Els resultats de les eleccions europees es poden trobar arreu i, per tant, no els detallem. L’única xifra que realment ens mereix una especial rellevància es l’abstenció a Catalunya, que es situa en el 62.5% de l’electorat. Cadascú interpreta a la seva manera l’abstenció elevada. En Montilla, insultant la nostra intel·ligència, va arribar a dir respecte de les darreres autonómiques que la gent no anava a votar perquè ja estava contenta amb el que hi havia. La nostra interpretació de l’abstenció en les europees és que la gent no va a votar perquè n’està farta d’enganys. Amb una campanya plena de mentides i manipulacions, allunyada de la realitat del ciutadà i estèticament deplorable, el que fa una persona medianament assenyada es quedar-se a casa. L’abstenció d’aquestes eleccions no és una expressió de “tantsemoenfotisme”, és el reflex d’un sistema obsolet en el que el ciutadà ha deixat de creure.
En el marc polític català, tots els partits, sense excepció, han fet les seves lectures interessades dels resultats i, com sempre, tots estan molt satisfets. Però, siguin quin siguin el resultats, només reflecteixen l’opinió de poc més d’un terç de l’electorat. Així, els del PSC que estan tant exaltats potser desconeixen que els seus 702.000 vots corresponen a només un 13.4% de la població amb dret a vot. També Esquerra faria be en considerar que una personalitat mediàtica de la talla d’Oriol Jonqueres ha afegit només 11.215 vots als resultats de 2004. Aquesta quantitat és, percentualment, molt inferior a l’increment de la població amb dret a vot des de 2004. Per tant Esquerra, lluny de recuperar-se, encara està perdent més quota electoral.
Mentrestant, en Carod-Rovira demostra ser aliè a la realitat del seu partit i del país quan manifesta que “una part de l'electorat d'esquerres està desmobilitzat”. Ignora (o ho fa veure) que una part important dels votants d’Esquerra ara senzillament s’han quedat a casa, a l’espera que es formalitzi una candidatura unitària veritablement sobiranista de cara a les eleccions autonòmiques. Diuen que Puigcercòs/Ridao prepararan per abans de l’estiu una estratègia per, segons ells, “marcar perfil”. Els que van votar Esquerra en les darreres eleccions catalanes tenen dret a demanar que els expliquin que s’hi està fent al Govern per haver, ara i no abans, de “marcar perfil”.
Creiem que l’única manera en que Esquerra pot recuperar la credibilitat perduda és reconèixer que, des de l’assumpte de Perpinya, tota l’acció política dels càrrecs electes d’Esquerra ha estat llastrada per l’enfrontament personal no dissimulat entre Carod i Puigcercòs, pel fracàs del model dretes/esquerres i per la complicitat amb un PSC venut als interessos d’Espanya. Què els manca a Carod/Puigcercòs per adonar-se que la dinàmica de govern del tripartit a estat bombardejada pel propi President Montilla?, capaç de proposar pactes al PP per tal d’”euskaditzar” la política catalana.
Al marge de les crisis internes motivades per personalismes exagerats, la estratègia d’ERC des de la mort del dictador s’ha caracteritzat per l’alternança entre el models binomics espanyolisme/independència i dreta/esquerra, reflex de l’etern debat sobre què ha de ser primer,si la forma de l’estat o la gestió de govern. El tàndem Barrera-Hortalà va intentar avançar en l’autogovern donant suport a CDC des d’una òptica socialdemòcrata bastant difusa. Però va fracassar quan un ampli sector d’ERC (encapçalat aleshores per Carod-Rovira i Colom) es va avorrir del “peix al cove” d’en Jordi Pujol i va imposar una línia més netament d’esquerres amb la pretensió d’esgarrapar electorat federalista del PSC. Aquesta altra posició del pèndul tampoc a funcionat per la senzilla raó de que el PSOE-PSC, a qui Esquerra volia mossegar, ha fagocitat els càrrecs d’Esquerra per a la seva causa espanyolista.
L’únic camí que te Esquerra per conservar la poca credibilitat que li queda és aprofitar l’impuls de la societat civil catalana i tornar als orígens d’un independentisme sense complexos i netament d’esquerres. No és tornar a l’altra banda del pèndul: és corregir un error defugint de clientelismes. L’únic camí es tornar a ser Esquerra Republicana de Catalunya i agafar un tren que està a punt de passar de llarg. Però per això, caldria una regeneració interna completa en la direcció del partit (com ja fa més d’un any que nos ens cansem de repetir). Estaran disposats a assumir aquesta catarsi tots els que son professionals de política?. Ens agradaria molt anar errats, però molt ens temem que no, per tant el futur d’Esquerra el veiem amb un cert pessimisme.
Si Esquerra no efectua aquest relleu i rectifica la seva estratègia (i de pressa...), tots els que volem un estat propi haurem de convergir necessàriament en una plataforma sobiranista única que arreplegui a tots els patriotes, amb independència del seu carnet d’origen. Una plataforma amb un nucli central format per Reagrupament i Catalunya Acció podria ser un pal de paller vàlid per canalitzar el vot independentista.
Companys Carretero i Espot, poseu-vos d’una vegada a la feina, que es fa tard i vol ploure...
SOL·LICITO LA MEVA BAIXA INMEDIATA I IRREVOCABLE COM A MILITANT D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA.
Em dic Carles García Solé, nº de Dni 38039299J, nascut al barri de Sants el 7 de Setembre de 1949 i militant d’ ERC des de finals dels anys 80. la meva tasca com a militant a sigut extensa, ex- president i fundador de la secció local de Vallirana, vaig contribuir al rellançament del partit de manera activa, en tot el Baix Llobregat, vaig facilitar a ERC la campanya a la solidaritat amb Galícia en “l’afer” del prestig, vaig participar amb multituds d’actes en l’àmbit de la seguretat del partit, en les expedicions a Salamanca per reclamar els papers. Vaig participar en les converses a Euskadi i que tenien com a finalitat acabar amb la violència d’ ETA a Catalunya, etc , etc...
En aquests moments sento vergonya de militar a ERC, per això demano la meva baixa voluntària.
NO RECONEC A JOAN PUIGCERCOS COM A PRESIDENT DEL PARTIT.
NO ACCEPTO LA DUALITAT DE CARRECS DE JOAN RIDAO.
Tampoc reconec la executiva que es va aprovar en el darrer congrés considerant que dit congrés va ser un frau a una bona part de la militància i sobretot als votants d’ ERC.
Tot comença amb l’edició del segon tripartit que ningú, excepte els dirigents del partit ho han entès.
La historia algun dia els hi reclamarà responsabilitatsper el mal que han fet, frustrant les il·lusions i les esperances de una bona part del nostre poble, Catalunya, i que veien en Esquerra Republicana de Catalunya un instrument per assolir la plena sobirania.
Dono ordres al meu banc per deixar de pagar la quota a partir del dia d’avui 2 de Juliol de 2008.
MANIFEST final després del procés congressual d’ ERC.
El Col·lectiu 1 d’Abril del que formen part més de 100 persones entre militants i votants d’ ERC, davant del malestar existent i el desacord per l’estratègia seguida en els darrers temps pel partit, volem manifestar que desgraciadament els nostres pronòstics finalment s’han confirmat.
Les diverses “Crides i reflexions” en vers a la responsabilitat dels nostres dirigents de poc han servit. El nostre Col·lectiu tenia una data d’inici i una data final, només preteníem incidir en les consciències dels nostres militants al llarg d’aquesta etapa congressual.
Demanàvem un aplaçament del Congrés de Juny, fins que fóssim capaços entre tots de presentar una candidatura de consens.
Demanàvem també la dimissió voluntària de l’executiva del partit com a resposta als mals resultats de les tres últimes eleccions, símptoma inequívoc de que la nostra estratègia era errònia. De ser així es ves interpretat com a signe de bona voluntat i de modèstia política. No ha sigut possible i el partit ha quedat dividit amb greus ferides internes que costaran molt de cicatritzar.
El Congrés s’ha tancat en fals predominant els interessos personals d’alguns per sobre dels interessos col·lectius.
Som manifestament contraris a mantenir aquest GOVERN D’ENTESA , creiem que és la causa principal de la situació en que ens trobem com a partit, però el que és pitjor, Catalunya se’n ressent i es multiplica la desconfiança del nostre poble en vers ERC. Estàvem cridats a liderar el camí cap a l’ independència i ara honestament ho dubtem.
Som MANIFESTAMENT CONTRARIS al sectarisme exercit per l’aparell del partit en els darrers temps, de predominar aquesta praxis difícilment es farà créixer Esquerra, des de l’aparell es practica aquella màxima de “Amb mi o contra mi”.
Amb aquest manifest donem per acabat el Col·lectiu 1 d’Abril i amb tota modèstia el nostre interès a sigut contribuir a la clarificació constructiva de les errades comeses en els darrers temps en el sí d’Esquerra Republicana de Catalunya.
El Col·lectiu 1 d’Abril cridem als seus membres a que actuïn conseqüentment amb la seva consciència, però que decideixen el que decideixin per sobre d’ ERC està el nostre país CATALUNYA. Estiguem on estiguem segur que val la pena seguir lluitant per la plena sobirania del nostre poble.
Ningú convoca una consulta per perdre-la i quan Joan Puigcercós va deixar el Govern de la Generalitat era molt bon coneixedor dels seus suports. Sabia perfectament (tothom ho sabia) que la potent Regió Metropolitana de Barcelona, en especial el Barcelonès i el Baix Llobregat són majoritàriament simpatitzants amb Puigcercós i la seva gent, això sense comptar amb els càrrecs alliberats dins del partit que mai mossegaran la mà que els alimenta. Carod és ja historia i això ho posa clarament de manifest el mateix Puigcercós quan diu que “...encara pot fer molta feina al Govern”. En el fons és justament la defenestració d’en Carod el que es perseguia amb aquestes eleccions, i tota la parafernalia que les ha acompanyat.
Per tant, no és sorprenent la majoria de la candidatura de Joan Puigcercós, sinó més aviat la consolidació de Reagrupament.Cat com la segona força dins d’ERC. Puigcercós no volia pactar res amb Carod, però possiblement no comptava amb un suport tan ampli al del sector crític de Carretero. Un 37% dels vots per Puigcercós, d’una participació certament elevada del 71%, tampoc es per tirar coets. Si el President ho fos del país, seria obligada una segona volta, i si les eleccions fossin per formar un govern, Reagrupament.Cat i Esquerra Futur podrien forma un “bipartit” i deixar Puigcercós a la oposició.
Mai com ara s’ha formalitzat amb tanta claredat la bella però falsa dicotomia entre la via socialista i la via sobiranista com a camins per a la independència. Puigcercós haurà de gestionar contant amb tots els sectors si no vol una nova sagnia en el partit.
Pel que fa a Esquerra Independentista poc a dir. Un intent de Jaume Renye per desmarcar-se del Carod, abans de ser arrossegat en la seva caiguda. No voler pactar amb Reagrupament.Cat una candidatura única renovadora els hi ha costat car. Però no poden ignorar-se els seus suports, majoritàriament de la gent més jove. Puigcercóshaurà de fer grans equilibris si no vol que les JERC l’hi girin l’esquena.
Ara ja fa un parell de mesos, vam demanar un canvi de rumb en base a una Executiva de consens que fos capaç de liderar un projecte de país on es poguessin superar les diferències personals i on cap opció es veies exclosa. Si ara Puigcercós ens diu que integrarà totes les sensibilitats, ens demanem de que ha servit tot això més enllà de facilitar l’escalada personal d’alguns. De moment el PSC felicita a ERC pel resultat de les eleccions amb el convenciment de que el govern tripartit no perilla. Només aquesta raó justifica l’escepticisme pel que fa un projecte suposadament nou.
El proper Congrés serà una veritable declaració d’intencions. És l’hora de mantenir-se a la expectativa per veure si el tàndem Puigcercós-Ridao tenen l’actitud i l’aptitud que ERC necessita. Potser el compte enrere del conegut rellotge de la campanya electoral passada s’ha posat en marxa, però no precisament per portar-nos a l’independenciasi no tot el contrari. http://blocs.mesvilaweb.cat/1abril
Com a membres del Col·lectiu 1 d’Abril i davant de les recents informacions respecte a les posicions d’aquest col·lectiu enfront de les eleccions del dia 7 de Juny volem expressar el següent:
NO ÉS CERT que el Col·lectiu 1 d’Abril com a tal formi part de la candidatura de Reagrupament.
NO ÉS CERT que el Col·lectiu 1 d’Abril com a tal formi part de la candidatura de l’esquerra independentista.
Tan sols som militants i votants d’Esquerra Republicana de Catalunya que després d’una llarga reflexió hem pres la decisió de recolzar, la candidatura que honestament creiem que ens ofereix més garanties a la nova etapa a iniciar.
Les informacions aparegudes en alguns mitjans de comunicació estan basades en el nostre propi debat però que en cap cas corresponen a la voluntat del nostre col·lectiu, per tant son infundades i tendencioses.
Tan sols reconeixem com a propi el document fet públic avui dia 2 de Juny de 2008 i que diu el que diu i a la vegada és totalment coherent amb tots els documents anteriors reconeguts per nosaltres.
Ens reafirmem en la necessitat d’arribar a una executiva que sigui capaç de redreçar l’estratègia del partit sense excloure cap sensibilitat. Només així ERC pot tornar a ser el pal de paller de les aspiracions sobiranistes dels catalans.
El Col·lectiu pel Debat i l’Autodeterminació és una agrupació de militants i votants històrics d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Transcorregudes aquestes darreres setmanes, antesala a les eleccions internes a president i secretari general del nostre partit i a la vegada el Congrés Nacional que s’ha de celebrar el 14 de juny d’enguany, veiem que els dirigents del nostre partit segueixen sense assumir la seva responsabilitat sobre la actual crisi. Malgrat les successives crides a la autocrítica no s’ha donat cap gest de modèstia política ni s’ha evidenciat cap acostament d’aquests dirigents envers les dues opcions renovadores ,ien especial envers Reagrupament.
Com a Col·lectiu compromès amb el projecte d’Esquerra des de fa molts anys, hem iniciat un segon pas aquestes darreres setmanes consistent en obrir un procés de reflexió, qüestionant el nostre futur dins d’Esquerra Republicana de Catalunya en el cas de que no es corregeixi la línia política que ens ha portat a perdre la confiança d’una bona part de la militància i de l’electorat.
Davant la situació actual de desencís generalitzat, si tots plegats no afrontem amb serenitat però amb valentia els reptes polítics dels propers anys, ERC com a partit polític deixarà de ser el pal de paller de la lluita d’alliberament nacional de Catalunya.
Nosaltres creiem que només hi ha una candidatura amb veritable voluntat de redreçar la situació, i es la de REAGRUPAMENT.
La elecció del President i Secretari General el proper 7 de juny, condicionarà l’Executiva que sorgirà del proper Congrés de juny. Analitzades totes les possibles combinacions, pensem que un pacte de les tres candidatures, deixant fora a Reagrupament, seria l’inici de la desfeta interna d’ERC. Creiem que el canvi polític que demanem no és possible sense la participació activa de Reagrupament en els màxims òrgans de direcció del partit.
Fem de nou una crida a la responsabilitat dels tots els militants per no deixar escapar aquesta oportunitat de tornar a recuperar la nostre personalitat i credibilitat, acabant a la vegada amb el sectarisme dins de la direcció d’ERC. D’aquesta maneraaconseguiríem tenir al nostre abast aquella eina política que serveixi per arribar a la plena sobirania de Catalunya.
Pensem que sigui quin sigui el resultat final d’aquest procés congressual , cap opció renovadora ha de ser exclosa. Reiterem per tant la nostra ferma convicció de que l’inevitable redreçament de la línia d’ERC exigeix incorporar els sectors renovadors.Si no és fa així, es confirmarien les nostres sospites de que tot aquest enrenou només serveix per ratificar una estratègia que no ens ha donat mes que frustracions els darrers temps.
“només Reagrupament-Cat presenta una veritable novetat i podria, per tant, dirigir aquest canvi...”
"Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard." (Sir Francis Bacon)
Dèiem en el nostre primer document d’opinió que ERC no és podia permetre el luxe de mostrar la imatge de desunió, ratllant en el caos, que es transmetia des de les darreres eleccions a las Cortes Generales.Proposàvem un període de debat i reflexió que portés a una candidatura única i de consens. Això no ha estat possible, sospitem que motivat en bona part per rancúnies personals que, al cap i a la fi, demostren una gran miopia política.Ara ens trobem amb la situació, que no desitjàvem, de tenir d’escollir entre quatre opcions d’estratègia i de tàctica per a un partit que ha perdut als voltants d’una tercera part de vots, que ha deixat de ser el referent sobiranista d’un sector important del jovent i que te una militància cada cop més desencantada.
El tàndem Carod-Puigcercòs ens a dut a un Estatut retallat pels mateixos que ara governen Catalunya, i que ho fan gràcies precisament a ERC. Sense entrar en detalls de tots coneguts, es evident que la política a curt i mitjà termini d’ERC s’ha de redreçar. En aquest sentit, només Reagrupament-Cat presenta una veritable novetat i podria, per tant, dirigir aquest canvi. Però, estaran Carretero i el seu grup disposats a fer concessions per tal d’evitar un nou fraccionament del partit, en cas de sortir escollits? I si es dona el cas contrari, cediran a la temptació de crear un nou partit que sense cap dubte tindria un trist final?.
En un període de campanya, que cada cop recorda més a les primàries americanes, ens malfiem de les paraules grandiloqüents i els gestos de “telepredicador”. Ens malfiem de dos dirigents que abans anaven del bracet en un projecte que no ha reeixit,i que ara no és poden veure. Ens malfiem de l’esquerra independentista perquè veiem darrera l’allargada ombra d’en Joan Puigcercòs i un projecte poc sòlid. I no tenim clar que Reagrupament.Cat, que en el seu moment va iniciar un procés de segregació i d’enfrontament amb la direcció del partit, pugui aventurar-se a re adreçar la malmesa situació d’ERC.
No es signe de maduresa política el pensament únic i, òbviament, no és el que defensem, entre d’altres coses perquè fins hi tot dins del nostre mateix col·lectiu i ha discrepàncies. El que considerem signe de maduresa es el consens en una idea de Catalunya/un projecte de nació comú . Es erroni pensar que el problema radica en la ancestral disjuntiva entre la política social i la política nacional, argument contínuament esgrimit pels uns i pels altres. El problema es que els dirigents nacionals d’ERC no han demostrat que son del tot capaços de pensar en clau netament catalana. Potser s’haurien de fixar una mica més en la manera de fer de la majoria de militants i votants.
“De moment...”
No defensem cap de les candidatures pels motius sumàriament esmentats, però instem als militants a que recolzin massivament a les persones que considerin més capacitades, per tal de que la propera direcció d’ERC compti amb suficient legitimitat per engegar les reformes necessàries internes que, sense cap dubte, el partit necessita.
Emplacem als propers President i Secretari General, siguin quins siguin, a que encapçalin un procés de re definició del projecte d’ERC, integrant en l’Executiva Nacional a totes les sensibilitats i demostrant que el nostre projecte ho és tant de govern com de país. Si ho fan, ens tindran al seu costat. Tanmateix, emplacem a la resta de candidatures a facilitar el consens i a col·laborar amb els escollits. Catalunya, 27 de Maig 2008.
Lagent d’ERC, enquadrats en el Col·lectiu 1 d’Abril pensem que en aquestes darreres setmanes es visualitza més que mai que en el nostre partit aflorenles rivalitats existents des de fa ja molt de temps.
La sensació que tenim la majoria de militants i gent propera a ERC és que naveguem amb un vaixell sense rumb i que el més greu està per venir. Molt probablement ens convertirem amb un cadàver polític que es mantindrà calent a l’escena mentre perdurin els sous dels càrrecs institucionals.
Lamentablement els dos sectors renovadors, Carretero i Uriel, no defineixen amb claredat el nostre futur, no expliquen sense pels a la llengua els veritables problemes que afecten a ERC. Primer, laTroika interna que s’ha imposat en el si del partit des de fa anys, no deixen avançar cap de les iniciatives que no vingui directament d’ells. Segon, la nefasta decisió política de reeditar el segon tripartit, ens ha deixat orfes de la nostra personalitat, tant valorada pels nostres militants com pels votants, així com les expectatives il·lusionants en el conjunt del nostre país..
Trobem en falta que els sectors dits “crítics” no ens parlin clar. De vegades això ens fa pensar amb una probable política de pactes de última hora, perquè ningú prengui mal.
Cada dia patim una nova agressió per part de l’estat i el govern que el representa Psc/Psoe. La llista seria llarga, “l’estatuet” en perill, la financiació en suspens, amb les balances fiscals ens donen llargues, etc , etc...
En el dia a dia passen coses de tal gravetat que ens fa pensar que el famós plan “ZEN” (Zona Especial Norte) redactat pel govern de Felipe González l’any 1983 en que la seva finalitat era potenciar la lluita contra el terrorisme en tots els camps: Polític, social, legal i policial. Aquest plan es imposat des de fa temps a Euskadi, potser també comença a implantar-se de manera subtil a Catalunya. El cas Franky constitueix la continuació de un seguit d’agressions a l’expressió del catalanisme polític i a la llibertat d’expressió. Casos com el del Jueves, el de la crema de les fotos del Borbó o el processament d’alcaldes que es neguen a penjar la bandera espanyola en els seus ajuntaments, només serveixen per demostrar que la justícia espanyola és utilitzada com un instrument de repressió de l’expressió del nostre poble. L’actuació imperialista de la justícia espanyola a de ser sumada a l’escanyament econòmic hi ha l’idiotització sistemàtica de la població, per obtenir els tres garrots amb els que Espanya pretén mantenir a ratlla les legitimes aspiracions del poble català.
Per això l’empresonament del Franky és tant indigne, arbitrari, antidemocràtic, injust i inacceptable com els altres tres casos esmentats de violació de llibertat d’expressió.
Com a corrent d’opinió dins d’ERC deplorem una vegada més la manca de reacció dels nostres dirigents davant d’aquests fets, aparentment mes preocupats pel que dirà el Psc/Psoe, hi ha la vegada immersors en baralles internes en comptesque d’encapçalar els sentiments d’un bon nombre de catalans que, dia rere dia ens sentim agredits.
El Col·lectiu 1 d’Abril, es planteja la possibilitat de fer una crida general a la desobediència civil. Molt probablement a arribat l’hora i veien la passivitat dels nostres polítics hem de fer un pas endavant i implicar al conjunt dels catalans, per dignitat nacional!!!
L’escomesa d’España contra els catalans ha tingut com a darrer episodi l’empresonament de Francesc Argemí. No podem defensar les actituds incíviques de col·lectius, dits anti-sistema, que molt sovint pretenen vestir de reivindicació independentista les seves bretolades. Però el cas Franky mereix una consideració especial. No es entenedor per cap persona amb un mínim de seny i sentit de la vergonya que un jove hagi estat condemnat a 3 anys i tres mesos de presó per destruir una bandera d’España i resistir-se a la guàrdia urbana, mentre milers de convictes de delictes de tota mena, molts d’ells amb violència a les persones, es passegen tranquil·lament per els nostres carrers en espera de l’execució de la seva condemna. Potser algú es preguntarà quina seria la nostra reacció si la bandera destruïda fora una catalana. Lamentablement no sabem quina seria la nostra reacció en aquest cas, perquè la destrucció de banderes catalanes es un fet quasi habitual en España i es dona molt sovint a casa nostra, sense que això hagi tingut mai la mes mínima repercussió en els seus autors. De fet, cremar la senyera no és ni noticia.
El cas Franky constitueix la continuació d’un seguit d’agressions a l’expressió del catalanisme polític i a la llibertat d’expressió. Casos com el del Jueves, el de la crema de les fotos del borbó o el processament d’alcaldes que es neguen a penjar la bandera española en els seu ajuntament, només serveixen per demostrar que la justícia española és utilitzada com un instrument de repressió de la expressió del nostre poble. La actuació imperialista de la justícia española ha de ser sumada a l’estrangulament econòmic i a la idiotització sistemàtica de la població, per a obtenir els tres garrots amb els que España pretén mantenir a ratlla les legitimes aspiracions del poble català.
Per això, l’empresonament d’en Franky es tan indigne, arbitrari, antidemocràtic, injust e inacceptable com els altres tres casos esmentats de violació de la llibertat d’expressió.
Com a corrent d’opinio dins d’ERC, deplorem la manca de reacció dels nostres dirigents davant aquests fets, aparentment més interessats en les seves baralles internes que en encapçalar els sentiments d’un bon nombre de catalans que, dia rera dia, ens sentim agredits.
Des d’aquí fem una crida a tots els pobles i ciutats de Catalunya perquè portin a la tintoreria la bandera española dels seus ajuntaments mentre Franky estigui a la presó. D’aquesta manera lluirà neta i esplendorosa quan el posin en llibertat. Per altre banda, expressem la nostra solidaritat i el nostre suport a totes les persones i col·lectius que reclamen la llibertat de Franky i ens hi sumem a aquesta reivindicació.
Responsables si…babaus no…sabem i molt bé que hi ha molta gent entre els militants d´Esquerra Repúblicana de Catalunya , que s´hi deixa la pell treballant cada día per el Partit i el Pais , son els anonims els que fan la feina dura , mentre que els dirigents de dinar en dinar , sopar en sopar i una bona nòmina cada mes , van pactant amb el “ Cavall de Troia “ , sense reconeixer la devallada electoral , motiu del seguidisme espa-nyoliste del PSC-PSOE ; molts de nosaltres amb mes de trent-anys de fidelitat a E.R.C ens bull la sang veient com aquesta colla de dirigents estan desfent tota la feina de tants anys , per tal de no perdre la cadira , i no parlem de quantitats de regidors , diputats , vicepresidents i presidents , cada vegada mes minvats ¡ a cada bogada perdem un llençol ! …..vergonya…vergonya …i …vergonya …per tots els destructors del nostre Païs.
Darrerament alguns membres destacats d’ERC s’esforcen per justificar més que mai la seva presencia en el govern tripartit. Pensen, equivocadament, que la davallada en les darreres eleccions es deu a que el ciutadà no visualitza la importància de participar en el govern de Catalunya. No entenen que pel futur del nostre país es molt més rellevant l’increment dels vots als socialistes que la pèrdua de diputats independentistes al Congrés de les “Espanyas”. No comprenen que molts dels votants d’ERC s’han quedat a casa per considerar inútil la feina d’ERC. Tampoc son capaços de fer autocrítica i reconèixer que les darreres campanyes electorals han estat tant mal plantejades que fan inevitable el cessament dels seus responsables.
Un conseller deia en una entrevista recent que la manera de demostrar que ERC és un partit de govern és justament exercint el govern. Un argument molt repetit que en principi es de sentit comú, peró que perd significat quan es posa en el marc d’un govern tripartit, majoritàriament al servei d’un partit espanyol molt més interessat en dividir internament als catalans que en reconèixer els seus justos drets.
En els darrers dos anys, amb govern majoritàriament socialista a nivell espanyol i també català, hem assistit a tres crisis relacionades amb les infrastructures: la dels trens de rodalies, la de la xarxa elèctrica y la del aigua. Es casual que aquestes tres crisis hagin coincidit amb un increment sostingut del sentiment sobiranista?. Creiem que no. Una idea és comú al dos partits espanyols majoritaris: Catalunya no ha de deixar de generar recursos per a España. I la millor manera de desvirtuar el sentiment d’espoli es el foment de la confrontació interna. El mes trist és que una bona part dels dirigents d’ERC han caigut de quatre potes en aquest parany, fins al punt d’arribar al enfrontament entre ells mateixos.
Davant tot el debat de la necessitat d’aigua per a l’àrea de Barcelona (en el que no entrarem específicament) el militant, el votant i qualsevol altre ciutadà es demanen quina es la posició d’ERC. El que es percep és que el que més interessa no es la resolució d’un problema extremadament greu sinó conservar les cadires.
No ens confonguem. ERC te persones d’una excel·lent vàlua en moltes àrees de l’administració pública, govern de la Generalitat inclòs. Això ja s’ha demostrat i ho demostren en el dia a dia. Però una cosa es ser competent en les tasques que a cadascú li pertoquen i un altre molt diferent liderar un projecte de país.
Quan Catalunya ha necessitat d’algú que alcés la veu en defensa del dret dels catalans a disposar d’un proveïment adequat d’aigua, i aportés solucions a nivell d’Estat, on eren Josep Lluis Carod-Rovira i Joan Puigcercós, membres republicans amb la màxima responsabilitat a la Generalitat?. El primer és limita a escoltar les declaracions, moltes vegades sense de sentit, d’alguns dels seus correligionaris i el segon deixa el govern amb l’excusa d’adreçar el partit. Com deia Llach, no és això companys, no és això.
La “solució” a la sequera ha vingut de Madrid, malgrat totes les iniciatives de Francesc Baltasar. A més, Maria Teresa Fernández de la Vega defensava la setmana passada el dret dels catalans a tenir aigua, rebutjant les declaracions demagògiques dels presidents de València i Murcia. No tenim cap dubte sobre qui guanyaria les eleccions a la Generalitat si fossin convocades avui mateix. El que políticament ens a quedat és una divisió greu del territori.
Exigim a Carod i a Puigcercós com a màxims exponents de l’actual executiva del partit, un gest de modèstia i d’autocrítica en vers als militants i votants d’ERC, per la disbauxa i desgavell que es viu en els darrers temps en el si del partit.
El Col·lectiu 1 d’abril, agrupació de militants que defensen un debat intern en profunditat sobre les estratègies de partit d’ERC i la renovació completa de l’actual Executiva, va convocar per al dissabte 12 d’abril una reunió amb els representants de les corrents internes que en el proppassat Consell Nacional van manifestar el seu rebuig al reglament que, aprovat per majoria, haurà de regular el procés de elecció de la nova Executiva. L’objectiu bàsic de la reunió va ser propiciar un intercanvi de opinions que servissin de punt de partida per a un debat més profund i la presentació de una candidatura de consens. Dels tres corrents convocats, el grup encapçalat per Josep Lluís Carod-Rovira va declinar la invitació a darrera hora. Sí que hi van assistir Jaume Renyer per part de l' Esquerra Independentista i Jordi Comas en representació de Reagrupament.Cat. Per part del Col·lectiu 1 d’abril va ser present una representació de sis militants destacats, actuant com a portaveu Carles Garcia-Solé.
Tots els assistents van deplorar l’absència de representació del grup d’en Carod, considerant-ho com un símptoma de poca predisposició per al diàleg.
Renyer i Comas van coincidir en que el reglament per al Congrès, malgrat ser aprovat per majoria, inclou disposicions que contradiuen els Estatuts d’ERC i vulneren el principi de igualtat de oportunitats. Ambdós van expressar la seva renuncia a emprendre mesures legals per a impugnar aquest reglament per no perjudicar encara més la imatge del partit.
Els membres del Col.lectiu 1 d’abril, van posar de manifest el disgust d’una bona part de militància per les darreres actituds de bona part dels membres de la cúpula d’ERC, que semblen més interessats per dirimir diferències de caire personal que per resoldre els problemes del país. Els representants de les corrents esmentades van manifestar la seva comprensió davant aquest sentiment.
Després de diferents intervencions es va concloure que les quatre corrents representen de fet a dues opcions ven diferenciades, el continuïsme, representat tant per la opció de Carod com de Puigcercòs, i la renovació, de la mà d’Esquerra Independentista i Reagrupemant.Cat. D’acord amb aquestes premisses no es considera descartable un acord Carod-Puigcercos, abans o després del Congrés, en el sentit de redistribuir els càrrecs. Es va considera que, òbviament, això seria una mofa per a la militància.
Renyer i Comes van identificar importants punts de coincidència mútua pel que fa tant al rumb que ha de prendre el partit en els propers mesos com al projecte sobiranista a llarg termini. En aquesta reunió, tant Renyer com Comes van manifestar la voluntat d’iniciar un procés d’apropament de postures, actitud que el Col·lectiu 1 d’abril considera molt positiva.
Per acabar els representants del Col·lectiu 1 d’abril van manifestar la seva predisposició per a donar suport a totes les iniciatives que, d’acord amb els principis expressats en les “Crides a ERC” donades a conèixer a la opinió publica, ajudin a l’apropament de les diferents corrents renovadores perquè, sense exclusions prèvies, en el proper Congrés s’esculli una Executiva amb el màxim consens possible. En aquest sentit es va instar a les dues corrents al diàleg i la cerca de punts de coincidència.
La reunió es va concloure amb el compromís de tots els grups de mantenir contactes informatius periòdics.
El col·lectiu 1 d’Abril es mantindrà ferm amb les seves denuncies publiques, mentre Esquerra no recondueixi la seva praxis actual.
Tampoc descartem noves iniciatives, sempre constructives, però rotundes pel que fa al canvi de direcció del nostre partit.
El Col·lectiu 1 d’Abril d’Esquerra Republicana de Catalunya convoca a les candidatures renovadores d’Uriel Bertran, Joan Carretero i el sector del Carod-Rovira a una reunió.
Amics i companys: veiem en la confirmació del resultat del Consell Nacional del passat dissabte dia 5, en el que la majoria dels consellers, representant descaradament al sector més dogmàtic i acomodatdel partit, no van acceptar les esmenes imparcials , justes i decontingut democràtic estatutari, proposades pels diferents pensaments/corrents actuals. La intenció dels sectors renovadors era que en el Congrés de Juny es regís per principisd’oportunitats per a tots els militants per igual, al no ésser així ens veiem amb la necessitat ila responsabilitat de convocar una trobada el proper dissabte dia 12 d’abril al matí i ala que convoquem a assistir.hi a l’Esquerra Independentista de L’Uriel Bertran, al Reagrupament del Joan Carretero i al sector d´en Carod-Rovira.
Els resultats del darrer Consell Nacional d’ERC, el passat dia 5 d’abril, han confirmat les nostres sospites. El sector representat majoritàriament al Consell, ha imposat les seves tesis sobre la organització del Congrés. No deixa de ser sorprenent que els que teòricament reivindiquen la renovació de la direcció del partit son els que enguany el dirigeixen. Molt ens temem que aquesta suposada renovació només afecti a un sector minoritari de l’Executiva i, de fet, les bases organitzatives aprovades pel proper Congrés semblen anar en aquest sentit.
Aquesta renovació cosmètica de l’Executiva (canviem perquè tot continui igual) pot ser satisfactòria per una bona part de militància, possiblement fins i tot majoritària. Però ens demanem si serà satisfactòria per al moviment sobiraniste del nostre país, que ja fa massa anys demana un partit amb capacitat per a liderar un veritable projecte de país. En qualsevol cas, com hem manifestat en comunicats anteriors, el Congres de juny es tancarà “en fals”, sigui quina sigui la candidatura escollida, si no es porta a terme un debat en profunditat sobre projecte i sobre lideratge.
Tot salvant les aproximacions personals, el Col·lectiu 1 d’Abril, no dona suport explícit a cap candidatura. No obstant, cauríem en la mateixa hipocresia que denunciem si no expresséssim el nostre rebuig al sector d’en Joan Puigcercos, pel que fa a la seva posició en el proppassat Consell nacional. Esperem, pel be de nostre partit i de Catalunya, que el procés es recondueixi.
Com, lamentablement, no s’han donat les condicions que demanàvem per a unes eleccions a l’Executiva en igualtat de condicions, ens reafirmem en la conveniència d’iniciar un veritable procés de debat i de renovació, que hauria de produir-se com s’indica tot seguit:
- Suspensió del Congrés Nacional de Juny.
- Dimissió de tota la executiva actual.
- Nomenament de una Comissió Gestora per part del Consell Nacional amb l’encàrrec d’organitzar i coordinar un procés de debat intern entre totes les corrents, que culminaria amb la presentació d’una candidatura (si és possible) única i de consens i totalment renovada.
- Convocatòria d’un Congrés Nacional, perquè l’assemblea de militants digui la seva i ratifiqui si s’escau, la nova executiva.
Novament fem una crida a tots els sectors de la militància a no deixar perdre l’oportunitat de reconduir de manera constructiva el nostre projecte de partit i de país. ERC no es ni d’uns ni dels altres, es dels militants, dels votants i, abans de tot, de Catalunya.
