Ciència nombres i lletres

Activitats per descobrir la intel·ligència. Divulgació científica i cultural.

Jules Verne (1). Visió d’un lector precoç i crític

Publicat el 10 de novembre de 2018 per Jordi Domènech i Arnau

Vaig aprendre a llegir molt petit, de fet, no ho recordo directament però sí que tinc un llibre, Narcís de Lola Anglada, amb el que la mare em va ensenyar a llegir. Encara s’hi veuen algunes paraules subratllades i alguns guixots meus al costat d’il·lustracions acolorides per la mare. Un llibre que porta un segell que afirma que és un donatiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Probablement l’únic llibre de nens en català que hi havia a casa. Per la data del llibre —1930— segurament era un llibre de lectura de la meva mare.

El llibre on vaig aprendre a llegir

Més endavant, el poder llegir en català va resultar difícil, no recordo cap altre llibre fins que no vaig tenir uns onze anys quan me’n van arribar alguns d’en Josep Maria Folch i Torres, que no acabaven de ser de l’estil que més m’agradava. Segurament la primera novel·la en català que em vaig comprar va ser El Cronomòbil de Pere Verdaguer, quan tenia uns 14 anys. De fet, en primera lectura no vaig copsar l’entorn socio-polític de la història… Era un llibre de ciència-ficció, pel títol ja es pot sospitar, que era un gènere que m’agradava ja des de molt més petit.

Efectivament, cap els et anys, vaig començar a llegir llibres en castellà —quin remei— especialment d’aventures i de ciència ficció. Em fa l’efecte que a la majoria dels nens d’ara, entre l’audiovisual i el fet que a la majoria els ensenyin a llegir massa tard, llegir un llibre, tot ple de lletres, als set anys, els costa.

❀❀❀

I el meu autor favorit era Jules Verne. No era fàcil llegir moltes de les seves novel·les que no fossin les més populars, però les més clàssiques me les vaig empassar totes de ben petit. Rellegides diverses vegades i a diverses edats, fent-ne lectures diferents cada vegada.

En Verne, per exemple comparat amb en Dickens, era un autor atemporal tot i que la majoria de les seves històries eren molt de segle XIX. Ho dic en el sentit que molta novel·la victoriana, donava per fet que el lector coneixia trets específics de la societat Britànica, des del significat de les classes socials al valor de les monedes, que en el meu cas, ni de nen ni d’adolescent, era el cas. Verne situava el context de les seves aventures, segurament perquè en ser força «internacionals» havia de comunicar als seus lectors les peculiaritats que els francesos potser no coneixien.

Ara, algunes vegades he tornat a rellegir els clàssics vernians, amb ulls d’escriptor de ciència-ficció, però molt conscient de l’època en que es van escriure.

Sempre he definit ciència-ficció com la literatura en que algun fet científic —incloses les ciències socials— tingui un pes central en la trama. Amb un afegitó: la ciència és la de l’època on s’escriu la narració.

Il·lustracions contemporànies de les obres de Verne esmentades

Per exemple, el Viatge al centre de la Terra, amb ulls actuals és impossible. Coneixem l’augment de temperatura amb la profunditat que faria inviable el viatge. Però a mitjans del segle XIX, això no es tenia clar i una de les teories en pugna és que la calor dels volcans era superficial, produïda per la reacció entre l’aigua i bosses de sodi metàl·lic. Ara sabem que no és raonable pensar que a la Terra hi pugui haver sodi metàl·lic, que si n’hi hagués hagut hauria reaccionat fa eons amb l’aigua o qualsevol mineral oxidant. I no és aquesta l’única errada de la novel·la: a partir d’una certa fondària, sabem que la pressió és prou gran com per tancar qualsevol possible cova, que a pressions corresponents a una cova de 20 km de fondària, l’aire seria massa dens per poder ser respirat a mig termini. Per no parlar de la no assumpció per part de Verne del principi de conservació de l’energia: els dispositius lluminosos dels exploradors haurien de tenir una càrrega energètica absolutament més gran que el que permeten les lleis de la física si haguessin de funcionar el temps que afirma la novel·la. O el recurs a la gran caverna fluorescent, recurs recurrent no només en Verne. D’on venia l’energia?

Però més o menys era compatible amb la ciència de l’època, comptant amb algunes llicències literàries i fets ad hoc, per poder muntar la trama. En conseqüència incloc l’obra en la ciència ficció.

A De la Terra a la Lluna hi ha una errada important respecte a la física coneguda des dels temps de Newton. A mitjans del segle XIX ja es sabia perfectament que dins d’una càpsula en moviment balístic, la gravetat seria nul·la. I no com a la càpsula Columbiad, on hi ha gravetat llevat del punt on l’atracció de la Lluna iguala la terrestre. En aquest cas la intenció de ciència ficció hi és, malgrat la manca de coneixements de l’autor. Altres problemes són més tècnics i potser no assumits a l’època que es va escriure el llibre: l’acceleració del tret que esclafaria càpsula i astronautes, el fet que un canó no pot disparar res a més velocitat que la de so en els gasos de la detonació —de fet, amb un canó, el més que s’ha aconseguit arribar és a uns 200 km d’alçada i no precisament amb explosius convencionals, sinó amb hidrogen en expansió, que permet la màxima velocitat—.

Però de totes les novel·les d’en Verne, la que més m’agradava era L’Illa Misteriosa. Hi vaig aprendre moltes coses, diguem-ne a nivell ESO, essent més jove de l’edat en que es fa l’ESO. Per exemple, a fabricar àcid sulfúric, nitroglicerina —no, no ho vaig intentar mai, sabia dels perills— o sabó. Clar que també hi ha errades vuitcentistes. Per exemple, en una illa volcànica, molt difícilment hi trobaríem granit o minerals de ferro. O una fauna tan diversa i poc illenca. Un altre problema és la tempesta que porta el globus amb els protagonistes des de Richmond, a l’estat de Virgínia dels Estats Units, al pacífic sud, a 37º de latitud sud. No, la circulació entre els dos hemisferis està molt aïllada. Ni huracà, ni tempesta, ni depressió tropical travessen l’equador. Hi ha una errada, diguem-ne, que va més enllà del segle XIX: l’illa de Tabor. Naturalment que quan vaig llegir el llibre el primer que vaig fer va ser cercar-la a l’atles. I, efectivament, era on la novel·la deia. Era una illa que també apareixia als Fills del Capità Grant. Vaig creure que realment es tractava d’una petita illa deshabitada, més enllà d’un simple roc aflorant una mica sobre la superfície. Però no, malgrat els atles, i apareix en alguns de cap a 1980, no existeix, ni illa ni escull, és el que s’anomena illa fantasma, fruit d’una observació errònia. En aquella zona, l’oceà fa més de 4000 metres de fondària.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.