exemple de xenofòbia lingüística.

 

Sobretot un canvi d’actitud en la població autòctona de voler visualitzar que la llengua primera i comuna n’és una, i fer crear aquesta necessitat ara oblidada a tots els benvinguts, ja què no es normal viure en un territori sense haver d’aprendre la seva llengua. Son coses esperpèntiques que passen per no gaudir d’un estat propi.

DELIRI MONARQUIC

La defensa  de la monarquia  comença a ser una dèria preocupant per l’estat espanyol, i què es un fenomen a estudiar seriosament.

Els fets han succeït en un institut del Morell, on dos alumnes van penjar un cartell en suport als joves que el setembre passat van cremar fotografies del monarca, amb l’autorització del centre. Un pare va denunciar els fets a la Guàrdia Civil, i a instancies del departament d’Educació el centre va haver de facilitar el nom dels dos nois, violant la privacitat de les dades personals d’aquests i els va suposar passar a declarar per l’Audiència Nacional, d’on ara esperen la resolució.

 

Aquests fets passen per sobre de qualsevol norma elemental de qualsevol democràcia normal. La imposició d’aquest personatge pel franquisme i  el seu refrendament encobert dintre del pack constitucional, suposa una clara violació dels drets de la ciutadania a escollir els seus representants.

 

Una família amb una destinació de recursos elevada, i  un nivell diplomàtic mes que dubtós i reflectit fa poc amb el famós “Porque no te callas”, donant una imatge mes que lamentable, o la defensa  de la unió de l’estat per damunt de la pluralitat de les nacions què el composen, i grans dosis de cinisme, com  quan va esmentar en matèria lingüística que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, suposo que la realitat catalana, basca, gallega o a sud-americà deu ser un miratge.

 

La constitució sagrada diu que tots som iguals davant la llei, però com sempre uns son mes iguals que els altres, i el rebuig al borbó expressat amb la crema de les seves fotos ha estat castigat i elevat al nivell de qualsevol crim ,com l’acusació que encara pesa sobre els joves que les van cremar.

 

El cas del Morell també vulnera clarament la llibertat d’expressió què en aquest estat ja no es cap novetat i provoca una clara indefensió, amb l’idea del pensament únic com l’unica alternativa de viure en aquesta imaginaria democràcia espanyola.

 

Lamentablement casos com aquests, o el mes famós de l’Eric Bertran suposen demanar un rebuig total a aquest regim totalitari i sense cap pretensió de canviar.

 

 

 

 

TRIBUNAL ANTI-DEMOCRÀCIA

Arrel del nou pas del Lehendakari en la seva consulta popular, l’estat ha tornat a amenaçar amb la seva arma preferida, el Tribunal Constitucional.

Ibarretxe ha seguit amb el seu full de ruta desprès de rebre la porta al nas en el seu pas per la Moncloa, i l’executiu ha aprovat el projecte de llei de Consulta Popular amb dues preguntes, una sobre la fi de la violència d’ETA, i l’altre sobre la creació d’una taula de partits basada en el dret a decidir, i d’on sortirà la conclusió  per portar a referèndum a la ciutadania basca al 2010 en un exercici de transparència i democràcia impecable, on el proper pas serà la presentació del projecte al Parlament Basc per la seva autorització, l’esquerra abertzale te la clau, i crec acabarà donant suport a aquesta iniciativa què per damunt de tot dona la paraula al poble, i això cap demòcrata ho pot negar.

 

Perdó, he dit cap, no, l’estat espanyol amb en Zapatero al capdavant, nega aquesta oportunitat i amenaça amb la seva arma mes mortífera, el tribunal constitucional.

 

Se’ns dubte aquesta por d’Espanya a que el poble pacifica i democràticament decideixi es totalment irracional, però tinc una teoria què crec ho explica clarament.

 

El regim franquista, a la mort del dictador i sent conscients que no podia mantenir l’estètica d’aquell regim a la Unió Europea, havia d’iniciar una operació de maquillatge i reconstrucció. El primer pas va ser deixar un monarca com hereu, del qual es delicte cremar-li les fotos i qualsevol discrepància. El segon la transició, un frau en tota regla que va iniciar una operació d’estètica a la dictadura existent amb la culminació al llibre sagrat de la Constitució, amb un invent anomenat estat de les autonomies fet per limitar el poder de les nacions sota el jou de l’imperi, i articles com el vuitè què consagra l’exèrcit per mantenir la unitat interior. En quant als partit polítics, molts hereus del regim van seguir sota el paraigües del PP què mai ha condemnat el feixisme, i l’altre gran partit el PSOE, sota el nom de progressista ha mantingut el mateix tarannà que l’altre partit esmentat amb els temes d’identitat sense cap rubor. Pel que fa a la justícia, tribunals com l’Audiència nacional, son una clara actualització dels tribunals del “movimiento”, i la joia de la corona es el tribunal constitucional, una espècie de filtre totalment polititzat i que te la facultat de poder modificar inclús lleis aprovades en referèndum pel poble, i es l’espasa per tallar d’arrel iniciatives democràtiques com la del lehendakari.

 

A partir d’aquí la persecució a la diferencia en nom de l’estat de dret ha estat constant.  En aquest cas el lehendakari esta plantant cara i veurem fins on son capaços d’arribar aquest estat coartador de llibertats, i tant poc democràtic en plena Europa.

 

Esperem què les institucions europees prenguin nota d’aquesta farsa en el si de la Unió, i prengui les mesures oportunes per deixar decidir lliurement aquesta nació el seu futur, i optar si vol per fugir d’aquesta presó.

 

Des de Catalunya esperem que l’exemple porti als nostres partits ha deixar de discutir un altra presa de pel com el finançament, i optin per sortir de l’atzucac amb la valentia i dignitat que haurien de tenir i no tenen.

AUTOODI MALALTIS

M’ha cridat l’atenció aquests dies dos queixes que han expressat dos membres destacats del Partit Popular, i què semblen una malaltia crònica irreversible.

 

Arrel del partit amistós Catalunya-Argentina, en la retransmisió per TV3 apareixien per pantalla els missatges enviats per SMS dels televidents, i molts d’ells reclamaven l’oficialitat de les seleccions, reclamant un estat propi, per resoldre aquest problema i molts d’altres.

 

Fins aquí tot normal, però vet aquí que el Sr. Fernandez Diaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona es va queixar per la sortida en pantalla d’aquests missatges, ja què no tothom es independentista.

 

En aquest senyor, li diria que en una televisió publica totes les opcions pluralment tenen la seva cabuda i per tant algunes seran del nostre gust i altres no, però amb respecte. En la seva ment ancorada en el passat i amb una idea única d’Espanya i de la seva relació colonial amb Catalunya, hauria de veure que prohibir qualsevol opinió què respecti la norma abans esmentada forma part d’un regim dictatorial i no d’una suposada democràcia.

 

El segon personatge, es en Alejo Vidal Quadras que s’ha posicionat en el conflicte pel lideratge del PP, demanant pactar qualsevol acord amb l’altre gran partit nacional PSOE, i rebutjar qualsevol acord o entesa amb els partits nacionalistes, arribant a proposar suprimir el terme nacionalitats de la sagrada Constitució.

 

Se’ns dubte aquest senyor es un cas a estudiar, i fer un tractat de psicologia ja que el seu autoodi per tot el que sigui català supera qualsevol idea racional.  S’ha definit des del seu lloc a la cambra europea en contra de la llengua catalana, i des del seu partit en contra de qualsevol tret identitari català, arribant a negar la existència del poble català com a subjecte polític.

 

Senzillament crec què paraules com respecte, identitat, diferencia, historia o realitat, han estat esborrades del seu cervell i degudament manipulades, arribant a dir frases delirants com les d’aquest personatge què francament el seu fanatisme i la seva irracionalitat fan pena, i son producte del caràcter genètic del partit que representa.

EL DEBAT D?ESQUERRA

Ahir en el programa Àgora del C33, es va debatre sobre la situació d’ERC, i malauradament no hi havia cap dels quatre candidats a presidir el partit.

Els convidats, gent com l’escriptor Victor Alexandre, l’historiador Oriol Junqueras o l’Alfred Bosch van analitzar la situació i les claus del partit.

 

Una de les conclusions mes brillants i encertades que es van pronunciar, es que Catalunya no es pot permetre una davallada espectacular d’aquest partit.

 

Estic totalment d’acord amb aquesta idea, ja que pel moment es l’únic partit que aposta per un somni obertament amb els seus encerts i errades que surt del sistema establert, i què te un enemic poderós a fora com l’estat espanyol  i el que es pitjor molts enemics per interessos de tot tipus a dintre. Aquest anhel es la Independència.

 

La veritat es que l’actual direcció ha errat totalment l’estratègia i a partir del 2003 aquell aire fresc, aquelles mans netes, aquella il·lusió que generava ERC i que el va convertir en un partit gran, amb un creixement constant i espectacular, on paral·lelament el sentiment independentista ha crescut arreu, i les iniciatives de tot tipus s’han multiplicat, inclòs dues grans manifestacions, enquestes oficials favorables al tema, i on els repetits maltractes  i fallida en les infraestructures de l’estat espanyol a l’estat no ha estat aprofitat per esdevenir ja un partit majoritari.

 

Aquesta obsessió per estar al govern sense cap fruit visible, renunciant  a les pròpies conviccions i diluint-se a la teranyina socialista ha portat a ser el major partit en nombre d’ex-votants del principat.

 

La culpa principalment es de la direcció del partit, i traslladat a les candidatures del procés que ens ocupa, concretament les afins a Puigcercos i a Carod.  Tots s’han empassat lleis com la dependència que envaïen les nostres competències, o incoherències tant grans com el decret de sequera oblidant-se de la lluita protagonitzada per l’ebre, la gestió del tema estatutari i aquesta pluja fina que han anat predicant i que s’ha convertit en una turmenta d’actuacions imprevisibles i que han deixat orfes a molts votants independentistes.

 

Tanmateix, i a pesar de les promeses d’aquests dos sectors, la credibilitat te un límit i el temps s’ha esgotat, queda l’esperança de les dues candidatures renovadores Esquerra Independentista i Reagrupament que volen oferir un retorn als orígens, i un full de ruta cap al dret a decidir sense lligams amb cap partit i tornant la il·lusió i la coherència perduda.

 

La paraula la tenen els militants i el 7 de juny es una data clau tant per ERC com pel futur de Catalunya.

VISCA EXTREMADURA LLIURE

Aquest cap de setmana hem tornat a assistir a una nova classe magistral de cinisme i demagògia per l’expert en el tema, el Sr. Zapatero.

Aquest senyor, es dedica a passejar-se per les localitats de l’imperi, i repartir promeses i proclames que es contradiuen entre si sense semblar importar-li gaire, i amb uns clars rendiments electorals.

 

A Badajoz, i poc temps desprès de dir en el seu discurs sobre el finançament que cap autonomia perdria pes amb el nou sistema bilateral-multilateral, un altre tema per llogar-hi cadires, ha dit que amb ell, Extremadura sempre serà la primera en els pressupostos per les oportunitats negades històricament.

 

Realment les mentides d’en Zapatero semblen no tenir aturador, i sempre amb el mateix cap de turc. Si parlem d’oportunitats històriques li recordaria les què ha negat a Catalunya amb la retallada del nou estatut, la gestió de les infraestructures ferroviàries i de tot tipus amb les conseqüències ja conegudes aquest estiu, l’espoli fiscal continuat en nom de la falsa solidaritat sempre esmentada i sense balances fiscals reals que donin transparència, la negació a desenvolupar l’aeroport del Prat per beneficiar el de Madrid, el no reconeixement de les seleccions esportives per no treure el cap en el mon, el no retorn dels papers de Salamanca i una llarga llista de greuges.

 

Aquests greuges evidentment no son importants, ja que els problemes catalans sempre son per Espanya de segona categoria, i el que importa es anar xuclant els recursos d’aquest territori sense esperar cap contrapartida, i sense rebre cap queixa per justa que sigui.

 

Tanmateix, i per alleugerir la nostra solidaritat obligada, els nostres polítics tant temorosos de reivindicar el nostre dret a decidir, podrien optar per demanar la independència d’Extremadura, arribant si cal a les mes altes instancies mundials per avalar el referèndum i fer campanya pel seu dret a l’autodeterminació, amb la presidència honorifica d’aquesta nova república la podríem atorgar al Sr. Ibarra, gran coneixedor de Catalunya i que segur demanaria l’ingrés a la Unió Europea per començar rebre fons pel seu desenvolupament en nom de les oportunitats històriques perdudes.

 

Amb aquesta mica d’humor negre acabaré amb el crit de reivindicació “Visca Extremadura lliure”.

 

 

AEROPORT DE SEGONA

La companyia Iberia segueix la seva política de deixar les seves operacions internacionals a l’aeroport del Prat i potenciar el seu Hub principal a Madrid.

Anem llegint noticies inquietants sobre una de les claus de volta de l’economia catalana, l’aeroport i les seves connexions internacionals. Una molt clara es que Iberia  ha reduït de 18 a 2 l’oferta de vols a Europa, quan alhora segueix reforçant la seva companyia de vols low cost  (clickair) i reforça el seu autèntic aeroport de referència que no podia ser altre que Barajas.

 

Aquest autèntic sistema de privilegi cap a un aeroport, i tracte de tercera cap a la resta es propi d’un estat centralista com l’estat espanyol, i del seu executor AENA, què mai ha tingut cap interès en potenciar l’aeroport català convertint-lo en un aeroport domèstic i de companyies de vols barats.

 

Avui en dia les infraestructures son bàsiques pel desenvolupament d’una zona, i les connexions aèries tant continentals, com sobretot intercontinentals son una prioritat de primer ordre per atreure negocis, empreses, fires sectorials, conferencies i tot el que genera moviment monetari, què repercuteix amb la societat del benestar i en ser un punt en aquest mon globalitzat.

 

Com tots ja sabem les retallades de l’Estatut, evidentment també van afectar aquest capítol aeportuari, i la petició i promesa del govern de l’estat del seu traspàs es va allargant en el temps indefinidament. L’adjudicació de la nova terminal del Prat va ser una altre frau, ja que AENA el va atorgar a les companyies com Iberia, què menys volen apostar per rellançar la instal·lació.

 

Crec que el traspàs hauria de ser total, amb un 100% de poder de decisió del govern de la Generalitat, que posteriorment podria crear un consorci amb l’ajuntament i interessos privats per gestionar-ho, però amb total independència de la transferència, en un procés que tot hi la petició inusual dels empresaris catalans poc donats a actes reivindicatius, donen la mesura de l’importància del que ens hi juguem.

 

El govern de l’estat evidentment ho sap, però seguint en el seu pla d’espoli econòmic cap a Catalunya, i la seva idea  de megacapital a Madrid per damunt de la resta de poblacions, amb tots els serveis centralitzats en aquesta ciutat segueix passant el temps, i sembla que ha aconseguit deixar el tema en segon pla ajudat per la memòria fràgil dels catalans, la ineptitud i por dels partits catalans que cada cop acovardeixen mes la proposta sobre el tema, i accepten les poques facilitats per la internacionalització del nostre empresariat, cosa que a Madrid saben molt be. Com a nació fora de l’estat que ens consideren sobretot en els temes econòmics faran el possible per evitar , ja que la independència econòmica porta a la independència real.

 

L?ASÈPSIA D?EN JOAN FERRAN

En la comissió de Control del Parlament,la Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha sentit les queixes  d’aquest diputat del PSC sobre la falta d’imparcialitat i pluralitat dels mitjans públics.

 

Ja hi tornem a ser el nostre amic Ferran ha tornat a posar el seu nacionalisme ranci i caspós al servei de la seva causa espanyola.  Realment es intolerable que aquest diputat ens vulgui vendre la seva pluralitat, i el seu universalisme fictici quan tots sabem les seves verdaderes intencions colonitzadores i de nul respecte a la diferencia.

 

La TV3 o la nostra, com es coneguda familiarment i perquè s’assabenti el Sr. Ferran, encara que molts cops no ho sembli es la televisió nacional de Catalunya,i com totes les televisions nacionals te que reflexar una òptica de les noticies objectiva, però amb uns referents clarament identificables de la comunitat a la que va dirigida, uns referents socials i culturals ben definits i autòctons.

 

Això tant senzill, i què en aquest canal moltes vegades no es compleix donant prioritat a referents aliens a la població per davant dels nostres, es la normalitat en el món.

 

Evidentment per aquest diputat, segurament i com sempre no som comparables amb ningú i simplement em de renunciar a la nostra historia, els nostres personatges, la nostra llengua i la nostra visió de la vida per diluir-nos  en la immensitat de desenes de canals televisius amb una versió hispanocentrica de les coses.

 

Realment, els dependentistes com aquest senyor en els darrers temps i en tots els àmbits tendeixen a reaccionar virulentament contra qualsevol proposta catalana per ser excessiva, quan en realitat es rebutjable per poruca i de poca ambició, els casos com l’estatut o aquest de TV3 son dos exemples clars de manipular la realitat, i nomes cal fer una ullada a qualsevol telenotícies per veure que termes com govern central, president del govern i selecció sistemàticament es refereixen a Espanya, i no a la nostra realitat catalana.

 

 

Deixi de fer ulls clucs a la realitat, que la crosta nacionalista com vostè l’anomena poc a poc va fent forat i descobrint personatges què amb el seu autoodí acèrrim estant arribant a nivells lamentables com el seu.

 

ETA: UNA ALTRA FRAU DE L?ESTAT ESPANYOL

Arrel de la detenció del suposat número u de la banda en una població francesa, just desprès de l’entrevista de Zapatero amb el lehendakari, em fa olor de socarrim.

El famós Thierry ha caigut, i ha estat proclamat als quatre vents pel govern espanyol, sobta que el que havia estat en la negociació en el procés de pau amb els representants del PSOE, i per tant fàcilment seguit i localitzable, hagi estat detingut precisament després del cop de porta de Zapatero a la proposta democràtica d’Ibarretxe.

 

Se’ns dubte la organització terrorista es retroalimenta amb el govern de l’estat i es necessiten mútuament. Si el govern no tingues una ETA, l’inventaria ja quÈ es l’excusa perfecte per no entrar en el problema polític de fons.

 

Aquesta necessitat ha arribat a límits de mesquinesa absoluta com la utilització de les víctimes per usos estrictament electorals, convertint la fatalitat d’unes famílies en associacions feixistes i manipulades que s’han arrenglerat amb el Partit Popular, i han aprofitat la seva desgracia per enardir els seus tics i intoleràncies d’altres temps.

 

Molts governs han iniciat converses amb el grup, però totes han nascut ferides de mort, ja que es nega sistemàticament a abordar el conflicte polític deixant decidir a la gent cap on vol anar, i tant sols es vol parlar de plaços i de rendició. El temps ha demostrat, amb exemples com l’irlandes, què amb voluntat per les dues parts la pau i la solució es possible, però Espanya no ho vol i s’aferra al seu estat de dret esperpèntic per allunyar els presos d’ETA, inventar acusacions per retenir persones amb la condemna complerta com el cas De Juana, detencions amb punts molt foscos de possibles tortures que mai han estat admesos i fins hi tot la creació d’un grup terrorista com els GAL, amb morts i tortures a la seva esquena mai aclarits i sense depurar responsabilitats d’alt nivell.

 

La violència mai es la solució de res, però aquest estat tant poc democràtic permet expressar la diferència identitaria, però no permet cap sortida legal perque la població decideixi el seu futur lliurement, arribant a un atzucac dificil de resoldre amb tant de fanatisme i intolerància nacional espanyola.

CAFÉ PER A TOTHOM

Aquesta es la recepta que seguirà aplicant l’estat espanyol amb relació al nou finançament català redactat a l’estatut.

Poc a poc el ministre d’economia, Solbes, el president Zapatero i els barons socialistes com el Sr. Chaves van encarant  el problema del finançament de manera molt clara davant els escarafalls del President Montilla, què son molt poc enèrgics i de nul·la credibilitat.

 

Primer va ser la promesa de la publicació de les balances fiscals per part de Zapatero què encara esperem, i si aquest gran incomplidor de promeses fa una excepció ja avisat que no seran cap punt de suport per pactar el nou sistema, desprès l’avís de que l’augment degut a la recessió econòmica serà limitat, encara què ens refreguen el superàvit de l’estat per la cara, un clar contrasentit amb el dèficit Català.

 

El que fa riure es la interpretació de bilateralitat de l’estat, què ara ens diu que serà una negociació de tu a tu amb cada autonomia per desprès fer una solució comuna en l’organisme encarregat d’aquestes qüestions, o sigui una clara multilateralitat maquillada.

 

La data límit del 9 d’agost marcada al text, segurament tampoc es complirà ja què diuen es mes important una bona negociació que una data marcada en una llei orgànica.

 

Respecte a la solidaritat per uns determinats conceptes com (educació, sanitat i altres), ja s’ha avisat que serà consensuada entre totes les comunitats i amb l’estat reservant el 50% dels ingressos per la seva suficiència financera.

 

Respecte a l’anivellament, no semblen disposats a modificar que les comunitats com Catalunya no perdin posicions una vegada fet l’ingrés  i la despesa.

 

Això fa tuf a cafè per tothom un cop mes, sense cap respecte al text aprovat, ni a Catalunya,  on la presa de pel comença a agafar forma.

 

Mentrestant el PSC evidentment encara que entre l’espasa i la paret, ja em sentit la Sra. Chacon defensant les negociacions per damunt del que posa l’estatut, aquests son els nostres primers representants que evidentment diran si a tot el que es digui a Madrid.  El mes greu pot ser el paper d’ERC que de moment accepta la negociació de Castells i no sembla disposat a donar un cop damunt la taula i dir prou a aquest espoli continuat.