Arxiu mensual: març de 2008

ELS JOCS DE LA VERGONYA

Aquests dies hem vist les imatges cada dia de la repressió xinesa a la zona del Tibet, davant la mirada perduda del món sencer, tot i la virulència dels fets.

 

El comitè olímpic internacional s’està cobrint de gloria des de la designació de la Xina com a seu dels jocs el 2008.  Desprès del relleu al capdavant de l’estament, de Juan Antonio Samaranch, tot un exemple de poca transparència democràtica pel seu passat franquista  i la seva posició en el reconeixement esportiu de nacions sense estat com Catalunya, el relleu de Jacques Rogge ha comes una decisió tant greu com atorgar uns jocs, què com diu la carta olímpica persegueix l’exaltació dels valors de l’home mitjançant l’esport, i una organització transparent i democràtica, cosa què amb una dictadura tancada com la xinesa evidentment es impossible.

 

Se’ns dubte, com a decisió estratègica i política, es encertat donar protagonisme a aquest gegant emergent, on viu la quarta part de gent del planteta, i un mercat en vies de desenvolupament il·limitat. Una cosa és això i l’altre el regim polític que domina el país.

 

Tots recordem els fets de la plaça de Tian’anmen el 1989, amb les protestes estudiantils reprimides  per l’exèrcit, amb un balanç de centenars de morts i milers de ferits.  Ara el 2008 el torn ha estat pel Tibet, un territori on el seu líder, el Dalai Lama, i el seu govern, viu a l’exili a l’Índia forçat per l’annexió d’aquest territori per la força per part de la Xina, i on aquests dies les protestes d’aquesta comunitat aprofitant el reso de la proximitat dels jocs estant sent reprimits brutalment per el poder militar xines, i matusserament amagades a la opinió publica mundial, presentant una situació paral·lela que res te a veure amb la crua realitat.  Els morts van augmentant, i l’estat de setge es evident davant la pacifica reivindicació de llibertat de la població tibetana.

 

Es comencen a sentir veus de boicot, com la del president francès per la cerimònia inaugural, i crides al diàleg inexistent i totalment descartat per la Xina.

 

Segurament, el que acabarà succeint es la celebració dels jocs, i una vegada mes els interessos, la demagògia i el cinisme mundial triomfaran davant la barbàrie xinesa, com ha passat altres cops amb matances com les de Rwanda o els mateixos Balcans.

 

Realment la vida humana i la reivindicació del dèbil val molt poc, davant la intransigència i el poder d’un colós econòmic d’aquestes dimensions, i on la comunitat mundial li atorga carta blanca dissimulant la vergonya en la cara de la resta de països.

 

Seria innocent per la meva part reclamar un boicot, quan desgraciadament formem part d’un estat, que en un altre nivell ofega qualsevol reivindicació nacional. Això sí, en nom de l’estat de dret,  el sagrat llibre de la Constitucion

i la convivència pels segles dels segles.

AZNAR: EL PETIT DICTADOR

Desprès de sentir les paraules de l’expresident de l’estat espanyol, Jose Maria Aznar , el dia del cinquè aniversari del començament de la gerra de l’Irak i davant de tant de cinisme, no m’he pogut estar de fer quatre ratlles en el seu honor.

Aquest petit personatge, què per la seva personalitat sembla estar per damunt del be i del mal, segueix gaudint i recordant els seus moments de gloria al costat dels dos líders mundials a les Açores, per salvar el món de les armes de destrucció massiva i de les forces de l’eix del mal.

 

Ni un gram de penediment, reitera que ho tornaria a fer, i sense ruboritzar-se afirma què la situació en aquell país no es idíl·lica, però notablement satisfactòria amb el triomf de la democràcia.

 

Aquesta ultima paraula, en una persona líder d’un partit que no ha condemnat mai una dictadura brutal durant 40 anys, que te en les seves files còmplices del terror, nomes salvats per la inexistència d’una bona transició com el Sr. Fraga i què qualsevol reivindicació nacional legitima que no sigui la seva Espanya, i el seu idioma és acusada de balcanització del territori, i ves a saber quantes bestieses més, francament es indignant.

 

Se li hauria de recordar en aquest senyor, el clam popular contra la guerra a tot l’estat espanyol en forma de manifestacions i cassolades, i on ell va tirar pel dret fent cas omís de la població, (tic, típic d’un dictador) i va embrancar-se en aquesta operació militar en un cas clar d’ego i imatge personal al costat de les potencies mundials.

 

Aquests dies de gloria, han costat milers i milers de morts, tant civils com militars, han convertit un país dividit per les seves faccions locals en un polvorí i un caos inimaginable i on la pluja de sang innocent segueix dia a dia com una secció mes del telenotícies.

 

Tanmateix, el dictador ja es mort i el petroli ben controlat, les armes com es sabut simplement no hi eren.  Com diu el seu amic Bush, son danys col·laterals que s’havien d’assumir, ara de la vida humana se’n diu dany col·lateral.

 

En un mon utòpic i just, aquests tres senyors haurien de ser condemnats per crims contra la humanitat, i respondre de la quantitat infinita de morts que han produït per la seva ambició desmesurada.

 

 

La ètica humana te aquestes coses, el món mira cap una altra costat que sempre apareixerà una causa que serà la font de tots els mals, i on gracies a personatges com Aznar, Bush i Blair serem salvats de la destrucció.

LA RENOVACIÓ D?ERC

Pel moviment sobiranista, tant civil, com polític, son importants els fets què estan succeint al primer partit independentista del país i el futur que ens espera.

Les guerres internes pel poder en aquest partit, tard o d’hora tenien que esclatar per diferents motius, i aquests quatre son un bon exemple:

 

Les raons de la bipolarització sempre han existit a les eleccions a l’estat espanyol, i tenint en compte que tots els partits han perdut votants i l’únic que n’ha guanyat es el PSC, concretament uns 86000, no explica la pèrdua de 300000 vots respecte a les anteriors, sinó es per un vot de càstig en forma d’abstenció, blanc o nul dels mateixos militants o simpatitzants.

 

L’estil fresc i desinhibit fins la tramitació de l’estatut amb un discurs clar, creant complicitats cap a la independència, el va substituir el tacticisme i la mediocritat en la negociació abans esmentada i una importància total de les quotes de poder en el govern per damunt del projecte polític.

 

La  tàctica de créixer arraconant al PSC, amb un discurs més social s’ha vist totalment nefasta, ja què mentres a la societat civil les plataformes sobiranistes, les iniciatives de tot tipus, les dues manifestacions massives a favor del dret a decidir i les enquestes oficials, que sumant la gent que vol un estat propi amb la gent que vol un estat dintre un utòpic estat federal espanyol sumen prop d’un 56 % de la població, el partit ha disminuït en el seu suport.

 

El segon tripartit, ha estat la tomba i el silenci del debat identitari a la Generalitat, en benefici del temes que marca l’agenda del PSC. Per un partit que vol canviar el sistema establert de relació amb l’estat i avançar en el dret a decidir, no pot entrar en qualsevol govern que no sigui majoria, i pugui posar el debat de la sobirania en el centre polític.

 

 

Ara la militància ha decidit que es rectifiqui el camí, per això la baralla externa Carod-Puigcercos no afavoreix en res la imatge de seriositat què hauria de donar el partit, i crec que cal un aire nou que poden portar els moviments crítics dintre el partit i que poden englobar una bona part de l’electorat perdut. Els personalismes mai son bons per cap projecte, i mes per un tant ambiciós com la creació d’un estat propi, a partir d’un referèndum, i un full de ruta clar i seriós per arribar-hi fugint de qualsevol protagonisme, i quota de poder si no assumeix aquesta línia.

 

El projecte es mes viu que mai, Espanya mai canviarà, ni amb un color ni amb un altre i ha arribat el moment d’aglutinar sense complexos una majoria que espera un motor per avançar en aquesta direcció.

 

PRIMERES VALORACIONS ELECCIONS GENERALS

Quan han passat unes hores de la jornada electoral a l’estat espanyol, es poden treure les primeres conclusions per madurar-les en els propers dies.

 

El primer que cal dir, és la denuncia a la prohibició a moltes zones de Barcelona i Tarragona de la Campanya Decideixo decidir, per part de la junta electoral, i amb l’excusa que interferia en el procés electoral, quan de tots és sabut que la campanya fa mesos que dura i simplement es una iniciativa cívica perquè el Parlament demani a Madrid el traspàs de la potestat de fer referèndums. Ho trobo un fet molt greu en qualsevol estat que vulgui ser democràtic, i encara ho es mes el poc reso que ha tingut als mitjans de comunicació.

 

 

Dit això, el resultat era previsible, la tàctica de la bipolarització i de la por li ha servit al PSOE-PSC per guanyar gairebé per majoria absoluta davant el PP.

 

Se’ns dubte, en clau nacional la mobilització ha estat alta i encara mes per la col·laboració amb l’atemptat de divendres. En clau catalana la desafecció, desmotivació i desencís ha produït una baixada en el vot sobiranista.

 

Destaco l’augment de CIU, què ha aguantat el xàfec amb un candidat mes proper a la clau nacional, i què pot revitalitzar aquest partit en futurs pactes a Madrid, on voldran recuperar part del poder perdut aquests anys al principat i on la casa gran sembla aparcada.

 

El PSC, beneficiat per les seves grans quotes de poder, i pel seu vot en clau nacional espanyola ha sortit reforçat, evitant el càstig pel maltracte i incompliments soferts pel país en la legislatura passada.

ICV també ha reculat, víctima de la bipolarització i el seguiment al PSOE.

 

El PP, desprès de la marxa d’en Piqué, el canvi de cares i molt de rebombori no li ha servit per fer cap salt endavant, i ha mantingut els resultats.

 

La gran clatellada l’ha sofert ERC, és veia venir que la teranyina socialista on viu instal·lada la direcció del partit acabaria passant factura, i la pèrdua progressiva de vots ha arribat al declivi de mes de 300.000 vots respecte les anteriors eleccions, no valen excuses i crec que pel be i pel futur del sobiranisme cal un replantejament i canvi de cares urgents, tornant a aquell aire fresc d’abans del 2003 amb un full de ruta clar cap al dret a decidir sense hipoteques de quotes de poder de cap tipus, encara que això impliqui trencar el tripartit i passar a l’oposició però amb un projecte emergent que se’ns dubte engrescarà a la gent i que segurament cap altre partit posarà en marxa.

FINAL DEL SUPLICI

Avui es l’últim dia d’haver de suportar promeses incomplertes, mentides sense vergonya, i l’espectacle de la manipulació de les mases humanes, com si de titelles es tractes, demà toca  reflexionar i el show estarà servit.

 

Han estat varis mesos previs, i en particular aquests últims quinze dies,  de demagògia constant i vergonya aliena per les eleccions, a un estat poc democràtic i el que és mes greu, que no vol evolucionar.

 

Com independentista què vol respecte pel dret a decidir de cada poble lliurement el seu futur. Em  produeix cansament i rebuig aquesta comesa electoral, on la bipolarització arriba a un extrem estressant, i on els discursos i publicitat nomes es basa en la cultura de la por a que guanyi el partit contrari, se’ns dubte, PSOE-PSC i PP es necessiten mútuament i sinó s’haurien d’inventar.

 

Respecte a Catalunya, som la perifèria què es utilitzada per guanyar vots arreu de l’estat, però sense cap tipus de diferencia entre els fets i intencions dels dos partits, es a dir continuació de l’espoli i retallada d’un estatutet ja de per si humiliant.

 

Davant d’això, costa creure els missatges dels partits catalans que saben que no pinten res a Madrid, però volen fer creure que seran decisius en la governabilitat de l’estat, i a partir del dia 10 amb vergonya aliena comprovarem com s’arrosseguen per la Moncloa en busca de pactes sense cap tipus de compensació real, nomes el miratge del poder mediatic.

 

Per tant, aquest vot útil tant reclamat per tots, des de l’òptica catalana no te cap tipus de credibilitat, ja  que el mal menor que circula tota la campanya no deixa de ser un mal i per tant no te sentit donar suport a una cosa que d’entrada saps que no serà positiva pel país.

 

El millor de tot, vindrà la nit de diumenge quan tots els partits venguin el seu triomfalisme, siguin quins siguin els resultats.

 

Crec que per Catalunya una vegada tornats a la normalitat, començarà la nostra verdadera cursa electoral, tant pel que fa als partits internament, com pels reptes immediats que s’han d’abordar, i les estratègies que hauran de sortir a la llum tard o d’hora.