Ciència nombres i lletres

Activitats per descobrir la intel·ligència. Divulgació científica i cultural.

Ciència-ficció, una ucrònia en curs d’escriptura

Publicat el 15 de desembre de 2018 per Jordi Domènech i Arnau

Sempre m’ha agradat la ciència ficció, ja he escrit en aquest bloc que de petit llegia Verne i, més tard, Asimov, Clarke i altres autors, especialment del subgènere anomenat hard.

Fins que no tenia gairebé cinquanta anys, no vaig intentar escriure’n, i em va sortir a rodolons, desprès d’un replanteig global de trama, que no d’escenari, una novel·la anomenada «Memòria prohibida», situada en un futur llunyà. Naturalment que vaig haver de fer conscientment moltes trampes de guió per tal de fer-la coherent, començant per un cert «assassinat» d’intel·ligències artificials i robots, que sincerament no goso especular on haurien pogut arribar en milers d’anys. Un assassinat similar al que hi ha explícitament a la sèrie «Duna» o implícitament a «la Guerra de les galàxies», deixant de banda si aquesta darrera té gaire de ciència-ficció.

Quinze anys més tard, conscientment de les dificultats que té preveure el futur, em vaig decidir per la ucrònia, un escenari passat alternatiu, a partir d’un fet que el bifurca respecte en nostre present. En el cas d’una ucrònia «científica», la dificultat rau en pensar una bifurcació mínimament raonable en un camp científic o tecnològic.

I com que m’agraden les complicacions, una divergència a finals dels anys trenta, una tècnica desenvolupada per una enginyera britànica jove, porta a que pels anys cinquanta, els ordinadors en sentit modern, es desenvolupin a Catalunya, en secret, i a que la persona que ho va començar tot, decideixi tirar endavant una experiència educativa per demostrar que les dones poden, també en el camp científic i tecnològic, arribar tan amunt com els homes.

El punt marca l’indret precís on es desenvolupa gran part de la novel·la, a Estamariu, Alt Urgell

La narradora, en primera persona, és una noieta que s’incorpora al projecte als tretze anys, però que ho escriu ja d’adulta. Una noia d’altes capacitats rescatada d’un asil franquista.

Òbviament, una cosa que vull en aquesta novel·la és explicar i desenvolupar una mica les meves idees sobre ensenyament, per això, paral·lelament, estic escrivint un apèndix, que no llegir-lo no afecta a la trama principal, on explicito parts del mètode concret d’ensenyament, bàsicament de lògica i heurística, el mètode de resoldre problemes complementari a la deducció, on cal formular hipòtesis i anar-se decantant per les més versemblants.

Part del plano de l’escola on passa gran part de la trama

Com ja vaig fer amb «Memòria prohibida», no tinc la més mínima intenció d’editar-la tradicionalment, no escric per guanyar diners sinó per afició i militància ideològica. En conseqüència, posar-hi un preu és limitar la difusió de les idees, o sigui que també la posaré a internet amb llicència lliure, fins i tot sense restriccions comercials, com la Viquipèdia- Tothom en podrà fer el que vulgui, fins i tot imprimir-ne i vendre’n, sense demanar permís, mentre respecti l’autoria i ho faci amb les mateixes condicions de llicència lliure. Ja fa vint anys que ho vaig fent així amb tots els meus escrits i fotografies públiques.

I com que no hi ha cap restricció pel mig, copio a continuació el començament del la novel·la, tal com el tinc escrit ara, que és molt possible que el vagi modificant en el procés.

En aquest tros, de ciència només una mica en el cap d’una nena de tretze anys que pensa en nombres per foragitar idees negatives. És una escena d’«escola sinistra» per contraposar a l’escola lliure que vindrà més endavant. No s’hi revela cap secret del que vindrà més endavant.

Capítol 1. Centre

dijous 11 de setembre de 1952, 07:00
Un fet de quan tenia vuit anys em va marcar. M’havien de posar una injecció i estava morta de por. La infermera brandava una xeringa enorme i terriblement amenaçadora sota el meu punt de vista. I em mirava dient sense paraules:
—Ara et toca a tu.
—Digues-me que no em farà mal… —li vaig pregar amb veu tremolosa.
—No, noieta, no t’ho puc dir, seria mentida, aquesta mena d’injeccions fa força mal, però durarà poc, uns minuts. Desprès serà una molèstia, més tard només ho notaràs si t’hi fixes i, finalment, desapareixerà —mentre parlava va posar un cert somriure, però vaig veure que no era un somriure de menyspreu, sinó de complicitat—. Vine aquí —va continuar, agafant-me suaument—. La por és el que et fa patir, la por és preocupar-se per no saber el que esdevindrà. Ara que ja saps quin mal farà la injecció, pensa que al final desapareixerà, pensa que ets prou forta per suportar els pocs minuts que en tindràs. I també que és inevitable, el doctor que te l’ha receptat, sap el que es fa, i és per curar-te un problema més gran que et podria fer sentir malament durant molt més que uns minutets. Xiscla si vols, però per desfogar-te, no pas per intentar evitar que jo faci la meva feina, no et consideraré covarda ni res d’això si ho fas.
Tot aquell vespre i matinada, tancada per primer cop a l’anomenat entre les noies «quarto de les rates» —creia que de rates, precisament, allí no n’hi havia—, recordava la conversa amb la infermera i totes les conclusions que n’havia anat traient amb els temps sobre la por i el dolor físic. No, no volia deixar que em controlessin per la por.
El dia anterior, just abans de sopar, la supervisora m’havia arrencat literalment de la fila on esperàvem per entrar al menjador, sense cap mena d’explicació, a empentes i estirades de cabell. Al despatx, amb la seva ajudanta, entre insults m’havien apallissat amb una corretja. No era la primera vegada que em pegaven per motius desconeguts o absurds, segurament era un altre complot de les males companyes de sempre, però aquest cop les cares de les que em castigaven estaven més rabioses que de costum. I aquella vegada, en lloc de tornar-me amb les altres, em van tancar i van dir alguna cosa de que l’endemà em durien a «Prevención».
Prevenció era quelcom que al feien servir per fer por. Molta por, terror. No es sabia exactament que hi passava allí, però corrien rumors i llegendes esgarrifoses. Que et despullaven del tot, que et lligaven mans i peus, que t’apallissaven amb tovalloles mullades o cable elèctric, que també amb un regle a la planta dels peus… No, no ho sabia i no hi volia pensar: «la por és preocupar-se per no saber el que esdevindrà», m’anava repetint mentalment. No especularia. I hi adoptaria l’estratègia que havia desenvolupat cada vegada que em pegaven: ni resistència a ultrança, ja que això comportava cops extres incontrolats o torçades de braços, ni submissió absoluta, que implicava que encara et peguessin més fort perquè semblava que no et feia mal. Ni assumir la por, el més important. Com m’havia ensenyat la infermera, el millor era desfogar-me xisclant, fins i tot més del que hauria xisclat de natural.
A les noies que, segurament, havien provocat aquella situació, ni tan sols les odiava. Havien sucumbit al sistema del terror, se n’havien fet còmplices involuntàries i més aviat em feien pena. Per a elles jo era l’«empollona» tot i que el que més les molestava era que aparentment no necessitava estudiar gairebé mai per superar-les de llarg. Per combatre l’avorriment d’una escola amb continguts molt minsos —per molt que m’havien avançat un curs perquè no tot em fos tan fàcil—, mirava de fer de memòria tot allò que podia, començant per les operacions matemàtiques, només escrivia en el paper quan ja tenia el problema ja fet al cap. I a algunes que se’n van adonar, els molestava molt, s’ho prenien com una provocació. De totes maneres jo estava convençuda, i encara ho estic, que tot és posar-s’hi, que no cal cap ment privilegiada per fer-ho.
Altra cosa era el personal del centre, potser ni s’adonaven de com estudiava, tampoc no els importava ni jo ni cap de les altres més de mil nenes i noies recloses en aquella mena d’híbrid entre asil, escola i presó. No me’n refiava de gairebé cap persona adulta, només un parell de professors i sor Josephine em queien bé. La resta, especialment les «Cruzadas», eren absolutament odioses. La supervisora de tardes, la que més. De més gran he pensat que segurament tenia una parella que la maltractava i es desfogava amb nosaltres. O que, directament, era psicòpata. No ho sabré mai.
Tota la nit a les fosques ajaguda a terra, sense ni una manta. Afortunadament era estiu, dijous onze de setembre de 1952, una data que en aquells temps no em deia res d’especial. Només un cubell de zinc per si hi havia alguna «necessitat».
Algunes persones pensaven que estava boja, o que era molt rara. Jo em sentia perfectament normal, si tenia aficions diferents era el meu problema i per molt que em diguessin que eren una pèrdua de temps, jo intuïa que no i defensava aferrissadament el meu dret a tenir-les. I la meva gran afició eren els nombres. No recordo quan els vaig aprendre, segur que abans dels quatre anys que és de quan tinc els record fiables més antics. Ni quan vaig aprendre les taules ni perquè. Suposo que ma mare o els messieurs Dreyfus me les van ensenyar i jo m’hi divertia. El que sí recordo perfectament és que quan vaig entrar a l’escola als sis anys, que en aquella època no era obligatori abans, els nens no sabien ni llegir ni fer les operacions i em va estranyar moltíssim.
Quan, en morir la meva mare, vaig anar a parar al centro, em vaig aferrar a la meva afició. Amb papers o purament de cap.
De totes maneres ara, al quarto de les rates, per ocupar la ment i foragitar la por, podia fer servir els meus estimats números. De memòria —quin remei a les fosques—. Vaig començar a pensar en els nombres quadrats: 1 × 1 = 1, 2 × 2 = 4; 3 × 3 = 9… que els grecs van anomenar quadrats perquè són els que resulten de comptar uns disposició quadrada d’objectes, pedretes per exemple, allò que en grec anomenaven χάλικος i en llatí calculus, d’on ve precisament la paraula calcular. També podia obtenir els quadrats sumant els senars: 1, 1 + 3 = 4, 1 + 3 + 5 = 9… en aquell temps ja tenia totalment assumit el perquè. [1]
Finalment vaig anar dormint per etapes, i vull pensar que m’anava despertant per la incomoditat i no pas per haver sucumbit a la por. Sentia les hores d’un campanar. Quan ja clarejava —ho veia per sota la porta—, vaig sentir la sirena d’una fàbrica; sabia que poc desprès sonaria la campana de llevar-se, però potser des d’on estava tancada no la sentiria. No sabia quan vindrien a buscar-me, però intentava no pensar-hi.
Vaig sentir passes, la porta de la cel·la es va obrir i, sorpresa, va aparèixer la directora en persona, vestida amb l’uniforme negre de cruzada, igual que la seva ajudanta. Més valia no especular sobre la «Prevenció», per allò de la por.
—«Monzerrá Guics» —pronunciat a l’espanyola—, sígame! —i ho vaig fer, posant el que més endavant vaig aprendre que s’anomenava cara de pòquer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.