Mostra totes les entrades de ALBERT1969

ELS HEROIS DE L’UNIONISME

No hi ha res pitjor que perdre els principis o fins hi tot pensar que mai n’hi ha hagut. Amb política com en la vida, cal triar les amistats i ser coherent per poder ser un bon servidor públic. El cas de l’alcalde de Lleida i el suport de Ciudadanos es un bon exemple de com fer bona la dita “Per conservar el poder, tot s’hi val”. Tanmateix cadascú tria el seu camí i els ciutadans lleidatans haurien de prendre bona nota.

Ros, l’heroi de 13TV

per Salvador Cot
Tota l’autonomia que intenta guanyar Pedro Sánchez respecte al PP en matèria social la perd el PSC en l’àmbit nacional. A Catalunya, els alcaldes socialistes estan sotmesos a una pressió brutal perquè col•laborin en la lluita contra el referèndum de l’U d’Octubre, una batalla que encapçalen Mariano Rajoy i el Tribunal Constitucional que, certament, amenaça amb deixar sense oxígen els molt soferts comandaments territorials del PSC.

Per això l’excatalanista Àngel Ros ha passat a ser l’heroi de 13TV, un canal en el qual els tertualins destaquen -dia sí, dia també- la “valentia” de l’alcalde de Lleida que, segons ells, s’ha atrevit a oposar-se, públicament, a l’hegemonia independentista. La caverna mediàtica porta temps buscant una base social a l’unionisme i Ros sembla entestat a proporcionar-la. Ni que sigui des del saló de plens i amb la boca petita.

L’unionisme català ha aconseguit una certa rendibilitat electoral -minoritària, però vistosa- tot i que no és capaç de treure una quantitat significativa de manifestants al carrer. Per això aquesta feina d’oposició a l’independentisme majoritari es fa des de les institucions. Tant se val el Tribunal Constitucional com l’Ajuntament de Lleida, la qüestió és trobar personatges sense escrúpols polítics que actuïn en contra dels ciutadans d’aquest país. I Ros ni tan sols s’ho cobra car.

GARANTIES

Ja tenim data, el 4 de juliol, on es farà un gran acte per explicar les garanties del Referèndum, i on es presentarà una gira per Catalunya per portar aquestes a tots els racons i resoldre tots els dubtes existents. Alhora per la xarxa i a la web Garanties.cat es podran consultar les mateixes i resoldre tot tipus de qüestions tant del Referèndum com les lleis que li donaran cobertura.

En Coscubiela ja ha enviat un tuit preguntant per quant aquestes explicacions al Parlament, i la falta de respecte a la sobirania del mateix. Realment cal veure que trobarem molts pals a les rodes, sobretot d’aquella gent que no vol que es celebri i farà el possible per confondre la societat catalana.

Trobo encertat que el Govern porti a la societat directament tots els dubtes encara existents i obri les portes de bat a bat per donar normalitat al Referèndum i comprovar que no te res d’estrany i segueix la normalitat per generar confiança entre la societat catalana. Entenc que això posa molt nerviosos tant al Govern espanyol com aquell lobby català que viu i ha viscut de l’autonomisme sempre i evidentment intenten desprestigiar el mateix com a tàctica per la seva no celebració.

Aquests saben perfectament, que si estem decidits, la societat catalana vol i ensenyem les cartes no hi ha aturador possible. Espanya sap que no pot arribar a mesures extremes que no tindrien cap justificació i alhora sap que inhabilitacions, articles 155 i altres supósits serien mesures provisionals que simplement ajornarien el problema però no el solucionarien i alhora multiplicarien els partidaris de la independència i sobretot d’exercir la democràcia que tant gran se li fa a l’Estat espanyol.

En definitiva, donar normalitat, transparencia i mostrar determinació son els enèmics que l’Estat no vol i alhora d’aquells partits que han segrestat el no i que també volem oberts i participatius. Aquest es el repte i la gent com sempre ha de passar per davant dels partits i exercir el seu dret a la partipació democràtica.

NI VULL NI PUC

Fa llàstima sentir l’Alcalde de Lleida Àngel Ros, que no cedirà espais municipals pel Referèndum apel·lant a la legalitat que ens diu que nomes hi ha una. De fet aquesta mateixa legalitat es la que els successius Governs espanyols han anat deixant en un no res quan es tracta de Catalunya. Com diu la Gema Aguilera amb el tema infraestructures i inversions posades negre sobre blanc a la mateixa llei marc catalana, l’Estatut, aquestes no les han complert ja que senzillament no volen. Suposo que Ros l’argument en direcció contraria no el contempla.

El “ni quiero ni puedo” de les infraestructures

per Gemma Aguilera
Per enèsima vegada, el Govern català ha quantificat la desídia de l’Estat espanyol en matèria d’infraestructures de titularitat espanyola en territori català. Madrid només ha executat entre un 25% i un 30% de les inversions compromeses, i té obres pendents d’execució des de fa, ni més ni menys, que 22 anys. Ni Jordi Pujol se’n va sortir quan l’espanyolisme radical necessitava els seus vots, ni José Montilla i Pasqual Maragall van esgarrapar res del govern amic de Zapatero, si descomptem l’estafa del traspàs de Rodalies. I si ara el Govern de Carles Puigdemont pretengués aconseguir un tracte millor en aquest àmbit, tampoc no se’n sortiria, ni que fos a canvi de renunciar al referèndum. Perquè aquesta desídia, si bé s’ha manifestat de forma més obscena en els darrers anys, és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola.

La ‘culpa’ que Catalunya rebi un tracte deplorable en infraestructures si es té en compte l’aportació al PIB espanyol i la seva riquesa no és del ‘procés’. És un mal incurable. Mani la dreta o mani l’esquerra, mai no es farà una política justa i ajustada a criteris de rendibilitat econòmica i social mentre aquest país sigui una perifèria més de la capital del regne d’Espanya. Si la lluita contra el referèndum uneix els constitucionalistes en un bloc sense fissures, la política d’infraestructures també ha unit els diferents règims de poder espanyol des de mitjans del segle XIX. Forma part de la història d’Espanya, i de poquíssim servirà que el Govern català exigeixi a l’executiu espanyol que compleixi amb les inversions. Perquè com passa amb el referèndum, Rajoy respondrà “ni quiero ni puedo”.

La història els ho impedeix. De debò. A tall d’exemple, la reflexió de la ministra socialista Magdalena Álvarez per justificar el 2007 inversions descomunals en AVE –arreu d’Espanya menys a Catalunya- demanant “cosir amb cables d’acer el nostre país, unir-lo, connectar-lo i fer-nos sentir més espanyols a través de l’alta velocitat”, no és res més que una còpia barata del diputat a Corts Andrés Borrego, que l’any 1850 presentava un projecte de ferrocarril amb quilòmetre zero a Madrid amb aquest argument: “No xarxa, sinó creu és el que nosaltres necessitem, i aquesta creu la considero destinada a operar ni més ni menys que la nostra salvació econòmica, de la mateixa manera que la creu mística del Calvari ha operat la regeneració de l’espècie humana”. La lectura centralista de la Constitució del 78 és també una còpia barata de la idea d’aquell diputat de fa 170 anys.

En la història d’aquesta nació espanyola hi ha grans decisions econòmiques dels governs de l’Estat vestides de nepotisme, tràfic d’influències, corrupteles i picaresca, guiades per la màxima de concentració de poder econòmic i financer a la capital d’Espanya a mans d’un selecte i reduït nombre de famílies. I com és evident, les infraestructures són l’adob perfecte per a cultivar aquestes relacions de poder. A partir d’aquí, la colònia catalana és només un territori d’on es pot drenar capital a canvi de quatre trens vells. I aquest abús recau sobre tota la població catalana, al marge de les seves conviccions ideològiques.

PARTITS VINTAGE

Aquests últims dies, dos partits es presenten a la societat catalana, un es diu Lliures i l’altre Units per avançar. Es presenten com un altre intent de la famosa tercera via que a la pràctica es afavorir el negoci autonomista per un lobby concret i deixar el país a la deriva i completament sense eines per fer front l’Estat espanyol.

Units per avançar, es forma a l’entorn de Duran i Lleida amb la idea diuen de recollir la millor tradició del catalanisme, esperit federalista europeu, el centre polític i el pensament humanista socialcristià. Parlen de solucionar els problemes dins l’Estat i una implicació desacomplexada a la política espanyola. Demanen respecte per la realitat catalana en marcs com la llengua, cultura i educació. Aposten pel diàleg i solucions acordades dins la legalitat.

Lliures diu que cal aturar el procés o hi haurà una derrota del catalanisme sense precedents, amb reformes que ens allunyin del xoc de trens i l’exconvergent Antoni Fernandez Teixidó. Volen polítiques realistes i ser el centre del catalanisme amb idees liberals.

Amb tots els respectes, no saber llegir la realitat del país i de la societat catalana en general i voler tornar a velles receptes passades que han funcionat durant 40 anys d’autonomisme, però que ja han quedat enrere es trist. De totes maneres es curiós veure els noms dels nous partits, com son Lliures o Units per avançar, quan pregonen una Catalunya sotmesa a l’Estat espanyol com fins ara, amb nul poder de decisió en els seus àmbits i per suposat sense dret a que la seva ciutadania per molt que ho reclami pugui decidir el seu futur polític.

Parlen de centralitat, de catalanisme, quan en aquests moment la centralitat es l’independentisme, no han vist el clam al carrer de la societat catalana o la composició del Parlament català i el full de ruta validat pel poble. Ho ignoren, ja que el seu objectiu son el lobby empresarial que fa negoci amb Espanya i que poc l’importa el territori i molt menys la gent que hi viu. Solucionar els problemes dins l’Estat, crec que es el que s’ha intentat fins ara sense cap tipus de resposta, apart de menyspreu o insults. Ens parlen de legalitat sense tenir en compte que passa si xoca amb la democràcia i la voluntat d’un poble.

En definitiva, un nou intent federalista de tercera via ja mort i enterrat amb l’Estatut català i que com un zoombie intenten revifar, encara que ja han fet tard, molt tard i sona a broma macabra.

EL SOCIALISME DE FIRETA

Aquest cap de setmana amb el Congrés del PSOE ha quedat constatat, crec que ja no calia, però per si algú tenia algun dubte que aquest partit amb la paraula progressista sempre a la boca s’ha posicionat al costat dels que volen lluitar contra la democràcia i la sobirania popular exercida com a tal. Un ancorament al passat que no canvia encara que les cares es renovin. El sistema els te perfectament identificats i no han evolucionat.

Per un costat tenim Alfonso Guerra, aquell que estava molt content dient que s’havien passat pel ribot l’Estatut català i que ara acusa de cop d’estat el referèndum català i de franquistes els dirigents nacionalistes i demana l’aplicació del 155 per avortar aquests fets. Per altra banda les peticions esperpèntiques com a nació cultural del PSC i la frase de que Espanya no es anticatalana i que estima Catalunya de Pedro Sanchez marquen el Congrès d’aquest partit pel que fa a Catalunya.

Pel que fa Alfonso Guerra, sobren les paraules, s’ha comportat com un feixista des de la suposada recuperació de la democràcia, el seu pas pel Govern espanyol, les seves paraules per Catalunya i aquest odi que traspua quan en parla i ara acusant com fa la dreta més rancia, per cert que ell podria representar amb honor. Acusa de cop d’estat i es posa a la boca el franquisme, li ha faltat el nazisme per completar el cercle i acabar de desvirtuar completament un procés democràtic que se li fa feixuc. Demana la suspensió autonòmica per evitar el lliure exercici de la gent i la seva responsabilitat de decisió amb el seu vot. Tot un excés de democràcia que evidentment no pot pair i rebutja com no pot ser d’altra manera, suposo que la seva manera d’entendre la mateixa es amb els tractes de favor cap al seu germà quan ostentava el poder i creant un terrorisme d’Estat anomenat GAL per lluitar contra el terrorisme. Tot un exemple de la falsa transició.

Per altra banda, el terme nació cultural es tant patètic que no hi ha definició, senzillament no existeix, o ets nació o no ho ets, no hi ha termes mitjos que acompanyen una falsa estimació que no ha existit mai i un anticatalanisme que sempre ha donat molts vots a Espanya i que ara amb cinisme en Pedro Sanchez ens diu que no existeix, quan sap perfectament que ha estat un dels pilars fonamentals d’aquesta farsa democràtica anomenada Espanya des de la dreta i des de l’esquerra.

En definitiva, un socialisme de fireta per no canviar res.

LA MENTIDA DEL 9N

Els principals arguments del Govern espanyol i els partits de l’Oposició contra el referèndum català son el tema de que es un cop d’Estat i que es la repetició del 9N.

Realment son arguments pobres i que delaten la impotència per aturar un Referèndum que saben que si estem decidits, que ho estem, no podran aturar de cap manera. El Govern va desvetllant detalls del mateix i dona la impressió de que les coses es fan be i veient totes les opcions i garanties pel mateix.

Parlen de Cop d’Estat, curiosament un partit de Govern que va tenir com a president un Ministre franquista amb les mans tacades de sang i càrrecs en una democràcia de fireta, cosa impensable en qualsevol altre lloc. Un partit on ministres assisteixen a funerals de franquistes amb el Cara al sol inclòs sense que sigui cap delicte, un Estat on el partit de la dictadura es legal i on tot el relacionat amb ella es protegit deixant les victimes com a culpables 40 anys desprès. De fet validant tot això no es estrany que la decisió lliure de la ciutadania amb el seu vot i una urna, per altra banda element bàsic d’una democràcia sigui rebutjat i qualificat de cop d’Estat o no democràtic.

El segon, ja es la tàctica que ara toca, desprestigiar el referèndum amb la mentida per bandera. El 9N com tots sabem era una consulta sense caràcter vinculant i un referèndum es vinculant i amb efectes jurídics del resultat. Els standards sobre el referèndum internacionals marquen unes regles ben clares que de moment veiem que es compliran amb escreix. El que no es pot fer es crear-ne de noves per Catalunya simplement per fer desprestigi. El tema de la borsa de voluntaris anunciada no es cap novetat i sempre ha funcionat així sigui funcionari o no. Prou de mentir, recordo en el 9N el gran argument de les urnes de cartró quan amb molts Estats son les utilitzades normalment. Ara toca dir que els voluntaris invaliden el referèndum oblidant la llei que els empara i la realitat sobre el mateix.

Preparem-nos per viure mil i un arguments falsos que intentaran entrar al subconscient de la gent per fer creure que el 9N es repeteix, quan saben perfectament que no es així. El mes sensat seria preparar la campanya pel NO i col·laborar amb el mateix des de totes les institucions, no per un resultat però si per la societat que ho reclama. Segurament seria esperar massa democràcia i honestedat.

LA MANIPULACIÓ DEL RELAT

La moció de censura al Govern espanyol com sempre va deixar unes dades que no per estar acostumats son de rebut. No em refereixo a les frases curioses de Rajoy que malauradament també estem acostumats. Em refereixo a la manipulació posterior de les dades i les intencions d’apropiar-se del relat per posar una bona part de la població en un estat d’opinió que parteix d’unes dades esbiaixades.

La moció recordo va obtenir 82 vots a favor amb Podem, Esquerra, Compromís i Bildu com a garants, 170 en contra i 97 abstencions. Un resultat crec aclaparador que no admet dubtes, si reflexions de cara al futur i possibles canvis en algun partit que nomes son especulacions sense concreció. A dia d’avui seria el que diriem en terme futbolístics una golejada i un fracàs com a mínim numéricamente de la moció, sensacions a banda. Ahir tot just acabar veiem com en Xavier Domènech ens deia que el PP ja no té legitimitat al Congreso i ho feia amb el parany de sumar els vots favorables a la moció amb les abstencions donant un resultat de 179 a 170, de fet el mateix diputat que va aprofitar per tirar la canya a Esquerra i futures aliances per deixar fora el PDECAT i de pas el Govern català.

Un argument pobre i cinic, ja que els números son els que son i s’han d’admetre. Intentar viure de fer volar coloms buscant sumes impossibles per buscar el resultat desitjat no es de rebut i es un engany a la població. Una moció la guanya si es treu mes SI que No i en aquest cas ja veiem el resultat real, per altra banda aquesta abstenció en bona part del PSOE, sabem que si s’hagués de definir seria hores d’ara més contraria a la mateixa que favorable. Alhora cal ser molt mesquí per intentar aprofitar aquest fet per atacar el Govern català i així deixar en res el procés català ara majoritari al Parlament. No tot s’hi val i no es pot prendre per estúpids a la societat catalana que veu com dins els vots que sumava en les seves operacions aritmètiques es trobaven els mateixos vots del PDECAT també a l’abstenció i que alhora atacava amb contundència. Tot un despropòsit Sr. Domènech.

Com deia el relat i qui el te es vital en qualsevol procés. De la mateixa manera que a les eleccions del 27 de setembre en clau de referèndum el resultat era 55 a 45 a favor del projecte independentista es va convertir en un 48 a 52 en contra amb la manipulació de les dades i segrest d’uns vots indefinits que van enganyar el relat.

En definitiva, la manipulació a l’ordre del dia hauria de ser castigada per la població que no vol desitjos sinó realitats.

ELS TICS AUTORITARIS

La sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre el cas Atutxa ha condemnat la inhabilitació de la Justícia espanyola per negar-se a eliminar un grup polític de la cambra, en aquest cas l’esquerra abertzale. Un cas més que confirma els tics autoritaris de l’Estats espanyol com va denunciar Pep Guardiola el diumenge passat i que Toni Aira posa amb exemples clar del que estem parlant.

Guardiola i els tics autoritaris

per Toni Aira
Donar-se per al•ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel•lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

MENYSPREU SENSE LIMITS

Hem passat del diàleg, insult i ara menyspreu. Aquesta deu ser la manera que l’Estat vol fer campanya pel No en el Referèndum català. Jo si fos votant d’aquesta opció no estaria massa satisfet de rebre les paraules que cada dia em dediquen des dels sectors unionistes.

Dos exemples ben clars, els tenim amb el President de Fomento Gay de Montellà que ens diu que 500 anys en comú no es poden canviar en sis i confia en una proposta espanyola en el termini d’un any. Alhora Soraya Saenz de Santamaria ens alerta que nomes busquem la tensió i les reaccions de l’Estat per poder fer victimisme, alhora ens vaticina que la gent esta cansada del procés i que acabarà en unes eleccions autonòmiques on el 60% de la població que no vol la independència podrà ser escoltada.

Cal tenir molt de cinisme per poder fer declaracions i afirmacions com les que he descrit. Gay de Montellà torna a insistir amb els 500 anys units, cosa que la historia el desmenteix i el posaria en el seu lloc. Tergiversar la mateixa per la seva propia finalitat. De totes maneres i per una llei de la seva butxaca diu que amb 6 anys no es pot trencar el que hem viscut amb 500. La resposta es que si que es pot i depen simplement de la gent. Res dura per sempre, i la decisió de la societat ha de ser respectada, cosa que no fa. De fet i desprès de les 18 temptatives per acordar la solució catalana intentades en aquests 6 anys per Catalunya amb l’Estat ara diu que hi haurà una proposta amb 1 any més. Presa de pel i altre cop falta de respecte a la gent. Ni hi ha, ni s’espera res, ho veiem cada dia i els sopars de duro ja no son de rebut, potser en altres èpoques han funcionat, però ara ja arriben tard i malament, amb el bagatge de que l’Estat poques vegades ha complert les promeses amb Catalunya i aquest cop no hi ha ni promeses.

Pel que fa Soraya, torna a parlar en boca dels demes sense conèixer la realitat i fent-la a la seva mida. Parla de victimisme, recordar-li que les amenaces son per part seva, no nostra, i parla d’un cansament que nomes veu en els seu subconscient i que com va veure diumenge a Montjuic res més lluny de la realitat. Alhora fa vaticinis i s’inventa un 60% de la població unionista i desamparada, una versió actualitzada de la majoria silenciosa, obviant que les darreres eleccions va donar una majoria independentista al nostre Parlament, una dada que no l’interessa. De totes maneres si tant clar ho veu, res millor que un vot i una urna per corroborar i assumir el resultat com faria un bon demócrata.

Un cop més el menyspreu i la impotència en escena per un problema que ja no saben com controlar i que per molt que tanquin els ulls segueix allà amb la democràcia com a solució.

RESPOSTA AL CARRER

Aquest diumenge hem vist la resposta al carrer de l’acte convocat per les entitats sobiranistes davant l’anunci de data i pregunta. Aquesta ha estat multitúdinaria com sempre i mostrant un compromís ferm amb les nostres propies forces per arribar a exercir el nostre dret democràtic expressat a les urnes.

Destaco la transversalitat com sempre però unida per un objectiu. Aquest es el gran valor del procés català per decidir el nostre futur polític. El be més preuat que ens portarà a la victòria democràtica com a poble. Davant un Estat poderos i amb totes les eines que pot utilitzar, no hi ha millor antidot que aquest.

La figura de Pep Guardiola, evidentment es un regal i ajuda com ja hem vist a internacionalitzar el conflicte, ja que les paraules d’en Pep evidentment arriben a tots els racons. La seva critica al tracte rebut per l’Estat ja ha provocat mil i un improperis a les xarxes i amb declaracions de membres del Govern espanyol. De fet no haurien d’ofendre a ningú, el tracte no l’hem decidit nosaltres, son ells que l’han aplicat com a part de la forma de funcionar de l’Estat espanyol i per tant es estructural. La gota que ha fet vessar el vas, es l’anul·lació de la voluntat popular expressada a les urnes per l’Estatut català i per part d’un Tribunal dirigit i manipulat. Tampoc es la nostra responsabilitat. Son fets i proves que no son una imaginació, son reals i son el paper que des de fa 303 anys l’Estat ens ha reservat als catalans, tinguin o no sentiment de pertinença espanyola. Les coses pel seu nom i les conseqüències dels actes tard o d’hora porten respostes que poden o no agradar, però en qualsevol cas no les hem buscat.

Pel que fa a l’entrevista del dos líders catalans, President i Vicepresident a TV3, m’agradaria destacar la sintonia i cohesió que van transmetre en les seves respostes i comentaris. Alhora la determinació de constatar que simplement fan el que es van comprometre a fer el 27 S, per tant no hauria de ser cap sorpresa. Pel que fa a les qüestions tècniques, entenc que seria imprudent explicar a bombo i plateret tot, i que hi ha coses que s’aniran explicant durant aquest periode fins la convocatòria oficial del referèndum i aprovació de la llei de Transitorietat. Posar el conflicte entre respecte a la democràcia i dir que votar no es democràtic, crec que es el punt exacte on hem de deixar les coses, i per últim constatar com va dir el President que els famosos 18 mesos que molts hiperventilats van criticar per haver-los superat es compleixen ara i amb la perspectiva de la recta final.

Encara hem de viure molts esdeveniments, però una cosa es clara, el poble i la societat catalana esta decidida i els seus representants també. Contra això i com ja s’ha dit, massa democràcia per un Estat espanyol intolerant.